Jamaica o Mort

A aquestes hores segurament tothom a qui pugui commoure la notícia ja la conegui, i el títol d’aquest entrada soni a la contrasenya secreta amb la qual en el futur ens identificarem.

No puc dir que amb en Javier Ortiz fóssim amics –encara que en un dels seus Apuntes del Natural tingués la gentilesa de donar-me aquest tracte i jo el considerés com a tal- perquè ens havíem freqüentat poc i gairebé sempre mitjançant correspondència o missatges a la seva llista de correu, però la seva mort m’ha colpit d’una manera que mai faria la d’una simple coneixença. Ara m’adono que en els darrers vuit o nou anys ell ha estat una de les presències més estables de la meva vida; una de les persones a qui he llegit de manera més fidel i amb més regularitat. Perquè com tants d’altres, era dels qui s’alçava al matí amb el deler de seguir la seva crònica, primer als Diarios de un resentido social i després en els esmentats Apuntes i a la seva columna de Público, que substituïa a la de El Mundo, d’on n’havia plegat com a director d’opinió per “incompatibilitats ideològiques.” Un dolç hàbit, d’aquells que hom incorpora a la seva quotidianitat de manera discreta sense descobrir com arriben a marcar els seus dies fins que alguna impertinència, sovint la maleïda mort, els aboleix sense esmena.

En un cert moment, en Javier m’havia convidat a unir-me a las Voces Amigas de la seva pàgina web, però finalment certa trigança meva i algunes consideracions tècniques van ajornar indefinidament la incorporació d’aquest blog a aquell espai seu. Tanmateix, la seva rebel·lia, la seva dissidència, la seva forma de repensar i capgirar els llocs comuns més viciats i inservibles o la seva decisió de no resignar-se a les injustícies han influït decisivament en la meva educació i en la formació de les meves opinions. A Ortiz hi acudia a desvetllar-me de les meves complaences, a refermar les meves idees o a conhortar-me d’estar menys sol quan les unanimitats més feixugues i vergonyoses ens queien al damunt. Perquè va tenir sempre clar el seu bàndol: el dels oprimits per qualsevol poder i el dels relegats per les moltes iniquitats d’aquest món. I el va defensar amb una prosa concisa, amena, d’una formidable qualitat expositiva i curulla d’arguments incisius i originals.
És allò que se’n diu un mestratge. Adéu-siau, doncs, mestre. Ja t’estem trobant a faltar, però procurarem no decebre’t.

..I potser, des de la Jamaica on ens estiguis esperant, no et desagradi sentir aquesta cançó nostra que havies fet tan teva.

Nomenclatures II

L’autor del blog no dóna vacances. Ans el contrari, aprofita les defenses baixes dels seus lectors per a fustigar-los amb una de les seves dèries preferides. Però com no és insensible als ànims negligents d’aquestes dates, deixa que un altre li faci la feina.
Com li agradaria parlar de la seva xardorosa estima per tot el que és particular i del seu esglai davant un món que pugui ofegar-nos en la indiferenciació, encarrega la tasca a la fina orfebreria d’un historiador neerlandès: la de Johan Huizinga a la seva Herbst des Mittelalters (La tardor de l’Edat Mitjana. Cap edició catalana fins avui). Espera que les seves paraules esperonin a tots els amants dels rastres, dels vestigis i dels derelictes a salvar de la sequera tot el que encara es pugui salvar, i els acomiada davant la previsió que suspenguin la tasca fins a la propera setmana. Però per si de cas, anuncia que aprofitarà aquests jorns desvagats per a lliurar-se a altres de les inquisicions llargament promeses en aquesta mateixa pàgina.

”Si en el nostre temps han conservat nom els vaixells, mentre que les cases i les campanes de les esglésies els han anat perdent i els conserven només per rara excepció, es deu, per una banda, al fet que el vaixell canvia de lloc i cal que sigui fàcil reconèixer-lo; però, per altra banda, al fet que el vaixell ha conservat quelcom de més personal que la casa, un sentiment que expressen els qui parlen en anglès amb l’ús del pronom she per referir-s’hi. Aquesta personificació de les coses inanimades s’ha de representar a l’Edat Mitjana d’una manera molt més pronunciada; a l’Edat Mitjana cada cosa rebia encara el seu nom: les masmorres de les presons, així mateix com cada casa i cada campana”

In memoriam M.L.

Sospito que avui no seré gaire original. La mort tampoc ho és amb la seva fastigosa monotonia.
Però en Mikel va aconseguir fer algunes coses duradores, d’aquelles que la nostra immemorial enemiga no pot neutralitzar tan fàcilment perquè ja han penetrat més enllà de la seva jurisdicció.
Ara, les seves cançons ja són nostres, de tots, i no les lliurarem tan fàcilment.

D’un arsenal intacte

Si no fos perquè els seus mètodes l’emparenten amb la ciència filològica, hom diria que l’etimologia és una branca de la literatura fantàstica. Les narracions dels etimòlegs descriuen la fabulosa història de com la llengua s’obre camí. Estudien la nissaga dels mots i llur naixement, la manera en la qual es posen a circular pel món, les aventures que els transformen, els encontres i situacions que els fan créixer i enfortir-se o caure en desgràcia, els idil·lis que mantenen amb altres del seu gènere i els fruits de les seves trobades; les vicissituds de tot ordre que en condicionen l’existència.
En aquesta indagació hi ha també quelcom de detectivesc, car molts d’aquest episodis es troben coberts per un vel hermètic i treure’ls a la llum exigeix seguir pistes subtilíssimes, fils gairebé invisibles, lligams ja oblidats o molt precàriament conservats. En ocasions, fins i tot, el seu secret s’ha fet ja impenetrable i el rastre de la seva evolució es perd en la foscor del temps o només permet agosarades hipòtesis

L’etimologia és així també una eina auxiliar de la història, ja que molts fets dels que no en queda cap altra evidència irrefutable poden resseguir-se i deduir-se gràcies a les constatacions que permeten aquests estudis; o bé ajuden a refermar la possibilitat de certes teories que hi troben un valuós punt de recolzament. Ho ha sabut dir George Steiner “Tot oblida, excepte la llengua.”

Potser les circumstàncies dels darrers segles no ens han permès el luxe d’una literatura de primeríssima fila o, empentats com ens hem vist a la supervivència, hem patit l’amputació dels mecanismes que enforteixen constantment un idioma. Però malgrat tot, ens hem de considerar afortunats, perquè comptem amb un tresor que no moltes llengües comparteixen amb aquest grau d’esplendor; un arsenal on fornir-nos per conquestes futures: llegiu a Joan Coromines. Hi trobareu una font que mai s’esgota.

Petersburg sola fide

Potser per haver-la ajudat a despatxar un client massa bufat, la cambrera del ferri ens convida a unes cerveses i ens xerra algunes tafaneries de la vida a bord. També ens avisa de la imminent arribada a Petersburg, que segons assegura és el port més pròsper de tota la costa del Pacífic.

En un país on sovint és més fàcil trobar un generador elèctric que una barra de pa o un diari, els meus rmecanismes de detecció de la riquesa resulten una mica primaris. Però no tinc motius per a dubtar-ho. En aquesta badia privilegiada de l’Inside Passage marí d’Alaska s’hi instal·laren a finals del segle XIX i principis del XX un cabàs d’immigrants noruecs que portaren amb ells refinats coneixements pesquers i conservers i els aplicaren profitosament en les fèrtils costes que se’ls obrien just al davant. Es tracta d’un herència encara visible: cognoms com Anderson, Erickson o Carlson sovintegen en cartells de comerços i bústies, i enllà de celebrar el dia de la independència del país escandinau, em diuen que de portes endins encara hi ha cases on se n’ha mantingut la llengua.

Però més reveladors que els llampants iots de la seva rada o la amplitud dels seus casalots se’m presenten altres signes. En aquesta comunitat de reduïdes dimensions, per atendre els seus poc més de 3.000 habitants, hi ha una església baptista, una església presbiteriana, una congregació bíblica, un temple episcopal, una església catòlica de Santa Caterina de Siena, el lloc de pregàries multiconfessional de l’exèrcit de salvació i, com no podia ser d’una altra manera, l’església luterana de Petersburg.
Potser sí que enmig de la comoditat material sigui més senzill confiar en la bondat del creador i del seu ramat, però en el seu plàcid veïnatge i convivència –com en totes aquelles coses de la vida on aquesta es mostra neta d’unanimitats- s’hi trasllueix el vell somni que va inspirar la reforma protestant: la tolerància i la llibertat de consciència, el dret a cercar una relació personal amb la veritat, i que alguns dels seus prohoms més detestables, com Joan Calví i els seus doctrinaris esbirros, van voler ràpidament estrangular.

Hi ha moltes coses del continent americà que em són alienes, i estic segur que em seria complicat fer-m’hi, però no pas aquesta. No el vertiginós viratge que va permetre que la descendència dels severs puritans que arribaren aquí per sotmetre’s sense traves al mandat de la sola gratia restablissin els principis de flexibilitat i germanor més enllà del dogma que Petersburg i les seves sis confessions desmenteixen amb veu tan alta i ferma. Per això, fins i tot algú com jo, tan refractari a qualsevol noció d’escatologia, es sent reconfortat de seure a escoltar el sermó del predicador, de sentir-lo pregonar els avantatges de la llarguesa sense contrapartides i d’estendre la mà a aquells qui també me l’estenen sense importar-los no haver-me vist mai abans o no haver-me demanat un certificat de creences.

És diumenge i el sol tebi que es dreça per sobre del paral·lel cinquanta-sis no imposa gaire més que un pansit fanal de fira. Però avui, amb aquesta escalfor, ja en tinc prou.

Llavor de revolta

“Per on començar?” es preguntava Roland Barthes al principi d’una obra d’idèntic títol. I continuava recordant que els cànons del gènere autobiogràfic resolien la qüestió començant per explicar qui eren els avis.
Els meus avis per part de mare, i tota la seva ascendència fins on ens arriba la memòria familiar, nasqueren en diverses localitzacions de la comarca del Berguedà o de la subcomarca de la Vall de Lord. Saldes al peu del Pedraforca, Guixers al nord del Solsonès, Berga i Avià delimiten les fronteres d’aquesta nissaga. I jo, sempre encuriosit per sondar el pes del medi sobre les persones, he pensat sovint en quina mena d’influència, de tutela invisible, podia representar aquest fet.

Perquè en la seva modesta mesura, aquest espai carrega dins la història catalana amb una certa tradició insurrecta. Com totes les zones muntanyenques del Principat, durant bona part de l’Edat Mitjana, és una regió que es resisteix a la instauració de l’hegemonia política dels comtes de Barcelona, i és just allí on més s’hi difonen els ensenyaments herètics del bons homes. La primera documentació catalana sobre una comunitat càtara ens condueix a la vila de Berga, on l’any 1214 na Guillermina de Bretós rep el consolament abans de morir d’un perfecte portat expressament pels seus fills des d’Occitània. I encara avui es pot transitar el llarg camí que va de Montsegur al Santuari de Queralt i que empraren els qui fugien de la repressió religiosa de la croada contra els albigesos.

Segles més tard, com tantes altres contrades del Prepirineu, el Berguedà és un actiu focus de bandositats i de les rapinyes dels escamots hugonots. L’ombra del mític Rocaguinarda plana sobre aquests paratges durant tot el tombant del segle XVI. Una inclinació a les partides armades que ni tan sols la ocupació borbònica apaivaga completament –aquí hi tindrà un dels seus teatres d’operacions el guerriller Carrasclet-, que la Guerra del Francès fa renéixer i que, sovint per obra dels mateixos capitosts que s’alçaren contra els francesos, té diversos rebrots durant la Guerra dels Malcontents i, sobre tot, durant la primera carlinada. De fet, els defensors de l’absolutisme i dels furs propis troben en aquests encontorns un feu tan favorable als seus interessos que instal·len primer a Borredà i després a Berga la seva Junta Superior Governativa de Catalunya. Els cincs turbulents anys de domini dels partidaris de la causa de Carles Maria Isidre, curulls de violentes dissensions internes, tenen els seus corresponents epílegs durant el segon i tercer aixecament carlí, trobant-hi sempre a berguedans disposats a unir-se a les columnes rebels.

La industrialització i el canvi de segle transformen completament l’escenari berguedà, però no així els ànims insubmissos. La flama de l’anarquisme crema amb força i arriba a la màxima temperatura en els dies 20 i 21 de gener de 1932, quan obrers i minaires afiliats a la FAI ocupen ajuntaments de l’Alt Llobregat com el de Fígols i endeguen una efímera revolució llibertaria que és ràpidament esclafada. Però d’aquell fracàs se’n rescabalen a bastament durant les col•lectivitzacions de la Guerra Civil i, encara després de la desfeta, el Berguedà queda associat a les activitats resistents dels darrers maquis catalans: Marcel•lí Massana i Ramon Vila “Caracremada”, sempre ben assistits per pastors i pagesos de la comarca.
I si bé d’una manera més moderada, en els darrers trenta anys, el Berguedà ha continuat essent un escenari de l’inconformisme català i de les aspiracions més obertament independentistes. Sense anar més lluny, Berga és la capital on les Candidatures d’Unitat Popular obtingueren millors percentatges de vot en les eleccions municipals de 2007.

Significa tot això alguna cosa? Potser que s’absorbeix de l’ambient, que es rep d’alguna mena de memòria col·lectiva, el rent de l’inconformisme? És molt difícil d’assegurar, i aquest corrent flueix avui d’una manera més soterrada i larvària que no pas oberta i visible per a tothom. Però també s’ha d’admetre que té un fonament real i que existeix una tradició irredempta que jo, conscient i orgullosament, assumeixo i de la qual me’n declaro hereu. Tant com per a prometre ser-hi fidel i nodrir-me’n en totes les lluites de l’esdevenidor.

A la memòria del meu oncle Manolo, qui com el meu pare va trobar en aquest país una terra d’acollida. Descansi en pau.

El riu subterrani de l’heretgia

Del tèrbol i cabalós riu de l’heretgia m’hagués agradat parlar-ne amb més freqüència, sinó fos perquè imagino que la paciència dels amics d’aquesta pàgina té un límit i, a més a més, perquè significa introduir-se en un sidral de mil dimonis.
Però ni que sigui de passada voldria convidar a desfilar de tard a tard a alguns d’aquells homes i moviments que amb el seu pensament i acció contribuïren a erosionar els discursos dominants de diverses èpoques i contrades.

Molt especialment perquè en les doctrines herètiques, més enllà de llur estricta significació teològica, s’hi pot rastrejar un combat que és un leitmotiv principal d’aquest blog: el de l’heterodòxia contra l’ortodòxia.
Tot sovint, sota l’inacabable garbuix de sectes gnòstiques i maniqueistes, esotèriques i místiques hi batega la voluntat de discutir i modificar l’ordre imperant per l´únic canal possible, i tanmateix molt perillós per la pròpia integritat dels seus membres. Des de el mateix moment en el qual el cristianisme deixa de ser una ideologia emancipadora –la rebel·lió dels esclaus com va reblar Nietzsche- i esdevé una eina per a la continuïtat de la unitat imperial i pel manteniment d’una determinada cohesió social, paper que no deixarà d’exercir fins avui, els diversos grups qualificats com a herètics juguen un paper de contrapoder, d’oposició, de subcultures que amb variades motivacions empren aquest vehicle per a manifestar la seva disconformitat.

Evidentment, ha existit la temptació moderna d’extralimitar aquest discurs i presentar tots aquests moviments com a manifestacions d’un mateix corrent soterrat, units en un ideal que reapareix d’època en època i que viatja sense desviacions de l’arrianisme al neoplatonisme del renaixement i del catarisme a les vanguardies artístiques del segle XX. Un excés que no impedeix afirmar que totes són reaccions rupturistes a una tradició occidental central i hegemònica.
Però cadascuna d’aquestes manifestacions respon a unes circumstàncies concretes i les seves característiques són prou singulars com per a no encabir-les en un mateix sac.
En el Baix Imperi, bona part d’aquest grups sorgeixen com a resposta de les classes subalternes de menestrals i petits propietaris amenaçades per la consolidació de l’església com a continuadora del poder imperial i pels privilegis que els seus membres anaven assolint. La promesa d’un sistema que trenqués amb el model esclavista i latifundista havia quedat escapçada i s’imposaven els intents de cercar una alternativa a aquesta estructura que tan fàcilment havia assumit les pautes precedents del poder. D’altres casos deixen anar un perfum que pot evocar-nos reivindicacions tan actuals com les de l’antiglobalització. En ple segle IV, els bisbes Donat de Numídia i Donat II bisbe de Cartago, encapçalen una insurrecció en nom d’una religió que essent cristiana i universal pogués ésser també vernacular i arrelada al terròs. La dura repressió imperial no aconseguí esclafar la revolta i l’emperador hagué d’acceptar la llibertat de culte dels donatistes, de manera que, com explica l’historiador Étienne Trocmé “En totes i cadascuna de les ciutats nord-africanes s’hi va dreçar una església donatista excèntrica, agressiva, autònoma, popular e independent de l’administració pública. D’aquesta manera el donatisme va convertir-se en expressió del particularisme africà i prengué unes connotacions que sembla que no haver tingut en els seus orígens.” Quelcom que va durar fins l’invasió àrab.

Amb tots aquests components, i sense ocupar-nos ara de molts altres aspectes litúrgics i estètics que per la seva raresa ja mereixen tot el nostre interès, no pot estranyar a ningú que senti per l’heretisme i el seu paper històric una simpatia indissimulable.

A les regions inferiors

Gràcies a Pablo García-Rayo i la seva extraordinària tasca al capdavant del Museo Etnográfico de San Sebastián de los Reyes, fa unes temporades que gaudim de la flor i nata de la música d’arrel ibèrica. El seus Viernes de la Tradición són un altíssim exemple d’allò que un funcionari humil, honrat i amb voluntat de servei pot fer per ampliar el camp d’acció cultural d’una societat. El resultat és un dels millors cicles permanents de concerts que pugui tenir lloc a Europa.La darrera visita que tinguérem fou la de Bufacalibos, una mena de facció d’elit del grup més distingit del folk d’Aragó: Biella Nuei.
Segons la seva pròpia explicació, bufacalibos és el mot aragonès per designar aquells qui venten el caliu per atiar el foc i reviscolar les flames. I aquesta és exactament la seva feina. Quan en un poble volen salvar alguna tradició oral que s’està perdent o els calen músics que recomponguin una cançó de la qual se’n tenen algunes darreres pistes, els criden. Ells hi van, investiguen, recullen o reelaboren els materials que troben, els donen forma i els retornen a la gent que els ho ha demanat amb nova saba.

La imatge és una de les més inspiradores que he albirat en els darrers mesos. I no només per entroncar amb una casta de mags errants que administren guariments miraculosos in articulo mortis, sinó per l’exquisida lleugeresa d’aquesta intervenció. Els bufacalibos apareixen quan només hi ha una consciència latent i indefinida d’una pròxima extinció que cal conjurar, i marxen abans que la seva obra de redreçament s’oficialitzi, quedi absorbida per qualsevol temptació canònica; lliurada de bell nou als seus creadors originals, sense estendre les xarxes de mediacions que podrien ofegar-la o alienar-la.

Aquesta idea m’ha fet pensar molt i m’ha semblat un emblema del propi destí. Les coses m’interessen més quan es troben en l’estat previ o posterior a qualsevol codificació institucional. En el moment en el qual se n’ha fet un discurs articulat, un programa; quan s’han integrat en una ideologia –i moltes vegades és convenient i necessari que així sigui per poder servar-les i engrandir-les- deixen d’atreure’m. És com si només pogués participar d’allò que es troba en els intersticis, en les regions inferiors, en un medi larvari, i una vegada és evident i regular, reconegut i plenament conscient, me n’hagués de retirar discretament per anar a la percaça de nous marges.
Aquesta maledicció seria, no ho sabria expressar millor, la meva brúixola espiritual.

 

Complexitat i reacció

Quan es parla d’història dels Annales es fa referència a una escola historiogràfica francesa que va emprar la revista d’aquest títol com a vehicle d’expressió, i que d’ençà dels primers anys trenta va reaccionar, per resumir-ho de manera barroera, contra la història vuitcentista centrada en els grans esdeveniments, en les figures principals, en les correspondències diplomàtiques i les guerres i va pretendre fixar-se en processos i estructures socials de més fondària i duració però inferior visibilitat. Les seves característiques principals foren la interdisciplinarietat –amb incorporació al cos de les investigacions de coneixements avançats de geografia, de sociologia, de historia del pensament, d’economia i etc.-, la revalorització de totes aquelles fonts indirectes que avien estat menyspreades per considerar-se de poca volada o solidesa i una ampliació del camp de batalla que va tenir l’ambició d’aspirar a la construcció d’una “història total”.

A l’indispensable i persuasiu Combats per la història, (sense cap traducció catalana) Lucien Febvre dóna una de les moltes claus que justifiquen aquesta perspectiva quan ens diu que : Una de les formes d’elecció de l’activitat històrica consisteix en multiplicar els seus elements, en descobrir que quan no es tenen texts pot treure’s molt de profit de l’estudi agut dels noms de llocs, de l’examen comparat de certs grups de paraules, o fins i tot de la manera com estiguin repartits diversos tipus de sepultura, de l’expansió d’un mode de construcció, dels noms de sants que porten les esglésies, de ritus religiosos, de formes jurídiques, de cerimònies i costums i què se jo quantes coses més. Cal ser enginyós. Ser actiu davant allò desconegut. (…) Es tracta, efectivament, de comprendre i fer comprendre.”

El fruit més depurat d’aquesta concepció potser seria El Mediterrani i el món Mediterrani a l’època de Felip II  de Fernand Braudel (sorprendrà algú que tampoc no existeixi traducció catalana d’una de les obres d’història més influents del segle XX?), un esforç titànic i d’alt voltatge literari per a destriar tots aquells elements que configuren un període històric i fer visibles tots els nivells que interactuen en la definició dels individus i de les comunitats que formen.

Els detractors de la història dels Annales n’han retret que la progressiva tendència dels historiadors d’aquesta òrbita a baixar fins els detalls més minúsculs acabava per multiplicar de tal manera els fronts d’investigació que feia impossible qualsevol síntesi, qualsevol perspectiva general i compacta, així com la tendència a fer arriscades inferències i vols de pensament sense el recolzament de documents i dades categòriques. Resulta una acusació estranya, perquè si hi ha quelcom que els Annales refusen és precisament les simplificacions, les solucions i compromisos que volen reduir la vida a explicacions lineals i que no tinguin en compte la seva extrema complexitat, les seves múltiples interferències i transvasaments.

Em sento obligat a reivindicar, amb tots els seus possibles defectes i incoherències, aquesta determinació que gent com Bloch, Pernoud, Braudel, Febvre o Le Goff tingueren. Avui vivim una reacció que sota la disfressa de neoracionalisme positivista, i amb la pretesa de passar comptes als excessos de la posmodernitat i a la seva destrucció de l’objectivitat com era entesa abans d’aquesta revolució de les ciències humanes, advoca novament per les veritats senzilles i contrastables, per la jerarquització i compartimentació dels coneixements i per una mena de religió dels fets provats. La majoria de qui la practiquen semblen homes espaordits per l’enorme exigència que suposa l’obertura d’un camp gairebé infinit i farcit de dades infinites en l’estudi de qualsevol activitat humana. I que, en conseqüència, es refugien en la especialització monogràfica, en l’ordenació asèptica dels fets, en la composició de models estàtics i en la construcció de sistemes sintètics.

Una involució que no es exclusiva del camp històric, sinó que es fa notar en tota l’àrea de les ciències socials. I que resulta summament dogmàtica, perillosa i empobridora. Contra la seva seducció, que es pregona enemiga del pensament feble quan realment n’és un agent, s’imposa la feina de seguir fent emergir rastres, vestigis i derelictes. És a dir, d’oposar continus obstacles al discurs d’una homogeneïtat objectivable en les manifestacions humanes.

Sobre la talvera

“Es sus la talvera que’es la libertat” diuen uns versos de Joan Bodon, el poeta que més tossudament va cercar d’esclarir en què podia consistir la jugulada identitat occitana.
Talvera és una bella paraula en occità de la qual en desconec la correspondència en qualsevol altre llengua. Anomena el camí veïnal que discorre entre dos camps de conreu i fa de via d’accés i de demarcació de les propietats. Aquestes talveres, però, no pertanyen a ningú, o encara millor, pertanyen a tots els qui les transiten sense que hom en pugui reclamar la exclusivitat o el peatge de pas. I així són, per naturalesa, espais ambigus, comunitaris, lliures; punts de trobada i confluència, camins d’entrada i de sortida, de marge lax, de confí imprecís i flexible.

Malgrat que la diferència pugui semblar una subtilitat, la talvera és allò oposat a la frontera. Aquesta ens parla de la demarcació estricta, sense confusió, la que estableix sense equívoc on comença una cosa i on acaba una altra, la que no consent que zones establertes arbitràriament com a discretes es puguin comunicar sense interferències. I la història europea del segle XX és massa sovint l’afany neuròtic i criminal de destruir les talveres per a plantar-hi fronteres. L’horror ideològic dels estats-nació purs, bastits a força de liquidar la diversitat. És Lwow i Salònica, Vílnius i la persecució lingüística francesa, Esmirna i la deportació nazi, els Sudets i les guerres dels Balcans, Gorizia i el franquisme, Txetxènia i Gdunsk. La infame pretensió de tornar granític el que fou heterogeni.

Si tenim present aquest fet, veurem que amb la seva poesia Bodon no només reivindica desafiant la condició marginal del poble occità que xifra simbòlicament sobre la talvera, ans fa un exercici de gran audàcia intel•lectual: proposa un model de desenvolupament de la seva gent que va més enllà d’aquell que ells han patit i que aspira a transcendir-lo, no a imitar-lo. Sense caure en dubtoses positures multiculturalistes, que acostumen a amagar una intenció dissolutiva, però sense voler reproduir els mecanismes racistes i d’exclusió amb els quals l’estat francès escanya a qui no considera francesos com cal.

(PD: Aquesta anotació va especialment dedicada al company Samuel, que ben aviat explicarà coses molt interessants sobre les fronteres a aquells afortunats que puguin assistir a la seva xerrada al Café del Círculo de Bellas Artes de Tenerife.)

L’arsenal Stoker

La Biblioteca Rosenbach de Filadèlfia, especialitzada en curiositats bibliogràfiques i arts decoratives, va comprar fa més de trenta anys un lot de Sotheby’s que contenia tres volums manuscrits en quart amb el nom Notes and Data for his Dracula. Consistia en vuitanta fulls de material heterogeni minuciosament compilat per Abraham Stoker i posteriorment emprat per a bastir la maquinària de precisió que és la seva immortal novel•la vampírica. Periòdicament, la fundació pensilvana que gestiona aquest fons n’organitza mostres i el fa protagonista d’un festival draculí anual.

Juan Antonia Molina Foix, una autoritat en assumptes de literatura gòtica, ens descriu el contingut d’aquests plecs de paper: són “notes sobre llibres de nigromància i història natural, bibliografia sobre mitologia i supersticions,, transcripció de conversacions amb vells llops de mar i d’inscripcions de tombes, descripcions topogràfiques de paisatges i costums dels països del Danubi manllevades de viatgers contemporanis seus, notes sobre una teoria dels somnis, informacions sobre lesions cerebrals i extirpacions de coàguls sanguinis, anotacions d’horaris de ferrocarrils, manuals sobre el temps, i diverses notes (amb data i sense data) amb idees per a la narració, esborranys de la història, títols de capítols, llista de personatges, cronologies, comportaments i característiques dels vampirs, bibliografia de llibres i articles llegits.”

Aquesta col•lecció miscel•lània de fragments desprèn una poesia d’amor a la multiplicitat de la vida i a la diversitat d’angles que serveixen per a plasmar la realitat que no poden deixar d’afermar la nostra simpatia per l’autor dublinès i trobar-se en completa consonància amb l’orientació d’aquesta bitàcola  cap a la recol•lecció de materials mínims, de segones històries, de moviments poc perceptibles, de l’immens rerafons de coses que donen fondària, misteri i bellesa a l’existència humana.

Foc interior

D’entre totes les passions, la del viatge és una de les que m’ha estat més fidel, i no m’ha dolgut afrontar privacions per permetre-me-la. En la meva època d’estudiant havia arribat a passat set i gana, a dormir al terra i al ras, a estar dies sense rentar-me, a fer front a intents d’extorsió i a pagar suborns i sofrir variada companyia d’individus desaconsellables. Però mai, en cap circumstància, recordo haver sentit un desig imperiós de retrobar el confort de casa: la sensació de moviment m’ha proporcionat un benestar que em compensava de tota incomoditat.

Potser per aquest motiu m’ha interessat tant la teoria mai sistematitzada de Bruce Chatwin, segons la qual el desplaçament és beneficiós per sí mateix. Un dia, Chatwin va deixar la seva ben remunerada feina com a taxador de la casa de subhastes Sotheby’s per anar-se’n a conviure amb una tribu errant del Sudan. En endavant, va sentir una vocació irresistible per allò que va denominar com l’alternativa nòmada. Pel gran andarec britànic, la vida dels pobles nòmades d’arreu del món no representava un estat de civilització més endarrerit que la vida sedentària, sinó més aviat el contrari. El triomf del sedentarisme com a opció dominant en l’espècie equivalia a la derrota d’un model de més altes virtuts morals i espirituals, més just en la seva organització social, més saludable, més respectuós amb el medi i més capaç de proporcionar felicitat als seus seguidors. Chatwin va dedicar-se tenaçment a recollir indicis i proves que recolzessin la seva pretensió. Mantingué que el nomadisme estava inscrit en la memòria genètica de la humanitat, que la Gran Dolença, com l’anomenava Baudelaire, “l’horror a la llar”, o l’impuls continu de moure’s que afecta a molts nadons, eren residus d’aquesta herència. Rastrejà en mitologies i cicles religiosos de diversos pobles la condició privilegiada que atribuïen a la vida en ruta, al pasturatge. Fou adepte a predicar amb l’exemple, com demostra la seva carrera de viatger incansable, i deixà magnífics testimonis de totes aquestes perquisicions en llibres que no puc estar-me de recomanar, com The songlines (sobre els aborígens australians) o What am i doing here? (antologia dels seus articles)

De ben segur, hagués estat d’acord amb aquestes línies d’un altre famós rodamón, Ryszard Kapuscinski: “Pel nòmada, el pas a la vida sedentària fou sempre el darrer recurs, una derrota vital, una degradació. Al nòmada, només per la força se’l pot obligar a portar una vida sedentària: a través d’un imperatiu econòmic o polític.”

No obstant això, aquests imperatius són cada dia més apressants i més severs. És evident que el nomadisme no es pot compatibilitzar fàcilment amb el sedentarisme. Ambdós sistemes es regeixen per lògiques distintes i tenen interessos sovint enfrontats. Governs i poders econòmics de tota classe no tenen massa miraments en practicar polítiques dissuasives del nomadisme i en legislar de manera que sigui difícil o impossible per aquestes comunitats continuar amb les seves maneres tradicionals de guanyar-se la vida. A vegades, la sedentarització induïda per tots aquests obstacles arriba a ser presentada com un èxit. Però pregonada eufemísticament com a integració, no és cap altre cosa que una assimilació aconseguida mitjançant el xantatge i altres formes de violència directa o encoberta.

En voldria parlar sovint en aquestes anotacions. Els mètodes per apagar i les estratègies per a mantenir encesa aquesta flama que esmenta el gran poema èpic finès, el Kalevala: Foc interior…febre de transhumància.

Llindar del gran món

El passat divendres vaig complir l’anhel de conèixer en persona Artur Blasco. Em va atendre amb la seva proverbial afabilitat, malgrat que la quantitat de persones que requerien les seves guspires de saviesa va impedir estendre massa la conversació.

Qui no hagi escoltat mai Blasco no sap què s’ha perdut. La seva història ja és llegenda: de jove va escapar-se dels grisencs horitzons del franquisme i va enrolar-se en un bacallaner islandès que amenitzava les hores de viatge amb les transmissions musicals de la ràdio de Grenlàndia. Més tard, instal•lat a Suècia, en els parcs d’Estocolm, va tornar-hi a escoltar aquell repertori que ja li era familiar, però que encara no havia desvetllat el seu interès. Fou només quan de retorn a Catalunya, empleat per la Diputació de Lleida, començà a visitar les contrades d’alta muntanya pirinenca i, en una d’aquelles travessies, conegué un vell acordionista, El fiter de Canelles, que davant el seu astorament reproduí totes aquelles cançons que Blasco havia conegut a Escandinàvia. L’afortunat encontre havia de decidir el seu destí i, de retruc, el de tota la música tradicional catalana.

D’ençà, Blasco començà a aprendre els secrets de l’instrument, a investigar i recollir dades i cançons en via de desaparició, a reactivar tots aquells acordionistes que havien anat plegant durant els anys de despoblació de les comarques septentrionals del país i a fer nous grups de divulgació d’aquest patrimoni sonor. Finalment, va radicar-se a Arsèguel, on cada any hi té lloc una trobada internacional de músics i on la seva casa és també el museu i centre d’estudis de l’acordió que fa pelegrinar a tota una nova fornada de joves que han portat el diatònic a una segona època d’esplendor. És tanta la magnitud del fenomen que el músic tradicional castellà José Ignacio Toquero, amic de Blasco, em deia l’altre dia que no em podia imaginar la de gent que es desplaçava a casa del mestre per assistir a les seves lliçons. El propi Artur acostuma a dir, mig en broma mig seriosament, que caldria establir una quota d’acordionistes, perquè el diatònic, que ell va agafar quan penjava d’un fil i el Fiter de Canelles era el seu darrer intèrpret, no només es pot considerar recuperat sinó que amenaça amb depredar altres instruments. De moment, ell l’ha emprès ara amb el rabec. Si el deixen els anys i els compromisos, estigueu segurs que també hi reeixirà.

Però Blasco té una altra virtut encara més preciosa: la d’encarnar un món pirinenc que no es resigna a ser quelcom replegat en sí mateix, conreador autista de la seva particularitat, sinó un porós territori de frontera que sense renunciar a una identitat pròpia s’obre i assimila les veus del gran món i hi estableix un diàleg entre iguals. I ho expressa mitjançant la figura concreta d’un instrument humil i errabund. Així fou en el seu concert de divendres, quan ens explicava com l’acordió va penetrar els Pirineus gràcies als temporers que a finals del segle XIX baixaven a Perpinyà a prestar la seva ma d’obra, quan ens il•lustrava les moltes infiltracions vingudes de pertot a la música d’arrel del país o ens projectava amb salts vertiginosos vers les petjades que encara poden resseguir-se en la música boliviana o colombiana dels catalans que van creuar el mar sense gaire més que aquesta caixa de llengüetes lliures i manxa entre els braços.

Una vespra siciliana

El sicilià deu ser una de les llengües d’Europa que sense reconeixement oficial ha tingut una continuïtat més notable i, fins a la darrera part del segle XX, es podria dir que era de bon tros la llengua majoritària dels sicilians. Es tracta d’un d’aquells casos típics de la particular diglòssia italiana, que durant molts anys ha mantingut una mena d’equilibri entre l’italià, és a dir, l’estàndard culte format sobre la base del dialecte literari toscà, que s’emprava en àmbits oficials i escrits, i el vernacle que servia per a la resta d’usos.
Una situació que segons el filòsof Manlio Sgalambro s’ha pogut mantenir perquè la gent diferencia molt bé els espais de cada varietat: es relaciona amb l’estat i fa els negocis en italià, però frueix, menja, fornica, somnia, es baralla, viu i mor en dialecte.
Aquest statu quo, però, sembla anar esvaint-se: la infiltració de l’italià gràcies al sistema educatiu i als mitjans de comunicació de masses, i les circumstàncies habituals que conflueixen en la interrupció de la transmissió, han acabat per desplaçar el sicilià i convertir-lo en un cas més d’idioma minoritzat. Tonino Guerra, el gran guionista col.laborador de gent com Antonioni, Fellini, Tarkovski, Visconti o els germans Taviani, i poeta en romanyol, es mostrava menys optimista que Sgalambro en una visita que ens va fer quan la Universitat Popular del poble on ara visc va publicar-li una traducció castellana de tota la seva obra lírica. Ens deia, entre càustic i melangiós, que el dia de demà ningú podria llegir els seus poemes perquè ningú sabria romanyol, que caldria demanar els morts que ens ensenyessin què volien dir. I afegia que “els morts cobren molt cares les seves lliçons.”

Sgalambro, per la seva banda, és més conegut per les seves aventures musicals amb Franco Battiato que per les seves col.leccions d’aforismes nihilistes. Battiato, una de les meves debilitats i també sicilià, ha escrit, però, només tres cançons en aquesta llengua al llarg de tota la seva carrera, tot i que potser siguin de les millors seves.
Stranizza d’amuri n’és una. Aquí us en deixo una versió cantada en clau tradicional i jazzística per Rita Botto. D’aquesta manera us podreu fer una idea de la sonoritat d’aquesta llengua en la qual també el català hi deixà la seva empremta i que arribà a compartir amb ella l’estrada de les corts sicilianes allà als segles XIII i XIV.

La cançó possiblement es remet a records d’infantesa de Battiato durant la guerra i la postguerra. Fa referència al desvetllament dels primers impulsos amorosos enmig de la destrucció. La seva escolta sempre em provoca una sacsejada, com la del protagonista del fragment que diu:
“Man manu ca passunu i jonna/sta frevi mi trasi ‘nda ll’ossa/’ccu tuttu ca fora c’è ‘a guerra/mi sentu stranizza d’amuri…l’amuri/e quannu t’ancontru ‘nda strata/mi veni ‘na scossa ‘ndo cori/’ccu tuttu ca fora si mori/na’ mori stranizza d’amuri.”
I que, mentre cap amic catalano-sicilià ho arregli, jo traduiria com “A mesura que passen els jorns, aquesta febre m’entra als ossos/i malgrat que fora hi ha guerra/sento una estranyesa d’amor…l’amor/I quan et trobo pel carrer/tinc una descàrrega al cor/ i encara que a fora es mor/ no mor aquesta estranyesa d’amor.

Tom Munnelly escolta ja la música de les fades

Gràcies a unes xerrades amb Fernando Neira el passat cap de setmana, vaig saber que s’havia mort Tom Munnelly, el campió de la música d’arrel irlandesa.
Munnelly és un d’aquells homes admirables que sabia que quan tot està per fer allò que cal és baixar al carrer i fer-ho. La tasca que ell va portar a terme amb aquesta filosofia és ingent, aclaparadora, universal.

A 1964, Irlanda, gràcies a la vitalitat que hi havia conservat la música popular autòctona, posseïa una de les tradicions sonores més riques d’occident. Però els canvis en les formes de vida, el desprestigi del terròs i les dèries de la modernitat amenaçaven d’escombrar-la. I engrescat per l’exemple de folkloristes com Bent Lloyd, Sean Ó Riada, Breandán Breathnach o Seamus Ennis, va començar a fer enregistraments de camp per a evitar la seva pèrdua. La cobertura del Departament d’Educació i de la Societat Irlandesa de Musica Folk que ell mateix va fundar li permeteren dedicar-s’hi a temps complet.
Una de les seves grans intuïcions va ésser acostar-se als travellers, un marginat poble de nòmades del qual en parlarem properament. La seva amistat amb un d’aquests desheredats, Jacko Reilly, va permetre el redescobriment de tot el continent submergit de la cançó vocal sense acompanyament, de la qual ell mateix arribà a ser-ne un fabulós intèrpret.

La seva feina està xifrada en més de 1.500 sessions de gravació, però, sobretot, en un activisme continuat i impossible de quantificar que és el moll de l’ós de l’extraordinari revifament de la música tradicional a l’illa maragda. Conferències, escrits, aplecs, escoles, festivals i discs de cantants com Tom Lenihan porten la seva empremta.
Qui el tractaren parlen també de la seva qualitat humana, generositat i contagiós entusiasme com a part inextricable del miracle que va operar: avui, en una nit qualsevol, en aquest mateix moment, hom pot entrar en centenars de pubs rurals d’Eire i trobar-hi a músics que passen les vetllades conreant aquest tresor que Munnelly furtà a l’extinció.