País de brètols

Visc en una mena de país -que en això no hi trobarem fets nacionals o diferencials- on qualsevol cosa que pugui guardar un mínim encís, qualsevol inofensiu rastre d’un passat de formes més gràcils i delicades, és ràpidament identificat, localitzat i destruït. Que mai cap parc assoleix una certa entitat de refugi fetiller? Ja trobaran la manera de fer-lo passar per l’adreçador. Que un barri conserva certes essències populars d’arquitectura i relació de veïnat? No cal que hi patim: un pla per desnaturalitzar-lo o esborrar-lo del mapa vindrà en el nostre socors. I si no, sempre pot confiar-se en l’infame paisanatge per a tornar-lo abominable. Resulta que tenim una ermita del segle XVI que molesta el propietari d’una finca? Doncs es fot enlaire! Que alguna mena de miraculós oblit ha permès conservar la casa d’un insigne dramaturg? S’hi planten a sobre uns bons blocs de pisos i ves que vinc! Així va tot i, més que cap altre -jo he arribat a escoltar al·legar beneiteries com la truita de patates- aquesta podria ésser la marca d’identitat del Regne d’Espanya, de les seves autoritats ferotges i dels seus mesells súbdits.I després hi ha les formes més subtils però igualment odioses d’anar fent aquesta realitat nostre més esperpèntica i deforme. Recordo que quan vivia a Barcelona i sobre Les Rambles s’hi començava a insinuar un magnífic arc de fulles que feien la passejada més ombrívola i deliciosa era qüestió de dies la aparició dels sinistres escamots del departament d’arbrat amb ordres de plomar tota branca que goses conspirar en aquesta direcció. Per no parlar de la dèria maniàtica d’instal·lar enllumenats obsessius que puguin dissipar tota sensació nocturna reservada i acollidora. Si mai s’ha estat a hora foscant en una vila del centre d’Europa es comprendrà immediatament de quina mena de suau plaer enigmàtic ens estem privant .

A vegades, la concatenació d’actuacions d’aquest gènere em força a pensar que només pot tractar-se d’una obra programada de desencoratjament civil. Però tot plegat és tan groller i de tan miserable volada que només pot considerar-se l’efecte lògic de l’embrutiment secular de la població i de la impunitat de empreses sense escrúpols en conxoxa amb dirigents polítics analfabets, corruptes o ambdues coses al mateix temps. I a qui se li acudeixi protestar per aquest festival del disbarat, se’l titllarà d’excèntric, de perepunyetes, d’enemic del progrés, de badoc tronat o d’algun eufemisme encara més feridor. Per tot això, en moments de màxima desesperança, em conhorta pensar que, per exemple, aquest enyor de fanals justos i proporcionats ja rosegava el meu estimat Robert Louis Stevenson, que dedicava a la qüestió un bellíssim escrit que us tradueixo com a mostra de la meva resignada queixa per l’època grotesca i energumènica que ens ha tocat viure:

“A París, a l’entrada del Passage des Princes (…) una nova classe d’estel urbà brilla ara totes les nits, horrible, aliena a aquest món, molesta per la vista humana, ¡un fanal de malson! Una llum així només hauria d’il·luminar assassinats i crims públics o els corredors dels manicomis, un horror per destacar un altre horror. Mirar-la una vegada és enamorar-se del gas, que dóna un resplendor càlid i domèstic a la vora del qual es es pot menjar. (…) Allà on hi sobreviuen dolces alegries, on les persones s’apleguen per fruir i el filòsof mira somrient i callat, on l’amor i el riure i el vi deificant abunden, allí, si més no, que la vella i tènue lluïssor il·lumini els quefers humans.”

 

Història inventada

El volum, de títol genèric Leyendas, és una miscel·lània que compren un florilegi a la Mare de Déu, unes trobes a Santa Teresa i una mena d’almanac de dades curioses i cal suposar que d’alguna utilitat en l’època. Degué ésser editat a la dècada dels 70 del segle XIX i jo vaig trobar-lo en un estat delicat mentre remenava en un mercat d’encants de Jerez de los Caballeros.
En aquesta darrera part, entre les temperatures mitjanes de les principals fonts termals d’Europa i un llistat d’efemèrides, em topo amb una cronologia reial que, molt raonablement, comença pels Reyes fabulosos de la España primitiva acompanyats de les dates dels seus igualment fabulosos regnats.

És la rastellera que transcric a continuació:

Tubal y Tarsis, primeros pobladores de España. Ibero, de cuyo nombre se llamó Iberia la España. Jubalda. Brigo. Tago. Beto, Jerion. Los Jeriones, sus hijos. Hispalo. Hispan, de quien se dice tomó el nombre España. Hércules Libio. Héspero, de cuyo nombre España se llamó también Hesperie. Atlante. Sicoro. Sicano. Sicileo. Luso. Siculo. Testa. Romo. Palatuo, que dio su nombre a Palencia. Caco. Gargoris. Abidis, nieto de Gargoris.

Suposo que deu ser un d’aquells exemples d’història mistificada a conveniència dels nacionalistes que tant empipa als locutors episcopals i als il·lustrats de la Bonanova (si és que no són els mateixos). A mi, en canvi, frívol per naturalesa, aquestes coses em distreuen força i fins i tot diria que les trobo molt divertides.

El riu subterrani de l’heretgia

Del tèrbol i cabalós riu de l’heretgia m’hagués agradat parlar-ne amb més freqüència, sinó fos perquè imagino que la paciència dels amics d’aquesta pàgina té un límit i, a més a més, perquè significa introduir-se en un sidral de mil dimonis.
Però ni que sigui de passada voldria convidar a desfilar de tard a tard a alguns d’aquells homes i moviments que amb el seu pensament i acció contribuïren a erosionar els discursos dominants de diverses èpoques i contrades.

Molt especialment perquè en les doctrines herètiques, més enllà de llur estricta significació teològica, s’hi pot rastrejar un combat que és un leitmotiv principal d’aquest blog: el de l’heterodòxia contra l’ortodòxia.
Tot sovint, sota l’inacabable garbuix de sectes gnòstiques i maniqueistes, esotèriques i místiques hi batega la voluntat de discutir i modificar l’ordre imperant per l´únic canal possible, i tanmateix molt perillós per la pròpia integritat dels seus membres. Des de el mateix moment en el qual el cristianisme deixa de ser una ideologia emancipadora –la rebel·lió dels esclaus com va reblar Nietzsche- i esdevé una eina per a la continuïtat de la unitat imperial i pel manteniment d’una determinada cohesió social, paper que no deixarà d’exercir fins avui, els diversos grups qualificats com a herètics juguen un paper de contrapoder, d’oposició, de subcultures que amb variades motivacions empren aquest vehicle per a manifestar la seva disconformitat.

Evidentment, ha existit la temptació moderna d’extralimitar aquest discurs i presentar tots aquests moviments com a manifestacions d’un mateix corrent soterrat, units en un ideal que reapareix d’època en època i que viatja sense desviacions de l’arrianisme al neoplatonisme del renaixement i del catarisme a les vanguardies artístiques del segle XX. Un excés que no impedeix afirmar que totes són reaccions rupturistes a una tradició occidental central i hegemònica.
Però cadascuna d’aquestes manifestacions respon a unes circumstàncies concretes i les seves característiques són prou singulars com per a no encabir-les en un mateix sac.
En el Baix Imperi, bona part d’aquest grups sorgeixen com a resposta de les classes subalternes de menestrals i petits propietaris amenaçades per la consolidació de l’església com a continuadora del poder imperial i pels privilegis que els seus membres anaven assolint. La promesa d’un sistema que trenqués amb el model esclavista i latifundista havia quedat escapçada i s’imposaven els intents de cercar una alternativa a aquesta estructura que tan fàcilment havia assumit les pautes precedents del poder. D’altres casos deixen anar un perfum que pot evocar-nos reivindicacions tan actuals com les de l’antiglobalització. En ple segle IV, els bisbes Donat de Numídia i Donat II bisbe de Cartago, encapçalen una insurrecció en nom d’una religió que essent cristiana i universal pogués ésser també vernacular i arrelada al terròs. La dura repressió imperial no aconseguí esclafar la revolta i l’emperador hagué d’acceptar la llibertat de culte dels donatistes, de manera que, com explica l’historiador Étienne Trocmé “En totes i cadascuna de les ciutats nord-africanes s’hi va dreçar una església donatista excèntrica, agressiva, autònoma, popular e independent de l’administració pública. D’aquesta manera el donatisme va convertir-se en expressió del particularisme africà i prengué unes connotacions que sembla que no haver tingut en els seus orígens.” Quelcom que va durar fins l’invasió àrab.

Amb tots aquests components, i sense ocupar-nos ara de molts altres aspectes litúrgics i estètics que per la seva raresa ja mereixen tot el nostre interès, no pot estranyar a ningú que senti per l’heretisme i el seu paper històric una simpatia indissimulable.

Els darrers en caure

El passat mes de març la mort de Lazare Ponticelli segellava la memòria viva francesa de la Primera Guerra Mundial. Ell n’era el darrer combatent i, contràriament a la seva primera intenció, va acceptar els sepelis d’estat que li proporcionaren “com a homenatge a tots els caiguts”, sempre que foren una cosa “digna, sense fanfàrries mediàtiques ni grans desfilades”. Si ens atenem a anotacions com la d’Ernst Jünger quan parla de les improvisades sepultures en les quals reposen tants milers de soldats anònims, podríem arribar a pensar que un segle ha donat per molts progressos en els hàbits funeraris. Així es construeix la història: fent abstracció del dolor i el sofriment i investint-los de significats que els transcendeixen de manera consoladora, com pretén Sarkozy quan atribueix a aquella generació escabetxada de joves europeus el continent pacífic i pacificat d’avui.

Però la defunció de Ponticelli, i les malauradament properes dels últims vuit vellards que visqueren en pròpia pell aquell horrorós carnatge, ens aboquen a un problema irresoluble: la desaparició dels postrems testimonis directes d’una experiència extrema de la nostra civilització.
Als camps de la Somme i de Verdun, dels Dardanels i de Tannenberg, d’Ypres i Passchendaele s’hi produí una transformació radical de les escales de destrucció i de valor de la vida humana. I d’alguna manera, aquí l’encerta el president de França, tots en som fills. Paradoxalment, gairebé tots aquells qui n’hagueren de processar els ensenyaments d’una forma directa i no mediatitzada ens han deixat i ja ens cedeixen la càrrega de recordar per memòria interposada què foren els fangars de Flandes i les tempestes d’acer que escombraren en quatre anys un vell món.

Per aquest motiu, devem un especial reconeixement a tots els qui cercaren de posar-nos-ho a l’abast; els homes que amb penúries i sacrifici de la pròpia comoditat rescataren i destil•laren en llibres i documents preciosos aquests fragments arrencats a la destrucció. Són herois d’un combat encara més alt que el que mantingueren d’uniforme: la lluita contra la mort i l’oblit. Contra la insensible superposició d’estrats que sempre amenaça de fer transparent i de convertir en mera retòrica institucional, en una guatlla mastegada pel departament de comunicació de qualsevol Elisi, allò que és i ha de ser indigerible. La ferida impossible de cicatritzar que sempre ens ha de recordar la part de nosaltres que va quedar-se al front de la Primera Guerra Mundial.