Final de dama

Ja farà un lustre que vaig abocar-me a la recerca d’un espectre, el d’un vell campió del món d’escacs, Alexander Alekhine, que va deixar rera seu un rastre d’ombra i confusió que els anys, lluny d’esvair, han fet més hermètic i dubtós. La meva dedicació només obtingué un fruit parcial que ara es marceix en el fons d’algun calaix de projectes mai rodats. I no me’n planyo. Potser aquesta és la millor sort que pot córrer un fantasma estimat: seguir esperant-nos en les cruïlles del misteri.

Però dels intersticis d’aquesta investigació també me’n vaig endur algun rastre oblic per a la meva col·lecció. Així, vaig distreure’m de la part més feixuga de la tasca documental amb algunes recerques paral·leles. La més engrescadora va ser la d’un manuscrit perdut anomenat Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100, editat a València en 1495 per l’impremta de Lope de Roca Alemany i Pere Trincher i ordenat e compost por mi, Francesch Vicent , nat en la ciutat de Sogorb. Segons molts indicis i notes bibliogràfiques, aquesta obra seria així uns anys anterior al famós Tratado de Lucena (que podria no ésser-ne més que una traducció castellana), i fins i tot que la responsabilitat de la publicació a 1512 de Questo Libro e da Imparare Giocare a Scacchi et de le partite no escauria realment al farmacèutic portuguès establert a Roma Pedro Damiano, sinó al propi Vicent, que s’hauria valgut d’aquest pseudònim per defugir alguns comptes pendents amb la inquisició.

D’ésser correctes aquestes dades, s’hauria d’atribuir a Vicent la primera divulgació de la revolució més decisiva de la història dels escacs. En el seu llibre rauria la codificació d’una modificació essencial –i reflex d’una realitat social emergent- que ha arribat als nostres dies: la substitució de l’antiga peça del firz o alferça per la dama, molt més poderosa i d’ençà senyora indiscutible dels taulells, ràpidament esventada i assimilada per arreu.

L’únic obstacle per a constatar-ho era la desaparició d’aquest incunable, escrit originalment en valencià. Segons la Typographia española del pare Francisco Méndez, en quedava un exemplar a la Llibreria del Monestir de Montserrat, i encara un altre a la Biblioteca Real de Madrid. Ambdues, no obstant això, s’haurien extraviat arran de la invasió napoleònica de 1808. Per la seva banda, a mitjans del segle XIX, Antonius Van der Linde assegurava que un informador li havia comunicat l’existència d’una còpia del volum a la Biblioteca Comunale di Siena, sense que mai es pogués provar si era cert.

Car després d’una temporada d’ocioses especulacions vaig desentendre’m de l’afer, he trigat en assabentar-me que l’historiador José Garzón va triomfar allà on tants d’altres no havien reeixit. Gràcies al seguiment d’una pista italiana (desconec si la sienesa) va acabar aquesta llarga percaça a la Biblioteca Malatestiana de Cesena, on algun de llurs manuscrits es correspondria finalment amb l’obra de Vicent.
En últim terme, Garzón ha aconseguit demostrar que la dama no només hauria estat documentada primerament pel sogorbí, ans que seria també una innovació genuïnament valenciana, descrita per primera volta en un poema al•legòric aparegut vint anys abans que l’obra de Vicent amb el nom d’Schacs d’amor i amb la signatura de Francí de Castellví, Narcís de Vinyols i Bernat Fenollar.

No sé si aquestes són les millors recomanacions per una setmana de Sant Jordi, però no m’ha semblat mala idea honorar un sant d’identitat tan esquiva amb una petita història de llibres esmunyedissos.

Màscares tibetanes

Sense poder corroborar-ho per altres mitjans que les informacions d’alguns periodistes que em mereixen força crèdit i la carregosa sensació de déjà vu que tot plegat traspua, diria que la relació de l’Estat Xinès amb el Tibet correspon a la d’un esquema inequívocament colonial. Això és, el d’una èlit que pertany a l’ètnia majoritària a Xina però no encara al Tibet, la Han, que aprofitant una situació de domini aconseguida per la força perpetua la subordinació política i econòmica de la població autòctona i aplana el camí per a una substitució cultural. De manera que no tinc cap escrúpol en veure com la Xina ha de fer front a retrets, amenaces i pressions en un moment en el qual voldria donar una imatge beatífica de sí mateixa.

Això sí, que ningú cometi la ingenuïtat de creure que els dirigents i les potències occidentals que han fet declaracions –tampoc massa comprometedores- de recolzament a les protestes tibetanes tinguin en la qüestió un interès més enllà del purament instrumental. I no ho dic pas per sistemàtic cinisme, sinó per la pura persuasió de l’evidència.

En primer lloc, perquè la qüestió del Tibet, que ja fa mig segle pel cap baix que dura, no ha impedit que aquests mateixos mandataris hagin establert tota mena de lucratives relacions comercials, hagin donat un tracte de favor exquisit -els ara debatuts Jocs Olímpics inclosos- i hagin rigut totes les gracietes dels governs xinesos dels darrers vint anys. (Que ara creguin que convé marcar una mica el territori són figues d’un altre paner).
En segon terme, perquè si alguns d’aquests països passessin tanta angunia pels drets segrestats dels tibetans, podrien començar per allò que en la vella doctrina revolucionaria s’anomenava la propaganda pel fet. Molt significativament França, una de les qui més melodramàticament ha participat en aquest teatret, però que porta ni se sap el temps eludint la signatura de la Carta Europea de les Llengües i que ha brandat la mala excusa de l’egalité per no donar ni el més magre reconeixement a les seves pròpies minories.
I en darrera instància, perquè podrien fer extensius aquests desvetllaments a tots aquells pobles de la Xina que es troben en similars o pitjors condicions que els tibetans. N’hi ha un fum, com els uigurs, els qiangs o els derungs. Potser no vesteixen unes túniques de color safrà tan cridaneres i no tenen estrelles de Hollywood que s’hagin convertit als seus cultes animistes, però es troben igualment sotmesos a unes polítiques que per altra banda, i això ho discutirem properament amb l’extensió que es mereix, són prou més presentables que les de molts dels qui ara fan veure que les blasmen.

Potser sigui cruel estendre aquesta mateixa reflexió a totes aquelles persones que de bona fe s’han lliurat a la tasca d’agitació, a la protesta davant les ambaixades xineses, al sabotatge del pas de la torxa olímpica i la a presentació compulsiva de peticions on-line. La contribució a una causa justa no s’invalida per la inhibició en altres casos similars. Però les dobles morals sempre fan de mal passar. Sobretot si hom percep que d’una lluita la seva essència només n’és l’excusa per a una utilització interessada.

Grimpadors de fortuna

La fama dels escaladors bascs ve de molt lluny, encara que en el passat hagin pogut emprar aquesta llegendària habilitat amb fins més aviat dubtosos.

Durant el setge de la fortalesa càtara de Montsegur, amb l’arribada dels primers indicis de l’hivern, els assetjadors francesos veuen clar que els espera una estació especialment compromesa pels seus propòsits. La situació encimbellada del castell, unes tropes poc avesades a l’alta muntanya i les rigoroses condicions climàtiques fan preveure la insostenibilitat dels campaments que envolten Montsegur.

Només se’ls acut una estratagema: establir una avançada en territori enemic. Però l’únic indret escaient és un espadat amb una petita planura en el seu cim a vuitanta metres de la fortalesa. L’inconvenient és que només bons grimpadors poden portar a terme la missió. Entre la soldadesca no n’havia i tampoc calia esperar la col•laboració de la gent del país. És llavors quan els mercenaris de l’expedició pensen en la proverbial aptitud dels bascs i s’afanyen a contractar-ne una companyia. Guilhem de Puylaurens, cronista de la croada, rememora l’episodi:
“enviaren bascs lleugerament armats, guiats per altres que coneixien la contrada; varen escalar els rosts durant la nit, per sobre de precipicis esfereïdors (…) En llevar-se el dia, varen veure amb horror la via per la qual havien realitzat l’ascensió nocturna; convençuts que no serien capaços de fer-ho de dia”.
L’eficàcia d’aquest pont d’enllaç va ésser determinat per minar la moral i la resistència dels defensors del pog càtar. La croada, gràcies a uns convidats improvisats, abastava un dels seus objectius militars.

A les regions inferiors

Gràcies a Pablo García-Rayo i la seva extraordinària tasca al capdavant del Museo Etnográfico de San Sebastián de los Reyes, fa unes temporades que gaudim de la flor i nata de la música d’arrel ibèrica. El seus Viernes de la Tradición són un altíssim exemple d’allò que un funcionari humil, honrat i amb voluntat de servei pot fer per ampliar el camp d’acció cultural d’una societat. El resultat és un dels millors cicles permanents de concerts que pugui tenir lloc a Europa.La darrera visita que tinguérem fou la de Bufacalibos, una mena de facció d’elit del grup més distingit del folk d’Aragó: Biella Nuei.
Segons la seva pròpia explicació, bufacalibos és el mot aragonès per designar aquells qui venten el caliu per atiar el foc i reviscolar les flames. I aquesta és exactament la seva feina. Quan en un poble volen salvar alguna tradició oral que s’està perdent o els calen músics que recomponguin una cançó de la qual se’n tenen algunes darreres pistes, els criden. Ells hi van, investiguen, recullen o reelaboren els materials que troben, els donen forma i els retornen a la gent que els ho ha demanat amb nova saba.

La imatge és una de les més inspiradores que he albirat en els darrers mesos. I no només per entroncar amb una casta de mags errants que administren guariments miraculosos in articulo mortis, sinó per l’exquisida lleugeresa d’aquesta intervenció. Els bufacalibos apareixen quan només hi ha una consciència latent i indefinida d’una pròxima extinció que cal conjurar, i marxen abans que la seva obra de redreçament s’oficialitzi, quedi absorbida per qualsevol temptació canònica; lliurada de bell nou als seus creadors originals, sense estendre les xarxes de mediacions que podrien ofegar-la o alienar-la.

Aquesta idea m’ha fet pensar molt i m’ha semblat un emblema del propi destí. Les coses m’interessen més quan es troben en l’estat previ o posterior a qualsevol codificació institucional. En el moment en el qual se n’ha fet un discurs articulat, un programa; quan s’han integrat en una ideologia –i moltes vegades és convenient i necessari que així sigui per poder servar-les i engrandir-les- deixen d’atreure’m. És com si només pogués participar d’allò que es troba en els intersticis, en les regions inferiors, en un medi larvari, i una vegada és evident i regular, reconegut i plenament conscient, me n’hagués de retirar discretament per anar a la percaça de nous marges.
Aquesta maledicció seria, no ho sabria expressar millor, la meva brúixola espiritual.

 

Hores negres

Quan vull abstreure’m i passar una estona distesa, o quan em toca fer baixar llargs viatges rutinaris i sense massa amenitats, res m’agrada més que llegir novel•la negra. Evidentment hi ha la fascinació pel mecanisme que conté tota bona narració del gènere, l’interès de seguir una trama que va descabdellant-se, la intriga, el misteri i totes aquestes coses. Però en realitat són només aspectes secundaris, guarniments a la veritable diversió.

Perquè el gran llibre policíac sempre i primerament cartografia una realitat en el marge, un món subterrani, molt sovint en procés de canvi i descomposició. És la radiografia de societats convulses, la juxtaposició d’universos en conflicte; el retrat de ciutats i barris subalterns, el daguerreotip per on hi pul•lulen outsiders i gent d’anar a la busca, personatges acorralats i fronterers o aristòcrates tronats que es resisteixen a l’extinció de la seva forma de vida. És així a les obres de Chester Himes, Jim Thompson o Dashiel Hammett o en les dels seus deixebles moderns com Walter Mosley, Batya Gur o Henning Mankell.
Considero que tota l’atracció d’aquesta literatura la descrigué amb magnífica precisió el seu mestre suprem, Raymond Chandler, en llurs converses amb el periodista Charles W.Morton:

“No escric per diners ni per prestigi, sinó per amor, un amor estrany i persistent a un món en el qual les persones poden pensar en subtilitats i parlar en idiomes de cultures gairebé oblidades. M’agrada aquest món i sacrificaria de tant en tant el meu son i el meu repòs i una bona quantitat de diners per endinsar-m’hi graciosament.”

(Centre de Los Angeles, 1950)