Diferència o barbàrie

Les últimes tres setmanes hem estat fruint de la segona part del cicle “O Dikhipen-Miradas gitanas en el cine”, que ofereix la Filmoteca de Madrid amb la col·laboració de L’Institut de Cultura Gitana La cosa ha sortit prou lluïda i ha tingut un cert ressò en els mitjans de comunicació. Servidor ha tingut el plaer de contribuir-hi amb una humil xerrada als venerables Cines Doré, un article al darrer número dels Cuadernos Gitanos que s’acaba d’editar, un conversa en companyia de La Chunga i l’amic Ximo López Bustamante a RNE3  i fins i tot una fugaç aparició als informatius de la 2 (vegeu a partir del minut 15 del vídeo i tingueu en compte que la tele engreixa…).

Aquesta vessant gitanològica meva, però, ha tingut també la virtut de posar de relleu la perplexitat que aquest fet desvetlla entre algunes persones del meu cercle de coneixences. Plantejada la qüestió de l’alteritat que encara representa aquest poble, “el problema” gitano”, hi ha una certa reacció, que es dóna fins i tot entre persones sensibles a la condició minoritzada d’una cultura per formar-ne part elles mateixes, que ve a expressar-se com “tampoc els gitanos posen massa de la seva banda en la millora de la seva imatge i situació d’aïllament”.

L’afirmació ja presenta algunes dificultats, perquè gitano, com català, francès, tibetà o malai, és un terme polisèmic que sintetitza moltes possibilitats. De quins gitanos parlem? Perquè només a l’estat espanyol n’hi ha que parlen espanyol, català, basc, gallec i que són neoparlants del rromanó o conserven trets residuals del caló; de catòlics, evangelistes, pentecostalistes i ateus, de dretes i d’esquerres, de conservadors i de llibertaris; dels qui duen 300 anys establerts a un mateix indret i dels qui segueixen una vida seminòmada; propietaris d’empreses o dedicats al negoci de l’espectacle i d’abocats a unes deplorables condicions de marginalitat, però també que dels qui fan senzillament d’advocats, de sastres o depeixaters.. És a dir, de tota mena. I si parlem d’una idea essencialista i estereotipada de gitano, hereva d’un tronat discurs romàntic i fabricada gairebé per complet des de fora de la pròpia comunitat i amb finalitats com a mínim dubtoses, aleshores millor que ho deixem córrer.

Però encara eludint aquest particular, si continuem desboscant el rerefons d’aquestes manifestacions, allò que hi trobem és l’hostilitat davant d’una determinada manera de viure la gitanitat resistent a la assimilació total dels seus trets diferencials. Una cosa que acostuma a expressar-se com “No fan cap esforç en integrar-se.” I què és exactament integrar-se? Menjar escudella per Nadal, escoltar la COPE, abandonar els avis a una residència, fer-se els vestits debades aprofitant el privilegi de la representació pública? No ho sé ben bé. Però suposo que en aquest context significa la conservació d’uns valors i formes de relació que simplement no encaixen prou amb l’opció social dominant. I llavors, potser cal explicar que aquesta temptativa “d’integració”, encara en el cas que resultés acceptable, no s’ha portat a terme precisament pels camins de la persuasió. A Espanya el compte aproximat de lleis, pragmàtiques i ordenances contra aquesta comunitat, incloent-hi un decret de “Prisión general de gitanos” al 1749 i considerat com un precedent mundial d’intent de neteja ètnica, arriba a les 2.500, que és aviat dit.

I encara sense això, no ha existit ni una sola temptativa seriosa i continuada de bastir aquest procés sobre uns fonaments de diàleg i d’intercanvi, on els gitanos alhora que accedissin a tots els òrgans de participació social i en fessin seus els compromisos que això comporta, poguessin servar les seves tries culturals i enriquir-nos a tots amb elles. Tot s’ha reduït a escollir entre acceptació passiva de les condicions preestablertes o segregació. Així que no ha de sorprendre que les ovelles no hagin anat a l’escorxador de grat i sense oposar-hi recances. I tot així, mai serà prou preuat que aquest poble no s’hagi deixat corrompre pel rebuig i l’arraconament com per a generar un corrent generalitzat d’odi racial antigadjè. Sense anar més lluny, quan un paio com jo s’ha interessat i acostat al seu àmbit, se l’ha tractat de manera gairebé immediata amb deferència i estimació, sense oposar-li reserves i suspicàcies, ans el contrari, obrint-li totes les portes per a participar en les seves associacions i òrgans d’expressió. Aneu per aquest món fent aquesta mena de coses i ja em direu si això us passa a gaire llocs més.

Per tot plegat, el que que vull dir és que quan parlem de l’estigmatització sistemàtica dels gitanos, allò que ens hi juguem no és la sort particular d’un grup que ens pot provocar més o menys simpatia o refús. Sinó que ens hi juguem una cosa molt més cabdal que afecta a tothom: el dret a la diferència. És a dir, si per si mateixa no  suposés suficient esperó, la pròpia possibilitat de romandre fidels a unes opcions personals i comunitàries en el moment en el qual nosaltres, per qualsevol atzar de la vida o la història, esdevinguéssim també “gitanos”. O per dir-ho amb una fórmula crua, potser exasperada, però a parer meu dramàticament certa: la disjuntiva entre civilització i barbàrie.

Oda a la malastrugança I

Que pels meus potser migrats però fidels lectors jo passi algunes angunies forma part de l’ordre natural de la bloguística. Però que els exposi a ells a determinats riscs potser és més digne de reprovació.
I tanmateix no em puc resistir a presentar una qüestió que sempre m’ha pertorbat: l’atribució a determinades persones del poder d’atiar la desgràcia sobre altri, ja sigui amb traïdoria o, encara més terriblement, per mera exposició a la seva influència, mirada o contacte.

Amb especial preponderància mediterrània, aquesta superstició es troba estesa pertot, i seria força interessant fer un estudi comparatiu dels noms o les capacitats que s’han atorgat en diverses contrades a les criatures portadores de malastrugança.

Però si hi ha una ciutat on aquesta creença hagi arribat a assolir la categoria d’element central de la seva cultura, d’obsessió determinant i malaltissa, aquesta és Nàpols.
Foren precisament dos llibres vuitcentistes editats a Nàpols els primers en fer-se ressò de llur tremp al migdia italià. Un és la Cicalata sul fascino volgarmente detto iettatura, de Nicolo Valetta, una veritable vindicació de l’existència dels mals presagis i de la necessitat de mantenir-se’n a recer. L’altra és obra d’un arqueòleg, Michele Arditi, que mercès a la troballa d’un amulet a les runes de Pompeia tracta de demostrar l’antigor i arrelament de tan sinistra superxeria: Il fascino e l’amuleto contro il fascino presso gli antichi.

Sovint la de jettatore és una odiosa condició contra la qual no es pot lluitar, una maledicció que acompanya a hom gairebé des del bressol i que el condemna a un acarnissat aïllament social.
L’inic patiment provocat per aquesta malvolença es troba descrit en alts exemples literaris. Pirandello el tracta a La Patente, mentre que en el seu fresc de la vida popular napolitana Montedidio, Erri di Luca recorda les aprensions que desvetlla la sola menció d’un cas on sembla haver-hi intervingut el mal averany o la lleugeresa amb que qualsevol desgraciat pot adquirir tan malaurada fama:
”Da noi non si trova uno che dice a un altro “beato a te”, passa subito per iettatore se a quello capita qualcosa di male. Prende una storta al piede e gira la colpa a quello che gli ha detto la frase. E così comincia la nominata.”

Però potser el relat més inquietant dedicat a la iettatura l’hagi redactat Gustav Herling-Grudzinski, l’escriptor i periodista polonès establert a Roma, que a una de les seves Variacions sobre les tenebres,Don Ildebrando narra la història d’un metge napolità entestat a descobrir l’origen i causa d’aquesta nafra, convençut de la seva existència precisament per la diversitat de mitjans que s’han emprat al llarg dels segles per allunyat el malocchio.

Que la dissort es pugui esquivar, que l’atzar sigui mal·leable, encara que ho sigui per hermètics viaranys, que el mecanisme de repartiment de fortuna i desgràcies d’aquest món respongui a algun principi, no és res que sigui aliè a la majoria de pensaments màgics i religiosos de tot l’ample món. Però és l’arbitrarietat d’aquesta certitud en el cas dels malastrucs allò que més em colpeix: un estigma de malson que capgira el judici àdhuc de persones assenyades.

De tots els fragments que he anat recollint sobre la qüestió, no trobo que n’hi hagi cap que posi millor al descobert la seva essencial ridiculesa alhora que en descrigui els devastadors efectes que aquest del segon volum de la deliciosa autobiografia d’Antonio Martínez Sarrión, Una juventud, quan recorda el trist destí d’un seu condeixeble de la Universitat de Múrcia:

”Tal configuración le acarreó uno de los endoses más canallas que un ser humano puede sufrir: aquel joven era tenido, sin posibilidad de apelación o prueba en contra, por “gafe”. Cosa que un medio tan rudo venía a reducirle poco menos que a la condición de leproso o apestado. A causa de esa perversa concomitancia que a veces los humanos somos capaces de establecer entre persona y apodo, al muchacho decretado agorero y causante de mal fario se le llamaba, utilizando (y deformando) el patronímico de su lugar de procedencia, El Yeclo, y aquel remoquete terminaba por sonarnos a todos a algo como El Golem, El Yeti, una criatura en todo caso hirsuta y maléfica, de la cual más valía mantenerse uno lo más alejado posible.”

Un drap apedaçat

L’altre dia, mentre cercava una citació de Magris, vaig trobar-me amb un retall d’entrevista on Mercedes Monmany i l’autor triestí intercanviaven aquestes impressions:

“P: L’ésser humà va recomponent els seus paisatges, com tot el que fa referència a la formació de la seva identitat personal, al llarg del temps? (…)
R: Aquesta pregunta és importantíssima, precisament per aquesta expressió “recompondre” el propis paisatges i, també, per allò que esmenta sobre la relació que hi ha entre això i la pròpia identitat personal (…)”

Converses recurrents en alguns posts del veïnat o el fet que la Maria se n’anés delerosa a Nova York i en tornés igual d’embruixada, una ciutat que sempre m’ha desvetllat un interès molt marginal, mentre pensava en altres que jugarien un paper similar en el meu cas, m’hi van fer rumiar (novament). És indubtable que la manera en la qual interaccionem amb determinats indrets, l’hàbit de somniar-los i projectar-nos-hi, la seva evocació i el seu poder de filtrar la nostra experiència i el nostre esguard sobre el món, determina de forma incessant i cabdal la nostra personalitat.

Si em pertoqués establir els punts cardinals d’aquesta geografia personal, hauria de començar evidentment per aquells llocs i paisatges que m’han marcat de forma més inevitable: el triangle format per Barcelona, Madrid i Sevilla. Però també, una mica més secundàriament, Londres, València i Castelló. I fa falta dir que igualment els horitzons de la meva infantesa: el Vallès i el Berguedà, amb el Pirineus al darrera.

Però fora d’aquestes referències tan familiars i tangibles, trobo que n’hi ha d’altres, a vegades només paladejades durant unes setmanes o unes hores, o senzillament anhelades o entrevistes a través de les pàgines dels llibres o dels fotogrames d’una pel·lícula, que no gosaria dir que hagin ocupat menys temps i entusiasme, menys records i desigs, en la meva formació sentimental.

Per exemple, resulta significatiu que essent jo mediterrani de naixença, hagi trobat en l’Atlàntic el meu món marí per excel·lència, i que sigui en un espai on hi llegeixo una fortíssima continuïtat, que va de les Hèbrides a les Canàries occidentals, davallant per Irlanda, Bretanya, les Açores o la façana marítima d’Holanda, Bèlgica i Portugal, aquell que d’una manera molt poderosa hagi captivat la meva fantasia.
Com ho és el fet que sentint-me molt meridional per tarannà i hàbits, m’hagi resultat el nord europeu una font continua de seducció –un nord vague i de límits capriciosos, que reuneix la Mitteleuropa que comença al nord d’Itàlia amb algunes petites ciutats de l’Anglaterra rural  i l’encís de les grans viles hanseàtiques o danubianes d’Alemanya, Bohèmia i Hongria.
És, perdoneu el tipisme estantís de la visió, un univers que sempre m’arriba com diferit per un tel boirós, d’una estilització etèria i misteriosa, escenari de velles faules medievals i freds encanteris.

Però continc també coordenades més terrestres, i exceptuant Nova Anglaterra, que seria una continuació ultramarina d’aquest anterior escenari, per mi els Estats Units són i seran sempre el seu sud profund, arquetípic, càlid i sensual: el món que ja fa un temps descrivia a uns amics com un entramat de “cuina cajun, residus d’esclavisme, fanatisme religiós i musiques d’arrel, mansions colonials, memòries esvaïdes de la guerra de Secessió, decadència rural, kitsch i fantasmagoria“.  O tot allò que no sense agudesa s’ha descrit amb l’etiqueta de southern gothic.
Caldrà dir que, en la meva perspectiva, aquest sud només el vèrtex d’un remolí imaginatiu, a cavall de la realitat i la ficció (o de “lo real maravilloso” de Carpentier), que abasta totes les Antilles i arriba el carib corsari de Maracaibo i Cartagena d’Índies?

Però, evidentment, si aquesta mena de relacions sempre dona per sobreentesos els desllorigaments que existeixen entre una imatge mental i la realitat, entre els fets i la seva sublimació fabricada per la imaginació i la distància, hi ha casos on aquesta constant s’acusa especialment: són territoris perduts, clausurats o que presenten una anacronia insalvable entre allò que potser foren  i el  que han deixat de ser:  per mi aquest lloc l’ocupen ciutats com la Praga mística d’entreguerres o la Czernovitz de Celan, Morgenstern i Von Rezzori i, de fet, com ja vaig deixar palès, tot el món jueu-oriental. També, en certa manera, Trieste, Lisboa o la meva idolatrada Istanbul, a la qual vaig pelegrinar per únic cop, amb reverència i tremolor, aviat farà quatre hiverns. Però en aquests darrers casos, les persistències són tan intenses que hom te la sensació que han tingut la gentilesa d’esperar-lo.
Altres destins, fins avui només vistos amb els desperts ulls del somni, encara no sé en quina categoria hauré d’encabir-los: el Càucas, Islàndia, l’Àsia Central del Gran Joc, Albània, els països que envolten el Golf d’Aden o l’antic món del cristianisme ortodox i bizantí que llangueix d’Egipte a Síria.

Però sense esgotar aquest discurs i la vostra paciència, no podria deixar d’esmentar dos paradisos on jo hi he albirat alguna cosa propera a la felicitat, a la meva idea de benestar, al pressentiment d’una vida plena i persuadida. L’un és la península d’Ístria, amb el seus estilitzats ports venecians, les seves illes que esquitxen l’Adriàtic, les seves aigües maragda i els fluxos i refluxos de moltes presències antigues i venerables. L’altre és el Perigòrd i el Llemosí, la terra dels castells trobadorescos llepats pel riu Dordonha, de les viles de pedra i fusta i dels quimèrics dracs de ferro forjat, dels boscs de nogueres negres: les meves pàtries d’elecció.

Suspiria de profundis

“Que n’és d’emprenyador ser vell” diu la iaia amb un to de feixuguesa no exempt d’un refilet humorístic. “Guaita, el Ventura ja n’ha fet noranta” segueix, com si l’admirés que el seu germà hagués aconseguit dur tan enllà la càrrega i deixant de banda que ella també s’hi apropa. Mentrestant, ell va vinclant el cap per donar-li la raó i jo me’ls vigilo tots dos, amb els seus ulls clars, la seva ganyota sorneguera que mai acaba d’abandonar-los i els seus trets cisellats pel temps; bells malgrat la vellesa o potser precisament més a causa de la vellesa.
Venen d’una nissaga forta; és aquesta fortalesa allò que els ha sostingut i mai els valgué de gaire queixar-se. De manera que no trobo que hi hagi res de deshonrós en la seva protesta, en el seu serè però no conformat blasme a l’anar perdent facultats i haver de deixar de confiar en l’únic que sempre tingueren: l’empenta per valer-se per si mateixos.

El cas del meu tiet avi és notori, perquè ell fou minaire i a les mines de carbó s’hi va passar trenta anys. L’altre dia va caure escales avall i va fer-se un trau al cap. Però s’ho pren a broma, perquè n’havia rodolat de molt més llargues i fosques. Més de seixanta metres, per exemple, la vegada que fins i tot va caldre el teatre d’una inspecció i el seu descens a les tenebres va quedar ben enregistrat als papers; sang i sutge de la història que el temps esbandeix però no esborra. I encara tingué sort, potser més que l’avi, que després d’una guerra, del camp de concentració i de la tuberculosi va anar a arranjar els seus comptes pendents amb el règim a la mina i en aquells set anys que hi estigué va acabar d’esguerrar-se la salut. O que tantes condeixebles de la mare, a qui anaven a buscar a classe perquè sabessin que una explosió de grisú o l’esllavissada d’una galeria les havia deixat orfes i amb un peu a la misèria.
“Quan sortíem d’allà sota després d’un accident, de deixar enrere un company a qui no havíem pogut rescatar –continua en Ventura- el primer que veiem a l’entrada del túnel era la Guàrdia Civil. Venien a protegir els amos i els enginyers, perquè sabien que de la ràbia els haguéssim anat a buscar.”

Són records particulars de la família, però gens atípics en una comarca que tot just comença a desprendre’s de l’estalzí d’un segle d’activitat minera. El Nadal de 2007 tancava la darrera explotació de Saldes per l’insostenible proporció de sofre del seu carbó i es clausurava així un capítol cabdal de la seva història recent.

No hi ha res a apel·lar-hi i cal que ens en congratulem. Però com moltes de les persones que l’han viscut de prop, sento també una obscura melangia per un món que s’acaba, per una forma d’existència dura i sovint mortífera, però que d’una manera o una altra ens ha marcat la personalitat col·lectiva. Un final que no deixa de ser una seqüència ens l’ocàs occidental d’una dedicació que fa mil·lenis que ens acompanya, que ens espaordeix i ens fascina alhora per la seva colossal dimensió, que ens embafa d’un tuf mefític que encara trigarem a ventar-nos i que ens fa copsar amb tota la seva terrible grandesa allò que en Herman Melville descrigué genialment com “la insuportable continuïtat de l’esforç humà.”

”Si hagués sabut en què consistia la vida de mineria –diu un mural a la vila sarda d’Orgòsolo- m’haguera revoltat cent anys abans de lliurar-me a aquella feina.”

PS: ”Tierra Negra” és un excel·lent documental de Ricardo Íscar sobre la residual mineria lleonesa, que il·lustra aquesta relació ambivalent, d’orgull i espant, per aquesta baixada a les entranyes de la terra. Si mai podeu aconseguir-lo, no dubteu a veure’l.

Cançons de rereguarda

“Ruvèigno/Rovinj/Rovigno al capvespre. Fotografia de cormackc a flickr”

“Hoje estou vencido como se soubesse a verdade”, diu un gran vers d’Álvaro de Campos.
Hi ha dies en què un pensa en tot allò que hagués volgut ajudar a canviar i que encara més aviat ha empitjorat i sent una atrabiliaria fraternitat amb el genial heterònim de Pessoa. Com si la pel·lícula s’estigués acabant, els dolents anessin guanyant i no semblés que cap cop de teatre pogués venir a capgirar una història equivocada.
I llavors es cerca el bàlsam d’alguns exemples de derrota no resignada, d’estratègies per mantenir a ratlla la desfeta i fer sentir que l’avenir encara és llarg i té objeccions a fer.
Explica Claudio Magris que Biagio Marin acostumava a dir “si l’esperit del món ha decidit cancel·lar la mil·lenària petjada vèneta a l’Adriàtic oriental, jo m’inclinaré i diré Fiat voluntas tua” i després hi afegia “porc” i un sonor renec que la prudència li impedia reproduir en tota la seva cruesa.
En un altre article, l’autor triestí descriu la reserva més discreta, però no menys decent, d’una cambrera sòraba que “Parla de l’assimilació creixent, acceptada serenament, i de la seva llengua, que ella opina que està destinada a desaparèixer. Li pregunto si aquest final l’entristeix. No, respon, perquè no el veuré. Qui sap si aquesta és l’única possibilitat que queda davant de l’inevitable final de totes les coses estimades; esperar no veure’l, acabar abans.”

Hi ha dies en què, qui sap si pel fet de passar els comptes inherents a tot aniversari, hom pot confondre el crepuscle de la pròpia identitat o el de causes, cultures i formes d’existència benvolgudes i malmeses amb un crepuscle general del món, d’una totalitat absorbent que no fa justícia a la multiplicitat de la vida, que no deixa de renovar-se i mutar i trobar nous camins per a reproduir-se.

Dit això, ahir vaig passar una tarda molt bonica, vaig rebre la felicitació i vaig parlar amb bona part de la gent que m’és més propera i benvolguda i vaig acabar per aparcar les lamentacions: hi ha molta feina per endavant, molts assumptes on cal ficar-hi el coll i moltes aurores que queden encara per resplendir. Som-hi, doncs.