De feres ferotges

Una de les característiques definitòries d’Europa és la seva mesura humana, sobretot en comparació amb qualsevol altre continent. Europa es pot transitar a peu, és difícil localitzar-hi vasts accidents geogràfics que no mantinguin algun assentament de població, no hi ha grans erms impossibles de travessar i la bonificació de terres baixes i pantanoses fou una de les conquestes més decisives de la seva civilització. Però tot això no vol dir que, fins a temps molt immediats, no hi hagi hagut una abundant vida salvatge i que l’home sempre hagi estat l’amo absolut del territori que és avui. Els bestiaris medievals no deixen de ser una recreació al•legòrica i moralitzant de la realitat que palpita dins les forestes europees. El Decameró de Boccaccio reflexa el perill de creuar aquests boscs, tan curulls de bandits com de feres. La caça és l’activitat favorita dels nobles: el 1534, per exemple, Carles V passa cinc dies seguits a les serralades toledanes perseguint cérvols, senglars i llops.

I és que els llops roden sense fur pertot: en ple segle XV, l’autor del Diari d’un burgès de Paris explica com, esperonats per la carestia de la Guerra dels Cent Anys, infesten els cementiris de la ciutat per a desenterrar-ne els cadàvers. La seva audàcia arriba fins i tot a provocar 14 morts en una sola setmana de setembre, entre Montmartre i la porta de Saint Antoine.
A les zones muntanyenques de la Península Ibèrica són també el malson dels pastors. A Navarra i a diverses regions franceses arriben a fixar-se impostos especials per a pagar a llobaters, persones encarregades d’encalçar-los; i es crea la figura del saludador municipal, responsable de guarir les infeccions rabioses.
El misteriós cas de la bèstia o monstre de Gavaldà, que causa més de cent morts als feréstecs altiplans del sud d’Alvèrnia, porta al paroxisme l’exposició de certes poblacions rurals.
A Prats de Molló i Encamp, la festa de l’ós durant el carnestoltes encara actualitza simbòlicament l’amenaça que representava la presència d’aquesta fera als Pirineus.
Per altra banda, la introducció d’animals exòtics es converteix en el segle XVIII en una moda esnob dels aristòcrates. El seu abandó o fugida acabava per convertir-se en un problema públic. A Gipuzkoa es guarda el testimoni de lleopards abatuts a 1771, a 1781 i a 1820. El 1766, a Idiazábal, la presa és un tigre.

Tot això sembla avui cosa del passat, i la vida salvatge que pugui haver-hi està en gran part tutelada per les administracions i les organitzacions ecologistes. Malgrat tot, d’uns anys cap aquí es ve sentint la remor de la tornada del llop a terres madrilenyes. Primer foren alguns rastres de la seva presència en els llindars mateixos de la província, després els albiraments en indrets de Somosierra, Guadarrama i la Sierra Norte i finalment la consolidació lenta però segura d’aquests indicis. I aquest relat morós d’una infiltració subtil ha tingut per a mi l’encís torbador que sempre em produeixen aquesta mena de fenòmens. Com si aquesta tornada signifiqués alguna altra cosa, fosca i poderosa i imparable, que encara no sé xifrar. O que sí sé xifrar, però que és intraduïble.

Una vespra siciliana

El sicilià deu ser una de les llengües d’Europa que sense reconeixement oficial ha tingut una continuïtat més notable i, fins a la darrera part del segle XX, es podria dir que era de bon tros la llengua majoritària dels sicilians. Es tracta d’un d’aquells casos típics de la particular diglòssia italiana, que durant molts anys ha mantingut una mena d’equilibri entre l’italià, és a dir, l’estàndard culte format sobre la base del dialecte literari toscà, que s’emprava en àmbits oficials i escrits, i el vernacle que servia per a la resta d’usos.
Una situació que segons el filòsof Manlio Sgalambro s’ha pogut mantenir perquè la gent diferencia molt bé els espais de cada varietat: es relaciona amb l’estat i fa els negocis en italià, però frueix, menja, fornica, somnia, es baralla, viu i mor en dialecte.
Aquest statu quo, però, sembla anar esvaint-se: la infiltració de l’italià gràcies al sistema educatiu i als mitjans de comunicació de masses, i les circumstàncies habituals que conflueixen en la interrupció de la transmissió, han acabat per desplaçar el sicilià i convertir-lo en un cas més d’idioma minoritzat. Tonino Guerra, el gran guionista col.laborador de gent com Antonioni, Fellini, Tarkovski, Visconti o els germans Taviani, i poeta en romanyol, es mostrava menys optimista que Sgalambro en una visita que ens va fer quan la Universitat Popular del poble on ara visc va publicar-li una traducció castellana de tota la seva obra lírica. Ens deia, entre càustic i melangiós, que el dia de demà ningú podria llegir els seus poemes perquè ningú sabria romanyol, que caldria demanar els morts que ens ensenyessin què volien dir. I afegia que “els morts cobren molt cares les seves lliçons.”

Sgalambro, per la seva banda, és més conegut per les seves aventures musicals amb Franco Battiato que per les seves col.leccions d’aforismes nihilistes. Battiato, una de les meves debilitats i també sicilià, ha escrit, però, només tres cançons en aquesta llengua al llarg de tota la seva carrera, tot i que potser siguin de les millors seves.
Stranizza d’amuri n’és una. Aquí us en deixo una versió cantada en clau tradicional i jazzística per Rita Botto. D’aquesta manera us podreu fer una idea de la sonoritat d’aquesta llengua en la qual també el català hi deixà la seva empremta i que arribà a compartir amb ella l’estrada de les corts sicilianes allà als segles XIII i XIV.

La cançó possiblement es remet a records d’infantesa de Battiato durant la guerra i la postguerra. Fa referència al desvetllament dels primers impulsos amorosos enmig de la destrucció. La seva escolta sempre em provoca una sacsejada, com la del protagonista del fragment que diu:
“Man manu ca passunu i jonna/sta frevi mi trasi ‘nda ll’ossa/’ccu tuttu ca fora c’è ‘a guerra/mi sentu stranizza d’amuri…l’amuri/e quannu t’ancontru ‘nda strata/mi veni ‘na scossa ‘ndo cori/’ccu tuttu ca fora si mori/na’ mori stranizza d’amuri.”
I que, mentre cap amic catalano-sicilià ho arregli, jo traduiria com “A mesura que passen els jorns, aquesta febre m’entra als ossos/i malgrat que fora hi ha guerra/sento una estranyesa d’amor…l’amor/I quan et trobo pel carrer/tinc una descàrrega al cor/ i encara que a fora es mor/ no mor aquesta estranyesa d’amor.

L’esmolador! Esmola ganivets!

L’escolto imprecisa a la llunyania, després va acostant-se fins que fuig de bell nou. Aquesta escala que puja i després baixa: la crida de l’esmolador. Es la música més malenconiosa que conec i aquella que amb més eficàcia em retrotreu als despreocupats matins de dissabte de la infantesa. A un altre temps, a una altra manera de viure. No sabria dir per quin motiu. Molt sovint m’he quedat embadalit escoltant aquesta harmònica de joguina, lliurat a un vague somieig, a una dolça mol•lície. Altres vegades prenc algun ganivet que ha perdut el seu tall i surto a la finestra a demanar un servei. Per tradició, molts esmoladors venien d’Ourense, però també n’hi ha de gitanos, com aquells amb qui m’he avesat a tractar. M’expliquen que ja són molt pocs qui mantenen l’ofici. El negoci ha anat a la baixa. Qui sap si conquerida per valors consumistes, la majoria de la gent s’estima més reemplaçar les seves eines que reparar-les i prolongar-ne l’ús. O bé és la vida de barri, la vida de carrer, que remet i, cada vegada més aïllats del nostre entorn, deixem esfondrar els vells ponts de comunicació social.

Intercanviem aquestes impressions, ambdós absorts davant l’esmolet, del cadenciós pedaleig que mou l’engranatge. Com en un ritus antic, en una fidelitat que s’extingeix. Roda la roda i tornen a sonar aquestes notes errabundes que van vers el no-res. El salm de l’ocàs dels oficis nòmades.
És la música més malenconiosa que conec. Però en el seu fons conté una alegria que ho desmenteix. La d’una mobilitat zíngara que es resisteix a aturar-se.
Avui i encara.

Coda de les catacumbes

Esmentava de refilada a l’anterior anotació la riquesa de la vida subterrània de Roma. Fins i tot existeix una associació d’espeleòlegs urbans que s’ocupa de la seva exploració.

El submón romà és, en tots els aspectes, d’una vastitud astoradora. També el de la seva delinqüència, com el gran cinema italià de la postguerra o novel•les com Una vita violenta de Pasolini han descrit amb profusió. Nombroses llegendes urbanes s’han alimentat d’aquesta borrosa realitat i el dialecte romanesc està prenyat dels argots i germanies d’aquests grups marginals.
Un d’ells, avui ja gairebé extingit, representava d’una manera quintaessenciada la força d’atracció i la puixança invisible d’aquest subsòl. Els seus membres es feien anomenar cassettari i durant molts anys van ser el malson de bancs i fortunes de la ciutat eterna. Els cassettari coneixien i sabien aprofitar com ningú la xarxa de passadissos que solca tot el centre històric de Roma. La manca de qualsevol control d’accés o vigilància permetia que fos emprada per a introduir-se amb sigil en els dipòsits i cambres de les principals entitats financeres. Amos i senyors d’aquest món paral•lel, després dels seus imprevisibles cops, s’esmunyien sense deixar rastre pel laberint de túnels i catacumbes.

Així va ser fins que la seva extrema gosadia i l’arribada de noves tecnologies de seguretat van obligar a la reconversió professional. El seu cant del cigne fou, no obstant això, el furt sonat de més de cent caixes fortes del Palau de Justícia el juliol de 1999. Tot i que en aquesta ocasió es serviren d’altres mitjans i de complicitats encara no completament esclarides.
Malgrat que això, en una ciutat en la qual individus com Giulio Andreotti, Bettino Craxi o Silvio Berlusconi han ocupat els càrrecs de màxima responsabilitat governamental, tampoc sembli res de l’altre món.

Espectres romans

En una carta del 14 de setembre de 1970 adreçada al Cardenal Jean Vollot, Secretari d’Estat Vaticà, Pau VI dóna l’ordre de dissoldre els cossos d’armes papals, exceptuant-ne la Guàrdia Suïssa. I tot agraint els serveis prestats i la fidelitat demostrada, liquida així el darrer baluard de poder a la Santa Seu de l’aristocràcia negra romana, és a dir, l’entramat de nissagues enriquides durant segles gràcies a la gestió dels bens eclesiàstics i ennoblides per títols, càrrecs i privilegis vaticans; el cos familiar del qual n’ havien sorgit papes, cardenals i sants a betzef i que el 1870 s’havia oposat ferotgement a l’adveniment dels Savoia i a la fi dels Estats Pontificis. La càfila d’importantíssimes barbes formada pels descendents dels Orsini, dels Ruspoli, dels Torlonia, dels Borghese, dels Massimo, dels Pallavicini i d’un llarg etcétera de cognoms il.lustres deixava d’aquesta manera de formar part orgànica de les més altes esferes de la jerarquia romana.

D’ençà, aquesta nobiltà nera perd ascendent i visibilitat, malgrat que mantingui els seus vincles mitjançant elitistes col•legis i clubs privats i que de tard en tard reaparegui a la vida pública fent costat a les posicions més ultramuntanes. També, en una societat tan avesada al conspiracionisme com la italiana, els seus noms solen relacionar-se amb tota mena de maniobres polítiques i empresarials ocultes. Però es diria que llur rastre es va evaporant i que la seva és una història declinant.
En una extraordinària pel•lícula de Marco Bellocchio que mai em canso de recomanar, L’Ora di religione, hi compareix un fantasmagòric Conte Bulla que evoca perfectament l’ocàs d’aquesta classe orgullosa i decadent.

Podria ser. Però en una ciutat que s’estima com cap altra els vestigis del seu passat, en una ciutat que amaga en el seu subsòl un nombre tan fabulós de cisternes, pedreres, mitreus, temples i columbaris subterranis, en una ciutat on encara hi funciona una claveguera que fou bastida en el segle VI a.C amb fonaments etruscs i que disposa de centenars de quilòmetres mig desconeguts de túnels, necròpolis i catacumbes, una cosa així mai es pot afirmar amb tanta seguretat. Els espectres romans són resistents i no es resignen a marxar de qualsevol manera.

I no sembla pas tractar-se d’una característica recent. Ovidi ens diu en els seus Fasts que a l’antiga Roma, durant un curt període, va deixar d’observar-se la festa de commemoració dels difunts, la Parentalia, però que hagué de reprendre’s perquè aquell oblit va portar “nefastes conseqüències”.

La marca física del flamenc

Perdoneu-me si avui m’esplaio massa, però em disposo a tractar un tema que em resulta apassionant.
La majoria dels qui som afeccionats al flamenc ens hem interessant alguna volta pel trencaclosques del seu origen. Per escurçar molt la qüestió: la primera noticia fiable d’un tipus de cante autònom, de codificació diferent a altres estil populars de la musica castellana i conreat primerament per persones d’ètnia gitana, ens remet a un Tío Luís el de la Juliana que visqué a la segona meitat del s.XVIII. I d’aquí en surten dues teories bàsiques:

1. La que anomenaríem de la clandestinitat. Els gitanos, instal•lats durant els segles XV i XVI a la Baixa Andalusia van assimilant i elaborant a la seva manera tot el substrat de músiques anteriors que es concentra en aquest territori. Però la seva pràctica és de portes endins, gairebé diríem sota forma d’un ritual ètnic privat, i només a les acaballes dels set-cents, coincidint amb la relaxació de la persecució a aquest poble, comença a emergir d’aquest ambient; fet que explicaria que sorgeixi com un estil ja força definit i la seva ràpida capacitat d’expansió geogràfica.

2. La segona procedeix dels problemes historiogràfics que la primera teoria presenta. I vindria a dir que, si abans d’aquestes dates no hi ha referents que assenyalin la pràctica del flamenc és simplement perquè no existia com a tal. Com argumenta l’estudiós Antonio Álvarez Caballero, la possibilitat que no es conegués allò que cantaven –allò que escoltaven cantar, si es vol- uns quants milers de gitanos inserits en nuclis de població suburbana, que a més a més pertanyien a un grup que sempre era estretament observat i que es guanyava sovint la vida amb l’espectacle, és força increïble. El flamenc seria així resultat d’un procés accelerat de creació que sense gairebé referents externs fa nàixer un tipus de música radicalment nova i que, com a molt, seria unes dècades anterior a la dels seus primers artífexs coneguts.
El principal obstacle per anar més enllà és la manca de documentació endògena sobre uns “fundadors” de comú analfabets, provinents de medis marginals i que transmeten el seu llegat de forma estrictament oral, amb totes les fluctuacions i pèrdues que això comporta. En afegit, les primeres investigacions no es duen a terme fins gairebé un segle després del seu presumpte naixement i es recullen de dipositaris d’aquesta memòria no escrita separats ja per més d’una i dues generacions dels avantpassats.

Hi ha, però, dos aspectes que m’interessen especialment de tota aquesta qüestió. Avui comentaré només el primer. És el que m’agrada d’anomenar-ne “la marca física del flamenc”. O més clarament: Per què, havent-hi gitanos arreu de la península, el cante apareix precisament en un espai molt ben delimitat –i que ningú discuteix- format pel triangle entre Cadis, Triana i Xerès de la Frontera?

Tampoc aquí tenim una resposta clara. Molts al•leguen que això prova que el substrat andalús és decisiu en la seva formació, i que els gitanos només serien una mena d’aglutinant de disperses corrents autòctones i anteriors. Altres mantenen que, en canvi, aquesta part d’Andalusia és un dels primers llocs on, malgrat les moltes restriccions, els gitanos troben una certa possibilitat d’arrelament. Un indret on la forma de vida oberta i tolerant del nadius, una “fosca simpatia atàvica” diu poèticament Pedro Caba, així com la nodrida presència de bosses marginals formades per moriscs i conversos desposseïts, jornalers errants, germanies de delinqüents i altre “lumpenproletariat” (perdoneu l’anacronisme) que viu extramurs –pensem que els barris matriu del flamenc, Santiago, Triana, Santa María, San Miguel, són adjacents a les ciutats abans esmentades- els permet passar desapercebuts i sedentaritzar-se. I que allí, tot i que manllevant alguns elements sonors preexistents de tots aquests grups, gràcies a aquesta estabilitat, endeguen la elaboració i difusió de quelcom que abans de la seva intervenció no pot en absolut dir-se flamenc.

Tot plegat és un afer tan intrigant com esquiu.
Hi ha, però, una darrera constatació que trobo pertinent. La complexitat del fenomen obliga a implicar moltes disciplines en el seu estudi, a fer bells salts deductius, a fixar-se – com li agradava a Lucien Fevbre- en indicis indirectes, en dades obliqües. A cercar conjectures en elements insospitats. N’hi ha de meravelloses, com per exemple aquelles que extreuen conclusions de la mateixa estructura urbana i social dels llocs d’origen del flamenc, que exploren la simbiosi entre l’home i el seu habitat.

La petjada del terròs en els homes i la música: la marca física del flamenc. Aquella que jo he perseguit pels carrers d’Utrera i Lebrija, aquella que he ensumat a les rodalies del barri de l’Alameda sevillà on va créixer el meu pare, aquella que crec haver albirat en l’abundància de places bellíssimes i que conviden a la convivència íntima de Xerès i que, malgrat tot, no m’ha deixat mai traspassar del tot el seu misteri essencial.
Per què aquí?

El rei amagat

Victor Klemperer era catedràtic de la Universitat de Dresden quan les lleis racials de l’Alemanya nazi l’obligaren a la renuncia del càrrec i a sotmetre’s a les humiliants condicions que es reservaren a tots aquells jueus i dissidents que en els anys 30 decidiren no exiliar-se. Més endavant, la condició “ària” de la seva dona n’evità la deportació, tot i que no els treballs industrials feixucs i la vida famolenca i adotzenada d’una casa comunitària per a hebreus; ell, a qui mai se li havia passat pel cap considerar-se cap altra cosa que un alemany normal.
Però Klemperer, malgrat les restriccions i els perills que comportava, va mantenir un dietari filològic on va anar anotant els usos lingüístics d’aquell país de malson. “Lingua Tertii Imperi. Apunts d’un filòleg” n’és el fruit, aparegut per primera vegada en alemany l’any 1947 (traduït al castellà per Minúscula el 2001 i en català mai no se sap). Aquest llibre preciós, on l’horror no impedeix la sornegueria i l’agudesa d’un veritable intel•lectual, és la dissecció de com la retòrica dels jerarques nacionalsocialistes va anar infiltrant-se en tots els àmbits de la vida alemanya i la total desfiguració de la realitat que aquest fet comportà. La manipulació semàntica, lèxica, àdhuc dels signes de puntuació, ens explica Klemperer, va servir amb una eficàcia terrible a la imposició de les idees hitlerianes i a la servitud del poble que va adoptar-les.
Es tracta d’una lectura que gosaria recomanar sense reserves.

Klemperer, no obstant això, també recull alguns fenòmens astoradors i còmics que li va tocar viure en mig d’aquell desori. A les acaballes de la guerra, quan sobre Dresden ja hi planava l’amenaça d’un bombardeig massiu, escoltà a una dona assegurar que la ciutat no podia sofrir cap mal. Quan hom li va demanar com podia estar-ne tan segura, respongué que uns dies abans havia vist un núvol que formava un rostre i que aquest era el semblant inequívoc del vell Fritz, el rei Frederic I Barba-roja: si ell vetllava per Dresden, res podia succeir-los.

Tot i l’ exposició del clima d’al•lucinació i irrealitat col•lectiva que l’anècdota il·lumina (i la seva cruel ironia: Dresden fou reduïa a runes en l’atac aeri aliat més dur del conflicte), allò que em va cridar l’atenció va ser que la superstició d’aquella dona no pertanyia estrictament a la mitologia nazi –si bé Frederic I era una de les icones del nacionalisme alemany-, sinó que estava ben arrelada en una tradició molt anterior. Ja a Enric d’Ofterdingen, Novalis descriu la trobada del seu personatge amb aquesta figura llegendària en una balma de la muntanya Kyffhauser: es tracta de la creença en la letargia encantada d’aquest monarca que es desvetllaria quan el regne estigués en una situació crítica.

No és, ni tan sols, un cas aïllat d’aquesta mena de mites de retorn: el cicle artúric també indica que Artús només dorm a Àvalon sota un turó fins el moment en que calgui reprendre la lluita per la llibertat de Britània. I a Portugal, tot el final del segle XVI està impregnat del misticisme sebastianista, que és la confiança en la reaparició del rei Dom Sebastiao, que lluny d’haver mort en la batalla d’Alcácer-Quibir, sorgirà de la boira per a guiar els portuguesos de bell nou cap a la independència.
En certa manera, l’esquema es repeteix en contrades i contexts diversos: per exemple, els xiïtes parlen de la desaparició màgica –gayba- dels seus setè i dotzè imam, segons la branca, que d’ençà viuen ocults esperant el moment del seu segon adveniment.

Curiosament, els catalans, que per raons històriques també podríem haver elaborat una llegenda d’aquest gènere amb un cabdill de prestigi (de Jaume I al Príncep de Viana), vàrem escollir un personatge molt més dubtós per a dipositar les nostres esperances regenaracionistes d’ultratomba: el Comte Arnau.