“Oli i rembetes tu Dunia”

A casa, abans de sopar, algun vespre desvagat, ens dóna per servir-nos unes olives negres de Kalamata (o d’Aragó que són tant o més bones) i unes ombres de Retsina i per parar el nostre taulell de Backgammon on batre’ns sense treva.
Però realment, tot aquest ritus és una bona excusa per posar-nos en ambient i escoltar  discs de Rembetika.

Perquè les olives negres m’agraden amb desfici, la Retsina em baixa sense penalitats i el Backgammon, que els grecs anomenen tavli, em sembla un joc molt entretingut i que em trasllada ràpidament a les tavernes i parades de soc dels països del Mediterrani Oriental on es juga pertot. Però la Rembetika la descriuria com un dels meus cinc o sis grans enlluernaments musicals.

Què és la Rembetika? Això ens donaria molta feina.  Com hi retornarem en altres ocasions i avui només en voldria fer una introducció, diguem que és una forma de música urbana grega que, sobre bases i ritmes de balls tradicionals anteriors , es codifica durant el primer terç del segle XX. En el seu pervenir, ja marcat per l’inequívoc segell que l’ocupació multisecular otomana havia deixat sobre el llegat popular grec, hi tindran una influència decisiva els fets dels anys 1919-1922. És aleshores quan la formació de la moderna Turquia i la guerra amb els grecs pels antiquíssims establiments d’aquests a l’Àsia Menor es resoldrà amb un enorme èxode i intercanvi de població entre ambdós estats. Un més, i no precisament dels menys dramàtics, episodis de neteja ètnica que el terrible segle XX va anotar-se al seu sinistre compte.

L’arribada d’aquesta massa de desplaçats, que anaren a instal·lar-se a les perifèries i barris més depauperats de Salònica o Atenes, portant amb ells la seva música, va donar a la rembetika la seva particular faiçó. Associada al submón de la delinqüència i dels costums més perdularis, les lletres de la rembetika parlen sense embulls de l’addició a les drogues, de misèries i presons, de tuberculosi, de prostitució i, en essència, de la vida marginal dels mangas.

De fet, l’exaltació del consum de haixix, d’heroïna i de cocaïna, o dels cafès i tuguris on s’hi anava a fumar a escoltar-hi i tocar-hi música, és tan predominant en la lírica del gènere que no estranya que durant els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial fos objecte de severes prohibicions per part del govern despòtic de Metaxas i que les autoritats se’l miressin amb una barreja de suspicàcia i menyspreu; mentre que les nostàlgies de la terra perduda i els seus aires orientalitzants tampoc l’ajudaren a guanyar-se les simpaties del nacionalisme grec de recta observància.

Indestriable d’aquestes evocacions i de la càlida sonsònia de les pissarres on fou enregistrada, és aquesta època  llegendària de formació i esplendor, que va més o menys de 1923 a 1942, aquella que acapara la meva atenció. Posteriorment, gràcies a l’emigració americana per una banda i a la gradual absorció de les bosses de marginalitat, l’altrament anomenat blues hel·lènic –no només per raons de similitud social, sinó també per curioses semblances sonores malgrat les diferències tonals i d’instrumentació- va començar a ésser acceptat més majoritàriament i avui forma part de la cultura grega diguem-ne oficial, tot i que encara revisqui records de temps menys heroics.
Però això és una altra història, i jo us deixo amb dos dels exemples que em van robar el cor, obra dels gegants Markos Vamvakaris…

…i de la jueva sefardita d’Istanbul que va fer carrera a Salònica i El Pireu, Rosa Eskenazi.

Post Scriptum: Com haureu notat, fa uns dies que estic molt enfeinat. En les properes dues setmanes, de fet, és possible que no actualitzi gaire o gens i que m’abstingui del plaer de escriure a casa vostra o de respondre amb la cortesia que mereixeu els vostres comentaris. Imperatius severs m’hi forcen, i prometo compensar-vos quan enllesteixi uns assumptes pendents i torni d’un breu sojorn fora d’aquesta llar vestigial.
Però si us plau de passar-vos per aquí a regar-me les plantes i foragitar lladregots, podeu aprofitar per veure dues interessants peces que podeu trobar per fragments al mateix youtube: aquí i aquí (després només cal buscar les altres parts a la barra de la dreta).

Tot desfent Babel I

“Plures linguas scire gloriosum esset, patet exemplo Catonis, Mithridates, Apostolorum.”
Comenius, Linguarum methodus novissima, XXI

Plaça del Mercat d’Osca

Esbrinar l’abast dels parlars èuscars -enllà del seu actual domini, durant el període de fraccionament de la romania i encara després- és una qüestió que ha interessat els filòlegs, com ho ha fet la de l’extensió i supervivència dels parlars àrabs en els territoris conquerits i reocupats per cristians. Composar-se una idea mínimament acurada d’aquestes coses no només interessa a la història de les respectives llengües, ans també ajuda a conèixer com i per quins mitjans i motius es va consolidar i va assolir la hegemonia una koiné basco-romanç, empesa primerament pel seu valor com a llengua d’intercanvi comercial, que per raons geogràfiques i de conjuntura política acabà per assimilar-se al castellà primer i a l’espanyol més tard.

Un document valuós per deduir com rutllava la cosa a l’Aragó tardo-medieval és la famosa Ordenança del mercat municipal d’Osca de 1349 que assenyala:

“Ítem nyl corredor no sia usado que faga mercaduria ninguna que compre nin venda entre ningunas personas faulando en algarabía, ni en abraych nin en basquenç, et qui lo faga pague por coto XXX sol”

Encara que sempre s’hagi de ser prudent a l’hora de fer determinades deduccions, no caldrà dir que aquest paper ha servit per extreure’n conclusions ben oposades. Per alguns indica que en època tan matinera aquesta varietat lingüística que esmentàvem ja havia pres consideració pública d’única compartida i, com a tal, que només ella podia garantir la convivència pacífica entre comunitats diverses. Per altres mostra com el seu procés d’imposició ve de molt lluny i explica en bona part el seu triomf davant altres opcions; començant per la del plurilingüisme, sovint assumida amb naturalitat en tantes societats medievals.

Nosaltres no pretenem anar més enllà del que, indirectament, el document constata: quan existeix la necessitat de proscriure un cert usatge és perquè aquest té suficient vitalitat com per a resultar problemàtic a qui el persegueix. És a dir, que a mitjan segle XIV hi havia comunitats prou properes a la vila com per anar-hi a fer mercat que tenien el basc i l’algaravia com a llengua habitual.
Sobta potser més la prohibició de l’hebreu, i que em corregeixin els qui en saben, perquè l’hebreu era una llengua litúrgica i de transmissió cultural, no pas d’ús quotidià, i perquè precisament els jueus hispànics, per la seva situació social i econòmica i pel caràcter de les seves ocupacions, podien trobar-se entre els més interessats en l’expansió d’un estàndard comú d’abast peninsular. Alguns historiadors ho han resolt dient que hi figura tant per un incipient antisemitisme (bé no tan incipient: a la mateixa Corona d’Aragó ja s’hi ha saquejat el call de Girona i els de Barcelona o Mallorca no trigaran gaire en córrer la mateixa sort, mentre que a Saragossa s’hi ha produït la primera acusació de crims rituals i s’han confiscat els seus béns) com per evitar que els jueus utilitzessin la llengua per fer tractes d’amagat als clients.
No sé pas que hi ha d’exacte en tot plegat.

En tot cas, i potser aquesta quadratura de l’entrada us pugui semblar forçada, regirant uns fulls sobre l’afer del judeocatalà, vaig trobar-me amb aquesta crònica del darrer sefardita del barri de Balat, on es recolza la tesi que ja manteníem en l’anterior apunt: “Mayir explica que els seus avantpassats parlaven tant en judeoespanyol com en qatalanit (judeocatalà), però el primer va acabar imposant-se en l’ús de la comunitat, malgrat que en el ladí hi romangueren paraules d’origen català (kaler, pisar, krosta), gallec, aragonès i asturià.”
Això és, que el ladí fou novament una koiné formada després de l’expulsió amb mots de totes les llengües ibèriques però apedaçada sobre la base del romanç castellà. Ja fos per raons pragmàtiques i de mercat, de prestigi o de pura i dura demografia, que són les que afecten el desenvolupament de tota llengua; però és un fet que no deixa de ser significatiu i digne d’atenció: mostra inquietants similituds amb el procés peninsular malgrat la diferència dels condicionants.

I si us sembla un altre dia ja parlem del procés, més aviat banal i previsible, que dissortadament transforma una lingua franca que no implicava cap adscripció nacional en el tòtem de les essències pàtries en què tants han fet tant per a convertir-la.

Balada de les cases enceses (en els primers vespres de juliol)

Sento feblesa pels fars. I encara que sempre m’ha agradat enraonar els meus afectes, no sabria dir exactament allò que me’n commou tant. Potser sigui la seva forma tan elemental i primària de delimitar una frontera inabastable. O potser aqueix destí estrany, solitari i poètic de la gent que s’ocupava de llur funcionament. De fet, hi ha en la seva naturalesa quelcom de profundament humà: la il·lusió d’abalisar les tenebres, de cercar en mig de l’adversitat i del perill un petit agafador, un llum de guia. No deixa de ser fascinador que els homes s’aboquessin a una activitat tan atzarosa i exposada com la navegació i es refiessin de mitjans tan mínims per dur-la endavant: instruments no sempre precisos, mapes amb enormes terres incògnites i uns tènues espurneigs sobre els penya-segats i rompents més traïdors del planeta.

Però més enllà del seu simbolisme, els fars també m’interessen des d’una perspectiva arquitectònica. Presents a tots els litorals del món i dreçats de forma continuada des d’èpoques remotes, el seu conjunt és un mostrari d’estils d’enorme diversitat i eclecticisme. I malgrat que fossin obres civils amb un caràcter eminentment funcional, no pocs foren construïts amb una certa ambició artística. I ja sigui per aquest motiu, per agrair els seus serveis, pel testimoni d’una forma de vida en extinció que representen o pel gràcil encís que ofereixen a la silueta de las costes pagaria la pena conservar-los.

Tot i que amb el desenvolupament de les tecnologies per satèl·lit la seva importància pràctica per la navegació mercantil hagi decaigut, hi ha països on fundacions públiques o privades s’ocupen de salvaguardar-los. També n’hi ha alguns que es conserven perquè seguixen complint les seves velles funcions. Altres, no obstant això, perduda llur utilitat, amenacen ruïna. No es pas un problema menor que el seu emplaçament els faci especialment vulnerables als elements atmosfèrics, a la ferotgia de vents i tempestes i a la corrosió salina: no só rares les històries i registres de fars que temporals i sisme s’empassaren. Però l’escull més determinant per la seva perdurabilitat ha estat la quasi total desaparició de les famílies de faroners. Sotmesos amb freqüència a l’aïllament i a dures condicions meteorològiques, amb responsabilitats gens lleugeres, i amb càrregues de treball molt feixugues, sobretot abans de la invenció de l’electricitat, la presència d’aquestes nissagues en els fars era la millor garantia de la seva preservació. Un ofici que acostumava a passar de generació en generació, fins que la seva transmissió va interrompre’s i fou abandonant-se en massa dels anys setanta ençà. Avui, malgrat que alguns faroners hagin aconseguit reconvertir-se i exerceixin càrrecs d’observadors de l’oratge o d’operadors d’equips de radar, només en queden un grapat als seus llocs i la seva retirada sembla cada volta més segura. Quan cessi la seva activitat, un mode de vida antiquíssim s’haurà acabat per sempre.

Com tot afeccionat, també jo tinc predilecció per alguns fars, i aprofito tot viatge per dominis marins per pelegrinar a la seva recerca. N’hi ha que són clàssics del gènere, com l’esplèndid exemplar que s’alça sobre el Cape Hatteras, l’illa coneguda com el cementiri de l’Atlàntic pels més de 2.500 naufragis que s’han patit en els seus encontorns. També els tres principals de Nantucket gaudeixen del meu favor, atesa la importància de l’enclavament en l’aventura balenera americana. I com no, per un esperó literari: són els fars que saludaren el pas del Pequod del capità Ahab a la grandíssima novel·la de Hermann Melville, Moby Dick. I, és clar, el misteriós Far de Santa Maria a Cascais. Altres ocupen posicions més modestes en la jerarquia mundial i es troben a la meva nòmina per raons d’índole sentimental. És el cas del far de la Punta de Sant Cristòfol a Vilanova i la Geltrú o del molt tristament desmanegat Farol da Ponta dos Capelinhos, a l’illa açoriana de Faial, supervivent de l’erupció del veï volcà al 1957.

Però fins i tot els més discrets em mereixen interès i m’inspiren tendresa i un intens sentiment de refugi. I per reverberacions que se m’escapen, però que han de tenir a veure amb alguna nostàlgia marina de l’exiliat a terra endins, quan arriben les primeres vesprades de juliol sempre els descobreixo ballant-me pel cap i em sobto fantasiejant-hi.
Aquest temples laics: avançades a la fosca, promeses d’un amarratge segur pels esforçats de la mar.

Fata morgana literària

Aquest divendres, mentre amb el meu lletraferit amic Miguel trèiem la pols al De Vermiis Mysteris de Ludwig Prinn i a altres volums de la blasfema biblioteca imaginària del cercle Lovecraft, se’m va acudir dedicar una entrada a un subgènere que m’agrada molt: el de les ressenyes de llibres inexistents.
De papers ficticis que sostenen novel·les o fins i tot cicles narratius sencers, com l’esmentat Necronomicon, n’hi ha un doll. És prou conegut el profit que d’aquests jocs d’erudició en va treure Jorge Luis Borges, o entre nosaltres Joan Perucho, i ara recordo que una peculiar perversió metaliterària –la d’un llibre capaç de matar al seu lector- és el fonament de la primera obra d’Enric Vila-Matas, un altre conreador del gènere.
Però no parlo d’aquesta categoria diguem-ne instrumental d’artificis, sinó d’aquells on esdevé un fi en si mateix.

El més hilarant i despietat volum d’aquesta mena que ha arribat a les meves mans és La literatura Nazi en América de Roberto Bolaño. Consisteix en 30 gloses de presumptes escriptors reaccionaris, feixistes, supremacistes o filonazis i dels seus fingits treballs, sovint apareguts en el context d’editorials semiclandestines com Cuarto Reich o Revista Literaria del Hemisferio Sur. L’exposició balla entre la mordacitat còmplice i el sarcasme gruixut (impagable l’oficial escàpol de la Gestapo que cau fulminat per un infart mentre mira un partit entre les dues Alemanyes al mundial del 74, per exemple), però l’enginy serveix a Bolaño per a donar una gloriosa repassada al rerefons d’un continent amarat d’aberracions ideològiques i d’una vida social i literària amb tanta tendència a transcendir allò que Carpentier va definir com “lo real maravilloso” per a precipitar-se en les seves manifestacions més grotesques. En certa manera, alguns passatges i personatges es poden llegir com un roman à clef, però la seva imaginació mistificadora no ens estalvia crueltats -com la d’un autor de sèrie negra brasilera que compon històries mercès a la seva experiència en esquadrons de la mort o la d’un poeta d’avantguarda nascut en una colònia de nazis xilens (transsumpte de Colonia Dignidad)- que treballen com un mirall deformador de la realitat americana. La última i més torbadora semblança és la de Ramírez Hoffmann, una sinistra al·legoria que deixa molt mal cos i que seria la sement de la seva posterior obra Estrella distante. No cal dir, que és un títol que recomano sense reticències.

Més conegut, tot i que no sabria dir si realment més llegit, és un llibre de similar funcionament de Stanislaw Lem: El buit perfecte (traducció catalana, no gràcies!). Es tracta, però, d’un a obra més àrida i exigent, en part perquè la lectura del polonès sempre demana uns coneixements de filosofia (i especialment de filosofia de la ciència) que se’ns fan costeruts a qui no els posseïm i en part perquè molts dels gèneres i nocions que parodia poden haver perdut vigència. Però, tot i així, conté algunes de les pàgines més incisives d’un dels autors que més seriosament s’ha qüestionat els límits de la literatura i de la representació. I així, el seu humor lacònic i esmolat, se’n fot del Finnegans Wake de Joyce, del nouveau roman i fins i tots del propi Lem i la seva obra especulativa. I per si no bastés, en l’endemig, s’hi troba una de les meves peces preferides del passat segle: la falsa recensió d’una distopia sobre un grup d’oficials de les SS que funden una carnestoltesca imitació de la societat cortesana francesa del set-cents. És Gruppenführer Louis XVI, que per cert no desentonaria gens en el llibre de Bolaño.

D’una ambició menor, però no exempt de mala bava alhora que també de malenconiosa tendresa i de señardá, és Pantasmes, mundos, laberintos, una col·lecció d’apòcrifs asturians escrita pel gran Xuan Bello. La gràcia de l’artefacte resideix en la manera com Bello ajusta comptes amb algunes carències i esperances fallides de la petita literatura de la seva llengua i, a la vegada, es fingeix d’estar-les conjurant. Potser perquè com diu en un dels seus rescats “ún vien dase cuenta que d’una manera misteriosa la vida d’una sociedá vencida –toes lo son o lo acaban siendo- pue perdurar a través d’unes páxines escrites con fervor.”

En darrer terme, i encara que ja m’hagi allargat massa, no voldria deixar de fer justícia a un dels més rars i heterodoxes escriptors del segle XX, Juan Rodolfo Wilcock, i a la seva obra cabdal: La sinagoga dels iconoclastes (sense novetat en el front: de traducció catalana no n’hi ha ni se n’espera). Una sèrie de retrats d’escriptors inexistents i de personalitats esperpèntiques que fa esclatar riallades per a congelar-les tot seguit amb albiraments molt inquietants i girs d’un insospitat patetisme.
El seu primer capítol, Aaron Rosenblum, em sembla encara un dels exemples més divertits i reeixits d’aquesta literatura de marge que es construeix amb filagarses del no-res.