Per speculum in aenigmate

Cavalleria confederada a Manassas. Una de les recreacions de la guerra civil a les quals existeix gran afició als Estats Units. (Foto original d’A.Javaid)

Wilmer McLean era un comerciant de queviures de Virgínia que tenia una hisenda vora la vila de Manassas. I era on ell i els seus vivien el juliol de 1861, quan ja feia uns mesos que les hostilitats entre els insurgents Estats Confederats i la Unió havien començat. Fins aquell moment, tot plegat no havia passat d’un grapat de violentes batusses, assalts a forts i accions de bloqueig. Aquell estiu, no obstant això, les autoritats del nord van decidir manar una expedició per prendre Richmond, la seu del govern secessionista i acabar amb la revolta. I així, a la riba del Bull Run, un afluent del Potomac, van llançar un atac contra les tropes sudistes desplegades per frenar la incursió. L’acció, molt pobrament executada malgrat la superioritat numèrica inicial, així com la insospitada resistència dels confederats, va acabar per foragitar l’exèrcit invasor i fer-lo recular de tornada a la propera Washington. Però allò més significatiu fou que la brutalitat del combat i l’elevat nombre de baixes van sobtar a ambdues parts, que potser en aquell moment van adonar-se que la guerra podia ser més llarga i cruenta que no pas s’havien imaginat.

La plantació de McLean va gaudir d’un cert protagonisme en l’assumpte, perquè va ser en els seus camps on tingué lloc la primera topada entre els dos exèrcits i on va començar aquella que passaria a ser coneguda com Primera Batalla de Manassas (perdoneu-me l’esnobisme, però jo sempre em serveixo de la nomenclatura confederada), que els historiadors citen com la primera veritable batalla de la guerra civil americana.

La casa dels McLean, de fet, va patir desperfectes i el senyor Wilmer, donada la indesitjable proximitat del front i la naturalesa del seu negoci, va decidir cercar una llar més segura per la seva família uns dos-cents quilometres més al sud. El lloc escollit va ser una casa del veïnatge de Clover Hill, ben a prop d’Appomatox i va ser des d’allí on malgrat la contesa (o gràcies a ella, segons les males llengües) va continuar amb els seus profitosos quefers comercial.
Si més no fins el 9 d’abril de 1865. Aquell matí, l’exèrcit confederat capitanejat pel general Robert E. Lee, en una situació certament molt precària, va escometre a la desesperada les forces comandades per general Ulysses S. Grant amb la intenció de trencar la seva línia i unir-se a les tropes confederades que encara resistien a Carolina del Nord. La batalla va lliurar-se precisament a Appomattox Court Hall, es va jugar irònicament a tot o res en una càrrega de cavalleria d’aquelles que precisament aquesta, la primera guerra moderna, havia tornat obsoletes i va saldar-se amb la final desfeta dels grisos. Sense més alternatives, Lee es va veure obligat a rendir-se. La guerra de secessió americana, tot i algunes escaramusses residuals que quedaven per resoldre, va concloure just allí.
El fet curiós és que pels parlaments, redacció i signatura de la rendició es va escollir una casa de la rodalia. I no va trobar-se’n cap de més digna i adient que la casa de Wilmer McLean, que amb resignada gràcia no va poder deixar de constatar que “la guerra va començar al meu patí i va acabar al meu menjador.”

A vegades hi ha rares simetries, capricioses arquitectures de fets, torbadores coincidències que fan pensar en l’existència d’un demiürg pervers que es complau en fer-nos ballar la farandola només pel seu maliciós plaer. Tot i que no tinc clar si realment conhorta pensar que no tot és caos i disbarat; que hi ha una trama, un sentit i un disseny, encara que no tingui res d’intel·ligent i sí molt de cruel i facinerós.
Ho comentàvem amb el meu amic Jose (així, sense accent, com ho pronuncien els madrilenys), mentre tractàvem d’entendre també perquè ens fascina tant aquesta brega aparentment tan llunyana i ens n’amaràvem de nou detalls gràcies al gran fresc documental que Ken Burns va composar sobre aquesta experiència fundacional del món contemporani.

L’étendard sanglant est levé

Desfilada de la Croix-de-feu, l’organització ultranacionalista d’extrema dreta més important de la França d’abans de la Segona Guerra Mundial.

Aquell qui no sap que fer el gat pentina: ara resulta que el govern francès ha anunciat que engegarà un gran “debat” sobre la identitat nacional que amenaça amb estendre’s durant mesos, servir-se d’una munió d’òrgans polítics, associacions i entitats patriòtiques, sostenir inacabables actes, col·loquis, xerrades i adoctrinaments generalitzats i fer-hi participar, tant sí com no, a tot Déu, començant per la quitxalla de les escoles. La cosa sona a una barreja bastant inquietant de Revolució Cultura Xinesa i programa de l’Action Française, però com es tracta d’un teatre molt ben teledirigit per l’establishment sarkozià, les conclusions són ja previsibles i ens podrem estalviar el seguiment de tot aquest feixuc numeret.

Sarkozy i el seu manefla del Ministeri d’Immigració, Luc Besson, que són els qui han muntat la paradeta, encara han tingut la prudència de no demanar quins són els valors polítics que han impulsat l’acció dels governs francesos de, posem el cas, el darrer segle, així com el bagatge que deixen al darrera. Perquè tenint present el militarisme imperialista que dugué a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’entusiasta col·laboracionisme amb nazis i japonesos convenientment aprimat pel maquillatge de la depuració, el repertori d’atrocitats i tortures abans de marxar d’Algèria amb la cua entre les cames o el neocolonialisme rapinyaire bastant més que subsidiari del genocidi de Rwanda i de les carretades de morts de les guerres del Congo, podrien haver-ne sortit un xic escaldats.

Soldats francesos tutelant les milícies Interahamwe que participaren molt activament en el genocidi de Rwanda. (Crèdit a PASCAL GUYOT/AFP/Getty Images)

Però fins i tot si l’esforç se circumscrigués estrictament a destacar els veritables principis que han impulsat la construcció de la nació -vull dir si no es tractés només de fer un altre cop propaganda del triplet de sempre (liberté, fraternité, egalité) i afegir-hi algun invent reaccionari de nou encuny- podrien quedar ben lluïts. Perquè, sense que en això es distingeixi gaire d’altres estats-nació tot i excel·lint-hi, França s’ha aixecat sobre la xenofòbia, el supremacisme, l’assimilació desconsiderada de la diferència i l’esclafament de les minories. El memorial de greuges és prou conegut, reiteratiu i fastigós com per a molestar-nos a repetir-lo. Basta repassar una mica els mètodes i justificacions amb els quals les autoritats republicanes han imposat durant tres segles la llengua francesa i privilegiat un centralisme cultural a ultrança per veure quina és la naturalesa excloent i racista d’aquesta mística identitat francesa.

De manera que, senyor Sarkozy, fóra bo que deixés tranquils els francesos ordinaris, que certament han sabut conservar uns valors terrenals i quotidians molt seriosos com el gust per la bona taula, la conversació amistosa i els plaers de la vida en general o certa tendència a protestar i revoltar-se quan indesitjables com vostè han aparegut amb les tisores de retallar drets conquerits amb moltes penes i treballs, i s’estigués de promocionar abstracta xavalla nacionalista que en el seu cas concret arrossega un passat criminal i vergonyós que més valdria començar a enterrar.
Ara bé, si així i tot segueix endavant, no s’endugui cap ensurt si encabat tots estem encara una mica més farts de la seva retòrica bufada o si la marsellesa, la tricolor i tots els seus símbols opressors ens produeixen una mica més d’al·lèrgia que abans de començar. Seria la penitència que li escauria per gavanyar diners públics en remenar aquesta mena de materials tòxics.

Manifestació contra els retalls de les ja migrades subvencions estatals a les escoles bretones Diwan, enèsim intent jacobí de sabotatge d’un ensenyament públic i de franc en una llengua vehicular diferent del francès

Diferència o barbàrie

Les últimes tres setmanes hem estat fruint de la segona part del cicle “O Dikhipen-Miradas gitanas en el cine”, que ofereix la Filmoteca de Madrid amb la col·laboració de L’Institut de Cultura Gitana La cosa ha sortit prou lluïda i ha tingut un cert ressò en els mitjans de comunicació. Servidor ha tingut el plaer de contribuir-hi amb una humil xerrada als venerables Cines Doré, un article al darrer número dels Cuadernos Gitanos que s’acaba d’editar, un conversa en companyia de La Chunga i l’amic Ximo López Bustamante a RNE3  i fins i tot una fugaç aparició als informatius de la 2 (vegeu a partir del minut 15 del vídeo i tingueu en compte que la tele engreixa…).

Aquesta vessant gitanològica meva, però, ha tingut també la virtut de posar de relleu la perplexitat que aquest fet desvetlla entre algunes persones del meu cercle de coneixences. Plantejada la qüestió de l’alteritat que encara representa aquest poble, “el problema” gitano”, hi ha una certa reacció, que es dóna fins i tot entre persones sensibles a la condició minoritzada d’una cultura per formar-ne part elles mateixes, que ve a expressar-se com “tampoc els gitanos posen massa de la seva banda en la millora de la seva imatge i situació d’aïllament”.

L’afirmació ja presenta algunes dificultats, perquè gitano, com català, francès, tibetà o malai, és un terme polisèmic que sintetitza moltes possibilitats. De quins gitanos parlem? Perquè només a l’estat espanyol n’hi ha que parlen espanyol, català, basc, gallec i que són neoparlants del rromanó o conserven trets residuals del caló; de catòlics, evangelistes, pentecostalistes i ateus, de dretes i d’esquerres, de conservadors i de llibertaris; dels qui duen 300 anys establerts a un mateix indret i dels qui segueixen una vida seminòmada; propietaris d’empreses o dedicats al negoci de l’espectacle i d’abocats a unes deplorables condicions de marginalitat, però també que dels qui fan senzillament d’advocats, de sastres o depeixaters.. És a dir, de tota mena. I si parlem d’una idea essencialista i estereotipada de gitano, hereva d’un tronat discurs romàntic i fabricada gairebé per complet des de fora de la pròpia comunitat i amb finalitats com a mínim dubtoses, aleshores millor que ho deixem córrer.

Però encara eludint aquest particular, si continuem desboscant el rerefons d’aquestes manifestacions, allò que hi trobem és l’hostilitat davant d’una determinada manera de viure la gitanitat resistent a la assimilació total dels seus trets diferencials. Una cosa que acostuma a expressar-se com “No fan cap esforç en integrar-se.” I què és exactament integrar-se? Menjar escudella per Nadal, escoltar la COPE, abandonar els avis a una residència, fer-se els vestits debades aprofitant el privilegi de la representació pública? No ho sé ben bé. Però suposo que en aquest context significa la conservació d’uns valors i formes de relació que simplement no encaixen prou amb l’opció social dominant. I llavors, potser cal explicar que aquesta temptativa “d’integració”, encara en el cas que resultés acceptable, no s’ha portat a terme precisament pels camins de la persuasió. A Espanya el compte aproximat de lleis, pragmàtiques i ordenances contra aquesta comunitat, incloent-hi un decret de “Prisión general de gitanos” al 1749 i considerat com un precedent mundial d’intent de neteja ètnica, arriba a les 2.500, que és aviat dit.

I encara sense això, no ha existit ni una sola temptativa seriosa i continuada de bastir aquest procés sobre uns fonaments de diàleg i d’intercanvi, on els gitanos alhora que accedissin a tots els òrgans de participació social i en fessin seus els compromisos que això comporta, poguessin servar les seves tries culturals i enriquir-nos a tots amb elles. Tot s’ha reduït a escollir entre acceptació passiva de les condicions preestablertes o segregació. Així que no ha de sorprendre que les ovelles no hagin anat a l’escorxador de grat i sense oposar-hi recances. I tot així, mai serà prou preuat que aquest poble no s’hagi deixat corrompre pel rebuig i l’arraconament com per a generar un corrent generalitzat d’odi racial antigadjè. Sense anar més lluny, quan un paio com jo s’ha interessat i acostat al seu àmbit, se l’ha tractat de manera gairebé immediata amb deferència i estimació, sense oposar-li reserves i suspicàcies, ans el contrari, obrint-li totes les portes per a participar en les seves associacions i òrgans d’expressió. Aneu per aquest món fent aquesta mena de coses i ja em direu si això us passa a gaire llocs més.

Per tot plegat, el que que vull dir és que quan parlem de l’estigmatització sistemàtica dels gitanos, allò que ens hi juguem no és la sort particular d’un grup que ens pot provocar més o menys simpatia o refús. Sinó que ens hi juguem una cosa molt més cabdal que afecta a tothom: el dret a la diferència. És a dir, si per si mateixa no  suposés suficient esperó, la pròpia possibilitat de romandre fidels a unes opcions personals i comunitàries en el moment en el qual nosaltres, per qualsevol atzar de la vida o la història, esdevinguéssim també “gitanos”. O per dir-ho amb una fórmula crua, potser exasperada, però a parer meu dramàticament certa: la disjuntiva entre civilització i barbàrie.

“Oli i rembetes tu Dunia”

A casa, abans de sopar, algun vespre desvagat, ens dóna per servir-nos unes olives negres de Kalamata (o d’Aragó que són tant o més bones) i unes ombres de Retsina i per parar el nostre taulell de Backgammon on batre’ns sense treva.
Però realment, tot aquest ritus és una bona excusa per posar-nos en ambient i escoltar  discs de Rembetika.

Perquè les olives negres m’agraden amb desfici, la Retsina em baixa sense penalitats i el Backgammon, que els grecs anomenen tavli, em sembla un joc molt entretingut i que em trasllada ràpidament a les tavernes i parades de soc dels països del Mediterrani Oriental on es juga pertot. Però la Rembetika la descriuria com un dels meus cinc o sis grans enlluernaments musicals.

Què és la Rembetika? Això ens donaria molta feina.  Com hi retornarem en altres ocasions i avui només en voldria fer una introducció, diguem que és una forma de música urbana grega que, sobre bases i ritmes de balls tradicionals anteriors , es codifica durant el primer terç del segle XX. En el seu pervenir, ja marcat per l’inequívoc segell que l’ocupació multisecular otomana havia deixat sobre el llegat popular grec, hi tindran una influència decisiva els fets dels anys 1919-1922. És aleshores quan la formació de la moderna Turquia i la guerra amb els grecs pels antiquíssims establiments d’aquests a l’Àsia Menor es resoldrà amb un enorme èxode i intercanvi de població entre ambdós estats. Un més, i no precisament dels menys dramàtics, episodis de neteja ètnica que el terrible segle XX va anotar-se al seu sinistre compte.

L’arribada d’aquesta massa de desplaçats, que anaren a instal·lar-se a les perifèries i barris més depauperats de Salònica o Atenes, portant amb ells la seva música, va donar a la rembetika la seva particular faiçó. Associada al submón de la delinqüència i dels costums més perdularis, les lletres de la rembetika parlen sense embulls de l’addició a les drogues, de misèries i presons, de tuberculosi, de prostitució i, en essència, de la vida marginal dels mangas.

De fet, l’exaltació del consum de haixix, d’heroïna i de cocaïna, o dels cafès i tuguris on s’hi anava a fumar a escoltar-hi i tocar-hi música, és tan predominant en la lírica del gènere que no estranya que durant els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial fos objecte de severes prohibicions per part del govern despòtic de Metaxas i que les autoritats se’l miressin amb una barreja de suspicàcia i menyspreu; mentre que les nostàlgies de la terra perduda i els seus aires orientalitzants tampoc l’ajudaren a guanyar-se les simpaties del nacionalisme grec de recta observància.

Indestriable d’aquestes evocacions i de la càlida sonsònia de les pissarres on fou enregistrada, és aquesta època  llegendària de formació i esplendor, que va més o menys de 1923 a 1942, aquella que acapara la meva atenció. Posteriorment, gràcies a l’emigració americana per una banda i a la gradual absorció de les bosses de marginalitat, l’altrament anomenat blues hel·lènic –no només per raons de similitud social, sinó també per curioses semblances sonores malgrat les diferències tonals i d’instrumentació- va començar a ésser acceptat més majoritàriament i avui forma part de la cultura grega diguem-ne oficial, tot i que encara revisqui records de temps menys heroics.
Però això és una altra història, i jo us deixo amb dos dels exemples que em van robar el cor, obra dels gegants Markos Vamvakaris…

…i de la jueva sefardita d’Istanbul que va fer carrera a Salònica i El Pireu, Rosa Eskenazi.

Post Scriptum: Com haureu notat, fa uns dies que estic molt enfeinat. En les properes dues setmanes, de fet, és possible que no actualitzi gaire o gens i que m’abstingui del plaer de escriure a casa vostra o de respondre amb la cortesia que mereixeu els vostres comentaris. Imperatius severs m’hi forcen, i prometo compensar-vos quan enllesteixi uns assumptes pendents i torni d’un breu sojorn fora d’aquesta llar vestigial.
Però si us plau de passar-vos per aquí a regar-me les plantes i foragitar lladregots, podeu aprofitar per veure dues interessants peces que podeu trobar per fragments al mateix youtube: aquí i aquí (després només cal buscar les altres parts a la barra de la dreta).

Balada de les cases enceses (en els primers vespres de juliol)

Sento feblesa pels fars. I encara que sempre m’ha agradat enraonar els meus afectes, no sabria dir exactament allò que me’n commou tant. Potser sigui la seva forma tan elemental i primària de delimitar una frontera inabastable. O potser aqueix destí estrany, solitari i poètic de la gent que s’ocupava de llur funcionament. De fet, hi ha en la seva naturalesa quelcom de profundament humà: la il·lusió d’abalisar les tenebres, de cercar en mig de l’adversitat i del perill un petit agafador, un llum de guia. No deixa de ser fascinador que els homes s’aboquessin a una activitat tan atzarosa i exposada com la navegació i es refiessin de mitjans tan mínims per dur-la endavant: instruments no sempre precisos, mapes amb enormes terres incògnites i uns tènues espurneigs sobre els penya-segats i rompents més traïdors del planeta.

Però més enllà del seu simbolisme, els fars també m’interessen des d’una perspectiva arquitectònica. Presents a tots els litorals del món i dreçats de forma continuada des d’èpoques remotes, el seu conjunt és un mostrari d’estils d’enorme diversitat i eclecticisme. I malgrat que fossin obres civils amb un caràcter eminentment funcional, no pocs foren construïts amb una certa ambició artística. I ja sigui per aquest motiu, per agrair els seus serveis, pel testimoni d’una forma de vida en extinció que representen o pel gràcil encís que ofereixen a la silueta de las costes pagaria la pena conservar-los.

Tot i que amb el desenvolupament de les tecnologies per satèl·lit la seva importància pràctica per la navegació mercantil hagi decaigut, hi ha països on fundacions públiques o privades s’ocupen de salvaguardar-los. També n’hi ha alguns que es conserven perquè seguixen complint les seves velles funcions. Altres, no obstant això, perduda llur utilitat, amenacen ruïna. No es pas un problema menor que el seu emplaçament els faci especialment vulnerables als elements atmosfèrics, a la ferotgia de vents i tempestes i a la corrosió salina: no só rares les històries i registres de fars que temporals i sisme s’empassaren. Però l’escull més determinant per la seva perdurabilitat ha estat la quasi total desaparició de les famílies de faroners. Sotmesos amb freqüència a l’aïllament i a dures condicions meteorològiques, amb responsabilitats gens lleugeres, i amb càrregues de treball molt feixugues, sobretot abans de la invenció de l’electricitat, la presència d’aquestes nissagues en els fars era la millor garantia de la seva preservació. Un ofici que acostumava a passar de generació en generació, fins que la seva transmissió va interrompre’s i fou abandonant-se en massa dels anys setanta ençà. Avui, malgrat que alguns faroners hagin aconseguit reconvertir-se i exerceixin càrrecs d’observadors de l’oratge o d’operadors d’equips de radar, només en queden un grapat als seus llocs i la seva retirada sembla cada volta més segura. Quan cessi la seva activitat, un mode de vida antiquíssim s’haurà acabat per sempre.

Com tot afeccionat, també jo tinc predilecció per alguns fars, i aprofito tot viatge per dominis marins per pelegrinar a la seva recerca. N’hi ha que són clàssics del gènere, com l’esplèndid exemplar que s’alça sobre el Cape Hatteras, l’illa coneguda com el cementiri de l’Atlàntic pels més de 2.500 naufragis que s’han patit en els seus encontorns. També els tres principals de Nantucket gaudeixen del meu favor, atesa la importància de l’enclavament en l’aventura balenera americana. I com no, per un esperó literari: són els fars que saludaren el pas del Pequod del capità Ahab a la grandíssima novel·la de Hermann Melville, Moby Dick. I, és clar, el misteriós Far de Santa Maria a Cascais. Altres ocupen posicions més modestes en la jerarquia mundial i es troben a la meva nòmina per raons d’índole sentimental. És el cas del far de la Punta de Sant Cristòfol a Vilanova i la Geltrú o del molt tristament desmanegat Farol da Ponta dos Capelinhos, a l’illa açoriana de Faial, supervivent de l’erupció del veï volcà al 1957.

Però fins i tot els més discrets em mereixen interès i m’inspiren tendresa i un intens sentiment de refugi. I per reverberacions que se m’escapen, però que han de tenir a veure amb alguna nostàlgia marina de l’exiliat a terra endins, quan arriben les primeres vesprades de juliol sempre els descobreixo ballant-me pel cap i em sobto fantasiejant-hi.
Aquest temples laics: avançades a la fosca, promeses d’un amarratge segur pels esforçats de la mar.