El mite narratiu

L’any 1984, Thomas Sebeok escrivia un informe que responia a una petició de la Comissió Reguladora de l’Energia Nuclear dels Estats Units. El govern nord-americà volia enterrar residus en les profunditats d’una zona deserta del país i es plantejava com podia assegurar-se que aquesta zona es mantingués aïllada durant deu mil anys, el temps de durada de la radioactivitat. No era una qüestió ociosa: en terminis molt més breus han declinat llengües i civilitzacions i s’han perdut coneixements fins a resultar impenetrables per a societats posteriors.

Sebeok va examinar les possibilitats i va concloure que cap tipus de comunicació verbal era segura. Tampoc els codis simbòlics o pictogràfics, per la seva ambigüitat última i dependència del context, servien a aquesta fi. Qualsevol sistema tecnològic era igualment vulnerable a cataclismes i perdudes en el subministrament d’energia. Va descartar així mateix que els missatges d’advertiment poguessin ésser adaptats i reformulats cada cert temps, atès que aquesta solució pressuposava la continuïtat social que la hipòtesi de fons posava en dubte. Ni tan solament envoltar la zona d’exclusió d’avisos en tots els sistemes semiòtics coneguts, amb l’esperança que almenys en sobrevisqués un, oferia completes garanties.

Només un mètode semblava suficientment perdurable, encara en mig de les circumstàncies més imponderables. Consistia en crear una mena de llinatge d’iniciats o estirp sacerdotal, formada per una abundant dotació d’especialistes en diverses disciplines, que anirien transmetent la consciència del perill de generació en generació, creant i estenent llegendes i supersticions que hi fessin esment. Amb el pas del temps potser s’hauria dissipat la naturalesa exacta de l’amenaça, però hi hauria grans possibilitats que persistissin difusos tabús i anatemes que mantinguessin la seva eficàcia àdhuc en una societat humana que hagués retornat a un estadi primitiu.

Té quelcom d’instructiu i poètic que d’entre tots els mètodes estudiats, fos la producció d’un mite narratiu l’únic que resultés viable: el conte com a instrument més poderós de transmissió. Aquell que més ens acosta als mètodes de coneixement dels nostres avantpassats.