La marca mòbil del flamenc

Força temps enrere feia una reflexió sobre alguns enigmes al voltant de la gènesi del flamenc i prometia tornar-hi.
En aquella ocasió em plantejava la qüestió irresolta de per quin motiu s’origina en un espai físic tan concret, sense poder aventurar-ne res de definitiu. Només una constatació molt elemental: el flamenc emet el seus vagits on hi comunitats gitanes i on aquestes han assolit certa estabilitat. En alguns casos partint de fonts molt pròpies de l’ètnia  i en altres mitjançant l’atracció progressiva a esquemes i maneres de dir aflemencades de folklors andalusos preexistents.

Però un assumpte que m’ha fet ballar sovint el cap és el de la seva trasculturització. És a dir, el de la seva difusió, sorprenentment ràpida, i arrelament en altres àmbits socials. L’assumpte està prou estudiat en estadis més evolucionats. Això és, el seu procés d’expansió a partir del finals del segle XIX i el seu pas de cercles marginals i minoritaris a un públic i a una àrea geogràfica molt més extensa.
Però els  principis segueixen essent atractivament nebulosos.

Jo en tinc no en diria ni una hipòtesi, sinó una intuïció, un pressentiment. I és paradoxal.
Perquè si bé crec que el flamenc sorgeix gràcies a certa fixació social, també penso que el seu patró de difusió i absorció d’altres formes musicals està relacionat amb la mobilitat, amb l’errància. Si mai tinc temps, m’agradaria estudiar-ho més o fons. Però de moment n’avanço alguns indicis: el flamenc s’escampa amb facilitat –malgrat la  dificultat tècnica d’execució i de memorització que li és inherent- perquè molts dels seus primers intèrprets pertanyen a gremis i oficis itinerants. I no parlo només, ni molt menys, del gremi de l’espectacle de tartana.

Tío Luis el de la Juliana, el primer mestre de qui es té notícia, és aiguader, i molts cantes com les serranas, les livianas i etc. tenen una connexió clara amb la feina de traginer. Els pregons de la venda ambulant també s’aflamenquen de forma matinera, i pregoners de raïm, de faves (jaberas), de peix o de caramels foren gent com Juan Breva, Macandé o Mirris de Sanlúcar.
Se sospita igualment que alguns dels primers artífex de Morón de la Frontera foren carreters que feien el camí de transport del guix i de la calç. I també tenim pals avui desapareguts, com els dels saliners de San Fernando, que com altres jornalers, recorrien certes rutes a la recerca de treballs temporals. Aquest fenomen és molt comú, i en ocasions arriba a crear una classe social que es desplaça en grup i forma comunitats molt compactes. Aquest és el cas dels minaires d’Almeria i les Alpujarres, que quan s’esgota una veta es traslladen a una nova explotació i que s’incardinen a Múrcia o a Linares. A aquests modes de vida hi trobem novament lligats els carreters que fan via amb les mercaderies o metalls que van i venen i es nodreixen d’aquestes sobtades aglomeracions humanes.

Un altre ofici prototípic dels rroma és el de rambler o venedor de cavalls, així com  el de calderer que arregla de poble en poble la ferralla de la gent. I també abunden els ferrers, que tot i posseir en alguns casos tallers propis -la farga és un dels espais tradicionalment gitanos a la Baixa Andalusia- es lloguen com a mà d’obra en industries metal·lúrgiques (està provat que El Planeta, un dels mites cantaores de mitjan segle XIX, deixà la seva petjada en un fàbrica d’aquestes característiques a Màlaga).

En tots els casos, aquesta gent manté juergas i esbargiments musicals en els seus  campaments nocturns o para a les ventas, fondes i cortijos on alguns viatgers romàntics del segle XIX localitzen bona part de les primeres descripcions d’aquest art que ens han arribat.
El gran estudiós i cantaor Antonio Mairena ens ofereix un altre testimoni molt esclaridor d’aquestes formes de transmissió, quan recorda que al seu poble de Mairena del Alcor hi havia una important fira a la qual si atansaven amb certa anticipació gitanos vinguts de Triana que, en alguns casos, acabaren establint-se en aquell indret, portant amb ells les formes musicals originals d’aquest barri de Sevilla.

Provar aquest tesi i, sobre tot, descriure’n acuradament els contorns requeriria d’una treball etnomusicologia pel qual em manca la preparació i pel qual, segurament, ens faltin dades sòlides. Però que no deixa de resultar-me una temptació recurrent, perquè fins on m’arriba el coneixement, tot això ha estat esmentat en moltes fonts i investigacions, però mai ha produït una monografia global i sistemàtica.
Es tracta, endemés, d’un dels temes que sempre m’han semblat més apassionants i complexos de la disciplina històrica: fer visible allò que molt sovint  discorre per viaranys eteris i fonedissos, múltiples i canviants: els canals i mitjans d’expansió d’un corrent cultural popular o aliè al poder establert, ja sigui de tipus musical, religiós, arquitectònic, ideològic o de qualsevol altre mena.

Però el fonamental és que per sota d’aquest barrinament hi sura la noció que  hi ha una geografia del cante que se superposa amb una geografia del treball sense emplaçament fix. I que això ens aporta una idea intuïtiva de com viatja i de com va transmetent-se la flama del cante;  com es deia en l’època de les heretgies medievals, com una contaminació, una mena d’infecció subtil i imparable.

PD: Youtube ha fotut enlaire els exemples que havia deixat d’un pregón de Macandé i unes Jaberas de Fosforito. Esperem que ho restaurin aviat per tots aquells que no hagin arribat a temps d’escoltar-los.

De feres ferotges revisited

La notícia, i encara més la seva sorprenent evolució, com s’hauran ensumat tots els vells lectors d’aquesta pàgina, m’ha provocat un calfred d’excitació.

No només es tracta d’aquest imprevist retorn a coordenades que semblen d’un altre temps, o el deliciós reguitzell de testimonis inflats i especulacions imaginàries que ha generat l’episodi. Parlem d’ una cosa molt més decisiva i estimulant. És com si per una espiera, durant un màgic lapse de temps, ens haguessin deixat mirar al mateix cor del laboratori de creació de les llegendes populars i al seu procés de propagació, d’una rapidesa i riquesa fascinadora.

Llastimosament, les potències tècniques –que Jünger ja descrigué quina mena d’antagonisme solen suposar per a les espirituals- i la llarguesa balafiadora de les autoritats competents amb la qual sempre podem comptar han avortat la continuïtat de la història quan tot just havia començat.
Tant se val: la peça que ens hem cobrat és força més voluminosa que una pobra gossa per més lleona que semblés.

PD: Corregit el topònim de La Sénia, amb accent tancat, a les etiquetes. El meu cas era més greu que el de la Rahola, perquè no era simple desconeixement (he visitat prou vegades La Tinença i rodalies), sinó manca de cura.

Oda a la malastrugança I

Que pels meus potser migrats però fidels lectors jo passi algunes angunies forma part de l’ordre natural de la bloguística. Però que els exposi a ells a determinats riscs potser és més digne de reprovació.
I tanmateix no em puc resistir a presentar una qüestió que sempre m’ha pertorbat: l’atribució a determinades persones del poder d’atiar la desgràcia sobre altri, ja sigui amb traïdoria o, encara més terriblement, per mera exposició a la seva influència, mirada o contacte.

Amb especial preponderància mediterrània, aquesta superstició es troba estesa pertot, i seria força interessant fer un estudi comparatiu dels noms o les capacitats que s’han atorgat en diverses contrades a les criatures portadores de malastrugança.

Però si hi ha una ciutat on aquesta creença hagi arribat a assolir la categoria d’element central de la seva cultura, d’obsessió determinant i malaltissa, aquesta és Nàpols.
Foren precisament dos llibres vuitcentistes editats a Nàpols els primers en fer-se ressò de llur tremp al migdia italià. Un és la Cicalata sul fascino volgarmente detto iettatura, de Nicolo Valetta, una veritable vindicació de l’existència dels mals presagis i de la necessitat de mantenir-se’n a recer. L’altra és obra d’un arqueòleg, Michele Arditi, que mercès a la troballa d’un amulet a les runes de Pompeia tracta de demostrar l’antigor i arrelament de tan sinistra superxeria: Il fascino e l’amuleto contro il fascino presso gli antichi.

Sovint la de jettatore és una odiosa condició contra la qual no es pot lluitar, una maledicció que acompanya a hom gairebé des del bressol i que el condemna a un acarnissat aïllament social.
L’inic patiment provocat per aquesta malvolença es troba descrit en alts exemples literaris. Pirandello el tracta a La Patente, mentre que en el seu fresc de la vida popular napolitana Montedidio, Erri di Luca recorda les aprensions que desvetlla la sola menció d’un cas on sembla haver-hi intervingut el mal averany o la lleugeresa amb que qualsevol desgraciat pot adquirir tan malaurada fama:
”Da noi non si trova uno che dice a un altro “beato a te”, passa subito per iettatore se a quello capita qualcosa di male. Prende una storta al piede e gira la colpa a quello che gli ha detto la frase. E così comincia la nominata.”

Però potser el relat més inquietant dedicat a la iettatura l’hagi redactat Gustav Herling-Grudzinski, l’escriptor i periodista polonès establert a Roma, que a una de les seves Variacions sobre les tenebres,Don Ildebrando narra la història d’un metge napolità entestat a descobrir l’origen i causa d’aquesta nafra, convençut de la seva existència precisament per la diversitat de mitjans que s’han emprat al llarg dels segles per allunyat el malocchio.

Que la dissort es pugui esquivar, que l’atzar sigui mal·leable, encara que ho sigui per hermètics viaranys, que el mecanisme de repartiment de fortuna i desgràcies d’aquest món respongui a algun principi, no és res que sigui aliè a la majoria de pensaments màgics i religiosos de tot l’ample món. Però és l’arbitrarietat d’aquesta certitud en el cas dels malastrucs allò que més em colpeix: un estigma de malson que capgira el judici àdhuc de persones assenyades.

De tots els fragments que he anat recollint sobre la qüestió, no trobo que n’hi hagi cap que posi millor al descobert la seva essencial ridiculesa alhora que en descrigui els devastadors efectes que aquest del segon volum de la deliciosa autobiografia d’Antonio Martínez Sarrión, Una juventud, quan recorda el trist destí d’un seu condeixeble de la Universitat de Múrcia:

”Tal configuración le acarreó uno de los endoses más canallas que un ser humano puede sufrir: aquel joven era tenido, sin posibilidad de apelación o prueba en contra, por “gafe”. Cosa que un medio tan rudo venía a reducirle poco menos que a la condición de leproso o apestado. A causa de esa perversa concomitancia que a veces los humanos somos capaces de establecer entre persona y apodo, al muchacho decretado agorero y causante de mal fario se le llamaba, utilizando (y deformando) el patronímico de su lugar de procedencia, El Yeclo, y aquel remoquete terminaba por sonarnos a todos a algo como El Golem, El Yeti, una criatura en todo caso hirsuta y maléfica, de la cual más valía mantenerse uno lo más alejado posible.”

Remor d’ insectes nocturns

Chetham’s Library de Manchester

Els trets principals de la història, amb petites variacions aportades pels seus deixebles, la va establir el mestre. I en la seva essència, no ha conegut esmenes:
Abdul Al Hazred va ser un poeta i filòsof iemenita nascut a Sanaà vora el 700 d.C i que, després de fer pelegrinatges a les ruïnes de Babilònia i als subterranis ocults de Memfis, va romandre deu anys en les desertes solituds del Rub’ al-Hālī. És allí on presumptament va rebre dels djins les revelacions que el durien a escriure el Kitah Al Azif (“La remor dels insectes de la nit”), el grimori que descriu els rituals arcans que cal observar per desvetllar de la seva letargia a primigènies deïtats que van dominar la terra en temps oblidats i trencar els segells que els mantenen allunyats de la nostra dimensió. Un llibre la sola lectura del qual condueix a la follia i exposa als més ominosos perills.

L’obra manuscrita va circular secretament entre iniciats fins que l’any 950 d.C. un savi de Constantinoble, Thedorus Philetas, va fer-ne una traducció grega a la qual va donar el títol amb què s’ha fet tristament cèlebre: el Necronomicon.
Només un segle més tard, el patriarca Miquel I Cerulari ordenava cremar-ne totes les còpies i aquí hagués pogut acabar el seu sinistre pervenir si el Pare Wormius, un frare dominic; no n’hagués trobat una compilació fragmentària a Egipte el 1228, l’hagués reconstruït i l’hagués vessat al llatí.
És aquesta versió la que, malgrat l’anatema de Gregori IX i la persecució de l’església, va conèixer com a mínim dues impressions: una alemanya al segle XV i una toledana en castellà al segle XVII, i la que al llarg de tots aquest segles estigué darrera de nombrosos espants sobrenaturals i, segons Jacques Bergier, de l’eclosió de la bruixeria en l’Europa moderna.
L´últim exemplar grec del que hi hagué notícia va cremar-se en un incendi a Salem l’any de gràcia de Nostre Senyor de 1692, i el darrer d’àrab va ser engolit pel gran terratrèmol de San Francisco. De còpies llatines n’hi havia dues de localitzades en el moment de difondre’s aquesta història, a finals dels anys 30: una a la Biblioteca Nacional de París i una altra a la biblioteca del Museu Britànic de Londres, mentre que de la castellana se’n servaven tres: la de la Universitat de Buenos Aires, la de la Widener de Harvard i la de a Universitat de Miskatonic a Arkham.

Fins aquí la ficció que amb més o menys traça va escriure Howard Phillips Lovecraft per explicar la peripècia d’aquest execrable tractat màgic que apareix en molts dels seus relats. I ara ve la part més divertida del cas: quan el Necronomicon s’emancipa dels seus creadors i pren vida pròpia. August Derleth, albacea(*) i continuador de l’obra de Lovecraft, en detecta les primeres manifestacions l’any 1962, quan en una publicació bibliòfila seriosa apareix aquest anunci de venda:

Alhazred, Abdul. Necronomicon, Espanya 1647. Enquadernat en pell una mica esgarrapada i descolorida, altrament en bon estat. Nombrosos gravats en fusta, signes i símbols màgics. Sembla tracta (en llatí), de màgia cerimonial. Ex libris. Segell a les guardes indica procedència de Biblioteca Universitat de Miskatonic. Millor postor.

Serà el primer d’una llarga sèrie d’anuncis que encara es propaguen avui per avui aprofitant la xarxa, amb esperit purament lúdic o amb més inconfessables i pecuniàries intencions. I és que en aquest ludibrium erudit, esdevingut popular com les millors llegendes, hi han participat fins i tot personatges gens sospitosos: s’assegura que va ser el mateix Jorge Luis Borges qui va crear-ne la fitxa de la Biblioteca Nacional Argentina, mentre que a la UCLA hom s’havia pres la molèstia d’introduir-ne una referència al seu catàleg amb exquisit sentit de l’humor, incloent-hi una signatura que remetia a la secció de llibres que no podien consultar-se. Torres Oliver, traductor de Lovecraft a l’espanyol, digué haver-ne localitzat una més a L’Arxiu de Simancas, en castellà antic i traduïda a Lleó cap a 1300, i a poc que navegueu, podreu trobar moltes altres branques d’aquesta deliciosa mistificació. Jo mateix m’he topat amb gent creia que el Necronomicon era un grimori autèntic i, fins i tot, que asseguraven convençuts que Lovecraft només havia confessat la seva autoria sotmès a secrets xantatges de perilloses societats ocultistes.

¿Per què us explico tot això? Bé, perquè els sacerdots de la faction acostumen a oblidar que la ficció, des del moment en què s’enuncia, passa a ser real. És a dir, deixa rastres reals, resseguibles i que malgrat el seu origen il·lusori intervenen i modifiquen la realitat, i que per tant aboleixen la distinció bastant miop i curteta entre fiction i faction. I això és una constatació que sempre m’ha interessat molt: de la vida imaginaria també en pot germinar vida veritable. O la naturalesa imita a l’art, que diria Oscar Wilde.

*veure comentaris

De l’Axarquía al poble dels socarrats

Com hi ha tall endarrerit, us sembla si començo pels deutes?

Resulta que en la darrera entrada em vaig quedar amb les ganes d’enaltir la sessió de cant d’estil que en Pep Gimeno ens va venir a oferir, gràcies novament als afanys dels Viernes de la Tradición de San Sebastián de los Reyes. Però com jo vaig fer esment a les seves malaguenyes i en Jesús va deixar-nos en els comentaris un bocí de granaína, un discret lector dels nostres rastres va escriure’m per demanar si em podia estendre en aquest curiós empeltament de la tradició musical andalusa en el patrimoni sonor valencià. Així que reprenc l’afer amb aquesta cortès excusa.

Potser allò realment més útil i il·lustratiu sigui recordar que, malgrat l’ obstacle que podia suposar per una audiència madrilenya seguir un recital gairebé íntegrament en valencià, l’èxit de l’empresa va ser inqüestionable. Tant que va arribar a sorprendre els seus mateixos artífexs. I no cal dubtar que la personalitat de’n Botifarra, tan transparent i propera, i alhora de tanta fondària, en va ser la clau decisiva. Però també s’ha d’admetre que la matriu del repertori del mestre de Xàtiva és una forma expressiva que, amb altres accents i matisos, no era desconeguda a una part significativa del públic. Parlem, és clar, del fandango.
I és que malgrat que avui s’associï aquesta fórmula a una de les branques més prolífiques del Flamenc, el fandango el precedeix o, si més no, es desenvolupa i s’estén de forma independent a aquell fins que la seva gran força absorbent l’aflamenca i l’integra dins el seu ésser.

El fandango, com la seva cosina la jota de la qual no és senzill distingir-lo en les seves beceroles, és un ball popular d’orígens no suficientment esclarits que s’acompanya a la veu i que entre finals del segle XVIII i principis del XIX pren autonomia i es difon amb gran rapidesa per bona part d’Espanya. Joan Coromines estableix un parentiu etimològic no massa convincent del mot amb el fado portuguès, mentre que altres autors insinuen alguna mena de viatge d’anada i tornada a Amèrica i una arrel indígena en la paraula.
En qualsevol cas, amb les seves característiques distintives de compàs i format de versets octosíl·labs, el fandango manifesta una gran versatilitat i la impressió de segells regionals i personals el diversifica de manera molt notòria.
Sense entrar en el laberint que suposa qualsevol indagació d’aquesta matèria, podem simplificar dient que les malaguenyes són una forma evolucionada dels fandangos autòctons de Màlaga, amb els seus terços un xic allargats i de major solemnitat i adornament, que gràcies a l’estampa dels cantaors de la província adopta caràcter flamenc al llarg de la segona meitat del XIX, mentre que la granaína, i la seva germana la media granaína, ja serien directament una adaptació a paràmetres flamencs dels fandangos de Granada, probablement formalitzada pel geni de Don Antonio Chacón i amb les pròpies malaguenyes com a referència.

Com arriba tot plegat a penetrar a la Costera i a la Vall d’Albaida?
La teoria del propi Pep Gimeno passaria sense problemes per la Navalla d’Occam: els jornalers andalusos vinguts a aquestes comarques per treballar en tasques de recol·lecció agrícola les haurien portat amb ells i els llauradors valencians, familiaritzats amb el marc compartit del fandango, no haurien tingut gaire dificultats en arrambar-les al propi terreny i produir-ne una versió en la llengua del país.

Tanmateix, les malaguenyes valencianes poden avui arribar a recordar més a estils com las rondeñas, las bandolás o los verdiales que no pas a la pròpia malagueña, quelcom que podria deure’s a la progressiva transformació d’aquesta i al tarannà més conservador i primitiu d’aquells o potser al fet que per “malaguenya” s’estigués donant un nom genèric als aires vinguts de la província, sense entrar en distincions més severes.

Però com parlar d’aquestes coses en abstracte en la nostra època de delicioses facilitats tècniques no té ni peus ni cap, millor que il·lustrem amb exemples la nostra disquisició.

Així doncs, aquesta és la malaguenya de Barxeta de’n Botifarra:

Que podem comparar amb unes malagueñas estrictes. Les de El Mellizo, interpretades per El Flecha de Cádiz:

I ara amb una rondeña cortesía de Jacinto Almadén:

…o amb la fundacional granaína de Chacón:

I per buscar cinc peus al gat, amb una aproximació de la granaína a la instrumentació del rock, apareguda en el darrer gran disc de Los Planetas, La Leyenda del Espacio:

La que vive en la carrera

…i si en traieu conclusions, m’ho feu saber.

Bonhomies definitives

A la meva mare no puc estar-me d’agrair–li el do de la seva delicada excentricitat, que fins i tot m’ha servit per trobar delit en algunes tètriques cantonades de la vida. Per exemple, sempre recorda que quan va conèixer el meu pare somniava que ell acceptava ocupar la vacant d’enterramorts del poble i que anaven a viure plegats a la casa del cementiri: un projecte amarat als seus ulls d’un insuperable romanticisme.

Suposo que d’ella ve l’ afecció a passejar pels camps sants de les ciutats i pobles que visito, i a sentir-hi més serenor que neguit, o a fer pelegrinatges a les tombes d’aquelles persones que admiro amb un ànim més trempat que de malenconiosa reverència.
Sí, ja m’adono que el mal gust i la massificació també han anat esbotzant les defenses d’aquests reductes, però encara hi ha alguns indrets on pot descobrir-se un art sumptuari que expressa una intensa i afectuosa relació amb la vida més que una necròfila exaltació de la mort. Envejo, per exemple, aquests bellísims cementiris de l’Europa de l’Est, sense ni tan sols una tanca o una estacada que separi els vius dels finats, refermant la idea del seu íntim veinatge. Com també m’agrada la tradició anglosaxona d’inscriure epitafis punyents i irònics, que fan caure la màscara de solemnitat de la nostra antagonista.

N’he anat aplegant uns quants. Així, hom pot trobar-se amb peces tan magnífiques com la dedicada al subhastador Jedediah Goodwin, de Greenwood, Nova Iorq:
”Auctioneer, born 1828. Going! Going! Gone! 1876.”

O aquest luctuós rodolí:
”Stranger weep, for at the age of seven
Little Willie went to heaven “
...que algú va tenir la pensada d’arrodonir amb la guixada:
“Cheer up stranger, who can tell
Little Willie may have gone to hell”

Altres comencen amb un fingit moralisme per acabar donant un imprevist tomb:
”Here lies the bones of Elizabeth Charlotte
Born a virgin, died a harlot
She was aye a virgin at seventeen
A remarkable thing in Aberdeen.”

Però el meu indiscutible favorit és aquest exemple d’enginy lingüístic típic de l’humor anglès:
”In Memory of Captain Underwood
Who was drowned
here lies free of blood and slaughter
Once Underwood: – now Underwater”

Creia que aquesta vessant de l’art de l’epitafi havia estat sempre desconeguda a casa nostra, on hi dominen les fórmules més previsibles i estereotipades. Per això em va sobtar aquest fragment de George Orwell al seu Homage to Catalonia (que tradueixo de mala manera)
”Però el fet realment sorprenent era la completa absència d’inscripcions religioses a les tombes, malgrat que totes eren de dates anteriors a la revolució. Crec que només una volta vaig veure el “Pregueu per l’ànima d’en Pau, en Pere i en Berenguera” que és habitual de les tombes catòliques. La majoria de les inscripcions eren purament seculars, amb poemes de broma sobre les virtuts dels difunts.”

Així doncs, sembla que hem d’agrair a la beata gatamoixeria dels vencedors de la Guerra Civil que ens arrabassessin l’humor no només en vida, sinó també al més enllà.
Però abans de fer acusacions tan gruixudes, caldrà investigar una mica més la qüestió i portar-vos noticia d’aquesta tradició cultural que avui sembla ben extirpada. Si teniu indicis que ho provin o ho desestimin, no deixeu de fer-me’ls arribar.
Mentrestant, podeu anar entretenint-vos amb aquest interessantíssim web de l’Associació Europea de Cementiris.

D’arrel i sense quarter

Encara que això no expliqui ni de bon tros la seva caiguda en desgràcia, que de fet només hagi estat una petita nota al marge dels processos socials, econòmics i culturals que l’han portat al racó, hem de reconèixer el mal que una certa idea de la música tradicional, filtrada pel folclorisme més estantís, ha fet a la seva actual projecció.
Ja fos amb les millors intencions –amb què segons la dita es pavimenten els camins a l’infern- o amb el deliberat afany de tornar-la inofensiva, podem resseguir continuades temptatives de presentar aquestes manifestacions culturals com una espècie de producte quintaessencial i pintoresc de la vida popular rural. I no cal que davallem a l’extrem dels “coros y danzas” o dels quadres folklòrics que en són hereus: també cert folk polit i estilitzat ha incorregut en idèntics defectes tot i que per un extrem contrari.

El problema de tots aquests acostaments és que defugen que la música tradicional fou fins a temps molt propers, si més no fins a la difusió de les indústries culturals, no només una efusió d’intencions més o menys estètiques, ans l’espai bàsic de la sociabilitat dels pobles que la conreaven, i ben sovint el seu únic reducte d’esbarjo, de crítica social i de transgressió en societats fortament secularitzades, jerarquitzades i amb extenuants càrregues de treball. Conseqüentment en aquest recer s’hi expressen totes les inquietuds humanes amb un grau d’immediatesa i cruesa que sorprenen als no iniciats. Perquè per desconeixement o per tenir una visió camandulera de la vida dels nostres avantpassats, moltes vegades es pensa que aquestes expressions tenen un caràcter bucòlic i ensucrat, o com a mínim de “sa” esperit camperol.

I les coses són molt diferents. Jo he gaudit un parell de vegades amb morosa delectació de l’efecte que un intèrpret prou agosarat per mostrar les entreteles de tot el que podia arribar-se a cantar en aquests àmbits ha produït sobre auditoris que s’esperaven la versió abans susdita d’aquests repertoris tradicionals. Estupor, rialles nervioses, fins i tot algun brot d’indignació. I també, val a dir-ho, en moltes altres persones, un sentiment alliberador de comunió amb aquest geni popular tan indomesticat.

Quines són aquestes lletres? Podríem donar-ne exemples a cabassos. Però no és cas d’eternitzar-nos. Agafem només a tall d’exemple, temps tindrem de retornar-hi si us diverteix l’assumpte, les tirallongues de cobles que a les comarques entre Cantàbria i Castella es recitaven amb l´únic acompanyament del ràbec per enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla:

N’hi ha de crítica de costums clericals:
En la casa del señor cura
solamente hay una cama
si en la cama duerme el cura
¿dónde duerme la criada?

Laments de cuguç:
De pensar me estoy secando
y el sufrir me vuelve loco
de ver que tengo una niña
y me la vendimia otro.

De misògines:
Los moros de la morería
tienen mujeres sin fin
y aquí en España con una
pasas las de Caín.

I de l’altre cantó:
Maldita sea la mujer
que se aparta de un ratón
y no se aparta de un hombre
que es el animal mayor.

O d’una sexualitat explícita:
Debajo del delantal
tienes un tintero negro
déjame meter la pluma
que soy escribiente nuevo.

Però n’hi ha poques em semblin més salvatges que aquesta obra magna de la irreverència:
Si Cristo murio en la cruz
por tres clavos solamente
como no ha muerto tu hermana
que la clava tanta gente.

I aquí ho deixem, no sense prometre que ben aviat descobrirem que això de dir-ne de gruixudes de germanes, germans, mares, pares, promesses i tutti quanti no és cap prerrogativa dels rústecs palentins.

El dol fingit

Els qui em coneixeu o m’aneu coneixent gràcies a aquests papers ja us podeu imaginar que el carnestoltes s’adiu a la perfecció amb la meva naturalesa. I no només pel gust d’armar tabola envoltat de falses bruixes i bucaners, llops de pega i transsumptes de cupletistes, sinó pel seu tarannà vestigial.
Perquè en la llarguíssima i acarnissada lluita que el cristianisme mantingué amb el paganisme, i en el procés d’assimilació de totes les seves manifestacions festives, aquesta arcaica disbauxa fou una de les que mostrà més resistència a l’encaix aproblemàtic, de les que més difícil va fer un inconsútil emmascarment. Tant és així que prou sovint les autoritats eclesiàstiques van tirar pel camí dret de la prohibició, fracassant-hi amb semblant freqüència.

A Madrid el carnestoltes és una mica aigualit –s’haurà dit prou sovint que en aquesta ciutat, tan odiada pel dictador, el clericalfeixisme hi va fer com a mínim tants estralls com en qualsevol altra?- però a mi ja m’està bé. Perquè això no deixa de refermar el seu caire popular, heterogeni i no satisfactòriament absorbit per la oficialitat. Diguem que li dóna tot l’aspecte de residu que alhora que manté certa vigència ja ha abandonat la seva etapa d’afirmació exultant. I ja sabeu com m’inflamen aquests palimpsests de la cultura humana.

És clar que afeblida la seva funció primordial de desllorigar durant uns dies les normes estrictes que imposaven els poders establerts, en un món on, tot i que sigui de forma aparent, certs comportaments i excessos han deixat de ser una transgressió de l’ordre social, el regnat del carnestoltes ja no pot aspirar a representar la transitòria rebel·lió de tot allò que no havia pogut ésser totalment reconduït. Però n’és encara un engrescador i bonic recordatori.

I seguint aquest interpretació contestaria, no trobo que cap dels seus passatges expressi millor la seva ànima de resistència que l’enterrament de la sardina. Certament, aquesta cerimònia significa la claudicació de les forces dionisíaques i l’acatament del mandat repressiu que aboleix el seu interregne. Però llur gran força subversiva rau en la seva condició de penediment manifestament fingit, d’una darrera galtada de sornegueria i befa que sota l’aspecte d’obediència se’n fot de qualsevol solemnitat, de la pretesa grandesa de la mortificació de la carn i del seguiment dels preceptes. Els parlaments dels notaris i capellans d’aquest caricaturesc sepeli no deixa lloc a dubtes: ni tan sols es molesten a amagar el gran “de moment” que anuncien.

El passat dimecres vaig acompanyar la comitiva de la digníssima confraria d’avis que manté viva al nostre poble aquesta tradició declinant. I en la seva proximitat vaig sentir, una vegada més, tot el valor del seu rialler non serviam. A la seva salut!

Un goig nou

Em dispensareu si confesso que mai he parat massa atenció al fenomen marià. Ni la bruna Senyora que hauria d’exercir el meu patronatge com a català, ni la Mare de Deu de Queralt a la protecció de qui van lliurar-me en baptisme, ni la Esperanza de Triana que diuen vetlla per la nissaga paterna han sabut despertar la meva devoció.
L’exemple del meu ateu pare, que s’ha limitat a una apreciació estètica de la qüestió, i les discretes instigacions de la meva tieta, fervent seguidora del culte a les imatges, i tan inspiradores en altres aspectes, han estat debades: he contemplat amb educat interès algunes de les boniques talles i pintures que el tema ha produït i m’inclino davant el poder escenogràfic de les grans processons sevillanes, però l’influx de tot plegat ha estat transitori i de baixa intensitat.

Fa poc Joan Francesc Mira, en un escrit dels Cuadernos Gitanos, ens advertia que la descreença no era excusa per aquesta mena d’insensibilitats. Deia que el culte marià era, per damunt de tot, una expressió popular i festiva ciutadana on l’aspecte religiós quedava desplaçat per altres consideracions tant o més interessants des de la perspectiva antropològica. I encara que tingui ben present que cap Història seriosa pot prescindir del dogma de la virginitat i les seves conseqüències, que els camins de romiatge del nostre continent vers santuaris marians no són pas una nota marginal en la construcció de moltes identitats culturals que m’interessen vivíssimament o que l’art bizantí que tant m’ha subjugat quedaria molt afeblit sense les icones que retraten a tan important poncella, quan hom és un tòtil declarat, ni per aquestes s’aconsegueixen els efectes desitjables.

Però tota intransigència té un límit i la meva l’ha trobat en les excelses Cançons tel·lúriques de’n Roger Mas. Així que fem pública retractació: em rendeixo incondicionalment als seus Goigs de Nostre Senyora del Claustre de Solsona, que no només obren la porta a una riproposta enlluernadora de la música tradicional catalana, sinó que confirmen la meva opinió que hi ha unes ciutats interiors del país, recòndites i carregades d’accents misteriosos, de les quals se’n pot treure molt de suc artístic si es tracten amb la subtilesa i solemnitat adients i no amb la carrincloneria barretinesca de costum.

Si voleu exposar-vos a aquesta infecció mística, aneu al final d’aquesta pàgina i premeu la fletxa blava.
No em faig responsable de la reacció espiritual que pugui provocar la seva escolta.

Dotze paraules de comiat (de 2008)

A hores d’ara encara no sé on soparé aquesta nit. Però si acabo fent-ho a casa del sogre no sabré resistir-me a demanar-li la ja ritual entonació de les doce palabras retorneadas que fa un parell d’anys vaig admirar-me en escoltar de la seva boca.

L’exposició de tot allò que se sap d’aquesta mena de cançó-salmòdia-exhortació màgica exigiria una extensió de monogràfic que queda fora de les meves possibilitats. Sortosament, podeu trobar a la xarxa excel·lents estudis comparatius (com ara aquest o aquest) que se n’ocupen.
Estesa no només per bona part del domini ibèric, d’Euskadi a Andalusia i de Portugal a Castella en múltiples variants que parlen de la seva riquíssima proliferació, és també coneguda en altres països d’Europa i Àsia, i n’existeixen tant versions sefardites com bizantines i àrabs. De fet, sembla que la seva primera aparició escrita es dóna en un text zoroastrià i encara aquesta s’hauria nodrit de versions anteriors. Si mai busqueu un riu formidable que travessi temps, espais i cultures molt diverses, no és pas desenraonat recordar-vos d’aquest que fa segles que s’arrossega entre pobles de pertot.

Aquestes doce palabras retorneadas consisteixen en una espècie de fórmula mnemotècnica per a la recitació d’un credo que si bé pogué tenir un origen d’ensinistrament religiós popular, s’ha emprat com a conjur guaridor o com a talismà contra fatalitats meteorològiques, així com també s’ha difós la llegenda que serveixen per franquejar el pas de l’ànima a l’altre món o protegir-se de les insídies de bruixots i diables. Evidentment, ha sofert adaptacions segons quin fos el rerefons doctrinal dels qui l’expressaven –del sol i la lluna iranià al deu i la verge pura- però l’essència i estructura s’ha mantingut intacte de forma sorprenent i colpidora.

Si tot va com espero, avui enregistraré la versió del nostre Marcelino –que després de certes recerques he constatat que és especialment original-, però per anar fent boca, us deixo aquesta altra pròpia de les zambombas gaditanes que espero sigui un dels molts assumptes que puguem tractar aquí plegats en aquest proper i venturós any que pica a la porta.

Arcaics paranys

M’agraden els laberints.
Sí, ja sé que els laberints agraden, encisen o intriguen gairebé tothom. Vull dir que m’agraden amb aquella fascinació i disposició a abandonar-s’hi que es reserva a un nucli essencial de coses; són dins la nòmina definitòria de fílies on els més il·lustre dels seus amadors, Jorge Luis Borges, hi encabia els rellotges de sorra, els mapes, la tipografia del segle XVII, les etimologies, el gust del cafè i la prosa de Stevenson.

La figura del laberint, en totes les seves dimensions, ha donat peu a obres i especulacions d’alta volada i no sé pas com una petita nota personal i concentrada com aquesta podria afegir-hi res d’interès. Si us hi incita la qüestió, podeu adreçar-vos al clàssic de Karoly Kerényi o al volum tan esplèndidament editat també per Siruela de Paolo Santarcangeli. O si encara no us heu resignat a deixar de llegir en català, a la vindicació d’un ver emblema de la complexitat que suposa Laberints. Llocs, imatges, textos, films, de Ramon Espelt.

La meva pretensió avui és molt més modesta. Us els introdueixo com un joc de descoberta, una mera invitació al fantasieig ociós. Però també com una petita clau a certes formes delicioses de mentalitat arcana: alguns antropòlegs han tractat d’esbrinar quina funció podien jugar en determinades societats primitives, i han aventurat que podien ser un utillatge espiritual de l’home prehistòric que els emprava per extraviar-hi els esperits demoníacs que l’amenaçaven: foren paranys per caçar espectres.
No em digueu que no és una idea prou delicada i subtil com per fer-me perdonar l’estona que us hagi pogut furtar.

PD: Després d’escriure aquest apunt, m’he ensopit una mica quan he descobert que l’article de la wikipedia anglesa –força reeixit, encara que no tant com el de la versió francesa- ja recollia aquesta noció. Jo que pensava que us estava deixant un petit rastre no gaire divulgat!
Però almenys m’ha servit per recordar que oblidava posar un enllaç a la xarxa de la molt distingida Labyrinth Society i al seu magnífic cercador de dèdals d’arreu del món.
Comptat i debatut, segueixo en deute amb vosaltres. Així que tard o d’hora hauré d’abordar la nota personal i concentrada, o la impressió d’algun pelegrinatge particular per les geografies laberíntiques, que creia haver eludit en aquesta ocasió.
PPD: L’amic Bovolo, en una de les seves entrades recents que més m’entusiasmen, també ha registrat una variant d’aquest ús: els laberints podien servir per entorpir el retorn dels revinguts del més enllà. Certament, hi ha perills que demanen no mesquinejar en enginy i mitjans…

Una vibració primordial

Diu una facècia de músics tradicionals que els violinistes de roda passen mitja vida afinant l’instrument i l’altra mitja tocant desafinat. No em sembla una manera massa irrespectuosa d’esmentar les grans dificultats que han de passar per destil·lar el so que trobo més bonic de tots.

Amb la viola de roda, que hom anomena també xifonia, no em va succeir com amb altres coses que he anat estimant a mesura que les sovintejava. Més aviat va ser un enamorament sobtat i fulmini: la primera volta que en vaig escoltar una ja vaig saber que el seu so davallaria amb mi a la tomba. Perquè no es tractava només d’una impressió acústica, ans d’un ideal, de la concreció acabada d’una època i un esperit que al meu parer encara no ha estat superat. I cada cop que algú frega les seves cordes és com si n’extragués un fragment conservat per eixarm dins la seva màgica maquinària: l’edat mitjana es fa corpòria i desplega tots els seus refinats encisos.

És també així perquè, després d’una curta etapa d’esplendor, els compositors “cultes” van bandejar-la i va quedar confinada a l’àmbit de la música popular, conreada només per joglars i rodamóns, pagesos i, com denota el seu nom asturià, gaita de pobre, gents humils i anònimes. I així va sobreviure, fèrtil però soterrada, en la música d’arrel de molts pobles d’Europa. Ara, gairebé acabada aquesta travessa d’ombres, sembla tornar a emergir. I després d’haver-ne escoltat de ben gruixudes, la xarxa també està servint per mostrar tota la versatilitat d’un instrument que molts haurien volgut confinar a l’habitació dels mals endreços.

Per exemple, el web d’un bon artesà de lutieria ensenya el miracle que suposa la creació d’una viola de roda i el perquè no n’hi ha dues que sonin de la mateixa manera. O els vídeos on alguns afeccionats fan palès el seu virtuosisme desmenteixen la rústega noció d’una mena de grinyol només apte per servir d’esporàdic acompanyament:

Ja tindrem ocasió de retornar-hi. De moment, em conformo amb haver desvetllat l’interès d’algun lector. I per assegurar-me que no marxa amb dubtes sobre la qüestió, aquí va una propina oferta pels grans Lou Dalfin. Un scottish del seu darrer disc on es permeten retre homenatge a tots els resistents que encara gosen guixar parets amb la vella creu del comte de Tolosa.

Així doncs:Braçabosc – Lou Dalfin

Ombres d’ahir

En dies com avui, si fa no fa a l’hora d’escriure aquesta anotació, la del crepuscle, els escolanets de moltes parròquies s’enfilaven als campanars, sovint carregats de castanyes i d’alguna bóta de vi dolç, i engegaven el solemne toc de finats que mantenien per torns i no deixaven remetre fins l’albada de l’endemà.  Era l’època on les campanes encara marcaven el ritme de les coses. Jo ja no l’he viscut. Llevat d’excepcions cada vegada més rares, va cloure’s fa trenta i quaranta anys i segurament mai tornarà.

No es pas que me’n planyi. Segurament la desacralització de la vida, l’abolició de formes rígides d’ordenar-la, ens hagi comportat molts avantatges. Però a vegades tinc la impressió que sense festes, sense regles i obediències heretades, sense temps mesurats i assignats a determinats ritus, la vida pot semblar una fletxa disparada sense aturador cap el no-res. No ja un perpetu cicle, un continu retrobament, una col·lecció de fregaments per retardar l’arribada de la mort i embolicar-la en un laberint d’estratègies digressives, sinó una línia que fuig sense obstacles.

Potser per això m’estimo també algunes de les pràctiques substitutòries que la nostra societat pugui trobar a aquestes velles fórmules. Com la revetlla de Halloween. Conec gent que beu Coca-Cola a manta, es gasta el que no te en sabatilles de certes marques, s’alça de matinada per seguir els partits de bàsquet dels equips de Los Angeles  i passa les vetllades defensant la conveniència d’Obama davant McCain. Però no celebren el Halloween perquè “és una americanada”.
Suposo que no han aconseguit convèncer-me dels efectes deleteris d’aquesta negra carnestoltada, dels perjudicis culturals de buidar carbasses per fer-ne llànties i de la corrupció de les pròpies tradicions que significa sortir al carrer amb disfressa de vampir. I és que sempre trobaré més profitós anar de gresca amb la feliç desimboltura dels esquelets que tenen permís per sortir de nit que quedar-se a casa lamentant que ja ningú recordi el sentit d’aquesta diada. Especialment perquè, a la seva original i sorneguera manera, aquest eco de l’antic Samain dels celtes se n’encarrega a la perfecció, i per unes hores permet subvertir l’espai dels vius i dels morts, cedir els cossos a les comparses de la ultratomba i obrir la resclosa als revinguts que venen de visita al seu passat món.

Tauromàquia: l’oblit imprudent

El meu avi, fill de Lucena i veí de Sevilla, es delerava amb els toros. Al meu pare, en canvi, nascut no gaire lluny de la Real Maestranza, sempre l’han fastiguejat. Jo, entremig, me’ls miro amb perplexitat. M’agrada quelcom del seu ambient i ritualisme, del castissisme del seu llenguatge i de llur ressò atàvic, i se m’acostuma a ennuegar l’espectacle. Em respecto els seus partidaris i entenc els seus detractors, encara que sovint em molestin les maneres casernàries de certs defensors d’ambdues causes.
Ara bé, allò que em costa més de pair és que se’ls refusi per considerar-los un símbol del colonialisme dels veïns. En aquestes coses hauríem de mostrar més astúcia i menys visceralitat i ens evitaríem que s’aprofitessin les armes que ens hem deixat prendre.

Prou que entenc que la tauromàquia va ser mistificada pel franquisme com tot allò que va tocar, i que va fer-ne un emblema de la victoriosa i recta hispanitat davant tota tendència disgregadora. I que encara abans, els intel·lectuals noucentistes, en el seu afany de fundar la identitat catalana en paràmetres cívics i europeus, van estigmatitzar les curses de braus com una rèmora bàrbara que calia abolir.
Però res d’això amaga que els bous –fatalment si es vol- són una tradició catalaníssima. No pretenc avorrir amb dades: n’hi ha prou amb dir que està provat que al Principat o al País Valencià ja s’hi bregaven braus abans que aquests regnes fossin xuclats per la corona castellana, o que si hom s’atansa a la plaça de Ceret, guarnida fins el capdamunt de senyeres i amb un cobla que fa sonar L’Estaca o la Santa Espina abans de l’espectacle, comprovarà que aquesta festa encarna un esperit resistencial de catalanitat.

De manera que si avui a Catalunya representen les essències més ràncies de l’espanyolitat és més aviat per la nostra deserció que per mèrits forans. Potser sí que allò més honorable sigui actuar en consciència i que si una cosa ens provoca rebuig no se’n calculin els aspectes tangencials. Però no deixo de pensar que hagués estat més intel·ligent reclamar aquesta herència, tornar a fer-la nostra –encara que fos a contracor- i impedir amb aquest sacrifici que la reaparició d’un matador a Barcelona es pogués convertir en un acte de fe integrista anticatalana.
Sí, certament hagués estat molt més murri impedir que se’ns apropiessin d’aquesta bandera, sobre tot tenint en compte que la crisi de valors estètics del ritual taurí en els darrers quaranta anys, la imparable decadència del coneixement del públic i la deterioració de la qualitat dels animals fan sospitar-ne un futur molt negre. Com diu Salvador Boix, l’apoderat català de José Tomás, “malaguanyats els esforços per liquidar-la – i per oferir-la com a trinxera enemiga, afegeixo jo- precisament ara, quan tot apunta que ella sola, més o menys tard, s’acabarà morint.

Les raons dels còmics

Avui que tot en va ple d’aquest actor que després de guanyar un gran premi va dedicar-lo als còmics, se m’ha acudit remenar en el tèrbol procés que va convertir els comediants en un gremi tancat i va furtar la pràctica teatral a qui prèviament pertanyia: el comú del poble.
Durant aquest període tan barroerament considerat de decadència, que va de la caiguda de l’imperi romà a les acaballes del segle XV –fins el punt que el depreciatiu nom que se li ha donat evoca una mera època de transició: edat mitjana- el teatre popular és omnipresent i la dramatització de fets bíblics, però també de obres profanes, implica a gent de tota mena. Les representacions són sovint multitudinàries i ocupen a menestrals, pagesos, estudiants, comerciants i tothom que s’hi vulgui afegir. D’això encara en queden restes esparses arreu d’Europa, de les Passions i Pessebres vivents, a les mascarades i escenes camperoles que tenen lloc en diversos cantons alpins i passant per diversos rastres de desfilades, farses, misteris i lloances interpretats per actors aficionats.

(Pàgina dels estatuts del College d’Hubant on s’hi mostren els jocs teatrals que ocupen la vida qüotidiana dels seus estudiants)

Però al començament de l’Edat Moderna, aquest teatre popular fa nosa a aquells que en el darrer segle s’han anat configurant com una corporació que l’exercita a tall d’ofici. Uns decrets del Parlament de França de 1542 són el testimoni d’aquesta persecució gremial. Denuncien la baixa categoria i manca d’aptituds dels Confrares de la Passió que ocupen l’Hotel de Borgonya parisí per a fer aquesta mena de representacions “amateurs” amb frases de la següent índole. “…aquesta gent no lletrada ni entesa en aquests assumptes, de condició infame, com un fuster, un sergent, un tapisser, un peixater”, demanen que, “indignes del títol de burgesos” s’apliqui amb ells la raó dels antics “que feien anar els esclaus de la mà dels artesans” i els prohibeixen continuar amb la seva tasca.

En altres paraules: la gent del teatre professional aconsegueix que se’ls concedeixi el monopoli dramàtic i l’exclusivitat dels llocs destinats a la seva escenificació.
El raonament que justifica aquesta disposició no tracta ni tan sols de dissimular-se: passats deu segles de presumpta barbàrie medieval, el poble ja no té dret a la cultura, ha d’ésser assimilat a l’esclavatge i el teatre ha de passar a ser patrimoni dels esperits elevats que puguin apreciar la divisió d’actes i separació de gèneres, inexistent en el teatre anterior, i les regles de dicció i interpretació heretades dels clàssics.

Així que potser siguin les meves inclinacions medievalistes i l’afany de combatre l’equivocada i nefasta noció que es té de l’època com a temps de tenebres, però quan sento els planys pel tracte i menyspreu amb que es tracta avui els còmics no puc estar-me de recordar que foren els seus antecessors qui més lluitaren per a distanciar-lo de les masses i convertir-lo en una activitat elitista i preservada de la “xusma” que no n’era mereixedora.
I ara, a fer totes les reivindicacions que es trobin pertinents.