L’étendard sanglant est levé

Desfilada de la Croix-de-feu, l’organització ultranacionalista d’extrema dreta més important de la França d’abans de la Segona Guerra Mundial.

Aquell qui no sap que fer el gat pentina: ara resulta que el govern francès ha anunciat que engegarà un gran “debat” sobre la identitat nacional que amenaça amb estendre’s durant mesos, servir-se d’una munió d’òrgans polítics, associacions i entitats patriòtiques, sostenir inacabables actes, col·loquis, xerrades i adoctrinaments generalitzats i fer-hi participar, tant sí com no, a tot Déu, començant per la quitxalla de les escoles. La cosa sona a una barreja bastant inquietant de Revolució Cultura Xinesa i programa de l’Action Française, però com es tracta d’un teatre molt ben teledirigit per l’establishment sarkozià, les conclusions són ja previsibles i ens podrem estalviar el seguiment de tot aquest feixuc numeret.

Sarkozy i el seu manefla del Ministeri d’Immigració, Luc Besson, que són els qui han muntat la paradeta, encara han tingut la prudència de no demanar quins són els valors polítics que han impulsat l’acció dels governs francesos de, posem el cas, el darrer segle, així com el bagatge que deixen al darrera. Perquè tenint present el militarisme imperialista que dugué a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’entusiasta col·laboracionisme amb nazis i japonesos convenientment aprimat pel maquillatge de la depuració, el repertori d’atrocitats i tortures abans de marxar d’Algèria amb la cua entre les cames o el neocolonialisme rapinyaire bastant més que subsidiari del genocidi de Rwanda i de les carretades de morts de les guerres del Congo, podrien haver-ne sortit un xic escaldats.

Soldats francesos tutelant les milícies Interahamwe que participaren molt activament en el genocidi de Rwanda. (Crèdit a PASCAL GUYOT/AFP/Getty Images)

Però fins i tot si l’esforç se circumscrigués estrictament a destacar els veritables principis que han impulsat la construcció de la nació -vull dir si no es tractés només de fer un altre cop propaganda del triplet de sempre (liberté, fraternité, egalité) i afegir-hi algun invent reaccionari de nou encuny- podrien quedar ben lluïts. Perquè, sense que en això es distingeixi gaire d’altres estats-nació tot i excel·lint-hi, França s’ha aixecat sobre la xenofòbia, el supremacisme, l’assimilació desconsiderada de la diferència i l’esclafament de les minories. El memorial de greuges és prou conegut, reiteratiu i fastigós com per a molestar-nos a repetir-lo. Basta repassar una mica els mètodes i justificacions amb els quals les autoritats republicanes han imposat durant tres segles la llengua francesa i privilegiat un centralisme cultural a ultrança per veure quina és la naturalesa excloent i racista d’aquesta mística identitat francesa.

De manera que, senyor Sarkozy, fóra bo que deixés tranquils els francesos ordinaris, que certament han sabut conservar uns valors terrenals i quotidians molt seriosos com el gust per la bona taula, la conversació amistosa i els plaers de la vida en general o certa tendència a protestar i revoltar-se quan indesitjables com vostè han aparegut amb les tisores de retallar drets conquerits amb moltes penes i treballs, i s’estigués de promocionar abstracta xavalla nacionalista que en el seu cas concret arrossega un passat criminal i vergonyós que més valdria començar a enterrar.
Ara bé, si així i tot segueix endavant, no s’endugui cap ensurt si encabat tots estem encara una mica més farts de la seva retòrica bufada o si la marsellesa, la tricolor i tots els seus símbols opressors ens produeixen una mica més d’al·lèrgia que abans de començar. Seria la penitència que li escauria per gavanyar diners públics en remenar aquesta mena de materials tòxics.

Manifestació contra els retalls de les ja migrades subvencions estatals a les escoles bretones Diwan, enèsim intent jacobí de sabotatge d’un ensenyament públic i de franc en una llengua vehicular diferent del francès

Ferida o benedicció?

Perdoneu, però això, servit en cru i sense els vels estilitzadors de la imaginació, és part del pagament d’un deute. Un de contret a Can Bovolo quan vaig prometre presentar una qüestió per la qual un entusiasta com jo de la confusió babèlica no pot sentir indiferència: la de la màgica possibilitat de disposar del do de llengües que, per exemple, va ajudar els apòstols a estendre la paraula revelada entre nacions de parla molt diversa.

I potser sigui un afany procel·lós, perquè n’hi ha prou amb fer una limitada recerca per a constatar que la natura d’aquest prodigi ha concitat bastants desoris i nombrosos allaus de tinta. I, per acabar-ho d’adobar, el sorgiment del pentecostalisme americà que té com a nucli doctrinal bàsic l’experimentació personal d’aquest do atorgat per l’Esperit Sant, no ha ajudat a resoldre el misteri de manera satisfactòria.

I és que tant en els corrents hermenèutics dominants en la tradició catòlica com en les esmentades esglésies carismàtiques americanes s’ha privilegiat una determinada interpretació de la Primera carta de Pau als Corintis, versicle XII, on entre les gràcies de l’Esperit hi recull la de permetre a hom “parlar en llengües desconegudes” i  a hom altri “el do de traduir-les.” Sempre a caprici metafísic, s’entén.
Aquest poder, estalviant-vos feina, seria la glossolàlia. És a dir,  la capacitat de parlar una llengua extàtica i adàmica, que tots els oients comprendrien, com si fos la pròpia. Més o menys el que se suposa que passa en aquests simpàtics aplecs de l’Església Internacional de l’Evangeli Quadrangular o de la Fraternitat Mundial de les Assembles de Déu.

Però també hi ha dissidències a aquesta opinió, que raonen que les Sagrades Escriptures empren el plural “llengües” i que Fets dels Apòstols III i IV ja descriuen que la cosa va d’una altra manera: “i van veure unes llengües com de foc que es repartien i se’n posava una sobre cada un d’ells; tots foren omplerts de l’Esperit Sant i van començar a parlar en diferents llenguatges, segons l’Esperit els concedia d’expressar-se.” Quelcom que significa que el do rebut seria el de la xenoglòsia, això és, el d’un poliglotisme fulminant i aconseguit per ciència (bé, no exactament ciència) infusa.

Pot semblar una distinció primmirada, però no m’ho sembla de cap de les maneres, perquè darrera hi bateguen dues concepcions oposades de la història de la cultura i dels mites dels orígens. La primera percep Babel com una ferida i ens parla de l’enyor d’una llengua perfecta i primigènia, perduda i corrompuda per un càstig diví. La segona, en canvi, proclama la diversitat de la creació i sanciona la santedat de les seves múltiples manifestacions.
No crec que hi hagi gaire nocions humanes que hagin provocat tant de brogit i hagin tingut efectes tan transcendents en la conformació de la nostra realitat com la lluita entre aquestes dues.

No caldrà precisar que he abordat l’assumpte de la glossolàlia i de la xenoglòsia des d’una perspectiva estrictament cultural i diguem-ne simbòlica. Perquè l’aspecte dels nens sotmesos a  raptes histèrics i al·lucinacions col·lectives en locals més o menys públics del país pressumptament més ric i desenvolupat del planeta és una matèria que discerniren millor els sociòlegs, els neuròlegs o, si m’hi forceu, els penalistes.

Tot desfent Babel I

“Plures linguas scire gloriosum esset, patet exemplo Catonis, Mithridates, Apostolorum.”
Comenius, Linguarum methodus novissima, XXI

Plaça del Mercat d’Osca

Esbrinar l’abast dels parlars èuscars -enllà del seu actual domini, durant el període de fraccionament de la romania i encara després- és una qüestió que ha interessat els filòlegs, com ho ha fet la de l’extensió i supervivència dels parlars àrabs en els territoris conquerits i reocupats per cristians. Composar-se una idea mínimament acurada d’aquestes coses no només interessa a la història de les respectives llengües, ans també ajuda a conèixer com i per quins mitjans i motius es va consolidar i va assolir la hegemonia una koiné basco-romanç, empesa primerament pel seu valor com a llengua d’intercanvi comercial, que per raons geogràfiques i de conjuntura política acabà per assimilar-se al castellà primer i a l’espanyol més tard.

Un document valuós per deduir com rutllava la cosa a l’Aragó tardo-medieval és la famosa Ordenança del mercat municipal d’Osca de 1349 que assenyala:

“Ítem nyl corredor no sia usado que faga mercaduria ninguna que compre nin venda entre ningunas personas faulando en algarabía, ni en abraych nin en basquenç, et qui lo faga pague por coto XXX sol”

Encara que sempre s’hagi de ser prudent a l’hora de fer determinades deduccions, no caldrà dir que aquest paper ha servit per extreure’n conclusions ben oposades. Per alguns indica que en època tan matinera aquesta varietat lingüística que esmentàvem ja havia pres consideració pública d’única compartida i, com a tal, que només ella podia garantir la convivència pacífica entre comunitats diverses. Per altres mostra com el seu procés d’imposició ve de molt lluny i explica en bona part el seu triomf davant altres opcions; començant per la del plurilingüisme, sovint assumida amb naturalitat en tantes societats medievals.

Nosaltres no pretenem anar més enllà del que, indirectament, el document constata: quan existeix la necessitat de proscriure un cert usatge és perquè aquest té suficient vitalitat com per a resultar problemàtic a qui el persegueix. És a dir, que a mitjan segle XIV hi havia comunitats prou properes a la vila com per anar-hi a fer mercat que tenien el basc i l’algaravia com a llengua habitual.
Sobta potser més la prohibició de l’hebreu, i que em corregeixin els qui en saben, perquè l’hebreu era una llengua litúrgica i de transmissió cultural, no pas d’ús quotidià, i perquè precisament els jueus hispànics, per la seva situació social i econòmica i pel caràcter de les seves ocupacions, podien trobar-se entre els més interessats en l’expansió d’un estàndard comú d’abast peninsular. Alguns historiadors ho han resolt dient que hi figura tant per un incipient antisemitisme (bé no tan incipient: a la mateixa Corona d’Aragó ja s’hi ha saquejat el call de Girona i els de Barcelona o Mallorca no trigaran gaire en córrer la mateixa sort, mentre que a Saragossa s’hi ha produït la primera acusació de crims rituals i s’han confiscat els seus béns) com per evitar que els jueus utilitzessin la llengua per fer tractes d’amagat als clients.
No sé pas que hi ha d’exacte en tot plegat.

En tot cas, i potser aquesta quadratura de l’entrada us pugui semblar forçada, regirant uns fulls sobre l’afer del judeocatalà, vaig trobar-me amb aquesta crònica del darrer sefardita del barri de Balat, on es recolza la tesi que ja manteníem en l’anterior apunt: “Mayir explica que els seus avantpassats parlaven tant en judeoespanyol com en qatalanit (judeocatalà), però el primer va acabar imposant-se en l’ús de la comunitat, malgrat que en el ladí hi romangueren paraules d’origen català (kaler, pisar, krosta), gallec, aragonès i asturià.”
Això és, que el ladí fou novament una koiné formada després de l’expulsió amb mots de totes les llengües ibèriques però apedaçada sobre la base del romanç castellà. Ja fos per raons pragmàtiques i de mercat, de prestigi o de pura i dura demografia, que són les que afecten el desenvolupament de tota llengua; però és un fet que no deixa de ser significatiu i digne d’atenció: mostra inquietants similituds amb el procés peninsular malgrat la diferència dels condicionants.

I si us sembla un altre dia ja parlem del procés, més aviat banal i previsible, que dissortadament transforma una lingua franca que no implicava cap adscripció nacional en el tòtem de les essències pàtries en què tants han fet tant per a convertir-la.

Morenitos y gitanos (però no jueus)

D’uns anys ençà, gràcies als afanys vindicadors d’Enric Cassasses, de les Edicions de 1984 i d’ un grapat d’entusiastes, Juli Vallmitjana ha començat a abandonar l’ostracisme que ha patit durant poc menys d’un segle. Les seves obres nasqueren ja amb l’estigma de la intempestivitat: mentre la Catalunya literària s’escarrassava a cercar un determinat classicisme modern i cosmopolita de la mà del noucentisme, Vallmitjana es decantava pels retrats, les rondalles i les estampes d’assumpte marginal i d’estil polimòrfic que difícilment podien tenir encaix en el cànon d’orsià que tan pregonament començava a marcar l’estètica d’aquell temps.

Perquè les peces narratives o teatrals de Vallmitjana són immersions en una Barcelona interessadament preterida per les autoritats de tots els signes: la del gitanos paupèrrims d’Hostafrancs i Montjuïc, la de la murrialla que malviu de furts i deixalles a les coves del Morrot i als terraplens dels afores, la de l’hampa miserable que s’arraïma en bordells infectes i s’acoltella per una mala paraula, la dels malfactors, meuques, pinxos i captaires suburbials que habiten les barraques de Can Tunis i s’embriaguen a les tavernes més polloses del món.

Deixant per una altra oportunitat la discussió sobre la tècnica atrabiliaria o la fidelitat etnogràfica de peces com Sota Montjuïc. Criminalitat típica local o La Xava, avui ens escau alabar la força i varietat nerviosa dels seus registres o la originalitat i compromís d’aquesta tasca. Correspon a Vallmitjana el mèrit d’ haver cartografiat un univers que estava a punt de descompondre’s o, si més no, de transformar-se sense remissió. Per exemple, li devem un dels molt escadussers testimonis escrits de la xava, la parla dels inframóns barcelonins de principis de segle i probablement l’últim dels argots de substrat principalment català que ha existit, així com del caló, el pidgin que amb vocabulari romanò però gramàtica catalana o castellana parlaven bona part dels gitanos del país i, com la xava amb qui mantingué tants punts de contacte, ara reduït a una mínima expressió.

Amb aquestes orientacions, no crec que em calgui argumentar gaire la simpatia que sento per aquest quimèric argenter i els seus esforços. I tampoc la curiositat que tinc per aquells que va prometre però que mai, que es tingui noticia, va poder completar.
I es que en un prefaci a De la raça que es perd ens avisa que “El mateix que hem fet amb els calós ho estem iniciant en una altra raça que també ha sofert com ells tota mena de vexacions.”
Gràcies als records de Màrius Güell recollits en Els singulars anecdòtics de Plàcid Vidal, Julià Guillamón ens ajuda a identificar aquest misteriós propòsit: “Ara fa molt de temps que no l’he vist. En les darreres vegades que vaig parlar amb ell va dir-me que estava estudiant el llenguatge dels jueus, per a poder escriure referent a aquesta nissaga, i que no escriuria res més, absolutament, fins que el sabés.”

És una veritable llàstima que fes cas de la seva promesa i que des de la publicació original d’aquelles ratlles del seu pròleg al 1917 fins a la seva mort el 1937 no oferís cap novetat sobre els seus progressos. Encara que com ens explica la bibliografia tan gentilment oferta pel mestre Alfonso –excloent-ne la mistificada, és clar- la causa més probable d’aquest silenci podria ser que s’adonés que feia salat, sempre en el supòsit que mai hi hagués hagut res a descobrir. Perquè la llengua dels jueus catalans abans de l’expulsió era la mateixa que la de tot fill de veí, aljamiada quan convenia i amb algun manlleu hebreu si voleu, però sense res que la pogués distingir de la dels seus compatriotes cristians. I després de l’expulsió, si sobrevisqué algun temps, no sembla sensat afirmar que ho fes més enllà del segle XVI (i encara d’això crec que no n’hi ha proves fermes). És a dir, va ser ràpidament absorbida per la koiné romanç de base castellana però préstecs de tots els altres romanços ibèrics que anaren confegint aquells que anaren a la diàspora.

Sí, és cert que de vegades apareixen algunes fonts espectrals que contradiuen aquesta visió: que si una petita comunitat a Salònica fins a la Segona Guerra Mundial!, que si una darrera parlant morta a Veneçuela als anys cinquanta del segle passat!!, que si una publicació judeocatalana a Jerusalem fins els anys 80!!!, però mai les he trobat acompanyades de cap vestigi que permeti comprovar-ho, de manera que fins que algú tingui la cortesia d’oferir-lo, haurem de concloure que ni un aparell de recerca tan refinat com el de Juli Vallmitjana va ser capaç de reeixir en aquesta veritable missió impossible.

L’espectre del bronze

(Nigel Dickinson Gallery)

Got en mà com s’han de fer aquestes coses, els compares Israel i Nicolás tractaven d’explicar-me, i d’explicar-se, en què consisteix la identitat gitana. El Nicolás Jiménez, fruiter del mercat d’Alacant i deixeble del gran filòleg del rromanò Marcel Courthiade, m’exposava que a aquesta banda dels Pirineus no hi havia ni tan sols la llengua per fer de bastiment compartit, i que la gitanitat, la rromanipen, era qualsevol cosa menys una condició homogènia. En la seva afortunada expressió, ell mateix, un dels gitanos més conscients i militants que jo hagi tractat, ferm defensor d’una autonomia supraterritorial pel seu poble i del rescat de l’idioma perdut, es definia com gitano a temps parcial.

En una època on l’experiència del jo i de la vida en comunitat ha deixat de ser compacta i unidimensional, aquesta manera de plantejar-se la pròpia identitat em sembla assenyada per a tothom, però especialment verídica en el seu cas. Des de fa força temps, el joc d’equilibris entre un encaix pragmàtic en un entorn majoritàriament no gitano i la voluntat de perseverar en certes formes de relació i de vida significativament diferenciades de les dels paios és la pedra foguera de tot rrom. ¿Força temps? ¡Segles! Potser des d’un bon principi, des que comencen a endinsar-se a Europa i van escollint diverses estratègies per fer front a aquest dilema.

El misteri d’aquesta identitat és, doncs, la seva extrema amplitud de variacions i, alhora, una persistent consciència de formar part encara i malgrat tot d’un cos no completament assimilat.
Així, tenim que dins les fronteres de l’estat espanyol hi viuen gitanos de llengua espanyola, catalana o vasca, sedentaris i seminòmades, catòlics, evangelistes o ateus, exercitant d’oficis tradicionals –ferrers, cistellers, quincallers, artistes ambulants- o de professions que qualsevol mena, de nissagues amb un baixíssim grau de mestissatge o sòlidament barrejades amb gatxès, pobladors de campaments i assentaments gitanos i de barris amb una llarga presència zíngara o no, acomodats o misèrrims, urbans i rural, tradicionalistes i àcrates, etc.

¿Quin fil els uneix? Tornem al començament: un de molt difícil de demostrar però, així i tot, encara existent, operatiu, real. N’Israel, fill del primer diputat gitano en accedir al Parlament Espanyol, s’acostava al problema amb una espatarrant anècdota: son pare, escollit per fer el discurs fundacional de la Unió Romaní, el va començar dient “jo no crec en la unitat del poble gitano”. La paradoxa manifestava el que ell considerava tret cabdal de la seva cosmovisió: la resistència a la abstracció, l’instint llibertari, la fortíssima prevenció a deixar-se atrapar per qualsevol engranatge social.

Sempre que he estat amb gitanos, i la qüestió de qui són surt sovint, he observat la puixança d’aquest tarannà: discuteixen amb una vivacitat molt acusada, resulta sempre estèril l’intent de trobar acords definitius sobre l’ésser gitano.
…I malgrat això, hi subsisteix igualment una íntima solidaritat de grup, la confiança en uns valors compartits que no es troben, fins ara, en procés de descomposició. De quins valors parlem i si realment no estan amenaçats és quelcom que potser millor deixem per una altra entrada. Però podem anar donant alguna pista. I quan la batllia de
Roma emet amb data de 2009 un Regolamento per la gestione dei villaggi attrezzati per le comunità nomadi nel Comune di Roma (els mers circumloquis eufemístics que insinuen una gestió asèptica i tècnica de la població gitana fan esgarrifar) la feina se’ns facilita. Com a mínim per a descriure un valor extern però decisiu en la identitat gitana: llur permanent condició de sospitosos, la seva identificació amb una anomalia de la civilització que cal neutralitzar. Ja ho deia Sartre dels jueus “Es –també- l’esguard de l’altre qui converteix a hom en gitano.

En gaèlic meridional

En un ja famós parlament a la plaça de bous de València l’any 1982, Joan Fuster digué allò de « El que ha de quedar clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric (…) O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!”
Degué ser mai, si vint-i-cinc anys més tard un altre pal de paller de les nostres lletres ha de parlar de la “irlandització” del català i advertir que la deterioració de la seva sintaxi, lèxic i fonètica pròpia –de la atracción hacia la norma castellana, que diria Manuel Alvar- amenaça amb convertir-la en un dialecte de l’idioma veí.

I aquí voldria parar esment al terme, perquè el considero molt ben trobat: irlandització.

L’irlandès deu ser la llengua del món amb una major desproporció entre la seva presència oficial i llur ús social. Avui no hi ha edifici públic o llei estatal, programa escolar o formulari administratiu a Irlanda que no tingui correspondència en gaèlic. De fet, el seu estatus és el de primera llengua oficial, i les dades parlen d’un quart de milió de persones que el poden parlar passablement. Però els seus parlants nadius i competents es xifren en un 2 o 3 per cent del total de la població de l’illa, i per escoltar-la al carrer de forma convencional hom ha d’anar a enfonsar-se en els replecs més perifèrics del país. En el meu cas, vaig haver de seguir una carretera inefable pels sinuosos confins de Connemara per trobar en una amagada rada dos mariners que s’hi comuniquessin.
Fixeu-vos com serà la cosa que el 1956 el govern va implantar les demarcacions Gaeltachtai, una mena de reserves índies assenyalades amb cartells a la seva entrada que delimiten els espais on l’irlandès es considera encara llengua habitual d’intercanvi: és a dir, on és possible anar a l’estanc o a la benzinera i parlar-lo sense que ningú s’endugui un ensurt.

És clar que la gran fam que es va pelar o va fer emigrar a una immensa massa dels seus parlants, i la intolerant política imperial britànica, només contrarestada a partir de 1922, té molt a veure amb el panorama present. L’Estat lliure d’Irlanda es va veure abocat després de la seva independència a un exercici d’inevitable pragmatisme, car el retrocés del gaèlic havia arribat a un punt de no retorn i qualsevol instrucció que hagués pretès desterrar l’anglès de la vida pública s’hagués topat amb la freda realitat. La decidida política de pluja fina de les autoritats del país ha aconseguit una fita paradoxal: fa més de cinquanta anys que el gaèlic és manté estable: no perd parlants materns. Però si bé la majoria de joves és capaç d’entendre’l i expressar-s’hi, tampoc en guanya. La paraula, potser menys eufemística, seria estancament. I si pot dir-se que la percepció de la enorme majoria dels irlandesos n’és afectuosa –potser per les seves connotacions patriòtiques i perquè els angloparlants mai s’han vist ni mínimament pertorbats pel seu redreçament- la constatació de l’abast veritable del gaèlic ens diu molt bé on es troba: al reducte folklòric.

Potser vistes així les coses i comparant les dades, hom cregui exagerat parlar d’irlandització. Però crec que cal considerar l’agut diagnòstic de’n Monzó més enllà de la seva superfície. Perquè el cas de l’irlandès ens mostra que sobre una llengua com la nostra no només hi plana el fantasma d’una desaparició radical, ara per ara difícil de creure, sinó que també és perfectament possible viure en una sostinguda i acusadíssima diglòssia, on els pregons festius i les comunicacions institucionals es segueixen fent sense que ningú s’esveri massa en la vella llengua, mentre la gent va adoptant la nova amb minvant resistència.

Que els partidaris encoberts o declarats d’aquesta opció s’impacientin perquè el procés no va prou de pressa, potser hauria d’engrescar-nos una mica, i ja sabeu que fujo del catastrofisme com el vampir de l’aigua beneïda, que crec que encara tenim algun as a la màniga i que en la història de la sociolingüística aquesta mena de qüestions a vegades són una llarga lluita de desgast que acaba en un atzucac, però en altres un purgatori del qual se’n surt de forma airosa en poc menys d’una generació.
Però tampoc s’hi val a dir mentides, i si hi ha un sol lector d’aquest humil blog que percebi que la vitalitat oral, i no el coneixement formal o el paper simbòlic, del català hagi millorat en els darrers anys, li agrairia que entrés a rebatre aquesta complanta escrita de debò a contracor.

D’un arsenal intacte

Si no fos perquè els seus mètodes l’emparenten amb la ciència filològica, hom diria que l’etimologia és una branca de la literatura fantàstica. Les narracions dels etimòlegs descriuen la fabulosa història de com la llengua s’obre camí. Estudien la nissaga dels mots i llur naixement, la manera en la qual es posen a circular pel món, les aventures que els transformen, els encontres i situacions que els fan créixer i enfortir-se o caure en desgràcia, els idil·lis que mantenen amb altres del seu gènere i els fruits de les seves trobades; les vicissituds de tot ordre que en condicionen l’existència.
En aquesta indagació hi ha també quelcom de detectivesc, car molts d’aquest episodis es troben coberts per un vel hermètic i treure’ls a la llum exigeix seguir pistes subtilíssimes, fils gairebé invisibles, lligams ja oblidats o molt precàriament conservats. En ocasions, fins i tot, el seu secret s’ha fet ja impenetrable i el rastre de la seva evolució es perd en la foscor del temps o només permet agosarades hipòtesis

L’etimologia és així també una eina auxiliar de la història, ja que molts fets dels que no en queda cap altra evidència irrefutable poden resseguir-se i deduir-se gràcies a les constatacions que permeten aquests estudis; o bé ajuden a refermar la possibilitat de certes teories que hi troben un valuós punt de recolzament. Ho ha sabut dir George Steiner “Tot oblida, excepte la llengua.”

Potser les circumstàncies dels darrers segles no ens han permès el luxe d’una literatura de primeríssima fila o, empentats com ens hem vist a la supervivència, hem patit l’amputació dels mecanismes que enforteixen constantment un idioma. Però malgrat tot, ens hem de considerar afortunats, perquè comptem amb un tresor que no moltes llengües comparteixen amb aquest grau d’esplendor; un arsenal on fornir-nos per conquestes futures: llegiu a Joan Coromines. Hi trobareu una font que mai s’esgota.

La sensibilitat fantasma

No he oblidat que a les classes de llengua de l’Institut, sovint consumides en arideses ortogràfiques, les sessions dedicades a la sociolingüística se’m presentaven com vacances pagades a un oasi. Devien ser les llistes i mapes de totes les llengües que es parlaven a Europa, algunes amb uns pocs milers d’usuaris i rere les quals hi llampeguejava la constatació de miraculoses pervivències i diferenciacions, qui em portaven la remor d’una festa que tot just començava en aquell llindar.

Però d’aquelles lliçons conservo també molt viu el sacseig d’un estremiment primer: en la descripció de les llengües romàniques, al darrer rengle i de passada, s’hi afegia un cert dàlmata que s’assegurava extingit a les darreries del segle XIX.
Aquella idea difícil d’assimilar, oferta en brut i prèvia a qualsevol aprofundiment en el concepte de canvi lingüístic, contenia per a mi quelcom d’esglaiador: com la pèrdua del membre d’una família que projecta sobre tots els altres una ombra de fatal amenaça; el recordatori de la pròpia mortalitat i l’avís que ja no és possible la innocència.

Que per altra banda els nostres esforçats professors no dediquessin ni un segon de més al dàlmata s’ha de saber perdonar. Encara avui és un petit enigma pels filòlegs, perquè les fonts escrites en són molt escasses i els testimonis directes una poquesa. El seu origen sembla trobar-se en les bosses de parlants il·líris romanitzats que habitaren en viles de tota la costa de Dalmàcia, de Rijeka a Kotor. Durant la fragmentació del llatí aquestes ciutats desenvoluparen les seves pròpies variants de romanç i, després, gràcies a certa continuïtat urbana, resistiren a l’eslavització total del seu rerepaís. Curiosament, va ser l’expansió medieval veneciana qui primerament va contribuir a una progressiva assimilació que ja al segle XIV estava engolint dialectes com el ladera de Zadar. Altres, com el de Ragusa (Dubrovnik), patiren les finals raneres durant el segle XVI.
Després d’aquesta data, i llevat d’algun enclavament residual a terra ferma, podria dir-se que el dàlmata, que en qualsevol cas mai degué comptar amb més de 50.000 parlants, només romangué viu a un grapat d’ illes de l’Adriàtic: a Cres, Rab o Vecla (Krk).

És a aquest darrer paratge on a 1897 s’adreça el gran lingüista italià  Matteo Bartoli per a trobar a qui n’era el darrer parlant, Tuone Udaina.
Però Bartoli ni tan sols obtingué la recompensa d’un informant d’excepció: Udaina, que de fet havia après l’idioma de forma indirecta per les converses dels seus pares i avis, era ja un vell esdentegat i sord  que feia vint anys que no refrescava el seu dàlmata i que s’hi expressava en una forma molt contaminada pel vènet i el croat. Per acabar-ho d’adobar, Udaina va morir només un any més tard en trepitjar una mina i va escapçar així les esperances de Bartoli de completar la seva tasca.
Descomptant algun altre aïllat i incògnit parlant, Udaine fou el darrer humà en saber comunicar-se en vegliota i amb la seva defunció es tancava el precari registre documental d’aquesta llengua.

Potser m’he estès massa en l’exposició d’uns fets que poden trobar-se sense penúries en llibres especialitzats o a la Xarxa. Però es tractava d’una altra cosa. Era l’afany d’identificar si tornant a explicar-me aquesta història hi trobava el ressort que va activar dins meu la passió per la nota al marge, per la perifèria, per passadissos oblics.
I sí, crec que en certa manera dec al dàlmata, i a aquesta noció titubejant que introduïa en els meus horitzons, el primitiu reconeixement d’allò que avui anomenaria la meva sensibilitat fantasma: la acusada inclinació per tot allò que és evanescent, i la percepció que sobre les darreres coses, quan ja deixen traslluir la foscor que ha de devorar-les, s’hi manifesta no ja llur utilitat perduda, sinó com deia Max Weber, el seu sentit. I que el seu deixant, el seu eco que s’esmorteix, l’halo espectral que projecten sobre el món parlen amb més eloqüència d’un indret, d’una gent i de les seves circumstàncies que moltes presències més sòlides i tangibles.  També el silenci –un silenci dalmàtic-  qui fa apreciar i entendre el so.

A l’immortalité

Aquesta bitàcola va ser creada per a consignar-hi persistències, a vegades petites i declinants, que desdiguessin la idea tètrica d’un món uniformitzat i proclamessin la bellesa de la diversitat i la necessitat de tenir-ne cura.
Però en aquest camí també ens hem topat amb residus i singularitats que, malgrat els nostres ferms principis, seria impossible enyorar si desapareguessin. Com les zones radioactivament contaminades o l’Acadèmia Francesa.A aquesta darrera, però, cal entendre-la. Després de cinc segles de servir de cadafals de velles glòries i de ser feliç irresponsable de galimaties com el de l’ortografia de la seva llengua, ara tem perdre’n el monopoli. I per això ha emès un comunicat en el qual blasma l’intent d’esmena de la Constitució, on el seu primer article podria incloure que “les llengües regionals pertanyen al patrimoni de la nació.”

L’argument que sostenen aquest immortels –poca broma amb la maledicció de les mòmies- és que “Després de cinc-cents anys, la llengua francesa ha forjat França.”
Semblaria que aquesta farga on pràctiques com les prohibicions legals, els càstigs físics i pecuniaris, la instigació a la delació entre companys o les humiliacions públiques d’infants que parlessin qualsevol mena de “patois” han tingut plena vigència -per no posar-nos demagògics i recordar els nens algerins que recitaven el “nos ancêtres, les gauloises” mentre les autoritats colonials torturaven els seus pares- seria més aviat una cosa per avergonyir-se’n i tractar de superar. Però ben al contrari, els acadèmics manifesten les seva temença per un canvi que amenaçaria la identitat nacional i comprometria “l’accés igualitari a l’administració i a la justícia” (de l’accés a l’Acadèmia no en diuen ni un mot).

Això sí, la venerable institució no nega pas que les llengües pertanyin al patrimoni cultural i social francès (“Qui en dubta?” arriben a dir a exquisit cinisme) i que el text que incita a retirar tingui “excel·lents intencions”, només que aquestes no tenen lloc a la Carta Magna i caldria “expressar-les d’una altra manera i en un altre lloc”. Per entendre’ns: en els fulls parroquials, a les golfes de casa i on no emprenyin gaire.

Tot i així, cal agrair a aquesta docta i extraordinària intervenció que posi l’accent sobre la més que previsible intranscendència de la reforma. En primer lloc perquè encara ha de passar pel Senat, qui ja podria refer o edulcorar l’esmena. I després quedaria el seu retorn a l’Assemblea, on novament s’hauria de ratificar. Un sender costerut i pedregós que, com ens diu Juan Pedro Quiñonero, té molts números per esdevenir una depuració “que pudiera oscilar entre el retiro puro y simple del reconocimiento constitucional de las lenguas regionales, o la proposición de un texto calculadamente ambiguo que restituya a la lengua francesa su primacía política absoluta y determinante.”
És a dir, que tot plegat, net de pols i palla, serveixi per a torcar-s’hi el ses i poder així seguir amb més o menys coartades en la ruta ja familiar de l’extermini lingüístic.

Polisèmia d’Israel

(Jueu iemenita fet sonar el xofar. Matson Collection 1934-39)

Arran d’una conversa recent vaig refermar la meva percepció d’una situació paradoxal. A diferència de tants conflictes i litigis oblidats del món (Nagorno-Karabaj, Colòmbia, Birmània, Argèlia i etc.), de l’àrabo-israelià gairebé qualsevol persona amb un mínim d’interès per l’actualitat se sent amb esma per formular-ne un judici o donar-ne una opinió i, si més no, pot afirmar-se que és aquell del qual se’n reben més informacions regulars (no entrarem a discutir-ne la qualitat). Però aquest fet no acostuma a coincidir amb una idea mitjanament acurada de la societat israeliana i, per tant, dels contorns d’aquest problema. La noció més pregonada es correspondria amb la d’una societat homogènia i que de manera molt unitària recolza les polítiques i orientacions del seu estat. Però aquest concepció està completament allunyada de la veritable naturalesa d’un país tan excepcional en la seva configuració i tan divers en la seva composició com Israel.

No pretenen aquestes línies discutir assumptes d’una complexitat tan gran i dissuasòria com són els orígens del conflicte o els arguments de cadascuna de les posicions (que en tot cas són moltes més de dues) i els fets en què es fonamenten. Tracten simplement d’introduir la idea d’una societat formada per molts fragments i sensibilitats i amb un encaix extremadament enrevessat.

Per prou conegudes circumstàncies històriques, durant el segle XX el territori actual d’Israel va rebre successives onades immigratòries que es sobreposaren a la població autòctona de Palestina, àrab en part molt important, antics súbdits de l’imperi otomà i sota règim de protectorat britànic després, però també de jueus que mai havien format part de la diàspora. ¿Però qui són aquest immigrants jueus que arriben primer a l’escalf de la encara minoritària ideologia sionista i, ja després de l’holocaust, com a remei al desarrelament que provoca la destrucció de les seves comunitats a Europa, empentats per la seva precària situació en les democràcies populars de l’òrbita soviètica o per la seva posterior desintegració, fugint de les dictadures sud-americanes o de la creixent inseguretat que senten en els estats àrabs o senzillament engrescats per les favorables condicions de retorn i les garanties que els ofereix la seva nova ciutadania? De fet, aquesta pregunta ens portaria a un problema previ en absolut menyspreable ¿Què és ser jueu? ¿Una condició religiosa, ètnica, cultural, nacional? ¿Una barreja de tots o alguns d’aquest elements? ¿Una resta més que no pas una suma, com deia Musil dels austrohongaresos?

La resposta es troba en la pluralitat aclaparadora d’identitats particulars que han confluït en el gresol israelià. Els seus membres poden venir de les comunitats que primer s’instal•laren a la Península Ibèrica i després de l’expulsió s’estengueren pels dominis otomans i altres ciutats de França, Itàlia i Holanda, anomenats sefardites; els ashkenazis o jueus germànics i orientals supervivents de la Shoah i vinguts dels shtetls o ciutats de Rússia, Polònia, Hongria, Lituània, Romania, Ucrania i etc., qui també arribaren després dels 60 en periòdiques fornades; els mizrahis, o jueus amb arrel en països musulamans com el Iemen, Siria, Iraq, Iran o el Marroc (i que sovint refusen que els encabeixin en un mateix sac), jueus nord o sud-americans de tota mena i fins i tot alguns grups escadussers com els falashes o Beta Israel d’Etiòpia, els gruzim de Geòrgia, els darrers residus del criptojudaisme de Mallorca o Portugal i altres comunitats de fantasmagòrica filiació amb les tribus perdudes de l’antigor com els Bnei Menashe indis. En total s’identifiquen fins a 71 divisions ètniques en el judaisme, la majoria presents a Israel en major o menor mesura. A més a més, cada procedència suposa un grau diferent d’assimilació: d’aquells jueus qui abans del nazisme no tenien ni de bon tros aquesta condició per sobre de la d’ésser alemanys, italians o txecs (per exemple) a aquells per qui el judaisme havia estat sempre el seu tret fonamental d’identificació. I, és clar, també diferents mentalitats religioses: de l’ultraortodòxia, el hassidisme o el caraïsme als corrents liberals i reformistes o directament laics. I cadascún d’aquests respectius grups i subgrups amb les seves particulars tradicions, ritus, modes de relació i codis de valors.

Lingüísticament les coses tampoc són senzilles: malgrat l’extraordinària adopció i aceptació de l’hebreu com a llengua comú, encara avui queden moltes persones a Israel per a les quals és una segona llengua o una llengua apresa en edat adulta. I la disparitat d’accents possibles així ho delata. A això cal afegir el pes d’altres idiomes lentament minoritzats però encara conreats en determinats àmbits: aquells considerats propis, como el jiddisch o el ladí, altres vigents per la continuitat del seu ús entre qui els han tingut com a llengues mare -el rús i el romanès principalment- o la plètora de llengues semites o africanes portades per diversos contingents d’emigrants.
Per si no fos prou, el ventall d’opcions polítiques i ideològiques també és inusualment ample. A l’actual Knesset o parlament nacional hi tenen representació 12 partits polítics, sense comptar els religiosos radicals per qui l’estat secular d’Israel és una mena d’heretgia que es neguen a reconèixer.

En darrer terme, existeixen també subtils distincions entre aquells ja nascuts dins d’Israel -els sabres, “figues de moro”- o fora d’ell, entre els qui arribaren abans, durant o després de la guerra d’Independència, entre els qui són fills de les granges col•lectives Kibbutzim o colons dels assentaments o etc. i etc.
I si hom creu que, per alguna mena de fraternitat primària, una superposició d’estrats tan complexa no ha generat infinitat de divergències i tensions s’equivoca de mig a mig. Els prejudicis, els sentiments de discriminació d’alguns grups, les discusions sobre la separació efectiva o no del poder civil i el religiós, les acusacions a l’Estat de voler uniformar aquesta societat segons el model ashkenazi majoritari o de relegar les opinions que discrepen amb el sionisme oficial han estat a l’ordre del dia.
I tot això sense tenir en compte l’omnipresent i virulent debat sobre les polítiques que cal seguir en el conflicte amb els palestins i països veïns o deixant de banda els àrabs amb ciutadania israeliana que sumen la gens menyspreable quantitat d’un milió cent mil habitants (aproximadament 1/7 part del total de la població).

De manera que la propera vegada que es tingui la temptació d’associar l’Estat d’Israel a alguna mena de realitat compacta es farà millor de tenir en consideració aquestes circumstàncies i d’evitar les sempre traïdores generalitzacions. En pocs casos funcionen amb una lògica tan deficitària com en parlar d’aquest gòlem de mil fangs distints, d’aquest fet polisèmic anomenat Israel.

L’Alguer: mediocritat o seducció

Nòs amb nòs: el cas de L’Alguer per força genera sentiments ambigus. Perquè aquesta solitària i utòpica fidelitat de sis segles a les velles arrels aragoneses (el terme que ells fan servir) no pot deixar d’excitar-nos la fibra romàntica, però també costa d’oblidar que és el resultat d’una implacable acció de substitució colonial. Clar que no és assenyat jutjar de manera extemporània fets succeïts sota una lògica d’aplicació de les relacions de força tan diferent a l’actual, però…

De tota manera aquest petit descàrrec previ no influeix en allò que avui voldria comentar. Fa uns dies el músic alguerès Claudio Sanna oferia una entrevista a Vilaweb on introduïa una idea que jo mateix fa temps que tracto d’estendre. El motiu de la xerrada era la presentació a Barcelona del seu nou disc i, sobretot, l’èxit sobtat d’un dels seus temes: Santa mare llengua. Amb admirable concisió i sornegueria, hi explica la situació de l’alguerès i hi presenta la seva “hipòtesi irònica”: Ryanair podria salvar el català de l’Alguer.
Es tracta d’una manera d’ expressar que l’increment dels contactes gràcies als vols directes i econòmics entre Catalunya i la vila sarda poden generar un efecte revulsiu en la motivació dels joves algueresos per a recuperar un idioma que s’havia convertit en una cosa de pobres i bastaixos; vulgar, folklòrica, bruta com la ronya. El descobriment de les complicitats que el coneixement del català els ofereix fa que ja no suposi només una eina obsoleta per a parlar amb els avis, sinó també la contrasenya per a fer contactes i ampliar horitzons, estimular el comerç i el turisme o, encara més elemental i important, establir amistats i engalipar les xicotes gironines que aterren a l’illa

Tots els qui som a aquesta banda de la trinxera en la lluita per la diversitat lingüística ens hem ensinistrat en el refús de les raons purament utilitàries, però això no implica que no en traguem profit quan es pugui. L’alta lliçó de Santa Mare llengua és que cal ser inquiet, inventiu i aprofitar sense repòs les noves portes. Així que tots els planys que es vulguin per la manca de diners i recolzaments institucionals i totes les cerimònies mortuorio-filològiques que calguin, però dediquem sobretot els nostres recursos i energies a fer del domini d’una llengua, en aquest cas el català, una qüestió joiosa, excitant i envejable, a multiplicar les potències que gràcies a ella se’ns posen a l’abast i l’excel•lència de les alternatives que ens possibilita.
Per a poder lamentar millor la seva dissort és difícil que hom s’engresqui a formar part d’aquesta comunitat. Per a engruixir les files dels qui frueixin d’una festa selecta hi ha haurà galtades.

La cançó de Wotan

La gent de les Orcades i les Shetland va romandre fidel a la seva herència escandinava fins molt després de deixar d’ésser feudatària del regne de Noruega i veure’s lliurada a la corona escocesa, al segle XV. La llengua d’aquestes illes era una varietat del nòrdic antic anomenada norn pels acadèmics, però no hi ha acord sobre la seqüència exacta de la seva reculada i desaparició. Hom assegura que encara a principis del XIX n’hi havia parlants, encara que sembla que a les darreries del XVIII ja havia entrat en un estat de decadència irreparable, malgrat l’escolament d’ algunes expressions i manlleus en el dialecte anglès –scots- que l’havia de reemplaçar.

Però l’isolament d’aquests arxipèlags va permetre conservar-hi reminiscències de quelcom més que la llengua. En una balada recollida a les Shetland en ple segle XIX s’hi escolta:

Nou dies va penjar de l’arbre sense arrels,
car el poble estava malalt
i ell era bo.

Tot i formar part d’una cançó d’assumpte religiós cristià, no hi ha cap dubte que aquests versos són una referència al sacrifici de Wodinaz, Wotan o Odin, el déu bruixot dels vells escandinaus, que ferit per la seva pròpia llança va suspendre’s nou jorns amb les seves nits d’Yggdrasil, el freixe de la vida, per a obtenir les runes, l’alfabet màgic dels pobles germànics.

Tot sovint ens topem amb nocions culturals -el paganisme escandinau comença a quedar arraconat al segle X- que presenten una capacitat de supervivència molt per sobre de qualsevol afany per marginar-les. I encara que sigui de forma dissimulada, segueixen reproduint-se sota diverses disfresses i contaminant i deixant la seva marca secreta en aquelles que pretendrien esborrar-les.
És l’advertència que tota pressió substitutòria introdueix un imprevisible ferment de mutació en els agents que l’exerceixen.

Una vespra siciliana

El sicilià deu ser una de les llengües d’Europa que sense reconeixement oficial ha tingut una continuïtat més notable i, fins a la darrera part del segle XX, es podria dir que era de bon tros la llengua majoritària dels sicilians. Es tracta d’un d’aquells casos típics de la particular diglòssia italiana, que durant molts anys ha mantingut una mena d’equilibri entre l’italià, és a dir, l’estàndard culte format sobre la base del dialecte literari toscà, que s’emprava en àmbits oficials i escrits, i el vernacle que servia per a la resta d’usos.
Una situació que segons el filòsof Manlio Sgalambro s’ha pogut mantenir perquè la gent diferencia molt bé els espais de cada varietat: es relaciona amb l’estat i fa els negocis en italià, però frueix, menja, fornica, somnia, es baralla, viu i mor en dialecte.
Aquest statu quo, però, sembla anar esvaint-se: la infiltració de l’italià gràcies al sistema educatiu i als mitjans de comunicació de masses, i les circumstàncies habituals que conflueixen en la interrupció de la transmissió, han acabat per desplaçar el sicilià i convertir-lo en un cas més d’idioma minoritzat. Tonino Guerra, el gran guionista col.laborador de gent com Antonioni, Fellini, Tarkovski, Visconti o els germans Taviani, i poeta en romanyol, es mostrava menys optimista que Sgalambro en una visita que ens va fer quan la Universitat Popular del poble on ara visc va publicar-li una traducció castellana de tota la seva obra lírica. Ens deia, entre càustic i melangiós, que el dia de demà ningú podria llegir els seus poemes perquè ningú sabria romanyol, que caldria demanar els morts que ens ensenyessin què volien dir. I afegia que “els morts cobren molt cares les seves lliçons.”

Sgalambro, per la seva banda, és més conegut per les seves aventures musicals amb Franco Battiato que per les seves col.leccions d’aforismes nihilistes. Battiato, una de les meves debilitats i també sicilià, ha escrit, però, només tres cançons en aquesta llengua al llarg de tota la seva carrera, tot i que potser siguin de les millors seves.
Stranizza d’amuri n’és una. Aquí us en deixo una versió cantada en clau tradicional i jazzística per Rita Botto. D’aquesta manera us podreu fer una idea de la sonoritat d’aquesta llengua en la qual també el català hi deixà la seva empremta i que arribà a compartir amb ella l’estrada de les corts sicilianes allà als segles XIII i XIV.

La cançó possiblement es remet a records d’infantesa de Battiato durant la guerra i la postguerra. Fa referència al desvetllament dels primers impulsos amorosos enmig de la destrucció. La seva escolta sempre em provoca una sacsejada, com la del protagonista del fragment que diu:
“Man manu ca passunu i jonna/sta frevi mi trasi ‘nda ll’ossa/’ccu tuttu ca fora c’è ‘a guerra/mi sentu stranizza d’amuri…l’amuri/e quannu t’ancontru ‘nda strata/mi veni ‘na scossa ‘ndo cori/’ccu tuttu ca fora si mori/na’ mori stranizza d’amuri.”
I que, mentre cap amic catalano-sicilià ho arregli, jo traduiria com “A mesura que passen els jorns, aquesta febre m’entra als ossos/i malgrat que fora hi ha guerra/sento una estranyesa d’amor…l’amor/I quan et trobo pel carrer/tinc una descàrrega al cor/ i encara que a fora es mor/ no mor aquesta estranyesa d’amor.

Els coratges de Calàbria

Quan el matí del passat 15 d’agost es difongué la noticia de l’assassinat de sis italians a la ciutat alemanya de Duisburg, molta gent conegué simultàniament l’existència de la ‘Ndrangheta, l’ominosa societat criminal calabresa.

Emparats per un extrem secretisme i per la seva implantació en les apartades regions rurals i muntanyoses de Calàbria, aquesta ‘Ndrangheta ha anat creixent a l’ombra d’altres organitzacions de malfactors com la Camorra napolitana o la Cosa Nostra siciliana fins a convertir-se en una de les més riques i poderoses màfies del món. La seva complexa estructura de cèl•lules difoses, anomenades cosche o faide, i basades en grups –‘ndrine- amb estrets lligams familiars, hermètics i de caràcter iniciàtico-religiós, ha estat clau en les dificultats d’infiltració de la policia italiana. La ferotge violència dels seus mètodes, el ritualisme mistèric del qual s’envolten i els tentacles internacionals que la voluminosa emigració calabresa ha facilitat són altres dels seus inquietants perfils.

Però tot i aquests trets enigmàtics, n’hi ha un que encara em va cridar més l’atenció quan en vaig sentir parlar per primera vegada: el seu mateix nom, amb origen en una realitat generalment més desconeguda que la pròpia ‘Ndrangheta. El terme vindria del mot grec “andraghatia”, és a dir coratjós o, en un sentit més ample, honorable i no ha de fer pas sospitar cap inclinació filosòfica o cultista de “La societat dels homes valents”. És senzillament que a les escarpades serres de l’Aspromonte on va néixer i arreu del sud de Calàbria hi restaven bosses de parlants d’un dialecte del grec antic: el griko o grecanico.

El grecanico, que també presenta una varietat dialectal salernitana, és un dels més subjugadors residus lingüístics d’Europa. Alguns filòlegs es remunten fins i tot a l’època d’expansió hel•lènica per la Magna Grècia. Altres el consideren un fruit del colonialisme bizantí. Sigui com sigui, escapçat fa molts segles de la llengua mare, el grecanico té un caràcter arcaic i particular, accentuat per la seva continua reculada d’ençà del segle XVI. Avui roman viu en una desena de municipis de Bovèsia, i es compta entre les llengües més amenaçades d’immediata extinció, amb no més de 2000 parlants habituals, dels quals només una cinquantena tindria menys quaranta anys.

Recents mesures de reconeixement i protecció, com d’habitud tardanes i limitades, tracten d’evitar-ne la final ensulsiada, mentre creix l’interès entre alguns joves en l’estudi del grec estàndard modern. Però si finalment, com sembla gairebé inevitable, el grecanico esdevé un més dels fantasmes d’un passat europeu més bell i divers, resultarà una torbadora ironia que el seu mot més conegut sigui també el de més terribles connotacions.
Davant aquesta doble dissort que s’escampa per Calàbria, sembla que només s’escaigui esperar que els calabresos facin honor al seu proverbial coratge.

Anihilament

L’escriptor basc Bernardo Atxaga, nat a Asteasu a 1951, explica que era gairebé ja un adolescent quan va descobrir a una llibreria de Bilbao el volum de poesies Biotz-begietan de José María Aguirre Lizardi. Allò que primerament el va sobtar de la troballa no va ser la qualitat lírica del recull o la bellesa d’un vers llucat a l’atzar, ans una cosa molt més elemental i insospitada: era la primera volta que veia editat un llibre en euskara. Tot allò més que Atxaga havia arribat a veure escrit en basc, potser mitjançant rudimentaris mètodes d’impressió, era alguna esquela o algun solt clerical. Fins aquell instant, no s’havia plantejat mai que aquella llengua seva, aquella llengua familiar en què xerrava amb els pares i que escoltava parlar a la gent del seu poble, podia llegir-se també en caràcters d’impremta, en fulls lligats i enquadernats com els de qualsevol altre llibre en llengua castellana.

Aquesta experiència, conta el mateix Atxaga, pot semblar completament esotèrica per als parlants d’aquelles llengües que han pogut desenvolupar-se amb normalitat i en les quals els seus usuaris han gaudit d’una relació natural amb els medis de reproducció de la mateixa. L’ anècdota fascina per permetre’ns encarar una vivència que a molts ens pot semblar ja remota, irreal, impensable. Il·lumina sobre el punt al qual pot arribar l’escomesa d’un poder i d’uns governants en el seu ànim d’anorrear una cultura i abonar el camí per a la seva completa substitució. Però serveix també per a exposar, sense estratègies de distracció, com de lluny es va anar en la sufocació de la llengua basca, en la seva ocultació, en el decidit empeny de fer-la invisible, fins a aconseguir que la sola existència de llibres en euskara fos una excepció, una raresa, una revelació colpidora per a un infant.

Serveix sobretot en els darrers temps, en els quals el ressentiment dels qui no van poder reeixir completament en aquell propòsit s’ha començat a manifestar sense complexes. Un moment en el qual proliferen desvergonyides insinuacions a un suposat preteriment de la llengua castellana al País Basc o a Catalunya (no gosen parlar de Navarra o del País Valencià), amb argumentaris que tot sovint comencen minimitzant l’abast de la repressió patida per les comunitats catalanoparlants o euskalduns o que senzillament l’escamotegen com si no s’hagués produït.