Una història de coratge

No puc amagar un gran respecte pels txetxens, segurament no pas el més virtuós o temperat dels pobles, però sí un dels més tenaços i valents.
L’esperit de qualsevol altre en la seva situació, com ho demostren alguns dels seus il·lustres veïns, fa molt que s’hagués crebantat. El seu, masegat i potser embrutit, encara s’aguanta dempeus.

Potser embrutit? Sí. No m’interessen ara els contes de fades, les retòriques de bons contra dolents ni la projecció de bells ideals romàntics en nobles col·lectivitats sense màcula. Si la història hagués repartit les cartes d’una altra manera, no dubto que el paper d’opressors i oprimits pogués ara estar invertit. I cal ser fidel a la realitat: els recents períodes d’independència txetxena són difícilment defensables: el caos civil, la consolidació de faccions paramilitars que convertiren l’extorsió i el segrest en una indústria, la desfasada estratègia de terrorisme indiscriminat que només ha aconseguit enfortir les posicions dels falcons russos o la progressiva adscripció a l’islamisme purità més inquietant no són res d’alenador. Però també cal ser equànime: se’ls ha ofert cap altre camí que no passés per la submissió més humiliant?

Perquè de manera ininterrompuda durant els darrers dos segles, Txetxènia es pot caracteritzar com un gran laboratori de l’extermini. La paraula pot semblar devaluada, però com hem de referir-nos a un país que en aquest termini ha sofert la desaparició per diverses formes de persecució i violència d’un quart de la seva població? La quantitat de morts txetxens en la seva resistència a l’imperialisme rus és tan esgarrifosa que ni tan sols se’n pot fer un càlcul aproximat. De les guerres colonials tsaristes a les últimes intervencions de l’engranatge de terror militar dels governs de Ièltsin i Putin i els seus manefles locals, passant per tota una deportació a l’Àsia Central de deu anys a l’època estalinista, algú considera seriosament que se’n pugui treure cap ensenyament de flexibilitat, tolerància i desig de concòrdia?

Amb una població esquarterada i esporuguida, sotmesa per la força i governada per un titella de Moscou, amb una comunitat internacional vergonyosament còmplice del desastre, amb els últims defensors de la independència atrinxerats a les muntanyes i, després de la purga russa de cabdills moderats, cada volta més captius del wahabbisme, l’ànima txetxena podria estar tocada de mort i seguir el camí de russificació que ja han tastat tants pobles circassians.

Però potser també puguem confiar en la seva llarga capacitat de refer-se de la catàstrofe generació rera generació, en el seu amor immarcescible per la llibertat, en aquesta bastida última de la seva voluntat de no desaparèixer que s’expressa mitjançant el Nokhxallà, el codi d’honor ancestral dels txetxens.
Li ho explica un kabardí a Yo’av Karny –i aquest ho recull en el seu preciós “Highlanders. A journey to the Caucassus in quest of memory” que en Paolo em va regalar aquest Nadal: una mina d’informacions a la qual aniré remetent-me periòdicament en les meves incursions pel laberint caucàsic-: si dues persones de qualsevol nació es trobessin, posem al bell mig de Sibèria, envoltats per una cinquantena de russos, es rendirien, com és natural. Si aquestes dues persones fossin txetxens, lluitarien. Hi pots posar el coll.”

L’espectre del bronze

(Nigel Dickinson Gallery)

Got en mà com s’han de fer aquestes coses, els compares Israel i Nicolás tractaven d’explicar-me, i d’explicar-se, en què consisteix la identitat gitana. El Nicolás Jiménez, fruiter del mercat d’Alacant i deixeble del gran filòleg del rromanò Marcel Courthiade, m’exposava que a aquesta banda dels Pirineus no hi havia ni tan sols la llengua per fer de bastiment compartit, i que la gitanitat, la rromanipen, era qualsevol cosa menys una condició homogènia. En la seva afortunada expressió, ell mateix, un dels gitanos més conscients i militants que jo hagi tractat, ferm defensor d’una autonomia supraterritorial pel seu poble i del rescat de l’idioma perdut, es definia com gitano a temps parcial.

En una època on l’experiència del jo i de la vida en comunitat ha deixat de ser compacta i unidimensional, aquesta manera de plantejar-se la pròpia identitat em sembla assenyada per a tothom, però especialment verídica en el seu cas. Des de fa força temps, el joc d’equilibris entre un encaix pragmàtic en un entorn majoritàriament no gitano i la voluntat de perseverar en certes formes de relació i de vida significativament diferenciades de les dels paios és la pedra foguera de tot rrom. ¿Força temps? ¡Segles! Potser des d’un bon principi, des que comencen a endinsar-se a Europa i van escollint diverses estratègies per fer front a aquest dilema.

El misteri d’aquesta identitat és, doncs, la seva extrema amplitud de variacions i, alhora, una persistent consciència de formar part encara i malgrat tot d’un cos no completament assimilat.
Així, tenim que dins les fronteres de l’estat espanyol hi viuen gitanos de llengua espanyola, catalana o vasca, sedentaris i seminòmades, catòlics, evangelistes o ateus, exercitant d’oficis tradicionals –ferrers, cistellers, quincallers, artistes ambulants- o de professions que qualsevol mena, de nissagues amb un baixíssim grau de mestissatge o sòlidament barrejades amb gatxès, pobladors de campaments i assentaments gitanos i de barris amb una llarga presència zíngara o no, acomodats o misèrrims, urbans i rural, tradicionalistes i àcrates, etc.

¿Quin fil els uneix? Tornem al començament: un de molt difícil de demostrar però, així i tot, encara existent, operatiu, real. N’Israel, fill del primer diputat gitano en accedir al Parlament Espanyol, s’acostava al problema amb una espatarrant anècdota: son pare, escollit per fer el discurs fundacional de la Unió Romaní, el va començar dient “jo no crec en la unitat del poble gitano”. La paradoxa manifestava el que ell considerava tret cabdal de la seva cosmovisió: la resistència a la abstracció, l’instint llibertari, la fortíssima prevenció a deixar-se atrapar per qualsevol engranatge social.

Sempre que he estat amb gitanos, i la qüestió de qui són surt sovint, he observat la puixança d’aquest tarannà: discuteixen amb una vivacitat molt acusada, resulta sempre estèril l’intent de trobar acords definitius sobre l’ésser gitano.
…I malgrat això, hi subsisteix igualment una íntima solidaritat de grup, la confiança en uns valors compartits que no es troben, fins ara, en procés de descomposició. De quins valors parlem i si realment no estan amenaçats és quelcom que potser millor deixem per una altra entrada. Però podem anar donant alguna pista. I quan la batllia de
Roma emet amb data de 2009 un Regolamento per la gestione dei villaggi attrezzati per le comunità nomadi nel Comune di Roma (els mers circumloquis eufemístics que insinuen una gestió asèptica i tècnica de la població gitana fan esgarrifar) la feina se’ns facilita. Com a mínim per a descriure un valor extern però decisiu en la identitat gitana: llur permanent condició de sospitosos, la seva identificació amb una anomalia de la civilització que cal neutralitzar. Ja ho deia Sartre dels jueus “Es –també- l’esguard de l’altre qui converteix a hom en gitano.

Molts ens han deixat

Una de les cançons de Bob Dylan que més vegades dec haver escoltat és la seva versió del No More Auction Block. Es tracta d’un dels grans negro spirituals que es coneixen i s’han conservat. La lletra no es va amb romanços: descriu amb cruesa el tracte essencial que anava aparellat a l’esclavatge: la subhasta i el fuet, i n’anuncia la fi, sense oblidar tots els qui no veuran l’albada de l’alliberament.

Sembla que van ser esclaus emancipats o fugits i enrolats en les United States Colored Troops els primers a difondre-la. Però, en qualsevol cas, només feia explícit allò que fins aleshores, per raons obvies, s’havia expressat per al·lusions: encara durant la Guerra Civil Americana un dels motius més recurrents d’aquesta mena de càntics era la caiguda del regne de Satanàs i l’arribada d’un jorn millor. Que aquesta pietosa esperança provoqués tanta inquietud entre els propietaris blancs i els seus predicadors ja fa entendre què significava aquella imatge.

Si no l’heu sentit mai, veureu que sona així de bé:

Avui no sembla haver-hi dubte que l’esclavitud, una de les més antigues temptacions humanes, és també una de les seves més vergonyoses nafres. I vencent la meva aprensió als números rodons, i deixant de banda tots els matisos que el personatge i la situació requeririen, podem commemorar així que ahir fes dos-cents anys de l’infantament d’Abraham Lincoln.

PD: Com poques coses són debades en aquesta vida, aprofito l’avinentesa: he de llegir dia sí i dia també l’adjectiu “medieval” aplicat sense la menor prudència a qualsevol mena de situació opressiva i incivilitzada. Darrera, és clar, sempre hi resplendeix Roma, l‘Hèl·lade i, després, la invenció aquesta del Renaixement i tota la pesca. Doncs bé, en aquest clot de foscor i barbàrie, diguem entre el segle V i el segle XV, l’esclavisme es va debilitant, fins el punt de desaparèixer totalment de moltes regions d’Europa al trenc del segon mil·lenni.
Posteriorment, alhora que es repren l’ordre dòric, la pintura en perspectiva i altres collonadetes més o menys inofensives, els més escarquillats també aconsegueixen reintroduir l’odiós dret romà i, vet-ho aquí, l’esclavitud, activitat que fins el segle XIX serà un dels principals motors d’acumulació de capital del capitalisme occidental.
Però que els fets no ens espatllin la festa: quan alguna cosa sigui ben endarrerida i brutal, seguim dient que és medieval.

En gaèlic meridional

En un ja famós parlament a la plaça de bous de València l’any 1982, Joan Fuster digué allò de « El que ha de quedar clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric (…) O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!”
Degué ser mai, si vint-i-cinc anys més tard un altre pal de paller de les nostres lletres ha de parlar de la “irlandització” del català i advertir que la deterioració de la seva sintaxi, lèxic i fonètica pròpia –de la atracción hacia la norma castellana, que diria Manuel Alvar- amenaça amb convertir-la en un dialecte de l’idioma veí.

I aquí voldria parar esment al terme, perquè el considero molt ben trobat: irlandització.

L’irlandès deu ser la llengua del món amb una major desproporció entre la seva presència oficial i llur ús social. Avui no hi ha edifici públic o llei estatal, programa escolar o formulari administratiu a Irlanda que no tingui correspondència en gaèlic. De fet, el seu estatus és el de primera llengua oficial, i les dades parlen d’un quart de milió de persones que el poden parlar passablement. Però els seus parlants nadius i competents es xifren en un 2 o 3 per cent del total de la població de l’illa, i per escoltar-la al carrer de forma convencional hom ha d’anar a enfonsar-se en els replecs més perifèrics del país. En el meu cas, vaig haver de seguir una carretera inefable pels sinuosos confins de Connemara per trobar en una amagada rada dos mariners que s’hi comuniquessin.
Fixeu-vos com serà la cosa que el 1956 el govern va implantar les demarcacions Gaeltachtai, una mena de reserves índies assenyalades amb cartells a la seva entrada que delimiten els espais on l’irlandès es considera encara llengua habitual d’intercanvi: és a dir, on és possible anar a l’estanc o a la benzinera i parlar-lo sense que ningú s’endugui un ensurt.

És clar que la gran fam que es va pelar o va fer emigrar a una immensa massa dels seus parlants, i la intolerant política imperial britànica, només contrarestada a partir de 1922, té molt a veure amb el panorama present. L’Estat lliure d’Irlanda es va veure abocat després de la seva independència a un exercici d’inevitable pragmatisme, car el retrocés del gaèlic havia arribat a un punt de no retorn i qualsevol instrucció que hagués pretès desterrar l’anglès de la vida pública s’hagués topat amb la freda realitat. La decidida política de pluja fina de les autoritats del país ha aconseguit una fita paradoxal: fa més de cinquanta anys que el gaèlic és manté estable: no perd parlants materns. Però si bé la majoria de joves és capaç d’entendre’l i expressar-s’hi, tampoc en guanya. La paraula, potser menys eufemística, seria estancament. I si pot dir-se que la percepció de la enorme majoria dels irlandesos n’és afectuosa –potser per les seves connotacions patriòtiques i perquè els angloparlants mai s’han vist ni mínimament pertorbats pel seu redreçament- la constatació de l’abast veritable del gaèlic ens diu molt bé on es troba: al reducte folklòric.

Potser vistes així les coses i comparant les dades, hom cregui exagerat parlar d’irlandització. Però crec que cal considerar l’agut diagnòstic de’n Monzó més enllà de la seva superfície. Perquè el cas de l’irlandès ens mostra que sobre una llengua com la nostra no només hi plana el fantasma d’una desaparició radical, ara per ara difícil de creure, sinó que també és perfectament possible viure en una sostinguda i acusadíssima diglòssia, on els pregons festius i les comunicacions institucionals es segueixen fent sense que ningú s’esveri massa en la vella llengua, mentre la gent va adoptant la nova amb minvant resistència.

Que els partidaris encoberts o declarats d’aquesta opció s’impacientin perquè el procés no va prou de pressa, potser hauria d’engrescar-nos una mica, i ja sabeu que fujo del catastrofisme com el vampir de l’aigua beneïda, que crec que encara tenim algun as a la màniga i que en la història de la sociolingüística aquesta mena de qüestions a vegades són una llarga lluita de desgast que acaba en un atzucac, però en altres un purgatori del qual se’n surt de forma airosa en poc menys d’una generació.
Però tampoc s’hi val a dir mentides, i si hi ha un sol lector d’aquest humil blog que percebi que la vitalitat oral, i no el coneixement formal o el paper simbòlic, del català hagi millorat en els darrers anys, li agrairia que entrés a rebatre aquesta complanta escrita de debò a contracor.