La sensibilitat fantasma

No he oblidat que a les classes de llengua de l’Institut, sovint consumides en arideses ortogràfiques, les sessions dedicades a la sociolingüística se’m presentaven com vacances pagades a un oasi. Devien ser les llistes i mapes de totes les llengües que es parlaven a Europa, algunes amb uns pocs milers d’usuaris i rere les quals hi llampeguejava la constatació de miraculoses pervivències i diferenciacions, qui em portaven la remor d’una festa que tot just començava en aquell llindar.

Però d’aquelles lliçons conservo també molt viu el sacseig d’un estremiment primer: en la descripció de les llengües romàniques, al darrer rengle i de passada, s’hi afegia un cert dàlmata que s’assegurava extingit a les darreries del segle XIX.
Aquella idea difícil d’assimilar, oferta en brut i prèvia a qualsevol aprofundiment en el concepte de canvi lingüístic, contenia per a mi quelcom d’esglaiador: com la pèrdua del membre d’una família que projecta sobre tots els altres una ombra de fatal amenaça; el recordatori de la pròpia mortalitat i l’avís que ja no és possible la innocència.

Que per altra banda els nostres esforçats professors no dediquessin ni un segon de més al dàlmata s’ha de saber perdonar. Encara avui és un petit enigma pels filòlegs, perquè les fonts escrites en són molt escasses i els testimonis directes una poquesa. El seu origen sembla trobar-se en les bosses de parlants il·líris romanitzats que habitaren en viles de tota la costa de Dalmàcia, de Rijeka a Kotor. Durant la fragmentació del llatí aquestes ciutats desenvoluparen les seves pròpies variants de romanç i, després, gràcies a certa continuïtat urbana, resistiren a l’eslavització total del seu rerepaís. Curiosament, va ser l’expansió medieval veneciana qui primerament va contribuir a una progressiva assimilació que ja al segle XIV estava engolint dialectes com el ladera de Zadar. Altres, com el de Ragusa (Dubrovnik), patiren les finals raneres durant el segle XVI.
Després d’aquesta data, i llevat d’algun enclavament residual a terra ferma, podria dir-se que el dàlmata, que en qualsevol cas mai degué comptar amb més de 50.000 parlants, només romangué viu a un grapat d’ illes de l’Adriàtic: a Cres, Rab o Vecla (Krk).

És a aquest darrer paratge on a 1897 s’adreça el gran lingüista italià  Matteo Bartoli per a trobar a qui n’era el darrer parlant, Tuone Udaina.
Però Bartoli ni tan sols obtingué la recompensa d’un informant d’excepció: Udaina, que de fet havia après l’idioma de forma indirecta per les converses dels seus pares i avis, era ja un vell esdentegat i sord  que feia vint anys que no refrescava el seu dàlmata i que s’hi expressava en una forma molt contaminada pel vènet i el croat. Per acabar-ho d’adobar, Udaina va morir només un any més tard en trepitjar una mina i va escapçar així les esperances de Bartoli de completar la seva tasca.
Descomptant algun altre aïllat i incògnit parlant, Udaine fou el darrer humà en saber comunicar-se en vegliota i amb la seva defunció es tancava el precari registre documental d’aquesta llengua.

Potser m’he estès massa en l’exposició d’uns fets que poden trobar-se sense penúries en llibres especialitzats o a la Xarxa. Però es tractava d’una altra cosa. Era l’afany d’identificar si tornant a explicar-me aquesta història hi trobava el ressort que va activar dins meu la passió per la nota al marge, per la perifèria, per passadissos oblics.
I sí, crec que en certa manera dec al dàlmata, i a aquesta noció titubejant que introduïa en els meus horitzons, el primitiu reconeixement d’allò que avui anomenaria la meva sensibilitat fantasma: la acusada inclinació per tot allò que és evanescent, i la percepció que sobre les darreres coses, quan ja deixen traslluir la foscor que ha de devorar-les, s’hi manifesta no ja llur utilitat perduda, sinó com deia Max Weber, el seu sentit. I que el seu deixant, el seu eco que s’esmorteix, l’halo espectral que projecten sobre el món parlen amb més eloqüència d’un indret, d’una gent i de les seves circumstàncies que moltes presències més sòlides i tangibles.  També el silenci –un silenci dalmàtic-  qui fa apreciar i entendre el so.

Mesures II

Fa unes setmanes, el pare de la meva amistançada va demanar-li permís per acceptar una oferta generosa sobre unes terres més aviat ermes que sempre havia promès deixar-li en herència a la comarca extremenya de la Tierra de Barros. Nosaltres n’havíem fet broma sovint parlant de les seves fanegas i, encuriosit per saber de quines dimensions parlàvem, vaig topar-me amb que ningú sabia traduir-me exactament en quants metres es xifrava el negoci. Senzillament, tots els implicats en la operació tenien dins la noció de l’extensió d’una fanega en aquella contrada.

I és que parlem d’un fenomen segurament recessiu, però encara molt notori a bona part de la geografia ibèrica. Les divisions de terreny fetes molt abans de l’extensió del sistema mètric decimal es corresponen amb unitats de mesura pròpies, d’abast més o menys localitzat i que segueixen tenint una important vigència. I sovint, davant l’abstracció pragmàtica dels metres quadrats, ens ofereixen informacions molt valuoses sobre socioeconomia agrària i zones d’influència cultural.
Per exemple, a les comarques de l’Ebre o a Alacant encara es parla del jornal de terra, és a dir, l’extensió que podia treballar-se en un dia de feinejar-hi. Car aquest jornal varia segons el tipus de conreu, cada regió tenia com a patró el predominant. Al Delta, com és lògic, és la sega d’arròs. A Àvila, encara amb més cruesa, s’hi conserva la peonada de prado.
En altres casos l’assumpte pren una poètica fisicitat. La vessana, encara en servei a la banda de Girona, té la seva etimologia en el mot llatí “versare”, això és, girar, i té relació amb el tomb dels bous després de cada llenca de terra llaurada. També a Astúries ens trobem amb una penyora de la força de treball animal amb el seu dia de bous, d’igual origen que l’aranzada o obrada castellanes.

Aquestes formes d’amidar són un patrimoni segurament condemnat, però d’una bella heterogènia que no s’esgota fàcilment. No només ens trobem amb estadals i huebras, ferrados i quartals, rapadas i destres, sinó que fins i tot dins una mateixa denominació hi ha divergències. Les vessanes abans esmentades podien ser de rei, de baró o de comte; les émines lleoneses no són iguals si parlem de regadius o secà i etc.

Evidentment, moltes d’aquestes unitats de superfície tenen una íntima relació amb unitats de capacitat també caigudes en desús. La fanega –al País Valencià la fanecada- és la terra que calia per recollir una fanega/faneca de gra. Però com ja podíem sospitar, no és igual la de Castella que la de Canàries, la de Castelló que la de Màlaga i etc. La productivitat de la terra, ja se sap, és variable

Per cert, la fanega de Badajoz, gairebé la més estesa de les mesures ibèriques, equival a 6439,5617 metres quadrats. I comptant que acabin per vendre’s, m’adono que estic deixant passar l’oportunitat de convertir-me en un respectable petit propietari rural. Potser m’hi hauria de repensar…

La seducció dels catàlegs

Des que era un marrec he sentit el plaer de la enumeració, la il•lusió de les taxonomies, el gust per les classificacions que proven d’ordenar en segures categories i ben mesurades jerarquies la multiplicitat inabastable de la vida. I aquesta és una de les meves grans contradiccions, perquè no només sóc conscient que les inesgotables formes de la realitat defugen qualsevol intent d’aquesta mena, o que cap símbol pot representar la diversitat de les coses sense reduir-les i eixugar-les, sinó que ho celebro i em dóna esperança que així sigui.

Però a vegades també m’angoixa, em fa sentir el neguit de la impotència per fixar i retenir d’una manera precisa tot allò que m’estimo o m’interessa.
És en aquesta contradansa que passo els meus dies. He malbaratat un temps preciós fent llistes, imaginant mètodes, cercant modes de deturar el fluxe del que m’envolta, d’organitzar els meus llibres, els meus records, la meva col·lecció de taps de cervesa, els meus viatges o les meves especies de cuina tan exhaustivament com fos possible. L’altre meitat de temps se n’ha anat abandonant-me feliç i peresós a l’anàrquic corrent de la vida que s’esmunyia per les escletxes d’aquests quimèrics edificis.

En l’entremig, he desenvolupat un forta simpatia pels meus predecessors i per totes aquelles nomenclatures que han pretès apamar el món i els seus fenomens. Les que més m’agraden són aquelles que s’han provat obsoletes o pertanyen a una sensibilitat que ja no és la nostra. Afanys de donar forma a l’innominable. N’hi un bon grapat en llatí, car el llatí encara era la llengua acadèmica de les èpoques on aquestes coses es creien possibles.
I cap m’encisa més que aquella que distibueix en els següents motius el més fugisser dels actes humans. És a dir, el de llevar-se la vida.
I que són:
Tedium vitae
Valetudinis adversae impatienta
Impatienta doloris
Furor
Jactatio
Pudor
Liberum mortis arbitrium
Subtractio
Nulla justa causa
i, com no….Aequivocus.

“Guárdalo, que es bueno”

Part del captivador misteri del flamenc prové de la seva submissió a codis tàcits i un xic hermètics, a intèrprets tocats per follets capriciosos i a lògiques tan intangibles com el sentir-se a gust que necessiten alguns d’ells per cantar en condicions. I a la seva ànima escindida entre la professionalitat i un reguitzell de tradicions, petites supersticions i sinuositats que fan imprevisible cada sessió. També a certes reserves ancestrals que parlen d’una música on la seva funció original i llur representació artística encara es toquen i es confonen.

L’alboreá n’és l’exemple més assenyalat. Aquest és un cant enigmàtic. La seva etimologia i filiació són molt dubtoses i, fins a meitats del segle passat, pocs no gitanos l’havien escoltat car es reservava exclusivament a la intimitat dels casaments d’aquesta ètnia. Era la peça que s’entonava mentre es passejava a la núvia a coll-i-be i s’exhibia el mocador tacat de sang que donava prova de llur virginitat. Conseqüentment, es considerava una mena de profanació cantar-lo fora d’aquestes circumstàncies i en presència d’estranys: Rafael Romero, que va ser dels primers en fer-ho ho en un enregistrament d’Hispavox, va veure’s exposat per aquest fet als anatemes de molts dels seus parents.

No obstant això, alguns historiadors mantenen que aquest costum no és privatiu dels gitanos d’Andalusia i que, fins a les acaballes del regnat dels Austries, estava també estès entre els castellans. Després caigué en desús, excepte entre els romà, sempre més conservadors en les seves pràctiques. Ells anaren “aflamencant” la sonoritat de les alboreas fins a creure-les exclusives del seu llegat. Una prova d’aquesta teoria seria que no hi ha paraules pròpies del lèxic caló en les coples de les alboreas; un fet únic en el grup de cants de més forta petjada gitana.
Les coples de l’alboreà fan referència al ritual nupcial: són consells a la núvia, exaltacions del seu poncellatge, homenatges als pares i padrins que n’han protegit la virtut i etc.  Una de les seves estrofes més populars ens diu:

“Dónde está el pare de la novia/ que ya su hija ha salido en victoria”

Sé que des d’una perspectiva moderna aquest ritus pot semblar poc defensable, però hom no pot deixar de sentir un estremiment davant un residu cultural que ensorra molt fons les seves arrels i, sobre tot, davant la seva colpidora bellesa alhora solemne i festiva.
L’exemple que aquí us deixo és propi de Xerès –per tant amb un compàs de buleria per soleá romancejada- i pertany a Tía Anica la Piriñaca, la prodigiosa cantaora de qui vaig esciure’n una petita evocació per il·lustrar el retrat que en va fer el meu compare i gran afeccionat Gustavo Rico.

”Guárdalo, que es bueno”. Probablement, una de les més boniques gravacions flamenques de que tingui constància.

Estiu indi I

Un del assumptes que més obstinadament ha aparegut en les nostres converses amb l’amic Paolo, i que sovint té un amarg reflexe en els seus focs follets, és la consciència de com quan en un conflicte cultural i social s’hi esdevenen iniquitats i imposicions per la via de la força, si no es reparen ràpidament i s’estableixen pactes de convivència en peu d’igualtat, aquestes corren l’alt risc no només de perpetuar-se sinó també de legitimar-se.

Tractaré d’explicar millor el concepte amb una experiència recent i llur comparació amb altres de ben conegudes per tothom. He passat l’agost a la Columbia Britànica i els Territoris del Yukon. Aquesta vasta massa de terra d’administració canadenca compta amb una presencia europeo-americana que no va més enllà dels 150 anys –i en alguns indrets remots no pot considerar-se que tingui rellevància gaire més lluny de l’època de la construcció de la Alaska Highway als anys 40. Abans, i per un període aproximat de vuit mil·lenis, fou la llar d’una població nativa que avui es troba dividida en més de dues-centes nacions (i deixarem per un altre dia l’esclariment de la complexa classificació social, ètnica i lingüística que determina la pertinença a un d’aquests pobles).

Com qualsevol pot imaginar, la colonització blanca no va ser cap model de respecte: les despossessions, el menyspreu ferotge per la tradició precedent, els intents oberts d’assimilar els aborígens i la marginació racial una vegada aconseguit aquest adjectiu serien un matusser però acceptable resum d’aquesta activitat “civilitzadora”. Però potser per la immensitat de l’espai, l’escassa densitat de la població blanca en moltes d’aquestes contrades i la malgrat tot relativa immediatesa del procés, hi ha subsistit una massa crítica prou important de pobles nadius que mitjançant una resistència progressiva, ferma i serena ha anat fent sentir la seva veu i obtenint de l’estat canadenc el reconeixement de drets i reivindicacions territorials i culturals. Tan se val si s’ha tractat de pura mala consciència, d’un càlcul polític o d’un sincer penediment i desig de reparació: després de molts anys de dura oposició i d’una manera molt notable, el Canadà no s’ha limitat a demanar vagues excuses, sinó que ha dotat de continguts reals aquest revertiment d’antigues infàmies: retorn de terres expropiades, estatuts especials, un esforç econòmic d’integració i promoció a tots els nivells, plena identificació d’aquestes anomenades First Nations com a part fonamental de l’herència d’aquestes regions i, allò que encara és més important, una forta pedagogia per fer comprendre els nouvinguts que allò que s’estava portant a terme era el correcte.

Va ser especialment il·luminador que, en totes les meves xerrades amb gent de diversa edat i condició, no trobes ningú que no defenses aquestes mesures i recordes que el seu establiment que avui podria semblar discriminatori per a ells mateixos s’havia de jutjar amb la perspectiva d’allò escaigut no fa més d’un segle.
Evidentment, es podrien afegir molts matisos a aquesta perspectiva tan falaguera, i la situació dels indis està molt lluny de ser idíl·lica. La transmissió lingüística, de la qual parlaré en un proper apunt, es troba molt deteriorada i els quadres de desarrelament i inadaptació són encara una ferida ben oberta. Perquè fatalment, tot procés substitutiu d’aquesta intensitat i velocitat, que no dóna lloc a la elecció o si més no a la lenta absorció, deixa cicatrius que no poden guarir-se. Però la clau de tot l’afer és que, si bé és il·lusori pensar que en aquesta mena de conflictes es pot fer marxa enrera i que ja per sempre els nadius s’ hauran d’empassar el fet d’haver sofert una dramàtica i sobtada alteració del seu lliure esdevenir, s’han bastit els fonaments per impedir que els qui van patir la violència i aquells qui la van propiciar o se’n van beneficiar es sentin investits de les mateixes prerrogatives i d’idèntica legitimitat. Com a mínim, fins que la balança no torni a estar una mica equilibrada.

I allà on volia anar: aquesta manera d’abordar el problema topa frontalment amb el d’un cert pensament europeu que es fa dir hereu de la il·lustració i que amb la pretesa de la igualtat dels ciutadans vol fer passar per just allò que no és més que l’statu quo del poder dominant. I quan un poble o una comunitat minoritzada tracta de refer la seva cultura estroncada i exigir allò que li pertoca, alcen la veu per denunciar-ne el seu criminal etnicisme, anacronisme o provicianisme, segons escaigui. Són, és clar, els abrandats defensors de no somoure els fantasmes del passat i deixar les coses com són, encara que hagin arribat a ser gràcies a passades vilanies i abusos.

Un dels més representatius propagandistes d’aquesta versió de la barra lliure, el gran egòlatra del periodisme espanyol Arcadi Espada, arriba a introduir conceptes tan indecents com el de la sippenhaftung per representar qualsevol esforç de mitigar velles injustícies i repensar la realitat en termes d’una major equitat. La sippenhaftung és una figura del dret medieval germànic que significa l’extensió de la responsabilitat d’un crim a la nissaga de qui l’ha comès, encara que no hi hagi tingut cap participació. En la seva demagògica equiparació, per exemple, la política de normalització lingüística catalana no seria quelcom altre que una forma d’aquesta sippenhaftung, que deriva sobre els actuals castellanoparlants de Catalunya el pecat d’aquells qui han aprofitat els darrers tres segles de subordinació política del Principat per imposar la seva cultura.
I així, mitjançant l’evocació d’aquesta aberrant pràctica jurídica, pretén neutralitzar els afanys dels qui lluiten per mitigar una alteració tan desproporcionada dels equilibris naturals portada a terme per les vies de la força i la ocupació militar. Un argument que segons la mateixa perversa lògica podria aplicar-se a tota situació similar i que, per exemple, per no caure en la odiosa sippenhaftung, ens hauria de fer donar per bona tota dominació o genocidi que no hagi pogut reparar-se després d’una generació.
Malgrat tot, es tracta d’una degeneració del discurs molt interessant perquè ens retorna a la constatació que fèiem al principi: la importància del factor temporal en la sedimentació de situacions iniqües i la possibilitat de fer-ne una causa plausible una vegada es difumina la relació directa amb aquells qui la protagonitzaren.

Crec que la meva postura resulta evident. No sóc tan il·lús ni tan capsigrany com per a pretendre que les cultures, les societats, les comunitats s’han de mantenir inalterables i perfectament diferenciades les unes de les altres. Les filtracions, les intercomunicacions, les oscil·lacions i fregaments no només s’han d’acceptar com un part de la dinàmica històrica humana, sinó que són enriquidores i permeten obrir pas a noves configuracions. Una vida que pagui la pena de viure no pot ser res més que aquesta lluita i mutació infinita, i qualsevol aspiració de congelar-ne el moviment és un instint nauseabund de mort. Però tot això s’ha de produir sense dreceres violentes i sense que una de les parts estigui sotmesa i lligada de mans i peus, sinó per un intercanvi recíproc, on tots els agents siguin igualment permeables. I si es percep que no ha estat així, llavors és legítim corregir-ne els excessos i aportar contrapesos fins on sigui necessari. I tota apel·lació a sippenhaftungs i altres fantasmagòries justificatives només posen de relleu el desig d’una obediència servil i la manca de respecte pel proïsme.
És a dir, brut i repulsiu imperialisme.