Les raons dels còmics

Avui que tot en va ple d’aquest actor que després de guanyar un gran premi va dedicar-lo als còmics, se m’ha acudit remenar en el tèrbol procés que va convertir els comediants en un gremi tancat i va furtar la pràctica teatral a qui prèviament pertanyia: el comú del poble.
Durant aquest període tan barroerament considerat de decadència, que va de la caiguda de l’imperi romà a les acaballes del segle XV –fins el punt que el depreciatiu nom que se li ha donat evoca una mera època de transició: edat mitjana- el teatre popular és omnipresent i la dramatització de fets bíblics, però també de obres profanes, implica a gent de tota mena. Les representacions són sovint multitudinàries i ocupen a menestrals, pagesos, estudiants, comerciants i tothom que s’hi vulgui afegir. D’això encara en queden restes esparses arreu d’Europa, de les Passions i Pessebres vivents, a les mascarades i escenes camperoles que tenen lloc en diversos cantons alpins i passant per diversos rastres de desfilades, farses, misteris i lloances interpretats per actors aficionats.

(Pàgina dels estatuts del College d’Hubant on s’hi mostren els jocs teatrals que ocupen la vida qüotidiana dels seus estudiants)

Però al començament de l’Edat Moderna, aquest teatre popular fa nosa a aquells que en el darrer segle s’han anat configurant com una corporació que l’exercita a tall d’ofici. Uns decrets del Parlament de França de 1542 són el testimoni d’aquesta persecució gremial. Denuncien la baixa categoria i manca d’aptituds dels Confrares de la Passió que ocupen l’Hotel de Borgonya parisí per a fer aquesta mena de representacions “amateurs” amb frases de la següent índole. “…aquesta gent no lletrada ni entesa en aquests assumptes, de condició infame, com un fuster, un sergent, un tapisser, un peixater”, demanen que, “indignes del títol de burgesos” s’apliqui amb ells la raó dels antics “que feien anar els esclaus de la mà dels artesans” i els prohibeixen continuar amb la seva tasca.

En altres paraules: la gent del teatre professional aconsegueix que se’ls concedeixi el monopoli dramàtic i l’exclusivitat dels llocs destinats a la seva escenificació.
El raonament que justifica aquesta disposició no tracta ni tan sols de dissimular-se: passats deu segles de presumpta barbàrie medieval, el poble ja no té dret a la cultura, ha d’ésser assimilat a l’esclavatge i el teatre ha de passar a ser patrimoni dels esperits elevats que puguin apreciar la divisió d’actes i separació de gèneres, inexistent en el teatre anterior, i les regles de dicció i interpretació heretades dels clàssics.

Així que potser siguin les meves inclinacions medievalistes i l’afany de combatre l’equivocada i nefasta noció que es té de l’època com a temps de tenebres, però quan sento els planys pel tracte i menyspreu amb que es tracta avui els còmics no puc estar-me de recordar que foren els seus antecessors qui més lluitaren per a distanciar-lo de les masses i convertir-lo en una activitat elitista i preservada de la “xusma” que no n’era mereixedora.
I ara, a fer totes les reivindicacions que es trobin pertinents.

Polisèmia d’Israel

(Jueu iemenita fet sonar el xofar. Matson Collection 1934-39)

Arran d’una conversa recent vaig refermar la meva percepció d’una situació paradoxal. A diferència de tants conflictes i litigis oblidats del món (Nagorno-Karabaj, Colòmbia, Birmània, Argèlia i etc.), de l’àrabo-israelià gairebé qualsevol persona amb un mínim d’interès per l’actualitat se sent amb esma per formular-ne un judici o donar-ne una opinió i, si més no, pot afirmar-se que és aquell del qual se’n reben més informacions regulars (no entrarem a discutir-ne la qualitat). Però aquest fet no acostuma a coincidir amb una idea mitjanament acurada de la societat israeliana i, per tant, dels contorns d’aquest problema. La noció més pregonada es correspondria amb la d’una societat homogènia i que de manera molt unitària recolza les polítiques i orientacions del seu estat. Però aquest concepció està completament allunyada de la veritable naturalesa d’un país tan excepcional en la seva configuració i tan divers en la seva composició com Israel.

No pretenen aquestes línies discutir assumptes d’una complexitat tan gran i dissuasòria com són els orígens del conflicte o els arguments de cadascuna de les posicions (que en tot cas són moltes més de dues) i els fets en què es fonamenten. Tracten simplement d’introduir la idea d’una societat formada per molts fragments i sensibilitats i amb un encaix extremadament enrevessat.

Per prou conegudes circumstàncies històriques, durant el segle XX el territori actual d’Israel va rebre successives onades immigratòries que es sobreposaren a la població autòctona de Palestina, àrab en part molt important, antics súbdits de l’imperi otomà i sota règim de protectorat britànic després, però també de jueus que mai havien format part de la diàspora. ¿Però qui són aquest immigrants jueus que arriben primer a l’escalf de la encara minoritària ideologia sionista i, ja després de l’holocaust, com a remei al desarrelament que provoca la destrucció de les seves comunitats a Europa, empentats per la seva precària situació en les democràcies populars de l’òrbita soviètica o per la seva posterior desintegració, fugint de les dictadures sud-americanes o de la creixent inseguretat que senten en els estats àrabs o senzillament engrescats per les favorables condicions de retorn i les garanties que els ofereix la seva nova ciutadania? De fet, aquesta pregunta ens portaria a un problema previ en absolut menyspreable ¿Què és ser jueu? ¿Una condició religiosa, ètnica, cultural, nacional? ¿Una barreja de tots o alguns d’aquest elements? ¿Una resta més que no pas una suma, com deia Musil dels austrohongaresos?

La resposta es troba en la pluralitat aclaparadora d’identitats particulars que han confluït en el gresol israelià. Els seus membres poden venir de les comunitats que primer s’instal•laren a la Península Ibèrica i després de l’expulsió s’estengueren pels dominis otomans i altres ciutats de França, Itàlia i Holanda, anomenats sefardites; els ashkenazis o jueus germànics i orientals supervivents de la Shoah i vinguts dels shtetls o ciutats de Rússia, Polònia, Hongria, Lituània, Romania, Ucrania i etc., qui també arribaren després dels 60 en periòdiques fornades; els mizrahis, o jueus amb arrel en països musulamans com el Iemen, Siria, Iraq, Iran o el Marroc (i que sovint refusen que els encabeixin en un mateix sac), jueus nord o sud-americans de tota mena i fins i tot alguns grups escadussers com els falashes o Beta Israel d’Etiòpia, els gruzim de Geòrgia, els darrers residus del criptojudaisme de Mallorca o Portugal i altres comunitats de fantasmagòrica filiació amb les tribus perdudes de l’antigor com els Bnei Menashe indis. En total s’identifiquen fins a 71 divisions ètniques en el judaisme, la majoria presents a Israel en major o menor mesura. A més a més, cada procedència suposa un grau diferent d’assimilació: d’aquells jueus qui abans del nazisme no tenien ni de bon tros aquesta condició per sobre de la d’ésser alemanys, italians o txecs (per exemple) a aquells per qui el judaisme havia estat sempre el seu tret fonamental d’identificació. I, és clar, també diferents mentalitats religioses: de l’ultraortodòxia, el hassidisme o el caraïsme als corrents liberals i reformistes o directament laics. I cadascún d’aquests respectius grups i subgrups amb les seves particulars tradicions, ritus, modes de relació i codis de valors.

Lingüísticament les coses tampoc són senzilles: malgrat l’extraordinària adopció i aceptació de l’hebreu com a llengua comú, encara avui queden moltes persones a Israel per a les quals és una segona llengua o una llengua apresa en edat adulta. I la disparitat d’accents possibles així ho delata. A això cal afegir el pes d’altres idiomes lentament minoritzats però encara conreats en determinats àmbits: aquells considerats propis, como el jiddisch o el ladí, altres vigents per la continuitat del seu ús entre qui els han tingut com a llengues mare -el rús i el romanès principalment- o la plètora de llengues semites o africanes portades per diversos contingents d’emigrants.
Per si no fos prou, el ventall d’opcions polítiques i ideològiques també és inusualment ample. A l’actual Knesset o parlament nacional hi tenen representació 12 partits polítics, sense comptar els religiosos radicals per qui l’estat secular d’Israel és una mena d’heretgia que es neguen a reconèixer.

En darrer terme, existeixen també subtils distincions entre aquells ja nascuts dins d’Israel -els sabres, “figues de moro”- o fora d’ell, entre els qui arribaren abans, durant o després de la guerra d’Independència, entre els qui són fills de les granges col•lectives Kibbutzim o colons dels assentaments o etc. i etc.
I si hom creu que, per alguna mena de fraternitat primària, una superposició d’estrats tan complexa no ha generat infinitat de divergències i tensions s’equivoca de mig a mig. Els prejudicis, els sentiments de discriminació d’alguns grups, les discusions sobre la separació efectiva o no del poder civil i el religiós, les acusacions a l’Estat de voler uniformar aquesta societat segons el model ashkenazi majoritari o de relegar les opinions que discrepen amb el sionisme oficial han estat a l’ordre del dia.
I tot això sense tenir en compte l’omnipresent i virulent debat sobre les polítiques que cal seguir en el conflicte amb els palestins i països veïns o deixant de banda els àrabs amb ciutadania israeliana que sumen la gens menyspreable quantitat d’un milió cent mil habitants (aproximadament 1/7 part del total de la població).

De manera que la propera vegada que es tingui la temptació d’associar l’Estat d’Israel a alguna mena de realitat compacta es farà millor de tenir en consideració aquestes circumstàncies i d’evitar les sempre traïdores generalitzacions. En pocs casos funcionen amb una lògica tan deficitària com en parlar d’aquest gòlem de mil fangs distints, d’aquest fet polisèmic anomenat Israel.

Les armèniques I

Crec que el meu deler pels assumptes armenis va florir gràcies a Els laberints bizantins de Joan Perucho. Però en els darrers temps he vist créixer-ne notablement l’interès per arreu. Sospito que la invectiva de Robert Fisk a The Great War for Civilisation hi té alguna cosa a veure. A Fum i estalzí i a Focs Follets s’hi han publicat sengles reflexions amb aquest rerafons. També Francisco Veiga al seu vibrant bloc, amb una perspectiva molt crítica (II i III) de la feina del periodista anglès i de la utilització geopolítica del genocidi armeni, ha contribuït a aquest debat.

Sigui com sigui, la història d’Armènia em resulta commovedora per la tossuderia amb la qual no s’ha resignat a desaparèixer malgrat l’afany maníac dels seus veïns per a sotmetre-la. Presoners del parany caucàsic que ha estat la seva fortuna i el seu turment, els armenis han patit invasions, persecucions, diàspores i genocidis en un grau molt superior al de la majoria de nacions de la terra. Clau de pas i pedra a la sabata dels poderosos imperis que sempre l’han envoltat (bizantins, perses, mongols, àrabs, turcs, russos) Armènia gairebé no ha conegut la pau i han estat estranys els seus períodes de segura independència. En aquestes circumstàncies, no és estrany que els armenis s’hagin refugiat en alguns símbols de la seva continuïtat cultural i de la seva supervivència: la seva llengua, la seva música o la seva església, amb el Katholikós al capdavant, autoritat espiritual que ha desenvolupat durant molt de temps el paper d’una referència política que els era negada. Però com explica Ryszard Kapuscinski a L’imperi (Sant tornem-hi: sense traducció catalana) s’han aferrat no menys significativament a dos testimonis de la seva antiga i amenaçada presència al món: els llibres i les jatxkars.

L’extraordinària tasca dels torsimanys i copistes armenis es xifra avui en més de vint-i-cinc mil volums salvats de la destrucció. D’ençà de la mateixa invenció del seu alfabet al segle IV, els monjos d’Armènia s’entesten tenaçment en la missió de produir manuscrits . I en qualsevol refugi precari, enmig de situacions extremadament adverses, es consagren a salvar la memòria de la seva civilització. Tradueixen, abans que ningú, els clàssics grecs i llatins i tot autor antic que tenen al seu abast. Tampoc fan escarafalls a les aportacions dels seus successius dominadors, ja siguin àrabs o turcs. I quan la violència d’alguna ocupació els força a exiliar-se o a amagar-se a les muntanyes, els armenis prefereixen salvar els seus llibres abans que cap altre bé. Els enterren o els transporten milers de quilòmetres, a tots els racons del món, custodiant-los de generació en generació. En la història de la humanitat no es coneix cap exemple de fidelitat i lliurament a la cultura escrita de semblants dimensions. Avui molts d’aquests manuscrits i incunables es guarden en la Biblioteca Nacional de Matenadaran, però també en dipòsits de Jerusalem, Viena, París o Venècia, nodrits per les cessions de les famílies i comunitats armènies que els havien preservat.

Les jatxkars són l’altre receptacle en el qual aboquen la seva necessitat d’afirmació. Es tracta de creus de pedra cisellades i decorades amb dissenys de fulles, fruits i altres patrons abstractes. Les tallen per arreu, en esglésies i en làpides, en creuers i en els mollons dels camins, en muntanyes i en obres civils. A l’origen, tenen un caràcter de devoció religiosa i s’erigeixen com a homenatges a hom o com a memorials d’algun fet històric o donació eclesiàstica. Però es diria que, per damunt de tot, aviat adquireixen un altre paper simbòlic de més importància: són fites, pedres mil•liars que assenyalen els llocs en els quals han viscut els armenis; fragments que puguin recordar el seu pas per la terra davant la gens aventurada possibilitat d’ésser-ne esborrats. Però ni tan sols aquest valor testimonial és consentit. Quan, després de la demarcació de fronteres dels anys vint, bona part del sud d’Armènia queda englobada en el naixent estat turc, tot el patrimoni d’ una població abocada a la dispersió i a l’èxode queda virtualment condemnat. Lliurat a la ruïna de l’abandonament, quan no a l’ensorrament planificat. Una agonia que per a vergonya turca encara perdura. I pel seu caràcter emblemàtic, l’animositat contra les jatxkars ha estat la més assenyalada. També en altres antics enclavaments armenis: el 1998 l’exèrcit de l’Azerbaidjan va començar la demolició del cementiri medieval de Djulfa a la província de Nakhitxevan, amb les seves més de quatre mil tombes gravades. Unes intervencions criminals que han tingut diversos rebrots; l’últim i més ferotge de tots a desembre de 2005.

No voldria que aquest elogi passes per una hagiografia. No tinc la ingènua pretensió que els armenis siguin millors que altres pobles o que posseeixin virtuts de tolerància, generositat i bondat en major proporció que altres col•lectivitats. Segurament, si la sort hagués estat una altra, i haguessin pogut exercir la força i el domini sobre territoris conquerits, no s’haguessin mostrat més magnànims que els qui els han arraconat. Però els fets són uns altres, i en el repartiment d’atzars i vicissituds, els ha tocat la pitjor part: la persecució i l’opressió. I en aquestes circumstàncies, val a dir-ho, s’han comportat amb dignitat, amb respecte per si mateixos i amb un coratge que els honora: oferint un alt exemple de la vàlua de la resistència i del seu gairebé indomable poder.