Tauromàquia: l’oblit imprudent

El meu avi, fill de Lucena i veí de Sevilla, es delerava amb els toros. Al meu pare, en canvi, nascut no gaire lluny de la Real Maestranza, sempre l’han fastiguejat. Jo, entremig, me’ls miro amb perplexitat. M’agrada quelcom del seu ambient i ritualisme, del castissisme del seu llenguatge i de llur ressò atàvic, i se m’acostuma a ennuegar l’espectacle. Em respecto els seus partidaris i entenc els seus detractors, encara que sovint em molestin les maneres casernàries de certs defensors d’ambdues causes.
Ara bé, allò que em costa més de pair és que se’ls refusi per considerar-los un símbol del colonialisme dels veïns. En aquestes coses hauríem de mostrar més astúcia i menys visceralitat i ens evitaríem que s’aprofitessin les armes que ens hem deixat prendre.

Prou que entenc que la tauromàquia va ser mistificada pel franquisme com tot allò que va tocar, i que va fer-ne un emblema de la victoriosa i recta hispanitat davant tota tendència disgregadora. I que encara abans, els intel·lectuals noucentistes, en el seu afany de fundar la identitat catalana en paràmetres cívics i europeus, van estigmatitzar les curses de braus com una rèmora bàrbara que calia abolir.
Però res d’això amaga que els bous –fatalment si es vol- són una tradició catalaníssima. No pretenc avorrir amb dades: n’hi ha prou amb dir que està provat que al Principat o al País Valencià ja s’hi bregaven braus abans que aquests regnes fossin xuclats per la corona castellana, o que si hom s’atansa a la plaça de Ceret, guarnida fins el capdamunt de senyeres i amb un cobla que fa sonar L’Estaca o la Santa Espina abans de l’espectacle, comprovarà que aquesta festa encarna un esperit resistencial de catalanitat.

De manera que si avui a Catalunya representen les essències més ràncies de l’espanyolitat és més aviat per la nostra deserció que per mèrits forans. Potser sí que allò més honorable sigui actuar en consciència i que si una cosa ens provoca rebuig no se’n calculin els aspectes tangencials. Però no deixo de pensar que hagués estat més intel·ligent reclamar aquesta herència, tornar a fer-la nostra –encara que fos a contracor- i impedir amb aquest sacrifici que la reaparició d’un matador a Barcelona es pogués convertir en un acte de fe integrista anticatalana.
Sí, certament hagués estat molt més murri impedir que se’ns apropiessin d’aquesta bandera, sobre tot tenint en compte que la crisi de valors estètics del ritual taurí en els darrers quaranta anys, la imparable decadència del coneixement del públic i la deterioració de la qualitat dels animals fan sospitar-ne un futur molt negre. Com diu Salvador Boix, l’apoderat català de José Tomás, “malaguanyats els esforços per liquidar-la – i per oferir-la com a trinxera enemiga, afegeixo jo- precisament ara, quan tot apunta que ella sola, més o menys tard, s’acabarà morint.

D’una Albània somniada

Els arbëreshë van arribar a Itàlia en diverses onades al llarg del segle XV. Primer en petit nombre, com a forces mercenàries que recolzaven les pretensions de la Corona d’Aragó sobre Nàpols i els seus dominis. Més endavant, foragitats per l’expansió otomana, aprofitant l’agraïment del rei n’Alfons el Magnànim i la seva concessió de terres a la província de Catanzaro. Allí s’establiren i s’expandiren per Lucània, Calàbria i el nord de Sicília.
Venien d’Albània i també de colònies albaneses de Grècia, i mai se n’oblidaren. Conservaren la seva llengua autòctona i el seu catolicisme de ritu bizantí. Però també honoraren la hospitalitat del seu país d’acollida i foren fidels aliats de les conxorxes garibaldines. Un dels seus prohoms, Francesco Crispi, és considerat un dels agents determinants en el procés d’unificació de la península transalpina.

Més de cinc segles després d’aquell petit èxode, encara una cinquantena de viles, en alguns casos ja totalment aïllades, continuen reconeixent-se de forma majoritària en aquesta identitat ètnica. La forta emigració meridional de començaments del segle XX i la progressiva assimilació han fet minvar el contingent de persones que encara es declaren italoalbaneses -els càlculs més pessimistes les limiten a unes deu mil- però en els darrers anys també s’aprecia un cert revifament de l’orgull d’aquest poble i un petit progrés en el reconeixement de la seva singularitat.

I potser en això hi hagi tingut influència un fet paradoxal i de gust agredolç. Els arbëreshë, malgrat la llarga separació, seguien pensant en Albània com en la seva mare pàtria. Una Albània idealitzada pel filtre del temps i la distància, però essencialment igual a aquella que s’havien vist forçats a abandonar.
Però l’esfondrament del comunisme albanès –amb mig segle de radical isolament d’entremig- va fer arribar a Itàlia a una nova fornada d’emigrants. I els arbëreshë, que de primer veieren aquest retrobament com un possible esperó a la seva cultura i a la reconstrucció dels lligams amb el seu país d’origen, van descobrir que la seva llengua arcaica i pre-otomana no era ja la mateixa que la d’aquells nouvinguts, com tampoc ho eren els costums, els paràmetres morals o les inclinacions i projectes de futur. Qui ells tenien fins aleshores per germans eren més aviat uns cosins llunyans de qui la història i l’experiència els havia separat de forma irremissible.

Els arbëreshë van saber per aquesta desencisadora constatació que estaven sols al món; potser només emparentats amb unes escadusseres comunitats del nord de Grècia similars a les seves. Però també això els va fer entendre que si volien sobreviure, si el seu llegat i testimoni volia salvar-se d’alguna manera, només podien comptar amb ells mateixos, amb la seva perseverança i fidelitat. I que aquella Albània perduda de la qual ells encara en custodiaven fragments ja només existia en la seva voluntat de romandre. Tan de bo no els manqui la forca i aconsegueixin reeixir-hi.

De l’igni misteri

En la nit que més s’escurça, sobre els espadats del comtat irlandès de Corcaigh o a Cornualla, els darrers descendents dels celtes –o potser dels normands, que alguns cronistes ja advertiren que havien romàs més ferms en els costums celtes que els mateixos celtes- encenen les alimares que saluden l’arribada de l’estiu.
La mateixa vesprada, una solemne comitiva baixa d’una muntanya propera les falles que nodriran el foc de la plaça d’Isil a l’Alta Ribagorça. És el gest que es repeteix en diverses formes arreu del país; potser el postrem ritus col•lectiu d’un vell poble que conjura així la fosca que l’espera. Però tampoc aquest gest, d’una fidelitat antiga, els és privatiu: si naveguessin per les costes de Galicia o Astúries potser els sorprendrien els llums que titil•len sobre les platges, qui sap si mentre les últimes remeieres s’afanyen a collir el gram negre i la berbena que els servirà en els seus embruixaments. I encara com a vestigi d’una germanor més oblidada, haurien de reconèixer les teies amb que suecs i danesos, estonis, lituans i finesos honoren divinitats de les quals ja se n’ha confós el nom i els privilegis, però que des de l’altra banda de l’ombra emeten reflexes del seu esfondrat imperi.

Qui som i d’on venim? No hi ha cap moment en tot l’any on aquestes preguntes ens burxin amb més força i, alhora, més es dissolguin en els ritmes endimoniats de les músiques i dels vapors etílics que ens atien, ens retornen a una consciència primitiva de qui som i d’on venim.

Històries pregones que se’ns mostren i se’ns esmunyen al ritme de la dansa. Plutarc ens explica que després d’una de les seves baralles, Hera va amagar-se de Zeus. Rodava desconhortat el monarca olímpic quan Alalcomeneu li va proposar l’enginy que faria reaparèixer a la deessa. Havia de vestir de núvia un xòanon, un tronc antropomòrfic, i sobre una carrossa fer-la desfilar pels carrers de Platea camí d’unes fictícies noces. Hera no va poder resistir la provocació i, com estava previst, s’abocà sobre aquella que havia de suplantar-la. Però quan va esgarrapar els vels que cobrien l’artifici i va descobrir l’enganyifa, va amollar una sinistra riallada i va unir-se a la comparsa per continuar aquell simulacre fundacional. Encapçalant el seguici va acompanyar la “núvia” a prendre els seus banys prescriptius i després se l’endugué a un turó on hi feu bastir una gran foguera, atacar-hi les bèsties que exigeix tot sacrifici i vessar-hi la resina aromàtica que l’ha de perfumar. Al damunt hi plantà el xòanon, que ella mateixa lliurà a la flama.
El curós Pausànies, qui va visitar l’indret molt després d’aquest fets, ens confirma en el IX llibre de la seva Ἑλλάδος περιήγησιςr que quan ell va recórrer Beòcia encara s’hi repetia aquella enigmàtica cerimònia i que “no hi havia foc que fos tan alt ni que s’albirés des de tan lluny”.

Que hi ressona dins aquesta mite? No ho sé dir amb exactitud. Només sé que la bàrbara alegria de la gran mare espetega dins meu cada vegada que l’invoco. La crepitació d’un misteri igni.