Castella: esforç i malenconia

Aprofito un dia de festa per anar a l’encontre de Castella, una ocupació intermitent que reprenc de tard en tard. Faig parada i fonda a Sepúlveda, vella seu de considerable pes durant la reconquesta, posseïdora de furs propis poc a poc neutralitzats i que durant segles gaudí d’uns privilegis i potestats que bé permetrien considerar-la com una petita república autònoma.

Sepúlveda podria passar per un arquetip de totes les viles mitjanes d’aquesta terra que després d’una època de prosperitat entraren en una llarguíssima decadència de la qual encara no n’han sortit, i que avui s’aguanten gràcies al turisme de cap de setmana madrileny, a velles rendes i a algunes rèmores d’explotació rural. A mi, aquest hàlit, aquesta fesomia, sempre em provoquen una impressió corprenedora: semblen cossos que s’haguessin esgotat en una tasca perllongada i feixuga i dels qui ja només en quedés l’esquelet, el gest exsangüe i ombrívol de qui ha perdut la vida en va.

Perquè aquesta missió hauria estat la construcció d’Espanya, el treball inacabat d’incorporació a Castella de la resta de pobles i nacions de la península. I aquest procés d’assimilació no només hauria fracassat en la temptativa de crear una nova identitat orgànica que integrés als incorporats, ans hauria suposat el sacrifici fútil de la pròpia.
Espanya portaria alguns importants segells castellans, la llengua el més notable de tots, però en serien ecos desfigurats i arcaics, ombres remotes i difícils de reconèixer i que, sortosament, no haurien cristal•litzat de manera homogènia.

És aquesta lletja cruïlla –no haver reeixit en transcendir-se, però tampoc poder dissociar-se d’aquest ens indefinit i malgirbat que és obra seva: Espanya- el purgatori de Castella. Una mena de justícia poètica que no impedeix la compassió envers el seu destí, que també és una imatge deformada del nostre. És igualment l’obstacle, potser ja insuperable, per a bastir un castellanisme sòlid i no només basat en la reacció a la pèrdua de la seva condició dominadora. O l’amargor que porta a certs companys castellanistes d’inspiració comunera a denunciar que el seu drama és haver estat utilitzats per unes elits dirigents, tant o més que qualsevol altre poble hispànic, en la creació d’un Gòlem que voldria engolir-nos a tots.

”Els esforços inútils arrosseguen a la malenconia” digué Ortega y Gasset, que tot i extreure’n conclusions molt diverses a les meves, ja va detectar aquest malestar irresolt. Castella i Sepúlveda m’inspiren aquesta malenconia. Tot hi conspira: el paisatge crepuscular, un immens llegat arquitectònic sovint massa desmarxat, el silenci, els pobles envellits i que es deshabiten o es converteixen en segones residències de senyorets de capital, la tòpica però fonamentada sobrietat de caràcter del paisanatge, la decadència tangible de les antigues formes de vida…
També és el seu encís, que mai tindria si realment fos la versió depurada d’una proposta hegemònica i vencedora.
Potser per això, quan hi vaig, sempre hi arreplego visions residuals: vells forns de llenya del segle XVIII, casalots pairals que mai obren les seves finestres, imponents colomers una mica enrunats, masmorres. O els rètols amb velles paraules castellanes que es resisteixen a entrar a l’ombra: figón, almoneda, tahona…

Un petit i infeliç rastre de l’Armada Invencible

Tot just s’acaba d’estrenar una pel·lícula, Elizabeth: the golden age, que s’ocupa de l’agònica resposta d’aquesta reina a l’intent espanyol d’invasió naval mitjançant la Grande y Felicísima Armada; la que ha passat a la història amb el nom a hores d’ara irònic d’Invencible.

Aquesta temptativa fallida o defensa reeixida, segons per on es miri, és un mite fundacional de l’imperi britànic. Resulta així comprensible que n’hagi circulat tanta literatura i que, com succeeix al film, els anglesos hagin tractat l’afer amb certa dosi d’exaltació patriòtica. La realitat és força més prosaica: gairebé tots els historiadors moderns accepten que en el fracàs d’aquella expedició militar hi van contribuir molt més els factors logístics i meteorològics que els purament militars. Primer, Álvaro de Bazán, Almirall de Castella i encarregat de dissenyar la flota va morir un mes abans de poder comandar-la i hagué d’ésser substituït a corre-cuita. Després, la frisança de Felip II la feu marxar insuficientment preparada. Però l’element decisiu va ser que les galernes i tempestes suposaren un obstacle constant als seus progressos i que les dificultats per a ancorar a les costes de Flandes, i així acomplir el pla d’embarcament de tropes, van convidar els responsables de l’operació a tornar a la península amb la cua entre les cames. Sense fruit, però també sense baixes o pèrdues considerables.
De fet, llevat de la transitòria penúria financera a la qual abocà a ambdós reialmes i fora del seu impacte propagandístic –d’un cert enfortiment de l’autoritat de la sobirana anglesa i d’una passatgera minva del prestigi de les tropes de’n Felip- l’episodi no tingué gaire conseqüències geopolítiques. Fins i tot podria dir-se que la marina imperial espanyola extragué profitosos ensenyaments de l’experiència que li permeteren perllongar el seu domini nàutic encara uns anys més i que l’impagament de salaris als mariners anglesos i les condicions sofertes en els navilis de Sa Majestat provocaren seriosos aldarulls a l’illa.

Els problemes més greus que hagueren de patir les tripulacions de La Invencible, principalment castellanes, basques i portugueses, sorgiren ja en el camí de tornada. Car decidiren fer-ho mitjançant una ruta per l’Atlàntic nord, que circumnavegava la Gran Bretanya i davallava després deixant Irlanda a babord, es van veure sorpresos per una ferotge meteorologia just a la vora de les cantelludes i sinuoses costes d’aquesta illa. El resultat va ser que uns 25 vaixells encallaren o s’estavellaren contra els espadats irlandesos.

És aquí on comença una segona i difusa història, de rastre molt més esquiu i proper als gustos d’aquest bloc.
La majoria dels qui, malgrat el naufragi, aconseguiren trepitjar terra ferma caigueren captius, patiren el saqueig dels nadius o foren ajusticiats per destacaments anglesos.
Només un grapat d’audaços o sortosos aconseguiren obrir-se camí i arribar a Escòcia, on es podia esperar l’ajut d’alguns nobles locals. Un d’ells fou Francisco de Cuéllar, que va explicar la seva rocambolesca peripècia en una esplèndida carta (i perdoneu-me l’enllaç).
I no és un fet que s’hagi oblidat: si hom visita l’actual comtat de Leitrim podrà sorprendre’l que unes plaques assenyalin el camí que va prendre Cuéllar en el seu pas pels dominis de Brian na múrtha O’Rourke, on setanta membres de l’armada trobaren refugi a casa d’aquest senyor revoltat contra els anglesos, o que es guardi memòria del setge que vuit d’aquests soldats aguantaren en el castell de Rosclogher, propietat de Lord MacClancy.

El record d’aquesta fugissera presència té altres vestigis igualment deliciosos. Com la infundada creença popular en l’origen hispànic de cognoms irlandesos com Costello o Moore o que en algunes localitats com Torquay encara s’hi aparegui el fantasma d’algun d’aquells dissortats.

La cançó de Wotan

La gent de les Orcades i les Shetland va romandre fidel a la seva herència escandinava fins molt després de deixar d’ésser feudatària del regne de Noruega i veure’s lliurada a la corona escocesa, al segle XV. La llengua d’aquestes illes era una varietat del nòrdic antic anomenada norn pels acadèmics, però no hi ha acord sobre la seqüència exacta de la seva reculada i desaparició. Hom assegura que encara a principis del XIX n’hi havia parlants, encara que sembla que a les darreries del XVIII ja havia entrat en un estat de decadència irreparable, malgrat l’escolament d’ algunes expressions i manlleus en el dialecte anglès –scots- que l’havia de reemplaçar.

Però l’isolament d’aquests arxipèlags va permetre conservar-hi reminiscències de quelcom més que la llengua. En una balada recollida a les Shetland en ple segle XIX s’hi escolta:

Nou dies va penjar de l’arbre sense arrels,
car el poble estava malalt
i ell era bo.

Tot i formar part d’una cançó d’assumpte religiós cristià, no hi ha cap dubte que aquests versos són una referència al sacrifici de Wodinaz, Wotan o Odin, el déu bruixot dels vells escandinaus, que ferit per la seva pròpia llança va suspendre’s nou jorns amb les seves nits d’Yggdrasil, el freixe de la vida, per a obtenir les runes, l’alfabet màgic dels pobles germànics.

Tot sovint ens topem amb nocions culturals -el paganisme escandinau comença a quedar arraconat al segle X- que presenten una capacitat de supervivència molt per sobre de qualsevol afany per marginar-les. I encara que sigui de forma dissimulada, segueixen reproduint-se sota diverses disfresses i contaminant i deixant la seva marca secreta en aquelles que pretendrien esborrar-les.
És l’advertència que tota pressió substitutòria introdueix un imprevisible ferment de mutació en els agents que l’exerceixen.

Rastres, embulls, conjectures

Membra Disjecta. Amb aquest llatinisme d’origen arqueològic, els antropòlegs fan esment a aquelles creences, mites, manifestacions culturals o relats que en un temps pretèrit haurien format part d’un tot coherent, però que una vegada aquest s’ha desintegrat ja només en són un fragment desllorigat, una resta que ha sobreviscut al naufragi, un eco desfigurat de veus llunyanes. Però un eco que encara conté una ressonància del cant original. I, com a tal, que pot servir per a inferir-lo o reconstruir-lo.

És un concepte subjugador. Perquè parla de l’atracció per tot allò que hi ha d’espars entre nosaltres, del gust per llegir de gairell els senyals del nostre món, per furgar en el continu procés de superposició d’estrats, d’escissions, de discontinuïtats i de peces escadusseres que formen la nostra realitat. I que gràcies al seu testimoni de càrrec, a la seva inescamotejable presència, impedeixen reduir la existència a una construcció natural, transparent i objectivable. És a dir, al malson de totes les escatologies de la història, de les ideologies sintètiques i finalistes, de la marea sulfúrica de l’universalisme abstracte.

És la raó d’anar recollint en aquesta petita vora rastres, vestigis, derelictes.
O com diu Caballero Bonald en un poema descobert el passat cap de setmana:
”Rastres, embulls, conjectures, pistes dubtoses, vagues informacions.”
I construir amb el seu ajut una reraguarda d’obstacles a tots aquells que anhelen fondre’ns en l’indiferenciat.