De feres ferotges revisited

La notícia, i encara més la seva sorprenent evolució, com s’hauran ensumat tots els vells lectors d’aquesta pàgina, m’ha provocat un calfred d’excitació.

No només es tracta d’aquest imprevist retorn a coordenades que semblen d’un altre temps, o el deliciós reguitzell de testimonis inflats i especulacions imaginàries que ha generat l’episodi. Parlem d’ una cosa molt més decisiva i estimulant. És com si per una espiera, durant un màgic lapse de temps, ens haguessin deixat mirar al mateix cor del laboratori de creació de les llegendes populars i al seu procés de propagació, d’una rapidesa i riquesa fascinadora.

Llastimosament, les potències tècniques –que Jünger ja descrigué quina mena d’antagonisme solen suposar per a les espirituals- i la llarguesa balafiadora de les autoritats competents amb la qual sempre podem comptar han avortat la continuïtat de la història quan tot just havia començat.
Tant se val: la peça que ens hem cobrat és força més voluminosa que una pobra gossa per més lleona que semblés.

PD: Corregit el topònim de La Sénia, amb accent tancat, a les etiquetes. El meu cas era més greu que el de la Rahola, perquè no era simple desconeixement (he visitat prou vegades La Tinença i rodalies), sinó manca de cura.

Un drap apedaçat

L’altre dia, mentre cercava una citació de Magris, vaig trobar-me amb un retall d’entrevista on Mercedes Monmany i l’autor triestí intercanviaven aquestes impressions:

“P: L’ésser humà va recomponent els seus paisatges, com tot el que fa referència a la formació de la seva identitat personal, al llarg del temps? (…)
R: Aquesta pregunta és importantíssima, precisament per aquesta expressió “recompondre” el propis paisatges i, també, per allò que esmenta sobre la relació que hi ha entre això i la pròpia identitat personal (…)”

Converses recurrents en alguns posts del veïnat o el fet que la Maria se n’anés delerosa a Nova York i en tornés igual d’embruixada, una ciutat que sempre m’ha desvetllat un interès molt marginal, mentre pensava en altres que jugarien un paper similar en el meu cas, m’hi van fer rumiar (novament). És indubtable que la manera en la qual interaccionem amb determinats indrets, l’hàbit de somniar-los i projectar-nos-hi, la seva evocació i el seu poder de filtrar la nostra experiència i el nostre esguard sobre el món, determina de forma incessant i cabdal la nostra personalitat.

Si em pertoqués establir els punts cardinals d’aquesta geografia personal, hauria de començar evidentment per aquells llocs i paisatges que m’han marcat de forma més inevitable: el triangle format per Barcelona, Madrid i Sevilla. Però també, una mica més secundàriament, Londres, València i Castelló. I fa falta dir que igualment els horitzons de la meva infantesa: el Vallès i el Berguedà, amb el Pirineus al darrera.

Però fora d’aquestes referències tan familiars i tangibles, trobo que n’hi ha d’altres, a vegades només paladejades durant unes setmanes o unes hores, o senzillament anhelades o entrevistes a través de les pàgines dels llibres o dels fotogrames d’una pel·lícula, que no gosaria dir que hagin ocupat menys temps i entusiasme, menys records i desigs, en la meva formació sentimental.

Per exemple, resulta significatiu que essent jo mediterrani de naixença, hagi trobat en l’Atlàntic el meu món marí per excel·lència, i que sigui en un espai on hi llegeixo una fortíssima continuïtat, que va de les Hèbrides a les Canàries occidentals, davallant per Irlanda, Bretanya, les Açores o la façana marítima d’Holanda, Bèlgica i Portugal, aquell que d’una manera molt poderosa hagi captivat la meva fantasia.
Com ho és el fet que sentint-me molt meridional per tarannà i hàbits, m’hagi resultat el nord europeu una font continua de seducció –un nord vague i de límits capriciosos, que reuneix la Mitteleuropa que comença al nord d’Itàlia amb algunes petites ciutats de l’Anglaterra rural  i l’encís de les grans viles hanseàtiques o danubianes d’Alemanya, Bohèmia i Hongria.
És, perdoneu el tipisme estantís de la visió, un univers que sempre m’arriba com diferit per un tel boirós, d’una estilització etèria i misteriosa, escenari de velles faules medievals i freds encanteris.

Però continc també coordenades més terrestres, i exceptuant Nova Anglaterra, que seria una continuació ultramarina d’aquest anterior escenari, per mi els Estats Units són i seran sempre el seu sud profund, arquetípic, càlid i sensual: el món que ja fa un temps descrivia a uns amics com un entramat de “cuina cajun, residus d’esclavisme, fanatisme religiós i musiques d’arrel, mansions colonials, memòries esvaïdes de la guerra de Secessió, decadència rural, kitsch i fantasmagoria“.  O tot allò que no sense agudesa s’ha descrit amb l’etiqueta de southern gothic.
Caldrà dir que, en la meva perspectiva, aquest sud només el vèrtex d’un remolí imaginatiu, a cavall de la realitat i la ficció (o de “lo real maravilloso” de Carpentier), que abasta totes les Antilles i arriba el carib corsari de Maracaibo i Cartagena d’Índies?

Però, evidentment, si aquesta mena de relacions sempre dona per sobreentesos els desllorigaments que existeixen entre una imatge mental i la realitat, entre els fets i la seva sublimació fabricada per la imaginació i la distància, hi ha casos on aquesta constant s’acusa especialment: són territoris perduts, clausurats o que presenten una anacronia insalvable entre allò que potser foren  i el  que han deixat de ser:  per mi aquest lloc l’ocupen ciutats com la Praga mística d’entreguerres o la Czernovitz de Celan, Morgenstern i Von Rezzori i, de fet, com ja vaig deixar palès, tot el món jueu-oriental. També, en certa manera, Trieste, Lisboa o la meva idolatrada Istanbul, a la qual vaig pelegrinar per únic cop, amb reverència i tremolor, aviat farà quatre hiverns. Però en aquests darrers casos, les persistències són tan intenses que hom te la sensació que han tingut la gentilesa d’esperar-lo.
Altres destins, fins avui només vistos amb els desperts ulls del somni, encara no sé en quina categoria hauré d’encabir-los: el Càucas, Islàndia, l’Àsia Central del Gran Joc, Albània, els països que envolten el Golf d’Aden o l’antic món del cristianisme ortodox i bizantí que llangueix d’Egipte a Síria.

Però sense esgotar aquest discurs i la vostra paciència, no podria deixar d’esmentar dos paradisos on jo hi he albirat alguna cosa propera a la felicitat, a la meva idea de benestar, al pressentiment d’una vida plena i persuadida. L’un és la península d’Ístria, amb el seus estilitzats ports venecians, les seves illes que esquitxen l’Adriàtic, les seves aigües maragda i els fluxos i refluxos de moltes presències antigues i venerables. L’altre és el Perigòrd i el Llemosí, la terra dels castells trobadorescos llepats pel riu Dordonha, de les viles de pedra i fusta i dels quimèrics dracs de ferro forjat, dels boscs de nogueres negres: les meves pàtries d’elecció.

Ferragosto

Agost és, amb novembre, el mes que més m’agrada. Perquè nues d’urgències, les coses semblen reverberar amb una llum que transmet la seva veritat íntima, i perquè el món, de vacances, en el seu sentit etimològic de “vacar”, ajorna les seves crides, suspèn les seves vigilàncies i es diria que ens concedeix a tots una dolça pròrroga, un llarg instant de rearmament per a les lluites de l’esdevenidor.

A migdia dono uns revolts pels carrers deserts del barri de Salamanca. Me n’atreuen els seus insòlits comerços de tapissers, de secrets brocanters, de sospitosos negociats, de llibreters que s’afanyen darrera discrets aparadors. També grans escoles privades que semblen el capítol d’alguna ordre ultracatòlica i que ara reposen de la seva sinistra tasca doctrinària.
Aquí hi viu la classe alta de la ciutat, majoritàriament de vacances, i s’hi transpira una soledat intimidant que s’escola de darrera els balcons closos i agita els arbres ombrosos que amaguen els edificis. Sí, certament no hi ha un mes que li provi millor a Madrid.

A la vesprada, després de quatre hores de camí i amb mínimes expectatives de fresca, sortim a fer un tomb per un poble extremeny de la Tierra de Barros. Hi hem vingut a veure (i l’ombra de la paraula acomiadar-nos plana sobre nostre com una angoixa sorda) a un parent malauradament molt malalt. És un vell camperol nascut encara a un cortijo, aquest al·lucinant residu senyorívol del migdia espanyol, que amb els seus records ens connecta amb estrats d’un passat gairebé inconcebible. Pels carrers s’hi veu poca gent, principalment un grapadet d’avis com ell que comencen a treure les seves cadires al carrer, mentre uns pocs joves empolainats s’apleguen per anar a la fira del poble veí. Magres comerços baixen les reixes, bars tristois emeten reflexos tornassolats, lents dragons grimpen per les parets de les cases i la xafogor ho ablaneix tot. Arreu s’hi respira un aire de suau decadència i per un moment sento un pànic antropològic davant la consumpció d’aquest univers rural.

Més tard, però, mentre sopem a un patí, una tempesta ferotge ens sorprèn i correm a refugiar-nos sota un rafal. Poc després cau el subministrament elèctric i la situació, alleujada per l’escalf d’unes espelmes i amenitzada per una simfonia de llamps i trons, ens provoca un estat proper a l’eufòria. És un revers màgic de l’ànim anterior; la intuïció de viure un impasse rar, cada vegada més rar en el nostre entorn ultratecnificat i sobreprotegit.

Els italians, d’aquests dies meridians de l’estiu, en diuen Ferragosto. La paraula és una deformació de Feriae Augusti, la festa on s’honoraven els Déus de la fertilitat i les collites. Però el mot, per via d’una falsa etimologia, evoca l’idea del ferro roent, del sol implacable, de la plenitud de la vida, de vells i enèrgics mites pagans. I jo sempre m’hi sento com s’hi hagués tornat a casa.

I de banda sonora, una de les meves cançons favorites del gran Battiato, que sempre escolto sota els fuochi di ferragosto, mentre penso en “che scherzi gioca all’uomo la natura” i “come cambia in fretta la morale”.

Quaderns de Sardenya I: Lloança de les fades

Cavitats excavades en cingleres, cambres guanyades a la roca viva amb rudimentàries eines de pedra, tota Sardenya està foradada per una munió d’hipogeus –s’estima que el seu nombre supera els 2.500- on els primitius pobladors de l’illa tornaven les despulles dels seus a la Deessa Mare.

Veritables ciutats subterrànies dels esperits, proveïdes de sales, corredors, portes i finestres, amb alts sostres cisellats amb símbols màgics, molt probablement bastides a semblança de les cases dels vius en petita escala, és difícil romandre insensible a les suggestions d’aquests indrets, a les seves insinuacions primitives i místiques. Ho demostra que en sard, tot i rebre també el nom popular de forreddus (literalment nínxols) siguin coneguts com Domus de Janas. És a dir, cases de fades.

Acostumats a la preferència d’aquests éssers pels paratges boirosos i regalimants del nord celta, potser pugui sobtar aquesta atribució. Però quan els poders solars declinen i la fosca comença a davallar sobre els turons agrestes i solitaris del país, un rostre amagat, arcaic i fetiller, n’emergeix per convèncer-nos de les raons de les velles toponímies.

Jo, si més no, les qüestions feériques me les prenc molt seriosament, perquè quan es viatja hom mai sap a qui haurà d’acabar-se encomanant i amb quines forces se les haurà de tenir. I els costums ancestrals de les janas no són per anar-se amb forassenyats escepticismes. Perquè segons la tradició aquestes criatures, filles de les larves i les làmies, habitaven les denses forestes sardes on mitjançant la seva sobrenatural bellesa atreien a pagesos tarambanes per satisfer els seus desaforats desigs sexuals i xuclar-los la sang fins a l’extenuació i la mort. Finíssimes teixidores, també es deia que els seus dominis estaven coberts per un filat no més visible que una subtil calitja i que els servia per apressar a qualsevol criatura que goses rondar-hi, fos bèstia, home o gegant.

Això fou, però, en la seva salvatge joventut. El pas dels temps, les amenaces dels alts poders per les seves moltes malvestats, el concubinatge amb amants humans de qui s’haurien encaterinat i amb qui haurien engendrat descendència mig humana i, en definitiva, les dolçors de la vida illenca, n’hauria ablanit el caràcter, fins a reduir-les a presències benèfiques i recaptoses; a les janas trapelles però de bon fons de les rondalles.

Probablement les formes grolleres del nostre present, amb els seus enrenous maquinals, les seves lògiques industrials i els seus maons i ciments per onsevulla que es pari hagin foragitat a les darreres janas, com a les seves germanes les xanes asturianes i lleoneses o a les anjanas de Cantàbria.
O potser, senzillament, només s’hagin esmunyit per alguna escletxa cap als reialmes de la Mare per a retrobar-hi els seus antics instints i covar-los tot esperant l’hora del seu retorn.

Un goig nou

Em dispensareu si confesso que mai he parat massa atenció al fenomen marià. Ni la bruna Senyora que hauria d’exercir el meu patronatge com a català, ni la Mare de Deu de Queralt a la protecció de qui van lliurar-me en baptisme, ni la Esperanza de Triana que diuen vetlla per la nissaga paterna han sabut despertar la meva devoció.
L’exemple del meu ateu pare, que s’ha limitat a una apreciació estètica de la qüestió, i les discretes instigacions de la meva tieta, fervent seguidora del culte a les imatges, i tan inspiradores en altres aspectes, han estat debades: he contemplat amb educat interès algunes de les boniques talles i pintures que el tema ha produït i m’inclino davant el poder escenogràfic de les grans processons sevillanes, però l’influx de tot plegat ha estat transitori i de baixa intensitat.

Fa poc Joan Francesc Mira, en un escrit dels Cuadernos Gitanos, ens advertia que la descreença no era excusa per aquesta mena d’insensibilitats. Deia que el culte marià era, per damunt de tot, una expressió popular i festiva ciutadana on l’aspecte religiós quedava desplaçat per altres consideracions tant o més interessants des de la perspectiva antropològica. I encara que tingui ben present que cap Història seriosa pot prescindir del dogma de la virginitat i les seves conseqüències, que els camins de romiatge del nostre continent vers santuaris marians no són pas una nota marginal en la construcció de moltes identitats culturals que m’interessen vivíssimament o que l’art bizantí que tant m’ha subjugat quedaria molt afeblit sense les icones que retraten a tan important poncella, quan hom és un tòtil declarat, ni per aquestes s’aconsegueixen els efectes desitjables.

Però tota intransigència té un límit i la meva l’ha trobat en les excelses Cançons tel·lúriques de’n Roger Mas. Així que fem pública retractació: em rendeixo incondicionalment als seus Goigs de Nostre Senyora del Claustre de Solsona, que no només obren la porta a una riproposta enlluernadora de la música tradicional catalana, sinó que confirmen la meva opinió que hi ha unes ciutats interiors del país, recòndites i carregades d’accents misteriosos, de les quals se’n pot treure molt de suc artístic si es tracten amb la subtilesa i solemnitat adients i no amb la carrincloneria barretinesca de costum.

Si voleu exposar-vos a aquesta infecció mística, aneu al final d’aquesta pàgina i premeu la fletxa blava.
No em faig responsable de la reacció espiritual que pugui provocar la seva escolta.

En clau sefardita

La llegenda destil·la una delicada melangia i engalana una fidelitat ja prou generosa i emocionant. Ens explica que els jueus sefardites que el 1492 patiren els efecte de l’edicte que el seu gran refutador Isaac Abravanel va qualificar com “la manceba de todas las expulsiones, la grande, la amarga”, i hagueren de marxar amb una mà davant i l’altra darrera, s’endugueren d’amagat les claus de les seves cases hispàniques amb l’esperança d’una absència només transitòria. Així haurien passat de generació en generació fins al dia d’avui, en què moltes families d’aquest origen encara les conservarien com un recordatori de la llar perduda.
Una composició sefardita condensa la història en els versos que diuen ¿Dónde está la llave que estaba en el cajón?/Mis nonos la trajeron con grande dolor/de su casa de España.

Llàstima que algunes coses no acabin d’encaixar.
La primera és que aquesta lletra no és una composició popular tradicional, sinó una creació de Flory Jagoda, la gran intèrpret de música ladina del segle XX nascuda a Sarajevo. L’altra, i més decisiva, és que el primer esment a aquesta llegenda –si deixem de banda alguna marginal referència en documents duaners de confiscació de béns a jueus que emprengueren aquella nova diàspora- es troba a l’obra d’Ángel Pulido; als llibres i articles mitjançant els quals aquest escriptor i agitador pretengué des de 1905 reivindicar la condició espanyola d’aquells qui malgrat l’allunyament secular i la dispersió havien servat la llengua de la mare pàtria.

La conclusió de molts historiadors i etnòlegs és que o bé Pulido va inventar-se aquell romanç commovedor o bé se l’inventaren alguns dels sefardites balcànics que conegué en els seus viatges i ell s’avingué a creure-se’l i estendre’l amb èxit incontestable: d’ençà aparegueren una munió de claus rovellades que els seus propietaris juraven i juren autèntiques i el pes d’aquesta imatge ha estat tan transcendent que molts programes, congressos i associacions de l’àmbit sefardita l’han incorporat com a símbol.

Sense aquesta notorietat, l’afer podria quedar en un episodi simpàtic que no mereix més giragonses. Però evidentment, quan parlem d’una ficció d’aquesta escala, amb aquest impacte real en l’imaginari dels seus propis protagonistes, va molt més enllà. Per alguns intel·lectuals sefardites aquestes efusions folkloritzants traeixen la veritable memòria, i en fer-ho converteixen en artificial un llegat autèntic, emmascaren la lluita per la seva transmissiói permeten sublimar a través d’estilitzacions la responsabilitat envers la realitat crepuscular d’aquest cultura.

Comprenc aquests retrets, i els riscs que la mistificació introdueix sempre en teixits tan precaris, la possibilitat de llur deformació sense retorn. Però a vegades aquesta mena de tradicions inventades expressa alguna cosa molt pregona de l’ànima d’una comunitat. Mostra la il·lusòria però valent esperança que l’irreparable tingués reparació, i projecta l’anhel de comptar amb una clau encara que fos simbòlica capaç d’enrunar velles bastides: una idea que emprada no només com a estèril consol, sinó com a emblema d’una actitud pot tenir inesperats poders transformadors.

Coda: Potser Hugo Pratt ens oferís la més poètica solució a aquesta disjuntiva. La seva família materna, de turcs sefardites, tenia una d’aquestes preteses claus i ell va emportar-se-la a Toledo per provar d’obrir alguna porta. Explica que, com era d’imaginar, no va trobar-ne cap, però que anys més tard aquella mateixa clau misteriosa li servia per obrir el pany del seu apartament de Paris.

Ombres d’ahir

En dies com avui, si fa no fa a l’hora d’escriure aquesta anotació, la del crepuscle, els escolanets de moltes parròquies s’enfilaven als campanars, sovint carregats de castanyes i d’alguna bóta de vi dolç, i engegaven el solemne toc de finats que mantenien per torns i no deixaven remetre fins l’albada de l’endemà.  Era l’època on les campanes encara marcaven el ritme de les coses. Jo ja no l’he viscut. Llevat d’excepcions cada vegada més rares, va cloure’s fa trenta i quaranta anys i segurament mai tornarà.

No es pas que me’n planyi. Segurament la desacralització de la vida, l’abolició de formes rígides d’ordenar-la, ens hagi comportat molts avantatges. Però a vegades tinc la impressió que sense festes, sense regles i obediències heretades, sense temps mesurats i assignats a determinats ritus, la vida pot semblar una fletxa disparada sense aturador cap el no-res. No ja un perpetu cicle, un continu retrobament, una col·lecció de fregaments per retardar l’arribada de la mort i embolicar-la en un laberint d’estratègies digressives, sinó una línia que fuig sense obstacles.

Potser per això m’estimo també algunes de les pràctiques substitutòries que la nostra societat pugui trobar a aquestes velles fórmules. Com la revetlla de Halloween. Conec gent que beu Coca-Cola a manta, es gasta el que no te en sabatilles de certes marques, s’alça de matinada per seguir els partits de bàsquet dels equips de Los Angeles  i passa les vetllades defensant la conveniència d’Obama davant McCain. Però no celebren el Halloween perquè “és una americanada”.
Suposo que no han aconseguit convèncer-me dels efectes deleteris d’aquesta negra carnestoltada, dels perjudicis culturals de buidar carbasses per fer-ne llànties i de la corrupció de les pròpies tradicions que significa sortir al carrer amb disfressa de vampir. I és que sempre trobaré més profitós anar de gresca amb la feliç desimboltura dels esquelets que tenen permís per sortir de nit que quedar-se a casa lamentant que ja ningú recordi el sentit d’aquesta diada. Especialment perquè, a la seva original i sorneguera manera, aquest eco de l’antic Samain dels celtes se n’encarrega a la perfecció, i per unes hores permet subvertir l’espai dels vius i dels morts, cedir els cossos a les comparses de la ultratomba i obrir la resclosa als revinguts que venen de visita al seu passat món.

Hores negres

Quan vull abstreure’m i passar una estona distesa, o quan em toca fer baixar llargs viatges rutinaris i sense massa amenitats, res m’agrada més que llegir novel•la negra. Evidentment hi ha la fascinació pel mecanisme que conté tota bona narració del gènere, l’interès de seguir una trama que va descabdellant-se, la intriga, el misteri i totes aquestes coses. Però en realitat són només aspectes secundaris, guarniments a la veritable diversió.

Perquè el gran llibre policíac sempre i primerament cartografia una realitat en el marge, un món subterrani, molt sovint en procés de canvi i descomposició. És la radiografia de societats convulses, la juxtaposició d’universos en conflicte; el retrat de ciutats i barris subalterns, el daguerreotip per on hi pul•lulen outsiders i gent d’anar a la busca, personatges acorralats i fronterers o aristòcrates tronats que es resisteixen a l’extinció de la seva forma de vida. És així a les obres de Chester Himes, Jim Thompson o Dashiel Hammett o en les dels seus deixebles moderns com Walter Mosley, Batya Gur o Henning Mankell.
Considero que tota l’atracció d’aquesta literatura la descrigué amb magnífica precisió el seu mestre suprem, Raymond Chandler, en llurs converses amb el periodista Charles W.Morton:

“No escric per diners ni per prestigi, sinó per amor, un amor estrany i persistent a un món en el qual les persones poden pensar en subtilitats i parlar en idiomes de cultures gairebé oblidades. M’agrada aquest món i sacrificaria de tant en tant el meu son i el meu repòs i una bona quantitat de diners per endinsar-m’hi graciosament.”

(Centre de Los Angeles, 1950)

Castella: esforç i malenconia

Aprofito un dia de festa per anar a l’encontre de Castella, una ocupació intermitent que reprenc de tard en tard. Faig parada i fonda a Sepúlveda, vella seu de considerable pes durant la reconquesta, posseïdora de furs propis poc a poc neutralitzats i que durant segles gaudí d’uns privilegis i potestats que bé permetrien considerar-la com una petita república autònoma.

Sepúlveda podria passar per un arquetip de totes les viles mitjanes d’aquesta terra que després d’una època de prosperitat entraren en una llarguíssima decadència de la qual encara no n’han sortit, i que avui s’aguanten gràcies al turisme de cap de setmana madrileny, a velles rendes i a algunes rèmores d’explotació rural. A mi, aquest hàlit, aquesta fesomia, sempre em provoquen una impressió corprenedora: semblen cossos que s’haguessin esgotat en una tasca perllongada i feixuga i dels qui ja només en quedés l’esquelet, el gest exsangüe i ombrívol de qui ha perdut la vida en va.

Perquè aquesta missió hauria estat la construcció d’Espanya, el treball inacabat d’incorporació a Castella de la resta de pobles i nacions de la península. I aquest procés d’assimilació no només hauria fracassat en la temptativa de crear una nova identitat orgànica que integrés als incorporats, ans hauria suposat el sacrifici fútil de la pròpia.
Espanya portaria alguns importants segells castellans, la llengua el més notable de tots, però en serien ecos desfigurats i arcaics, ombres remotes i difícils de reconèixer i que, sortosament, no haurien cristal•litzat de manera homogènia.

És aquesta lletja cruïlla –no haver reeixit en transcendir-se, però tampoc poder dissociar-se d’aquest ens indefinit i malgirbat que és obra seva: Espanya- el purgatori de Castella. Una mena de justícia poètica que no impedeix la compassió envers el seu destí, que també és una imatge deformada del nostre. És igualment l’obstacle, potser ja insuperable, per a bastir un castellanisme sòlid i no només basat en la reacció a la pèrdua de la seva condició dominadora. O l’amargor que porta a certs companys castellanistes d’inspiració comunera a denunciar que el seu drama és haver estat utilitzats per unes elits dirigents, tant o més que qualsevol altre poble hispànic, en la creació d’un Gòlem que voldria engolir-nos a tots.

”Els esforços inútils arrosseguen a la malenconia” digué Ortega y Gasset, que tot i extreure’n conclusions molt diverses a les meves, ja va detectar aquest malestar irresolt. Castella i Sepúlveda m’inspiren aquesta malenconia. Tot hi conspira: el paisatge crepuscular, un immens llegat arquitectònic sovint massa desmarxat, el silenci, els pobles envellits i que es deshabiten o es converteixen en segones residències de senyorets de capital, la tòpica però fonamentada sobrietat de caràcter del paisanatge, la decadència tangible de les antigues formes de vida…
També és el seu encís, que mai tindria si realment fos la versió depurada d’una proposta hegemònica i vencedora.
Potser per això, quan hi vaig, sempre hi arreplego visions residuals: vells forns de llenya del segle XVIII, casalots pairals que mai obren les seves finestres, imponents colomers una mica enrunats, masmorres. O els rètols amb velles paraules castellanes que es resisteixen a entrar a l’ombra: figón, almoneda, tahona…