Perdut per sempre

Potser per llunyà, difícil de concebre tan proper i definitivament esvaït, o per representar d’una forma extrema el destí terrible del segle vint, la rarificació, la persecució i l’exili permanent; el món dels jueus de l’Europa oriental m’hagi interessat d’una manera tan viva. I en un gran darrer esclat, abans de la seva liquidació física, la literatura jiddisch ídix el descriu amb una força visionària, esbalaïdora i malgrat tot gairebé mai mancada d’un peculiaríssim humorisme.

La peripècia de qui abandona la familiaritat del món resclosit del shtetl, regulat per la tradició i el Llibre, i s’enfronta a l’experiència del nihilisme modern, al cacofònic sotsobre de l’exterior, a un gran món on hi “neva història” com diu un memorable personatge de Malamud, és una de les grans aventures de la literatura contemporània; el viatge sense retorn de qui surt del seu ambient de normes i paràmetres coneguts i ben definits i, lluny de poder-hi contrastar les categories apreses en els llibres i en els exemple morals, es troba abocat al desordre salvatge de l’existència, a una realitat que s’ha fragmentat en mil resquills, al desconcert d’una època on s’han començat a ensorrar tots els dics. El periple de formació esdevé així l’experiència definitiva de disgregació de la personalitat i l’anunci de l’escapçament irreparable d’un sentit unitari de la vida.

No és senzill parlar d’aquest univers literari ostjuden, fàcil de reduir a l’estereotip i a l’estampa chagalliana, però curull de trasbalsos i contradiccions ideològiques, dels relats dels mestres hassidim i dels afanys d’emancipació social que sacsejaren amb especial violència aquesta comunitat, de supersticions rurals i de les perplexitats il·lustrades de la intel·lectualitat jueva del primer terç de segle, del testimoni d’una intensa vivència familiar i del seu desarrelament i fragilitat i, en definitiva, de l’ambigüitat i complexitat de tota alta poesia. Però gràcies a traduccions a l’anglès i a alguns assaigs com Lontano da Dove de Claudio Magris, a la molt minsa oferta en castellà (l’any passat l’editorial NorteSur va editar el Menajem Mendel de Sholem Aleijem) i a la ni tan sols testimonial en català, me n’he pogut fer una idea mínimament acurada.

Per qui comparteixi aquest interès, diré que crec que algunes narracions hebraiques de Joseph Roth –que potser per haver gaudit d’èxit en vida, pel fet d’escriure en alemany i per haver transcendit matinerament l’àmbit estricte dels cercles jueus s’hagi difós amb més facilitat- o, sobretot, l’obra d’Isaac Bashevis Singer són les millors maneres de començar a descabdellar-ne la troca.
En el cas de Singer, són els seus enlluernadors contes parabòlics, més que no pas les novel·les, els qui millor retraten l’ambient i les inquietuds d’aquesta Europa tantes vegades assetjada i finalment esquarterada en la gran vergonya que ja sempre arrossegarem. Però també la seva autobiografia, escrita amb la seva irrepetible i proverbial barreja de misteri i desarmant franquesa: Amor i exili (traducció catalana? Ca, barret!), les memòries d’un home que “amb l’objecte de suportar el dia –i a vegades també les depriments nits- m’imaginava a mi mateix com un d’aquells cadàvers de les llegendes que deixen de descansar al cementiri i abandonen la tomba per a residir en el món del caos”, i que quan l’any 1935 fuig de Polònia i s’instal·la a Nova York, descobreix ben aviat que es troba “perdut a Amèrica, perdut per sempre”.
I a qui, així doncs, haurem d’agrair que d’aquella nostàlgia n’extragués el tremp per rememorar un cosmos que, aquest sí, ja ningú ens podrà retornar.

Bonhomies definitives

A la meva mare no puc estar-me d’agrair–li el do de la seva delicada excentricitat, que fins i tot m’ha servit per trobar delit en algunes tètriques cantonades de la vida. Per exemple, sempre recorda que quan va conèixer el meu pare somniava que ell acceptava ocupar la vacant d’enterramorts del poble i que anaven a viure plegats a la casa del cementiri: un projecte amarat als seus ulls d’un insuperable romanticisme.

Suposo que d’ella ve l’ afecció a passejar pels camps sants de les ciutats i pobles que visito, i a sentir-hi més serenor que neguit, o a fer pelegrinatges a les tombes d’aquelles persones que admiro amb un ànim més trempat que de malenconiosa reverència.
Sí, ja m’adono que el mal gust i la massificació també han anat esbotzant les defenses d’aquests reductes, però encara hi ha alguns indrets on pot descobrir-se un art sumptuari que expressa una intensa i afectuosa relació amb la vida més que una necròfila exaltació de la mort. Envejo, per exemple, aquests bellísims cementiris de l’Europa de l’Est, sense ni tan sols una tanca o una estacada que separi els vius dels finats, refermant la idea del seu íntim veinatge. Com també m’agrada la tradició anglosaxona d’inscriure epitafis punyents i irònics, que fan caure la màscara de solemnitat de la nostra antagonista.

N’he anat aplegant uns quants. Així, hom pot trobar-se amb peces tan magnífiques com la dedicada al subhastador Jedediah Goodwin, de Greenwood, Nova Iorq:
”Auctioneer, born 1828. Going! Going! Gone! 1876.”

O aquest luctuós rodolí:
”Stranger weep, for at the age of seven
Little Willie went to heaven “
...que algú va tenir la pensada d’arrodonir amb la guixada:
“Cheer up stranger, who can tell
Little Willie may have gone to hell”

Altres comencen amb un fingit moralisme per acabar donant un imprevist tomb:
”Here lies the bones of Elizabeth Charlotte
Born a virgin, died a harlot
She was aye a virgin at seventeen
A remarkable thing in Aberdeen.”

Però el meu indiscutible favorit és aquest exemple d’enginy lingüístic típic de l’humor anglès:
”In Memory of Captain Underwood
Who was drowned
here lies free of blood and slaughter
Once Underwood: – now Underwater”

Creia que aquesta vessant de l’art de l’epitafi havia estat sempre desconeguda a casa nostra, on hi dominen les fórmules més previsibles i estereotipades. Per això em va sobtar aquest fragment de George Orwell al seu Homage to Catalonia (que tradueixo de mala manera)
”Però el fet realment sorprenent era la completa absència d’inscripcions religioses a les tombes, malgrat que totes eren de dates anteriors a la revolució. Crec que només una volta vaig veure el “Pregueu per l’ànima d’en Pau, en Pere i en Berenguera” que és habitual de les tombes catòliques. La majoria de les inscripcions eren purament seculars, amb poemes de broma sobre les virtuts dels difunts.”

Així doncs, sembla que hem d’agrair a la beata gatamoixeria dels vencedors de la Guerra Civil que ens arrabassessin l’humor no només en vida, sinó també al més enllà.
Però abans de fer acusacions tan gruixudes, caldrà investigar una mica més la qüestió i portar-vos noticia d’aquesta tradició cultural que avui sembla ben extirpada. Si teniu indicis que ho provin o ho desestimin, no deixeu de fer-me’ls arribar.
Mentrestant, podeu anar entretenint-vos amb aquest interessantíssim web de l’Associació Europea de Cementiris.

Els carnets desenterrats I

Fotografia de Rita Crane.

Sovint, de viatge, m’enduc unes llibretes que gargotejo amb frases que se’m creuen en el camí; associacions passatgeres, mots i topònims, emblemes heràldics d’alguna idea encara oculta i escalaborns de tota mena d’escrits que, amb similar freqüència, la meva inconstància, la manca de temps o l’atenuació de la urgència expressiva condemnen als llimbs per un temps indefinit. I succeeix que, a vegades, aquestes anotacions han estat embastades de manera tan primària -o pertanyen a aquella veu desdoblada que els trànsits acostumen a provocar- que quan vull reprendre-les ja m’és impossible recuperar-ne el sentit exacte o la intenció amb què les vaig prendre.
És llavors que emeten una radiació espectral: trasllueixen nocions que s’han anat esvaint, senyalen camins esborrats a regions ja remotes i potser inaccessibles. Son, en efecte, vestigis: remeten a alguna cosa que ja no es troba sencera allí.

D’aquests esborranys n’hi ha d’una mena que m’intriguen especialment: aquells que no sé si contenen la clau d’una jornada passada o només hipotètica, un record veritable o inventat.
En un d’ells m’hi topo amb la següent llista (que reprodueixo amb la seva aparent incongruència de comes i guions):

Hôtel-de-Ville – Nonnais d’Hyères – Hôtel de Sens- Rue Figuiere, Ave Maria – Jardins St.Paul- Village Saint Paul- Rue Charlemagne, Rue Eginhard-Saint Paul- Saint Antoine nº62- Place des Vosges- Francs- Bourgeois- Rue Turenne- Jarente – Caron- Corridor Place Marché Sainte Catherine – Ormesson- Rue Sevigné- Rue Pavée- Rue Mahler- Rur Rosiers- Roi de Sicile- Vielle du temple- Rue de Trésor- Marché Blancs Manteaux-Hospitalières Saint Gervais-

Hi reconec un itinerari pel barri del Marais parisenc. De fet, comprovo que amb alguna el·lipsi és una ruta que pot resseguir-se realment. Però sóc incapaç de recordar si és la meva anotació detallada d’una passejada veritablement duta a terme o només una proposta prèvia. I en aquest darrer cas, si va ser fixada sobre un mapa o copiada d’algun lloc. I sobretot si només tenia una finalitat ociosa o, atenent a les raons que em dugueren a la capital francesa per aquelles dates, tenia una intencionalitat ben precisa.
Aquesta indefinició em provoca una lleu basarda: és el sentiment d’una substància de l’existència que va escolant-se cap a estrats ignots de manera continuada i gairebé imperceptible. Potser sigui la matèria que, com molta de la que forneix aquests carnets que aniré desenterrant, marxi a formar allò que Melville descrivia amb la seva inabastable genialitat com “the ungraspable phantom of life”.

D’arrel i sense quarter

Encara que això no expliqui ni de bon tros la seva caiguda en desgràcia, que de fet només hagi estat una petita nota al marge dels processos socials, econòmics i culturals que l’han portat al racó, hem de reconèixer el mal que una certa idea de la música tradicional, filtrada pel folclorisme més estantís, ha fet a la seva actual projecció.
Ja fos amb les millors intencions –amb què segons la dita es pavimenten els camins a l’infern- o amb el deliberat afany de tornar-la inofensiva, podem resseguir continuades temptatives de presentar aquestes manifestacions culturals com una espècie de producte quintaessencial i pintoresc de la vida popular rural. I no cal que davallem a l’extrem dels “coros y danzas” o dels quadres folklòrics que en són hereus: també cert folk polit i estilitzat ha incorregut en idèntics defectes tot i que per un extrem contrari.

El problema de tots aquests acostaments és que defugen que la música tradicional fou fins a temps molt propers, si més no fins a la difusió de les indústries culturals, no només una efusió d’intencions més o menys estètiques, ans l’espai bàsic de la sociabilitat dels pobles que la conreaven, i ben sovint el seu únic reducte d’esbarjo, de crítica social i de transgressió en societats fortament secularitzades, jerarquitzades i amb extenuants càrregues de treball. Conseqüentment en aquest recer s’hi expressen totes les inquietuds humanes amb un grau d’immediatesa i cruesa que sorprenen als no iniciats. Perquè per desconeixement o per tenir una visió camandulera de la vida dels nostres avantpassats, moltes vegades es pensa que aquestes expressions tenen un caràcter bucòlic i ensucrat, o com a mínim de “sa” esperit camperol.

I les coses són molt diferents. Jo he gaudit un parell de vegades amb morosa delectació de l’efecte que un intèrpret prou agosarat per mostrar les entreteles de tot el que podia arribar-se a cantar en aquests àmbits ha produït sobre auditoris que s’esperaven la versió abans susdita d’aquests repertoris tradicionals. Estupor, rialles nervioses, fins i tot algun brot d’indignació. I també, val a dir-ho, en moltes altres persones, un sentiment alliberador de comunió amb aquest geni popular tan indomesticat.

Quines són aquestes lletres? Podríem donar-ne exemples a cabassos. Però no és cas d’eternitzar-nos. Agafem només a tall d’exemple, temps tindrem de retornar-hi si us diverteix l’assumpte, les tirallongues de cobles que a les comarques entre Cantàbria i Castella es recitaven amb l´únic acompanyament del ràbec per enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla:

N’hi ha de crítica de costums clericals:
En la casa del señor cura
solamente hay una cama
si en la cama duerme el cura
¿dónde duerme la criada?

Laments de cuguç:
De pensar me estoy secando
y el sufrir me vuelve loco
de ver que tengo una niña
y me la vendimia otro.

De misògines:
Los moros de la morería
tienen mujeres sin fin
y aquí en España con una
pasas las de Caín.

I de l’altre cantó:
Maldita sea la mujer
que se aparta de un ratón
y no se aparta de un hombre
que es el animal mayor.

O d’una sexualitat explícita:
Debajo del delantal
tienes un tintero negro
déjame meter la pluma
que soy escribiente nuevo.

Però n’hi ha poques em semblin més salvatges que aquesta obra magna de la irreverència:
Si Cristo murio en la cruz
por tres clavos solamente
como no ha muerto tu hermana
que la clava tanta gente.

I aquí ho deixem, no sense prometre que ben aviat descobrirem que això de dir-ne de gruixudes de germanes, germans, mares, pares, promesses i tutti quanti no és cap prerrogativa dels rústecs palentins.

El dol fingit

Els qui em coneixeu o m’aneu coneixent gràcies a aquests papers ja us podeu imaginar que el carnestoltes s’adiu a la perfecció amb la meva naturalesa. I no només pel gust d’armar tabola envoltat de falses bruixes i bucaners, llops de pega i transsumptes de cupletistes, sinó pel seu tarannà vestigial.
Perquè en la llarguíssima i acarnissada lluita que el cristianisme mantingué amb el paganisme, i en el procés d’assimilació de totes les seves manifestacions festives, aquesta arcaica disbauxa fou una de les que mostrà més resistència a l’encaix aproblemàtic, de les que més difícil va fer un inconsútil emmascarment. Tant és així que prou sovint les autoritats eclesiàstiques van tirar pel camí dret de la prohibició, fracassant-hi amb semblant freqüència.

A Madrid el carnestoltes és una mica aigualit –s’haurà dit prou sovint que en aquesta ciutat, tan odiada pel dictador, el clericalfeixisme hi va fer com a mínim tants estralls com en qualsevol altra?- però a mi ja m’està bé. Perquè això no deixa de refermar el seu caire popular, heterogeni i no satisfactòriament absorbit per la oficialitat. Diguem que li dóna tot l’aspecte de residu que alhora que manté certa vigència ja ha abandonat la seva etapa d’afirmació exultant. I ja sabeu com m’inflamen aquests palimpsests de la cultura humana.

És clar que afeblida la seva funció primordial de desllorigar durant uns dies les normes estrictes que imposaven els poders establerts, en un món on, tot i que sigui de forma aparent, certs comportaments i excessos han deixat de ser una transgressió de l’ordre social, el regnat del carnestoltes ja no pot aspirar a representar la transitòria rebel·lió de tot allò que no havia pogut ésser totalment reconduït. Però n’és encara un engrescador i bonic recordatori.

I seguint aquest interpretació contestaria, no trobo que cap dels seus passatges expressi millor la seva ànima de resistència que l’enterrament de la sardina. Certament, aquesta cerimònia significa la claudicació de les forces dionisíaques i l’acatament del mandat repressiu que aboleix el seu interregne. Però llur gran força subversiva rau en la seva condició de penediment manifestament fingit, d’una darrera galtada de sornegueria i befa que sota l’aspecte d’obediència se’n fot de qualsevol solemnitat, de la pretesa grandesa de la mortificació de la carn i del seguiment dels preceptes. Els parlaments dels notaris i capellans d’aquest caricaturesc sepeli no deixa lloc a dubtes: ni tan sols es molesten a amagar el gran “de moment” que anuncien.

El passat dimecres vaig acompanyar la comitiva de la digníssima confraria d’avis que manté viva al nostre poble aquesta tradició declinant. I en la seva proximitat vaig sentir, una vegada més, tot el valor del seu rialler non serviam. A la seva salut!

D’un temps, d’un país

Diu un dels poemes potser més coneguts de Joseba Sarrionandia:

Esklabu erremintaria
Sartaldeko ohianetan gatibaturik
erromara ekarri zinduten, ezklabua,
erremintari ofizioa eman zizuten
eta kateak egiten dituzu.
Labetik ateratzen duzun burni gorria
nahieran molda zenezake,
ezpatak egin ditzakezu
zure herritarrek kateak hauts deitzaten,
baina zuk, ezklabu horrek,
kateak egiten dituzu, kate gehiago.

…que per qui no sàpiga euskara i no s’hagi pres la molèstia d’aprendre’l (o no doni cap indici d’haver-se pres la molèstia d’aprendre’l, que ve a ser el mateix), com per exemple Patxi López, podria traduir-se com:

L’esclau ferrer
Furtiu a les selves d’occident
et portaren a Roma, esclau
et donaren un ofici de ferrer
i fas cadenes.
El ferro al viu que treus dels forns
el pots fargar com vulguis
pots fer-ne espases
perquè els teus companys trenquin les cadenes
pero tu, aquest esclau,
fas cadenes, més cadenes.

Mentre cercava una versió catalana d’aquest poema, he trobat una curiosa pàgina dedicada a recollir-ne traduccions en tantes llengües com sigui possible. En podeu trobar més de vint.
També en gallec.