Tot desfent Babel I
Juliol 15, 2009“Plures linguas scire gloriosum esset, patet exemplo Catonis, Mithridates, Apostolorum.”
Comenius, Linguarum methodus novissima, XXI
Plaça del Mercat d’Osca
Esbrinar l’abast dels parlars èuscars -enllà del seu actual domini, durant el període de fraccionament de la romania i encara després- és una qüestió que ha interessat els filòlegs, com ho ha fet la de l’extensió i supervivència dels parlars àrabs en els territoris conquerits i reocupats per cristians. Composar-se una idea mínimament acurada d’aquestes coses no només interessa a la història de les respectives llengües, ans també ajuda a conèixer com i per quins mitjans i motius es va consolidar i va assolir la hegemonia una koiné basco-romanç, empesa primerament pel seu valor com a llengua d’intercanvi comercial, que per raons geogràfiques i de conjuntura política acabà per assimilar-se al castellà primer i a l’espanyol més tard.
Un document valuós per deduir com rutllava la cosa a l’Aragó tardo-medieval és la famosa Ordenança del mercat municipal d’Osca de 1349 que assenyala:
“Ítem nyl corredor no sia usado que faga mercaduria ninguna que compre nin venda entre ningunas personas faulando en algarabía, ni en abraych nin en basquenç, et qui lo faga pague por coto XXX sol”
Encara que sempre s’hagi de ser prudent a l’hora de fer determinades deduccions, no caldrà dir que aquest paper ha servit per extreure’n conclusions ben oposades. Per alguns indica que en època tan matinera aquesta varietat lingüística que esmentàvem ja havia pres consideració pública d’única compartida i, com a tal, que només ella podia garantir la convivència pacífica entre comunitats diverses. Per altres mostra com el seu procés d’imposició ve de molt lluny i explica en bona part el seu triomf davant altres opcions; començant per la del plurilingüisme, sovint assumida amb naturalitat en tantes societats medievals.
Nosaltres no pretenem anar més enllà del que, indirectament, el document constata: quan existeix la necessitat de proscriure un cert usatge és perquè aquest té suficient vitalitat com per a resultar problemàtic a qui el persegueix. És a dir, que a mitjan segle XIV hi havia comunitats prou properes a la vila com per anar-hi a fer mercat que tenien el basc i l’algaravia com a llengua habitual.
Sobta potser més la prohibició de l’hebreu, i que em corregeixin els qui en saben, perquè l’hebreu era una llengua litúrgica i de transmissió cultural, no pas d’ús quotidià, i perquè precisament els jueus hispànics, per la seva situació social i econòmica i pel caràcter de les seves ocupacions, podien trobar-se entre els més interessats en l’expansió d’un estàndard comú d’abast peninsular. Alguns historiadors ho han resolt dient que hi figura tant per un incipient antisemitisme (bé no tan incipient: a la mateixa Corona d’Aragó ja s’hi ha saquejat el call de Girona i els de Barcelona o Mallorca no trigaran gaire en córrer la mateixa sort, mentre que a Saragossa s’hi ha produït la primera acusació de crims rituals i s’han confiscat els seus béns) com per evitar que els jueus utilitzessin la llengua per fer tractes d’amagat als clients.
No sé pas que hi ha d’exacte en tot plegat.
En tot cas, i potser aquesta quadratura de l’entrada us pugui semblar forçada, regirant uns fulls sobre l’afer del judeocatalà, vaig trobar-me amb aquesta crònica del darrer sefardita del barri de Balat, on es recolza la tesi que ja manteníem en l’anterior apunt: “Mayir explica que els seus avantpassats parlaven tant en judeoespanyol com en qatalanit (judeocatalà), però el primer va acabar imposant-se en l’ús de la comunitat, malgrat que en el ladí hi romangueren paraules d’origen català (kaler, pisar, krosta), gallec, aragonès i asturià.”
Això és, que el ladí fou novament una koiné formada després de l’expulsió amb mots de totes les llengües ibèriques però apedaçada sobre la base del romanç castellà. Ja fos per raons pragmàtiques i de mercat, de prestigi o de pura i dura demografia, que són les que afecten el desenvolupament de tota llengua; però és un fet que no deixa de ser significatiu i digne d’atenció: mostra inquietants similituds amb el procés peninsular malgrat la diferència dels condicionants.
I si us sembla un altre dia ja parlem del procés, més aviat banal i previsible, que dissortadament transforma una lingua franca que no implicava cap adscripció nacional en el tòtem de les essències pàtries en què tants han fet tant per a convertir-la.
Molt interessant la reflexió que fas sobre el procés peninsular. De ben segur que és així. Però serà així sempre i quan estiguem mirant al centre de la península. De fet el català és fill de l’occità, i segurament el que ens ha mantingut una llengua prou forta -a diferència de l’asturià, l’aragonès, o el basc- han estat les diferents migracions occitanes que fins a principis del segle XVIII van ser prou significatives. Probablement això és el que es diferencia dels altres pobles peninsulars.
Avui em fixava a les platges de Barcelona, la llengua més parlada -i amb diferència- diria jo que tampoc és el castellà, sinó el francès. Això ens diferencia molt de la resta de la península, excepte potser el País Basc. Segurament és cert que existeix un procés natural d’unificació lingüística dels pobles peninsulars, però és que els catalans, de peninsulars, no en som gaire.
Espero con ganas tus reflexiones sobre la “lingua franca”. Un abrazo.
Gràcies per la reflexió, Martí.
És ben cert que els àmbits d’influència i d’expansió nos són exactament els mateixos en el cas català que en el d’altres pobles peninsulars, històricament i sobretot geogràficament més sotmesos a la força centrípeta de Castella. Els Pirineus, com he insinuat en algun apunt anterior, han estat una frontera bastant porosa al llarg de la nostra història, i això ha deixat una clara petjada. Hem viscut un “iberisme” atenuat, començant pel fet que una part significativa de la nostra comunitat lingüística, balears i rossellonesos, ni tan sols són peninsulars. Diguem que Castella (entesa en un sentit ampli) només ha estat un dels tres pols naturals “d’atracció”que han tibat dels catalans (els altres serien el Mediterrani –o la breu aventura atlàntico-cubana, quan se’ns va deixar- i l’espai transpirinenc). Però el poder d’una organització estatal que a partir del segle XVII s’envigoreix cada vegada més i, evidentment, l’arribada de molts nouvinguts que provenen precisament d’aquest àmbit, ha mogut els equilibris i ha anat fent d’Espanya el focus principal de relació, d’atenció i d’intercanvi (bé, dissortadament d’intercanvi poc, més aviat d’assimilació, però això són figues d’un altre paner).
És un fet empobridor i que denota una franca subordinació colonial, però no deixa de ser normal que el corrent arrossegui: el referent clar dels noticiaris, de les programacions culturals, de la sentimentalitat d’una meitat dels habitants de Catalunya i fins i tot de la pròpia organització de la vida i dels discursos, és molt preferentment Espanya, una Espanya passada per un lleuger filtre de catalanitat en el millor dels casos Així que encara m’engresca que percebis que a Barcelona s’hi fan vius altres accents i influències.