Nomenclatures I

Una de les darreres tramuntanades del company Vicent ha actuat d’incitació d’aquesta entrada. I és que encara que pretengui emmascarar-ho d’interès onomàstic, jo també he passat moltes badoques estones amb el cercador de noms de l’INE i de l’Idescat, buscant ximpleries com quants Senyors Carallot (cap, desafortunadament) o Senyors Nabo (tres) corren per aquest verals ibèrics.
Val a dir que això de parlar de noms ha estat sempre un dels meus entreteniments favorits i que aquestes eines m’han deixat satisfer tota mena d’ocioses curiositats. I també resulta un joc social infal·lible: obriu l’aplicació en alguna reunió d’amics i veureu com qui més qui menys fa les seves morbosespropostes.

Ara bé, en aquesta qüestió mantinc idees tan fermes com poc compartides. Per exemple, he pogut comprovar que la meva simpatia pels vells noms germànics dels nostres comtes és una autèntica raresa: si excloem els Bernats i una esperançadora revifalla dels Oleguers, ens trobem amb només dos-cents Guifrés, un curt mig centenar de Berenguers, menys de quatre Odalrics o Isembards i cap, aviat és dit, Sunifred, Sunyer o Borrell.

Encara menys prèdica han tingut els sonors noms dels monarques visigots, tot i que no pot dir-se que fossin desconeguts a la generació dels nostres pares: ni rastre d’un mal Turismon, d’un Vamba, d’un Tulga o d’un Vitiza, de Sigerics o Gundemars. D’aquest patrimoni onomàstic tan absurdament malaguanyat només aconsegueixo rescatar un valent que va batejar el seu fill amb el meu preferit de tots: Suintila.
De fet, la cosa medieval, que és la font més certa que jo manegaria en cas de tenir descendència (o com ja fou el cas, d’apadrinar), ha anat ben fluixa. Tristany, el que jo escolliria si només fos assumpte meu, sols presenta set coincidències. Les mateixes que Galceran i unes quantes menys que Huc, Bertran o Guerau. I per la banda bizantina, artúrica o literària millor deixar-ho córrer. Us podeu creure que al Principat, i dubto que al País Valencià rodin millor les coses, s’hi registren només quatre Joanots i entre un i tres Ausies? Doncs això…

En el cantó femení hi ha hagut una mica més de varietat. Hi ha un grapadet d’Isoldes, alguna que altra Sança (oi que és bonic?) o nou Almodis. Però tampoc esperem miracles: on són les Esclermondes, Carmesines o Adelaises? Ca! Aquí carretades de Júlies, Paules i Lucies fins que ens n’avorreixin i passem a la següent dèria. (El fenomen de la popularitat i contagi d’un nom o grup de noms, però, no és pas insignificant, i se’n poden extreure interessants conclusions, sobretot en els estudis històrics.).

Aquest lleure m’ha permès també fer alguna valuosa constatació personal. Sense anar més lluny, que dels meus quatre cognoms materns tres presenten la més alta freqüència al Berguedà i un al Solsonès, fet que confirma la tesi ja exposada en un anterior post.
Igualment, com sempre havíem sospitat, puc comprovar que dos dels meus millors amics porten cognoms catalans molt estranys. De Buxaus en queden només disset. I el cas dels Baladoch és encara més crític: en resten només sis –sis a tot el món- i, si les dades són correctes, el Francesc és l’últim mascle en edat de procrear que podria transmetre’l. Aquesta deu ser un sensació ben inquietant: saber-se el terme d’una nissaga, el darrer d’una línia de sang que només tu pots decidir si anirà un pas més enllà en la història de l’espècie.
Potser, estimat Cesc, caldria que anessim per feina. El nostre llegat patronòmic depèn dels teus moviments…

Escatologia catalana

En la història medieval catalana hi ha dos esdeveniments d’una rellevància notable, i aquí deixarem de banda les seves interpretacions; d’aquelles que els consideren punts d’inflexió decisius a les que relativitzen la importància d’uns fets concrets aïllats dels processos que els comprenen.

El primer té per escenari Muret, al sud de Tolosa de Llenguadoc. A les acaballes de l’estiu de 1213, atrapat en una xarxa de fidelitats creuades, Pere, comte de Barcelona i Rei d’Aragó, acaba per encapçalar un exèrcit en socors dels seus vassalls de l’altra banda dels Pirineus que s’enfronten a les forces del Rei de França i els seus senyors de la guerra. La seva desfeta i mort en aquell camp de batalla suposarà el començament de l’esfondrament de la resistència occitana, així com la fi de qualsevol ambigüitat expansiva del casal de Barcelona per terres septentrionals i la conseqüent vocació peninsular i mediterrània de l’imperialisme català.

Gairebé dos segles hauran passat quan Martí el Jove, infant d’Aragó, corri la mateixa sort a Sardenya. L’illa és una posició estratègica en les rutes cap a orient i, sobre tot, una important font d’avituallament per un país que després de lo primer mal any de 1333 ha sofert greus caresties i daltabaixos agrícoles. Però les penúries per sotmetre-la, amb continues revoltes recolzades per genovesos i pisans -modernament s’ha arribat a parlar de Sardenya com del Vietnam català-, lluny d’alleujar la situació, acaben per suposar un desgast irreparable per a l’imperi. La defunció de l’hereu del casal de Barcelona és només l’episodi que marca el declivi final de la nissaga i el canvi dinàstic, amb les seves prou conegudes conseqüències.
Aquestes coses es poden trobar molt ben explicades en llibres que se n’ocupen i no és la nostra intenció aprofundir-hi. Però no em resisteixo a assenyalar un curiós paral·lelisme entre dues llegendes que guarneixen sengles casos.

La primera llegenda –segurament justificativa del desastre però establerta ni més ni menys que en el Llibre dels Feyts- diu que, la nit anterior a la batalla de Muret, Pere es va lliurar a tota mena d’excessos carnals que l’endemà li van passar una fatal factura, puix tanta era la seva feblesa que gairebé li costava tenir-se dempeus.
La segona llegenda, en aquests cas de font sarda, explica que Martí havia contret unes febres en la seva campanya. Però lluny d’aplicar-se en guarir-se’n, en la seva convalescència hi va irrompre una misteriosa illenca que va mantenir-lo ocupat en tan ardents entreteniments que les seves pobres energies feren figa i van portar-lo al doll. Aquesta beutat, coneguda per la tradició local com la bella de Sant Lluri, hauria així pres revenja de l’extermini de la seva família en una acció de represàlia militar.

No fa falta dir que aquestes històries s’han de prendre amb molta calma i que no si discerneixo si es troben o no justificades per una especial propensió als delits lascius del nostre poble. Però tinguin fonament o no, han transcendit i arribat fins a nosaltres.

I hi haurà qui consideri força lamentable que dues ocasions d’haver modificat el nostre destí col·lectiu s’esguerressin per urgències d’aquesta mena. Jo, en canvi, considero que si l’esperit del món havia decidit que la nostra hora d’esplendor havia arribat al seu terme no tenia cap manera més cortès i delicada d’executar la seva voluntat i encendre la metxa de la nostra consumició. I de permetre així que els primers dels nostres molts finis cataloniae guardessin el regust d’una baronívola entrega.

Neiges d’antan

                 

Aquest post és un exemple de l’eixalebrament espontani que s’apodera de la gent quan neva en aquestes latituds nostres. Jo mateix vaig llevar-me el dissabte i vaig sortir a donar un tomb per fer alguna fotografia de les avingudes i dels arcs d’arbres que formaven bells pal·lis d’ermini. I sempre sobta la bonhomia que un fet com aquest infon en els vianants, divertits i còmplices de la fugaç suspensió de la normalitat que la neu comporta: n’hi ha prou amb aquest trencament de la capa de rutina en què estem acostumats a viure per observar la sensibilitat de gairebé tothom vers l’extraordinari. El contrast pot arribar a ser estrambòtic, amb escenes com les d’uns marrecs precipitant-se per un barranc amb els seus trineus (d’on dimonis els havien tret?) com si això fos Krasnoiarsk.

I deia que n’era un exemple perquè això d’una nevada no té res de vestigial o derelictesc que justifiqui la seva inclusió en aquesta pàgina (cada dia m’abandono més sovint a aquest rampells).
O potser sí?  Perquè ben mirat, i diguin el que diguin els registres meteorològics, la neu entre nosaltres sembla ser un fenomen en remissió. I malgrat els afanys del Ministeri de Foment i la Comunitat de Madrid, també les llargues alteracions de la vida quotidiana que implicava o els forçosos règims d’aïllament que imposava en moltes comunitats que havien de comptar-hi per preparar l’estació freda. Jo la recordo com una cita puntual de cada hivern d’infantesa; tant com les carregues de gas-oil i vitualles que havíem de pujar al rebost de la iaia. (Si realment queia cada any o cada tres non c’entra niente, que dirien els italians)

Encara que em temo que aquesta mena d’impressions són més velles que l’anar a peu i que ja fa un grapat de segles donaven per anar fent poemes… Mais où sont les neiges d’antan!

Un goig nou

Em dispensareu si confesso que mai he parat massa atenció al fenomen marià. Ni la bruna Senyora que hauria d’exercir el meu patronatge com a català, ni la Mare de Deu de Queralt a la protecció de qui van lliurar-me en baptisme, ni la Esperanza de Triana que diuen vetlla per la nissaga paterna han sabut despertar la meva devoció.
L’exemple del meu ateu pare, que s’ha limitat a una apreciació estètica de la qüestió, i les discretes instigacions de la meva tieta, fervent seguidora del culte a les imatges, i tan inspiradores en altres aspectes, han estat debades: he contemplat amb educat interès algunes de les boniques talles i pintures que el tema ha produït i m’inclino davant el poder escenogràfic de les grans processons sevillanes, però l’influx de tot plegat ha estat transitori i de baixa intensitat.

Fa poc Joan Francesc Mira, en un escrit dels Cuadernos Gitanos, ens advertia que la descreença no era excusa per aquesta mena d’insensibilitats. Deia que el culte marià era, per damunt de tot, una expressió popular i festiva ciutadana on l’aspecte religiós quedava desplaçat per altres consideracions tant o més interessants des de la perspectiva antropològica. I encara que tingui ben present que cap Història seriosa pot prescindir del dogma de la virginitat i les seves conseqüències, que els camins de romiatge del nostre continent vers santuaris marians no són pas una nota marginal en la construcció de moltes identitats culturals que m’interessen vivíssimament o que l’art bizantí que tant m’ha subjugat quedaria molt afeblit sense les icones que retraten a tan important poncella, quan hom és un tòtil declarat, ni per aquestes s’aconsegueixen els efectes desitjables.

Però tota intransigència té un límit i la meva l’ha trobat en les excelses Cançons tel·lúriques de’n Roger Mas. Així que fem pública retractació: em rendeixo incondicionalment als seus Goigs de Nostre Senyora del Claustre de Solsona, que no només obren la porta a una riproposta enlluernadora de la música tradicional catalana, sinó que confirmen la meva opinió que hi ha unes ciutats interiors del país, recòndites i carregades d’accents misteriosos, de les quals se’n pot treure molt de suc artístic si es tracten amb la subtilesa i solemnitat adients i no amb la carrincloneria barretinesca de costum.

Si voleu exposar-vos a aquesta infecció mística, aneu al final d’aquesta pàgina i premeu la fletxa blava.
No em faig responsable de la reacció espiritual que pugui provocar la seva escolta.