Rastres, embulls, conjectures

Membra Disjecta. Amb aquest llatinisme d’origen arqueològic, els antropòlegs fan esment a aquelles creences, mites, manifestacions culturals o relats que en un temps pretèrit haurien format part d’un tot coherent, però que una vegada aquest s’ha desintegrat ja només en són un fragment desllorigat, una resta que ha sobreviscut al naufragi, un eco desfigurat de veus llunyanes. Però un eco que encara conté una ressonància del cant original. I, com a tal, que pot servir per a inferir-lo o reconstruir-lo.

És un concepte subjugador. Perquè parla de l’atracció per tot allò que hi ha d’espars entre nosaltres, del gust per llegir de gairell els senyals del nostre món, per furgar en el continu procés de superposició d’estrats, d’escissions, de discontinuïtats i de peces escadusseres que formen la nostra realitat. I que gràcies al seu testimoni de càrrec, a la seva inescamotejable presència, impedeixen reduir la existència a una construcció natural, transparent i objectivable. És a dir, al malson de totes les escatologies de la història, de les ideologies sintètiques i finalistes, de la marea sulfúrica de l’universalisme abstracte.

És la raó d’anar recollint en aquesta petita vora rastres, vestigis, derelictes.
O com diu Caballero Bonald en un poema descobert el passat cap de setmana:
”Rastres, embulls, conjectures, pistes dubtoses, vagues informacions.”
I construir amb el seu ajut una reraguarda d’obstacles a tots aquells que anhelen fondre’ns en l’indiferenciat.