Els noms de la por

L’anglès té un adjectiu específic per aquells llocs sovintejats pels esperits: haunted.

Cada llengua, o més aviat la comunitat de parlants que la sosté, si no se la destorba més de l’indispensable, acostuma a desenvolupar els camps semàntics i repertoris expressius que més li convenen, segons les seves necessitats i inclinacions. Com d’aquest fet purament pragmàtic i cultural ja se n’han derivat prou entelèquies i bestieses, tampoc crec que faci massa profit conjecturar per quins set sous l’anglès, llengua d’arrel germànica crescuda en sòl cèltic, fortament infiltrada pel noruec antic i ben empeltada de llatinismes, ha generat un cabal de termes tan vast per expressar les emocions de caire fantasmagòric. Diguem que sols una secreta fruïció en la visita d’aquests territoris limítrofs i l’afany de precisar-ne els efectes sobre l’ànim ho justifiquen; i que jo he trobat en això un altre argument per la meva anglofília.

Així, endemés dels explícits ghostly (fantasmal), unearthy i spectral amb que nosaltres més o menys també comptem, sorprèn l’enfilall d’adjectius que serveixen per descriure llocs i atmosferes llòbregues (dingy, lugubrious, dreary, doleful), tètriques i ombrívoles (shadowy, bleak, gloomy, somber, murky) o senzillament desencoratjadores (dismal, grim).

Però excel·leix especialment la capacitat per anomenar allò que esparvera, espanta, i fa feredat, sobre tot pels matisos que ha anat adquirint cadascun d’aquest mots. Perquè a més a més dels consuetudinaris scary, frightening, horrifyng i fearful, hi ha dos termes com creepy i grisly per allò que esgarrifa d’una manera molt física, així com un per precisar que l’experiència revolta de debò, lurid, i àdhuc un darrer quan ens deixa glaçats: chilling.
Ara bé, quan aquesta impressió és de natura no solament horripilant, sinó també estretament relacionada amb els aguaits de l’altre món, escau més parlar de quelcom spooky; una paraula que potser pel saludable costum anglosaxó de fer del trànsit d’espectres i d’altres manifestacions d’ultratomba una matèria lúdica ha acabat carregant una certa connotació de paüra deliciosa. Com de barraca de fira sinistra o de disfressa de halloween, per entendre’ns.

Creepy o spooky? Bé, ambdues coses alhora.

I amb aquest repertori encara no s’esgota l’arsenal de la basarda. Sense ambició exhaustiva, queden, els meus quatre mots favorits d’aquesta semàntica de l’espaordiment. Perquè malgrat que tots quatre poden emprar-se per descriure una cosa senzillament estranya, els quatre impliquen igualment un calfred que prové de la sospita o insinuació d’una intervenció o presència sobrenatural. El més habitual és weird, que si bé avui es fa servir a tort i dret per a parlar de qualsevol fet o actitud rara i extravagant -o en un italianisme comú també al francès o al castellà, bizarre- en la seva primera accepció encara conserva el rastre d’allò que torba pel seu tarannà inexplicable i sospitós de la intervenció de bubotes. Els seus sinònims–que segons els diccionaris signifiquen allò capaç d’inspirar una por supersticiosa- són eerie i uncanny. Aquest tres termes, en un dels seus Nueve Ensayos Dantescos, els presentava Borges com epítets que servien per a definir llocs o coses que inspiren vagament horror (en una versió desconec si anterior o posterior ho canviava per “llocs que tenen alguna cosa de sobrenatural i hostil”), i en donava exemples: S tevenson que de nen somniava que el perseguia un matis abominable del color marró, el mar austral de Poe on el volum d’una nau creix com el cos viu d’un mariner, les moltes pàgines de Melville dedicades a evocar la blancor insuportable de Moby Dick o l’infern de Vathek, que té la forma dels túnels d’un malson.
Jo afegiria que totes aquestes coses podrien ser descrites amb un altre bell adjectiu, eminentment literari i d’una arrel interessantísima que significa “d’un país estranger”: eldritch.

El lector perspicaç podrà objectar que el català, potser sense l’exuberància anglesa però ben lluny de la parvitat, i com he posat de relleu en negretes, tampoc va mal guarnit de paraules per al·ludir idees de feredat, temença i damnatge.
Bé, accepti’s de moment aquesta observació a benefici d’inventari fins que un altre dia ens puguem ocupar amb més detall d’aquesta qualitat de la nostra llengua. Però potser serveixi ja per anar inferint la virior d’aquest sentiment, que al llarg de tota l’existència de la nostra espècie ha vingut a la nostra percaça i ens ha desafiat des de tots els cantons i sense solució de continuïtat. Qui sap si fins esdevenir el més poderós i decisiu de tots aquells que han influït en nosaltres.

Un drap apedaçat

L’altre dia, mentre cercava una citació de Magris, vaig trobar-me amb un retall d’entrevista on Mercedes Monmany i l’autor triestí intercanviaven aquestes impressions:

“P: L’ésser humà va recomponent els seus paisatges, com tot el que fa referència a la formació de la seva identitat personal, al llarg del temps? (…)
R: Aquesta pregunta és importantíssima, precisament per aquesta expressió “recompondre” el propis paisatges i, també, per allò que esmenta sobre la relació que hi ha entre això i la pròpia identitat personal (…)”

Converses recurrents en alguns posts del veïnat o el fet que la Maria se n’anés delerosa a Nova York i en tornés igual d’embruixada, una ciutat que sempre m’ha desvetllat un interès molt marginal, mentre pensava en altres que jugarien un paper similar en el meu cas, m’hi van fer rumiar (novament). És indubtable que la manera en la qual interaccionem amb determinats indrets, l’hàbit de somniar-los i projectar-nos-hi, la seva evocació i el seu poder de filtrar la nostra experiència i el nostre esguard sobre el món, determina de forma incessant i cabdal la nostra personalitat.

Si em pertoqués establir els punts cardinals d’aquesta geografia personal, hauria de començar evidentment per aquells llocs i paisatges que m’han marcat de forma més inevitable: el triangle format per Barcelona, Madrid i Sevilla. Però també, una mica més secundàriament, Londres, València i Castelló. I fa falta dir que igualment els horitzons de la meva infantesa: el Vallès i el Berguedà, amb el Pirineus al darrera.

Però fora d’aquestes referències tan familiars i tangibles, trobo que n’hi ha d’altres, a vegades només paladejades durant unes setmanes o unes hores, o senzillament anhelades o entrevistes a través de les pàgines dels llibres o dels fotogrames d’una pel·lícula, que no gosaria dir que hagin ocupat menys temps i entusiasme, menys records i desigs, en la meva formació sentimental.

Per exemple, resulta significatiu que essent jo mediterrani de naixença, hagi trobat en l’Atlàntic el meu món marí per excel·lència, i que sigui en un espai on hi llegeixo una fortíssima continuïtat, que va de les Hèbrides a les Canàries occidentals, davallant per Irlanda, Bretanya, les Açores o la façana marítima d’Holanda, Bèlgica i Portugal, aquell que d’una manera molt poderosa hagi captivat la meva fantasia.
Com ho és el fet que sentint-me molt meridional per tarannà i hàbits, m’hagi resultat el nord europeu una font continua de seducció –un nord vague i de límits capriciosos, que reuneix la Mitteleuropa que comença al nord d’Itàlia amb algunes petites ciutats de l’Anglaterra rural  i l’encís de les grans viles hanseàtiques o danubianes d’Alemanya, Bohèmia i Hongria.
És, perdoneu el tipisme estantís de la visió, un univers que sempre m’arriba com diferit per un tel boirós, d’una estilització etèria i misteriosa, escenari de velles faules medievals i freds encanteris.

Però continc també coordenades més terrestres, i exceptuant Nova Anglaterra, que seria una continuació ultramarina d’aquest anterior escenari, per mi els Estats Units són i seran sempre el seu sud profund, arquetípic, càlid i sensual: el món que ja fa un temps descrivia a uns amics com un entramat de “cuina cajun, residus d’esclavisme, fanatisme religiós i musiques d’arrel, mansions colonials, memòries esvaïdes de la guerra de Secessió, decadència rural, kitsch i fantasmagoria“.  O tot allò que no sense agudesa s’ha descrit amb l’etiqueta de southern gothic.
Caldrà dir que, en la meva perspectiva, aquest sud només el vèrtex d’un remolí imaginatiu, a cavall de la realitat i la ficció (o de “lo real maravilloso” de Carpentier), que abasta totes les Antilles i arriba el carib corsari de Maracaibo i Cartagena d’Índies?

Però, evidentment, si aquesta mena de relacions sempre dona per sobreentesos els desllorigaments que existeixen entre una imatge mental i la realitat, entre els fets i la seva sublimació fabricada per la imaginació i la distància, hi ha casos on aquesta constant s’acusa especialment: són territoris perduts, clausurats o que presenten una anacronia insalvable entre allò que potser foren  i el  que han deixat de ser:  per mi aquest lloc l’ocupen ciutats com la Praga mística d’entreguerres o la Czernovitz de Celan, Morgenstern i Von Rezzori i, de fet, com ja vaig deixar palès, tot el món jueu-oriental. També, en certa manera, Trieste, Lisboa o la meva idolatrada Istanbul, a la qual vaig pelegrinar per únic cop, amb reverència i tremolor, aviat farà quatre hiverns. Però en aquests darrers casos, les persistències són tan intenses que hom te la sensació que han tingut la gentilesa d’esperar-lo.
Altres destins, fins avui només vistos amb els desperts ulls del somni, encara no sé en quina categoria hauré d’encabir-los: el Càucas, Islàndia, l’Àsia Central del Gran Joc, Albània, els països que envolten el Golf d’Aden o l’antic món del cristianisme ortodox i bizantí que llangueix d’Egipte a Síria.

Però sense esgotar aquest discurs i la vostra paciència, no podria deixar d’esmentar dos paradisos on jo hi he albirat alguna cosa propera a la felicitat, a la meva idea de benestar, al pressentiment d’una vida plena i persuadida. L’un és la península d’Ístria, amb el seus estilitzats ports venecians, les seves illes que esquitxen l’Adriàtic, les seves aigües maragda i els fluxos i refluxos de moltes presències antigues i venerables. L’altre és el Perigòrd i el Llemosí, la terra dels castells trobadorescos llepats pel riu Dordonha, de les viles de pedra i fusta i dels quimèrics dracs de ferro forjat, dels boscs de nogueres negres: les meves pàtries d’elecció.