Records inventats

Residus d’un paisatge mític. Rubí: topants de Ca n’Alzamora i la Torre de la Llebre.

Teníem disset anys i ens agradava parar per les rodalies feréstegues i solitàries del poble. I us haureu de refiar de la meva paraula: en aquell món anterior a la gran especulació, els afores de Rubí oferien incitants casalots abandonats o vells magatzems industrials mig enderrocats a dojo, o llocs tan estranys i encisadors com el “cementiri de les caves”, un xiprerar apartat on en època indeterminada algú havia tingut la pensada de plantar-hi un grapat d’estàtues d’inspiració vagament romana i de rèpliques de capitells dòrics. Tot allò feia les delícies d’una colla amb tantes galindaines decadentistes com la nostra, i sovint ens lliuràvem a expedicions nocturnes d’exploració d’un territori sobre el qual havíem anat construint una personal mitologia.

Un dels nostres paratges preferits quedava entre les vies del ferrocarril i la masia de Ca N’ Alzamora. Una contrada trencada de timbes i torrents, coberta de bardisses i canyissars i només civilitzada per uns escadussers horts gairebé inaccessibles, dues antigues manufactures tancades i una petita colònia d’humils habitatges associada a aquestes fàbriques.

Fou darrera de la part visible d’una d’elles, entre obstacles diversos i esbarzers i quan tot just s’engegava el pla d’urbanització de la zona, on hi vàrem fer una de les nostres més desconcertants troballes. Es tractava d’una mena de templet de maó vermell, de planta rodona o potser octogonal, coronada per una petita cúpula i guarnida per uns arcs apuntats que emmarcaven les mínimes finestres. No cal dir que aquella enigmàtica capella, tan críptica i incomprensiblement encaixada en aquell indret, va tenir un efecte immediat sobre les nostres imaginacions tan amarades de lectures lovecraftianes.
Recordo que mentre hi rondàvem pensant com accedir-hi va començar a ploure a bots i barrals. Però nosaltres érem joves i negligents, de manera que se’ns va acudir llevar-nos les camises per no enfangar-les i fer un petit castell humà per atansar el més lleuger dels nostres a l’única obertura accessible. La inspecció visual de l’interior no ens va deseixir de la primera impressió: era ben raonable que allò s’hagués edificat per a servir de lloc de culte, si bé les falques, taulons i altres materials de construcció indicaven que havia abraçat la nova confessió emergent en aquells dies.

Tres o quatre anys més tard vaig topar-me amb un petit article de la premsa local que ara em planyo de no haver conservat. L’ escrit recollia l’enderroc de l’edifici i n’explicava breument la història. Segons aquella font, l’havia fet erigir un prohom de la vila als anys vint (o trenta) del passat segle per allotjar-hi… una sinagoga. Són tots els detalls que puc recordar, i si el projecte va reeixir o a quina comunitat pensava atendre són detalls boirosos que no he aconseguit recuperar. Per més que m’hi escarrassat, no hi ha hagut manera de localitzar cap ulterior informació. La minuciosa fitxa tècnica de l’ inventari de la Diputació, tan tristament rica en vestigis rubinencs desapareguts, no en diu una paraula, i caldrà veure si abans d’ésser esfondrada va trobar lloc en el catàleg definitiu de bens patrimonials (prou sé que és una incoherència, però aquest país és així i aquí han passat moltes coses que mai hagueren d’haver passat). Mentrestant he buscat la confirmació d’alguns dels coparticipants de la descoberta, però les seves respostes han tingut un caire al·lucinatori que no ajuda a desmentir la sensació que tot plegat forma part d’un passat perdut i soterrat, tan irreal com si fos purament imaginari. Potser sigui aquest el to que pertoqui a l’evocació d’una vida que s’allunya i es desfà sense remei: la del nostre vell poble i la de la nostra adolescència, cada cop més llunyana i llegendària.

Diferència o barbàrie

Les últimes tres setmanes hem estat fruint de la segona part del cicle “O Dikhipen-Miradas gitanas en el cine”, que ofereix la Filmoteca de Madrid amb la col·laboració de L’Institut de Cultura Gitana La cosa ha sortit prou lluïda i ha tingut un cert ressò en els mitjans de comunicació. Servidor ha tingut el plaer de contribuir-hi amb una humil xerrada als venerables Cines Doré, un article al darrer número dels Cuadernos Gitanos que s’acaba d’editar, un conversa en companyia de La Chunga i l’amic Ximo López Bustamante a RNE3  i fins i tot una fugaç aparició als informatius de la 2 (vegeu a partir del minut 15 del vídeo i tingueu en compte que la tele engreixa…).

Aquesta vessant gitanològica meva, però, ha tingut també la virtut de posar de relleu la perplexitat que aquest fet desvetlla entre algunes persones del meu cercle de coneixences. Plantejada la qüestió de l’alteritat que encara representa aquest poble, “el problema” gitano”, hi ha una certa reacció, que es dóna fins i tot entre persones sensibles a la condició minoritzada d’una cultura per formar-ne part elles mateixes, que ve a expressar-se com “tampoc els gitanos posen massa de la seva banda en la millora de la seva imatge i situació d’aïllament”.

L’afirmació ja presenta algunes dificultats, perquè gitano, com català, francès, tibetà o malai, és un terme polisèmic que sintetitza moltes possibilitats. De quins gitanos parlem? Perquè només a l’estat espanyol n’hi ha que parlen espanyol, català, basc, gallec i que són neoparlants del rromanó o conserven trets residuals del caló; de catòlics, evangelistes, pentecostalistes i ateus, de dretes i d’esquerres, de conservadors i de llibertaris; dels qui duen 300 anys establerts a un mateix indret i dels qui segueixen una vida seminòmada; propietaris d’empreses o dedicats al negoci de l’espectacle i d’abocats a unes deplorables condicions de marginalitat, però també que dels qui fan senzillament d’advocats, de sastres o depeixaters.. És a dir, de tota mena. I si parlem d’una idea essencialista i estereotipada de gitano, hereva d’un tronat discurs romàntic i fabricada gairebé per complet des de fora de la pròpia comunitat i amb finalitats com a mínim dubtoses, aleshores millor que ho deixem córrer.

Però encara eludint aquest particular, si continuem desboscant el rerefons d’aquestes manifestacions, allò que hi trobem és l’hostilitat davant d’una determinada manera de viure la gitanitat resistent a la assimilació total dels seus trets diferencials. Una cosa que acostuma a expressar-se com “No fan cap esforç en integrar-se.” I què és exactament integrar-se? Menjar escudella per Nadal, escoltar la COPE, abandonar els avis a una residència, fer-se els vestits debades aprofitant el privilegi de la representació pública? No ho sé ben bé. Però suposo que en aquest context significa la conservació d’uns valors i formes de relació que simplement no encaixen prou amb l’opció social dominant. I llavors, potser cal explicar que aquesta temptativa “d’integració”, encara en el cas que resultés acceptable, no s’ha portat a terme precisament pels camins de la persuasió. A Espanya el compte aproximat de lleis, pragmàtiques i ordenances contra aquesta comunitat, incloent-hi un decret de “Prisión general de gitanos” al 1749 i considerat com un precedent mundial d’intent de neteja ètnica, arriba a les 2.500, que és aviat dit.

I encara sense això, no ha existit ni una sola temptativa seriosa i continuada de bastir aquest procés sobre uns fonaments de diàleg i d’intercanvi, on els gitanos alhora que accedissin a tots els òrgans de participació social i en fessin seus els compromisos que això comporta, poguessin servar les seves tries culturals i enriquir-nos a tots amb elles. Tot s’ha reduït a escollir entre acceptació passiva de les condicions preestablertes o segregació. Així que no ha de sorprendre que les ovelles no hagin anat a l’escorxador de grat i sense oposar-hi recances. I tot així, mai serà prou preuat que aquest poble no s’hagi deixat corrompre pel rebuig i l’arraconament com per a generar un corrent generalitzat d’odi racial antigadjè. Sense anar més lluny, quan un paio com jo s’ha interessat i acostat al seu àmbit, se l’ha tractat de manera gairebé immediata amb deferència i estimació, sense oposar-li reserves i suspicàcies, ans el contrari, obrint-li totes les portes per a participar en les seves associacions i òrgans d’expressió. Aneu per aquest món fent aquesta mena de coses i ja em direu si això us passa a gaire llocs més.

Per tot plegat, el que que vull dir és que quan parlem de l’estigmatització sistemàtica dels gitanos, allò que ens hi juguem no és la sort particular d’un grup que ens pot provocar més o menys simpatia o refús. Sinó que ens hi juguem una cosa molt més cabdal que afecta a tothom: el dret a la diferència. És a dir, si per si mateixa no  suposés suficient esperó, la pròpia possibilitat de romandre fidels a unes opcions personals i comunitàries en el moment en el qual nosaltres, per qualsevol atzar de la vida o la història, esdevinguéssim també “gitanos”. O per dir-ho amb una fórmula crua, potser exasperada, però a parer meu dramàticament certa: la disjuntiva entre civilització i barbàrie.

Un drap apedaçat

L’altre dia, mentre cercava una citació de Magris, vaig trobar-me amb un retall d’entrevista on Mercedes Monmany i l’autor triestí intercanviaven aquestes impressions:

“P: L’ésser humà va recomponent els seus paisatges, com tot el que fa referència a la formació de la seva identitat personal, al llarg del temps? (…)
R: Aquesta pregunta és importantíssima, precisament per aquesta expressió “recompondre” el propis paisatges i, també, per allò que esmenta sobre la relació que hi ha entre això i la pròpia identitat personal (…)”

Converses recurrents en alguns posts del veïnat o el fet que la Maria se n’anés delerosa a Nova York i en tornés igual d’embruixada, una ciutat que sempre m’ha desvetllat un interès molt marginal, mentre pensava en altres que jugarien un paper similar en el meu cas, m’hi van fer rumiar (novament). És indubtable que la manera en la qual interaccionem amb determinats indrets, l’hàbit de somniar-los i projectar-nos-hi, la seva evocació i el seu poder de filtrar la nostra experiència i el nostre esguard sobre el món, determina de forma incessant i cabdal la nostra personalitat.

Si em pertoqués establir els punts cardinals d’aquesta geografia personal, hauria de començar evidentment per aquells llocs i paisatges que m’han marcat de forma més inevitable: el triangle format per Barcelona, Madrid i Sevilla. Però també, una mica més secundàriament, Londres, València i Castelló. I fa falta dir que igualment els horitzons de la meva infantesa: el Vallès i el Berguedà, amb el Pirineus al darrera.

Però fora d’aquestes referències tan familiars i tangibles, trobo que n’hi ha d’altres, a vegades només paladejades durant unes setmanes o unes hores, o senzillament anhelades o entrevistes a través de les pàgines dels llibres o dels fotogrames d’una pel·lícula, que no gosaria dir que hagin ocupat menys temps i entusiasme, menys records i desigs, en la meva formació sentimental.

Per exemple, resulta significatiu que essent jo mediterrani de naixença, hagi trobat en l’Atlàntic el meu món marí per excel·lència, i que sigui en un espai on hi llegeixo una fortíssima continuïtat, que va de les Hèbrides a les Canàries occidentals, davallant per Irlanda, Bretanya, les Açores o la façana marítima d’Holanda, Bèlgica i Portugal, aquell que d’una manera molt poderosa hagi captivat la meva fantasia.
Com ho és el fet que sentint-me molt meridional per tarannà i hàbits, m’hagi resultat el nord europeu una font continua de seducció –un nord vague i de límits capriciosos, que reuneix la Mitteleuropa que comença al nord d’Itàlia amb algunes petites ciutats de l’Anglaterra rural  i l’encís de les grans viles hanseàtiques o danubianes d’Alemanya, Bohèmia i Hongria.
És, perdoneu el tipisme estantís de la visió, un univers que sempre m’arriba com diferit per un tel boirós, d’una estilització etèria i misteriosa, escenari de velles faules medievals i freds encanteris.

Però continc també coordenades més terrestres, i exceptuant Nova Anglaterra, que seria una continuació ultramarina d’aquest anterior escenari, per mi els Estats Units són i seran sempre el seu sud profund, arquetípic, càlid i sensual: el món que ja fa un temps descrivia a uns amics com un entramat de “cuina cajun, residus d’esclavisme, fanatisme religiós i musiques d’arrel, mansions colonials, memòries esvaïdes de la guerra de Secessió, decadència rural, kitsch i fantasmagoria“.  O tot allò que no sense agudesa s’ha descrit amb l’etiqueta de southern gothic.
Caldrà dir que, en la meva perspectiva, aquest sud només el vèrtex d’un remolí imaginatiu, a cavall de la realitat i la ficció (o de “lo real maravilloso” de Carpentier), que abasta totes les Antilles i arriba el carib corsari de Maracaibo i Cartagena d’Índies?

Però, evidentment, si aquesta mena de relacions sempre dona per sobreentesos els desllorigaments que existeixen entre una imatge mental i la realitat, entre els fets i la seva sublimació fabricada per la imaginació i la distància, hi ha casos on aquesta constant s’acusa especialment: són territoris perduts, clausurats o que presenten una anacronia insalvable entre allò que potser foren  i el  que han deixat de ser:  per mi aquest lloc l’ocupen ciutats com la Praga mística d’entreguerres o la Czernovitz de Celan, Morgenstern i Von Rezzori i, de fet, com ja vaig deixar palès, tot el món jueu-oriental. També, en certa manera, Trieste, Lisboa o la meva idolatrada Istanbul, a la qual vaig pelegrinar per únic cop, amb reverència i tremolor, aviat farà quatre hiverns. Però en aquests darrers casos, les persistències són tan intenses que hom te la sensació que han tingut la gentilesa d’esperar-lo.
Altres destins, fins avui només vistos amb els desperts ulls del somni, encara no sé en quina categoria hauré d’encabir-los: el Càucas, Islàndia, l’Àsia Central del Gran Joc, Albània, els països que envolten el Golf d’Aden o l’antic món del cristianisme ortodox i bizantí que llangueix d’Egipte a Síria.

Però sense esgotar aquest discurs i la vostra paciència, no podria deixar d’esmentar dos paradisos on jo hi he albirat alguna cosa propera a la felicitat, a la meva idea de benestar, al pressentiment d’una vida plena i persuadida. L’un és la península d’Ístria, amb el seus estilitzats ports venecians, les seves illes que esquitxen l’Adriàtic, les seves aigües maragda i els fluxos i refluxos de moltes presències antigues i venerables. L’altre és el Perigòrd i el Llemosí, la terra dels castells trobadorescos llepats pel riu Dordonha, de les viles de pedra i fusta i dels quimèrics dracs de ferro forjat, dels boscs de nogueres negres: les meves pàtries d’elecció.

Suspiria de profundis

“Que n’és d’emprenyador ser vell” diu la iaia amb un to de feixuguesa no exempt d’un refilet humorístic. “Guaita, el Ventura ja n’ha fet noranta” segueix, com si l’admirés que el seu germà hagués aconseguit dur tan enllà la càrrega i deixant de banda que ella també s’hi apropa. Mentrestant, ell va vinclant el cap per donar-li la raó i jo me’ls vigilo tots dos, amb els seus ulls clars, la seva ganyota sorneguera que mai acaba d’abandonar-los i els seus trets cisellats pel temps; bells malgrat la vellesa o potser precisament més a causa de la vellesa.
Venen d’una nissaga forta; és aquesta fortalesa allò que els ha sostingut i mai els valgué de gaire queixar-se. De manera que no trobo que hi hagi res de deshonrós en la seva protesta, en el seu serè però no conformat blasme a l’anar perdent facultats i haver de deixar de confiar en l’únic que sempre tingueren: l’empenta per valer-se per si mateixos.

El cas del meu tiet avi és notori, perquè ell fou minaire i a les mines de carbó s’hi va passar trenta anys. L’altre dia va caure escales avall i va fer-se un trau al cap. Però s’ho pren a broma, perquè n’havia rodolat de molt més llargues i fosques. Més de seixanta metres, per exemple, la vegada que fins i tot va caldre el teatre d’una inspecció i el seu descens a les tenebres va quedar ben enregistrat als papers; sang i sutge de la història que el temps esbandeix però no esborra. I encara tingué sort, potser més que l’avi, que després d’una guerra, del camp de concentració i de la tuberculosi va anar a arranjar els seus comptes pendents amb el règim a la mina i en aquells set anys que hi estigué va acabar d’esguerrar-se la salut. O que tantes condeixebles de la mare, a qui anaven a buscar a classe perquè sabessin que una explosió de grisú o l’esllavissada d’una galeria les havia deixat orfes i amb un peu a la misèria.
“Quan sortíem d’allà sota després d’un accident, de deixar enrere un company a qui no havíem pogut rescatar –continua en Ventura- el primer que veiem a l’entrada del túnel era la Guàrdia Civil. Venien a protegir els amos i els enginyers, perquè sabien que de la ràbia els haguéssim anat a buscar.”

Són records particulars de la família, però gens atípics en una comarca que tot just comença a desprendre’s de l’estalzí d’un segle d’activitat minera. El Nadal de 2007 tancava la darrera explotació de Saldes per l’insostenible proporció de sofre del seu carbó i es clausurava així un capítol cabdal de la seva història recent.

No hi ha res a apel·lar-hi i cal que ens en congratulem. Però com moltes de les persones que l’han viscut de prop, sento també una obscura melangia per un món que s’acaba, per una forma d’existència dura i sovint mortífera, però que d’una manera o una altra ens ha marcat la personalitat col·lectiva. Un final que no deixa de ser una seqüència ens l’ocàs occidental d’una dedicació que fa mil·lenis que ens acompanya, que ens espaordeix i ens fascina alhora per la seva colossal dimensió, que ens embafa d’un tuf mefític que encara trigarem a ventar-nos i que ens fa copsar amb tota la seva terrible grandesa allò que en Herman Melville descrigué genialment com “la insuportable continuïtat de l’esforç humà.”

”Si hagués sabut en què consistia la vida de mineria –diu un mural a la vila sarda d’Orgòsolo- m’haguera revoltat cent anys abans de lliurar-me a aquella feina.”

PS: ”Tierra Negra” és un excel·lent documental de Ricardo Íscar sobre la residual mineria lleonesa, que il·lustra aquesta relació ambivalent, d’orgull i espant, per aquesta baixada a les entranyes de la terra. Si mai podeu aconseguir-lo, no dubteu a veure’l.

Cançons de rereguarda

“Ruvèigno/Rovinj/Rovigno al capvespre. Fotografia de cormackc a flickr”

“Hoje estou vencido como se soubesse a verdade”, diu un gran vers d’Álvaro de Campos.
Hi ha dies en què un pensa en tot allò que hagués volgut ajudar a canviar i que encara més aviat ha empitjorat i sent una atrabiliaria fraternitat amb el genial heterònim de Pessoa. Com si la pel·lícula s’estigués acabant, els dolents anessin guanyant i no semblés que cap cop de teatre pogués venir a capgirar una història equivocada.
I llavors es cerca el bàlsam d’alguns exemples de derrota no resignada, d’estratègies per mantenir a ratlla la desfeta i fer sentir que l’avenir encara és llarg i té objeccions a fer.
Explica Claudio Magris que Biagio Marin acostumava a dir “si l’esperit del món ha decidit cancel·lar la mil·lenària petjada vèneta a l’Adriàtic oriental, jo m’inclinaré i diré Fiat voluntas tua” i després hi afegia “porc” i un sonor renec que la prudència li impedia reproduir en tota la seva cruesa.
En un altre article, l’autor triestí descriu la reserva més discreta, però no menys decent, d’una cambrera sòraba que “Parla de l’assimilació creixent, acceptada serenament, i de la seva llengua, que ella opina que està destinada a desaparèixer. Li pregunto si aquest final l’entristeix. No, respon, perquè no el veuré. Qui sap si aquesta és l’única possibilitat que queda davant de l’inevitable final de totes les coses estimades; esperar no veure’l, acabar abans.”

Hi ha dies en què, qui sap si pel fet de passar els comptes inherents a tot aniversari, hom pot confondre el crepuscle de la pròpia identitat o el de causes, cultures i formes d’existència benvolgudes i malmeses amb un crepuscle general del món, d’una totalitat absorbent que no fa justícia a la multiplicitat de la vida, que no deixa de renovar-se i mutar i trobar nous camins per a reproduir-se.

Dit això, ahir vaig passar una tarda molt bonica, vaig rebre la felicitació i vaig parlar amb bona part de la gent que m’és més propera i benvolguda i vaig acabar per aparcar les lamentacions: hi ha molta feina per endavant, molts assumptes on cal ficar-hi el coll i moltes aurores que queden encara per resplendir. Som-hi, doncs.

Allò que en lèxic tauròmac en dirien “aliviarse”

Primer he vingut amb la intenció de deixar anar una jeremiada que fa temps que barrino. Després m’hi he repensat i se m’ha acudit que resultaria molt més agradós explicar unes cosetes de músiques del Carib que he anat descobrint. I, a darrera hora, he estat temptat d’enllestir d’una vegada una entrada sobre “tradicions inventades” que fa setmanes que ronseja pel calaix.

Però avui, com ha insinuat l’engruna de Mestre Alfonso, hem tingut l’enèsim jorn de feixuga calor “mediterrània continental”, jo he fruit d’un dia bastant accidentat i percebo que les “condicions objectives”, que dirien els comunistes dels anys setanta, no conviden a recargolaments vestigials.

Així que, pensant-m’ho millor, us deixo amb uns mugs ben plens de Blue Hawaii o de Mai-Tai, uns compassos de Dick Dale o del gran Lord Invader i amb les portes reobertes del vostre infidel catau.

Au, bona nit! Mireu de passar-la fresquets.

“Fui sobre agua edificada”

Per a l’emperadriu i els seus lleials servidors

(Il·lustració de Gustavo Rico per a una faula d’assumpte històrico-tavernari que algun dia ens animarem a (auto)editar)

L’aigua de Madrid, la que baixa de qualsevol aixeta vull dir, és d’una qualitat excel·lent i suporta airosament tota comparació que us vingui de gust fer-ne. I és ben natural que sigui així, perquè aquesta va ser la raó de la seva fundació.
La discutida etimologia del nom de la ciutat, que Déu me’n guard de pretendre despatxar-vos aquí, estableix l’existència d’un ètim llatí /matric(e)/, és a dir, rierol o torrent, que va ser posteriorment arabitzat i va evolucionar fins el present Madrid. Hipòtesis alternatives, avui prou discutides, al·ludien a una traducció intermèdia d’aquest Matric(e) a l’àrab /magrà/, al qual s’hauria afegit un sufix romanç d’abundància (-et); així com a un cultisme llatí del segle XII –matric-via-aquae-, traducció del nom àrab Mayrït. Tant se val. Totes comparteixen un mateix tret: la riquesa en aigües de l’indret. I es tenen poc dubtes que va ser aquesta facilitat d’aprovisionament, unida a la seva situació entre els ports i passos del sistema central, la que va convèncer els àrabs per alçar-hi una fortificació i establir-s’hi de forma permanent.

Però no es tractava pas, com podria pensar-se, de l’aigua del Manzanares, massa llunyana per resultar convenient, sinó dels corrents subterranis d’aigües subàlvies que fluïen sota la vila. I amb els seus proverbials coneixement hidràulics, van crear un sistema de mines, canals de captació i pous que fornien a la ciutadella de l’element vital per a la seva subsistència. Son els anomenats viajes –via aquae en llatí- abans esmentats i que, emparentats segons els arqueòlegs amb els qanawat de l’Iran, els jttar del Marroc o els foggara de Tunísia, són els primers de la seva espècie documentats a la Península Ibèrica.
Parlem d’una xarxa de la qual se n’han trobat molts vestigis en excavacions recents i, encara més sorprenent, sobre la qual en època austríaca es va bastir el sistema de captació que, convenientment reformat i adaptat, encara serveix al Canal de Isabel II per complir aquesta funció al centre de la ciutat.
No estranya doncs que el lema del primer escut de la ciutat tingués ben present aquest seu tret determinant: “Fui sobre agua edificada.”

L’element aquàtic, de fet, té també un gran protagonisme en altres mites d’origen de Madrid. Parlem concretament del seu patró Sant Isidre, a qui encara a finals del s.XIX se’l treia en processó per demanar-li pluja i que com recorden uns versets a la font que li és consagrada: “Cuando Dios quería/aquí agua había/¡Oh ahijado tan divina,/como el milagro lo enseña,/pues saca agua de la peña/milagrosa y cristalina!”.
En efecte, entre les seves gestes principals hi trobem la d’haver fet brollar dues vegades aigua d’un penyal i, encara més significatiu, la d’haver salvat al seu fill caigut a un pou pel mitjà de fer pujar les aigües fins al brocal, aconseguint que surés i en pogués eixir sa i estalvi.

Una pertinaç insistència que ha arribat a donar peu a suggeridores teories per part de la càtedra de Història Medieval de la Universidad Complutense: tenint en compte que Madrid no tenia població autòctona abans de l’ocupació de Muhàmmad I i que, segons les cròniques, Isidre no hauria nascut abans de 1082, això és, quatre anys abans de l’ocupació cristiana d’Alfons VI, els pares del sant havien de ser descendents dels colons musulmans que s’instal·laren a Castella en els tres segles precedents. O per dir-ho d’una altra manera, que Isidre hauria nascut musulmà. I el detall d’una sínia de cadufs, emblema de la enginyeria hidràulica àrab, cisellada a l’arca primitiva on va ser soterrat aporta un gens menyspreable matís a la hipòtesi que Isidre hagués arribat a rebre aquesta formació dins la seva comunitat i abans de llur conversió.

Així doncs, una presència invisible i constant, sorda i mística, que hom pot evocar cada vegada que demana un got d’aigua fresca a un taverna de Madrid. Un got que fins i tot, com explicaré en un altre lloc i format, podria perfectament venir d’aquestes remotes fondàries. Perquè com explica certa rondalla, els vells cellers madrilenys tenien cinc aixetes: una pel vermut, una pel sifó, una altre per la cervesa, una quarta que abastava d’aigua i una cinquena que ningú sabia perquè servia, però que es deia, no obstant això, que comunicava amb les deus subterrànies de la ciutat.
Jo, en al·lucinada recerca, encara he arribat a veure les cinc aixetes en llocs com la Bodega Rivas del Carrer Palma.

PD: En els termes etimològics de l’entrada hi manquen alguns signes fonètics que ara em costaria incorporar al meu editor de text. Per exemple, la y de Mayrit és una jim i per tant, en transcripció castellana, li faltaria un accent circumflex invertit per a representar-la. Donat que en fem una transcripció catalana, potser fos legítim escriure Majrit, però com desconec si hi ha una tradició escrita que recolzi aquesta transcripció, em fa una mica de respecte. Que els arabistes que sovintegen aquesta pàgina perdonin la meva peresa i, sobretot, la meva ignorància.

Pròrroga

M’agradaria explicar-vos moltes coses.
M’agradaria dir-vos que avui, al meu poble d’adopció, en Pep Gimeno “Botifarra” ha donat -segons ha confessat- la seva primera actuació fora dels països del bon dia. I que ha cantat unes malagenyes estatosfèriques, còsmiques, que m’han fet levitar i donar gràcies d’estar viu. I que la gent, la gent senzilla d’una vila madrilenya,  s’ha fet mal a les mans de tant aplaudir-lo. I que ens ha explicat, en el seu castellà primari, més coses del País Valencià que mil enciclopèdies.

I en aquests dies que el veïnat plora els moriscs, també em plauria d’explicar-vos les impressions que he tingut d’un pel·lícula que per vegada primera aborda la qüestió en aquest format.

Tot això i més. però passen de les tres de la matinada, demà marxo de viatge, encara no tinc ple el sarró i estic aquí fent el tòtil.

Així que us prego que m’espereu uns dies.  Us deixo aquesta casa per remenar-hi tant com us vingui de gust. Però com jo no tinc tant on regirar com n’Alfonso de Zamora, em permeto convidar-vos a fer un glopet a la taverna de sota: Catau del tavernaris.
És nova i ja em direu que us en sembla.

Abraçades a tots i fins ben aviat.

La disciplina de la derrota (o “A un valent i digne enemic”)

La disciplina de la derrota, si s’esquiven l’amargor o la frustració resignada que poden anar-li aparellades, presenta alguns saludables avantatges. Com deia Adolfo Bioy Casares, ell era d’un equip perdedor perquè això forjava el caràcter davant les fatalitats de la vida (tot i que com recordava el meu amic Jaume Vilalta, aquestes coses fan de més bon dir quan s’és una de les primeres fortunes d’Argentina).
Ara bé, si hom se satisfà amb aquesta mena de desviacions, trobo igualment convenient no fer-ne una demagògia, perquè el culte incontinent del fracàs també pot produir una retòrica coent i de molt mal pair.

Aquest excurs ve a compte de la meva sostinguda predilecció per bàndols que han sofert desfetes al llarg del temps i de la meva fília, si no ideològica, sí que sovint estètica per causes debolides. Algunes, val a dir-ho, de molt fàcil adhesió, però altres de tan impresentables com la de la Confederació o la de la Xuaneria bretona.
No crec que faci falta dir que no sento cap simpatia per, posem el cas, l’esclavisme dels estats confederats o el pretendent jacobita al tro d’Escòcia: es tracta d’una solidaritat molt més primària pel seu destí de vençuts i d’una implicació emocional amb la bellesa difícil de tot allò que ha anat contra el corrent i ha acabat escolant-se per l’aigüera de la història. Hi ajuda força, també s’ha de dir, que davant no hi tinguessin causes gaire millors o que es conduïssin amb més justícia i menys rapacitat. I, de retruc, l’estalviar-se les vanaglories i fatxenderies de tants vencedors.

Un d’aquests desficis que els meus pares varen suportar amb estoicitat fou l’afecció que amb alguns amics d’Institut vàrem desenvolupar per l’aviació alemanya de la Primera Guerra Mundial. L’excés va arribar a mantenir-nos tota una jornada, en el curs d’un viatge en cotxe per França i Anglaterra, rodant entre els impressionants cementiris i melangiosos camps de Picardia que un dia foren el front d’aquella horrible contesa.

Amb el temps he acabat comprenent que allò que ens atreia era el fet de representar un anacronisme que l’ascens de la tècnica i de les formes modernes d’aniquilació havien de liquidar sense remissió.
Aquells tronats aviadors, darrers descendents de la cavalleria medieval, s’enviaven encara lletres de batalla i guardaven uns principis de cortesia ja completament ultrapassats, sobretot si pensem en les escenes esgarrifoses que tenien lloc a les trinxeres sobre les que mantenien les seves justes. El millor representant d’aquesta cultura militar condemnada va ser, és clar, el baró Manfred Von Richthofen. Per entendre el seu compromís amb uns usatges que amb tota velocitat estaven perdent el sentit, basta una anècdota. En una ocasió, com a resposta a la tendència aliada a fer-ho, va arribar l’ordre de pintar tots els avions del seu esquadró de camuflatge. Ell va declarar que no ho considerava honorable ni digne d’un cavaller, i va fer pintar-los d’uns colors llampants que poguessin ser vistos des de ben lluny. El vermell va esdevenir el seu emblema heràldic, que va atorgar-li el sobrenom del baró roig i que va contribuir a fer conèixer el seu esquadró com el “Circ volador de Richthofen”. La seva gran perícia i audàcia suïcida li van permetre abatre vuitanta adversaris (més de cent, si es compten les d’atribució dubtosa) i, malgrat la inferioritat tècnica i humana, permetre que l’Eix portés la iniciativa en el front aeri occidental fins l’abril de 1917, el Bloody April en el qual la RAF va tenir la gran pensada de superar l’hegemonia teutònica per pura força numèrica i en el qual gràcies a rebaixar la mitjana de vida dels seus pilots a poc més de mitja hora de vol va aconseguir un tomb en l’esdevenir de la guerra.

A més, Richthofen va tenir la delicadesa de deixar-se la carcanada en els cels francesos i estavellar-se un 21 d’abril de 1918 vora de Vaux-sur-Somme, ferit en circumstàncies encara nebuloses. Allà van enterrar-lo els anglesos i australians amb gran faramalla en una tomba on s’hi podia llegir “Aquí hi jeu un valent, un honorable adversari i un veritable home d’honor.” La tomba que jo vaig cercar debades perquè en el moment d’anar-hi darrera -el 1994?- havia sofert ja quatre trasllats.

En els moments de màxim entusiasme per aquell culte, la meva colla aprofitava la coincidència de l’aniversari de la seva mort, del meu sant l’endemà i de Sant Jordi el 23 per celebrar tres dinars de festes, brindis i lleures variats. I reminiscència d’aquells temps feliços, encara em trobo molts dies 21 d’abril, ja tot sol, alçant la meva copa a la salut d’aquesta llegenda romàntica. Un dada que palesa el rerefons fatalment sentimental de l’autor d’aquest bloc i d’aquest apunts. Els amors residuals, a vegades, no respecten ni a una mica de qualitat ètica.

PD: El post, és clar, hauria d’haver aparegut fa ja gairebé una setmana. Diversos motius m’ho han impedit. No deixa de semblar-me coherent amb la naturalesa volàtil i contradictòria del seu contingut i les meves idees sobre el bel·licisme i el militarisme.

Nomenclatures II

L’autor del blog no dóna vacances. Ans el contrari, aprofita les defenses baixes dels seus lectors per a fustigar-los amb una de les seves dèries preferides. Però com no és insensible als ànims negligents d’aquestes dates, deixa que un altre li faci la feina.
Com li agradaria parlar de la seva xardorosa estima per tot el que és particular i del seu esglai davant un món que pugui ofegar-nos en la indiferenciació, encarrega la tasca a la fina orfebreria d’un historiador neerlandès: la de Johan Huizinga a la seva Herbst des Mittelalters (La tardor de l’Edat Mitjana. Cap edició catalana fins avui). Espera que les seves paraules esperonin a tots els amants dels rastres, dels vestigis i dels derelictes a salvar de la sequera tot el que encara es pugui salvar, i els acomiada davant la previsió que suspenguin la tasca fins a la propera setmana. Però per si de cas, anuncia que aprofitarà aquests jorns desvagats per a lliurar-se a altres de les inquisicions llargament promeses en aquesta mateixa pàgina.

”Si en el nostre temps han conservat nom els vaixells, mentre que les cases i les campanes de les esglésies els han anat perdent i els conserven només per rara excepció, es deu, per una banda, al fet que el vaixell canvia de lloc i cal que sigui fàcil reconèixer-lo; però, per altra banda, al fet que el vaixell ha conservat quelcom de més personal que la casa, un sentiment que expressen els qui parlen en anglès amb l’ús del pronom she per referir-s’hi. Aquesta personificació de les coses inanimades s’ha de representar a l’Edat Mitjana d’una manera molt més pronunciada; a l’Edat Mitjana cada cosa rebia encara el seu nom: les masmorres de les presons, així mateix com cada casa i cada campana”

Els carnets desenterrats I

Fotografia de Rita Crane.

Sovint, de viatge, m’enduc unes llibretes que gargotejo amb frases que se’m creuen en el camí; associacions passatgeres, mots i topònims, emblemes heràldics d’alguna idea encara oculta i escalaborns de tota mena d’escrits que, amb similar freqüència, la meva inconstància, la manca de temps o l’atenuació de la urgència expressiva condemnen als llimbs per un temps indefinit. I succeeix que, a vegades, aquestes anotacions han estat embastades de manera tan primària -o pertanyen a aquella veu desdoblada que els trànsits acostumen a provocar- que quan vull reprendre-les ja m’és impossible recuperar-ne el sentit exacte o la intenció amb què les vaig prendre.
És llavors que emeten una radiació espectral: trasllueixen nocions que s’han anat esvaint, senyalen camins esborrats a regions ja remotes i potser inaccessibles. Son, en efecte, vestigis: remeten a alguna cosa que ja no es troba sencera allí.

D’aquests esborranys n’hi ha d’una mena que m’intriguen especialment: aquells que no sé si contenen la clau d’una jornada passada o només hipotètica, un record veritable o inventat.
En un d’ells m’hi topo amb la següent llista (que reprodueixo amb la seva aparent incongruència de comes i guions):

Hôtel-de-Ville – Nonnais d’Hyères – Hôtel de Sens- Rue Figuiere, Ave Maria – Jardins St.Paul- Village Saint Paul- Rue Charlemagne, Rue Eginhard-Saint Paul- Saint Antoine nº62- Place des Vosges- Francs- Bourgeois- Rue Turenne- Jarente – Caron- Corridor Place Marché Sainte Catherine – Ormesson- Rue Sevigné- Rue Pavée- Rue Mahler- Rur Rosiers- Roi de Sicile- Vielle du temple- Rue de Trésor- Marché Blancs Manteaux-Hospitalières Saint Gervais-

Hi reconec un itinerari pel barri del Marais parisenc. De fet, comprovo que amb alguna el·lipsi és una ruta que pot resseguir-se realment. Però sóc incapaç de recordar si és la meva anotació detallada d’una passejada veritablement duta a terme o només una proposta prèvia. I en aquest darrer cas, si va ser fixada sobre un mapa o copiada d’algun lloc. I sobretot si només tenia una finalitat ociosa o, atenent a les raons que em dugueren a la capital francesa per aquelles dates, tenia una intencionalitat ben precisa.
Aquesta indefinició em provoca una lleu basarda: és el sentiment d’una substància de l’existència que va escolant-se cap a estrats ignots de manera continuada i gairebé imperceptible. Potser sigui la matèria que, com molta de la que forneix aquests carnets que aniré desenterrant, marxi a formar allò que Melville descrivia amb la seva inabastable genialitat com “the ungraspable phantom of life”.

Postdata hebraica

Tot aprofitant que en Jesús encara no ens ha passat revista i que les dates conviden a la lleugeresa, us explicaré amb animus jocandi la meva accidentada iniciació en els quefers hebraics.
Quin va ser el detonant d’aquest interès no ho sabria dir. Potser l’enlluernament juvenil per la literatura ostjuden, la commoció que en una sensibilitat inclinada vers tot allò residual sempre provoca el descobriment del món sefardita, la troballa d’un fil tènue que podria unir-me a una nissaga de conversos de Lucena o una barreja de totes aquestes i altres coses.

El cas es que aquesta seducció estètica difícil de raonar va portar-me a proposar a la televisió de Barcelona una petita peça documental sobre la comunitat jueva de la ciutat.
Amb la ingenuïtat del novell, jo pretenia conjuminar el rerefons llegendari de la història de les claus esmentada a l’anterior apunt amb la realitat de l’actual comunitat barcelonina.
Com s’ha vist, la investigació del primer punt ja va desballestar un dels meus primitius propòsits, però encara quedava dempeus l’altre. I dic encara perquè no sabia quina mena de finíssim sedàs m’hauria calgut travessar per aconseguir-ho.

Així, després d’un pacient setge, vaig aconseguir ésser rebut per la presidenta de la Comunitat Israelita de Barcelona. I allà vaig començar-me a enredar en la subtil xarxa de prevencions amb que molt raonablement els membres d’aquesta preserven la seva discreció. Perquè tot i detallar molt detingudament les meves intencions, oferir solides comprovacions de la meva identitat i admetre llargues deliberacions per rebre el vist-i-plau, se’m va donar unes instruccions sense les quals no hi hauria filmació possible. A saber: no podria enregistrar cap cerimònia religiosa i, segurament, ni tan sols la sinagoga buida, em reservaria de donar dades molt detallades sobre els protagonistes de la peça o de recollir determinades opinions polítiques i, sobre tot, la condició més enigmàtica, només parlaria d’aquella comunitat i no de cap altre.
Per un peça que no havia de durar ni deu minuts, tot allà semblava un xic excessiu, i posteriors dilacions i traves van convidar-me a deixar-ho córrer.

Però aquella claudicació no implicava deixar de satisfer certes curiositats. I si fins aleshores desconeixia que hi hagués cap altre comunitat jueva a Barcelona, el deseiximent del projecte em permetia esbrinar-ne alguna cosa.
És així com vaig saber que a finals del setanta, l’arribada d’alguns jueus sud-americans va introduir un element de tensió dins la comunitat ortodoxa establerta a meitat de la dècada dels cinquanta. Perquè aquells jueus argentins, uruguaians o xilens s’adscrivien de forma poc dissimulada als corrents reformistes o progressistes del judaisme; una eventualitat que indubtablement feia poca gràcia als observants de l’ortodòxia del carrer Avenir.

Per apaivagar els malentesos i tractar de conformar una única comunitat, que atès el petit nombre de jueus de Barcelona semblava l’opció més sensata, s’emprengueren diversos intents de conciliació. El més important va ser un dinar de germanor en una finca de Valldoreix, on a principis dels vuitanta es van trobar membres d’ambdues tendències. Però com li explicava l’any passat al Jaume Fàbrega, no es va comptar amb què si els ortodoxes portaven les seves viandes impecablement sacrificades, els jueus del con sud tampoc van renunciar als seus sagnants talls de vedella poc ni gens càixer. I com el propietari de la casa es va negar en rodó a que aquelles carns impures profanessin la seva graella, el dinar va acabar com el rosari de l’aurora i els retrets i baralles d’aquell aplec van trencar tota possibilitat de consens. El resultat ja el sabeu, i encara avui hi ha dues comunitats a Barcelona que actuen com si l’altra no existís i fan tot el possible per ignorar-se.

Puc dir que malgrat tot, el meu interès pel judaisme no va decaure, i que encara el conreo de forma amateurística, com aquests papers demostren de tant en tant. Però aquella experiència va representar el més gràfic ensenyament possible del “tres jueus, quatre sinagogues” que em diuen els qui hi entenen més que jo que guia tants aspectes de la vivència d’aquest poble tan tossut i irreductible.

La sensibilitat fantasma

No he oblidat que a les classes de llengua de l’Institut, sovint consumides en arideses ortogràfiques, les sessions dedicades a la sociolingüística se’m presentaven com vacances pagades a un oasi. Devien ser les llistes i mapes de totes les llengües que es parlaven a Europa, algunes amb uns pocs milers d’usuaris i rere les quals hi llampeguejava la constatació de miraculoses pervivències i diferenciacions, qui em portaven la remor d’una festa que tot just començava en aquell llindar.

Però d’aquelles lliçons conservo també molt viu el sacseig d’un estremiment primer: en la descripció de les llengües romàniques, al darrer rengle i de passada, s’hi afegia un cert dàlmata que s’assegurava extingit a les darreries del segle XIX.
Aquella idea difícil d’assimilar, oferta en brut i prèvia a qualsevol aprofundiment en el concepte de canvi lingüístic, contenia per a mi quelcom d’esglaiador: com la pèrdua del membre d’una família que projecta sobre tots els altres una ombra de fatal amenaça; el recordatori de la pròpia mortalitat i l’avís que ja no és possible la innocència.

Que per altra banda els nostres esforçats professors no dediquessin ni un segon de més al dàlmata s’ha de saber perdonar. Encara avui és un petit enigma pels filòlegs, perquè les fonts escrites en són molt escasses i els testimonis directes una poquesa. El seu origen sembla trobar-se en les bosses de parlants il·líris romanitzats que habitaren en viles de tota la costa de Dalmàcia, de Rijeka a Kotor. Durant la fragmentació del llatí aquestes ciutats desenvoluparen les seves pròpies variants de romanç i, després, gràcies a certa continuïtat urbana, resistiren a l’eslavització total del seu rerepaís. Curiosament, va ser l’expansió medieval veneciana qui primerament va contribuir a una progressiva assimilació que ja al segle XIV estava engolint dialectes com el ladera de Zadar. Altres, com el de Ragusa (Dubrovnik), patiren les finals raneres durant el segle XVI.
Després d’aquesta data, i llevat d’algun enclavament residual a terra ferma, podria dir-se que el dàlmata, que en qualsevol cas mai degué comptar amb més de 50.000 parlants, només romangué viu a un grapat d’ illes de l’Adriàtic: a Cres, Rab o Vecla (Krk).

És a aquest darrer paratge on a 1897 s’adreça el gran lingüista italià  Matteo Bartoli per a trobar a qui n’era el darrer parlant, Tuone Udaina.
Però Bartoli ni tan sols obtingué la recompensa d’un informant d’excepció: Udaina, que de fet havia après l’idioma de forma indirecta per les converses dels seus pares i avis, era ja un vell esdentegat i sord  que feia vint anys que no refrescava el seu dàlmata i que s’hi expressava en una forma molt contaminada pel vènet i el croat. Per acabar-ho d’adobar, Udaina va morir només un any més tard en trepitjar una mina i va escapçar així les esperances de Bartoli de completar la seva tasca.
Descomptant algun altre aïllat i incògnit parlant, Udaine fou el darrer humà en saber comunicar-se en vegliota i amb la seva defunció es tancava el precari registre documental d’aquesta llengua.

Potser m’he estès massa en l’exposició d’uns fets que poden trobar-se sense penúries en llibres especialitzats o a la Xarxa. Però es tractava d’una altra cosa. Era l’afany d’identificar si tornant a explicar-me aquesta història hi trobava el ressort que va activar dins meu la passió per la nota al marge, per la perifèria, per passadissos oblics.
I sí, crec que en certa manera dec al dàlmata, i a aquesta noció titubejant que introduïa en els meus horitzons, el primitiu reconeixement d’allò que avui anomenaria la meva sensibilitat fantasma: la acusada inclinació per tot allò que és evanescent, i la percepció que sobre les darreres coses, quan ja deixen traslluir la foscor que ha de devorar-les, s’hi manifesta no ja llur utilitat perduda, sinó com deia Max Weber, el seu sentit. I que el seu deixant, el seu eco que s’esmorteix, l’halo espectral que projecten sobre el món parlen amb més eloqüència d’un indret, d’una gent i de les seves circumstàncies que moltes presències més sòlides i tangibles.  També el silenci –un silenci dalmàtic-  qui fa apreciar i entendre el so.