Jamaica o Mort

A aquestes hores segurament tothom a qui pugui commoure la notícia ja la conegui, i el títol d’aquest entrada soni a la contrasenya secreta amb la qual en el futur ens identificarem.

No puc dir que amb en Javier Ortiz fóssim amics –encara que en un dels seus Apuntes del Natural tingués la gentilesa de donar-me aquest tracte i jo el considerés com a tal- perquè ens havíem freqüentat poc i gairebé sempre mitjançant correspondència o missatges a la seva llista de correu, però la seva mort m’ha colpit d’una manera que mai faria la d’una simple coneixença. Ara m’adono que en els darrers vuit o nou anys ell ha estat una de les presències més estables de la meva vida; una de les persones a qui he llegit de manera més fidel i amb més regularitat. Perquè com tants d’altres, era dels qui s’alçava al matí amb el deler de seguir la seva crònica, primer als Diarios de un resentido social i després en els esmentats Apuntes i a la seva columna de Público, que substituïa a la de El Mundo, d’on n’havia plegat com a director d’opinió per “incompatibilitats ideològiques.” Un dolç hàbit, d’aquells que hom incorpora a la seva quotidianitat de manera discreta sense descobrir com arriben a marcar els seus dies fins que alguna impertinència, sovint la maleïda mort, els aboleix sense esmena.

En un cert moment, en Javier m’havia convidat a unir-me a las Voces Amigas de la seva pàgina web, però finalment certa trigança meva i algunes consideracions tècniques van ajornar indefinidament la incorporació d’aquest blog a aquell espai seu. Tanmateix, la seva rebel·lia, la seva dissidència, la seva forma de repensar i capgirar els llocs comuns més viciats i inservibles o la seva decisió de no resignar-se a les injustícies han influït decisivament en la meva educació i en la formació de les meves opinions. A Ortiz hi acudia a desvetllar-me de les meves complaences, a refermar les meves idees o a conhortar-me d’estar menys sol quan les unanimitats més feixugues i vergonyoses ens queien al damunt. Perquè va tenir sempre clar el seu bàndol: el dels oprimits per qualsevol poder i el dels relegats per les moltes iniquitats d’aquest món. I el va defensar amb una prosa concisa, amena, d’una formidable qualitat expositiva i curulla d’arguments incisius i originals.
És allò que se’n diu un mestratge. Adéu-siau, doncs, mestre. Ja t’estem trobant a faltar, però procurarem no decebre’t.

..I potser, des de la Jamaica on ens estiguis esperant, no et desagradi sentir aquesta cançó nostra que havies fet tan teva.

La disciplina de la derrota (o “A un valent i digne enemic”)

La disciplina de la derrota, si s’esquiven l’amargor o la frustració resignada que poden anar-li aparellades, presenta alguns saludables avantatges. Com deia Adolfo Bioy Casares, ell era d’un equip perdedor perquè això forjava el caràcter davant les fatalitats de la vida (tot i que com recordava el meu amic Jaume Vilalta, aquestes coses fan de més bon dir quan s’és una de les primeres fortunes d’Argentina).
Ara bé, si hom se satisfà amb aquesta mena de desviacions, trobo igualment convenient no fer-ne una demagògia, perquè el culte incontinent del fracàs també pot produir una retòrica coent i de molt mal pair.

Aquest excurs ve a compte de la meva sostinguda predilecció per bàndols que han sofert desfetes al llarg del temps i de la meva fília, si no ideològica, sí que sovint estètica per causes debolides. Algunes, val a dir-ho, de molt fàcil adhesió, però altres de tan impresentables com la de la Confederació o la de la Xuaneria bretona.
No crec que faci falta dir que no sento cap simpatia per, posem el cas, l’esclavisme dels estats confederats o el pretendent jacobita al tro d’Escòcia: es tracta d’una solidaritat molt més primària pel seu destí de vençuts i d’una implicació emocional amb la bellesa difícil de tot allò que ha anat contra el corrent i ha acabat escolant-se per l’aigüera de la història. Hi ajuda força, també s’ha de dir, que davant no hi tinguessin causes gaire millors o que es conduïssin amb més justícia i menys rapacitat. I, de retruc, l’estalviar-se les vanaglories i fatxenderies de tants vencedors.

Un d’aquests desficis que els meus pares varen suportar amb estoicitat fou l’afecció que amb alguns amics d’Institut vàrem desenvolupar per l’aviació alemanya de la Primera Guerra Mundial. L’excés va arribar a mantenir-nos tota una jornada, en el curs d’un viatge en cotxe per França i Anglaterra, rodant entre els impressionants cementiris i melangiosos camps de Picardia que un dia foren el front d’aquella horrible contesa.

Amb el temps he acabat comprenent que allò que ens atreia era el fet de representar un anacronisme que l’ascens de la tècnica i de les formes modernes d’aniquilació havien de liquidar sense remissió.
Aquells tronats aviadors, darrers descendents de la cavalleria medieval, s’enviaven encara lletres de batalla i guardaven uns principis de cortesia ja completament ultrapassats, sobretot si pensem en les escenes esgarrifoses que tenien lloc a les trinxeres sobre les que mantenien les seves justes. El millor representant d’aquesta cultura militar condemnada va ser, és clar, el baró Manfred Von Richthofen. Per entendre el seu compromís amb uns usatges que amb tota velocitat estaven perdent el sentit, basta una anècdota. En una ocasió, com a resposta a la tendència aliada a fer-ho, va arribar l’ordre de pintar tots els avions del seu esquadró de camuflatge. Ell va declarar que no ho considerava honorable ni digne d’un cavaller, i va fer pintar-los d’uns colors llampants que poguessin ser vistos des de ben lluny. El vermell va esdevenir el seu emblema heràldic, que va atorgar-li el sobrenom del baró roig i que va contribuir a fer conèixer el seu esquadró com el “Circ volador de Richthofen”. La seva gran perícia i audàcia suïcida li van permetre abatre vuitanta adversaris (més de cent, si es compten les d’atribució dubtosa) i, malgrat la inferioritat tècnica i humana, permetre que l’Eix portés la iniciativa en el front aeri occidental fins l’abril de 1917, el Bloody April en el qual la RAF va tenir la gran pensada de superar l’hegemonia teutònica per pura força numèrica i en el qual gràcies a rebaixar la mitjana de vida dels seus pilots a poc més de mitja hora de vol va aconseguir un tomb en l’esdevenir de la guerra.

A més, Richthofen va tenir la delicadesa de deixar-se la carcanada en els cels francesos i estavellar-se un 21 d’abril de 1918 vora de Vaux-sur-Somme, ferit en circumstàncies encara nebuloses. Allà van enterrar-lo els anglesos i australians amb gran faramalla en una tomba on s’hi podia llegir “Aquí hi jeu un valent, un honorable adversari i un veritable home d’honor.” La tomba que jo vaig cercar debades perquè en el moment d’anar-hi darrera -el 1994?- havia sofert ja quatre trasllats.

En els moments de màxim entusiasme per aquell culte, la meva colla aprofitava la coincidència de l’aniversari de la seva mort, del meu sant l’endemà i de Sant Jordi el 23 per celebrar tres dinars de festes, brindis i lleures variats. I reminiscència d’aquells temps feliços, encara em trobo molts dies 21 d’abril, ja tot sol, alçant la meva copa a la salut d’aquesta llegenda romàntica. Un dada que palesa el rerefons fatalment sentimental de l’autor d’aquest bloc i d’aquest apunts. Els amors residuals, a vegades, no respecten ni a una mica de qualitat ètica.

PD: El post, és clar, hauria d’haver aparegut fa ja gairebé una setmana. Diversos motius m’ho han impedit. No deixa de semblar-me coherent amb la naturalesa volàtil i contradictòria del seu contingut i les meves idees sobre el bel·licisme i el militarisme.

Bagatges en liquidació I

La història s’ha grapejat moltes, massa vegades, però encara és possible que algú no la conegui: Gino Bartali i Fausto Coppi eren les dues figures més importants del ciclisme italià dels anys 40 i 50, i també en representaven els seus dos arquetips essencials. Bartali, cinc anys més vell que Coppi, era fill d’un petit propietari rural toscà, tenia una planta imponent i un rostre rocallós esculpit per un accident, provenia d’un entorn de ferms valors conservadors i ell mateix era un catòlic devot; encara que molt més tard s’ha sabut que també va participar en tasques d’ocultació de jueus durant el període d’ocupació alemanya. Coppi, contràriament, representava un model molt més desafiant i arrenglerat a sinistra: fill igualment d’humils camperols piamontesos, va provocar sonats escàndols per la seva oberta relació adultera amb Giulia Occhini i la seva aparença fràgil el va convertir en un ídol del proletariat italià que s’identificava amb aquell heroi eixut i agònic.

El palmarès d’ambdós resulta encara enlluernador, si bé Bartali va veure estroncats els seus millors anys per la contesa mundial, mentre que Coppi va prendre el seu relleu com a dominador del ciclisme mundial en llur moment de plenitud. Entre ells hi hagué una aferrissada rivalitat, ben atiada per les dues itàlies que els seguien. Però també nodriren una relació de respecte i companyonia.
La seva anècdota més famosa i la que els unirà icònicament per sempre més va donar-se al Tour de França del 52: arribades les duríssimes rampes del Galibier, Coppi i Bartali pujaven cap al cim frec a frec, tot i que la situació afavoria més el primer. Enmig d’aquell duel titànic (perdoneu-me els adjectius, però la crònica esportiva ha de respectar uns tòpics llargament establerts), un d’ells va passar l’ampolla d’aigua a l’altre tot dient “beu-ne, encara n’hi ha una mica”. El fotògraf Carlo Martini prengué una instantània del moment, que ràpidament s’esbombà com a símbol definitiu de la generositat cavalleresca i fraternal entre adversaris. Però la imatge mantenia l’ambigüitat de qui donava i qui rebia el bidó, i els dos protagonistes van preservar-ne sempre més l’enigme. Com tota bona llegenda, n’hi ha versions, teories i intèrprets per a tots els gustos, i de fet l’escena i la fotografia tenien ja un precedent en l’ascensió a l’Izoard del Tour del 49, malgrat que la que va passar a la història per la seva plasticitat fou la de 1952.

Molt raonablement, ara us tocaria preguntar quina ventada m’ha donat per acabar recollint aquesta rondalla de vora el foc dins la meva bitàcola.
Veureu, a mi l’esport professional modern m’ha anat deixant d’agradar.
Diuen que hi ha gent a qui a certa edat això ja els hi passa. De manera que fora d’escadusseres sessions de pilota –basca o valenciana- i d’una mínima dosi anual de rugby gal·lès, segueixo amb indiferència els esdeveniments de la matèria. O per ésser més exacte, la coartada que ofereix per a practicar un patrioterisme especialment tronat i analfabet em provoca creixent repulsió. I com l’estructura de diaris i noticiaris actual fa impossible no assabentar-se de com va la lliga de futbol o de si tal tennista ha guanyat el torneig patrocinat per algun dels paradisos fiscals que tan bé coneix o si tal altre pilot ha deixat de guanyar alguna cursa en el feu d’alguna dictadura del Golf Pèrsic, em limito a consentir-me algunes alegries en ocasió de qualsevol derrota que atenuï aquest enutjosa cantilena, especialment si tenen color blanc o rojigualda.

Però tota llei té una excepció, i a pesar de les meves reiterades promeses, quan arriba cada primavera, no sé apartar-me de la seducció que les clàssiques ciclistes del nord desencadenen dins meu. I així em descobreixo a les sobretaules dels diumenges d’abril seguint els sotracs dels corredors sobre el llambordí de la París-Roubaix o els seus secs atacs en els muren del Tour de Flandes.

Es tracta d’un darrer residu del meu amor a l’esport que amb molta diferència més m’ha agradat, aquell que he trobat més impregnat de lirisme, el que ha generat una prosa periodística més consistent, el més bonic i espiritual de tots.

No dubto que algun dia aquest últim reducte de resistència sentimental també caurà i el ciclisme esdevindrà el record entranyable d’una passió de joventut que va esvair-se al mateix temps que els postrems brots d’ingenuïtat. Tot i que potser això coincideixi amb la final ensulsiada d’una pràctica esportiva enverinada de mort.
Viciat fins al moll per les pràctiques més aberrants de dopatge i adulteració de la competició practicades amb entusiasme pels ciclistes, principals responsables, instigadors i beneficiaris del daltabaix, i amb la complicitat vergonyant de les autoritats judicials i polítiques que en el millor estil de la RDA han fet tot el possible per treure rèdits propagandístics de les victòries falsejades sense pretendre mai fer net amb aquest pou pestífer, els afeccionats al ciclisme fa molts anys que veiem giros, voltes i critèriums com si fóssim androides de Blade Runner, això és, sense saber si els nostres records són reals o inventats. Una mania absurda de la qual tractem de anar-nos-en desempallegant, mentre tot plegat segueix un camí molt similar al de la boxa, també esport ben popular en els anys 60 o 70 del segle passat i avui confinat a sòrdides catacombes.

Ja sé que el quadre és sospitós de contumàcia. Però per una vegada, no sóc jo qui ha anat a la recerca d’un derelicte, sinó ell qui m’ha vingut a trobar. I potser aquest apunt representi un definitiu arranjament de comptes que he anat postergant.
Però mentre arriba aquest terme, no em resisteixo a llegir periòdicament el blog de’n Sergio, Ciclismo2005, una crònica personalíssima, airada, devastadora i que no agafa presoners de les més brutes interioritats d’aquest sinistre present. Perquè amb tots els seus possibles bescantaments i arbitrarietats, crec que algun dia es podrà llegir com l’apassionant novel·la de la decadència sense retorn d’aquesta cultura centenària.

Serà, si cap miracle no ho impedeix, quan ja ens haguem desfet d’aquest bagatge en liquidació.

Spleen and Ideal (o nomenclatures III)

Quan la meva mare em veia més abstret o capficat del compte, bona coneixedora de les meves fílies simbolistes, em preguntava amb esmolada sornegueria si “patia d’esplín”. Normalment allò em feia esclatar a riure: l’homologació dels meus tràfecs adolescents a un tan refinat estat d’insatisfacció huysmaniana presentava una irresistible comicitat.

Però la seva modèstia i la possibilitat d’una certa impostació de tall literari no feia menys vívid aquell desplaer i ensopiment que en la meva jove edat venia a vegades a sotjar-me.
Qui era aquell enemic imponent que em feia avorrir tot esforç, sentir la vanitat de qualsevol empresa, condemnats com estem per endavant al fracàs de les nostres ambicions? Els frares medievals, que el conegueren i el temeren de ben a prop, el tenien per un diable, i així parlaven del dimoni meridià, perquè especialment a l’hora sexta, en els inacabables i aturats migdies dels monestirs, insuflava el taedium cordis, el vici nefand del fastigueig per la vida espiritual i de la accídia; de la desatenció meninfot dels deures i pregàries. I no sense raó, la consideraven la temptació més perillosa i difícil de combatre.

No deixa de ser una paradoxa que aquest marriment que provoca la descompensació entre el desig de voler atènyer les més altes metes i la manca de voluntat i convenciment per anar-ne a l’encalç o, encara pitjor, la impossibilitat de fixar-se qualsevol aspiració que ens pogués arribar a omplir i satisfer, hagi generat pàgines de tan elevada tensió i temperatura literària.
Com em va ensenyar en Paolo, és la noia, el sentiment omnipresent en el Zibaldone i la poesia de Leopardi, es l’abúlia que assota tants personatges de la novel·la espanyola de principis de segle, l’ennui que assoleix categoria de desordre metafísic a la poesia de Baudelaire, l’amarga frisança i el tedi dels aforismes de Cioran.

Però ara observo que, mentre m’enfilava per aquestes escarpades cingleres de la desídia, he anat deixant un regueró de mots, de sinònims, de xifres que sonen inequívocament a quelcom antic i depassat. Se’m presenten com una mostra d’una subtilitat espiritual que potser ja pertany al passat i ha estat substituïda per una basarda més vaga i innominable. Tinc la impressió que aquestes paraules –enuig, abúlia, accídia i etc.- són ja residus lingüístics que han patit el declivi del seu poder. I malgrat que no m’atreveixo a extreure’n més conclusions, crec que en certa manera, el sol fet de poder-les pronunciar, i que la seva varietat impliqués tanta precisió i riquesa de matisos, era ja una ajuda per conjurar el que expressaven. Perquè potser era precisament que la meva mare pogués fer servir un terme tan depurat i poètic com esplín allò que m’alleujava, com ho feia que jo, quan trobava la meva inspiració més teatral, li respongués recitant melodramàticament els més bells versos que s’hagin escrit sobre aquesta saturnal aflicció; aquells de Nerval que diuen:

”Jo sóc el tenebrós, el vidu, el sens-consol,
El príncep d’Aquitània de la torre abolida:
Se m’ha mort l’estel únic, i al llaüt constel·lat
Duc marcat el Sol negre de la Malenconia.”

Nomenclatures II

L’autor del blog no dóna vacances. Ans el contrari, aprofita les defenses baixes dels seus lectors per a fustigar-los amb una de les seves dèries preferides. Però com no és insensible als ànims negligents d’aquestes dates, deixa que un altre li faci la feina.
Com li agradaria parlar de la seva xardorosa estima per tot el que és particular i del seu esglai davant un món que pugui ofegar-nos en la indiferenciació, encarrega la tasca a la fina orfebreria d’un historiador neerlandès: la de Johan Huizinga a la seva Herbst des Mittelalters (La tardor de l’Edat Mitjana. Cap edició catalana fins avui). Espera que les seves paraules esperonin a tots els amants dels rastres, dels vestigis i dels derelictes a salvar de la sequera tot el que encara es pugui salvar, i els acomiada davant la previsió que suspenguin la tasca fins a la propera setmana. Però per si de cas, anuncia que aprofitarà aquests jorns desvagats per a lliurar-se a altres de les inquisicions llargament promeses en aquesta mateixa pàgina.

”Si en el nostre temps han conservat nom els vaixells, mentre que les cases i les campanes de les esglésies els han anat perdent i els conserven només per rara excepció, es deu, per una banda, al fet que el vaixell canvia de lloc i cal que sigui fàcil reconèixer-lo; però, per altra banda, al fet que el vaixell ha conservat quelcom de més personal que la casa, un sentiment que expressen els qui parlen en anglès amb l’ús del pronom she per referir-s’hi. Aquesta personificació de les coses inanimades s’ha de representar a l’Edat Mitjana d’una manera molt més pronunciada; a l’Edat Mitjana cada cosa rebia encara el seu nom: les masmorres de les presons, així mateix com cada casa i cada campana”