Primer he vingut amb la intenció de deixar anar una jeremiada que fa temps que barrino. Després m’hi he repensat i se m’ha acudit que resultaria molt més agradós explicar unes cosetes de músiques del Carib que he anat descobrint. I, a darrera hora, he estat temptat d’enllestir d’una vegada una entrada sobre “tradicions inventades” que fa setmanes que ronseja pel calaix.
Però avui, com ha insinuat l’engruna de Mestre Alfonso, hem tingut l’enèsim jorn de feixuga calor “mediterrània continental”, jo he fruit d’un dia bastant accidentat i percebo que les “condicions objectives”, que dirien els comunistes dels anys setanta, no conviden a recargolaments vestigials.
Agost és, amb novembre, el mes que més m’agrada. Perquè nues d’urgències, les coses semblen reverberar amb una llum que transmet la seva veritat íntima, i perquè el món, de vacances, en el seu sentit etimològic de “vacar”, ajorna les seves crides, suspèn les seves vigilàncies i es diria que ens concedeix a tots una dolça pròrroga, un llarg instant de rearmament per a les lluites de l’esdevenidor.
A migdia dono uns revolts pels carrers deserts del barri de Salamanca. Me n’atreuen els seus insòlits comerços de tapissers, de secrets brocanters, de sospitosos negociats, de llibreters que s’afanyen darrera discrets aparadors. També grans escoles privades que semblen el capítol d’alguna ordre ultracatòlica i que ara reposen de la seva sinistra tasca doctrinària.
Aquí hi viu la classe alta de la ciutat, majoritàriament de vacances, i s’hi transpira una soledat intimidant que s’escola de darrera els balcons closos i agita els arbres ombrosos que amaguen els edificis. Sí, certament no hi ha un mes que li provi millor a Madrid.
A la vesprada, després de quatre hores de camí i amb mínimes expectatives de fresca, sortim a fer un tomb per un poble extremeny de la Tierra de Barros. Hi hem vingut a veure (i l’ombra de la paraula acomiadar-nos plana sobre nostre com una angoixa sorda) a un parent malauradament molt malalt. És un vell camperol nascut encara a un cortijo, aquest al·lucinant residu senyorívol del migdia espanyol, que amb els seus records ens connecta amb estrats d’un passat gairebé inconcebible. Pels carrers s’hi veu poca gent, principalment un grapadet d’avis com ell que comencen a treure les seves cadires al carrer, mentre uns pocs joves empolainats s’apleguen per anar a la fira del poble veí. Magres comerços baixen les reixes, bars tristois emeten reflexos tornassolats, lents dragons grimpen per les parets de les cases i la xafogor ho ablaneix tot. Arreu s’hi respira un aire de suau decadència i per un moment sento un pànic antropològic davant la consumpció d’aquest univers rural.
Més tard, però, mentre sopem a un patí, una tempesta ferotge ens sorprèn i correm a refugiar-nos sota un rafal. Poc després cau el subministrament elèctric i la situació, alleujada per l’escalf d’unes espelmes i amenitzada per una simfonia de llamps i trons, ens provoca un estat proper a l’eufòria. És un revers màgic de l’ànim anterior; la intuïció de viure un impasse rar, cada vegada més rar en el nostre entorn ultratecnificat i sobreprotegit.
Els italians, d’aquests dies meridians de l’estiu, en diuen Ferragosto. La paraula és una deformació de Feriae Augusti, la festa on s’honoraven els Déus de la fertilitat i les collites. Però el mot, per via d’una falsa etimologia, evoca l’idea del ferro roent, del sol implacable, de la plenitud de la vida, de vells i enèrgics mites pagans. I jo sempre m’hi sento com s’hi hagués tornat a casa.
I de banda sonora, una de les meves cançons favorites del gran Battiato, que sempre escolto sota els fuochi di ferragosto, mentre penso en “che scherzi gioca all’uomo la natura” i “come cambia in fretta la morale”.
Perdoneu, però això, servit en cru i sense els vels estilitzadors de la imaginació, és part del pagament d’un deute. Un de contret a Can Bovoloquan vaig prometre presentar una qüestió per la qual un entusiasta com jo de la confusió babèlica no pot sentir indiferència: la de la màgica possibilitat de disposar del do de llengües que, per exemple, va ajudar els apòstols a estendre la paraula revelada entre nacions de parla molt diversa.
I potser sigui un afany procel·lós, perquè n’hi ha prou amb fer una limitada recerca per a constatar que la natura d’aquest prodigi ha concitat bastants desoris i nombrosos allaus de tinta. I, per acabar-ho d’adobar, el sorgiment del pentecostalisme americà que té com a nucli doctrinal bàsic l’experimentació personal d’aquest do atorgat per l’Esperit Sant, no ha ajudat a resoldre el misteri de manera satisfactòria.
I és que tant en els corrents hermenèutics dominants en la tradició catòlica com en les esmentades esglésies carismàtiques americanes s’ha privilegiat una determinada interpretació de la Primera carta de Pau als Corintis, versicle XII, on entre les gràcies de l’Esperit hi recull la de permetre a hom “parlar en llengües desconegudes” i a hom altri “el do de traduir-les.” Sempre a caprici metafísic, s’entén.
Aquest poder, estalviant-vos feina, seria la glossolàlia. És a dir, la capacitat de parlar una llengua extàtica i adàmica, que tots els oients comprendrien, com si fos la pròpia. Més o menys el que se suposa que passa en aquests simpàtics aplecs de l’Església Internacional de l’Evangeli Quadrangular o de la Fraternitat Mundial de les Assembles de Déu.
Però també hi ha dissidències a aquesta opinió, que raonen que les Sagrades Escriptures empren el plural “llengües” i que Fets dels Apòstols III i IV ja descriuen que la cosa va d’una altra manera: “i van veure unes llengües com de foc que es repartien i se’n posava una sobre cada un d’ells; tots foren omplerts de l’Esperit Sant i van començar a parlar en diferents llenguatges, segons l’Esperit els concedia d’expressar-se.” Quelcom que significa que el do rebut seria el de la xenoglòsia, això és, el d’un poliglotisme fulminant i aconseguit per ciència (bé, no exactament ciència) infusa.
Pot semblar una distinció primmirada, però no m’ho sembla de cap de les maneres, perquè darrera hi bateguen dues concepcions oposades de la història de la cultura i dels mites dels orígens. La primera percep Babel com una ferida i ens parla de l’enyor d’una llengua perfecta i primigènia, perduda i corrompuda per un càstig diví. La segona, en canvi, proclama la diversitat de la creació i sanciona la santedat de les seves múltiples manifestacions.
No crec que hi hagi gaire nocions humanes que hagin provocat tant de brogit i hagin tingut efectes tan transcendents en la conformació de la nostra realitat com la lluita entre aquestes dues.
No caldrà precisar que he abordat l’assumpte de la glossolàlia i de la xenoglòsia des d’una perspectiva estrictament cultural i diguem-ne simbòlica. Perquè l’aspecte dels nens sotmesos a raptes histèrics i al·lucinacions col·lectives en locals més o menys públics del país pressumptament més ric i desenvolupat del planeta és una matèria que discerniren millor els sociòlegs, els neuròlegs o, si m’hi forceu, els penalistes.
