La força del vampir

En el moment de la seva formulació, el lema que pretenia que la força del vampir era que ningú creia en la seva existència pogué ésser un encert literari però, com el seu autor devia saber perfectament, també es tractava d’ una descarada mentida. Perquè la figura del “espectro o cadáver que, según cree el vulgo de ciertos países, va por las noches a chupar poco a poco la sangre de los vivos hasta matarlos”, com el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix amb una encisadora barreja de candidesa, provincianisme i desdeny, va planar sobre tota la edat mitjana i moderna i estigué ben viva (o millor dit, ben no-morta) a bona part d’’Europa fins a temps molt immediats.

Ho havia d’estar per força quan el 1725 un informe de la policia austríaca emprava per primera vegada en registre escrit la veu alemanya vanpir per a descriure el cas del camperol hongarès Peter Plogojowitz. La sospita de la seva intervenció en la mort de deu persones a la vila de Kisilova després del seu soterrament així ho justificava. I la defunció tampoc fou un eximent per Arnold Paole, a qui es considerà responsable de l’extermini de gairebé tota la població de Medvegia a Sèrbia l’any 1726. Si més no, és allò que establia el memorial Visum et repertum , signat pel metge militar Johan Flückinger i recolzat pels inspectors i oficials que s’ocuparen de l’afer. Unes noticies que, per altra banda, suscitaren la curiositat de les corts francesa i anglesa, que ràpidament adoptaren el mot a les seves respectives llengües.
A tal grau degué arribar la febre del vampirisme que autors il•lustrats com Voltaire la posen a tall d’ exemple de les superxeries que l’època de les llums esborrarien per sempre més.

Però els esforços d’aquests cavallers tan tibats i saberuts foren en va. Almenys a l’Europa Oriental, on la creença en els revinguts havia arrelat amb força preocupant. A 1801 encara tenia prou persistència com per obligar el bisbe de Siges a pregar al príncep valac Alexandre Moruzi que disposés tots els mitjans necessaris per a impedir que els habitants de Stoesti desenterressin “contínuament” els seus morts per a comprovar que no s’havien transformat en strigoi.
Una mena de comportaments que s’allargaren o es manifestaren sota altres formes molt més enllà del que podríem creure.
El següent enregistrament porta data de 1942 i l’obtingué l’etnomusicòleg iugoslau Spasoje Jovic a la vila de Miroc

boomp3.com

Es tracta d’una de les tonades que solia tocar-se de manera preventiva en els funerals serbis i valacs de l’est del país. El seu títol és inequívoc: melodia per espantar o expulsar els vampirs.

Malgrat tot, avui sembla que ja ningú creu en vampirs. I amb ells ha desaparegut també el seu més gran poder, digui que digui la sentència. Perquè més que una superstició, la temença a fantasmes i espectres no només representava un delit fantàstic, sinó la íntima proximitat dels vius i els morts, la fraterna continuïtat dels seus respectius espais, l’ordidura d’afectes i odis que la mort no podia interrompre i que per tant la derrotava.
Però la mort s’ha tornat anònima i d’una manera malaltissa tractem d’amagar-la i de fer-la tan asèptica com sigui possible. El seu secret i més afrontós triomf.

Un fràgil esquinçall

« On van les coses quan deixen d’ésser útils? » es pregunta Bruno S. a la pel•lícula Stroszek de Werner Herzog.
Per a Giles Deleuze aquesta era una veritable pregunta filosòfica i, en particular, una pregunta que sempre m’ha burxat. Quins camins paral•lels, quin procés de descomposició en la memòria i influència residual sobre el món guarden les coses quan deixen de complir una funció? Potser és només llavors quan alliberades de la seva immediatesa utilitària es mostren amb tot el seu sentit, amb tota la seva bellesa o lletjor més punyents.

I això fa que sempre vagi per les ciutats amatent als seus desfasaments i obsolenscències, a cercar-ne els signes i somiejar-ne els diversos estadis de creixement, esplendor i reculada. Alguns són subtils i ja gairebé invisibles, altres criden l’atenció per la seva evidència.

Mentre passejo per Sopron, vila hongaresa propera a la frontera amb Àustria, imagino que fa dos-cents cinquanta anys el rètol de la imatge anunciava un esponerós comerç de perruques. També penso en el moment en el qual el negoci va començar a decaure però per raons irrecuperables hom es va resistir a tancar-lo i liquidar-ne l’anunci, i en la posterior seqüència miraculosa d’omissions i simpaties que van acabar per salvar-lo i fer-lo arribar fins als nostres dies.
I que, si més no, ha servit per a motivar aquesta anotació melangiosa i divagativa sobre l’atzar que fa surar alguns derelictes i n’enfonsa altres com si mai haguessin existit. Sobre la fragilitat de tot allò que considerem consolidat, fatal o irrevocable i que pot convertir-se en fum més aviat que no ens imaginem.

L’Alguer: mediocritat o seducció

Nòs amb nòs: el cas de L’Alguer per força genera sentiments ambigus. Perquè aquesta solitària i utòpica fidelitat de sis segles a les velles arrels aragoneses (el terme que ells fan servir) no pot deixar d’excitar-nos la fibra romàntica, però també costa d’oblidar que és el resultat d’una implacable acció de substitució colonial. Clar que no és assenyat jutjar de manera extemporània fets succeïts sota una lògica d’aplicació de les relacions de força tan diferent a l’actual, però…

De tota manera aquest petit descàrrec previ no influeix en allò que avui voldria comentar. Fa uns dies el músic alguerès Claudio Sanna oferia una entrevista a Vilaweb on introduïa una idea que jo mateix fa temps que tracto d’estendre. El motiu de la xerrada era la presentació a Barcelona del seu nou disc i, sobretot, l’èxit sobtat d’un dels seus temes: Santa mare llengua. Amb admirable concisió i sornegueria, hi explica la situació de l’alguerès i hi presenta la seva “hipòtesi irònica”: Ryanair podria salvar el català de l’Alguer.
Es tracta d’una manera d’ expressar que l’increment dels contactes gràcies als vols directes i econòmics entre Catalunya i la vila sarda poden generar un efecte revulsiu en la motivació dels joves algueresos per a recuperar un idioma que s’havia convertit en una cosa de pobres i bastaixos; vulgar, folklòrica, bruta com la ronya. El descobriment de les complicitats que el coneixement del català els ofereix fa que ja no suposi només una eina obsoleta per a parlar amb els avis, sinó també la contrasenya per a fer contactes i ampliar horitzons, estimular el comerç i el turisme o, encara més elemental i important, establir amistats i engalipar les xicotes gironines que aterren a l’illa

Tots els qui som a aquesta banda de la trinxera en la lluita per la diversitat lingüística ens hem ensinistrat en el refús de les raons purament utilitàries, però això no implica que no en traguem profit quan es pugui. L’alta lliçó de Santa Mare llengua és que cal ser inquiet, inventiu i aprofitar sense repòs les noves portes. Així que tots els planys que es vulguin per la manca de diners i recolzaments institucionals i totes les cerimònies mortuorio-filològiques que calguin, però dediquem sobretot els nostres recursos i energies a fer del domini d’una llengua, en aquest cas el català, una qüestió joiosa, excitant i envejable, a multiplicar les potències que gràcies a ella se’ns posen a l’abast i l’excel•lència de les alternatives que ens possibilita.
Per a poder lamentar millor la seva dissort és difícil que hom s’engresqui a formar part d’aquesta comunitat. Per a engruixir les files dels qui frueixin d’una festa selecta hi ha haurà galtades.

Complexitat i reacció

Quan es parla d’història dels Annales es fa referència a una escola historiogràfica francesa que va emprar la revista d’aquest títol com a vehicle d’expressió, i que d’ençà dels primers anys trenta va reaccionar, per resumir-ho de manera barroera, contra la història vuitcentista centrada en els grans esdeveniments, en les figures principals, en les correspondències diplomàtiques i les guerres i va pretendre fixar-se en processos i estructures socials de més fondària i duració però inferior visibilitat. Les seves característiques principals foren la interdisciplinarietat –amb incorporació al cos de les investigacions de coneixements avançats de geografia, de sociologia, de historia del pensament, d’economia i etc.-, la revalorització de totes aquelles fonts indirectes que avien estat menyspreades per considerar-se de poca volada o solidesa i una ampliació del camp de batalla que va tenir l’ambició d’aspirar a la construcció d’una “història total”.

A l’indispensable i persuasiu Combats per la història, (sense cap traducció catalana) Lucien Febvre dóna una de les moltes claus que justifiquen aquesta perspectiva quan ens diu que : Una de les formes d’elecció de l’activitat històrica consisteix en multiplicar els seus elements, en descobrir que quan no es tenen texts pot treure’s molt de profit de l’estudi agut dels noms de llocs, de l’examen comparat de certs grups de paraules, o fins i tot de la manera com estiguin repartits diversos tipus de sepultura, de l’expansió d’un mode de construcció, dels noms de sants que porten les esglésies, de ritus religiosos, de formes jurídiques, de cerimònies i costums i què se jo quantes coses més. Cal ser enginyós. Ser actiu davant allò desconegut. (…) Es tracta, efectivament, de comprendre i fer comprendre.”

El fruit més depurat d’aquesta concepció potser seria El Mediterrani i el món Mediterrani a l’època de Felip II  de Fernand Braudel (sorprendrà algú que tampoc no existeixi traducció catalana d’una de les obres d’història més influents del segle XX?), un esforç titànic i d’alt voltatge literari per a destriar tots aquells elements que configuren un període històric i fer visibles tots els nivells que interactuen en la definició dels individus i de les comunitats que formen.

Els detractors de la història dels Annales n’han retret que la progressiva tendència dels historiadors d’aquesta òrbita a baixar fins els detalls més minúsculs acabava per multiplicar de tal manera els fronts d’investigació que feia impossible qualsevol síntesi, qualsevol perspectiva general i compacta, així com la tendència a fer arriscades inferències i vols de pensament sense el recolzament de documents i dades categòriques. Resulta una acusació estranya, perquè si hi ha quelcom que els Annales refusen és precisament les simplificacions, les solucions i compromisos que volen reduir la vida a explicacions lineals i que no tinguin en compte la seva extrema complexitat, les seves múltiples interferències i transvasaments.

Em sento obligat a reivindicar, amb tots els seus possibles defectes i incoherències, aquesta determinació que gent com Bloch, Pernoud, Braudel, Febvre o Le Goff tingueren. Avui vivim una reacció que sota la disfressa de neoracionalisme positivista, i amb la pretesa de passar comptes als excessos de la posmodernitat i a la seva destrucció de l’objectivitat com era entesa abans d’aquesta revolució de les ciències humanes, advoca novament per les veritats senzilles i contrastables, per la jerarquització i compartimentació dels coneixements i per una mena de religió dels fets provats. La majoria de qui la practiquen semblen homes espaordits per l’enorme exigència que suposa l’obertura d’un camp gairebé infinit i farcit de dades infinites en l’estudi de qualsevol activitat humana. I que, en conseqüència, es refugien en la especialització monogràfica, en l’ordenació asèptica dels fets, en la composició de models estàtics i en la construcció de sistemes sintètics.

Una involució que no es exclusiva del camp històric, sinó que es fa notar en tota l’àrea de les ciències socials. I que resulta summament dogmàtica, perillosa i empobridora. Contra la seva seducció, que es pregona enemiga del pensament feble quan realment n’és un agent, s’imposa la feina de seguir fent emergir rastres, vestigis i derelictes. És a dir, d’oposar continus obstacles al discurs d’una homogeneïtat objectivable en les manifestacions humanes.

Rituals de pas I : les torres del silenci

Malgrat que l’Islam ja s’havia pres la llibertat de manllevar-ne conceptes, quan els àrabs ocuparen Pèrsia el 642 d.C., els zoroastrians es van veure davant la disjuntiva de convertir-se a la nova religió oficial o de mantenir l’antiga. Lenta però implacablement la majoria va decantar-se per la primera opció, però un bon grapat va perseverar en les velles creences mazdaistes. Una part d’aquests va emigrar a la costa occidental de l’Índia, on a la rodalia de Mumbai encara existeixen comunitats que mantenen la flama símbol d’aquest culte. També en restaren escampats per Àsia Central, sense que avui en quedin més que restes terminals.

Però altres anaren a instal·lar-se a les remotes i eixorques terres entre Yazd i Kerman, al centre geogràfic de l’actual Iran, on estigueren menys exposats a la pressió social que acabava portant a l’adopció de l’Islam. Així se’ls va trobar a 1903 Abraham Valentine Jackson quan va escriure el seu bell informe Persia: Past and Present i, sense enormes alteracions, així podríem trobar nosaltres els més de 20.000 zoroastrians que encara segueixen habitant aquestes terres a hores d’ara.
Convertits en una minoria amb una certa protecció legal, tot i que sotmesos a subtils dissuasions, com les discriminacions laborals, el relegament econòmic, la submissió a la llei corànica i l’estigmatització de la llengua dari, a la xarxa hi ha abundant informació de qualitat sobre la seva vida passada i present, i els zoroastrians de l’Índia fins i tot es beneficien d’un programa de conservació patrimonial de l’UNESCO.

També podem documentar-nos sobre les seves arcaiques pràctiques religioses. La més colpidora de totes, no obstant això, sembla que ha deixat d’observar-se.
Per als zoroastrians els cadàvers són impurs, mentre que la terra i el foc són sagrats. Així que per a preservar-los de la contaminació, els cossos morts no es soterraven o s’incineraven: es deixaven exposats als elements perquè es podrissin i els carronyaires hi fessin festa grossa. Amb aquesta fi edificaren en cingleres aïllades unes torres concèntriques on es dipositaven les despulles fins que eren reduïdes a pols. Heròdot ja va documentar aquest procediment, que en la seva època primitiva tenia un caràcter iniciàtic i secret i que era portat a terme per un cos sacerdotal especialment designat per a la missió.

A principis del segle XX continuava sent el ritu funerari preferent dels fidels d’Ahura Mazda i els més ortodoxes no se privaren fins l’any 1970, quan la llei iraniana obligà a tancar la darrera dema, com s’anomenen aquestes cases de difunts en dari. A occident, però, són conegudes pel nom que va emprar un funcionari de l’imperi britànic a mitjans del segle XIX: torres del silenci.

(Fotografia de Sebastià Giralt a Flickr)

Sobre les elevacions de les planures desèrtiques dels encontorns de Yazd encara s’hi poden contemplar algunes d’aquestes construccions que durant més de vint segles allotjaren una de les cerimònies de passatge més singulars de les quals es servi memòria.

Sobre la talvera

“Es sus la talvera que’es la libertat” diuen uns versos de Joan Bodon, el poeta que més tossudament va cercar d’esclarir en què podia consistir la jugulada identitat occitana.
Talvera és una bella paraula en occità de la qual en desconec la correspondència en qualsevol altre llengua. Anomena el camí veïnal que discorre entre dos camps de conreu i fa de via d’accés i de demarcació de les propietats. Aquestes talveres, però, no pertanyen a ningú, o encara millor, pertanyen a tots els qui les transiten sense que hom en pugui reclamar la exclusivitat o el peatge de pas. I així són, per naturalesa, espais ambigus, comunitaris, lliures; punts de trobada i confluència, camins d’entrada i de sortida, de marge lax, de confí imprecís i flexible.

Malgrat que la diferència pugui semblar una subtilitat, la talvera és allò oposat a la frontera. Aquesta ens parla de la demarcació estricta, sense confusió, la que estableix sense equívoc on comença una cosa i on acaba una altra, la que no consent que zones establertes arbitràriament com a discretes es puguin comunicar sense interferències. I la història europea del segle XX és massa sovint l’afany neuròtic i criminal de destruir les talveres per a plantar-hi fronteres. L’horror ideològic dels estats-nació purs, bastits a força de liquidar la diversitat. És Lwow i Salònica, Vílnius i la persecució lingüística francesa, Esmirna i la deportació nazi, els Sudets i les guerres dels Balcans, Gorizia i el franquisme, Txetxènia i Gdunsk. La infame pretensió de tornar granític el que fou heterogeni.

Si tenim present aquest fet, veurem que amb la seva poesia Bodon no només reivindica desafiant la condició marginal del poble occità que xifra simbòlicament sobre la talvera, ans fa un exercici de gran audàcia intel•lectual: proposa un model de desenvolupament de la seva gent que va més enllà d’aquell que ells han patit i que aspira a transcendir-lo, no a imitar-lo. Sense caure en dubtoses positures multiculturalistes, que acostumen a amagar una intenció dissolutiva, però sense voler reproduir els mecanismes racistes i d’exclusió amb els quals l’estat francès escanya a qui no considera francesos com cal.

(PD: Aquesta anotació va especialment dedicada al company Samuel, que ben aviat explicarà coses molt interessants sobre les fronteres a aquells afortunats que puguin assistir a la seva xerrada al Café del Círculo de Bellas Artes de Tenerife.)