L’arsenal Stoker

La Biblioteca Rosenbach de Filadèlfia, especialitzada en curiositats bibliogràfiques i arts decoratives, va comprar fa més de trenta anys un lot de Sotheby’s que contenia tres volums manuscrits en quart amb el nom Notes and Data for his Dracula. Consistia en vuitanta fulls de material heterogeni minuciosament compilat per Abraham Stoker i posteriorment emprat per a bastir la maquinària de precisió que és la seva immortal novel•la vampírica. Periòdicament, la fundació pensilvana que gestiona aquest fons n’organitza mostres i el fa protagonista d’un festival draculí anual.

Juan Antonia Molina Foix, una autoritat en assumptes de literatura gòtica, ens descriu el contingut d’aquests plecs de paper: són “notes sobre llibres de nigromància i història natural, bibliografia sobre mitologia i supersticions,, transcripció de conversacions amb vells llops de mar i d’inscripcions de tombes, descripcions topogràfiques de paisatges i costums dels països del Danubi manllevades de viatgers contemporanis seus, notes sobre una teoria dels somnis, informacions sobre lesions cerebrals i extirpacions de coàguls sanguinis, anotacions d’horaris de ferrocarrils, manuals sobre el temps, i diverses notes (amb data i sense data) amb idees per a la narració, esborranys de la història, títols de capítols, llista de personatges, cronologies, comportaments i característiques dels vampirs, bibliografia de llibres i articles llegits.”

Aquesta col•lecció miscel•lània de fragments desprèn una poesia d’amor a la multiplicitat de la vida i a la diversitat d’angles que serveixen per a plasmar la realitat que no poden deixar d’afermar la nostra simpatia per l’autor dublinès i trobar-se en completa consonància amb l’orientació d’aquesta bitàcola  cap a la recol•lecció de materials mínims, de segones històries, de moviments poc perceptibles, de l’immens rerafons de coses que donen fondària, misteri i bellesa a l’existència humana.

Foc interior

D’entre totes les passions, la del viatge és una de les que m’ha estat més fidel, i no m’ha dolgut afrontar privacions per permetre-me-la. En la meva època d’estudiant havia arribat a passat set i gana, a dormir al terra i al ras, a estar dies sense rentar-me, a fer front a intents d’extorsió i a pagar suborns i sofrir variada companyia d’individus desaconsellables. Però mai, en cap circumstància, recordo haver sentit un desig imperiós de retrobar el confort de casa: la sensació de moviment m’ha proporcionat un benestar que em compensava de tota incomoditat.

Potser per aquest motiu m’ha interessat tant la teoria mai sistematitzada de Bruce Chatwin, segons la qual el desplaçament és beneficiós per sí mateix. Un dia, Chatwin va deixar la seva ben remunerada feina com a taxador de la casa de subhastes Sotheby’s per anar-se’n a conviure amb una tribu errant del Sudan. En endavant, va sentir una vocació irresistible per allò que va denominar com l’alternativa nòmada. Pel gran andarec britànic, la vida dels pobles nòmades d’arreu del món no representava un estat de civilització més endarrerit que la vida sedentària, sinó més aviat el contrari. El triomf del sedentarisme com a opció dominant en l’espècie equivalia a la derrota d’un model de més altes virtuts morals i espirituals, més just en la seva organització social, més saludable, més respectuós amb el medi i més capaç de proporcionar felicitat als seus seguidors. Chatwin va dedicar-se tenaçment a recollir indicis i proves que recolzessin la seva pretensió. Mantingué que el nomadisme estava inscrit en la memòria genètica de la humanitat, que la Gran Dolença, com l’anomenava Baudelaire, “l’horror a la llar”, o l’impuls continu de moure’s que afecta a molts nadons, eren residus d’aquesta herència. Rastrejà en mitologies i cicles religiosos de diversos pobles la condició privilegiada que atribuïen a la vida en ruta, al pasturatge. Fou adepte a predicar amb l’exemple, com demostra la seva carrera de viatger incansable, i deixà magnífics testimonis de totes aquestes perquisicions en llibres que no puc estar-me de recomanar, com The songlines (sobre els aborígens australians) o What am i doing here? (antologia dels seus articles)

De ben segur, hagués estat d’acord amb aquestes línies d’un altre famós rodamón, Ryszard Kapuscinski: “Pel nòmada, el pas a la vida sedentària fou sempre el darrer recurs, una derrota vital, una degradació. Al nòmada, només per la força se’l pot obligar a portar una vida sedentària: a través d’un imperatiu econòmic o polític.”

No obstant això, aquests imperatius són cada dia més apressants i més severs. És evident que el nomadisme no es pot compatibilitzar fàcilment amb el sedentarisme. Ambdós sistemes es regeixen per lògiques distintes i tenen interessos sovint enfrontats. Governs i poders econòmics de tota classe no tenen massa miraments en practicar polítiques dissuasives del nomadisme i en legislar de manera que sigui difícil o impossible per aquestes comunitats continuar amb les seves maneres tradicionals de guanyar-se la vida. A vegades, la sedentarització induïda per tots aquests obstacles arriba a ser presentada com un èxit. Però pregonada eufemísticament com a integració, no és cap altre cosa que una assimilació aconseguida mitjançant el xantatge i altres formes de violència directa o encoberta.

En voldria parlar sovint en aquestes anotacions. Els mètodes per apagar i les estratègies per a mantenir encesa aquesta flama que esmenta el gran poema èpic finès, el Kalevala: Foc interior…febre de transhumància.

Llindar del gran món

El passat divendres vaig complir l’anhel de conèixer en persona Artur Blasco. Em va atendre amb la seva proverbial afabilitat, malgrat que la quantitat de persones que requerien les seves guspires de saviesa va impedir estendre massa la conversació.

Qui no hagi escoltat mai Blasco no sap què s’ha perdut. La seva història ja és llegenda: de jove va escapar-se dels grisencs horitzons del franquisme i va enrolar-se en un bacallaner islandès que amenitzava les hores de viatge amb les transmissions musicals de la ràdio de Grenlàndia. Més tard, instal•lat a Suècia, en els parcs d’Estocolm, va tornar-hi a escoltar aquell repertori que ja li era familiar, però que encara no havia desvetllat el seu interès. Fou només quan de retorn a Catalunya, empleat per la Diputació de Lleida, començà a visitar les contrades d’alta muntanya pirinenca i, en una d’aquelles travessies, conegué un vell acordionista, El fiter de Canelles, que davant el seu astorament reproduí totes aquelles cançons que Blasco havia conegut a Escandinàvia. L’afortunat encontre havia de decidir el seu destí i, de retruc, el de tota la música tradicional catalana.

D’ençà, Blasco començà a aprendre els secrets de l’instrument, a investigar i recollir dades i cançons en via de desaparició, a reactivar tots aquells acordionistes que havien anat plegant durant els anys de despoblació de les comarques septentrionals del país i a fer nous grups de divulgació d’aquest patrimoni sonor. Finalment, va radicar-se a Arsèguel, on cada any hi té lloc una trobada internacional de músics i on la seva casa és també el museu i centre d’estudis de l’acordió que fa pelegrinar a tota una nova fornada de joves que han portat el diatònic a una segona època d’esplendor. És tanta la magnitud del fenomen que el músic tradicional castellà José Ignacio Toquero, amic de Blasco, em deia l’altre dia que no em podia imaginar la de gent que es desplaçava a casa del mestre per assistir a les seves lliçons. El propi Artur acostuma a dir, mig en broma mig seriosament, que caldria establir una quota d’acordionistes, perquè el diatònic, que ell va agafar quan penjava d’un fil i el Fiter de Canelles era el seu darrer intèrpret, no només es pot considerar recuperat sinó que amenaça amb depredar altres instruments. De moment, ell l’ha emprès ara amb el rabec. Si el deixen els anys i els compromisos, estigueu segurs que també hi reeixirà.

Però Blasco té una altra virtut encara més preciosa: la d’encarnar un món pirinenc que no es resigna a ser quelcom replegat en sí mateix, conreador autista de la seva particularitat, sinó un porós territori de frontera que sense renunciar a una identitat pròpia s’obre i assimila les veus del gran món i hi estableix un diàleg entre iguals. I ho expressa mitjançant la figura concreta d’un instrument humil i errabund. Així fou en el seu concert de divendres, quan ens explicava com l’acordió va penetrar els Pirineus gràcies als temporers que a finals del segle XIX baixaven a Perpinyà a prestar la seva ma d’obra, quan ens il•lustrava les moltes infiltracions vingudes de pertot a la música d’arrel del país o ens projectava amb salts vertiginosos vers les petjades que encara poden resseguir-se en la música boliviana o colombiana dels catalans que van creuar el mar sense gaire més que aquesta caixa de llengüetes lliures i manxa entre els braços.

Visions de la terra maleïda

Si els models industrials contemporanis acostumen a fer-nos pagar el delme de la uniformització, en algunes ocasions també han tingut la propietat de generar noves zones d’ombra, castes insospitades d’homes i exploradors d’abismes mai abans escandellats. Ni que sigui per causes tan indesitjables com la que avui introduïm.

Podríem començar aquesta història el 27 d’Abril de 1986, quan es va detectar una anormal presència de partícules radioactives en els treballadors de la central nuclear sueca de Forsmark. Hores més tard, els seus enginyers determinaren que provenien d’un indret inidentificat entre Ucraïna i Bielorússia. Només la nit de l’endemà, dos dies després de l’accident, la televisió soviètica va començar a emetre noticies que apuntaven a alguna mena de greu problema a la central “energètica” de Txernòbil. Poc després el món sencer començaria a familiaritzar-se amb aquest nom ominós. I de quina manera! Potser no n’hi hagut cap en els darrers cinquanta anys que hagi inspirat tanta basarda, que concentri d’una manera més terrorífica la noció d’una amenaça invisible i davant la qual és inútil bastir-hi defenses.

I malgrat tot, les obres per a construir-les ja s’havien endegat. Sense ni tan sols haver procedit a l’evacuació de la veïna ciutat de Prípiat, erigida per allotjar els empleats de la central, ja es portaven a terme les colossals tasques d’extinció de l’incendi del fatídic reactor número 4. En aquells moments, del seu nucli incandescent n’eixia una formidable columna de fum radioactiu. Per a contenir-lo van haver de desenrunar-se els enderrocs provocats per l’explosió, abocar-hi cinc mil tones de plom, sorra i bor, construir un passadís subterrani per a instal•lar-hi sistemes de refrigeració i, finalment, edificar una gegantina estructura de formigó anomenada el sarcòfag. Aquesta tasca va durar més de 200 dies i en ella s’hi ocuparen bombers, soldats, reservistes i voluntaris que sense equips adients de protecció, sovint desconeixent-ne els riscs, però moltes altres conscients que s’adreçaven a un perill fatal, escometeren la mena de monstruosa heroïcitat que potser només un país com la URSS podia produir. Aquest homes reberen el nom de liquidadors o l’encara més impressionant ide biorobots.
Encara avui no se sap exactament quina va ser la magnitud del seu sacrifici. Del contingent de 40 bombers que arribaren a Txernòbil en el primer instant no en queda cap de viu, i es calcula que més de 25.000 dels qui participaren en la liquidació s’han mort i uns altres 70.000 arrosseguen incapacitats i seqüeles per causa de la radiació.

Passats més de vint anys, a Txernòbil s’hi segueix mantenint avui una zona d’exclusió, un perímetre de 30 quilometres que només pot creuar-se amb autorització de l’estat ucraïnès. Prípiat és una ciutat fantasma, progressivament engolida per la vegetació i on va ensorrant-se tot el que s’hi va deixar intacte el dia del seu abandó, incloent-hi  la ferralla socialista preparada per a una desfilada de l’1 de maig que mai tingué lloc. Passaran mil•lenis abans que pugui tornar-s’hi a habitar amb completa seguretat, amb el problema que això comporta. Mentrestant, una estàtua de Prometeu oferint el foc als homes seguirà rovellant-se a l’aire enrarit del país.

Paradoxalment, els seus topants, malgrat les bosses esparses de contaminació i l’acumulació de cesi-137 encara no desintegrat en el sòl, s’han repoblat de vida salvatge i han portat a la creació d’una reserva natural.
Però encara més extraordinari, poc a poc, han tornat a atreure a una petita part d’aquells que es van veure obligats a deixar els seus pobles després de l’accident. En llogarets com Kupuvate o Jampil s’hi han reinstal•lat molts dels qui mai s’adaptaren a la vida de ciutat i han escollit tornar a casa.
Les ajudes del govern i les creixents visites turístiques no els eviten moltes de les dificultats i carències de serveis que pateixen, però la seva aventura ens explica moltes coses dels fascinadors mecanismes d’adaptació i d’inadaptació de l’ésser humà.

Ens manca abans d’acabar un dels elements que anunciàvem al principi i és el que ens permet conèixer bona part d’aquest relat. Es tracta de gent com la poetessa Lisa Kostenko o Elena Filatova, persones que s’han dedicat a endinsar-se en aquest racó de món, en aquesta terra de misteri, i n’han anat arrencant fragments i  exposant-ne pedaços.
Germanes de promoció en la vocació de cartografiar les nostres irreductibles contradiccions i diferències.