Etiquetes

, , , ,


Vengo de muchos libros y de muchos apremios que la imaginación dejó inconclusos. Vengo también de un viaje absolutamente maravilloso que no hice nunca a Samarcanda. Y de un temor consecutivo vengo igual que de una madre. Soy esos hombres juntos que mutuamente se enemistan y ando a tientas buscando el rastro de una historia donde no comparezco todavía. ¿Seré por fin ese protagonista que desde siempre ronda entre mis libros y que también está aquí ahora sustituyendo a quien no sé?.
Solo el presente puede modificar el pasado.

José Caballero Bonald – Laberinto de fortuna.

La nit del dissabte vaig somniar que tornava al poble de la meva adolescència i em retrobava amb indrets perduts i vells amics, devastats per la vida, consumits per l’enyor d’amors estroncats, d’esperances frustrades, d’aquells temps en què ens sentíem invencibles. Vèiem a marrecs que jugaven a futbol en places grises i solitàries i avançàvem entre solars de fàbriques abandonades, mentre les televisions de tavernes i pisos sòrdids titil·laven darrera de les finestres. S’havia fet de nit i se’ns havia fet tard, massa tard.

La majoria de matins recordo una part notable dels meus somnis, vius i plens de detalls. Acostumen a ser fantàstics, però no desproveïts de trama i lògica. En algunes ocasions, no obstant això, em porten a llocs familiars, a realitats transfigurades però identificables i relacionades amb el sentiment que em desperten. Aquest de dissabte n’era un, i d’alguna manera obliqua podria expressar un remordiment per una vida que vaig deixar enrere.

Quan t’allunyes de la ciutat i de la gent que t’ha vist créixer te n’endús una mena d’imatge detinguda de tot plegat. La vida progressa, però la imatge ho fa a un ritme molt més lent o no ho fa en absolut. Aquella realitat va sent esmicolada de forma sorda i indeturable, però quan tornes, quan periòdicament tornes, pretens tornar a aquella imatge: la imatge d’un país del passat que ha anat deixant d’existir. I et sents com si haguessis estat un aglutinant que, una vegada retirat, hagués precipitat la seva disgregació. És una vanitosa il·lusió, però una il·lusió difícil de foragitar. Els antics companys han anat fent la seva, han canviat de prioritats i ambicions, han tingut fills o s’han desbandat. I amb ells s’han emportat la vostra intimitat; la clau d’una cambra on us trobàveu quan cap responsabilitat us apressava encara i tot estava per fer i per fer-ho plegats. L’experiència de la vida és també la de la seva desaparició; la de la teva desaparició reflectida en la desaparició dels altres.

Fotograma de Blow-up, el bellíssim film d’Antonioni on la mort “va emergint des dell fons d’una cubeta de revelar”. O com digué el crític Aldo Tassone, un gran film sobre “la vida que fuig, muta constantment”

Casualment avui, mentre endreçava uns papers, he acabat fullejant una vella llibreta. I hi he retrobat un breu text amb data de l’època que va transcorre entre el meu retorn de Londres i la meva fins ara definitiva marxa a Madrid un any i mig després; l’epíleg d’aquella vida immediatament posterior a la universitat que començava la seva dispersió.

Diu així:  “Recordo que havíem tornat a la vall i que ens sentíem replegats, arrecerats, però també estranys, atrapats. Va ser una estació de boires. En aquells dies ens desvetllàvem tard, transitàvem amb llangor pels matins i després passàvem les vesprades arxivant retalls, desant fotografies, copiant tota mena de motius i missatges, serenament, però també amb una pressa secreta, com si ens empenyés el presagi que tot allò que no aconseguíssim fixar aleshores quedaria oblidat sense remei.”

No he pogut discernir si el fragment és només el començament d’un relat inacabat o la temptativa d’explicar de manera més o menys al·legòrica una ocupació real d’aquells mesos. Però m’ha permès descobrir que l’agredolç desconhort i sentiment de pèrdua que em va envair el dissabte a l’hora de llevar-me no fou quelcom d’elaborat per la distància, sinó un pressentiment intuït de bell antuvi que m’havia acabat per encalçar en aquell somni.

Suposo que en hi ha influït la constatació que ja ningú considera el meu trasllat com una cosa transitòria, que el Francesc hagi sigut pare, que unes cartes creuades amb l’Enric em fessin pensar en com m’havia allunyat dels antics companys del Raval, que en Paolo sembli haver desistit de tornat a Catalunya i, sobretot, que finalment la Laia hagi marxat a viure a Noruega. I que així, d’una manera simbòlica però certa, hagi trencat l’última baula que ens permetia imaginar que més tard que d’hora tornaríem a estar tots ensems i a compartir una continuïtat vital; aquella familiaritat sense angoixa que dóna saber que allò que quedi un dia per dir o per fer podrà dir-se o fer-se l’endemà. Les cartes s’han repartit d’una altra manera i haurem d’aprendre a esperar, a fer-nos més savis en el difícil art de la llunyania, a conrear els nostres estrets vincles amb la certitud de les mancances que se’ns han imposat.

Però sense nostàlgia i amb alegria, perquè com m’agradava dir, citant Althusser, l’avenir és llarg i la llum de cada instant –de cada instant que hem passat i passarem- és un do.

…més carnets desenterrats