Dotze paraules de comiat (de 2008)

A hores d’ara encara no sé on soparé aquesta nit. Però si acabo fent-ho a casa del sogre no sabré resistir-me a demanar-li la ja ritual entonació de les doce palabras retorneadas que fa un parell d’anys vaig admirar-me en escoltar de la seva boca.

L’exposició de tot allò que se sap d’aquesta mena de cançó-salmòdia-exhortació màgica exigiria una extensió de monogràfic que queda fora de les meves possibilitats. Sortosament, podeu trobar a la xarxa excel·lents estudis comparatius (com ara aquest o aquest) que se n’ocupen.
Estesa no només per bona part del domini ibèric, d’Euskadi a Andalusia i de Portugal a Castella en múltiples variants que parlen de la seva riquíssima proliferació, és també coneguda en altres països d’Europa i Àsia, i n’existeixen tant versions sefardites com bizantines i àrabs. De fet, sembla que la seva primera aparició escrita es dóna en un text zoroastrià i encara aquesta s’hauria nodrit de versions anteriors. Si mai busqueu un riu formidable que travessi temps, espais i cultures molt diverses, no és pas desenraonat recordar-vos d’aquest que fa segles que s’arrossega entre pobles de pertot.

Aquestes doce palabras retorneadas consisteixen en una espècie de fórmula mnemotècnica per a la recitació d’un credo que si bé pogué tenir un origen d’ensinistrament religiós popular, s’ha emprat com a conjur guaridor o com a talismà contra fatalitats meteorològiques, així com també s’ha difós la llegenda que serveixen per franquejar el pas de l’ànima a l’altre món o protegir-se de les insídies de bruixots i diables. Evidentment, ha sofert adaptacions segons quin fos el rerefons doctrinal dels qui l’expressaven –del sol i la lluna iranià al deu i la verge pura- però l’essència i estructura s’ha mantingut intacte de forma sorprenent i colpidora.

Si tot va com espero, avui enregistraré la versió del nostre Marcelino –que després de certes recerques he constatat que és especialment original-, però per anar fent boca, us deixo aquesta altra pròpia de les zambombas gaditanes que espero sigui un dels molts assumptes que puguem tractar aquí plegats en aquest proper i venturós any que pica a la porta.

Postdata hebraica

Tot aprofitant que en Jesús encara no ens ha passat revista i que les dates conviden a la lleugeresa, us explicaré amb animus jocandi la meva accidentada iniciació en els quefers hebraics.
Quin va ser el detonant d’aquest interès no ho sabria dir. Potser l’enlluernament juvenil per la literatura ostjuden, la commoció que en una sensibilitat inclinada vers tot allò residual sempre provoca el descobriment del món sefardita, la troballa d’un fil tènue que podria unir-me a una nissaga de conversos de Lucena o una barreja de totes aquestes i altres coses.

El cas es que aquesta seducció estètica difícil de raonar va portar-me a proposar a la televisió de Barcelona una petita peça documental sobre la comunitat jueva de la ciutat.
Amb la ingenuïtat del novell, jo pretenia conjuminar el rerefons llegendari de la història de les claus esmentada a l’anterior apunt amb la realitat de l’actual comunitat barcelonina.
Com s’ha vist, la investigació del primer punt ja va desballestar un dels meus primitius propòsits, però encara quedava dempeus l’altre. I dic encara perquè no sabia quina mena de finíssim sedàs m’hauria calgut travessar per aconseguir-ho.

Així, després d’un pacient setge, vaig aconseguir ésser rebut per la presidenta de la Comunitat Israelita de Barcelona. I allà vaig començar-me a enredar en la subtil xarxa de prevencions amb que molt raonablement els membres d’aquesta preserven la seva discreció. Perquè tot i detallar molt detingudament les meves intencions, oferir solides comprovacions de la meva identitat i admetre llargues deliberacions per rebre el vist-i-plau, se’m va donar unes instruccions sense les quals no hi hauria filmació possible. A saber: no podria enregistrar cap cerimònia religiosa i, segurament, ni tan sols la sinagoga buida, em reservaria de donar dades molt detallades sobre els protagonistes de la peça o de recollir determinades opinions polítiques i, sobre tot, la condició més enigmàtica, només parlaria d’aquella comunitat i no de cap altre.
Per un peça que no havia de durar ni deu minuts, tot allà semblava un xic excessiu, i posteriors dilacions i traves van convidar-me a deixar-ho córrer.

Però aquella claudicació no implicava deixar de satisfer certes curiositats. I si fins aleshores desconeixia que hi hagués cap altre comunitat jueva a Barcelona, el deseiximent del projecte em permetia esbrinar-ne alguna cosa.
És així com vaig saber que a finals del setanta, l’arribada d’alguns jueus sud-americans va introduir un element de tensió dins la comunitat ortodoxa establerta a meitat de la dècada dels cinquanta. Perquè aquells jueus argentins, uruguaians o xilens s’adscrivien de forma poc dissimulada als corrents reformistes o progressistes del judaisme; una eventualitat que indubtablement feia poca gràcia als observants de l’ortodòxia del carrer Avenir.

Per apaivagar els malentesos i tractar de conformar una única comunitat, que atès el petit nombre de jueus de Barcelona semblava l’opció més sensata, s’emprengueren diversos intents de conciliació. El més important va ser un dinar de germanor en una finca de Valldoreix, on a principis dels vuitanta es van trobar membres d’ambdues tendències. Però com li explicava l’any passat al Jaume Fàbrega, no es va comptar amb què si els ortodoxes portaven les seves viandes impecablement sacrificades, els jueus del con sud tampoc van renunciar als seus sagnants talls de vedella poc ni gens càixer. I com el propietari de la casa es va negar en rodó a que aquelles carns impures profanessin la seva graella, el dinar va acabar com el rosari de l’aurora i els retrets i baralles d’aquell aplec van trencar tota possibilitat de consens. El resultat ja el sabeu, i encara avui hi ha dues comunitats a Barcelona que actuen com si l’altra no existís i fan tot el possible per ignorar-se.

Puc dir que malgrat tot, el meu interès pel judaisme no va decaure, i que encara el conreo de forma amateurística, com aquests papers demostren de tant en tant. Però aquella experiència va representar el més gràfic ensenyament possible del “tres jueus, quatre sinagogues” que em diuen els qui hi entenen més que jo que guia tants aspectes de la vivència d’aquest poble tan tossut i irreductible.

En clau sefardita

La llegenda destil·la una delicada melangia i engalana una fidelitat ja prou generosa i emocionant. Ens explica que els jueus sefardites que el 1492 patiren els efecte de l’edicte que el seu gran refutador Isaac Abravanel va qualificar com “la manceba de todas las expulsiones, la grande, la amarga”, i hagueren de marxar amb una mà davant i l’altra darrera, s’endugueren d’amagat les claus de les seves cases hispàniques amb l’esperança d’una absència només transitòria. Així haurien passat de generació en generació fins al dia d’avui, en què moltes families d’aquest origen encara les conservarien com un recordatori de la llar perduda.
Una composició sefardita condensa la història en els versos que diuen ¿Dónde está la llave que estaba en el cajón?/Mis nonos la trajeron con grande dolor/de su casa de España.

Llàstima que algunes coses no acabin d’encaixar.
La primera és que aquesta lletra no és una composició popular tradicional, sinó una creació de Flory Jagoda, la gran intèrpret de música ladina del segle XX nascuda a Sarajevo. L’altra, i més decisiva, és que el primer esment a aquesta llegenda –si deixem de banda alguna marginal referència en documents duaners de confiscació de béns a jueus que emprengueren aquella nova diàspora- es troba a l’obra d’Ángel Pulido; als llibres i articles mitjançant els quals aquest escriptor i agitador pretengué des de 1905 reivindicar la condició espanyola d’aquells qui malgrat l’allunyament secular i la dispersió havien servat la llengua de la mare pàtria.

La conclusió de molts historiadors i etnòlegs és que o bé Pulido va inventar-se aquell romanç commovedor o bé se l’inventaren alguns dels sefardites balcànics que conegué en els seus viatges i ell s’avingué a creure-se’l i estendre’l amb èxit incontestable: d’ençà aparegueren una munió de claus rovellades que els seus propietaris juraven i juren autèntiques i el pes d’aquesta imatge ha estat tan transcendent que molts programes, congressos i associacions de l’àmbit sefardita l’han incorporat com a símbol.

Sense aquesta notorietat, l’afer podria quedar en un episodi simpàtic que no mereix més giragonses. Però evidentment, quan parlem d’una ficció d’aquesta escala, amb aquest impacte real en l’imaginari dels seus propis protagonistes, va molt més enllà. Per alguns intel·lectuals sefardites aquestes efusions folkloritzants traeixen la veritable memòria, i en fer-ho converteixen en artificial un llegat autèntic, emmascaren la lluita per la seva transmissiói permeten sublimar a través d’estilitzacions la responsabilitat envers la realitat crepuscular d’aquest cultura.

Comprenc aquests retrets, i els riscs que la mistificació introdueix sempre en teixits tan precaris, la possibilitat de llur deformació sense retorn. Però a vegades aquesta mena de tradicions inventades expressa alguna cosa molt pregona de l’ànima d’una comunitat. Mostra la il·lusòria però valent esperança que l’irreparable tingués reparació, i projecta l’anhel de comptar amb una clau encara que fos simbòlica capaç d’enrunar velles bastides: una idea que emprada no només com a estèril consol, sinó com a emblema d’una actitud pot tenir inesperats poders transformadors.

Coda: Potser Hugo Pratt ens oferís la més poètica solució a aquesta disjuntiva. La seva família materna, de turcs sefardites, tenia una d’aquestes preteses claus i ell va emportar-se-la a Toledo per provar d’obrir alguna porta. Explica que, com era d’imaginar, no va trobar-ne cap, però que anys més tard aquella mateixa clau misteriosa li servia per obrir el pany del seu apartament de Paris.

In memoriam M.L.

Sospito que avui no seré gaire original. La mort tampoc ho és amb la seva fastigosa monotonia.
Però en Mikel va aconseguir fer algunes coses duradores, d’aquelles que la nostra immemorial enemiga no pot neutralitzar tan fàcilment perquè ja han penetrat més enllà de la seva jurisdicció.
Ara, les seves cançons ja són nostres, de tots, i no les lliurarem tan fàcilment.