A l’immortalité
Juny 17, 2008
Aquesta bitàcola va ser creada per a consignar-hi persistències, a vegades petites i declinants, que desdiguessin la idea tètrica d’un món uniformitzat i proclamessin la bellesa de la diversitat i la necessitat de tenir-ne cura.
Però en aquest camí també ens hem topat amb residus i singularitats que, malgrat els nostres ferms principis, seria impossible enyorar si desapareguessin. Com les zones radioactivament contaminades o l’Acadèmia Francesa.A aquesta darrera, però, cal entendre-la. Després de cinc segles de servir de cadafals de velles glòries i de ser feliç irresponsable de galimaties com el de l’ortografia de la seva llengua, ara tem perdre’n el monopoli. I per això ha emès un comunicat en el qual blasma l’intent d’esmena de la Constitució, on el seu primer article podria incloure que “les llengües regionals pertanyen al patrimoni de la nació.”
L’argument que sostenen aquest immortels –poca broma amb la maledicció de les mòmies- és que “Després de cinc-cents anys, la llengua francesa ha forjat França.”
Semblaria que aquesta farga on pràctiques com les prohibicions legals, els càstigs físics i pecuniaris, la instigació a la delació entre companys o les humiliacions públiques d’infants que parlessin qualsevol mena de “patois” han tingut plena vigència -per no posar-nos demagògics i recordar els nens algerins que recitaven el “nos ancêtres, les gauloises” mentre les autoritats colonials torturaven els seus pares- seria més aviat una cosa per avergonyir-se’n i tractar de superar. Però ben al contrari, els acadèmics manifesten les seva temença per un canvi que amenaçaria la identitat nacional i comprometria “l’accés igualitari a l’administració i a la justícia” (de l’accés a l’Acadèmia no en diuen ni un mot).
Això sí, la venerable institució no nega pas que les llengües pertanyin al patrimoni cultural i social francès (“Qui en dubta?” arriben a dir a exquisit cinisme) i que el text que incita a retirar tingui “excel·lents intencions”, només que aquestes no tenen lloc a la Carta Magna i caldria “expressar-les d’una altra manera i en un altre lloc”. Per entendre’ns: en els fulls parroquials, a les golfes de casa i on no emprenyin gaire.
Tot i així, cal agrair a aquesta docta i extraordinària intervenció que posi l’accent sobre la més que previsible intranscendència de la reforma. En primer lloc perquè encara ha de passar pel Senat, qui ja podria refer o edulcorar l’esmena. I després quedaria el seu retorn a l’Assemblea, on novament s’hauria de ratificar. Un sender costerut i pedregós que, com ens diu Juan Pedro Quiñonero, té molts números per esdevenir una depuració “que pudiera oscilar entre el retiro puro y simple del reconocimiento constitucional de las lenguas regionales, o la proposición de un texto calculadamente ambiguo que restituya a la lengua francesa su primacía política absoluta y determinante.”
És a dir, que tot plegat, net de pols i palla, serveixi per a torcar-s’hi el ses i poder així seguir amb més o menys coartades en la ruta ja familiar de l’extermini lingüístic.
Àlex, Ja has vist que la versió moderna de la divisió SS Charlemagne ha tombat el projecte de bones a primeres. Però això no vol dir que a França hi hagi ciutadans de primera i ciutadans de tercera. no, home, no. Qui en dubta?
Miquel, m’estimo més no escalfar-me, que ja les vaig dir prou gruixudes en el post.
Per cert, a veure si passes més sovint per aquí, bandarra!
Alexandre,
Jo encoratjo vivament que t’escalfis doncs amb raonaments i pluja fina solament, alguns esculls no els tombarem mai . Especialment aquells en que el veritables nacionalistes s’arrenglen: nacionalista és nomes aquell que reclama pel seu poble tractaments o privilegis que no creu necessaris o justificats per a altres, i que cerca d’assimilar regions on la pròpia cultura mai havia tingut presència.
El raonament de l’establishment gal es salvaguardar la igualtat per sobre de tot: igualtat a canvi d’acceptar els propis postulats i liquidar la diferència cultural, sense debat. Aquest model em sembla fins i tot acceptable per a tractar la immigració, tot i que no ha funcionat prou be en aquest sentit. Però amb les cultures que eren pròpies de l’actual territori francès, esdevé simplement prepotència i arrogància. A Franc,a la diversitat lingüística s’equipara a la diversitat gastronòmica: quina casualitat que mentre la segona s’encoratja, la primera s’escanya i colla amb vehemència.
El rerefons de tot això és que la cultura regional no te futur, i cal consagrar totes les energies cap a la cultura de laboratori i universitat. Quina llàstima que algunes notables excepcions demostren la fal•làcia d’aquest raonament que alguns prenen per axioma: a Bèlgica l’aposta decidida, ferma com mai, per la cultura minoritària flamenca ha generat un ‘sorpasso’ tan econòmic com cultural respecte als compatriotes que van menysprear la seva parla centenària per l’acadèmic francès (Valonia). A Finlàndia, indiscutible referència educativa del món i exemple de civilització, ja fa més d’un segle que l’antiga llengua de l’Establishment, el suec, va ser substituïda per la llengua pròpia de la regió. Tot i així, el suec continua sent obligatori a l’Escola, a tota Finlàndia, perquè així ho van decidir els que van fer la revolució lingüística, i l’Estat finlandès ha de saber atendre a tothom que ho demani també en suec, tot i que la parla sueca només és la pròpia d’un 6% de la població. I per a ser professor també cal saber el suec: espero que aquests cosmopolites de les Universitats catalanes que tan s’oposen al requisit de conèixer el català, ho facin perquè en realitat volen contractar professors que poden impartir docència en llengua Anglesa, i no per a reclutar talents d’America Llatina només.
I és que a Finlàndia ningú parla rus, tot i esser el seu veí més significatiu (nomes un 1.5%). Civilització és també saber reaccionar a les injustícies de la història.
Bertrandeborn