Coda de les catacumbes

Esmentava de refilada a l’anterior anotació la riquesa de la vida subterrània de Roma. Fins i tot existeix una associació d’espeleòlegs urbans que s’ocupa de la seva exploració.

El submón romà és, en tots els aspectes, d’una vastitud astoradora. També el de la seva delinqüència, com el gran cinema italià de la postguerra o novel•les com Una vita violenta de Pasolini han descrit amb profusió. Nombroses llegendes urbanes s’han alimentat d’aquesta borrosa realitat i el dialecte romanesc està prenyat dels argots i germanies d’aquests grups marginals.
Un d’ells, avui ja gairebé extingit, representava d’una manera quintaessenciada la força d’atracció i la puixança invisible d’aquest subsòl. Els seus membres es feien anomenar cassettari i durant molts anys van ser el malson de bancs i fortunes de la ciutat eterna. Els cassettari coneixien i sabien aprofitar com ningú la xarxa de passadissos que solca tot el centre històric de Roma. La manca de qualsevol control d’accés o vigilància permetia que fos emprada per a introduir-se amb sigil en els dipòsits i cambres de les principals entitats financeres. Amos i senyors d’aquest món paral•lel, després dels seus imprevisibles cops, s’esmunyien sense deixar rastre pel laberint de túnels i catacumbes.

Així va ser fins que la seva extrema gosadia i l’arribada de noves tecnologies de seguretat van obligar a la reconversió professional. El seu cant del cigne fou, no obstant això, el furt sonat de més de cent caixes fortes del Palau de Justícia el juliol de 1999. Tot i que en aquesta ocasió es serviren d’altres mitjans i de complicitats encara no completament esclarides.
Malgrat que això, en una ciutat en la qual individus com Giulio Andreotti, Bettino Craxi o Silvio Berlusconi han ocupat els càrrecs de màxima responsabilitat governamental, tampoc sembli res de l’altre món.