Deixar-se de melindros

victori1

El menú a bord de La Victoria: mala peça al teler.

No és pas que durant les vacances de l’estiu passat mengés malament o passés gana, però endut pel fervor del meu primer descobriment d’Amèrica em vingueren al cap les penúries que hi van patir aquella colla de desesperats de totes les nacions que em precediren. La conquesta fou certament brutal i devastadora, però el relat de les dificultats sofertes pels qui s’hi aventuraren ens els fa una mica més propers i dignes de compassió. Al cap i a la fi, hi trobaren més sovint calamitats i dissorts que la fortuna que anaren a cercar.

Val a dir que la fam és un recurs temàtic molt del gust de l’època i que en determinats casos se’n fa un ús exemplificador i moralitzant. I arriba a existir controvèrsia històrica sobre si alguns relats són fefaents o bé excuses per a justificar fracassos diversos, com passa en el cas de Gonzalo Fernández de Oviedo quan al·ludeix a una “situación de hambre catastrófica, especie de plaga que llenó de cadáveres pestilentes los parajes antes lisonjeros y los aires antes perfumados” per explicar l’ocàs del primer assentament espanyol de La Isabela. Pensem que ell escriu, com no s’està de recordar, “por órden de César”. Però no sembla tan inversemblant quan tenim testimoni documental d’homes que foren fuetejats en aquest mateix enclavament per furtar un tros de cansalada vella i un got de vi. L’abundància no sol inclinar els homes a jugar-se la pell, literalment, per tan magre botí.

Per altra banda, la truculència amb que descriu la situació el polígraf asturià és comú a moltes cròniques i relacions de viatges. A vegades, esdevé un ritornello obsessiu, com en el cas del pobre Álvar Núñez Cabeza de Vaca, que mentre deambula com un pària entre els pobles indígenes de l’actual Golf de Mèxic en veu i en passa de tots colors. La dieta d’alguns dels seus amfitrions se l’hi fa costeruda i així ho ressenya: “Su mantenimiento principal es raíces (…) y su hambre es tan grande que comen arañas y huevos de hormigas y gusanos y lagartijas y salamanquesas y culebras y víboras.”

Mossades que haguessin fet festa durant la primera fundació de Buenos Aires. El sofert lansquenet Ulrico Schmidl que la va patir ens en dóna detalls amb la seva expressivitat característica: Fue tal la pena y el desastre del hambre, que no bastaron ni ratas ni ratones, víboras y otras sabandijas; hasta los zapatos y cueros, todo tuvo que ser comido. Sucedió que tres españoles robaron un caballo y se lo comieron a escondidas; y así que esto se supo, se les prendió y se les dio tormento para que confesaran. Entonces se pronunció la sentencia de que se ajusticiara a los tres españoles y se les colgara en una horca. Así se cumplió y se les ahorcó.Ni bien se los había ajusticiado, y se hizo la noche y cada uno se fue a su casa, algunos otros españoles cortaron los muslos y otros pedazos del cuerpo de los ahorcados, se los llevaron a sus casas y allí los comieron.” No sobta que després d’aquesta i altres experiències, Schmidl menystingués l’arribada del veterà Cabeza de Vaca com Adelantado del Río de la Plata.

Buenos Aires, sense "asados" en l'horitzó immediat

Buenos Aires: sense “asados” en l’horitzó immediat

Clar que si cal davallar en l’antropofàgia resulta més civilitzat servir-se dels qui ja són morts que acoltellar-ne de vius ex professo. Uns escrúpols que no semblaren preocupar al seguici de Felipe Gutiérrez en la seva travessa per prendre possessió de la governació de Veragua, com ens torna a referir l’inesgotable Fernández de Oviedo: “llegaron dos a donde el indio muerto estaba(…) e paresciendoles que se les aparejaba buena cena, acordaron pasar allí la noche a celebrar las obsequias de aquel indio y sepultarle en sus mesmos vientres. El caso es que por saciar su hambre e necesidad, hicieron fuego e hartáronse de la carne de aquel indio, bien o mal asado. Otro dia siguiente (…) aquellos dos que ya se habian cenado al indio, mataron un cristiano que se decia Hernand Dianes, natural de Sevilla, que en su compañía iba doliente, e comieron dél estos dos malos hombres, e ayudáronles a ello un gentil hombre catalán, llamado Johan Maymón (…) e otros hasta en número de diez (…) El dia siguiente (…) los mesmos dos hombres Johan de Ampudia e Diego Gómez, que eran caudillos en este manjar de carne humana, é otro tal como ellos, mataron otro español que estaba doliente (…) e aquellos matadores ovieron malas palabras sobre qual déllos avia de comer los sesos, y venció el Johan de Ampudia, que era el peor e más crudo de todos.

Potser, vistes les perspectives, semblés millor embarcar-se. Però algunes memòries ens permeten posar-ho en dubte: en la seva malaurada circumnavegació, els tripulants de la Trinidad, la Victoria i la Concepción avançaren pel Pacífic amb les bodegues buides. Y Pigafetta recorda com estigueren “durante el espacio de tres meses y veinte días, sin probar ni un alimento fresco. El bizcocho que comíamos ya no era pan, sino un polvo mezclado de gusanos que habían devorado toda su sustancia, y que además tenía un hedor insoportable por hallarse impregnado de orines de rata. El agua que nos veíamos obligados a beber estaba igualmente podrida y hedionda.Para no morirnos de hambre, nos vimos aun obligados a comer pedazos de cuero de vaca con que se había forrado la gran verga para evitar que la madera destruyera las cuerdas. Este cuero, siempre expuesto al agua, al sol y a los vientos, estaba tan duro que era necesario sumergirlo durante cuatro o cinco días en el mar para ablandarlo un poco; para comerlo lo poníamos en seguida sobre las brasas. A menudo aun estábamos reducidos a alimentarnos de serrín, y hasta las ratas, tan repelentes para el hombre, habían llegado a ser un alimento tan delicado que se pagaba medio ducado por cada una.”

És només una mostra dels exemples que recordava mentre seguia algunes de les seves passes, ara ja fa un any. Aquesta literatura del “descobriment” m’ha resultat sempre font certa d’entreteniment i gaudi estilístic, i crec que per les meves mans han passat bona part dels seus millors fruits. Però he de confessar que també m’ha servit de refugi i disciplina. En temps de seguretats il·limitades i àpats garantits matí, tarda i vespre com els que ha viscut la meva generació, tenir present aquestes vivències m’ha valgut per no caure en tristes lamentacions davant de qualsevol mínim entrebanc quan he posat el peu fora de casa. Amics i família m’han fet notar que quan surto de viatge tinc tendència a adoptar un estoïcisme feréstec i, en ocasions, esgotador. Em torno indiferent a les comoditats i m’està bé qualsevol jaç, plat o transport. En aquesta actitud, més reflexa que premeditada, hi llegeixo quelcom de rebel·lió contra el materialisme que avui ofega tan sovint l’experiència turística i de resposta a la insuportable llamenqueria de tants coetanis nostres . Però segurament s’hi expressi també el prurit secret de poder imaginar-me de manera no massa indigna en companyia dels senyors Cabeza de Vaca, Pigafetta, Schmidl i, qui sap si fins i tot, Johan Maymón.

De la ciutat negada

Etiquetes

, , , , , , , ,

bran1Es diu que la matinada del diumenge de Pentecosta, des de la badia de Dourarnenez, quan hi ha mar serena i poca boira, és possible albirar la silueta de la ciutat d’Is, que emergeix de les aigües per uns breus instants. O potser sigui un miratge enganyós i Ker Is, com se la coneix en bretó, romangui submergida i se’ns mostri en el seu somni aquàtic només per mitjà d’encanteri.
Sigui com sigui, si els creients en aquesta delicada llegenda no tenen sort en les seves contemplacions, o escoltes –també hi ha qui assegura que a vegades se’n senten repicar les campanes-, sempre els quedarà consolar-se amb la recerca dels molts derelictes que ha escampat per les costes armoricanes i encara més enllà.

En essència, la història del Livadenn Ker-Is, l’enfonsament d’Is,  explica la condemnació de la més gran, bonica i pròspera de les viles de Kernev en l’època del semihistòric rei Gradlon. En unes primeres versions, provocada per la dissipació dels seus costums. És a dir, en el relat cristià que és aquell que ens ha arribat, per culpa de mantenir lleialtats i ritus pagans. Amb el pas dels segles, diversos autors anaren amanint les seves versions en paper i donant protagonisme a Dahut, una lasciva i perversa filla del rei, qui amb les seves malifetes hauria atret la ira del Déu únic. El resultat, però, és sempre idèntic: el negament de la ciutat i la mort de tots els seus habitants, llevat de Gradlon, advertit de la imminent catàstrofe per Sant Gwenole. De les versions orals populars se’n filtraren molts altres detalls a les escrites, delatant la multiplicitat de motius del mite. Hersart de la Villemarque, en el seu cèlebre recull de cançons bretones, va ser el primer en deixar-ne un testimoni. Després vingueren altres temptatives, típicament vuitcentistes i abocades al previsible fracàs, de fixar-ne una versió folklòrica completa i única. La darrera i fins avui més influent és la de Charles Guyot, que malgrat beure de les antigues fonts és una ficció de clara sensibilitat romàntica apareguda el 1926.

La llegenda d’Is ha estat interpretada com una paràbola del triomf del cristianisme sobre el paganisme. Amb tota probabilitat, seguint un esquema ben conegut, s’hauria anat bastint per a reemplaçar i donar una exegesi pietosa a una llegenda cèltica prèvia. Les connexions amb la història del Cantre’r Gwaelod, el reialme enfonsat de la mitologia gal·lesa, que els emigrants britons s’haurien endut a Bretanya en la seva travessa del mar, semblen evidents. També que el relat entronca amb altres d’estesos per arreu del món i que ens parlen d’episodis similars; grans onades, diluvis o sismes que s’empassen ciutats i àdhuc continents sencers. Alguns antropòlegs han teoritzat que aquestes formes narratives serien el residu d’una memòria primitiva: el record de l’esfondrament de zones costaneres durant l’últim desglaçament. Quelcom que, en qualsevol cas, és una hipòtesi fascinant.

Però la vivacitat de la faula s’expressa igualment en la seva prolífica capacitat de generar variacions i relectures contemporànies. N’hi ha per a tots els gustos, d’ estudis en clau feminista a videojocs de plataformes. Les musicals són les més abundants: de cambra, tradicionals, folkies i rockeres. L’aclamat treball de Joanna Newson potser sigui la penyora recent més popular d’aquesta fascinació, tot i que no es tracti ni de bon tros d’un àlbum conceptual sobre la qüestió.
Però jo, si n’he de triar una, i que em perdoni Yann-Fañch Kemener, em quedo amb “Bran Ruz”, l’obra cabdal dels historietistes Claude Auclair i Alain Deschamps. En primer lloc perquè els dibuixos d’Auclair, em temo que avui injustament preterit, m’han fet companyia gairebé tota la vida. En segon lloc, per l’audàcia narrativa de plantejar el còmic com un recitat de kan ha diskan; la bellísima forma bretona de cant i resposta. I en darrer terme, per fer una lectura de la llegenda que m’és tan propera com natural: la caiguda d’Is representa l’ofegament de la cultura bretona i la dominació per part d’una nova cultura.  Una visió que també permet interpretar l’anhel de pervivència de la ciutat que amaren part dels relats existents, com aquell que encetava aquest text: Is reposa en el seu sopor submarí, però no ha estat destruïda encara i un dia s’alçara de nou. I amb certesa, ajuda a entendre millor la dita bretona que promet Pa vo beuzet Paris, Ec’h adsavo Ker Is: Quan Paris s’enfonsi, Ker Is emergirà.

El atributs de la bellesa

img_09781Part de la meva feina habitual consisteix en anar a esmorzar a hotels de luxe i conversar amb algunes de les dones més cobejades d’aquest món: Scarlett Johansson, Eva Mendes, Charlize Theron i senyores d’aquest estil, per fer-vos-en una idea. No és tan feixuc com podria aparentar i em paguen de manera raonable per l’esforç.
Algunes companyes -que per aquestes coses són més curioses i desinhibides que els homes- em pregunten sovint si són realment tan imponents com semblen.  Els costa de creure que sóc sincer quan responc que no, que no les trobo pas més boniques que moltes altres noies que veig cada dia al metro o al bar de la cantonada i, indubtablement, que no tenen als meus ulls ni una fracció de l’encís que trobo en les meves amigues o en la meva amistançada.

No és una positura per quedar bé o fer la cort. Allò que vull dir és que aquestes dones tan esplèndides, en les quals es noten constants i calculadíssimes atencions per posar de relleu el seu atractiu i sobre les quals es projecten uns fantasmals ideals col·lectius de perfecció, em resulten tan evidents i impersonals que m’és impossible veure-les sota aquella llum de misteri i d’intimitat, de secret i de descobriment que per mi són la clau de la fascinació sensual. Exposades a l’escrutini públic detingut i continuat, és com si s’haguessin tornat estereotipades, translúcides, una mica irreals.

És si més no la meva idea de la bellesa, amb la qual sovint he fracassat de persuadir els meus amics,  com el fruit d’una mirada cultural i d’una fabricació de la fantasia més que no pas de l’impuls instintiu o d’aquella apreciació de la simetria que alguns científics han assenyalat com la clau selectiva per la qual es regeix el nostre cervell en aquests afers. Són les connotacions i capacitat d’evocació, el teixit de memòria o d’imaginació que filen, allò que em sedueix d’un rostre, d’un esguard o del balandreig d’uns malucs.  La bellesa es troba, diu un clàssic platònic, als “atributs metafísics de la transcendència”. I son formoses desconegudes o dones que conec molt bé aquelles que tenen la capacitat de traslladar-me, d’incitar-me al somieig o al record i fer que las vegi sempre sota llums afavoridores. La gran majoria de famoses, en canvi, em fan pensar en propagandes de cosmètics cars, robes de marca i transaccions monetàries. En totes aquelles coses que per a mi són l’antítesi de l’erotisme.

Galls a l’albada

Etiquetes

, , , ,

2013-12-22 11.03.24

Qualsevol que hagi transitat el camí de ferradura que discorre entre Barcelona i Madrid, i que segons la nomenclatura viària de l’estat mereix la denominació de primer nivell d’A-2, haurà pogut trobar un bonic repòs gairebé a peu de carretera, sobre un escarpat turó, al poble sorià de Medinaceli.
Les ressonàncies nobiliàries i medievals d’aquest nom –d’etimologia enganyosa, car no prové com s’hauria pretès d’un fabulós medina occilis, ciutat de la taula, per la llegenda que s’hi havia ocultat la Taula de Salomó- no desentonen amb la seva bellíssima fesomia de declinant poble castellà, en el qual només fa uns anys que el seus palau, col·legiata, convent, muralla àrab, plaça porticada i paviment de pedra van començar a rescatar-se de l’abandó.
Però és en un racó de la Plaza del Obispo Minguela on s’hi dreça el rastre que més m’agrada d’aquesta vila encisada. Sota un om, en una gran roca sense desbastar, hi ha una placa ja rovellada que diu: “A Ezra Pound. Aun cantan los gallos al amanecer en Medinaceli”.

Mirar de desvetllar la intriga que s’amaga darrera aquest memorial em va acostar a una nota al peu de la història literària que combina com poques altres poesia i aberració. És un d’aquells estranys descobriments que ens deixen albirar l’atapeïda gradació de grisos de la vida.
Em caldrà dir abans que Ezra Pound, el poeta conflictiu per excel·lència del segle XX, detestat entre nosaltres per gent com Joan Fuster o Gabriel Ferrater, portador d’una torbadora malastrugança i sempre enterbolit per les seves opcions polítiques, és un dels meus personatges favorits, a qui fins i tot vaig dedicar un esborrany de projecte documental mai consumat.
A quinze anys, Pound va decidir que en arribar als trenta seria el més gran poeta viu del món i en aquesta missió no va estalviar-hi esforços. El seu pla incloïa la immersió en les tradicions poètiques més importants del passat, que després es ressegueixen a bastament en totes les seves obres. I entre molts d’altres llocs, la recerca va conduir-lo a principis de segle a seguir a peu el camí de desterrament del Cid, que tan magníficament descriu el romanç.

Molts anys després, Pound s’havia convertit en un marginat, una referència inevitable però incòmoda de les lletres angleses i de la poesia universal. Havia patit un llarg ingrés en un hospital psiquiàtric, que li havia estalviat un procés per traïció, però que no havia ajudat a aportar-li l’equilibri i claredat de judici que semblava haver perdut durant la Segona Guerra Mundial. Seguia entestat en el seu refús a les democràcies liberals, en llurs particulars teories econòmiques i en vel·leïtats feixistitzants, malgrat que el seu feixisme fos una fabricació intel·lectual que no tenia massa a veure amb la doctrina del Duce i dels seus esbirros. Aquests l’havien consentit pel profit que treien del seu actiu propagandisme, però mai havien fet cap cas a les idees utòpiques que esventava via Ràdio Roma i pamflets diversos. D’aquesta peripècia i de les seves no del tot esclarides connexions, Justo Navarro n’ha escrit una de les millors novel·les castellanes dels darrers anys: “El espía”.

El cas és que una vegada alliberat, Pound havia abandonat els Estats Units i s’havia retirat a Venècia, on portava una vida força apartada i silenciosa. En aquest darrer refugi seus el visitaven escadussers amics i deixebles, alguns ja consagrats però la majoria anònims, entre ells alguns poetastres atrets per les seves opinions polítiques altament incorrectes. Un d’ells fou l’extremista xilè, seguidor d’Otto Rahn i com a tal confegidor de divertits deliris lírics de tall ocultista, farcits de referències alienígenes i filonazis, Miguel Serrano. Ell mateix va deixar escrit en més d’un article que la idea de la placa va sorgir de la necrològica de Pound que havia escrit Eugenio Montes al diari Arriba. L’antic falangista i director de l’Institut d’España de Roma hi parlava de la seva pròpia trobada amb Pound, on aquest en una de les estranyes ocasions que abandonava el seu mutisme li havia preguntat “¿Cantan todavía los gallos del Cid al amanecer en Medinaceli?”. Un altre xilè que vivia a la vila soriana, Fernando de Toro Garland, va ser qui tingué la pensada d’erigir el monument i amb l’ajut de Serrano se les va empescar per aconseguir el vist-i-plau de les autoritats. Es va inaugurar l’any 1973. Encara hi roman.

Quan fa anys vaig conèixer la història, aquest diàleg oblic amb el poeta traspassat em va semblar una cosa delicada i inspiradora. A altres, potser per aquest orígens bastards i pels seus protagonistes dubtosos, la lírica de tot plegat els sembla més rovellada que la pròpia fullola amb la resposta a Ezra Pound. Sergio del Molino n’ha escrit una contracrònica, buscadament iconoclasta, on el titlla d’un dels monuments més absurds i estúpids del món. Però el seu raonament, que la placa potser es justificaria si Medinaceli hagués estat una etapa importantíssima en la vida i formació de Pound, però de cap manera en tractar-se del record atzarós d’un avi xaruc en un diari feixista, em resulta broix i fins i tot mesquí. És precisament el que té de gratuït, de lateral, de pur encenall el que m’emociona d’aquest cant i resposta. I, és clar, la certitud que en les dues frases que el composen s’hi expressen amb recursos mínims coses belles i pregones: l’evocació de la joventut i dels seus somnis heroics, la impassibilitat de la natura, la continuïtat de la memòria, que cus aquesta ferida entre el temps, la vida i nosaltres, el poder de la paraula per franquejar el mur de la mort. Sí, entenc la temptació de dir que són collonades. Però en el pitjor dels casos, hi ressona un veritat recta: els galls, ho sap qui hi ha dormit, encara canten a l’albada a Medinaceli.

Les geografies criolles II: reduccions barroques

Etiquetes

, , , ,

ertl-chiquitos1Hagués preferit retrobar la fotografia. Però de les imatges n’importa també l’explicació que les posa en context. L’ancoratge, que en deia Roland Barthes en afortunada metàfora marina. I el d’aquesta és massa sensacional per deixar-la passar: en el cor d’un temple barroc que s’endevina lluny del seu moment de glòria hi canten unes dones, acompanyades d’uns violinistes que toquen atents als seus faristols. Són tots indígenes andins, però els detalls fan presumir que interpreten una peça clàssica europea.  La imatge respira un candor i elevació espiritual que la sostreu del temps, malgrat que la disparessin per les engires de 1950. Per altra banda, la seva bellesa no és atzarosa. En un estil molt proper a aquesta que il·lustra l’entrada i sí tenia desada, va sortir de la càmera d’un fotògraf brillant i experimentat: Hans Ertl.

La vida d’Ertl és de novel·la d’aventures. Alpinista, etnòleg, assistent del mestre del bergfilm Arnold Fanck, col·laborador íntim de Leni Reifenstahl i camerògraf d’Olympia, bona part de la seva carrera professional estigué lligada al règim nazi. Va ser un dels fotògrafs de cambra de Hitler, tot i que ell considerava aquesta desgraciada circumstància fum de formatjada: mai s’havia identificat amb el führer i pertanyia més aviat al cercle d’Erwin Rommel, de qui en va retratar amb mestratge les campanyes africanes i en va plorar la caiguda. Aquests atenuants no van servir per estalviar-li represàlies laborals a l’Alemanya reconstituïda de després de 1945. La sortida fou  l’exili a Amèrica del Sud de tants altres entusiastes del III Reich. No obstant això,  aviat va escollir allunyar-se dels antics camarades i establir-se en un paratge retirat de la selva de Bolívia; en una hisenda anomenada La Dolorida on menava vida de granger alhora que seguia conreant el seu gust pel documentalisme. En aquest indret remot va criar a les seves filles. La llegenda familiar l’engreixaria una d’elles, na Monika, activa participant en els moviments revolucionaris del país  i, segons algunes fonts, la responsable l’any 1971 de liquidar a Hamburg el cònsol Roberto Quintanilla, antic cap de la intel·ligència boliviana i un dels botxins del Che Guevara.

Però tornem a la fotografia. Ertl la fa a Chiquitos, una província de boscos secs i  planures negadívoles de difícil accés a la dècada dels cinquanta.  I testimonieja així un fet cultural en aquell moment molt poc advertit: als vells temples de les missions jesuítiques, tot i que abandonades a la força per la Companyia el 1767 i malmeses pel pas del temps, els indígenes chiquitanos encara s’hi reuneixen per a observar els preceptes religiosos i tocar música. Però una cosa torba els primers especialistes que se les miren: si són com tot indica peces de música sacra barroca, i per tant partitures molt complexes, com pot ser que indis sense cap formació acadèmica puguin llegir-les? La resposta que troben és encara més formidable: allò que toquen és l’herència viva del barroc amazònic. Les obres dels mestres músics de la Província Jesuítica del Paraguai com Martin Schmid i Domenico Zepoli, fruit d’un sincretisme entre la música culta vinguda del vell continent i la pròpia dels nadius, transmesa de generació en generació per via d’un ensenyament tradicional ininterromput. Hauria de passar encara més temps per a fer una segona troballa formidable: a Chiquitos com a Moxos, una altra reducció jesuïta de Bolívia, s’hi havien conservat milers de les partitures barroques originals amb misses, òperes, himnes  i sonates procedents d’aquell període i copiades pels indis de les missions. Un llegat que fa tot just uns anys s’ha començat a restaurar i digitalitzar.

Piano d'una església missional. Jacobo Zanella a flickr.

Piano d’una església missional. Jacobo Zanella a flickr.

D’aleshores ençà, aquesta música ha rebut l’atenció de musicòlegs, s’han format escoles i orquestres locals per a difondre-la i s’han establert cicles internacionals a ambdues comunitats amb certa capacitat d’atracció de públic i professionals d’arreu del món. Això n’ha assegurat la continuïtat, però inevitablement ha canviat la semàntica d’aquest barroc amazònic i ara els seus joves intèrprets reben una formació musical completa que els permet atacar qualsevol repertori clàssic, no només el propi. El seu misteri, el dels vellards que encara toquen en els cors dels oficis religiosos amb la tècnica apresa dels antics mètodes, s’ha esvaït així una mica. Però s’ha guanyat la tranquil·litat de saber que no s’esvairà del tot.

Per la meva banda, en aquest frenesí de violes i arpes, a vegades guarnit amb flautes de canya i trompetes de fulla de palma, hi sento sempre una reverberació estranya. És el so contradictori d’aquest món on vivim, de les seves desconcertants alquímies. El miracle que un fet odiós com és el de la conquesta, l’evangelització forçosa i la substitució cultural* pugui transmutar-se per mitjà d’una reapropiació profunda i viscuda en quelcom preciós i digne de ser preservat com això:

*(Hi ha certa discussió acadèmica sobre si el projecte utòpic jesuïta no tingué un fort component anticolonial i d’establiment de noves relacions entre blancs i indígenes no basades en la submissió i el domini. Però la seva funció evangelitzadora i per tant d’alteració de les creences autòctones és indiscutible.)

Un vici secret

Etiquetes

, , , , , , ,

sindarin1D’ençà que Joc de trons ha convertit un gènere tan desprestigiat com la fantasia heroica en nina dels ulls de la modernor, ja no fa vergonya confessar el temps dedicat a cartografies fantàstiques i lingüístiques quimèriques. No, no és que hagi fet mai cap intensiu de klingon, però el fenomen de les llengües inventades amb intencionalitats artístiques sempre m’ha deixat perplex i m’ha volat un bon munt d’hores explorant-lo.
Si citava Joc de Trons és també perquè n’és l´últim exemple notori: a l’adaptació per a televisió de l’HBO s’hi poden sentir personatges parlant en dothraki, la llengua gutural d’un poble estepari i nòmada d’aquest univers de faula. I si no se n’està advertit, poden passar per frases fabricades al bell atzar amb una fonètica més o menys avinent. La realitat, però, és que el dothraki és un encàrrec de la cadena televisiva a David J.Peterson, el president de la Language Creation Society, una organització de lingüistes professionals o amateurs que dediquen el  temps de lleure a la rutilant tasca d’inventar idiomes. Una comanda que es va repetir amb el valiri que s’escolta en episodis més recents:

Es tracta només de l’última baula d’una història prolífica i antiga. Sols que la majoria de vegades, la lingüística-ficció, per dir-ne d’alguna manera, mira de resoldre problemes comunicatius. Encara que siguin de diversa natura, aquesta és la pretensió de les llengües analítiques de Lodwick i Wilkins, d’auxiliars com l’esperanto i la interlingua o de “recreades”, com el nynorsk, l’hebreu o el còrnic modern. Fins i tot, a la seva estranya manera, experiments de llengües com el loglan –enginyat per a tractar de provar la hipòtesi de Sapir-Whorf- o el wenedyk, una proposta d’allò que hagués passat si l’imperi romà hagués romanitzat Polònia, són respostes a curiositats intel·lectuals específiques. Però les anomenades ideollengües, com l’esmentat dothraki, tenen una particularitat que me les fa precioses: la gratuïtat.
En una entrevista a l’enyorat programa de la ràdio australiana Lingua Franca, Peterson reconeixia que sovint darrera de l’impuls de crear una llengua imaginària hi ha el desig de posar a prova alguna idea gramàtica. Però en primer terme s’hi troba el gust d’inventar una cultura imaginaria i un poble imaginari. Que no és una altra cosa que preguntar-se “com imaginar-se l’experiència humana d’una manera alternativa i com codificar-la en forma de llengua”.

El precedent primer i més il·lustre d’aquestes operacions és el de J.R.R.Tolkien. La creació d’ideollengües va ser una de les grans passions d’aquest filòleg i professor d’anglosaxó a Oxford. I ell mateix la citava com a germen de la seva obra novel·lística, més que no pas com a conseqüència: l’afany de crear un món on es parlessin el quenya i el sindarin, (i la llengua negra de Mórdor, que no serà pronunciada aquí) van empentar-lo a l’escriptura del seu cèlebre cicle narratiu. Comesa molt extensa, sotmesa a revisió durant tota la seva vida i així i tot incompleta –com a les llengües naturals, hi ha quelcom d’infinit a les eldàriques- encara avui compta amb una comunitat d’entusiastes que la veneren i conreen. L’opinió avui tan estesa de les llengües com una pura inversió pragmàtica pot fer veure totalment forassenyat que hi hagi gent enredada en les complicacions de la lenició en noldorin o que maldi per escriure poemes en alfabet tengwan. Tolkien ho definia en un paper que va dedicar a l’assumpte com “un vici secret”, però en donava raons totalment convincents. S’hi dedicava per plaer estètic i gaudi literari. Pel pur goig eufònic. Per l’èxtasi i la felicitat de la forma.
Pot semblar poca cosa. Però és ni més ni menys que aquella que ens distingeix com espècie.

10 coses que odio amb totes les meves forces

beyoncePer Nadal, molta gent procura mostrar els seus sentiments més elevats. Jo també. Heus ací la meva crida a la gihad contra deu coses que fan aquest món més miserable.

1. L’R&B modern. El que brama la Rihanna i les altres mulates vestides de meuques, per entendre’ns. Hi ha músiques que odio igual o més, és clar. Però aquesta hi afegeix l’ultratge als venerables sons i estètiques de la bona vella música afroamericana. Si mireu segons on us diran que no l’heu de confondre amb el hip-soul. Podeu confondre’l: fan el mateix fàstic.

2. El “deporte español”. Cap càrrec ocuparia més d’esma que el de ministre d’esports i mitjans de comunicació esportius de la República cambotjana d’Espanya. Trenta anys de feliç ministeri. Reforma total i definitiva. Amb sort, un mausoleu al final del meu exercici. Amb dissort, una banqueta a La Haia.

3. Els lipdubs. Ara n’ha passat la fal·lera, gràcies a tots els déus. Però no puc entendre que tanta gent s’hagi prestat voluntàriament a fer-ne. Si capturessin a tots els meus amics i família i m’amenacessin amb matar-los a tots si no participo en un, només podria pronunciar dues paraules: “que morin”

4. Les franquícies. Totes.

5. L’Arcadi Espada.  Ja sé que és una fixació, però per raons de compulsió inexplicable m’he exposat massa als textos d’aquest individu tan fatu, hipòcrita, pedant, xenòfob malaltís i, en general, desferra humana. I encara més greu, la seva militància agressiva contra tot el que hi ha de bell i heterogeni en el món ha parit deixebles que, miracle gros, són encara pitjors que ell. Adonai, escolta el teu fill: destrueix-los a tots i a l’Espada el primer!

6. “Però és molt còmode”. Eufemisme predilecte per a la roba lletja, indigna i afrontosa que comencen a posar-se a la intimitat certes dones quan ja et tenen molt vist.  Si igualment hem d’acabar al doll, vestim com a mínim l’ermini i la porpra. Siguem prínceps d’aquest món, protosebastos bizantins, dàimios del Japó, sàtrapes medes…

7. “Eres de Barcelona? ¡Es una ciudad muy bonita!” Últimament dic que sóc de Solsona o d’Hostalric  per evitar-me aquesta cantarella. És en va. Barcelona sempre acaba sent pels meus interlocutors una ciutat molt maca. És igual que tingui les perifèries més horroroses de l’univers, que quan entris en tren per Sants l’impuls irresistible sigui fugir-ne o que el centre estigui tot grapejat, castellanitzat i prostituït pel turisme. Em fa ràbia que m’ho diguin, però també una mica de tendresa.

ciutat

Preciosa, tu!

8. La publicitat. Així, en general, en totes les seves branques i manifestacions, dels spots sofisticats a les tanques de les autopistes, de l’inbound marketing a les falques de ràdio. Malgrat els meus adorables compares que s’hi dediquen. Detesto el seu rastre de lletjor, la seva retòrica falsària i les seves desvergonyides ínfules: “La publicitat és un art”. Sí, i la tortura també. (Bé, hi ha una excepció: m’agraden els anuncis classificats de la revista del poble, l’involuntari gabinet de les meravelles on t’ofrenen laringoscopis per estrenar i altres coses que no creuries )

9. La manca de sentit de l’humor pròpia de gent permanentment irada i que s’ho pren tot a la valenta.  La d’aquelles persones susceptibles, moralistes i esgarriacries que tots patim. Els capellans de la vida que et fan sentir culpable de gaudir. Aquests merdes.

10. És clar que odio Onda Cero, els gossos que borden, twitter, els centres comercials, La Vanguardia, els veïns que fan soroll, Rosa Díez, Salou, la conferència episcopal, la loteria de Nadal i totes les coses que odia qualsevol persona decent. Però per tot això no fa falta escriure una llista, oi?

Nosaltres, els ucraïnesos

Etiquetes

, , , , , , ,

ocellucraina
El primer en adonar-se’n va ser el Paolo: “Ves a Ucraïna –em va dir-. Estic segur que t’agradarà. Tenen molt en comú amb nosaltres.” Potser sembli exagerat, si es pensa en les immenses penalitats que ha conegut el poble ucraïnès per a perviure. Sense necessitat d’anar més enrere del segle XX, ha patit dues Guerres Mundials, la segona una terrorífica guerra d’extermini que va assolir en el seu territori el més alt grau de salvatgia. L’ocupació nazi va significar l’eliminació d’un milió llarg de jueus, que se sumen als altres sis milions d’ucraïnesos que van caure durant la contesa. Plovia sobre mullat: abans havia vingut una Guerra Civil a quatre bandes i una col·lectivització agrària, cortesia d’Stalin, feta expressament per a destruir el model de vida tradicional de la pagesia i, segons algunes fonts, la pròpia nació. I que, en qualsevol cas, s’havia saldat amb milions de morts de fam. A això hi hem d’afegir les consuetudinàries purgues d’intel·lectuals i dissidents polítics, la més o menys vetllada russificació durant l’època soviètica, el pas sobtat d’una economia planificada a una de mercat quan el sistema va caure, devastador per a tantes famílies, i els primers anys noranta ferotges de proliferació de màfies i criminalitat. El moment magmàtic de tot plegat, però, potser sigui l’accident nuclear de Chornobil de 1986. La magnitud de l’engany i la decepció per la gestió de la catàstrofe va ser un factor en absolut aliè a l’esfondrament de l’URSS i la posterior independència. El nou país, com diu l’assagista Iuri Andrukhovitx fent un joc de paraules amb l’etimologia de chornobil (herba amarga, és a dir, donzell) es va guanyar “amb l’amarg regust de l’Apocalipsi”.

Catacomba

A Odesa, a l’escola de les catacombes

Però si ens podem abstreure d’aquestes tràgiques diferències d’escala, quan he tingut l’ocasió de conèixer i interessar-me per Ucraïna, i de començar a estimar-la, no m’ha costat trobar-hi els trets de similitud que em vaticinava el Paolo que em captivarien. N’hi ha de culturals molt assenyalats, com la situació de la seva llengua i els problemes que arrossega. Allà com aquí hi ha tossuts monolingües i dúctils bilingües, molt desequilibradament repartits entre les poblacions russòfones i ucrainesòfones. Fins i tot i tenen un “catanyol”: el súrjik, tan o més present que el nostre. Però els veïnatges són també, subtils si es vol, sociològics, identitaris i fins i tot històrics. Per exemple, Ucraïna i Catalunya són els dos únics llocs del món on, si bé de manera incompleta i fugaç, hi ha quallat una forma de revolució anarquista. En el cas ucraïnès parlem de l’estructura organitzada per l’Exèrcit Revolucionari Insurreccional d’Ucraïna. El 1918 el país havia quedat lliurat a les potències de l’eix pel tractat de Brest-Litovsk. Però el marc de l’acord era summament volàtil, amb fronteres encara indefinides i el conflicte entre una revolució que havia ja triomfat i l’intent dels austroalemanys de restaurar el vell ordre, derivat de la infame entesa amb els soviets. En aquest context, pagesos i obrers ucraïnesos que no s’hi avenien, capitanejats per Nestor Makhno, formaren aquest exèrcit únic, voluntari, assembleari i encara així molt eficaç, que fou també conegut com exèrcit negre i que amb la seva audàcia va posar en escac a les tropes tsaristes i bolxevics, mentre implantava a les zones que dominava una economia de tipus llibertari. A la llarga, en condicions numèriques i d’intendència desfavorables, l’exèrcit negre va ser derrotat, tot i que la resistència s’allargués fins el 1924 i que novament durant l’ocupació nazi s’alcessin partides sota la bandera negra que anaven per lliure de Moscou.
Ua adient epíleg per a la relació que ressegueix aquesta entrada és la del grapat de supervivents makhnovistes que acabaren lluitant a l’Ebre durant la Guerra Civil Espanyola. Potser per això encara sigui més bonic que la peripècia de la makhnovtxina, el nom popular de la guerrilla anarquista, la recollís en una vibrant adaptació del cant rus “Els partisans” el fill d’un exiliat valencià membre de la columna Durruti: Esteve Roda Gil. Aquesta n’és la versió de Serge Utgé, un altre fill d’exiliats catalans:

Per tot això, pel fet de tenir amics ucraïnesos i per la fraternitat amb un poble que ha patit tant i així i tot ha sobreviscut, m’ha emprenyat el poc ressò que s’ha fet de la seva insurrecció de les darreres setmanes en uns mitjans catalans que cada vegada semblen més provincians. És a dir, espanyols. Amb algunes presumibles i comptades excepcions, i no sempre sortint d’un cert esquematisme, penso que no hem estat a l’alçada en el seguiment d’una revolta en què no només Ucraïna s’hi juga el seu futur, sinó que també Europa hi empenyora part del seu significat.

I és que malgrat que la Unió ha sabotejat durant anys l’acostament, posant tota mena de traves als visats pels ucraïnesos i dificultant la seva residència per treball o estudis als nostres països, fent així molt més fàcil l’entesa amb Rússia, aquesta gent que es manifesta a la Maidan Nezalejnosti branda encara l’estendard de la corona d’estels com un ideal de llibertat i prosperitat. Disposats a posar-hi el coll i obrant gestes populars com la d’aconseguir fer retirar-se a la policia quan els volia desallotjar, per ells Europa és encara l’esperança d’un espai de concòrdia i d’intercanvi fructífer, amb institucions no totalment dominades pel personalisme, l’arbitrarietat i la corrupció i on l’amenaça d’un imperialisme agressiu com el rus hauria de superar majors obstacles. Prou sé que els seus anhels ens emmirallen amb aquesta Europa mesquina, mercantilista, autoritària, oligàrquica i incapaç de protegir la diversitat en què hem anat consentint que es converteixi. I no sóc tan ingenu com per a no veure que entre els qui s’apleguen a les manifestacions de Kyiv hi ha també elements tenebrosos i reaccionaris que entelen aquestes elevades aspiracions. Però això no esquinça el seu crit i el fort recordatori que ens transporta. “Glòria a Ucraïna”, doncs. O com diu el seu típic brindis “Budmo!”, que traduït ens ha de sonar novament prou familiar: “som i serem”.

Ressons 9/13: Talonejant per la Huasteca

Etiquetes

, , , , ,

triohuastec

Mural amb un trío de músics huapangueros

Del furiós vòrtex sonor que és el Carib em resulta impossible extreure’n una sola música, no diguem ja una sola composició. Les de Jamaica i Cuba podrien ser les tries més obvies en cas de veure-m’hi forçat. De la primera m’estimo l’ska amb totes les meves forces. De la segona, no em canso d’escoltar son montuno, punto guajiro i altres dels mil gèneres que l’illa ha creat i preservat. També podria optar per la cumbia i el porro antics de Colòmbia, pel calypso tradicional de Trinidad o fins i tot per alguns folklores d’arrel africana més amagats, com els biguines de les orquestres antillanes o els méringues haitians.

Però pel lirisme alhora inflamat i lleument nostàlgic de les seves lletres, per la combinació de violins, guitarres de cop i falsets vocals, per la seva fabulosa polirítmia i per l’evocació mitjançant aquests sons d’un món on hi tinc amics enyorats i pel qual en els últims anys se m’ha despertat una enorme curiositat, m’he decantat pel huapango o son huasteco. Es tracta de la música d’arrel d’una regió cultural de Mèxic, la Huasteca, propera al Golf i estesa entre les costes de Veracruz i Tamaulipas i les muntanyes del sud de San Luís Potosí i les serres de Querétaro i Hidalgo. La seva forta particularitat davalla de la supervivència d’uns pobles autòctons que entraren en contacte de forma matinera amb els elements hispànics –els colons desembarcaven majoritàriament a Veracruz- i amb esclaus negres destinats a les hisendes i plantacions. Un afortunat còctel de mestissatge i conservadorisme.

La formació clàssica del son huasteco és el trio: violí, jarana i quinta huapanguera; dues menes de guitarra que s’afinen una més alta i l’altra més baixa. N’hi ha de professionals i de populars, però la majoria té el costum de talonear, és a dir, fer ronda per cantines i celebracions on tocar per plaer, per una copa o per una mica d’almoina. El seu repertori clàssic conté temes com el fandanguito o la malagueña, que en delaten l’origen. No obstant això, avui la sonoritat dels huapangos està molt definida i costa reconèixer-hi aquests vells trets. Fins i tot, amb el pas dels anys i l’extensió dels enregistraments, s’han anat llimant les diferències locals. Tot i així, queden alguns bonics arcaismes, com la Xochipitzahuatl “la petita flor” o “la flor delicada”, una cançó que sol tocar-se en ocasions solemnes com casaments i que es canta principalment en náhuatl. Les investigacions ens remeten a un origen colonial novohispànic, i el sincretisme religiós que es detecta en algunes de les seves versions encaixa perfectament amb les notícies que tenim que ens diuen que els evangelitzadors catòlics empraren la música en la seva tasca de conquesta. La vida està plena de contradiccions: coses horribles que produeixen per estranys camins coses precioses com aquesta.

Però tot i ser un ver himne de la regió, el Xochipitzahuatl té una cadència més lenta i profunda que no és costum en el gènere. Per això, una altra mostra més representativa podrà fornir-ne una idea millor. I La leva (o el Soldado de levita) és un altre dels temes que un grup huasteco no pot desconèixer. La versió del Trío Guardianes em sembla d’una especial autenticitat i excel·lència, amb els seus xiulets a lloc i alguns dels versos amorosos més bonics que hagi escoltat: “abrázame vida mía/a ver si así se me quita/ esta terrible agonía”.
Una cançó d’aquelles que una vegada la sents ja no marxen més.

Ressons 8/13: Febres de Creta

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Psarantonis: de llinatge d'Orfeu.

Psarantonis: del llinatge d’Orfeu.

Dic sovint de broma, però no massa,  que sóc atlàntic pel clima, crioll pel menjar, jueu per la lectura i grec per la música. És una reducció exagerada, és clar, però em serveix de definició perquè les quatre són preferències immutables en aquesta construcció més aviat voleiadissa que sóc.
Així i tot, la fidelitat que sento per les tres primeres, que d’una o altra manera ja s’han manifestat en aquestes pàgines, no arriben al grau de la quarta,  la més ferma i inqüestionable de totes. Alguna vegada puc transitòriament cansar-me dels canvis sobtats de temps, del menjar especiat i picant o dels contes de Singer i Joseph Roth. Però no recordo cap circumstància en la qual la música grega -la tradicional i bona, s’entén-, ja sigui sentida accidentalment o escoltada amb premeditació, no m’hagi arrossegat a un estat d’ànim enfervorit.

No és casual, doncs, que aquest recorregut per 13 ressons faci dues escales hel·lèniques. La primera, continental, per parlar de l’estimada i familiar rebétika. Aquesta segona, per fondejar a Creta, el bressol de l’última de les meves grans passions musicals: la kritikà. Senzillament, la música cretenca, una de les de tradició continuada i viva més importants d’Europa.
Dic viva, perquè és un dels escassos llocs del nostre continent on la música popular d’arrel continua conreant-se de forma altament espontània i sent el contingut principal de les festes. És una persistència que només he trobat en tan alt grau a Irlanda. Resulta potser més que una coincidència que un dels grans artífex de la kritikà sigui un intèrpret i musicòleg d’ascendència irlandesa: Ross Daly.

És ell qui en aquest en aquest enregistrament que recullo toca la lira, un dels principals motius del meu amor per aquesta música: la debilitat que sento pels instruments antics de corda fregada no coneix aturall. Al seu costat, Psarogiorgis, el mestre de l’altre instrument imprescindible de la música cretenca, el llaüt, i membre de la distingida nissaga dels Xylouris, que en la figura tel·lúrica del seu pare Psarantonis (escolteu i al·lucineu) té el més elevat exemple de músic cretenc.
Però a banda, el fragment és un formidable resum de tot el que trobo d’apassionant a la kritikà: la instrumentació, com ja he dit, l’estructura altament repetitiva i hipnòtica, els sobtats esclats, acceleracions i desacceleracions, el caràcter improvisat i participatiu, l’aire extàtic que sembla posseir els músics i el públic durant un estona perillosament llarga…

No crec que sigui justificable entretenir-vos amb més explicacions. Però si calen, per una vegada hi ha sort. Un dels millors monogràfics que existeixen sobre la kritikà l’ha escrit un antropòleg català: Jordi Alsina.
Al seu web en podeu trobar més detalls. Però ara, poseu-vos còmodes, que aquesta gent no es cansa fàcilment.

La primera part:

…i la segona:

Del cantó de la superxeria

Etiquetes

, ,

Taula romana de maledicció. Quefer antic, el de conjurar la malvolença.

Taula romana de maledicció. Quefer antic, el de conjurar la malvolença.

L’arribada d’un eslau a la nostra catèrvola ha comportat la introducció de les formes subtils de pensament màgic que segons és notori els van sovint aparellades. L’altre dia me’l vaig trobar consirós a les golfes de casa, on m’hi basteix un nou sostre de fusta: havia tingut una tarda plena d’ensopegades.  L’endemà ens varem reveure quan se suposava que sortia de ca’l metge. Però una trabucança havia frustrat la consulta: la visita era la tarda anterior i ho havia anotat malament. “Veus –em digué- ahir estava rebent senyals que no havia d’estar fent el que feia.”  La seqüència desgraciada d’esdeveniments era un averany que no havia sabut descodificar: el curs predeterminat de les coses s’havia alterat i el teixit de la realitat se n’havia ressentit.

Encara un altre dia, la meva xicota li va regalar un joc de ganivets. Mentre els hi donava, li digué  “Aquest matí  un company m’han dit que no es poden regalar ganivets, que porta mala sort. Però jo no en faig cabal d’aquestes coses…” Ell, però, va quedar-se un moment cavil·lós i va dir: “Potser a Ucraïna també tinguem algun costum de l’estil, però ara no ho recordo”.  Vam respirar alleujats per no haver convertit una innocent facècia en una penosa relliscada.
La veritat és que, com ja vaig fer palès, sento una ambigua fascinació per aquestes maneres de raonar.  M’agradaria aprofundir-hi una mica i esbrinar si  les supersticions són principalment disjecta membra, les parts residuals d’un cos de creences desaparegut, supervivències de formes de percepció màgica de l’univers o, com preten la psicologia moderna, un mecanisme de defensa del cervell.  És a dir, establim mecanismes il·lusoris de protecció contra tot allò que no controlem perquè ens cal creure que ho mantenim a ratlla i no vivim sobre el més precari dels terrenys.

En tot cas, que jo no cregui en supersticions no vol pas dir que sigui del tot estrany a la seva seducció. Aquesta idea del món com un bosc simbòlic que cal desxifrar, ple de complexes i ocultes correspondències, de signes d’una realitat segona, d’indicis que apel·len a una intel·ligència antiga i instintiva, potser no és exactament la meva, però m’és comprensible i sovint puc deixar-me temptar per les seves crides. Perquè tot i sabent que la seva visió del món és més aviat fabulosa i sovint còmica, em sembla també rica en emoció i misteri  i  portadora, per aquest mateix motiu, d’una forma obliqua de veritat.

Records inventats II

Etiquetes

esborranyMann

Tot fent endreça de la biblioteca, emergeix aquest esborrany. D’entrada em desconcerta, però porta una data: “Black Isle –Agost 2011.” Ha de ser, doncs, un apunt pres a cremadent durant la nostra estada en aquesta deliciosa península d’Escòcia. O potser, maldestre com sóc per dibuixar sobre el terreny, esbossat més tard mitjançant una fotografia al recer del nostre hostal. Només em torba lleugerament que, malgrat gaudir d’una memòria força precisa, no sóc capaç de recuperar les circumstàncies exactes.

Una estona més tard, distret, fent alguna tasca domèstica rutinària, en aquells moments en què la ment cavil·la per lliure i escapa de les vigilàncies, el vel cau de sobte. L’apunt és d’aquell estiu, sí, però el vaig fer en tornar a casa, prenent de model un imatge de la xarxa, com a part d’una sèrie de croquis ràpids per exercitar la mà després de molts anys de no agafar una mala ploma. I si bé l’original remetia a unes cottages de l’illa de Mann, em recordava tan vivament a alguna de les rengleres de cases de Cromarty que acabàvem de visitar que en un gest juganer vaig plantar-hi el fals peu, seduït per l’idea d’haver-lo dibuixat de debò in situ, abandonat a una innocent i secreta coqueteria.

Passada la primera estupefacció, haver estat víctima del meu propi esquer em deixa una alegre sensació. A vegades, sobre les nostres mentides hi brosten fullatges tan espessos que ens oculten la veritat a nosaltres mateixos. Potser falsificar d’aquesta manera les empremtes de cadascú no sigui del tot decent, però jo hi veig un afany molt humà. Multiplicar els indicis, fer proliferar pistes, misteris, regions ombroses, projectar miratges, ballar-la de tant en tant guarnits amb màscares, desviar-se del camí recte i fer algun capriciós i erràtic revolt.
En aquestes estratègies de distracció hi transparento l’esperança d’oblidar que la fletxa ja ha sigut llançada i s’acosta de pressa al no-res. I d’eixamplar la xarxa de passadissos i cantonades de la vida per tal que trigui més en trobar el camí.

Les geografies criolles I: la fusta cremada*

Etiquetes

, , , ,

Quan em va dir “podríem anar al Canadà” i amb somriure murri va afegir-hi “oi que és una bona idea?” vaig saber que havia d’anar encarregant tres lliures de bou salat i fer lloc a la motxilla per a tantes llaunes de mongetes com pogués encabir-hi. Em sembla recordar que encara vaig tenir la ingenuïtat de provar una finta, que vaig parlar del vells dòlars d’argent gravats amb La Grand Hermine remuntant l’estuari del Sant Llorenç que col·leccionàvem amb el pare i que d’alguna banda les cinc tribus iroqueses van desenterrar les seves destrals de guerra. Però el Quebec estava perdut per a la Corona de França i el consell havia decidit que ens arrenglaríem amb els casaques roges: “Si voléssim a Vancouver podríem pujar fins Alaska i, si ens hi veiéssim amb cor, potser arribar a les Aleutianes o a l’Àrtic”.
A què diuen que té gust l’escorça de pollancre?

Yukon1

El Yukon: la poètica de l’infinit

Però si m’hi rumiava bé hi havia una mística de la Columbia Britànica que m’atreia anar a trobar sense acabar-m’ho de reconèixer. Eren les velles avançades conserveres dels colons noruecs en remots ports del Pacífic Nord i els bellíssims tòtems de les nacions gitxsan i haida. L’or del Klondike i la cabana de Jack London. El terrible White Pass i els registres de llengua Tlingit escrits en ciríl·lic. La goleta de Jonathan Clark fondejant a Sitka.  El bosc primigeni i les portes de l’infern al Canó Fraser. La desolació de l’Alaska Highway i el versos titànics de Robert Service que recorden que al Yukon hi ha una sola llei:  “Només els forts prosperen. Els febles pereixen”. Un fil de poesia pionera i essencial que em tibava sense remissió.

Però en el meu fur intern hi niava encara una pretensió més extravagant. Pensava que si amb mesurats artificis aconseguia fer una marrada per Alberta o Manitoba, tindria l’ocasió d’anar a trobar-me amb les petjades d’una vella obsessió personal: Louis Riel i el poble métis.

De Riel me’n captiva la dualitat irreductible, que es descompon en heroisme i traïció, abnegació i llunatisme, agudesa militar i eixelebrament sanguini, raonament il·lustrat  i heterodòxia mística segons qui n’expliqui la peripècia. Tractant-se d’un dels personatges més discutits de la història canadenca, qui ho desitgi en podrà trobar abundants relats (alguns tan insospitats com extraordinaris). Però Riel no passaria de ser una simpatia extravagant si no hagués capitanejat la revolta dels métis. I són ells qui de debò m´apassionen, perquè la identitat que insurreccions com la de Red River pretengueren protegir és en certa manera la negació mateixa de la noció habitual d’identitat.

Nascuts dels creuament entre dones dels pobles  maliseet, cree o algonquí i comerciants i coureurs de bois d’origen francès o angloescocès, els métis s’afermen precisament en la cruïlla, en un ésser bastard, en aquest nou nosaltres que sorgeix de tota trobada de diferents en aquest món (com deia el company Samuel en una inspirada redacció) . I quan demana ser respectada, la comunitat no lluita per restituir unes essències originàries, no cerca una regressió a un passat fundacional més o menys idealitzat; no pretén esborrar cap taca, sinó afermar-se en el seu dret a ser taca. És una fascinadora inversió de conceptes que podria atribuir-se a altres poblacions criolles, però que en aquest cas s’ha viscut amb una intensitat infreqüent i ha tingut un valor molt important. En la topada violenta de dos universos, els métis foren una baula sense la qual algunes portes s’hagueren clos amb molta més trencadissa: ells comunicaren coneixements en dues direccions, feren de sedàs en la traumàtica penetració del món blanc en l’indígena, empeltaren ambdues cultures, inventaren codis per a un mutu reconeixement  i, sobre tot, revertiren el tabú vergonyant dels matrimonis mixtes, d’una barreja que no ha de ser degradació, ans nova potencia generativa.
I és aquest mestissatge seu el que m’estimo i respecto per sobre de qualsevol altre: no aquell que surt del frívol precipitat d’ingredients superficials, sinó el que naix en un part sovint dolorós, però sofert sense reserves, fruit d’un compromís tan decidit que no es tem posar en perill el propi ésser per tal que n’emergeixi la nova vida. Un que sempre implica guany i renúncia ensems.

Hi ha un tret de la naturalesa del poble métis que penso que demostra aquesta concrescència i la manera veritable en la qual s’ha viscut: la pròpia definició dels métis –que s’ha fet necessària en ocasió d’alguns plets legals o per a discernir si els corresponen drets territorials que sí s’han reconegut als aborígens- és tan esmunyedissa que no ha assolit una redacció definitiva. En certa manera és una condició tan fronterera que només es pot resumir en una convicció individual i col·lectiva: és métis qui així es declara i qui és reconegut com a tal per la comunitat. El llinatge és un afegit menor: basta que hi hagi constància d’alguna mena de connexió amb ancestres d’aquest poble. Els métis més que ningú saben que la sang, aquesta antiga obsessió humana, s’esbandeix i s’enfosca amb cada aiguada i cal no deixar que ens esclavitzi amb les seves exigències de puresa.

Tres generacions de mestissatge (i no una tarda al Fòrum de Barcelona)

Tres generacions de mestissatge (i no una tarda al Fòrum de Barcelona)

M’agradaria acabar aquesta primera cartografia criolla amb alguna anècdota intrigant o commovedora; potser dient que vaig conèixer gent métis i que en vaig aprendre alguna alta lliçó. O ben al contrari, que la confrontació amb la realitat va posar a lloc i em va ensenyar a no enlairar-me amb faules romàntiques. Però no va passar res d’això: el Canadà és vastíssim, tot revolt signifiquen jornades de viatge, tot desviament  una planificació acurada. Senzillament no vaig poder acostar-me a cap assentament métis.

O això pensava. Una tarda, creuant un d’aquest enclavaments dispersos de cases de fusta que nosaltres a dures penes anomenaríem poble, vaig veure dreçar-se en un pati una bandera de fons blau sobre la que hi havia dibuixada l’espiral de Moebius. Afeccionadíssim com sóc a la vexil·lologia, aquell drap em va intrigar perquè mai n’havia vist un de similar. Dies desp´res, quan vaig tornar a casa, no em va costar gaire esbrinar que aquella és la bandera dels métis. Sembla que el símbol de l’infinit és una vella marca que els missioners catòlics feien en els registres de baptisme per a designar aquells qui eren de progènie mixta. Avui, però, ha esdevingut una imatge suggestiva de l’entrecreuament de dues cultures, de la circulació ininterrompuda dels dos fluxos que la nodreixen, impossible de determinar on comença un i acaba l’altre. No sento recança pel fet  que el meu encontre amb els métis es resolgués en els alts camps de l’heràldica i l’emblemàtica, que a vegades assoleixen un poder insuperable de xifrar la realitat.

*Bois-brûle era un dels noms despectius que reberen els primers métis i feia referència al seu color de pell. És malgrat tot una altra imatge potent relacionada amb aquesta comunitat que no m’he sabut estar de recuperar.

Mitografia familiar

Etiquetes

, , , , ,

castellptuj

Mai he pensat en el meu besavi Martí –un inconformista que s’havia fet canviar el nom de fonts perquè no li agradava- com en un home propens a les facècies i les ensarronades. Més aviat ens l’hem d’imaginar com un muntanyenc tossut i enquimerat; un d’aquells catalans d’eina i feina que amb recursos de sortida molt magres eren capaços d’acumular un petit patrimoni. La iaia Elvira recorda com fins i tot en dies de severes nevades, quan els camins es tornaven intransitables i només quedava estar-se de mans plegades, es frisava de veure la dona dormint passades les vuit i mirava de llevar-la amb magarrufes i burlant-se’n per ser una dormilega incorregible. Treballar la terra degué ser per ell més una vocació que un feixuc deure: de jove, l’havien enviat al seminari, però se n’havia escapat per fer de pagès. I saber una mica de lletres li va ser d’utilitat en una societat on representava un avantatge quan de passar comptes i fer contractes es tractava, però res en fa sospitar un gust per la novel·leria.

Ho explico perquè una de les històries que li han quedat més associades és la del dia que, tot estarrufat, va tornar a casa jurant haver vist « una serp amb cabellera ». En un poble al peu d’un dels cims màgics de Catalunya, amb fama de passar-hi grosses bruixeries, on es deia que el capellà practicava la màgia negra i on els esperits campaven pels seus respectes i cantaven caramelles, tampoc sembla res de l’altre diumenge. Però la serp amb cabellera ha sigut sempre objecte de befa a casa, especialment per part del meu pare, que l’atribueix a l’abús de la ratafia més que no pas a una irrupció de l’inframón.

Si la serp amb cabellera hagués dit veure-la el tiet Ventura, acostumat a fer-ne de seques i de verdes, el relat hagués quedat desacreditat a l’instant. Però cada vegada que algú recuperava la cantarella burleta de la serp peluda, la iaia insistia amb visible enuig que « el pare no en deia de mentides » . I aquesta defensa tan aferrissada va captivar la meva imaginació durant tota la infantesa. Jo hi afegia tots els detalls que ningú havia donat, però que em semblava impossible que hi faltessin: un cel ben carregat de núvols, però amb clarianes per on s’hi escolen els raigs de lluna, els camps ombrosos i les pampallugues de masies llunyanes, l’avantpassat sorrut que torna a pas viu a casa havent fet més tard que no voldria i, de sobte, en una cruïlla, una serp amb una gran forra eriçada de cabells i ullals esmolats que es dreça davant seu i el mira malèvola un moment per esmunyir-se tot seguit en la foscúria.

Hagueren de passar encara molts anys per tal que llegint en Joan Amades conegués quin gran protagonisme han tingut aquesta mena de feres en el bestiari català. I que descobrís meravellat que, com passa a Galícia, al Pirineu se’ls hagi atribuït la defensa dels tresors amagats que pretesament deixaren els moros en la seva retirada. Arreu del país, de fet, hi retrobem llegendes de serpents com l’albirada pel besavi.

Allò que en darrera instància m’encisa d’aquest bocí de memòria familiar és precisament això. El Martí no va veure fugisserament un bèstia improbable i purament fabulosa –un drac de tres caps, un basilisc, un vampir- sinó una forma del tot versemblant en l’imaginari del seu món: una de coneguda i temuda des d’antic en aquells paratges. « Veiem només allò que és visible», diu una frase enganyosament senzilla de Gilles Deleuze. Gaston Bachelard expressava una noció anàloga de manera més poètica « En la solitud nocturna continuem veient passar els mateixos fantasmes ».

Però en tot plegat encara hi trobo un altre regust arcà. Per a mi, que del meu besavi només n’he sentit explicar un grapat d’anècdotes, de qui nomes en conservo l’única foto que es va fer en la seva vida, que segons es diu va deixar enterrats uns cèntims que ningú va trobar mai com els que vigilaven les serps de la seva història i que les persones que el conegueren ja són molt grans i molt poques, ell no és massa més real o fictici que aquella serp seva. L’un i l’altra ja es comencen a confondre en un fons de l’existència de fronteres boiroses. I en gran mesura, no em sembla gens forassenyat que aquesta petita nota al marge que en parla -probablement la primera que en deixi testimoni escrit i qui sap si la darrera- els aplegui una vegada més. Inseparables ja en les cambres subterrànies de la memòria.

El nostre heroi Les Blank

Etiquetes

, , , , , , ,

Les Blank amb Werner Herzog: They might be giants.

Les Blank amb Werner Herzog: They might be giants

Només el desdeny endèmic pel cinema de no-ficció i, en concret, pel documental musical pot explicar que la mort d’un dels seus grans artífexs, Les Blank, no hagi suscitat entre nosaltres els obituaris elegíacs que sí ha merescut dels diaris estatunidencs.
Amb tota raó: Blank ha estat un dels més aguts exploradors de les seves cultures populars, especialment d’aquelles crescudes en els marges i que, per aquest mateix motiu, ell interpretava com les que millor definien la identitat fronterera i composta dels nord-americans. Per les seves pel·lícules, d’una lírica jovialitat, hi desfilen vells bluesmen i acordionistes dels bayous, violinistes dels Apalatxes i artistes de Rodeo, cuiners cajuns i balladors polonesos de polkes. També altres apassionats rastrejadors de la diferència i enemics de tota hegemonia, com els seus col·legues Ry Cooder o Werner Herzog.
Podria tanmateix existir la temptació de pensar que la vàlua de Blank va lligada a haver sabut copsar i recollir expressions culturals una mica laterals i que l’odiós anivellament de la globalització ha anat soterrant. No hi ha cap problema a acceptar que part del seu mèrit fou l’olfacte amb el qual va saber anar a l’encalç de les persones justes per a transmetre, per exemple, tota l’emoció de la música Zydeco o del Mardi Gras de Nova Orleans; així com la oberta intenció didàctica que mai amaga la seva obra. Al cap i a la fi, ell se sentia un cineasta que senzillament treballava amb “real people”. I ja només per això, molts dels qui ens interessem per l’etnografia li estaríem sempre agraïts. Però cal recalcar que el cinema de Les Blank enlluerna per moltes altres virtuts. Sense anar més lluny, admira que sigui capaç de plasmar tantes refinades qüestions antropològiques sense necessitat de verbalitzar-les ni una sola vegada. I tot i que hagi estat –costa encara parlar d’ell en passat-  un precís i vigorós creador d’imatges, dotat d’una notable habilitat tècnica, les seves gravacions mai resulten artificioses o encotillades i flueixen amb una espontaneïtat màgica, veritablement difícil d’atènyer.

La seva obstinada independència i l’escadussera exhibició dels seus materials han reduït la difusió en el nostre terròs d’una obra amarada d’un pathos combatiu però també joiós, conscient de les amenaces de disgregació que sotgen a les cultures que enregistra, però que no condescendeix a la queixa i escull la celebració. Si el seu traspàs serveix d’alguna cosa, que serveixi per a posar les seves pel·lícules més a  l’abast de tothom. Seria de justícia per a qui va dedicar tots els seus esforços a retornar al poble allò que era del poble: “A well spent life”, com es titula un dels seus preciosos films.
Aquestes en són només sis de temàtica fonamentalment musical que s’ha de fer tot el possible per a veure:

The Blues accordin’ to Lightning Hopkins (1968)
Si no heu pogut seure mai en companyia d’un dels mites del blues, sentir-lo explicar peripècies i escoltar-lo cantar és perquè no heu vist aquesta migmetratge.  Autèntic bocí de vida, no pot imaginar-se res més proper a anar en espardenyes per la casa del colossal songster texà i tafanejar-ne amb calidesa la intimitat, guanyada per Les Blank a força de deixar-se plomar per ell a les cartes.


Hot Pepper+Dry wood (1973)

En puritat dos films diferents, es poden considerar plegats perquè foren rodats d’una mateixa alenada i entre atzaroses peripècies que de ben poc no acaben amb el seu autor a la garjola. Valgué la pena, perquè si en el cinema de Blank sempre s’hi percep el diàleg entre la singularitat individual i el marc cultural que l’enforma, la personalitat abassegadora de Clifton Chenier, Canray Fontenot o Bois Sec Ardoin confrontada amb  el particularisme de les comunitats creoles de Louisiana li ofereix una ocasió única per a la construcció d’aquest discurs de cant i resposta.

Chulas Fronteras (1976)

Potser la seva peça més reconeguda, explora com fins i tot –o potser amb més urgència encara- en zones volàtils i poroses com les Chulas fronteras del títol, les que separen Mèxic dels Estats Units, hi poden arrelar manifestacions culturals tan profundes com les que hi ha darrera les músiques norteñas. Cant a la identitat chicana,  impressiona la naturalitat gens afectada de la gent que hi retrata. Se sol exhibir en companyia de la seva notable coda, que porta per títol “Del mero corazón”.

Sprout Wings and Fly + My Old Fiddle: a visit with Tommy Jarrell in the Blue Ridge (1983-1994)
En contrast amb l’excentricitat acusada i un xic salvatge d’alguns dels seus altres protagonistes, Tommy Jarrell encisa per la seva bonhomia hillbilly i per la lluminosa simplicitat amb la qual explica el sentit de la seva música. Quan toca és una altra cosa. Còsmica. Un forat de cuc que t’empassa i et porta a algun indret dels Apalatxes en algun moment imprecís entre 1850 i 1930. Novament un díptic, en aquest cas amb onze anys de distància, condensa tot l’inspirador hedonisme que transmet la filmografia del nostre heroi Les Blank.

Ziveli: medicine for the heart (1987)
Enèsima mostra de la seva fascinació per les identitats mestisses, Ziveli ens apropa als serbis d’Estats Units, parant atenció a detalls reveladors, a petites inflexions, a gestos quotidians carregats de dignitat i fondària. Des de la perspectiva visual, una de les seves peces més belles. I si, com acostuma, Blank traspassa els límits del documental musical, la música de la tamburitza balcànica n’és l’eix vertebrador.

J’ai été au bal (1989)
La fragilitat però també la força de la transmissió dels llegats orals és un tema sovint tractat en el cinema de Blank, però potser mai d’una manera tan intensa i reeixida com en aquest testimoni de la vida dels cajuns i criolls, en una època on el gènere estava força marginat. De protagonistes, bona part de les llegendes musicals de l’Acadia encara vives en el moment de la filmació, fent malifetes amb violins, triangles i acordions. Per a reproduir-la cada diumenge, com qui va a missa.

Ressons 7/13: l’hora de començar

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Balleu, bretons, balleu!

Balleu, bretons, balleu!

L’agulla imantada de la meva brúixola es veu atreta de continu pels més diversos magnetismes. I inconstant de mena, permeto que em perdi en els llunyedars més imprevistos.  Però tard o d’hora torna també a assenyalar-me  punts cardinals benvolguts on vaig a reposar d’aquestes altres aventures. Per exemple, no hi ha cap any en què en tres o quatre ocasions no m’indiqui durant uns dies la dolça i coneguda ruta que mena a la Bretanya, a aquest país “viciós de camins” que deia Álvaro Cunqueiro, els de la imaginació i la memòria no pas els menys importants, i que no em domini aleshores un fort desig de coses bretones; d’imatges i de gustos, de records i de sons.
De sons, sobretot.

Els de la seva llengua, perseguida i marginada amb la obsessió pròpia d’un estat totalitari com el francès, i els de la seva música, guàrdia alçada d’una cultura posada contra de les cordes. Perquè l’àmbit musical, com ha passat sovint entre els pobles minoritzats, ha esdevingut un espai cabdal de la reivindicació bretona. Que s’ha aguantat sobre dos pals de paller: el de la recuperació i transmissió tradicional dels vells estils –els festius i endimoniats recitats de kan ha diskan, els increiblement planyivols gwerzioù, la cançó tavernària, les danses instrumentals com els plinns i hanter-dros, etc.- i el de les variades repropostes de tot plegat. Algunes basades en el respecte a l’antic llegat, tot modernitzant-ne la interpretació. Altres en la fusió amb estils musicals del segle XX o en la contribució a aquest discutible magma sonor que estrafà una hipotètica unitat perduda de la música de les nacions celtes.

Durant aquest meus episodis de kleñved-ar-gêr, de “mal del país” com s’anomena la nostàlgia per la terra en bretó,  hi ha moltes cançons –de la primera o segona tendència, més que no pas de la tercera- que tenen el poder de retornar-me a les costes del Mor-Bihan o als carrerons de Roazhon, on he sentit sovint quelcom que s’assembla a la felicitat.
Però posats a presentar una mostra d’aquesta música que m’encisa i m’apaivaga, he optat per una tria poc convencional.

Principalment, perquè no és una cançó d’arrel, sinó una composició moderna del cantautor i poeta Milig ar Skañv, Glenmor: el Kan Bale lu poblek breizh.
I hi ha una raó per a fer-ho, enllà de la seva evident bellesa, robusta i vibrant. I és que demostra que la música popular viva té a vegades la capacitat d’absorbir en el seu cos noves peces que, al seu torn, s’hi havien inspirat. I fins al punt de fer-ne desaparèixer les costures. Perquè si Glenmor havia composat el seu himne a la manera dels kantikoù tradicionals, són les successives reinterpretacións de grups del país qui realment l’eleven a aquesta categoria. El cant de marxa del poble bretó forma avui part natural del repertori de les corals bretons i n’és una versió,  la dels Ar Breizerien, i no pas l’original, l’escollida per l’ocasió.  Entre altres coses, perquè és  encara “el temps de començar” que pregona la seva combativa lletra.


PS: Gràcies a la seva tonalitat èpica, el Kan Bale fou adoptat com a himne pel Front d’Alliberament de la Bretanya. Això fa que no resulti una cançó agradosa per a jacobins recalcitrants i altra deixalleria. Una lletra una mica abrandada i que estigui associada a unes quantes destrosses de casernes de la policia i repetidors de televisions la fan inacceptable. Segles de colonialisme, repressió lingüística, enviar el jovent bretó a morir a les trinxeres imperials i altres llepolies, en canvi, deuen semblar accions democràticament irreprotxables.

Pièce de resistance

Etiquetes

, , , , ,

 

cholasPC

No parlem de folklore. Parlem de respecte

Sempre que es reobre l’odiós debat del hijab, apareix aquella xenofòbia que no gosa dir el seu nom per atiar-ne la prohibició en nom de “la llibertat de les dones musulmanes”. Val a dir que alguns són els mateixos entusiastes d’ocupacions militars, bombardejos,  espoli de recursos i imperialisme comercial d’aquestes mateixes societats.  És tan grotesc que gairebé fa mandra ficar-hi cullerada. I és que la presumpció d’erigir-se en intèrpret de la voluntat d’un col·lectiu tan gran i variat en un aspecte tan polisèmic de la seva cultura ja esborronaria. Però és l’argument de la llibertat associat a la manera de vestir occidental el que resulta d’una matusseria tan bèstia que arriba a avergonyir.

N’hi ha prou, per exemple, amb haver llegit Gomorra de Saviano per a descobrir quina mena de valors de llibertat es practiquen als tallers clandestins de la Campania on es confeccionen les peces d’algunes de les marques més prestigiades del tèxtil italià. Per la meva banda, m’ha tocat escriure prou reportatges sobre les condicions de treball  a les sweatshops asiàtiques o a les fàbriques de rentat de texans com per avorrir per sempre més tota la roba que hi ha als nostres armaris i veure-hi una de les xifres màximes d’opressió del nostre temps.

Però ni tan sols cal que m’enfili fins a aquesta rebotiga de la qüestió. La mera idea que els occidentals vestim amb llibertat per oposició a qui es tapa el cap com a producte d’una imposició cultural o social és d’un cinisme que esparvera. Com si tota la poderosíssima enginyeria mercantil que actua tothora en els nostres països lliures i predefeneix quines peces hem de dur, de quines formes i talls, amb quins amples i colors, no pressionessin més que cent xaries. Com si l’allau de publicitat que mai descansa i tot ho empastifa no ens ofegués amb la força de mil Corees del Nord quan de determinar els nostres gustos i imposar marques hegemòniques es tracta.

De fet, si existeix un àmbit en el qual el rostre més totalitari de la globalització s’ha obert camí, aquest és el del tèxtil. No en va fou el mascaró de proa d’un capitalisme fabril que, per acomplir el seu destí, havia d’obrir-se camí en nous mercats a còpia de substituir les tradicions autòctones del teixit. Pocs apèndix del colonialisme han tingut una resiliència superior a la dels modes occidentals de vestir. Poques mostres més desesperants d’empobridora homogeneïtzació se m’acuden que aquelles samarretes, pantalons, faldilles i corbates iguals a Vancouver que a Kuala Lumpur, a Sabadell que a Pretòria.

Diguem-ne orgull

Diguem-ne orgull


Hi haurà qui argumenti que la manera que tenim de vestir-nos és un patró que s’ha imposat per la comoditat vencedora de les solucions que proposa –deixeu que rigui- o per una eficàcia productiva incomparablement superior a la de les autàrtiques filatures preindustrials. També qui opini que la moda no és una construcció tan vertical com la presento i que es basteix molt més col·laborativament que no admeto. Però fins i tot acceptant els retrets, és inqüestionable que parlem d’una industria que es regeix per la lògica del benefici i que actua amb la voracitat d’un depredador; simplificant el mercat per dominar-lo millor, escanyant la diferència, fent una guerra amb míssils nuclears contra pedres i bastons.

Si s ‘entén aquest punt de vista, s’entendrà aleshores el valor de resistència que concedeixo a les tradicions indumentàries vives que encara es propaguen en diversos indrets del món. Dels preciosos huipils i quechquemitls mexicans a la immensa varietat de brodats ucraïnesos, de la confecció dels nokens a Papua a chompas glorioses com la que va lluir Evo Morales en la seva primera visita a Espanya, mentre la caverna lladrava. O sense haver d’anar tan lluny, a les esperdenyes de vetes que em calço cada estiu i que em fan a un taller de Barcelona. I com no, també al hijab.
És, senzillament, una qüestió de principis.

Maletes

Etiquetes

, , , , ,

miguel-i-jo1
La llegenda de les velles nits despreocupades.

En Vicent ve a Madrid i em porta un regal de Reis: “La maleta” de Serguei Dovlàtov. Coneix perfectament  la meva atracció pel món eslau i també la meva preferència pel relat memorialístic, però potser no s’ensuma com de ple l’encerta. Si no heu llegit mai Dovlàtov, deixeu ara mateix de perdre el temps i aneu a comprar aquest llibre. Tot us en deixarà bocabadats. La seva eficàcia expressiva és única. No hi ha una sola ratlla de xerrameca novel·lera, de retòrica llibresca. I no obstant això, tot hi és d’una amenitat i gràcia formidable; cap rastre d’aquella aridesa que sovint acompanya les proses esforçadament nues i sintètiques.
El to de Dovlàtov tampoc té parió. És d’una corrosiva compassió, d’una desenfadada desesperació. D’aquell seu  món soviètic en època de Brèjnev  no en retrata l’opressiva grisor, com tants dels seus contemporanis, sinó una beneiteria tragicòmica i gairebé càndida. La cita d’Aleksandr Blok que enceta aquesta col·lecció de narracions és ben reveladora: “Fins i tot així, Rússia meva, ets el país que més m’estimo…” I a més a més, amb una naturalitat que sembla ben fortuïta  -no pas com si Dovlàtov hagués perseguit fer-ne l’anàlisi definitiu-, mai he reconegut més la manera de comportar-se i d’actuar, els humors i rampells, la forma de relacionar-se i de pensar dels russos que he tractat que en aquestes pàgines. No hi insisteixo: si aquest volum no va de dret als rengles dels vostres preferits, al seu clos més íntim, és que entenem l’escriptura de dos modes diversos.

Ara bé, “La maleta” m’ha fet una impressió que dubto que en Vicent pogués preveure. Una d’emblemàtica, com qui diu. El títol fa esment al fet que, quan s’exiliaven, els ciutadans soviètics podien endur-se del país només  tres maletes. A Dovlatov li’n van sobrar dues. I la que se’n va emportar la va emplenar d’estranys parracs. Quan anys més tard, a Nova York, va retrobar aquesta maleta i la va obrir, cada una d’aquelles andròmines –un barret d’hivern, un cinturó amb sivella de ferro, etc.- li va fer rememorar la història de com havia arribat a les seves mans. El seu conjunt és allò que congria el llibre.
És fàcil imaginar que, en aquesta imatge d’un home que decideix abandonar el seu món només amb un sarró ple de derelictes, hi trobo una metàfora abrusadora de la nostra manera de passar per aquesta vida i de les insòlites càrregues que a la cap i la fi ens diuen qui som. Una de molt intensa i que m’ha tingut tota la setmana en un estat consirós.

Però hi ha una cosa més. L’endemà de veure el Vicent, anàrem amb la colla a celebrar el Nadal ortodox a casa del nostre compare ucraïnès. Aquell vespre, un dels meus més bons amics d’aquests anys, ens va anunciar que després de la cancel·lació de les oposicions a professor de secundària i de mesos de barallar-se  per trobar ocupació en la docència privada, havia decidit marxar a Anglaterra uns mesos. Per a perfeccionar l’anglès de cara a l’acreditació que permet donar classes en el sistema bilingüe, tot i que sense descartar un sojorn més permanent si allà les coses li rutllen millor. La seva xicota, que després d’un daltabaix nerviós per les exigències de la seva feina ha arribat a un acord per deixar-la en bones condicions, l’acompanyarà en unes setmanes.
Aquesta notícia, com un apèndix de dissolució de la vida social que he gaudit en els darrers anys, m’ha ensorrat en una inevitable malenconia. Per mi l’amistat és quelcom sagrat i envoltar-me dels meus amics, fer coses plegats, participar d’uns mateixos entusiasmes, imaginar una vida comú és una passió rectora. Però la força centrífuga de l’existència sempre sembla més forta. M’adono que tinc amics dispersos per totes bandes i que ja m’ha tocat d’acomiadar-ne massa (o que m’acomiadin). És un orgull i una alegria que pugui dir que en tinc pertot, però també és un dels aspectes més dolorosos de la meva vida.  Amb el mateix Vicent ens trobem poc abans que marxi a Òxford i fent coincidir una breu estada a Madrid del Jesús, de pas abans de tornar-se’n cap a Mèxic.

Part de l’enorme ressentiment i de l’amargor mortificadora que avui sento envers aquest país on m’estic, la seva societat i la classe política a qui hem concedit el poder és que sigui incapaç d’oferir oportunitats raonables per portar una vida senzilla i satisfactòria als meus amics.
Un país que no els permet escollir i els empeny a fer la maleta és un país que només em suscita una forma molt elevada d’amor que s’anomena odi.

Ressons 6/13: cròniques de la Catalunya oculta

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Xavier Baró: l'arrel més fonda de l'olivera.

Xavier Baró: l’arrel més fonda de l’olivera.

Per contrast amb altres manifestacions culturals del país, hi ha qui pensa que la música tradicional catalana té un cabal menor. Fins i tot una opinió extesa entre el públic llec és que tenim quatre ballades de sardanes i para de comptar.

És indubtable que la guerra, la postguerra i la despoblació del camp van suposar un duríssim sotrac en la transmissió del nostre repertori tradicional.  I no em cal anar a mirar gaire lluny: el meu besavi i els seus germans eren tots músics populars. L’un tocava l’acordió, l’altra la viola grossa, el de més enllà el flabiol. A la generació del meu avi i besoncles, aquesta tradició s’havia estroncat.
Feu falta esperar a les refolkloritzacions de la dècada dels seixanta per tornar a sentir algunes de les velles cançons. Són aquelles que la majoria coneixem gràcies als afanys del Grup de Folk i de tot el seu prolífic veïnat i descendència. Però representen només una mínima fracció de l’immens corpus que és la nostra música patrimonial. N’arriba a ser tant d’ extens que només aquesta passada primavera s’ha enllestit la publicació dels 21 gloriosos volums que resumeixen l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya:  la colossal replega de més de 40.000 materials duta a terme entre 1923 i 1936 i que ens permet gaudir d’una molt vasta perspectiva -gosaria dir privilegiada en el món- de les cançons dels nostres avantpassats.

Queda així palès que escollir-ne només una era feina complicada. I tanmateix « El carril » se m’ha imposat amb una facilitat incontestable. Rumiant-ne  les raons, n’he detectat  tres de diàfanes:

1. El primer esment que conec de “El carril” és de 1914: l’any de la seva publicació en el « Cançoner del Calic », en el qual Mossèn Serra i Vilaró va compilar les dictades de Joan Prat, el Calic de Bagà, per malnom Matallops. En Calic confessava haver-la après, com tantes altres, d’un componedor de romanços que l’havia precedit  i de molta anomenada a la contrada: el Zot de Gósol. De manera que sense excloure que en rodessin versions per altres parts del territori, l’origen de la cançó ens porta a l’Alt Berguedà que és també un dels orígens de la meva pròpia nissaga. I per tant, puc dir que avui en punxo una “de casa”.

2. La lletra de “El carril” desdiu totalment aquella visió amable i cumbaià que sovint s’ha donat del nostre folk. Si repasseu qualsevol cançoner veureu com més aviat hi sovintegen desgràcies i misèries, bandits i trinxeraires, crims passionals i batusses, donzelles deshonrades i ciutats saquejades: la mala gent i la mala vida. Com en qualsevol altre, vaja. I això enllaça amb una de les missions essencials que tenia la música tradicional : fer de crònica i oferir ensenyaments i exemples a qui l’escoltava. « El carril” té fins i tot un aroma a aquells blues i balades nord-americanes que adverteixen a l’oient de no seguir les passes de qui canta, que s’han demostrat totalment errades. Cançó moral de l’experiència, doncs, com d’altres de tan cèlebres mar enllà.

3. Tot i conèixer-ne una versió anterior que ja m’ havia enamoriscat, amb Xavier Baró « El carril » ha trobat la seva interpretació definitiva.  Baró, amb la seva veu taumatúrgica, encarna d’una manera insuperable l’esperit feréstec i  tavernari, rebel i atemporal que transpiren aquesta i altres composicions recollides a “La màgica olivera”, probablement el disc català més bonic i intens que s’hagi enregistrat mai.
Motius més que sobrats per no endarrerir ni un segon més  l’escolta d’aquesta peça embadalidora.

Temps de guerra i de bandits

Etiquetes

, , , , ,

perotlladre

Un dels llibres més divertits que tinc, com tants altres mercès a l’olfacte i llarguesa de la meva fantàstica tieta, és la col·lecció de qüestionaris Proust que Lluís Permanyer va fer a un bon grapat d’importants figures de la cultura catalana.

Gràcies a les seves respostes, ens complau comprovar que Lovecraft era un dels prosistes favorits d’Espriu, que els dons naturals que Joan Perucho més hagués volgut tenir eren « els màgics, que com sap tothom són els realment meravellosos » o que Pere Calders volia viure a Barcelona,  però no hi trobava pis, entre moltes altres tafaneries que esbomben homes com Dalí, Pla, Fuster o Joan Coromines.

Aquest qüestionari pot ser un deliciós entreteniment social. O àdhuc un de solitari. Jo me’l plantejo de tard en tard, mentre faig la dutxa o vaig de camí al mercat o em consagro a altres activitats heroiques que em fan sentir un gran personatge. M’hi agrada especialment una pregunta, sobretot per com hi és formulada: ¿Quin és l’estat present del seu esperit?

Hi trobava certa resposta fa uns dies, just coincidint amb una altra lectura;  la de les Memòries de Josep Maria de Sagarra. El gran dramaturg hi parla d’un seu avantpassat, el llec Pere Llobera, a qui defineix amb aquest mots: “acceptà només com a veritat les dues pistoles de la faixa; justificadíssimes, d’altra banda, perquè els temps eren de guerra i de bandits i no es podia anar massa refiat.”

Com diu l’excels poeta de l’Eclesiastès, “Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”. Em va semblar que aquesta del llec Pere era una excel·lent manera d’encarar aquest que ara vivim.

Sopa de lletres

Etiquetes

, , , ,

Ara que sabem de quin mal hem de morir, toca passar uns dies entretinguts amb tots els saltirons que veurem fins el proper 25 de novembre. Un espectacle més divertit que no pas el d’altres eleccions regionals, on només s’hi sol presentar un partit i mig que, no sobta gaire, acostuma a guanyar. Els catalans, en canvi, gaudim de funció completa de circ, amb lleons, forçuts, pallassos i funàmbuls.
El repertori inclou, no cal dir-ho, les dues sucursals locals de la yakuza que manen a la resta de l’estat. També la seva comparsa socialdemòcrata, que darrerament serveix de via d’escapatòria dels qui en van una mica tips. Però just després comencen les varietés locals. Tenim l’independentisme, que en la millor tradició corsa es presenta dividit en tres o quatre partits (això mai no se sap del tot bé). Tenim els qui ens han de tornar a l’Arcàdia, sense alterar, això sí, els principis que ens han dut principalment a la riera. Tenim els diversos ectoplasmes les paperetes dels quals sempre distreu mirar a la cua del col·legi electoral per endevinar quins disbarats deuen proposar. Per tenir, tenim fins i tot dos partits racistes, tot i que de tendències una mica oposades: un ho és amb part dels vinguts de fora i l’altre, cosa bastant insòlita, amb part dels qui venen de dins.

Però ben mirat, aquesta fragmentació i fal·lera participativa potser també sigui una transpiració de la nostra identitat col·lectiva. Una passejada pel gabinet de les meravelles (i dels horrors) que és el registre d’entitats polítiques catalanes sembla confirmar-ho. Perquè deixant de banda les sagues carlines, resulta que a la Catalunya republicana i progressista del primer quart de segle XX hi van prosperar fins i tot un bon grapat de sigles ultramuntanes. Hi ha, per exemple, res que es pugui comparar a una Federación Cívico-Somatentista? És a dir, uns quants amics de la concòrdia i del diàleg civil que s’agrupen i surten a defensar-lo amb els trabucs a la mà.
No prou contents, part d’aquesta gent va desembocar en una amalgama de reialistes reaccionaris designada com Grupo Alfonso, mentre que altres potser s’unien a l’efímera competència que degué significar el Partido Socialista Monárquico Alfonso XIII. Pur cavall de Troia o només una reminiscència d’aquest obrerisme sentimental i unionista que sempre ha tingut alguns valedors a aquesta banda de l’Ebre? Es fa difícil de dir, tot i que els seus estatuts deixessin establert que el composaven “un conjunto de obreros conscientes, que sienten en su corazón los alientos de la Monarquía.” Ara bé, posats a triar, jo m’estimo més aquells qui tiren pel dret i hi posen tot el cor ja en la nomenclatura, com l’Acció Anticomunista de Torres de Cruells o el Partido Nuevo Catalanista de Amor a España i al Orden. No és molt millor, anant pels mateixos verals, aquesta claredat d’intencions que el nom de partit oficialista sud-americà que s’han empescat els d’Unión Progreso y Democràcia?
Però si el camp de l’espanyolisme té una perla en el seu museu, no és cap altra que el Círculo de Concentración Española:  impossible expressar d’una manera més plàstica les seves obsessions centrípetes.
Si es tomba a mà esquerra de la galeria, en canvi, la cosa perd una mica de pistonada. Però no deixa de ser passadora. Per exemple, hom pot esbargir-se comptant quantes combinacions es poden arribar a fer amb els termes català, republicà, esquerra i radical. O pot mirar d’endevinar de quin peu calçava un Partido Social Cooperativista (m’ensumo que bastant groc) o un Bloc Català Treballista (em penso que tirant a soviet).

Amb tot, hi ha també en aquesta desfilada guinyolesca del nostre passat  i present una cadència melancòlica. Fa veure la res política com una  mascarada de no prendre’s massa seriosament, sí,  però també fa pensar en la fatal dissipació d’energia que el fregament amb la realitat sempre produeix.  On van a parar els ideals i les aspiracions quan no prevalen i perden qui les recolzi? Deixen un rastre secret, es transformen i fructifiquen en altres, brollen sota noves formes? O senzillament van a un fons polsegós i erm de la història, a un calaix dels mals endreços de les ideologies on es van marcint sense redempció possible? Potser, per damunt de tot, conviden a pensar en la caducitat inevitable de les pròpies passions. En el destí mortal de les coses que ens estimem, en què creiem, a les quals som lleials i per les que estem disposats a batre’ns.
Qui sap si no és aquesta ombra vetllada i no pas la confrontació amb uns candidats tan matussers allò que acaba per afligir-me cada vegada que se’m convoca a les urnes.

Ressons 5/13 : E pluribus unum de debò

Etiquetes

, , , , , , , ,

La polifonia svanetia: venerablement antiga, venerablement bella.

Si m’abstinc de parlar més de polifonia és per evitar les  mirades de « demà m’afaitaràs » que em dediquen els  amics quan s’ensumen que els tracto d’atreure a l’òrbita fatal de les meves passions més indesxifrables. En el millor dels casos, pensen que els vull fer sentir gospel o doo-wop, en el pitjor s’imaginen en un malson de corals parroquials i d’orfeons elefantiàsics d’estètica certament afrosa. Que de tot em deuen creure capaç, els bandarres.

Sense rancúnies, això sí. Sospito que fins i tot hi hagué un temps en què jo mateix hi pensava com en una cosa una mica monyes i d’acompanyar la padrina per Nadal. Però no ho sé del cert, puix ara em costa recordar una època tan bàrbara i endarrerida de la meva vida com perquè la polifonia popular no em semblés emocionant i trasbalsadora: una música que m’exultés, m’elevés l’esperit, m’empenyés a ser millor persona.

Extraordinàriament variada i estesa –alguns etnomusicòlegs en situen els orígens a la mateixa albada de  la humanitat i afirmen que podria haver estat una forma de defensa col·lectiva de l’espècie- la polifonia proporciona endemés l’enorme aventura d’anar a l’acuit de les seves diverses manifestacions: dels Balcans a l’Altai, del Caucas a l’Àfrica central, d’Escandinàvia als deserts de Mèxic. Se’n podria fer una tirallonga sencera d’entrades a aquests “rastres”; un blog que no n’hi hagués prou amb una vida per esgotar i tot.

Però m’estic abraonant i dec fornir de raons a la suspicàcia susdita. Engego i no em sé aturar. Un exemple: en el recent casament ucraïnès dels estimats amics Bobir-Lommers es va gaudir de dues bones hores d’acompanyament polifònic d’un grup local, que puntuava adientment cada moment del bonic ritus. Al final, tothom n’estava admirat –la autenticitat i qualitat dels intèrprets era indiscutible- però també una mica cuit. Jo, en canvi, havia entrat en èxtasi i quan el van acomiadar per rellevar-los amb una igualment magnífica fanfàrria festiva, vaig haver d’etzibar-me dos vodkes per tornar a lloc.

On volia anar a parar: que de temes i tipus de polifonia preferits en tindria a cabassades. Però no és pas aquest el pacte. Així que m’he obligat amb penosos esforços a escollir-ne només tres que per la proximitat cultural o lingüística -i per ser peces d’un cert relleu dins les respectives tradicions- resultin de fàcil accés al sempre sofert seguidor d’aquestes pàgines. I si en voleu més, ja sabeu on sóc.

1.« O Barbara Furtuna »

La polifonia corsa és possiblement la més rica i més transmesa de forma encara oral de l’occident europeu, per més que es discuteixi si n’ha canviat molt o poc l’harmonia en aquest darrer segle .  Aquest  n’és un dels cants senyers: parla d’exili, d’emigració, del dolor d’abandonar la pròpia terra i, amb el pas dels anys, es va convertir en un himne dels presoners polítics. Encara que es tracti d’un terzettu (és a dir, d’un cant tradicional per a tres veus), es pot presentar adornat per una quarta, l’anomenada contra-terza. Però com sempre passa amb aquest gènere, ressona d’una manera que sembla que hi hagi un poble sencer cantant. És l’hòstia, ho sé.

2. «Los tilholèrs»
Les Cantayres De Came – Lous Tilholes
Per contrast, aquesta peça vibrant de polifonia bearnesa (llàstima que no tingui a mà la superior versió del grup La Balaguèra) sembla un cant de mariners a una taverna. Bé, ho és més o menys. La va composar Pèir de Lescà al tombant del segle XIX i parla dels “tilholèrs” –és a dir, barquers de tilhola, una mena de gavarra de la contrada- que són “braves, hardits, lèugers”. Noti’s que la cançó, escrita i cantada en gascó, fa esment de Baiona (En arribant au Pont Major/Quartièr de Baiona la flor) i que Lescà era baionès. Una dada sovint oblidada, car s’assumeix molt a la gruixuda que la primera ciutat d’Iparralde era bascòfona abans d’esdevenir dominantment francòfona. I no pas: el gascó en va ser la seva llengua patrimonial per excel·lència durant una bona colla de segles.

3. «La clavellinera»

Si mai sentiu cap interès en els sons nostrats, llavors cal que us atanseu a la Fonoteca de Música Tradicional Catalana i a la seva col·lecció, que fa anys que dura sense que ningú se n’hagi fet mica de ressò. En un món normal –o anormal, però d’on jo en fos el demiürg- els telenotícies de TV3 obririen amb cada nova publicació seva. Mentre esperem que surti “La polifonia popular a Catalunya” (un buit anguniós: al Principat hi ha molta coral de repertori culte, sacre i pseudofolklòric, però molt poc d’això promès per aquest volum futur) podem consolar-nos amb els acostaments del grup la Mata de Jonc, capitanejats pel gran agitador del gènere Ramon Manent, en els qual hi notarem l’afinitat a la polifonia gascona que els ha servit d’inspiració.

 

Llista nº1: 9 d’entre la polseguera

Etiquetes

, , , , , , , , ,

El temible Danakil. Una clàssica proposta meva de vacances, sistemàticament torpedinada.

Un hotel-resort, d’aquests de tot inclòs per a gent forta d’armilla, amb platja, bany turc, bufet tres vegades per dia, bar amb orquestres  i tauletes de ping-pong és com un règim penitenciari del plaer. I el plaer, si no és fortuït o d’alguna manera robat, ho és una mica menys.
Però també hi poden passar coses. Pot passar, per exemple, que hom hi vagi convidat a noces, però que un imponderable impedeixi que les noces se celebrin. I que, en lloc de fent manyagueries a nuvis frustrats,  passi vetllades, del tot agradables, en companyia de galeristes mig arruïnats de Cartagena que et recordin que allí hi parlaven en «lo plus bell catalanesc » fins al segle XVI, d’estudiants suabis d’arquitectura que et retornin l’esperança en el gremi mentre blasmen sense treva  l’obra ja execrada pel company Allau o d’skinheads culturistes d’una rara erudició,  passió arrauxada pel Barça i teatral i irresistible sentit de l’humor.

I després, pot passar també que hom viatgi amb la idea diluïda d’allotjar-se en una mena d’oasi hostaler i que, quan se n’escapi per unes hores, el sobti l’encontre descarnat amb el desert.

No calia ser cap lluminària per a preveure que a cent kilòmetres de la costa del Sàhara i coberta en bona mesura de cendra i pedra volcànica, Fuerteventura seria un trencat de planes esclarissades i barrancs ressecs. Però confesso que no m’esperava la seva aridesa i que em va colpir. Més perquè feia dies que n’arrossegava el desig. M’explico: no sé encara si m’agrada el desert i més aviat penso que estic fet per a la luxúria vegetal dels tròpics. Però sé que indubtablement em captiva. El desert obliga en certa manera a confrontar-se amb un mateix. No esperona les distraccions, no conté –perdoneu la imatge òbvia- zones d’ombra on anar a amagar-se. Obliga a una atenció concentrada, empenta a la tria de l’essencial. I tot això, per a caràcters amb tendència a la dispersió i la voluptuositat com el meu, tensa l’esperit d’una manera molt saludable. Potser per aquesta raó, periòdicament, he buscat el desert, els deserts, com qui busca desfer-se de la brossa dels dies.

Enceto doncs una secció de llistes amb un mapa de nou pous heterogenis entre les sorres on m’he anat a abeurar quan tenia necessitat de transitar els seus camins:

1.El desert dels tàrtars. L’únic desert novel·lístic de la llista i un dels nostres llibre de capçalera quan teníem vint anys.  El desert com a xifra d’aquell sentiment d’imminència d’una revelació que no es produeix -diria Borges- que és en ocasions la vida.

2. Les etiòpiques:  encara que Hugo Pratt visités ben sovint terres ermes , les vinyetes de Corto i Cush desfilant en guisa beduïna pel deserts del Iemen són de les meves preferides : a vegades en té prou amb tres traços i dos punts per expressar tota la seva desolació i bellesa. Un gegant.

3.Els pares del desert. Una de les darreres i més reeixides col·leccions de proses poètiques de Joan Perucho. Per a ell, la vida d’aquests eremites “radicats a Egipte, Palestina i Síria” que “fugen al desert acudint a una ascesi que els despulla de les coses” és “una font perpètua de poesia” Per a mi, també.

4. Nadadors al desert: La crònica dels viatges d’exploració del Comte Ladislaus Almásy –convertit per mor de la ficció en el més conegut dels pacients anglesos- a la recerca del perdut oasi de Zerzura no enganxa tant pel seu to, les seves descripcions o l’interès de les seves peripècies, sinó per la música obsessionant i obsessiva d’aquesta pretensió de retrobar a les fondàries del Sàhara un oasi perdut i només citat per fonts peregrines. I no hi fa res que el títol del llibre sigui una mica un spoiler.

Fa vergonya, però no he llegit mai “Sorres d’Aràbia” de Wilfred Thesiger. Les seves fotos, en canvi, les miro sempre amb delectança.

5. Essent l’escenari predilecte del seu gènere més bell, important i característic, el western, és normal que no pugui deslligar completament totes les imatges que tinc fixades dels deserts i chaparrales que fan de llindar entre els Estats Units i Mèxic: de Forty Guns al Grup salvatge de Peckimpah, dels centaures de Ford als Tres Enterraments de Melquiades Estada. Dins meu formen un sol contínuum psicogeogràfic. I me’n serveixo amb liberalitat.

6. En el darrer punt he fet trampes i molt grosses. Així que  ho torno a intentar: una sola pel·lícula que em vingui al cap quan evoqui el desert? És clar: “Profession: reporter” d’Antonioni, amb el seu abassegador començament amb Jack Nicholson encallat a les sorres del Txad i el seu final tècnicament insuperat a una polsegosa plaça d’Osuna que ja fa pressentir un nou desert. (I m’he hagut de tornar a contenir d’afegir-hi el Gerry de Van Sant, Zabriskie Point, Meek’s Cuttoff,  el Lawrence de David Lean… i, faltaria més, el gran capítol de Human Planet de la BBC)

7. La meva ja presentada col·lecció de cactus. Fuerteventura n’ha afegit quatre varietats noves, que em van costar una batussa d’aquelles que la gent t’evita després la mirada  amb l’hostessa d’aquests nous expressos a Mauthausen que són els vols de Ryanair. It will end in tears…

8. Un fum de música, no hi ha raó per a negar-ho. De cançons del peiot aborígens a inopinades peces pop com la Oración del desierto dels Surfin’Bichos, passant pels Tinariwen o per Lhasa de Sela. Hem convingut que només una? Feu sonar un didjeridú nocturn que ressoni a l’outback australià: és com si m’hi veiés, enllestint-me per recórrer els camins del son.

9. I una concessió privada, vinga: els versos de Catul que jo recitava a la xiqueta quan la festejava i que ens transportaven a palmerars recòndits i palaus derruïts entre les dunes: “Em preguntes quants petons teus, oh Lèsbia, em calen i em manquen. Tants com grans de sorra líbia hi ha a Cirene, rica en laserpici, entre l’oracle del tempestuós Júpiter i el sepulcre de l’antic Batos.”

PS: El sol roent no m’ha estovat el poc seny que em quedava: també penso tothora en el Capità Richard Francis Burton explorant el Sind, el Sertao, els deserts àrabs, la depressió d’Afar. Però aquesta fixació, naturalment, mereix capítol propi.

Brindis de les Mascarenyes

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Pels tròpics i les illes i les illes dels tròpics. Pels seus jardins màgics. Pels fantasmes dels vells corsaris de l’Índic, decidits a jugar-s’ho tot a una carta i capturar els tresors del gran Mogol o bé pujar riallers les escales del patíbul. Per l’ombra de misteri que cau des de Madagascar. Per la flaire de vainilla i per Edmond Albius, l’esclau que ens n’ensenyà la fertilització manual i que, malgrat obrir el pany d’un imperi mercantil, va morir a la indigència. Pels avantpassats que invoca la maloya de Lo Rwa Kaf, que en reunionès significa “el rei dels negres”. Per l’ambigua sensació de llevar-se en una antiga plantació, sortir a la barana i veure cinc negres que feinegen entre les palmeres de l’antic domini, plàcidament. Per la negritud, doncs. Pels banians, grans i sinuosos com la vida, i pels vells que hi mandregen dessota. Pels arbres del viatger i per les vacoas, fermament arrelades en l’impossible. Pels millors gorgs de la terra i per banyar-s’hi com un foll. Pel sol que s’estimba pel ponent de les illes i ho irradia tot d’un vermell de catàstrofe i llegenda. Pel dòmino nocturn a les places, mentre a la televisió fan qui sap quines bestieses de Jocs Olímpics. Pel suc de la canya acabada de triturar i pel rom que se’n farà. Pel paisatge del canyissar, tan bell i tan ric de memòries conflictives. Pels desterrats de les Chagos i pel mural de Mahebourg que crida “Hands off Diego Garcia”. Per la Creu del Sud. Pel cementiri de Hell-Bourg, on la mort espanta una mica menys. Pels cementiris marins de Maurici, on la mort sembla una rada tranquil·la on aturar-se només a fer aiguada. Pels remolins, que és cert que giren al revés que al nostre hemisferi. Pel sentiment d’alliberadora llunyania. Pels taurons que puntegen de perill i aventura a les costes. Per l’enlluernament dels reialmes submarins. Per Rodrigues en l’horitzó. Per “Viatge a Rodrigues” de Le Clézio, un dels millors llibres que he llegit mai. Per la lluna, tenyida de roig els capvespres que en els camps hi cremen rostolls. Per la mateixa lluna, ja desentelada, llambrejant sobre els ports. Pels mariners que desembarquen descalços i amb cerimònia enigmàtica la seva càrrega. Per la cuina dels crèoles, que és una de les cuines més saboroses que es puguin tastar. Per les cases crèoles de la Reunió, que són les cases més boniques de totes. Per la noia pàl·lida dels rínxols negres i els ulls verds que sempre m’acompanya quan m’expulsen del paradís.

La promesa d’un jardí

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

El jardí persa de Shazdeh, al desert de Lut. Més que un jardí, un programa espiritual.

Si mai assoleixo una fortuna d’aquelles que et retiren amb tots els teus amics i parents, cosa improbable quan passo imaginant-la el temps que hauria de dedicar a guanyar-la, tinc pensats molts esbargiments per ocupar la meva nova vida en l’oci. Però n’hi ha un que em delecta secretament, potser perquè fins avui ningú el sospita. Em dedicaria a la creació d’un jardí.  I no parlo pas d’un jardinet de pa sucat amb oli al patí del darrera d’un adossat, sinó d’un amb ambició de sobreviure’m. No en va el jardí ha estat en molts temps i cultures un símbol d’immortalitat.

És una declaració poca-solta, és clar. Com si no hagués entès que un jardí és una de les grans obres de l’esperit humà. No és menys atrevit que dir que en les hores de lleure “pintaria frescos romànics”“composaria Dark was the night”. I encara així, penso que en aquesta matèria hi tindria l’experiència de tantes hores gastades en rumiar-hi. De marrec, albirant un ideal de felicitat en les passejades pel camp, les indicacions d’una iaia amb coneixements trementinaires i la contemplació dels simples. D’adolescent, seduït pels catàlegs herbaris  i l’atracció per la ciència arcana en què feien somiar les botàniques ocultes de Paracels i Perucho, o el llibre sisè de Dioscòrides en la traducció castellana d’Andrés Laguna, dedicat a “…los venenos mortíferos y las fieras que arrojan de sí ponzoña” i on s’hi aprèn que “so especie de medicina, suele muchas veces matar el opio con la grande inadvertencia y temeridad de los médicos”. De més ganàpia, suspès en el benestar que emanen els primers capítols de En els espadats de marbre, on els protagonistes es consagren delerosament a la botànica en el seu retir del Convent de les Rudes, del qual només en surten per anar a festes de la verema i fer belles caminades (els llargs viatges a peu són la segona de les activitats que una despreocupada riquesa em procuraria).

També hi he d’afegir l’apreciació en viu de moltes de les millors obres del gènere: els jardins de les velles tinences mallorquines de Raixa i Alfàbia i el d’aclimatació de La Orotava,  la feréstega massa de l’ Stanley de Vancouver i la delícia dels del Duc de Terçeira a Angra do Heroismo,  l’esplendorós festival de castells escocesos com els de Cawdor o Dunvegan o  la insòlita meravella de Santa Caterina del desert,  el miracle de la ciutat emmurallada de Kowloon i el romanticisme deliqüescent de cottages com la Garden House de Yelverton. I, és clar, els superbs i periòdicament transitats de les meves ciutats de naixement i d’acollida.

Propera estació: els anhelats jardins de l’Índic

I puix tots els qui pensen que passant-ne de tan grosses és una frivolitat parlar de jardins ja ens hauran abandonat a hores d’ara, deixeu-me afegir una cosa. La il·lusió de crear un jardí també la concebo com un acte de rebel·lió. En la dificultat d’apropiar-se’n per a finalitats productives i la facilitat de fer-ho per a les desinteressades, en el seu caràcter obert, públic i transversal o en la immaterialitat del seu gaudí hi rau la seva força contestaria; contra la camorra del ciment i els depredadors dels espais comunals.
Sí, fer un jardí i fer-lo allà on més mal els fes, on més els emprenyés.

Diguem per acabar que un jardí no és només una composició capriciosa de colors i flaires, un equilibri més o menys tècnic de volums i formes. És també una expressió, un discurs. Per la meva pròpia inclinació gnòstica, m’imagino que el meu tindria un fort accent de jardí simbòlic, amb els seus teixos i salzes, els grèvols, les rudes i les berbenes, els horts narcòtics de cascalls, artemísies i silenes capensis, les plantacions de ginestes i gencianes, els boscos d’arcaiques falgueres i de  venerades ciques, els laberints de grimpadores, les fonts i les cavernes alquímiques com les de Bomarzo, les rares flors de neu de les muntanyes i tantes altres flors i plantes que per a mi carreguen emocionants connotacions iniciàtiques.

He de confessar, no obstant això, que fins ara la meva experiència pràctica era per força reduïda. He viscut els darrers anys en cases amb terrasses migrades i d’exposicions poc favorables. La sort m’ha canviat, però, i ara compto amb un espai extens per a intentar assaigs molt més ambiciosos (sense abandonar la torreta, això sí). No obstant això, el clima del país, sec i ventós i amb glaçades a l’hivern, convida a la  prudència. Una consideració que m’ha empès a una solució per altra banda molt satisfactòria i escaient: l’especialització en xeròfiles. El món fascinador de les crasses i les suculentes, de les cactàcies que es drecen en els medis més hostils del món, de les gairebé indestructibles semprevives, dels líquens i les flors de pedra que com criatures d’un univers lovecraftià poden estar mortes però somiant, de les poètiques atzavares que floreixen una única vegada abans de morir és un dels àmbits de la botànica que més m’atreuen. De moment, hem començat de la modesta manera que aquí podeu veure. Un dia, potser, serà un jardí que com els aquí invocats ramifiqui en la imaginació d’algú altri.

Principi de col·lecció suculenta, terrassa1.

Ressons 4/13: frenesia oriental

Etiquetes

, , , , ,

Un pesat fardell de tasques que no s’acabaven mai. Única excusa a mà per a justificar que l’anterior entrada quedi tan lluny en el temps com per haver-se dissolt el sentit de continuïtat que tenia seguir la sèrie amb una cançó de música klezmer; la música dels jueus orientals, tan distints en tarannà dels seus germans sefardites que potser aquesta petita pausa sí tingui una mica d’involuntari trellat.
Ben mirat, no m’he acostat al klezmer amb mètode, amb atenció primmirada als seus estils i corrents, amb un coneixement meticulós de la seva evolució. No s’arriba a tot i jo m’he estimat més fer-ne una escolta intuïtiva, permetent que m’arrossegués història avall als shtetlekh perduts de Moldàvia i Ucraïna, de Polònia i Bielorússia, on de primer prengueren forma aquest sons, fingint-me enfonsar-me en una atmosfera de conte ídix i quadre de Ber Ryback.

Tampoc m’imagineu com un oient en la total inòpia. Sé que força abans de la Segona Guerra Mundial el klezmer havia començat a prendre camins divergents. Per un cantó, la música que tocaven els emigrants americans, que s’havia impregnat lentament de swing, d’arreglaments vodevilescos i, més endavant, de sons de gran orquestra i de jazz. En síntesi, una música que s’anava dissolent en altres estils més comercials. Per l’altra banda, hi havia la música més conservadora de les comunitats que romangueren a Europa. Després de la Shoah, a Nord-Amèrica l’assimilació s’accelerà: el klezmer era un estil demodé i els seus principals instrumentistes havien canviat a altres camps per guanyar-se les garrofes. A Europa, no és cap figura retòrica dir que la vella escena de bandes de klezmorim s’havia esfumat i en quedaven només les cendres.

Però als anys setanta la inquietud de joves músics americans, sovint d’origen jueu tot i que no sempre, va provocar un reviscolament tan inesperat com fulgurant. Es tractava de gent que venia del folk, de la música clàssica o del jazz, però que recuperaven el contacte amb els seus antecessors de la fornada dels anys vint, trenta o quaranta que encara recordaven les antigues maneres. També de pacients recol·lectors que rescataven molts dels enregistraments del primer terç de segle per tal d’impregnar-se del vell .
D’aquell desvetllament en van sortir tota mena de relectures, que en certa manera han seguit multiplicant-se fins avui. De bandes que encaixaven la música dels ancestres en sensibilitats de rock i altres estils contemporanis a aquells que cercaven la màxima aproximació possible a les tessitures de les agrupacions vuitcentistes de klezmer. La passió per l’arqueologia musical dugué a un grapat d’aquests folls a tornar a Europa per rastrejar petjades en grups tradicionals populars de tots els territoris on visqueren o encara viuen jueus asquenazites, grups amb freqüència gitanos, amb qui per raons òbvies els jueus havien acabat tenint molt de tracte. D’aquesta pedrera, els Di Naye Kapelye del gran Bob Cohen són la meva feblesa i els qui fan la mena de klezmer que, amb tot el respecte per altres opcions, m’escolto, ballo i em produeix aquella mena d’alegria hassídica que és la manifestació del judaisme a la qual em sento més proper.

“Hangu and the Freylachs from Podoloy” és una composició molt representativa del seu repertori. Pertany al disc del qual, no sense raó, el crític Lev Liberman digué que era “la mare de tots els discs de klezmer”. Sentir-la convida de manera irresistible a “dansar, cantar i celebrar”, el credo essencial de Di Naye Kapelye. De fet, m’agrada amb tanta bogeria que a mi m’arriba a fer desitjar que vingui el messies i tot el que faci falta.

Aquí dues versions. La del disc:

I una versió una mica diferent i en directe a un festival de Cracòvia:

I si no us provoca cap reacció, és millor que aneu urgentment al metge. És possible que hagueu caigut en una catatonia i ningú se n’hagi adonat encara.

Ressons 3/13: núvies de Sefarad

Etiquetes

, , , , , , , , ,

No perquè em complagui l’automatisme de l’associació, però m’és impossible pensar en la música sefardita i que no se m’aparegui allò que els angloparlants anomenen una “damsel in distress”: una senyoreta bella i ingènua que passa per serioses penalitats i que tothom malda per rescatar. Més que res perquè en ambdós casos el resultat consuetudinari és igual de previsible: la poncella acaba grapejada.

És cert que aquest cos musical té una qualitat vitalista, evocadora i tendra que inclina a la simpatia i aplana el camí dels amaneraments interpretatius. En les velles coples dels jueus que deixaren els regnes d’Espanya hi ressona un món d’alegries quotidianes i de sentiments delicats que, precisament per la seva abrupta segregació primer, llarg agostejament de segles després i bestial liquidació en últim terme fan sentir més dramàticament la seva pèrdua que, posem pel cas, si el mateix romanç el sentim de boca d’un avi extremeny.
El fet que fins fa unes dècades la  transmissió d’aquest llegat mantingués una gran ufana, resultés prou fidel als orígens com per reconèixer-hi trets que 500 anys de distància no havien modificat en la seva essència i que, en part notable, estigués en djudezmo, l’espanyol dels jueus de la diàspora, només afegeix meravella i poder fascinador a tot l’assumpte. I dóna un rerefons que ajuda a entendre, però en cap manera a justificar o fruir, que un ardat d’il·lustres professionals del refilet s’hagin sentit amb llicència per ensucrar en altes concentracions la música dels sefar(a)dim.

Però si s’eviten tals esculls, la travessia per l’actualització d’aquests sons condueix a altes recompenses. Que és allò que he vingut a demostrar agafant a tall d’exemple la més emblemàtica i coneguda de les cançons epitalàmiques dels sefardites; cosa gens menyspreable si tenim present que els casoris i tot el seu ritus previ i posterior, de la promesa a la primera albada de la núvia ja casada, és una de les seves temàtiques més pròdigues.
 “La galana y el mar”, altrament coneguda per « La esposica » i amb petites variacions en la lletra, realment poc significatives si tenim en compte que se n’han recollit mostres de Tetuan als Balcans, se centra en un dels moments que han merescut més atenció d’aquesta lírica: el bany de la núvia i les referències inevitables a la virginitat i la fecunditat que prenen forma de vestits de colors o d’arbres fruiters diversos.
Com gairebé sense voler he acabat per col·leccionar-ne versions (la primera que guardo i em consta fou gravada a Istanbul l’any 1908!), ha costat fer la tria. Les que proposo no significa pas que siguin les millors o que totes figurin entre les meves preferides, però sí les trobo totes interessants per diverses raons.
Aquí van en 6 píndoles
:

1.Si només teniu temps o ganes d’escoltar-ne una, que sigui aquesta. Perquè finalment no queda més remei que decantar-se per la finor de José Manuel Fraile, Susana Weich i Eliseo Parra al doble àlbum Arboleras. Etnomusicòlegs de primera fila i vers experts en tradició popular, plantegen una reconstrucció que defuig les temptacions de pseudo-medievalisme o el barroquisme instrumental i conceptual de la música de cambra quan s’enfronta a aquests repertoris, sense amagar l’accent oriental  de l’illa de Rodes o Tessalònica on van fer la seva collita.

2. Joaquín Díaz també és un gran i prolífic folklorista i es permet aquí una versió d’enorme senzillesa, càlida i depurada d’ornaments.  Hi haurà qui trobi que el to s’acosta més al romanç castellà que a la cançó sefardita de la qual es guarda registre, com si el nostre home hagués practicat un agosarat exercici d’arqueologia musical. Prenguem-lo, en qualsevol cas, a benefici d’inventari.

3. Al seu costat, Ana Alcaide, de les darreres renovelladores de la música sefardita, opta pel preciosisme. Vorejant-ho, però sense arribar a ser mel·líflua. I si la seva interpretació vocal us resulta una mica plana, penseu que aquesta dona no només fa bastanta patxoca, sinó que això que toca angelicalment és una gloriosa nyckelharpa

4. Posats a buscar relacions, se m’acut que hi ha en l’estètica i el marc de referències de l’Ana Alcaide una aroma familiar de L’Ham de Foc. Casualment també tenen la seva pròpia “La galana i la mar”.

5. La meva última trobada estimulant amb la esposica és molt recent. Just l’altre divendres que ja havia començat a escriure aquestes ratlles vaig anar a un concert dels Lafra al museu etnogràfic del poble. La curiositat és que els seus pertrets i sensibilitat semblen més d’un grup de klezmer que de música sefardita, però és en aquesta segona especialitat on excel·leixen. A més, no hi ha res de desenraonat en les seves maniobres adaptatives a sonoritats balcàniques. A fi de comptes, dos dels seus artífex són búlgars, un dels països on la transmissió de La galana dins la comunitat jueva s’ha mantingut viva fins als nostres dies. L’enregistrament, com comprendreu, està fet amb una sabata i una espardenya.

6.I si després d’aquest recorregut no aneu ja amb bufadera, podeu anar a les fonts: aquí deixo un fantàstic document on Moshe Haleva explica a la façana de mar de Tessalònica i sense cap grandiloqüència el secret de la música sefardita: “Porke elyos no mankavan en muestra kasa de azer kantes espanyoles”

Ressons 2/13: En el país dels cajuns

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Fantasmes d’Acadia a la terra dels pantans.

Quan comences a estudiar llengües exòtiques, d’aquelles que ja no cotitzen enlloc, els professors sempre te’n demanen la raó. Jo en tenia unes quantes, totes igual de desvagades, però vaig respondre que estudiava francès perquè un dia volia poder entendre’m amb els vells cajuns i cantar-ne les cançons. Devia passar per boig, però encara ara ho penso, potser amb més deler i esperança després de rebre indicis del revifament del malmès dialecte a moltes parròquies del sud de Louisiana.

Ja posats a demanar, caldria que la trobada coincidís amb carnestoltes, perquè és enmig del seu traüt on el fet de ser cajun espurna amb més gaubança. Les rues i mascarades que es gasten en aquestes dates són el recordatori d’una fidelitat llarga i commovedora. Ergo, de la seva supervivència comunal. Doblement trasplantats, primer del Poitou a l’orient del Canadà i, posteriorment i per la força, d’allí al migdia de la vella província francesa, la semblança d’aquestes celebracions amb les de la terra d’origen, de la qual els en separen tres-cents anys, sis guerres colonials i una de civil, una deportació en massa i un bon parell de segles d’infradesenvolupament, és una de les històries de continuïtat que em provoquen més i més agradosa estupefacció.  Però sobretot voldria ser-hi perquè aquest és el temps on , sanguini, un dels elements que més ha afavorit aquesta cohesió resistencial s’ensenyoreix de tot: la seva música

La seva preciosa música. Podria parlar-ne hores. També ella ensenya les marques dels orígens: les balades i danses de la Viena i l’ascendent anglo-celta que hi imprimiren els primitius intercanvis a la Nouvelle-France. Però instal·lats a les difícils terres pantanoses de l’antic llit del Mississippí, on romangueren camperols i pescadors pobres, aïllats, francòfons, catòlics i amb pocs miraments pel mestissatge amb indis i negres, l’empeltament en el sud profund no podia deixar intactes les seves gigues, masurques i valsos. I així anaren potinejant el que els brotava del folklore africà –fins a donar vida a aquest gènere paral·lel dels criolls anomenat zydeco-  del nadiu americà i fins i tot de l’espanyol.

Postal protípica del Bayou, un lloc on no m’importaria viure…

Podria parlar-ne hores, sí, i seria groller. Com entrar en detalls sobre la revolució de l’acordió, la importància de la tardana arribada de l’electricitat als pantans o la pressió assimilatòria posterior als anys 40 i el posterior reviscolament que dura fins avui. La música és sempre més eloqüent.
I com celebràvem carnestoltes, de tots els grans clàssics i estàndards de la música cajun, no n’hi ha cap que hi estigui més lligat que “La Danse de(s) Mardi Gras”.

El nom ja indica que és l’acompanyament d’aquest moment suprem de la festa, i la lletra en descriu la principal efusió: la dels cavallers de mardi gras que van fen recapte per les cases de la contornada per tal de proveir-se de tot allò necessari per preparar el gumbo que es reparteix entre “Les autres qui viennent nous rejoindre”.

Es tracta d’una de les melodies més antigues conservades pels cajuns (és la vieille chanson, comen diuen) encara que tingui alguna particularitat com la no massa habitual modalitat menor, que segons els experts en suggereix un origen bretó. La lletra s’hi va afegir més tard i és mostra de la seva vitalitat que encara no es trobi totalment homogeneïtzada . D’enregistraments n’hi ha a carretades, malgrat que sembli obligat començar per aquell canònic dels Balfa Frères, que amb la melodia vocal que hi posa el gran Dewey Balfa és també la versió més coneguda de la dansa.

Després, podeu triar i remenar. De les més primitives i divergents a aquelles amb les vel·leïtats rockistes i r’n’b de la moderna música cajun que personalment no em fa gaire el pes. Si he d’escollir, m’agrada molt la relectura que n’han fet Les Frères Michot.

Però totes tenen present el tret que no pot faltar en qualsevol cançó cajun. S’han pensat per a ballar.  Coses d’un poble dansaire i  que sempre ha sabut molt bé allò que sentenciava Kurt Vonnegut “Som animals balladors”.

Post Scriptum: No dubti a demanar-me informació qui s’hagi sentit atret per aquests sons i vulgui iniciar-s’hi una mica més. Puc recomanar quins discs són més adients per començar i també facilitar el millor documental que se n’ha fet, el J’ai eté au bal de Les Blank. Fins i tot puc comprometre’m  a fer una sessió privada d’escolta i preparar passablement  una jambalaia si la gana s’insolenta.

Ressons 1/13 : Vassilis Tsitsanis i un diumenge ennuvolat

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Per una petició que em vaig comprometre de bon grat a atendre, engego uns lliuraments dedicats a les meves cançons d’arrel preferides. En farem tretze, un per setmana, en gens amagat homenatge.
Algunes d’aquestes peces són més aviat laterals i han tingut restringida difusió, altres són vers himnes que han gaudit d’una popularitat fora de qüestió en l’àmbit al qual pertanyen. La tria que enceta la sèrie és, potser més que qualsevol altra, de la segona classe: es tracta de la cançó més coneguda de la música popular grega , una d’aquelles que a terra hel·lena tothom coneix i sap taral·larejar.

No deixa de resultar-me una elecció conflictiva. En qüestions de folk milito en les files d’un cert tradicionalisme, tot i que gens afectat o intransigent. I en el cas grec m’entusiasma el rebétiko primitiu, bord i perdulari, proscrit i marginal, anterior a la Segona Guerra Mundial. I, per tant, em miro amb un mica de recel tot allò que en davalla i el fa accessible a un públic general.

συννεφιασμενη κυριακη  (sinnefiasmeni kiriaki) és un paradigma d’aquesta deriva. El rebétiko de primera hora, la música dels emigrants pobres de l’èxode greco-turc, farcida de referències a la mala vida suburbial i d’un fort aroma oriental, pren un acusat gir en la represa posterior a l’ocupació nazi (que a Grècia tindrà una coda de sis anys de guerra civil). Alguns dels seus intèrprets, homes actius abans del conflicte i per consegüent bons coneixedors del gènere, renoven el seu llenguatge amb composicions que incorporen sonoritats de la música lleugera europea, de la ja coneguda d’abans serenata melòdica d’influència italiana o dels ritmes orquestrals i ballables americans. És la conformació d’un patró de la música popular grega que s’imposarà en la cultura de masses de les dues dècades següents i de la qual tots en podem tenir una vaga noció, a vegades forçosament caricaturesca. Penso que el  símil és discutible i imprecís, però pot servir per fer-nos una composició de lloc: recorda l’evolució que porta del flamenc tradicional a les formes més lleus, sentimentals i adaptades al gust massiu de l’òpera flamenca i de la copla andalusa. Un fet que, igual que en el cas grec, no exclou la capacitat d’emocionar d’alguns dels seus més brillants adeptes, com Pepe Marchena o Marifé de Triana.

Això mateix passa en aquesta transició grega, on hi tingué molt a veure  una personalitat tan  “bigger than life”, sobrada de talent i genialitat instrumental com per fer difícil reblar-li el clau: Vassilis Tsitsanis. Enregistrat a finals a la dècada dels quaranta, aquest  seu “Diumenge ennuvolat” mostra alguns indicis de la nova sensibilitat que s’està congriant , tot i que amb un marcat compàs de de zeibekiko s’hagi de considerar encara com una peça prou clàssica de rebétiko. El seu caràcter de frontissa, que accentuarà la posterior interpretació de la gran figura emergent d’aquesta nova escena modernista, Stelios Kazantzidis, és doncs part de la seva força.

Grècia, en la seva particular hora de la infàmia.

Però enllà d’uns mèrits musicals que no cal esforçar-se en ressaltar, si la cançó s’ha inscrit amb tant tremp en la memòria del país és també perquè, com s’encarregarà després de recordar el seu propi autor, parla d’una manera indirecta però fàcil de reconèixer per tothom de la tristesa i penúria que comportà l’ocupació italiana i alemanya, una ferida encara no cauteritzada i de la qual aquest diumenge gris “el dia en què vaig perdre l’alegria”, que va ser aquell en què Tsitsanis va veure com una patrulla nazi es pelava uns vailets que feien una guixada a una paret, n’és un símbol idoni.
I qui sap si en certa manera ho torna a ser ara que, novament, tants grecs se les veuen magres amb un nou diktat alemany.

Ferides fraternes

Etiquetes

, , , , , , , , ,

La meva  amiga Lommers se’n fot sovint de la meva propensió a acumular dades i coneixements poc pràctics. Tant hi fa que ella estigui aprenent eslovac o et recomani discs de psicodèlia turca. No li tinc en compte perquè és de les persones que més es diverteix escoltant les meves rondalles vestigials, però també perquè quan sospita que la meva disgregació d’interessos em fa rodolar per pendents dubtosos no li falta raó.
Rellegia despús-ahir una ressenya que el company Kiko Amat va escriure del delirant assaig d’Ian Svenonius “The pshycic soviet” . En Kiko citava un passatge del volum on Svenorius critica la defecció de Dylan del moviment folk, que amb el seu sarcàstic menyspreu havia precipitat el descrèdit d’ aquella escena virginal i antimercantilista, que en pocs anys havia esdevingut quelcom “tan inescrutable com les cicatrius duelistes prussianes o els sacrificis asteques”. I és en moments així quan se m’acut que potser n’hagi fet un gra massa, perquè per servidor les cicatrius rituals dels esgrimistes de les confraries universitàries centreeuropees, sense perdre la seva aureola enigmàtica, tenen un caràcter familiar de contrasenya.

De fet, les schmiss, com s’anomenen en alemany, són fins i tot  una broma privada: amb la Lommers i altres amics tenim l’hàbit altament reprovable d’enviar-nos fotografies còmiques dels personatges més sinistres i atrabiliaris que se’ns puguin acudir. No importa que siguin ferotges mercenaris gurkha o embogits Tonton Macutes: allò que compta és l’efecte grotesc i altament didàctic que produeix veure l’expressió del fanatisme en un rostre. Però en aquesta galeria fisiognòmica de distingits llunàtics encara ningú ha arrabassat el privilegi d’encarnar-ne el més acabat exemple a Otto Skorzeny, el coronel de les SS que per la seva folla audàcia rebé per part dels aliats l’apel·latiu de “l’home més perillós d’Europa.” Encara si Skorzeny hagués conservat el rostre intacte, llur somriure de dolent d’opereta ens hagués permès reconèixer-hi al tipus de persona a qui evitaríem convidar a fer una xocolata a ca ‘la iaia. Però els solcs de les galtes són allò que l’eleva a paradigma gairebé caricaturesc de la imatge d’una mala persona.

Contràriament, per ell, com per molts altres de la seva generació que no dedicaren la seva vida a les malifetes, les marques no eren un estigma, sinó una ferida buscada que es lluïa amb orgull i que identificava els seus portadors com a membres iniciats en el ritual de les Mensur.
Les fraternitats del segon imperi alemany podien tenir diversos caràcters. N’hi havia de religioses i de regionals. També d’inspiració militar i els modestos Corps on s’aplegava la terregada. Les Burschenschaften eren les més tradicionalistes, sovint reservades per estudiants d’extracció aristocràtica, i les que més es preuaven de la pràctica de l’esgrima acadèmica. I una Mensur era el duel on provaven el seu coratge. Tapades les parts vitals, però descobert el rostre llevat dels ulls, pugnaven a molt curta distància i el desafiament principal consistia en no fer-se enrere. Es tractava per damunt de tot de demostrar autodomini i  menyspreu pel perill i pel dolor. També d’ensenyar que hom no recularia a les primeres de canvi quan vinguessin mal dades i que aquells que el tenien de confrare es podien refiar de comptar-hi.

Les cicatrius facials, resultat gairebé inevitable de la fórmula de combat, eren el senyal extern de l’assumpció d’aquests valors i sovint, aquells qui havien rebut ferides, les descuraven i àdhuc les infectaven perquè fossin més permanents.

Hi haurà per qui tot això només amagui una acumulació desordenada de testosterona, inútil i fatxenda, i hi vegi la matriu d’uns principis periclitats que encara havien de portar moltes hores de desgràcia a Europa. En canvi, quan penso en la meva joventut i n’evoco aquell urc d’iniciació i aquell desig pregon d’identificació amb els camarades n’entenc perfectament la lògica i la bellesa. Penso que la Mensur, en darrera instància, ensenyava una de les lliçons més importants que es poden aprendre en qualsevol universitat: la de no tenir por i la de, malgrat sentir-lo,  no permetre que mai s’ensenyoreixi de nosaltres i dicti el nostre comportament.
Quan en el seu pas per l’Alta Alemanya Patrick Leigh Fermor indaga en aquestes escarificacions rituals,  ens diu que les cicatrius “constituïen uns vincles escolars que no es podien esborrar mai, l’emblema, el segell del conreu de les humanitats durant deu anys”. És l’explicació perfecta d’aquesta funció de recordatori d’estar lligat per una obligació que no pot amagar-se a conveniència. No en va també recorda que quan Hitler va dissoldre i prohibir les Studentenverbindungen ho va fer “perquè aquestes camarilles i les seves emocionants tradicions li devien semblar rivals dels moviments juvenils oficials”. I per això, resulta especialment dramàtic que alguns dels seus membres esdevinguessin poc després eficients assassins a les ordres del partit que amb tanta poca vergonya havia falsificar la cultura germànica;  però també consola pensar que de moltes d’aquestes germanies en sortissin alguns dels alemanys més refractaris a deixar-se abduir per aquesta sinistra maquinària. Sospito que eren aquells per qui la Mensur no havia significat només una manera d’aparentar respectabilitat, sinó que hi havien cregut com en una veritable escola de vida.

Paradís perdut

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,


Faig una incursió d’arrapa-i-fuig al Centre Blanquerna, la llibreria de la Delegació de la Generalitat a Madrid. A vegades encara em sorprèn que ja totes tinguin aquest caràcter atrabiliari i que els botins que m’hi embutxaqui no hagin deixat d’amagrir.

Potser hi compti que jo fos jove i que, malgrat anar amb la bitlletera buida, de temps per badar en tingués a desdir. O que després de la més o menys desganada lectura obligatòria dels anys d’institut i del natural desinterès de la primera volada envers els patums de la literatura pàtria, el seu redescobriment coincidís amb les meves primeres peregrinacions a la antiga seu del carrer Serrano. Però hi hagué un moment en què em semblava la millor llibreria catalana possible, que només s’havia pogut crear tan formosa en un marc aliè a la realitat i advers al seu propòsit com el de la cantonada més senyorial i conservadora de la capital d’Espanya. Perquè aquell era l’indret on un criteri lluminós havia prevalgut sobre tota consideració de conveniència: gràcies a no haver de respondre a comptabilitats fenícies, hi prenia cos la il·lusió de pertànyer a una comunitat on la producció en la pròpia llengua no hagués quedat confinada a prestatgeries subalternes i on les urgències de la necessitat comercial no fossin mai l’excusa per tries dubtoses.  Avui costa de creure que les lleixes de Blanquerna obeïssin una llei tan ferma, però ben juro que només tenien espai per a tres categories bàsiques de llibres: 1. Els propis de la literatura catalana. I sense cap preponderància de les últimes novetats, ans el contrari. 2. Les traduccions castellanes d’aquests autors de referència, com era natural per la seva funció divulgativa en terra forana. I 3. Una selecció de literatura universal exclusivament en català, feta per més detalls amb un bon gust i  criteri que només mereixia reverència i agraïment. I després, és clar, llibres de consulta, filologia i aprenentatge, viatges, cuina i altres matèries que, en qualsevol idioma, poguessin servir al client interessat en la cultura catalana. Hi recordo especialment les visites amb en Paolo, on els ulls ens feien pampallugues quan comprovàvem que algunes coses ja descatalogadíssimes pertot les trobéssim allí amb la major facilitat.

Que la vida va per estones i que les bones s’han d’esprémer mentre durin ja ho hauria de saber tothom. Però quan parlem de la nostra vida pública, caldria creure-hi com en el manament d’una religió. Resulta que alguna lluminària va pensar primer que la ubicació no era prou bona i que lluiria molt més si es traslladava a un emplaçament més cèntric i proper a altres  amenitats culturals. Però la lògica anava molt més enllà: si s’obria un local de gran cas en un lloc de més trànsit prou s’hi devia haver d’atendre els passavolants que hi entressin sense conèixer la naturalesa original de la seva missió. I com que pel carrer d’Alcalá sembla que hi transiten majoria de no catalanoparlants, el remei va raure en farcir taules i estants de llibres en espanyol…com els de qualsevol altra de les dotzenes de llibreries que es puguin trobar a la ciutat. Porta per porta, sense anar més lluny. I si hom s’entossudia a qüestionar el nou parament, rebia respostes depriments que reconeixien que, en el  fons, es tractava de “normalitzar” la llibreria (o no s’hi troben llibres en castellà als comerços del ram de Barcelona?) i si de retruc s’hi recollien quatre cèntims, festa major.

Així, amb aquesta idea tan gregària, l’apartat de llibreria de Blanquerna va perdre tota identitat.  Que s’hi despatxessin llibres d’autors catalans en castellà encara tindria alguna defensa, però que n’hi hagi de Paulo Coelho o Pérez-Reverte és rodolar escales del celler avall. El resultat, anticipat i previsible, és que si mai trobo esma per endinsar-m’hi  en surti amb les mans buides i, fet i fet, me’n vagi a l’Antonio Machado de l’altra banda de carrer, que en el mateix nínxol és molt millor.
Però he de dir que Blanquerna no mereix tots els blasmes. Perquè allò que d’una manera força grollera reflexa és un problema de més abast. Per fer-ho curt: és  la indústria editorial catalana sencera aquella que sovint em sembla que ha perdut el nord.
Se’ns ha repetit tant que una llengua és un mercat que ens ha semblat acceptable que tot s’orienti  a esgarrapar-hi qualsevol mica d’ almoina. Per tant, passar per davant d’una taula de novetats i caure’t  l’ànima als peus és tot una cosa i el mateix. De debò que fan falta més llibres del Barça? I no aniria essent hora de deixar clar als infinits teòrics del sobiranisme que qui a aquestes alçades no n’estigui convençut ja serà impossible atreure’l a aquest veral? Fa cap profit insistir més en què la llengua recula? Són realment tan lletraferits els autors mediàtics que entre programa de televisió i tertúlia de ràdio no troben millor ocupació que engegar-nos la seva dèria grafòmana?

Però aquests són només símptomes secundaris d’una concepció del català lector com una mena de maulet cofat amb barretina i incapaç d’accedir a superiors subtilitats que les de l’autoafirmació i la paranoia.
La impressió que em fa repassar molts catàlegs editorials és que l’aposta és alhora gallinàcia i extemporània. Fora dels clàssics, hi trobem la versió catalana dels best sellers internacionals–imagino que els Larssons i els Follets són inevitables i en certa manera necessaris-, d’acord.  Després comença una munió de narrativa autòctona d’una capacitat de proliferació sospitosa. Tanta gent escriu bé i amb arguments d’interès als Països Catalans? Vinga, donem el benefici del dubte.  I, seguidament, arriba un magma sorprenent d’autors secundaris de literatures exòtiques que sovint semblen haver-se escollit perquè ningú els ha editat abans en castellà. Aviam si sona la campanada. I mentrestant, una legió d’obres formidables d’autors sòlids i contrastats l’hem de seguir anant a cercar a l’altra banda del carrer.

No vull escapolir-me amb abstraccions. Remiro els últims llibres que he comprat o agafat en  préstec i llegit. Són “Entre los vándalos” de Bill Bufford, “Honraràs a tu padre” de Gay Talese, “Limonov” d’Emmanuel Carrère, “El refugio de la memoria” de Tony Judt, “La jungla polaca” de Kapuscinski i l’edició en un sol volum de “El tiempo de los regalos” i “Entre los bosques y el agua” de Patrick Leigh Fermor. Tots tenen en comú el registre de la crònica entre biogràfica i periodística. I em serveixen com a pedra foguera perquè la no ficció és obertament el gènere més maltractat entre nosaltres.  Tots, també, sobresurten per la seva incontestable excel·lència. Doncs bé, cinc m’ha tocat adquirir-los en castellà i un en francès. Se’m dirà, no sense raó, que és totalment desproporcionat i injust comparar una indústria amb una competidora que tingui quaranta vegades el seu mercat potencial. I que, una vegada apareguts en espanyol, les probabilitats de treure’n rèdits són minses.

Però si el parió no pot titllar-se de grotesc és perquè, excepte el primer, tots els altres no fa encara un any que es poden llegir en la llengua veïna i un d’ells roman encara inèdit. Hi ha algú que es cregui que cap editor català amatent hagués pogut anticipar-se i oferir-nos en primícia alguna d’aquestes peces? Penseu que un llibre com “Honraràs a tu padre”, del qual se n’han fet ja quatre o cinc edicions i que fa anys i panys que se’l considera un cim del periodisme americà, no hagués tingut sortida si se n’hagués publicat una edició en català? Com pot ser que un dels més excelsos prosistes, ja no anglesos sinó universal, com és Leigh Fermor sigui un desconegut per nosaltres? I m’aturo perquè si parlés de narrativa no acabaria mai.
Em sembla, senzillament, que no és demanar miracles i sí un molt millor aprofitament dels recursos, ni que siguin reduïts, que tenim a l’abast. O com diria el lema de John Coltrane, d’elevació, elegància i entusiasme.  Que és possible ho demostren, per exemple, caps com el que hi ha darrera d’Edicions de 1984 i Adesiara, o els moments inspirats d’Empúries, Bromera i Club Editor que ajuden a oferir-nos un repertori que eixampla el panorama encotillat on vivim.

No m’hi allargo més, i prometo no fer-ho d’ara endavant amb posts mastodòntics i desmesurats com el present. Si algú vol recordar-me que el fet que una llengua de la nostra mida tingui un dels millors diccionaris de sànscrit i força coses de l’estil és una mostra del nervi i coratge d’aquesta indústria que he bescantat, o m’assenyala la meva total ignorància sobre la negociació de drets i la inviabilitat de certes propostes, ho acceptaré de bon grat. Entre altres coses perquè em trobareu rellegint la meva última adquisició a Blanquerna, el “Tots els camins duen a Roma” de Gaziel. Una de les més grans obres que s’hagin escrit mai en català i un reconfortant idoni, que ens recorda la talla heroica d’un grapat d’homes que en èpoques de gran carestia tingueren el talent i la força com per fer que aquesta nostra cultura, tot i  modesta en la mida i el múscul humà, parlés barba a barba amb qualsevol de les que la superen molt en nombre de parlants i comoditat de les circumstàncies.

Boirina de dèries

Aquest núvol gentilesa de wordle és una cartografia dels termes més utilitzats a vestigis en els últims tres anys. Amb un petit filtratge de conjuncions catalanes recurrents i d’algunes paraules com “arxivat” i “etiquetat” que apareixen al final de cada entrada, són una mostra de les inclinacions expressives de l’autor de tot plegat.

Evidentment, la majoria de mots serien comuns a una bona proporció dels escrits en català que s’hagin fet en el mateix espai de temps. Però tot i així n’emergeixen alguns que no fa falta haver transitat massa per aquest racó per reconèixer-los com a cabòries que hi tenen una presència continuada. Hi ha temps i llengües, comunitat i arrel, forma i manera, popular i història, social i cultural, música i gitanos, món i patrimoni. També s’hi trasllueixen trets idiolectals: sóc més de mena que de classe o de darrer que d’últim, abuso sense remei d’especialment i em faig prolix amb exemples. A més a més, com a bon “blog de fragments rescatats”, la privació s’hi fa palesa amb el relleu del sense i el sentit de permanència del sempre, és un bonic atzar que les dues ciutats cabdals de la meva existència facin parella de ball amb un pes equivalent i m’engresca comprovar que, malgrat que hi hagi mort hi hagi molta més vida.

Per cert, on s’ha ficat dèria?

Quatre coples de Nadal

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

El millor company de la feina i amb els anys bon amic de la meva xicota és murcià, de la sonora pedania de Los Dolores de la ciutat de Cartagena. Fa anys que el tracto, però té un accent neutre que mai permetria endevinar el seu origen. Temps enrere, sense gaire embuts, vaig interrogar-lo sobre aquest fet. Em va respondre, no sense reticència, que quan va instal·lar-se a Madrid va treballar per inhibir-lo.
Unes setmanes ençà es va veure sotmès a una situació familiar de ferotge indefensió. Passat si més no de moment el tràngol, anàrem a veure’l per fer-li companyia. Mentre ens explicava encara commogut les seves vicissituds, com si s’hagués obert una resclosa, vaig observar que la vella tensió es desfeia i n’emergia un dicció llevantina inconfusible; un festival de pèrdua de les esses del plural, caigudes de la d intervocàlica i palatalitzacions variades . Disconforme amb la fallida temptativa anterior, vaig tornar a ballar-la i aquesta vegada, gràcies potser a l’atmosfera d’intimitat, em va fer un complet relat de la seva arribada a un col·legi major madrileny on la seva acusadíssima pronúncia va servir de riota als quatre ignorants de torn, fins que per tal d’estalviar-se les bromes va aprendre a modular-la segons la norma central castellana.

L’episodi és només una mostra entre tantes d’un tret especialment odiós amb què m’ha sobtat Madrid: un sentiment molt estès de menyspreu pels murcians. I de retruc, una manifestació més d’un centralisme lingüístic que no en té prou amb la mania persecutòria envers les altres llengües ibèriques, sinó que també projecta els seus fantasmes supremacistes cap a les varietats perifèriques (i abassegadorament majoritàries!) de la pròpia.
Sens dubte, la cosa discorre per uns canals diversos a l’anticatalanisme local de certs energúmens i pitjors periodistes, però sovint no és menys virulent i fins i tot té un caràcter més primari. En el fons, als catalans se’ls reconeix un paper d’antagonisme nacional, cultural, polític o lingüístic que converteix la qüestió en una rivalitat entre iguals i se’n maldiu per significar encara i malgrat tot una perillosa oposició al model d’Espanya “Grande i Una”. Els murcians, en canvi, representen en certs imaginaris capitalins la noció dels paisans rústecs, ignorants, poc de fiar i que parlen amb un castellà contrafet i bastard.

Sense anar a buscar més lluny, fa uns dies vaig anunciar amb tota la intenció a uns companys de feina que ja havia fet la carta als reis: havia demanat anar a passar un cap de setmana a la contornada de Caravaca de la Cruz. Les reaccions no es feren esperar, atès que per molts dels meus conciutadans l’única excusa que justifica una visita a aquest racó de món és la de remullar-se a les platges de La Manga, on no s’ha de vigilar massa a la quitxalla perquè les aigües són poc fondes. Em van demanar si parlava seriosament i què m’hi atreia. Com de provocar mai me n’atipo, vaig respondre que m’agradava molt l’accent murcià i la gent del país. Conclogueren que no podia ser veritat i que ho deia per enredar.

El cas és que com els prejudicis de la bretolalla em causen molta al·lèrgia, m’he convertit en un militant festiu del murcianisme. Però és cert que la cosa no passaria d’una positura frívola si darrera no hi hagués un motiu de més fondària. Que no és altre que la meva condició de devot de la música tradicional murciana.
Crec haver dit que a la meva vida he viscut amors musicals de principis difícils (el flamenc o el blues rural no em van copsar fins que vaig ser prou grandet per entendre’ls), altres que s’han fet a força d’insistència (la d’amics meus pels soul o el surf, per exemple) i un últim grapat que foren enlluernaments fulminants. La música d’arrel de l’horta de Múrcia i la conca minera de Cartagena pertany a la darrera classe. La primera vegada que vaig assistir a una vetllada de trovo en vaig sortir levitant i fent rimes per malaguenyes. Des d’aleshores, l’idil·li no s’ha interromput.

Tornaré a parlar del trovo amb més profusió quan enllesteixi un petit lapidari (per la part fòssil de l’assumpte) que fa temps que preparo sobre una de les meves dèries supremes: la poesia improvisada o el repentisme. Un fenomen que de bell antuvi estigué estès per tota la Península i que avui només conserva una vigoria notable al País Basc, a les Alpujarras i precisament a Múrcia, Canàries i Mallorca a banda, tot i que mostri també esperançadors signes de revifament a Catalunya, al País Valencià i una mica a Galícia.

De trovos n’hi ha amb diverses mètriques i ritmes. Però a mi m’agraden per la seva simplicitat i preciós acompanyament els que es canten en els aguilandos nadalencs. En general, el cicle d’hivern és el moment més destacat de la música popular d’aquestes latituds, que comença amb les despiertás de la festa de la Puríssima i acaba per San Blas a les primeries de febrer. El Nadal és un moment culminant, amb les celebracions de les germanors d’auroros i de les cuadrillas i rondallas d’aguilanderos que surten a recaptar donacions pels pobles. Els trovos que s’improvisen per l’aguilando, quartetes de rima consonant, tenen aquest propòsit si no porten un missatge religiós més convencional. Els troveros van dedicant coples al veïnat, amb sornegueria però de bona jeia, o es “piquen” entre si. Els músics repeteixen ritualment els dos últims versos, un temps que serveix per preparar la següent improvisació.
Aquests exemples que deixo en donen una idea ben precisa i tenen l’interès afegit de ser enregistraments d’una llegenda gairebé centenària del trovo: el Tío Juan Rita, amb el seu brillant successor i net putatiu, Javier Andreo. La primera gravació és una sortida pels carrers del seu propi poble, Aledo. La segona, un homenatge a un altre mestre del gènere, Manolo Cáceres “El patiñero”.
I després de sentir-les, podeu demanar tot allò que us urgeixi saber d’aquesta bellíssima expressió. Sempre en el benentès que no us hagin entrat ganes irreprimibles de cantar quatre coples.

“Qué bien tu nombre suena”

Etiquetes

, , ,

Sovint, gent que m’aprecia i sap quines són les meves fidelitats m’ha demanat si m’hi estic bé a Madrid. Ho fan amb reserva i prudència, una mica amb el to amb què haguessis demanat a un indi mescalero si s’ho passava bé acorralat a la Sierra Sangre de Cristo mentre l’encalçaven comanxes i tropes colonials espanyoles. És comprensible: veient les coses que s’hi voten o els diaris que s’hi fan, es pot tenir la impressió que això és una barreja de Mordor i la República de Saló, amenitzada per continues retallades dels serveis públics i batusses per parlar català al carrer.

Passa, no obstant això, que per poca traça que es tinguin amb les relacions socials hom acaba fent-se amb gent de la seva mateixa corda, amb qui es poden establir complicitats, fer fructífers intercanvis i sentir-se a lloure sense haver d’amagar els principis. I afegeixo només que, en aquest aspecte, jo he tingut sort.
Però a més a més, Madrid, a banda de certes imagino que inevitables mancances ambientals i geogràfiques, m’ofereix un gran avantatge, atesa la meva natural tendència a la dispersió i a la badoqueria: la trobo una ciutat prou bonica i atractiva, però no tant com perquè em demani aquella mena de dedicació absorbent que propiciarien ciutats més fetilleres i forjades a imatge d’un meu ideal. El seu em resulta un encís tranquil i que permet moltes descobertes, precisament perquè no se n’esperen tantes. L’orgull madrileny acostuma a enfocar-se en aspectes genèrics que m’interessen limitadament –com gaudir d’un paisanatge obert i amistós o tenir molt gatzara nocturna- i és molt més retret i descurat a l’hora de ponderar el seu patrimoni menys evident, la seva intrahistòria, les seves facetes més discretes.

Són aquestes coses, en canvi, que em fan xalar. Madrid, potser com tot arreu però de manera molt acusada, es més reconfortant i gaudible com més t’allunyes dels seus tòpics més obvis i grapejats. Jo he fet per excavar-hi, m’he endinsat en els lents ravals que es desfan en la llunyania i m’he descobert feliç passejant inopinadament pels racons laterals de barriades de l’avior. Se m’ha mostrat ufana en els seus matins clar de primavera, d’aire finíssim i cels amples i capriciosos que tenen poc parió i se m’ha replegat misteriosa en carrerons tortuosos quan la tardor la tenyia de rampants rojos i la pluja en feia regalimar les pedres. A vegades, la ciutat m’ha guiat per conductes enigmàtics a rastres gairebé perduts: ella que s’ha deixat furtar tantes coses, encara en conserva algunes de precioses .

Avui, per exemple, faltaré a un meu cerimonial favorit. Encara que sóc refractari a tota expressió religiosa, faig alguna excepció per motius estètics i diguem-ne etnogràfics. Tots els 21 de novembre, festa de la icona, a l’ermita de Sant Isidre s’hi celebra una peculiar i recòndita missa. Es una llarga litúrgia en el ritus visigòtic, practicat entre els segle VI i XI i substituït després progressivament pel ritus romà. Preservada d’una manera precària i atzarosa just aquí, en una de les grans capitals del catolicisme ortodox, i fins el dia d’avui, quan d’uns anys ençà s’ha tornat a autoritzar formalment, la meva assistència a l’acte és un d’aquells moments d’abandonada contradicció que tothom hauria de conrear per vacunar-se dels aguaits del dogmatisme. Entre una molt migrada concurrència d’ancians, membres d’una fantasmal confraria, m’he vist cantant l’Ad confractionem panis sense fe ni esperança de redempció, però amb el delit secret de sentir-me transportat a aquella boirosa Hispània dominada enmig de convulsions civils i herètiques per cabdills germànics

Sí, Madrid atorga algunes sorpreses que em fan gronxar-me complagut en la fatalitat d’haver-m’hi establert d’una manera que ja sembla força permanent. I va bé recordar-m’ho, amb especial raó en jornades com avui on mostra una de les seves cares més desagradables i que convidarien a fugir-ne per sempre més.

Hi ha, però, un altre motiu per donar-li les gràcies. De natura contrària com sóc a l’exhibició de la coentor, no voldria estendre-m’hi més del compte. Senzillament diguem que a una edat on hom va desistint de fer confraternitzacions que s’intueixin capaces de resistir al temps, aquesta ciutat m’ha concedit un inesperat amic d’aquesta mena. No ens hem vist tant com hagués calgut –la inèrcia dels dies arrossega amb força i sempre ens equivoquem pensant que hi haurà moments més oportuns per reparar aquesta falta- tot i que per altres camins ens hem comunicat amb intensa i alegre assiduïtat. Malgrat tot, la seva presència propera i la certitud que mitjançant un parell de trucades oportunes ens podiem veure em conferia una càlida pau d’esperit.  Ara ell marxa lluny i queda el consol que els mateixos recursos als quals ja ens hem habituat ens serviran per prosseguir la nostra conversa, fins i tot intensificada pel futur tràfic de nous descobriments.
Hi pensaria malgrat això amb més malenconia si no fos perquè ambdós compartim un íntim sentit del deure de la joie de vivre i perquè com ell diria, lusòfon contumaç i irrecuperable, “Coimbra tem mais encanto na hora da despedida”.

Tinkers mai més

Etiquetes

, , , , , , ,

Fotografia extreta del magnífic llibre “Irish travellers: tinkers no more” d’Alen Macweeney.

La primera vegada que vaig parar per Irlanda em guiaven interessos romàntics i abans d’anar-hi vaig descuidar pensar en altres llauradissos. Però una companyia carabinesca constant em va forçar a repartir millor les meves atencions. Així, amb una bossa depauperada per un sojorn de bohèmia a Londres, una vesprada inclement en una fonda on bosses d’escombraries feien de finestrals, vaig acabar cuinant macarrons per un individu d’aspecte patibulari i accent impossible que se’m va engrescar a xerrar. Després d’unes discretes temptatives d’esclarir que hi feia en aquell tuguri d’estrangers qui semblava un irlandès de soca-rel, vaig saber que ho era d’una mena ben especial: “I’m a pavee, you know”- em feu saber. Com els nostres camins es van separar l’endemà mateix, vaig trobar que descobrir qui dimonis eren els pavees era una coartada tan bona com qulsevol altra per distreure’m dels meus sabotejats plans d’aparellament. Però trigaria encara un temps a saber que per aquell nom, i altres de menys amables com pikeys o knackers, s’identificava no només a un grup heterogeni de marginals i rodamóns, com vaig creure entendre en una primera aproximació, sinó a una ètnia ben diferenciada: la dels Travellers o Lucht siúil.

Anys més tard vaig anar a espetegar un altre cop a l’illa maragda, aquesta vegada amb els deures fets de casa i ben ministrat d’informacions de diversos ordres que volia escodrinyar. En l’ínterim, val a dir, jo m’havia dedicat dilatantescament (com a tot) a llegir qualsevol cosa que arribés a les meves mans sobre els gitanos. I fins i tot a sovintejar-ne algun i aprendre uns quants mots de la seva llengua. Per aquesta via, vaig saber també dels travellers, la comunitat que prenia el seu nom del seus sostinguts hàbits nòmades i del seu assentament itinerant en campaments dels afores de pobles i ciutats de tot Irlanda i Anglaterra.

Tradicionalment, els travellers o pavees s’havien malguanyat la vida en un país pobre amb oficis errants com el de quincallers (tinkers és un dels seus apel·latius més estesos) o tractants de bestiar, que els duien ça i lla seguint rutes periòdiques, mercats i dies de fira. No cal gaire sagacitat per imaginar que això havia produït diversos efectes : la seva vida paral·lela i contracorrent , afermada per lligams familiars, matrimonials i com veurem lingüístics, els havia acabat per constituir en un grup divergent de la majoria. També, costums progressivament allunyats de la norma i la sempre bescantada mania de no establir-se enlloc, els havia convertit en sospitosos habituals, gent que oferia uns serveis i coneixements útils per a les poblacions rurals, però a qui el seu trasbalsament de l’ordre establert feia que se’ls atribuís un caràcter conflictiu i sovint delinqüencial. Aquest ostracisme només podia accentuar-se a mesura que el curs del segle XX anà arraconant el seu modus vivendi i els travellers es reciclaven com podien en criadors de gossos –per caça i curses- , en ferrovellers o s’especialitzaven en espectacles com l’Stand Down, la boxa a mans nues irlandesa. La manca d’accés a l’educació i la sanitat, l’aferrissament en el curanderisme ha estat un tret identitari prou destacat entre els pavees, altes tasses d’alcoholisme i certes sedentaritzacions deficients en suburbis de ciutats els havien convertit a la dècada dels seixanta i setanta en veritables pàries, amb una renda i esperança de vida de les més baixes d’occident. Un quadre que, òbviament, recorda força al de molts rromà.

Però els travellers, per més que en l’imaginari popular se’ls hagi assimilat sense gaire miraments, no són gitanos. Això no vol dir que un veïnatge continuat no els hagi apropat, creat llaços de solidaritat entre uns i els altres o fet participar de reivindicacions comuns. Però mentre que els gitanos tenen avui constància del seu remot origen indi, en el cas dels pavees tot és més boirós. Hi ha teories que suggereixen que són camperols que en algun moment concret o en diverses fornades -això és un dels nuclis del debat- quedaren desposseïts i s’abocaren a la carretera per manca d’un terrós on quedar-se, arreplegant en el camí a altres de la mateixa condició fins a formar grups més compactes que progressivament anaren distingint-se dels irlandesos sedentaris. En el fons, un patró comú per tractar d’explicar preferències errants com la dels mercheros espanyols, els jenische alemanys o els reisende noruecs. En altres casos, se’ls considera descendents directes de comunitats nòmades d’època cèltica que mai havien arribat a conèixer el sedentarisme.
També resultat del seu conservadorisme endogàmic obtingueren fruits com la formació d’un dialecte propi, el gammon, que els primers lingüistes que s’hi van interessar anomenaren shelta, i que s’ha arribat a considerar erròniament com una mera llengua d’encriptació. Però aquesta qüestió exigiria unes delicioses precisions que reservarem per un proper post.

Els travellers, no obstant això, no escaparen a certes fatalitats del país i com tants milers d’altres irlandesos, provaren l’aventura americana o australiana després de la Gran Fam o una mica més tard. El resultat és que, també com d’irlandesos, ara n’hi ha més d’escampats pel món que en el seu país d’origen, on per altra banda segueix trobant-se dramàticament exclosos de gairebé tot.

Jo sabia en el moment de marxar cap a Dublín aquestes coses i altres que poden trobar-se molt millor explicades en llibres i webs a l’abast de qualsevol. I tenia fins i tot, gràcies als contactes gitanos, alguna adreça per esbrinar-ne alguna cosa més sobre el terreny. Es dóna malgrat tot la circumstància que la meva companya., a canvi d’estalviar-me carabines, mai ha vist amb bons ulls la propensió que tinc a passar els escassos dies de vacances que la vida assalariada permet visitant perifèries i tuguris . Així que vaig decidir fer una altra mena d’experiment: veure que podia arribar-me de la cultura traveller mitjançant l’experiència d’un turista convencional que no en sap res.

Resultat: una invisibilitat gairebé total.

Amb els travellers és difícil topar-s’hi perquè són pocs en termes demogràfics, però també perquè una sistemàtica segregació fa que només ocupin espais molt laterals de la vida irlandesa. No és ja que no hi hagi grans personalitats d’aquest origen en cap alta dignitat institucional o exemples excepcionals de convivència entre travellers i no travellers en alguns indrets del país (com pot passar entre gitanos i paios en barris com Gràcia o el de Santiago a Jerez de la frontera, per entendre’ns). No es tracta de l’absència de centres etnogràfics que hagin fet l’esforç d’explicar-ne una altra vessant, de trets irlandesos en què es reconegui obertament la seva influència o, almenys, de souvenirs turístics com artesania popular de la qual en siguin productors i beneficiaris. És que fins i tot en allò que han pogut excel·lir, es troben infrarepresentats. Per exemple, els pavees han estat grans dipositaris de llegat musical tradicional, com se sap molt viu en les tavernes i aplecs de tot el país. És en va: ni en aquest àmbit propici hom aconsegueix veure’n formacions tocant en pubs o seccions discogràfiques dedicades a les botigues, i només els antics treballs de Johnny Doran o els millor conservats de Paddy Keenan han gaudit d’una notable repercussió.
Potser les úniques excepcions a aquest apartheid oblidat hagi estat el dia en què el boxador Francie Barrett, després d’haver-se hagut d’entrenar per separat durant molt de temps per la seva pertinença a l’ètnia traveller, va portar la bandera tricolor en la cerimònia inaugural dels jocs olímpics d’Atlanta. A banda d’això, certes postals i afixos on s’hi mostren les superbes tartanes de fusta decorades amb filigranes de llampants colors que en el passat eren el vehicle i habitatge de la comunitat cobreixen la quota folklòrica.


Les imatges apocalíptiques que sempre agraden a la premsa. Poc s’havia divulgat fins el dia de la salvatge “eviction” dels travellers de Basildon de la seva batalla legal, amb el recolzament d’activistes i associacions social, per mantenir el seu campament en uns terrenys dels quals en tenien la propietat.

L’única manifestació regular de la seva existència semblen ser les noticies que els involucren en aldarulls pel seu establiment en llocs on es considera que no hi tenen dret o queixes pels perjudicis que suposa la proximitat d’aquest campaments. L’últim exemple d’aquesta especialització en el cantó del rebre va ser un desallotjament obligat a Basildon, Anglaterra. Segons sembla, la comunitat traveller era propietària del terreny, però s’havia extralimitat en el seu ús i edificació, de manera que una sentència judicial va permetre’n l’expropiació per la força. Les trasbalsadores imatges de la violència emprada van transcendir i s’han pogut veure en diaris d’arreu d’Europa. Però el cas, tot i que extrem, només palesa un antiquíssim conflicte social sobre els drets de passatge i establiment que es concedeixen a les comunitats nòmades i el seu encaix cada cop més difícil en un món on aquesta fórmula d’existència es troba definitivament sufocada.
Els travellers, es pot objectar, són només una nota al marge en la llarga història de la intolerància europea. Però jo més aviat trobo que en són la pedra de toc última, perquè pel seu nombre i pes o capacitat d’acció i influència en pocs col·lectius resulta tan injustificada, mentre que per representar aquell esquema de vida més radicalment oposat al majoritari –ells i un grapat més grups similars són el pòsit final del nomadisme – posen la mesura de la nostra acceptació de la diferència.

Per sort sempre hi ha qui s’engresca a proclamar-la amb orgull i bellesa: http://barefootpavee.blogspot.com/

De travessar llindars

Etiquetes

, , , , , , ,

A la vora del Guadalquivir, i dels meus orígens familiars, en un moment proper al canvi del segle XIX, edat magmàtica del Flamenc.

L’estimat amic Bernat ens havia donat la seva millor cinta perquè li gravéssim un disc d’algun grup (potser Bauhaus?) que aleshores ens feia xalar. Però amb la malevolència sempre predisposada a la broma de l’adolescència, en Jordi i jo tinguérem una gran pensada: enregistrar-li davant un tema d’una casset de flamenc que rodava per casa seva. Riguérem tota la santa tarda. Posàvem aquell inici amb un quejío desfermat que rajava com un doll, ens imaginàvem la cara que faria i ens queien les llàgrimes pels descosits.
Cinc o sis anys després, en Bernat i jo, amb els ulls oberts com mussols, seiem a les cotxeres de Sants escoltant aquell mateix cantaor que com un mèdium convocava els vells sons negres.
En l’endemig, és clar, havíem creuat un abisme particular.

Entenguem la situació de partença : per a nosaltres, joves catalans d’una ciutat de l’extraradi barceloní amb una notable immigració espanyola, el flamenc era una expressió que identificàvem –d’una forma gens premeditada – amb els pares andalusos de peña, feria d’Abril i estiu sencer al poble, que mai s’havien acabat de sentir a lloure a Catalunya, d’alguns dels nostres propis companys. Però realment tampoc era massa diferent per aquells amics que venien de cases castellanes i estaven menys exposats a tal prejudici. Simplement, aquell món arrossegava unes connotacions polsegoses i franquistoides i emetia una imatge tronada de la qual tots ens en volíem apartar per igual. Per entendre’ns, era una voluntat de trencament generacional i estètica més que no pas ètnica. I per tant, només un salt audaç a l’altre costat de la muralla dels tòpics ens en podia redimir.

Va passar, però, que en els anys següents, com la fermentació d’un rent que jo ja duia dins meu, em va començar a interessar la cosa popular. Les cultures autòctones davant de les globalitzades, la recerca de trets originals desplaçats per la uniformitat del discurs de les industries de masses; les dèries que encara avui em donen corda en molts aspectes. Però en aquell estadi, amb això encara no n’hi havia prou. Em feia falta encara una palanca més forta i una raó que m’apel·lés més personalment.

I així, una vesprada, mentre mandrejava per evitar tornar a estudiar qui sap quina bestiesa d’examen, vaig topar-me amb una d’aquelles gales atroces amb què tan sovint ens han regalat les televisions del país. Però vés per on que hi havien convidat també un cantaor a qui jo ja anava coneixent, concretament perquè poc abans havia enregistrat un àlbum molt intens i agosarat amb una banda de rock de Granada. Era, és clar, Enrique Morente. I per l’ocasió havia escollit un cant clàssic, que jo encara no era capaç de fruir plenament, però en el qual ja hi intuïa un ressò atàvic destinat a fascinar-me. Llavors va aparèixer mon pare i em va dir “Això és un martinete”. L’endemà, al diari, una crònica àcida parlava d’aquell desgavell, que només havia salvat, segons el crític, la interpretació d’un martinete d’Enrique Morente. L’episodi, com és natural, em va posar en un estat d’alerta sorda. Però el toc d’atenció definitiu va provenir d’una segona casualitat. Pocs dies després, el pare es va oferir per acompanyar-me amb el cotxe a la Universitat. Jo girava el dial sense esperança quan en una emissora vaig sentir una veu greu i escapçada. La vaig deixar i, poc després, amb la mateixa naturalitat desafectada, el pare va sentenciar “Això és un cant de les mines. Concretament una taranta.” En acabat, el locutor confirmava “Hemos escuchado una taranta, interpretada por Jacinto Almadén.”

Comprengueu el meu estupor. Mon pare és batejat a Triana i es va criar al barri de l’Alameda de Hércules de Sevilla, que com jo sabria més tard són dos dels barris més importants en el desenvolupament històric del Flamenc. Però ell havia arribat a Barcelona abans dels 20 anys i des d’un primer moment havia defugit els cercles de l’emigració andalusa. Contràriament, s’havia casat amb una catalana i n’havia après la llengua. De fet, s’havia identificat sense reserves amb una societat on s’hi manifestava aleshores la més oberta dissidència envers el franquisme i n’havia assumit les ànsies de llibertat i sobirania. Amb això vull dir que, sense forçaments ni escarufs, a casa s’hi escoltava en Raimon i no pas en Camarón i que fins aquell mateix instant jo pensava que ell era tan aliè a aquella música tribal com qualsevol dels meus altres parents de Berga i Manresa. Però no: trenta anys de separació no l’havien fet oblidar els ben marcats codis i paràmetres, absorbits per una mena d’osmosi ambiental involuntària, difícils d’identificar fins i tot per un aficionat primerenc, que distingeixen uns pals d’uns altres. No cal dir que allò fou una revelació, el fulminant descobriment que allí hi bategava una cultura profunda i autèntica que podia romandre soterrada mitja vida sense quedar completament desintegrada.

Mairena, Torres, Pinto i Chocolate a una taverna sevillana. Transmissors d’una cultura que m’ha intrigat sense escapatòria possible.

L’últim esperó va ser la manera en què em va copsar la lírica flamenca. No és aquest l’espai per atordir amb llargues divagacions sobre com arriben a cristal·litzar aquestes lletres i les seves fonts. Diguem només que, sobretot en la seva fase primitiva, són l’exorcisme d’una peripècia personal, expressat per gent que viu en la perifèria de la societat andalusa. “Las marcas atribuladas – diu Caballero Bonald- de un grupo de gentes menesterosas”: gitanos, camperols desposseïts i una tropa heterogènia d’ altres marginals assimilats als seus ambients. La lírica antiga del flamenc, però, no és un crit de revolta social, sinó la manifestació de vivències íntimes i històries properes, sovint dramàtiques, “tragèdies en primera persona” com s’ha dit també, a les quals s’hi posen paraules pròpies o se n’adapten de coples conegudes per pertànyer al repertori popular, a vegades amb involuntaris manlleus cultes que s’hi han filtrat.
I allò que me’n va enamorar és la capacitat de dir coses d’una cruesa descarnada amb la precisió quirúrgica de tres o quatre versos de captivadora senzillesa. La troballa d’imatges d’una força commovedora, la tendresa desarborant de les confessions que es fan a la companya estimada o a la mare enyorada, l’impactant poder de síntesi de situacions del propi encontorn, la gràcia i agudesa d’alguns retrets ben tirats, la facultat de traspuar veritat que assoleixen en tot plegat uns autors que en la majoria de casos no havien rebut cap instrucció reglada, això en la rara circumstància que sabessin llegir o escriure.

Perquè en el flamenc s’hi pot trobar la memòria de la persecució “Veinticinco calabozos/tiene la cárcel de Utrera/Veinticuatro llevo andaos/El más oscuro me queda”, però també sorprenents vestigis històrics que traspuen un admirat record solidari per altres perseguits “Eres como los judíos /aunque la ropa te quemen /puestecita en el cuerpo /no reniegas de lo que has sido.” S’hi senten sentiments tan elementals com el d’un pare que es sacrifica pels fills famolencs “El pasito que yo doy/ese no lo daba nadie./Yo lo hago por mis niños/que están pendientes del aire.” o la desemparança per un amor que s’intueix desgraciat. “Un sabio me leyó el sino/y yo al escucharlo temblé/qué cosas no me diría/ que aborrecí tu querer/tanto como te quería”. És el vehicle de transmissió d’un cansament últim “¿A quién le contaré yo las fatiguitas que estoy pasando?/Se las voy a contar a la tierra/cuando me estén enterrando.” o s’hi evoquen alguns dels precs més salvatges que mai s’hagin pronunciat “Todos le piden a Dios/ la salud y la libertad/Yo le pido la muerte/ y no me la quiere dar.” I també en, una simple quinteta d’octosíl·labs, s’hi pot tancar una estampa tan condensada de la vida andalusa, del veïnatge entre el món profà i el de l’elevació espiritual, de la idealització de la companya equiparada a la mare de déu, com el preciós “Después de haberme llevao/toa una noche de jarana/me vengo a purificar/debajo de tu ventana/como si fuese un altar.”

Son només uns pocs exemples pescats al bell atzar de la grandesa humil d’aquesta poesia. La veu que ve de pregoneses misterioses i que em va guiar en la meva travessa d’un cantó a l’altre del precipici. Un d’aquells salts al buit acrobàtics i intuïtius que tots hem de fer tard o d’hora per rescatar-nos del risc de quedar acorralats per les nostres idees preconcebudes i acostar-nos més a qui som i volem ser.

Memòria del coratge

Etiquetes

, ,

“A la posteritat li costarà creure l’audaç determinació dels barcelonins. No pas la d’haver-se revoltat contra el seu legítim sobirà, en això no fan sinó seguir l’antiga inclinació catalana, que els infants hereten dels seus pares des de fa moltes generacions i de la qual se’n veuen tants exemples a la història, ans d’haver tingut la insolència i la temeritat de declarar la guerra ells sols a dues grans potències com França i Espanya.”

Extret i traduït de L’Histoire Militaire du règne de Louis-le-Grand, roi de France.

Tartaneria, o la nació transfigurada

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , ,

“Bought and sold for English gold” diu un vers patriòtic de Robert Burns. En les últimes dècades, el petroli del Mar del Nord s’ha convertit en un dels emblemes de la llarga subordinació econòmica escocesa.

“Vaig nàixer escocés i pobre. Vaig nàixer, doncs, per a obrir-me camí en el món”
Encetar qualsevol inquisició sobre Escòcia amb un frase de Walter Scott fa témer una descurada exigència en la consulta de fonts per part del seu artífex. Però la sentència no és només pertinent perquè expressi la proverbial disposició dels fills de la nació a treure profit de les circumstàncies donades qualssevol siguin–a fi de comptes és el país que va fer de l’empirisme una doctrina filosòfica- sinó també perquè la imatge arquetípica que ha projectat de portes enfora, assumida amb entusiasme de portes endins, és en part gens menyspreable una decantació de l’afaiçonada per aquest patriarca romàntic de les seves lletres i els seus epígons. Una, a més a més, tan discutible com l’origen de Scott, en realitat fill d’una nissaga de la burgesia d’Edimburg.
Així, per bé que l’escocesa hagi estat una societat vibrant i conflictiva, capaç de covar una notabilíssima il•lustració en data molt matinera alhora que consolidava una profunda reforma religiosa de caràcter calvinista i de ser un motor de la revolució industrial, de l’expansió imperial britànica i de les doctrines que se’n derivaren, fent de passada aportacions cabdals a la medicina, l’enginyeria o les telecomunicacions modernes -per no parlar del caràcter ric i propi de la seva cultura popular en el segle XX- la noció que majoritàriament se n’ha substanciat és la d’una mena de paradís pastoral poblat per homes ferrenys vestits amb faldilles i fidels als seus costums muntanyencs, embadalits en un somni medieval de castells i balades de difós accent cèltic. Sens dubte, com ja va copsar amb agudesa Eric Hobsbawm, un dels casos més acabats i paradigmàtics del triomf d’una tradició inventada.

Inventada? Anem a pams. Qui vulgui furgar més en el concepte pot remetre’s a la reflexió ja clàssica del gran historiador anglès i dels seus col·laboradors. Però inventada no vol dir creada del no-res. Pot ser el resultat de refundacions i trasllats de context i sentit de tradicions ja existents, d’imaginatives combinacions d’elements dispersos, d’actualitzacions o decalatges assolits per diversos procediments. I la seva intenció també és variada, de la recerca de legitimitat en un passat més o menys llegendari al reforç de la cohesió social al voltant d’uns símbols de continuïtat identitària. En alguns casos, com el d’Escòcia, la fabricació respon a una urgència real: mitjançant aquest exercici es pretén rescatar un sentiment nacional amenaçat de dissolució. El problema és també evident i consubstancial a tot folklorisme: l’operació acostuma a ser una simplificació, que eludeix el fet que tota identitat col·lectiva és el fruit d’interaccions molt complexes, de superposicions i fins i tot contradiccions impossibles de descompondre en els seus llevats primaris sense un bon grau de mistificació. I per tant, pot arribar a tenir un efecte tan falsificador com el que pretén conjurar.

Però si el cas escocès és tan interessant ho és perquè aquesta reducció a les essències tingué un caràcter especialment capciós i perquè el seu èxit a llarg termini ha estat incontestable. Per entendre-ho cal fer una llambregada per força sintètica a part de la història del país: l’any 1707, entre fortes pressions polítiques i econòmiques, es produeix l’Acta d’Unió, que acabava definitivament amb una independència d’Escòcia que ja feia més d’un segle que s’havia anat veient soscavada. El tractat afavorí les grans famílies de les terres baixes, marcadament anglòfiles i les seves ciutats industrials i portuàries, que es beneficiaren del comerç amb Anglaterra i les colònies. Però fou molt menys popular en les rurals i agràries terres altes, encara dominades pel sistema de clans i majoritàriament gaelòfones. Amb el rerefons d’un conflicte dinàstic, el descontent es va traduir en les revoltes jacobites, que aspiraven a la restauració dels Stuart. La insurrecció, però, conegué el seu darrer episodi a 1745, quan els partidaris de Charles Edward Stuart foren completament derrotats i el pretendent hagué de fugir a França. La corona va encarregar llavors al vencedor Duc de Cumberland acabar d’una vegada per sempre amb els modes de vida que havien nodrit aquell continu focus d’inestabilitat. Com ens explica Peter Watkins en el seu fascinador documental Culloden, les patrulles del duc van recórrer cada turó i cada carrerada del nord d’Escòcia fins a “reduir aquella generació d’homes” i van cometre en la seva pacificació “les pitjors atrocitats de la història de l’exèrcit britànic”. Els clans quedaren desballestats, s’alterà dramàticament el seu sistema de tinença de la terra i tots els vells símbols i la llengua quedaren prohibits. La situació es va acabar d’agreujar quan s’engegaren els plans d’expropiació dels petits arrendataris, que fins aleshores havien pogut mantenir les seves granges i terres comunitàries gràcies a la protecció de l’organització clànica, i que foren desplaçats a la força per deixar lloc a les explotacions ramaderes. Aquest veritable extermini camperol és conegut com la Fuadach nan Gàidheal, “l’expulsió dels gaèlics”, un nom que denota el caràcter de neteja ètnica amb què es visqueren les clearances. Molts dels seus perjudicats és van veure empesos a emigrar a Amèrica, a Austràlia o a les ciutats del sud on serviren de mà d’obra industrial, i la cultura gaèlica muntanyesa, per pura defallida demogràfica, va quedar així molt malmesa.

Però més de mig segle després d’aquesta cacera de bruixes, encara en progrés, precisament els mateixos nobles i terratinents que havien arraconat a les classes populars gaèliques, aprofitant la relaxació que la seva fidel submissió a la monarquia els permetia i la revocació de la llei que ho impedia, començaren a adoptar la moda folklòrica de lluir certes vestimentes llunyanament inspirades en les dels originals pobladors de les terres altes. L’element més distintiu era el cèlebre kilt o faldilla curta amb teixit de tartà que estrafeia el breacan féile amb que s’embolcallaven des del segle XVI els highlanders. Aquest i altres costums eren conreats per algunes societats aristocràtiques que havien pres afecció a recrear d’una manera amable i estilitzada alguns trets de la mateixa cultura que havien contribuït a escanyar, però que ara apareixia sota la llum d’un idil·li cavalleresc. Tota aquesta parafernàlia romàntica, arribà al seu paroxisme amb l’organització de la visita del rei Jordi IV a Escòcia l’any 1822; la primera d’un monarca anglès al país en més de 160 anys. El seu organitzador fou precisament Walter Scott, el més actiu inspirador d’aquest amanerat ressorgiment. I és ell qui va concebre el cop de teatre de preparar una gran desfilada amb el rei vestint kilt, acompanyat d’un seguici de nobles amb el mateix vestuari i de bandes de gaites, ballarugues i altres cerimonials destinats a convertir-se en el moll de l’ós de la singularitat nacional. La posada en escena permetia atreure simpaties envers un rei que fins aleshores no les gaudia entre els seus súbdits més septentrionals alhora que es donava carta de naturalesa a aquella visió cortès de l’antiga Escòcia de la qual Scott n’era el principal promotor. La jugada acabaria d’arrodonir-la anys més tard l’arteria de dos sastres, els germans Allen, que mitjançant un document falsificat del segle XVI, el Vestiarium Scoticum, van associar el disseny i patró de cada tartà amb cadascun dels antics clans: una fabricació que servia a la perfecció a aquells caragirats senyors que, de cop i volta, volien vantar-se de velles i arrelades ascendències.

Si es coneixen aquests fets, s’entén el just retret de Hobsbawm. No ja que parlem d’una tradició inventada amb gust dubtós per les persones menys indicades –a fi de comptes gairebé totes ho són d’una manera o altra- sinó la necessitat de jutjar amb severitat unes expressions que sovint serveixen de coartada i justificació a una classe dirigent que ha faltat als seus deures i que sublimen per vies aconflictives anhels i demandes més autèntiques i oportunes que el dret de disfressar-se els diumenges o dies de casament. I s’entén especialment venint com nosaltres d’un país que mentre es deixa marginar la seva llengua, privatitzar els seus recursos, destruir el seu patrimoni o governar per una casta depredatòria, viu convençuda que enfundar-se saragüells de picapedrer del segle XVIII durant cinc o sis dies cada març és la manera òptima de salvaguardar la pròpia cultura. I no estranya gens, doncs, que a Escòcia, la mateixa Escòcia que tot just ara veu el redreçament de l’aspiració sobiranista, el gènere de la “tartanry” provoqui, a més a més de moltes festives i acrítiques adhesions, molts rebutjos per la reducció caricaturesca del fet de ser escocès que proposa.

Però també crec que un anàlisi d’aquesta mena no pot donar-se per despatxat si no es s’és capaç de copsar el poder imprevisible que tenen els símbols. Si no s’observa que, d’alguna manera si es vol indirecta i paradoxal, d’aquestes diversions carnavalesques i d’aquest posar-hi més pà que formatge, probablement impulsades per distreure un sentiment de culpa i desmemòria, se n’ha bastit una poderosa retòrica antiassimilatòria de ressonància mundial i eficàcia real en la seva capacitat d’atracció.
En aquestes ocasions, penso sempre en el meu poema preferit de Kavafis, aquell que porta el títol de Vidres de colors i que diu:

Molt em commou un detall
de la coronació a Blanquernes de Joan Cantacuzè
i n’Irene, filla d’Andrònic Assan.
Car no tenien més que unes poques pedres precioses
-gran era la indigència del nostre pobre estat-
en lluïren de falses. Un grapat de vidres de colors
vermells, verds i blaus. Res d’humiliant o d’indigne
tenen per a mi aquests trossets de vidre de colors.
Més aviat semblen una trista protesta
contra la injusta dissort dels coronats.
Són el símbol d’allò que els esqueia tenir,
que era totalment just que tinguessin,
el dia de la seva coronació, un Kyr Joan Cantacuzè
i una Kyr Irene, filla d’Andrònic Assan.

I és que passa sovint que els pobles, les comunitats, els grups a qui se’ls han negat les joies autèntiques hagin de carregar vidre de colors. I que en el fons de la vida falsa hi guspiregi la vida veritable.

Dispersa anglofònia

Etiquetes

, , , , , ,

El meu coneixement de l’anglès no és només precari perquè un ús massa espars m’hagi fet perdre la fluïdesa i naturalitat en l’expressió oral que tenia ara fa diguem 10 anys, sinó perquè la meva compressió es redueix quan el missatge no s’ha emès en un registre estàndard més o menys culte com aquell que per exemple podem sentir en els documentals de la BBC.
Clar que el problema no m’és exclusiu, i no només incloc a bona part dels qui hem après l’idioma com a segona, tercera o quarta llengua: a Londres vaig compartir casa amb un oxonià que, després de confessar-li els meus afanys per capir un altre house mate d’un barri treballador de Sheffield, em va etzibar “no t’hi capfiquis, jo tampoc l’entenc”. Malgrat l’encenall d’humor britànic, vaig poder comprovar que no ho deia completament en broma: en una llengua tan prolífica i estesa com l’anglesa, l’excepcionalitat seria que no existís una forta variació dialectal que arribés en molts casos als límits de les dificultats d’intercomprensió. I és inútil desesperar-se, perquè en el fons aquestes penalitats només ens confronten amb una de les certeses que s’han de tenir davant de tot procés d’aprenentatge idiomàtic: allò que s’adquireix d’entrada és només una abstracció, una versió idealitzada que amb més o menys encert condensa sols una part del cos gairebé inesgotable de varietats que plegades i amb fronteres sempre primes i movedisses convenim que forma una llengua. Serà doncs la perseverança, la curiositat i l’exposició a les altres allò que ens permetrà familiaritzar-nos-hi i eixamplar així el nostre domini.

Jo, malgrat que hauria de tenir altres prioritats, m’hi aveso prou. Sempre m’entabanen algunes manifestacions extremes d’aquesta ductilitat, tot i presentar-me sovint obstacles insalvables. Fa mesos, per exemple, que presento batalla a l’accent suburbial de West Baltimore de personatges com la Snoop de la sèrie The wire, sense que alguns dels reforços queforneix la xarxa m’hagin acostat a cap seriós indici de victòria.

Altres casos són més emprenyadors, perquè pateixo dèries que em porten a amidar-me amb mostres de cultura subterrània de les quals ningú s’ha molestat a fer subtítols per moments desesperats. Em consola pensar que la meva insistència amb la cultura i parla dels Apalatxes m’hi faran reeixir a la llarga, però de moment encara passo grans treballs per seguir gent com en Jesco White o els seus no menys peculiars i simpàtics paisans.

Tampoc ajudaria impacientar-se. Això de copsar els accents i els dialectes suposo que és un dels darrers assoliments en la conquesta d’ una llengua: demostra un grau d’intimitat i de relaxació de l’atenció d’altres aspectes que capacita per aquestes subtilitats. Bé, certament i per una raó o altra n’hi ha que resulten més senzills d’identificar. Per exemple, després de bastant mento i calypso i d’ una mica de tracte personal, crec que estaria en condicions de saber si el meu interlocutor és anglocaribenc. O també, en casos accentuats, si és del sud pregon d d’Estats Units o d’algunes de les parts d’Escòcia que arrosseguen les erres. L’australià rural, en canvi, no compta, perquè l’strine té una prosòdia tan distintiva que amb una mica d’oïda poden reconèixer-lo fins i tot els qui no en saben un borrall.

I és que encara que manqui el fonament per extreure’n tot el suc, a l’apreciació d’aquestes qüestions s’hi pot arribar des d’una perspectiva gairebé musical. Tot i que si es vol observar des d’una vessant més compromesa, també resulti instructiu que en un món on de forma tan insistent se’ns pontifiquen els avantatges de les solucions més reglades i estereotipades, el conjunt de països que se suposen en posició capdavantera de la civilització perseverin -sense massa vulnerabilitat a la coerció- en la transmissió de les seves formes tradicionals i heretades d’expressar-se. Fet que serveix, si més no i com exposa fantàsticament el documental American tongues, per bandejar alguns fantasmes sobre la correcció lingüística, que és una forma especialment carregosa de provincianisme mental.

De ben segur que se’m podrà objectar que l’anglès es pot permetre uns luxes que són perillosos en altres parles sense la força centrípeta que el fet de ser lingua franca internacional oposa a les seves tendències dispersives. Però com el luxe està per gaudir-lo, jo enguany me n’he receptat una triple dosi. Vaig a passar les vacances a tres territoris ben especials del domini: les Illes Orcades, amb una petjada escandinava encara més fonda que la ja corrent en l’idioma. Les illes Hèbrides exteriors, el darrer reducte on el gaèlic escocès és predominant. I Glasgow, on segons moltes versions, s’hi parla la varietat més hermètica de l’anglès que hagi donat aquesta fastuosa fragmentació. I ja veurem si quan en torni mantinc aquesta alegre actitud celebrativa que he deixat aquí exposada.

Eadem mutata resurgo

Etiquetes

, , , , ,

No sóc exactament un relativista. Tampoc, crec, un dogmàtic: pertanyo a la fracció de pobles diables que no s’oposa a deixar-se persuadir i canviar les pròpies idees si algú les prova errònies.

Ho declaro perquè m’ha interessat força el debat entre allò innat i allò adquirit -“nature versus nurture” diuen els anglòfons amb gran eficàcia sintètica- que m’ha fet repensar moltes coses amb el pas dels anys . Parlar de predisposicions genètiques s’ha fet sospitós i em temo que, per a molta gent, acceptar que una part substancial del nostre comportament prové de l’herència que tots duem a sobre sense poder-la escollir representa automàticament concedir les perilloses conseqüències sociopolítiques que se’n poden derivar. Trobo que és un plantejament d’avantatge: una condició sine qua non per estudiar qui som d’una manera seriosa és que puguem arribar a resultats que no ens agradin ni ens tranquil·litzin i que aquest coneixement pugui ser conflictiu de gestionar.
Dit això, no se m’acudeix tampoc pensar que visquem al dictat totpoderós dels nostres gens. La influència social, l’educació, l’experiència, les senyals externes interaccionen amb aquesta conformació genètica, l’afaiçonen i la modifiquen, no se n’ha de dubtar. La pregunta és en quin grau; en quina mesura la intensitat i caire de les nostres respostes les prefigura el que tenim d’innat o el que hi ha d’adquirit, d’assimilat, de marc referencial.

Quan deia que no sóc exactament un relativista ho deia perquè essent perfectament capaç d’admetre que la càrrega genètica exerceix un gran pes penso igualment que l’empremta de la cultura és poderosa i que bona part de les nostres emanacions ètiques i estètiques en depenen, fins a l’extrem que en la seva majoria no es puguin examinar i jutjar sense tenir-les en consideració. És ociós dir que hi hem de pactar uns límits i que aquests poden tenir abast universal, i que no importa gaire si tenen un fonament darrer absolut o són fruit d’una convicció assolida: violar, torturar, esclavitzar, llevar als altres la dignitat no són coses que puguin sotmetre’s a contrast amb els valors o les circumstàncies que emmarquen aquests actes. Són rebutjables i prou. Però fora d’aquests extrems, accepto, ans celebro, l’heterogeneïtat humana. És més, penso que constitueix una més de les categories de comportament inacceptable qualsevol intent de fer-ne coerció. Fa anys que m’hi barallo i fa anys que vaig aplegant resquills que em demostren que precisament del tirànic impuls de pretendre que hi ha una única solució moral, social, cultural als dilemes que ens sotgen n’han emanat bona part de les pitjors opressions i iniquitats. La creença supremacista en la uniformització com a element de progrés és una ficció criminal que escanya la vida pertot.

També, encara que sigui menys greu, porta a errors i incomprensions, a tancaments i simplificacions que es propaguen en moltes disciplines. Si hom no té el coratge i la integritat per fer l’esforç de penetrar en les mentalitats alienes valdria més que fos apartat de la convivència general. Però com això seria massa demanar, almenys es podria esperar que s’abstingués de produir interpretacions històriques, lingüístiques, sociològiques, filosòfiques o de qualsevulla mena.

Aquests escrits que havia anat acumulant aquí són, en canvi, el meu particular esforç de indagació i comprensió de les diverses maneres d’entendre l’existència que hem anat conreant. L’aventura d’endinsar-se en altres lògiques, en altres bastidors de pensament. I en la manera en que han anat canviant, alterant-se, essent desplaçades; a vegades amb la pèrdua de coses molt valuoses pel camí i que d’alguna manera se’m fa necessari recordar. Amidar-se amb el passat és també el salt acrobàtic de copsar les continuïtats i discontinuïtats que hi ha amb la nostra forma present de percebre les coses i com aquelles que s’han esvaït també són un negatiu que conté la nostra memòria del món. “Chi sa com’erano allora il Rio delle Amazzoni ed Alessandria la grande e le preghiere e l’amore? Chi sa com’era il colore?” diu un cançó del meu admirat Franco Batiatto, com la recitació d’un lema rector de la meva curiositat intel•lectual.

Rumiava avui tot això mentre organitzava materials de publicació amb els que vull recuperar una mica el ritme d’aquesta bitàcola i alhora tractava de tornar-me a esclarir l’afany que m’hi anima. Encara que el ver detonant d’aquesta reflexió hagi estat un passatge de “La belleza y el dolor de la batalla”(no en busqueu l’edició catalana: els esforços inútils arrosseguen a la malenconia), el preciós llibre de Peter Englund que reconstrueix 227 fragments de la vida quotidiana de 20 (o 21 segons com es miri) persones que van sofrir la Primer Guerra Mundial amb un protagonisme secundari i als qui aquesta terrorífica experiència va transformar de manera inevitable.

El fragment diu: “A ells (parla dels habitants d’un poble de Prússia Oriental tot just després de l’esclat de la contesa), tant com als seus equivalents de ciutats i pobles similars de Sèrbia, l’Imperi Austrohongarès, Rússia, França, Bèlgica o Gran Bretanya, els corprèn la temença i l’esperança, però sobretot un ardent i profund sentit de la justícia, perquè allò que s’atansa és una fatídica lluita contra les obscures forces del mal. Sobre Schneidemühl, Alemanya i Europa s’hi abat una poderosa onada d’emocions que s’ho endú tot i tothom per davant. Allò que nosaltres percebem com a tenebres és per a ells una llum.”

És perquè cal lluitar sense treva per anar al fons d’aquesta dansa de llums i tenebres i copsar què fa que es vegi una o l’altra que paga la pena seguir.
I ara, prou xerrameca: en els propers dies procurarem que desfilin per aquí bandits i licantrops, portadors d’estranys accents i individus atrabiliaris. I si hi ha set, també hem reobert la taverna. Ben tornats tots els qui hagueu tingut la paciència d’esperar-me.

Una revetlla al capvespre

Etiquetes

, , , , , , , ,

“Per en Paolo, que potser coneixerà els istro-romanesos, abans que els istro-romanesos deixin de conèixer-se”

En una situació tan esvalotada com la de l’any en què apareix, el 1991, quan es fa difícil saber si els membres de les minories es veien més aviat inclinats a dissimular la pròpia condició nacional o a pregonar-la aferrissadament, el cens de Croàcia, a més a més d’un mig milió llarg de serbis (l’exèrcit de Tudjman encara no havia procedit a la neteja ètnica de la Krajina) i d’altres comunitats més menudes d’hongaresos, albanesos, romà, eslovens, italians i etc., recollia una quantitat de declarants que, malgrat la seva petitesa, quedava convenientment consignada: 22 morlacs.

Deu anys més tard, sota la denominació concomitant però no exactament equivalent de vlasi, el nombre havia minvat a 12. Encara que la xifra fos menys colpidora si se sabia que els “vlasi” han sentit sovint aquest nom com un exònim –cosa que no és estranya si recordem que és de la mateixa arrel germànica que va donar el mot gal·lès i que significa “estranger”- i que 810 enquestats es reconeixien millor com a “istro-romanesos”, les dades permetien copsar el lent degoteig cap a l’extinció d’una presència que, tot i que multisecular, es podia ja gairebé comptar persona per persona. Si més no a Croàcia, un gresol de diversitat per excel·lència de l’Europa Central –i per aquest motiu escenari de tants intents maníacs de reduir-la- i precisament un dels indrets on havien trobat refugi a partir del segle XV, enmig d’incomptables desplaçaments instigats o voluntaris.

Però qui eren aquests morlacs, vlach, vlasi, vlahi o vlaski que s’anaven difuminant contra el fons borrós de la història? Potser no esclareixi del tot la qüestió descobrir que aquest terme s’ha utilitzat de forma genèrica per a totes aquelles poblacions balcàniques romanitzades que quedaren aïllades o convertides en bosses amb l’arribada de les onades de tribus eslaves a tot el sud-est d’Europa. I malgrat que a Romania s’acabessin consolidant com una majoria, a la resta de la península balcànica formaren agrupaments dispersos, es dedicaren a oficis itinerants o s’engrescaren a repoblar regions assolades per plagues i guerres. I en trànsit permanent -pastors, carreters, contrabandistes, comerciants de carbó- molts anaren quedant assimilats pel camí, però un bon grapat mantingué els seus trets distintius, eminentment la llengua fragmentada que encara avui parlen en diverses varietats i graus de conservació uns 250.000 d’ells repartits principalment per Macedònia, Albània i Grècia. En aquest últim país en un estat dramàtic de declivi, atès que el treball de demolició ha assolit un èxit tal que són els propis membres d’aquestes comunitats qui s’oposen a qualsevol esforç de represa i cerquen amb contumàcia deixar d’esser considerats un cos estrany a la nació hel•lènica per esdevenir rectes grecs sense l’estigma de la diferencia.

Però l’altreitat essencial dels vlachs, que recorda en la seva efusió transfronterera i deseiximent estatal a la dels “altres” per antonomàsia del continent, gitanos i jueus, ha conegut possibilitats de convivència més harmòniques en altres contrades; almenys la suficient per arribar viva, agonitzant però viva, al segle XXI.
Ístria en deu ser l’exemple més paradigmàtic. És per la reluctància vlahi a caure en servitud feudal que primer s’instal·laren com a ramaders i pagesos d’alçada en les zones més muntanyenques del sud-oest de Sèrbia, Montenegro i Hercegovina, en una regió que prendrà el nom de Moràcia per ésser el país dels Mavrovlahi o “llatins negres”. I més tard, fugint de la l’expansió otomana, que alguns s’acullen a l’empara que reben dels venecians que governen la Dalmàcia per migrar durant el segle XVI a l’altiplà istrià, a les aspres terres càrstiques de la Cicèria, a les viles de Jeiăn (Zejane en croat) i Mune, i als encontorns del Monte Maggiore, en pobles com Suseni i Sucodru (Šušnjevica i Jasenovik pels croats), on el nombre susdit i decreixent d’ànimes conforma la que sens dubte és la minoria més petita i amenaçada de desaparició d’Europa.


Cartell a l’entrada de Suseni, en croat i amb el topònim estandaritzat en arromanès.

Cicerians i ciribirians, com també se’ls ha anomenat en la contradansa d’etnònims que ens parla d’una existència viscuda en gran mesura entre forans, potser només segueixin el curs indefugible de totes les coses d’aquest món, de les fulles que cauen dels arbres i es tornen humus o del fum que va a dissoldre’s en l’aire i malgrat tot respirem. El seu destí anticipa el nostre, encara que també ens ensenya a viure’l amb elevació d’esperit i serena fidelitat. Com recordava Frane Belulovich, un vellard de Suseni mort el 1992, poeta i un dels darrers mantenidors de la flama istro-romanesa, “a escola parlava eslovè, la religió me l’ensenyaren en italià, durant la guerra parlava croat, però principalment he parlat vlaski, com anomenen a la nostra llengua, que era allò en què parlàvem tots a casa.” En Frane no arribà a temps de veure que la seva petita esperança “l’istro-romanès només el parlem els vells, que som pocs en tot cas. Els joves l’entenen, però s’estimen més fer servir el croat. La nostra única ancora de supervivència passa per instigar els nens a estudiar la llengua, encara que sigui introduint-ne unes hores d’ensenyament a l’escola” maldava en els darrers anys per obrir-se un camí, gràcies sobretot als afanys del vlachs de la diàspora, amb l’associació Andrei Glavina al capdavant: la vella escola que aquest filòleg i activista va obrir a la dècada dels anys vint roman tancada, però qui sap si la voluntat d’un parell de mestres locals o l’organtzació de jornades, mostres i recitals de cultura istro-romanesa podria ajornar la inexorable ensulsiada.

El nou cens que s’ha de publicar enguany i que per primera volta inclourà la categoria de “rumunji”, amb estatus de minoria reconeguda per l’estat croata, ens en donarà algunes pistes, per més que les calaixeres estanques d’aquesta mena de classificacions a dures penes puguin contenir quelcom tan complex com una identitat que de grat o per força s’ha vist abocada a superposar-se amb altres per a franquejar els límits estrets d’allò que poden oferir-li una mala desena de pobles i llogarets depauperats. Una declaració unívoca de pertinença nacional difícilment pot explicar l’escissió sense remei de tots aquells que, en un nou exili econòmic, hagueren de baixar a guanyar-se el pa a Pula o Rovinj, a Trieste o Rijeka -per no parlar dels molts repartits per Alemanya, Itàlia o els Estats Units- i que mantenen un vincle afectuós i sentimental amb els seus orígens o els dels pares i avis, però que passen la major part del temps orgànicament trasplantats en una altra cultura i allunyats d’una que no compta amb diaris, ràdios, editorials o visibilitat de cap mena fora del seu minúscul redós. A les aritmètiques del crepuscle, anhelants de sentències concloents, els manca precisió per copsar les subtilitats d’aquells que habiten en un sostingut fil d’equilibristes. Perquè  “per aquesta gent desimbolta i lliure –escrigué Claudio Magris, qui ha dedicat lluminoses pàgines als cici- la identitat istroromanesa no és una obsessió visceral, una puresa que s’ha de defensar dels contactes, sinó una riquesa més, que conviu tranquil·lament amb el lligam amb Itàlia i el fet de pertànyer a Croàcia.” Potser sigui més fàcil de dir que de fer quan hom es gronxa sobre l’abisme, quan aquests intercanvis que enriqueixen han deixat de ser recíprocs, quan l’ horitzó s’estreny cada any que passa. Però sospito que quan cal alçar-se per defensar exasperadament les coses que estimem i volem que perdurin és que ja no s’hi està a temps, i potser sigui millor viure llavors l’ocàs sense estridències, amb una lleugera ironia, com qui es treu la màscara d’una disfressa quan el ball s’està acabant i seu una mica per reposar i escoltar la música que s’apaga, amb la suau melangia de tota festa que arriba a la fi, però sense marriment i amb la satisfacció i l’orgull d’haver dansat tant com se’n sabia.
“Balleu, cames meves, que demà serà tard” deia un cant popular del carnestoltes de Zejane. I es fa tard pels istro-romanesos, però la seva alta lliçó de resistència contra tota probabilitat primer i de contingut apagar-se després ens escalfa com un foguera i ens fa témer menys a la fosca.

La llibertat és una canço que es dreça

Etiquetes

, , ,

Esclaus de Virginia fugen al Nord durant la Guerra Civil Americana

Una estranya trena de circumstancies; d’associacions fortuïtes, troballes simultànies i lectures creuades, m’ha portat en els darrers dies a pensar sovint en l’esclavitud. Potser hi vingués predisposat després d’unes setmanes on la dualitat entre salut i malaltia se’m manifestava metafòricament en termes no massa diversos als de llibertat versus servitud. Però evidentment és una projecció profundament bròfega i abusiva. Perquè l’experiència de l’esclavatge ens és gairebé del tot inconcebible i, gosaria dir, que en sabem poc i que tenim pocs mitjans per a representar-nos-la.

Això no significa que no hi hagi excel•lents estudis, articles, llegats monumentals, documentals i museus que ens puguin apropar al marc material, al coneixement de les condicions i relacions de força en què ha discorregut aquesta feixuga vergonya que arrosseguem com a espècie. I parlo en present perquè, tot i que l’any 1981 Mauritània fos el darrer estat en abolir-la oficialment, es calcula que encara prop de 30 milions d’éssers humans la pateixen d’alguna forma. Més aviat vull dir que, tractant-se d’una de les vivències més continuades i extremes que s’hagin donat entre nosaltres, la seva pròpia naturalesa i la situació d’aquells que l’han viscut fa que els seus registres, testimonis directes i vestigis culturals exclusius siguin més aviat rars, fragmentaris i poc propalats. No fa falta remarcar que s’hauria de parlar amb paciència i molt de matís d’un fenomen que abasta tants segles i gradacions. De ben segur que l’esclau domèstic de confiança d’una domus romana i l’esclau d’un enginy sucrer cubà, per posar exemples, estigueren sotmesos a règims d’opressió diferents. Àdhuc hi ha casos tan estrambòtics com el dels mamelucs del califat abàssida, que arribaren a ocupar les més altes dignitats de govern i a fundar una dinastia regnant. Però, essencialment, el tret que gairebé tots els esclaus han compartit és el de no ser considerats homes pels qui en tenien la possessió: com “animals amb parla”, descriu la historiadora i arqueòloga Isabel Rodà que se’ls tenia.

Per això mateix, per haver-los apartat de la dignitat humana, poques coses semblen més emocionants que els afanys d’aquestes nissagues obscures i anònimes de reivindicar la seva humanitat. I apartats de moltes de les coses que ens hi afermen, sovint fins i tot dels afectes familiars i comunitaris més innegociables, només els quedava recórrer a aquella característica que, encara en la mentalitat dels seus detentors, els separava de les bèsties: la veu. Per donar-se coratge, per a conjurar-se contra els amos, per a comunicar-se (encobertament quan feia falta), per expressar la seva esperança o apaivagar la seva desesperació, la música va ser l’agafador d’aquests condemnats; la taula de salvament última per a no enfonsar-se en la imposada condició infrahumana que els havia escaigut.

Són els timbals del vudú que criden a la insurrecció a Haití, l’himne dels forçats colombians que manifesten la seva resolució de no seguir baixant a les mines, els cròtals del Carib que recorden l’amputació africana dels qui els toquen, les campanes del Candomblé que invoquen la protecció de les velles deïtats, les cançons de treball i els espirituals amb què els negres de les plantacions del estats del sud anuncien l’hora de l’emancipació. I és bell recordar que, en un gir poètic, la descendència d’aquestes últimes músiques, on la ferida és recent i encara supura, el blues del Delta del Mississippi, va obrir-se pas des de les paupèrrimes barraques dels jornalers negres fins esdevenir el so més influent de la modernitat.

Però hi ha altres d’aquests ritmes que, per estar associats a formes de vida sortosament difuntes i venir de latituds menys focalitzades per occident , han anat quedat un xic soterrades. Potser el corrent més destacat d’aquesta altra música dels esclaus sigui el cos sonor que deriva de les practiques cerimonials dels subsaharians que foren conduits per la força a tots els països del nord d’Àfrica durant els segles divuit i dinou. De l’empeltament de les tradicions animistes d’origen amb els credos propis de l’Islam , d’on com és natural n’assumiren el culte popular als homes i llocs venerables (els sants i santuaris musulmans , per entendre’ns), i de la trobada dels propis instruments i patrons musicals amb certs trets culturals dels països d’acollida, n’emergeixen el rango dels sudanesos portats a Egipte, la derbeda del Marroc, el diwand’Algèria o l’stambeli tunisià.
Podria explicar, dins del coneixement purament dilatantesc i aproximat, en què consisteixen i el caràcter ritual, medicinal i d’incitació al rapte extàtic que les caracteritza. Però precisament una d’aquelles troballes que m’ha conduit a escriure aquesta llarga tirallonga (una volta més) és la publicació del disc “The Stambeli: Legacy of Black tunisians”, pertinent rescat d’una tradició llanguent però encara viva, que per acabar-ho d’adobar s’acompanya d’un web molt ben posat i on qui s’hagi quedat amb ganes de més detalls hi podrà satisfer curiositats i encetar-ne de noves.
I a més a més, des de l’experiència d’uns quants anys de col·laborador en una publicació musical, tinc la fatal convicció que aquesta disciplina escapa més que cap altra als intents de descripció verbal i que llur identitat total entre fons i forma obliga a que, com deia Borges, per explicar què dimonis és la marsellesa el millor sigui cantar-la. Així que aquí deixo un d’aquestes hipnòtiques peces, potser no pas amb l’esperança d’ajudar a copsar una mínima part de l’angoixa, ànsia de sentir el domini sobre el propi cos i intens desig d’abstracció que significava l’esclavitud pels qui l’havien de resistir, però potser sí de servir de llumí que permeti albirar una mica la foscor que l’envoltava.

Post tenebras spero lucem

Learn subways, Kevin, only way I travel”, responia burleta Al Pacino en una modesta pel·lícula d’ara fa uns anys on interpretava el dimoni, quan un seu jove empleat, desconeixedor de la seva veritable identitat, se sorprenia perquè qui aparentment era l’advocat més ric de la ciutat gaudís creuant-la en metro.

Amb intencions més festives, jo he seguit el seu consell i m’ha agradat conèixer els camins del subsòl, que han estat recorreguts des que hi ha memòria per excavadors de passadissos funeraris neolítics o per cercadors de dolls pregons i mines de metalls preciosos, per investigadors de la matèria profunda i per ordenadors de la vida cívica. Hi penso ara, perquè aquests dies m’ha vingut al cap de forma recurrent el record de la impressionant explotació romana de Las Médulas, una muntanya sencera foradada per canals d’aigua creats per erosionar i arrossegar la terra i extreure’n or. Un exemple colpidor de la perseverança i cobdícia amb què ens hem avesat a aquestes obres i que Plini ja citava com a paradigma de feina extrema i perillosa.

I és que qui ha baixat a l’inframón ha corregut sempre riscos molt notables de quedar confinat a les seves tenebres. Amb el desenvolupament de les formes de guerra i setge de l’edat moderna, aquests coneixements van ser utilitzats amb els més sinistres propòsits. És ben sabut que els esforços per rendir Constantinopla en l’assalt final de 1453 van passar de forma notable per ensorrar defenses mitjançant túnels on els enginyers serbis hi col·locaven mines, mentre els grecs feien contramines per a tallar-ne el progrés i atrapar-los vius sota les runes. Una forma soterrada i virulenta de combat que Ismail Kadaré descriu amb la seva habitual capacitat opressiva en la novel·la El castell sobre el setge turc a la fortalesa de Krüje. Allà hi recull les cauteles dels atacants per amagar la construcció del corredor que menava a la muralla albanesa i els torns de vigilància dels defensors que amb l’orella enganxada a terra miraven d’endevinar-ne el curs.

He explicat prou la meva afecció a recollir històries subterrànies, sempre prolífiques de misteri, risc i clandestinitat. Una de les meves favorites, que el general Lee em perdoni, tingué com a protagonista el coronel de la Unió Henry Pleasants, que com tot l’exèrcit federal es trobava encallat davant el fort de Petersburg, un dels darrers obstacles que impedien la presa de Richmond i el final definitiu de la contesa. Pleasants, que en la vida civil era enginyer de ferrocarrils, va tenir una pensada que podia permetre fer saltar pels aires la posició rebel i evitar així el terrible desgast dels combats de trinxeres que fins aleshores es duien a terme: fer un túnel de 160 metres sota el terreny enemic i obrir després amb explosius una enorme escletxa en la línia de la Confederació. Comptava amb la seva experiència i el comandament del 48 regiment de Pennsylvània, format per voluntaris de la regió minaire de Schuylkill. Però l’enginyer en cap de l’exèrcit no hi confiava gens ni mica, i Pleasants va haver de fer front a tota mena d’impediments per a dur endavant el projecte: mancats de pics i carretons, baionetes i caixes de galetes serviren als seus homes d’eines d’excavació. Sense fustes adients per afermar el passadís, un vell pont va fornir-los de travesses. Sense assistència dels oficials del cos d’enginyers en el càlcul de la trajectòria, un teodolit de segona mà enviat des de Washington va permetre fer les triangulacions necessàries per a prendre l’angle correcte, mentre una canonada de fusta i un fogar de llenya proporcionaven l’aire fresc imprescindible per endinsar-se més i més terra endins. Finalment, ni tan sols se’ls va dotar de la bateria i el filferro per encendre els dipòsits de dinamita i hagueren d’inventar-se un sistema alternatiu.

Descobrint un gust molt meu en aquesta paradoxa, allò que més m’agrada de la història és que la construcció d’aquesta mina que semblava inviable va triomfar contra tot pronòstic. Però l’execució final de l’acció, coordinada pel gran destraler de Fredericksburg i Antietam, el general Burnside, va ser un fiasco de gegantines proporcions, que va deixar atrapats milers de soldats de la Unió en un cràter sota un intens foc adversari, provocant una gran mortaldat, una munió de presoners i en darrer terme l’allargament de la guerra durant uns quants mesos més.

Deu ser simptomàtic que en moments de crisi personal hagi trobat sempre lleure i refugi en aquestes rondalles ombroses. Potser és la meva manera de donar xifra simbòlica –amb un simbolisme força obvi i directe- a cuites interiors: en les darreres setmanes he passat per cavitats molt mal il·luminades i he rodolat per avencs insospitats que ni tan sols coneixia, tot i ser dins meu. El meu cap cavil·lós, una malastruga casualitat i una imprecisió diagnòstica m’han jugat una mala passada i he fet el meu periple de la foscor. Sortosament, hi havia camí de tornada i després de conèixer aquestes pregoneses, aquest desterrament a les regions inferiors, puc dir que n’he emergit més conscient del privilegi que és viure i de tenir gent amb qui fruir la vida. Fa una mica de por haver desvetllat certes pors i aprensions, descobrir que hi ha fantasmes a l’altra banda que habiten esperant la nostra feblesa, pensar que l’encontre amb la pròpia vulnerabilitat segurament deixa un rastre de basarda més durador que no es voldria. Però també penso que és sobre la debilitat que es pot construir amb més força, amb més amor, amb més esperança.
Gràcies doncs a tots els amics i família que m’heu donat ànims i coratge: espero pagar-vos-ho amb tota la joia i empenta de que sóc capaç.

El corrent d’abril

A la Maria li agraden els gasòmetres, per motius geopoètics sentimentals. Jo, que tinc feblesa pels elements aqüàtics, em fixo sempre en els dipòsits d’aigua.
M’agrada fotografiar-los, tot i que encara m’agraden més les imatges que en va col·leccionar el gran fotògraf industrial alemany Bernd Becher.

PS: Vestigis entra en una passatgera letargia. Aquesta primavera m’ha portat alguna preocupació de més, no només força feina o les tasques encara inacabades d’arranjar la nova casa, sinó també una lesió cutània en un nòdul del braç que m’ha tingut capficat i que ara, en 10 o 12 dies, sabrem si he de passar per quiròfan. Fet i fet, estic poc concentrat i m’estimo més descansar per uns dies. Els amics, no patiu, que ens mantindrem en contacte de totes maneres.

Memòries infeccioses

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

L’avi Paco arribava puntualment a casa cada principi d’agost i amb ell hi entraven les seves profundes migdiades, el seu carregament de vi i gasosa, els toros a la televisió, les històries del front republicà i del camp de concentració italià, una repetida bateria d’acudits, els serials, l’anar a buscar cargols i les bugades diàries de la iaia Juana –acostumada a la tarifa gratuïta dels ex empleats de la Sevillana de Electricidad- i les topades amb el meu pare, a qui l’enfrontava un tarannà aspre i orgullós, poc acostumat a que li duguessin la contrària i que no entenia que el seu fill predilecte se n’hagués anat a viure a la quinta forca.
Recordo també, a les tardes xafogoses, el seu gust per etzibar-se una tònica, a despit dels seus problemes de sucre. Va ser ell el primer en deixar-me tastar l’únic refresc que encara prenc sol de forma ni que sigui esporàdica. Havia adquirit l’hàbit quan treballava a les maresmes del Guadalquivir després de la guerra, perquè als anys 40 la quinina d’aquesta beguda era l’única profilaxi contra el paludisme a l’abast i el curs baix del riu un dels darrers llocs d’Europa on el fatídic mosquit encara feia de les seves. La imatge d’aquell home alt, carregat d’esquenes i de cabellera hirsuta obrint-se pas entre els pantans sota un sol de justícia em portava vagues accents heroics que sempre més he associat al beuratge.

Però realment ell i els seus companys en l’extensió de la xarxa elèctrica per aquell territori liminar del sud d’Europa només eren una última baula en la història d’un antagonisme llarg i terrible. Des dels temps del baix imperi romà, el primer del qual ens arriben testimonis i proves arqueològiques categòriques dels aguaits de la malària, la conquesta de les planes i la bonificació de terres baixes, que quedaven negades en temporades humides per a romandre després estancades a l’estació seca, ha suposat un repte formidable. De manera molt acusada a les ribes del mediterrani, on la malaltia ha estat endèmica fins abans d’ahir, els drenatges d’aigua i el combat contra els desbordaments de sèquies i canals que en cegaven la circulació va ser una preocupació primordial per a la supervivència. Els segles XV i XVI són un tombant cabdal d’aquesta lluita, que s’obre camí no sense formidables obstacles i derrotes. Els brots i les crisis paludoses són continus, les temptatives avortades també. Les terres de marge són pobres i els recursos migrats, les bombes i tècniques de dessecació precàries i n’hi ha prou amb afluixar una mica perquè el pantà i l’anofeles recuperin el terreny perdut. Els enginyers holandesos del cinc-cents han començat a obtenir considerables fruits de la seva ciència, però tot i així no afermaran la seva victòria fins molts segles més tard. O no és el paludisme qui el 1795 delma cinc sisenes parts de la guarnició francesa de l’illa de Walcheren i encara el 1809 derrota per si sol l’exèrcit anglès estacionat a Zelanda?

Itàlia és probablement un dels països més exposats a aquesta xacra. Els camperols llombards s’han de resignar a conrear les terres feréstegues de muntanya o bé arriscar-se a guanyar les fèrtils planures en unes condicions de salubritat i explotació que fan esbalair. Els qui s’hi avesen, són parcers i jornalers que treballen en règims no massa apartats de l’esclavitud. A Ferrara, la bonificació del Delta del Po, objecte d’interès dels seus ducs, s’aconsegueix amb un altíssim cost monetari i humà; i ben entrat el segle XIX la duresa de la vida als aiguamolls de la Toscana segueix provocant una forta impressió en els viatgers que la visiten. És la Maremma Amara de la cançó, on l’extirpació definitiva del mal no s’assolirà fins a l’època feixista, quan colons vènets s’hi traslladen i completen l’obra de bonificació iniciada el segle anterior. I és que el rerepaís venecià té experiència en aquestes penalitats: els afanys per a convertir en camps cerealistes regions com la vall de l’Adigio encara no han reeixit mínimament quan Montaigne la descriu com “una infinita extensió de marjals” al seu pas per la península transalpina. I què dir de Sardenya, on el paludisme no es donarà per eradicat fins que després de la segona guerra mundial s’hi posi en marxa un programa de la Fundació Rockefeller consistent en ruixar tota l’illa amb tones i tones de DDT, tècnica que també es va aplicar al Delta del Po i a les Llacunes Pontines?

També al Llenguadoc i als llits del Ròdan el problema s’acarnissa durant segles amb els llauradors dels arrossars i de la Camarga, sempre mancats de mitjans per a instal·lar-s’hi amb garanties. Ara em ve al cap el film Ridicule, que presenta a un imaginari marquès Grégoire Ponceludon de Malavoy que viatja de les Dombes a Versalles per mirar de trobar finançament per a uns drenatges, havent de travessar primer la fina xarxa de la burocràcia cortesana. La pel·lícula retrata molt bé una clau constant del problema: eren obres molt cares i que només podien escometre’s amb generoses dotacions estatals, sense que la recuperació de la inversió acostumés a ser ràpida i fàcil de “vendre”. Així, a la península ibèrica, gairebé tot conreu de plantació riberenca i delta s’ha hagut d’imposar també a aquests dos esmunyedissos enemics: els insectes i el desinterès públic. Alguns ho fan en època molt matinera. En el litoral català és l’aprofitament de les obres de regadiu àrab o els seus equivalents cristians -com el celebrat rech comtal del Comte Mir- el que permetrà que zones com Tortosa, el Maresme o a desembocadura del Llobregat gaudeixin des d’època medieval d’hortes fèrtils i salubres. Però no és sinó una afortunada excepció, com tantes zones d’Extremadura, el País Valencià, la Manxa o l’esmentat Guadalquivir provaven encara no fa setanta anys.

Per tot això, que després de tants segles de batre’ns, avui les regions on encara hi aguanta l’aiguamoll, un paisatge que jo m’estimo particularment, s’hagin convertit en objecte de protecció, ens parla del cert grau de civilització i equilibri que hem assolit amb un esforç fosc i anònim que convé recordar i agrair. I que ens els darrers temps s’estigui discutint en cercles científics si hi ha possibilitats reals que la malària torni a implantar-se a Europa té unes ressonàncies inquietants, però en certa manera poètiques. Encara que en certes parts del continent no sigui precisament la civilització i l’equilibri qui barri el pas a l’amenaça, sinó noves formes de salvatgia i corrupció.

Alexandria Última

Etiquetes

, , , , ,

Incitat per motius patronímics evidents, la matèria alexandrina va començar a enlluernar-me en l’adolescència. El personatge i les circumstàncies que l’envoltaren són suficientment coneguts i els seus fets prou eloqüents com per a no haver d’esplaiar-se en les raons d’aquesta atracció. Però més que tot allò que coneixem de la seva peripècia, que les fonts clàssiques i els relats biogràfics, m’han fascinat els ressons més apagats de la seva aventura, la forma vestigial i inesperada en la qual apareixen els fragments que ens parlen de la prolífica i inconcebible descomposició del mite; d’aquell món grec immens i nou i engolit pel temps que Cavafis, potser qui més i millor l’ha evocat, recrea en un dels seus enormes poemes.

Grec, però no només grec, és clar. Perquè és precisament el seu encontre amb orient i la manera en què s’hi empelta i dissol allò que em dispara la imaginació. No és doncs l’èpica militar, l’audaç travessa dels guals del Granico a trenc d’alba o la fulminant carrega de cavalleria de Gaugamela, les grans obres civils i les noves ciutats que es basteixen arran d’aquesta expansió o els oripells de les corts perses i babilòniques. Tampoc, no cal ni esmentar-ho, les matances i la rapinya que segueixen a tota conquesta. Sinó aquesta fosca raça de soldats que cansats d’una infinita campanya abandonen les armes i es van instal·lant per la Sogdiana i l’Oxiana, s’aparellen amb les dones locals, fonen creences i artesanies amb les dels pobles que els acullen i van sedimentant una cultura sincrètica que seguiria destil·lant els seus fruits durant segles i segles.

Amb gran astorament, però sense pretendre-ho de cap manera especial, he anat topant-me amb algunes d’aquestes insòlites persistències. Recordo, per exemple, una tarda ombrosa de tardor a un dels meus indrets favorits de Madrid, el Museu Antropològic, on vaig quedar captivat per un abillament militar del segle XVI procedent d’alguna regió de l’actual Afganistan i que en el seu disseny contenia traces innegables de motius panhel·lènics (una peça que, per cert, no he pogut localitzar al catàleg de la institució o reveure en successives visites i que, per tant, res excepte la meva convicció prova que no sigui un record inventat i en conseqüència un modestíssim apèndix d’aquesta capacitat de generar ecos del món postalexandrí). I també, com no, hi ha les estones passades resseguint el viatge de retorn de la llegenda des de Egipte o Bizanci a l’occident medieval, amb mollons com la prolífica saga novel·lística que suposà El llibre d’Alexandre, amb versions en una munió de llengües, del siríac al castellà i del georgià a l’islandès. O històries com la del cabdill albanès Gjergj Kastrioti, (amb insòlites familiaritats catalanes)  que adoptà el sobrenom d’Scanderbeu, derivació del turc Iskander Bey o Príncep Alexandre, per a ressaltar la comparació amb el general macedoni i prestigiar encara més les seves campanyes contra l’invasor otomà.

“Le triomphe d’Alexandre le Grand” de Gustave Moreau, una de les genials imaginacions que quedà seduïda pel deixant oriental de l’anàbasi alexandrina.

Però la meva atenció s’ha vist reactivada recentment per dos fets de natura diversa. El primer ha estat la visita als antics dipòsits soterranis del Canal d’Isabel II, on s’ha dedicat una exposició al Magne específicament centrada en els transvasaments que propiciaren les colònies gregues orientals: altament recomanable per a mantenir tesis com la que sosté aquesta entrada.
La segona és una petició que m’ha arribat per a participar en un llibre col·lectiu sobre pel·lícules preferides que hem de confeccionar entre periodistes cinematogràfics, directors i altre gent de la faràndula. Jo he hagut de rumiar-me força la meva tria de les 25 que més m’estimo, però en cap moment he dubtat d’incloure una de les obres més líriques, vibrants i crepusculars del gran John Houston: The man who would be king. El film presenta molts atractius que no cal justificar aquí, però sospito que part de la meva adhesió tan sòlida a aquesta narració prové d’haver-me ofert una de les primeres espitlleres per on albirar la llegenda dels pagans d’ulls clars i barbes rosses del Kafiristan, tinguts per descendents de les guarnicions deixades enrera en el replegament de les hosts d’Alexandre i que ben entrat el segle XIX encara esperaven el retorn del seu rei.

Jo, en canvi, no l’espero, però ell retorna sense que li ho demani i quan menys m’ho sospito. A vegades, en hores feixugues de la tarda en què hom es veu arrossegat a cert abúlic desànim, em prenc uns moments per a badar. La vista se’m perd llavors en la distància i, entre la calitja de l’horabaixa, em sembla imaginar un seguici d’ombres que avancen entre la pols i els roquerars del desert de Gedrosia: és l’exèrcit exhaust però encara no derrotat d’aquells macedonis que venceren les adversitats per anar cada dia una mica més lluny i guanyar una incerta Alexandria Escate. Altres nits, embriac d’alegria i d’amistat, de licors rars i exaltades músiques, ve sota la forma dels versos de Foix “Cal risc en mar i terra, i en l’art novella,/Per a besar un cos xop sota canyella/I caure als trenta-tres, com Alexandre!”
I la lluna irradia amb el seu misteri les nostres no menys heroiques revetlles.

Intermezzo taxonòmic

Etiquetes

, , , , ,



Un alegre menyspreu doblega el destí, així que mentre es resolen les meves diferències amb l’oligopoli espanyol de les telecomunicacions, em dedico a qüestions d’intendència domèstica, algunes llargament ajornades i altres obertes pel meu recent trasllat.
La més agradosa, ara que pot evitar-se l’amuntegament desordenat, ha estat l’arranjament de la meva biblioteca. La cosa, ho entenc, no té cap interès públic i és gairebé indecorós que m’hi regali aquí. Però com entre els lectors habituals d’aquest blog hi ha uns quants adelerats lectors, i fins i tot un parell de professionals d’aquest mester, potser hom trobi d’interès oferir-me parabéns o reblar-me el clau.
I és que després de rumiar-m’hi i de descartar l’adopció dels principals sistemes internacionals, que haguessin posat en evidència uns deliris de grandesa gens escaients a la meva modesta col·lecció, i de renunciar a la classificació editorial, aquella que prefereixo a les llibreries però sense sentit en una biblioteca privada heterogènia i més aviat dispersa, he optat per la arrenglerament temàtic, que té la virtut afegida d’exposar les meves volences i mancances.

Cal dir que opino que la funció principal d’adoptar un determinat ordre és servir al seu usuari, encara que hi puguin intervenir altres consideracions fantasioses com la de facilitar la orientació i el gaudi a un hipotètic hoste a qui es donés llicència per a furgar entre les lleixes.
Feta aquesta precisió i després d’algunes deliberacions, he procedit a la següent disposició:

1.Literatura de viatges (on s’ hi inclouen també col·leccions d’articles i volums amb un accent més geopolític, com els llibres de reportatges de Kapuscinki, per entendre’ns). Atès que és un gènere que m’interessa especialment i que motiva una part substancial de les meves adquisicions, exigia un apartat propi.
2.Llibres, monografies i revistes d’etnografia, entesa en un sentit no restrictiu i que incorpora aquelles novel·les on el tracte d’aquestes qüestions va ser el motor de la seva lectura, així com uns pocs tractats de músiques d’arrel. Secció pròpia per idèntics motius que l’anterior.
3.Literatura fantàstica. L´única ficció que compro de manera regular, sobretot aprofitant la fal·lera de la meva companya per la novel·la gòtica i d’aventures .
4.Altres gèneres literaris i assaigs, això darrer en una mesura tan modesta que no m’obliga a dedicar-hi més de mig prestatge.
5.Poesia. Secció sectaria compresa només per afins: Cavafis, Pessoa, Keats, Whitman, Saint John Perse, Pound, Estellés, Caballero Bonald, Baudelaire, Foix, Novalis, Claudio Rodríguez, Trobadoresca i un grapat més d’antologies.
6.Cinema, arts, jocs i còmics. Els dipòsits de la major part d’aquests contingents a casa dels pares no només m’alliberen del vast espai que em prendrien, sinó que també són un motiu més de joia en cada visita que els reto.
7.Cuina. Una ferma i segura font de periòdiques incorporacions.
8.Memòries i biografies. Una altra temptació constant, limitada gràcies als serveis de la biblioteca pública.
9.Història (i també alguna mínima coseta de política). No pas menyspreable, tot i que també en això el fons bibliotecari de l’estat em forneixi de la major part de material que em va sent precís.
10.Ciències. Sobretot naturals, amb certa presència de la neurologia destinada a créixer. També escollides obres de filosofia, sociologia o economia.
11.Lingüística i llengües aplicades, és a dir, diccionaris, gramàtiques, llibres de text i etc.
12.Llibres i revistes de música popular i moderna. Focus de conflicte casolà per la injustificada i sentimental, ho reconec, conservació d’antics i desfasats exemplars de tot plegat.
13.Guies i revistes de viatges. Un altre fotimer, cortesia d’Altaïr, Descobrir i National Geographic.

Com és lògic, arribar a aquest resultat m’ha comportat cedir a petites prevaricacions. Però la majoria de dificultats han quedat resoltes amb una mica de personalíssim sentit comú i principalment amb la capriciosa llibertat que dóna el poder absolut. Per exemple, com establir una distinció entre literatura fantàstica i aquella que ha de formar en els rengles de la ordinària? Una al·legoria de ressonàncies tan fabuloses com En els espadats de marbre de Jünger mereix participar de la primera o de la segona categoria? I quin lloc correspon a la Rayuela de Cortázar, a les Sonates de Valle-Inclán o, encara més pelut, a les tres versions de Moby Dick que roden per casa? I a la novel·la negra, sortosament molt absent d’aquestes antostes pel fet de llegir-la gairebé tota gràcies a manlleus a la mare o a la biblioteca municipal?
Per altre banda, què fem amb les memòries d’escriptors com L’Illa del segon rostre de Vigoleis Thelen o La novela de un Literato de Cansinos Assens? Les col·loquem a la fila quarta o a la vuitena? Per no parlar de l’excel·lent monografia coordinada per Lawrence Cohn sobre el Blues, potser la gènere més influent en la configuració de la música popular contemporània, però indubtablement una mina d’informacions etnomusicològiques?

Però ben mirat, aquests i altres dubtes són peccata minuta si els comparem amb el repte més dolorós que una tasca d’aquesta naturalesa imposa. Sí, amics, em refereixo a aquella temible missió que tot propietari de biblioteques coneix; allò que el meu amic M., sotmès a idèntiques pressions, descrigué com la “grave hora del expurgo”. Suposo que en casos desesperats només queda la solució que aplica n’Enric González : un entra, un surt. O sense anar tan lluny, aquella que Jacinto Antón tractà de dur a terme fallidament en similar situació, inspirat-se en el càstig enginyat per l’emperador Macrí a les seves legions derrotades: el delme. Com en el cas present no hi havia cap urgència i tota mesura hagués estat preventiva, m’ho he pres com un gimnàstica que em preparés per l’esdevenidor. No fa falta dir que m’hi hauré d’exercitar amb més energia, perquè la magre sega d’un exemplar arreplegat al metro i ja llegit de la Collita roja de Hammet i dues revistes de pa sucat amb oli és per a preocupar-se.

De moment, ells romanen al seu lloc, quiets i ferms a les files. Uns miren de fer la viu-viu, altres presumeixen fatxendes dels seus esplèndids lloms, n’hi ha que confien en passar desapercebuts i altres em tempten contínuament perquè els torni a fullejar, amb l’esperança que el record d’aquest moment em faci tremolar la mà. I si jo miro de refermar la meva voluntat i deliberació, ells es fortifiquen i s’arrelen en el seu nou casal cada hora que passa, disposats a lliurar-me, arribat el dia, una batalla sense quarter.

Plany i dispensa


Aquest blog es troba deturat no pas per falta d’esma, inspiració o temps (bé, d’aquest si que me’n manca una mica). La única raó d’aquesta suspensió temporal és la interrupció del servei de connexió a la xarxa, arran d’un canvi de domicili, que fa un mes i escaig que pateixo. Durant aquestes setmanes he mantingut amb el proveïdor (m’agradaria abstenir-me d’esmentar el seu brut nom en aquest sagrari d’amics, però millor que els conegueu tots: Telefónica o com vulgui que ara es faci dir aquesta farsa sinistra de companyia) una sèrie de converses delirants, que donarien per escriure una antologia del disbarat, la ineficàcia, la mentida i la indefensió.
El resultat és que he hagut de viure com un saltamarges de les xarxes alienes, aprofitant accessos en oficines i cases de parents i companys per a poder desenvolupar les meves obligacions professionals, impossibles de satisfer sense aquesta condició. I conseqüentment, no he gaudit de la mínima calma i ocasió per atendre aquest racó com desitjaria i mereixen el seus freqüentadors.

Potser tampoc sigui una gran pèrdua i potser, fins i tot, hagués estat un bon pretext per deixar de donar la murga. Però com m’han tocat els nassos i com la periodicitat dels meus lliuraments tampoc crec que sigui tan alta com per embafar més del compte, prometo tornar-hi aviat amb redoblades energies i compromís de no espaiar tant les compareixences: tip i fart, el passat divendres vaig procedir al canvi de subministrador i, si res ho impedeix, sembla que puc fixar el retorn d’aquí a poc més d’una setmana, dia amunt o dia avall. Fins aleshores, gràcies per la comprensió i gràcies a tots aquells que, segons observo a les estadístiques, encara han tingut l’humor de seguir deixant-se caure per aquest cau de derelictes, més derelicte que d’habitud.

De la part de la macedònia

Etiquetes

, , , , , , , , ,

(Autocrom d’Albert Kahn d’un grup de desplaçats turcs -probablement del sandjak de Selânik- durant la Primera Guerra Balcànica: un vell món s’acaba d’ensorrar.)

L’agost de 1903, a Kruševo, s’hi visqué un esdeveniment molt important, tot i que rarament es recordi com un dels episodis crucials del segle passat i que n’hagués pogut alterar el curs. En aquest vilatge de les muntanyes de l’actual estat macedoni hi hagué una insurrecció armada contra les autoritats senyorials otomanes que va portar a la instauració d’una fugaç república, esclafada militarment dues setmanes més tard.

La revolta va comptar amb recolzament de membres de totes les ètnies macedonies, i el seu comité revolucionari el formaren bulgars, valacs, arvanites i ortodoxes grecs de diverses llengues, serbis, albanesos  i fins i tot alguns turcs, tant cristians com musulmans. La proclama de Kruševo és encara un dels més bells manifestos polítics que es puguin llegir; l’utòpic intent de bastir al cor dels Balcans una república que respectés els drets de totes les nacionalitats i les exhortés a viure en germanor i llibertat sota un govern compartit. Especialment punyents resulten les paraules del seu redactor, Nikola Karev, quan s’adreça a aquells “pacífics i honestos veins turcs” que “es guanyen la vida amb sang i suor” i que “car des del temps dels nostres avis i besavis hem viscut junts com a germans en aquesta terra, considerem part de nosaltres i voldriem que ho romanguéssin sempre.” I els convida a aplegar-se sota la senyera de la Macedònia Autònoma (quina? ja us ho fareu!),  sense la temença que ningú vulgui convertir-los al cristianisme, saquejar les seves propietats o deshonrar les seves dones,  “no només perquè us considerem germans, ans perquè també sentim llàstima per vosaltres, com a germans, i entenem que sou esclaus del sultà i dels seus beys, efendis i paixàs, esclaus dels rics i poderosos, esclaus dels tirans, com nosaltres mateixos.”

En una paradoxa cruel de la història, correspongué a un imperi declinant, que s’havia preocupat molt més pel compliment de les lleis i pel cobrament dels impostos que per l’etnicitat o religió dels seus subdits, sufocar amb desmesurada violència la sublevació. I les conseqüències de la repressió i la desfeta havien de ser devastadores. Avortada l’aposta de Kruševo, arribà l’hora d’un conflicte entre bàndols ja definits per un estricte criteri nacional i que aplicaren llur lògica excloent per tractar d’assolir les seves aspiracions: la consolidació d’un estat amb un llevat tan fortament racial com el grec, el paneslavisme protoiugoslau, el panbulgarisme o l’emergència del nacionalisme turc; la trencadissa de les guerres balcàniques amb les seves netejes ètniques i la fi de la convivència rumelia entre pobles, que després enllaçaria amb la catastrofe de la Gran Guerra i que cueja fins avui amb les ferides obertes de la desintegració de Iugoslàvia o el nyap afrontós de la constitució d’un nou estat-nació a Kosovo.
Perquè és a aquesta darrera entelequia política tan asfixiant a qui devem moltes de les pitjors hores de la història del nostre continent.

Però si el llegat de Kruševo ens ha arribat esmorteït és també perquè ha estat vampiritzat sense miraments pels hereus dels qui s’encarregaren d’esquarterar-lo: la històriografia búlgara no s’ha estat de consignar que darrera aquells fets hi bategava inequívocament llur irredemptisme nacional, que només per la força imperativa de les armes hagué de renunciar a reunir sota un sol sostre a la totalitat dels bulgars. I evidentment troben que la pretesa dels seus veins de considerar aquells dies d’agost com la fita fundacional d’una discutida identitat macedonia moderna és només l’inici d’una falsificació secessionista. Els grecs, és clar, sempre han fet la viu-viu amb aquesta teoria, com amb qualsevol cosa que serveixi per a sotscavar la mateixa noció d’una Macedònia multiètnica i no hel·lènica, sense deixar de recordar alhora la ilegitimitat històrica dels anhels bulgars o la legitimitat dels propis. Mentre que els albanesos tampoc han volgut renunciar a magnificar-ne la pròpia intervenció.
Per la seva banda, els aromanesos, aquest poble difús i transnacional de qui caldrà parlar en un proper apunt, que mai ha sentit la pruïja de constituir-se un estat i que precisament per això exemplifica la possibilitat d’una intensa vida comunitària sense la necessitat d’atrinxerar-se rere unes fronteres, però que també ensenya la fragilitat extrema de qui s’ha ressistit a immolar-se a aquesta pulsió, han quedat  reduïts a comparsa d’uns esdeveniments en què tingueren cabdal protagonisme, entre altres motius perquè a Crushuva hi eren majoria.

Per tot això, Kruševo, lluny de l’anècdota, ens parla a nosaltres europeus de qui som, de qui haguessim pogut ser i fatalment  no hem sigut  i ens interroga sobre qui volem ser.  I ens dóna una lliçó clara sobre la identitat, aquesta cosa que vivifica quan es permet que sigui obliqua i oberta, però que paralitza quan se l’empresona amb límits ferrenys i obsessions maniaques. Quelcom que només se sap exactament en què consisteix quan no se’n parla, però que queda convertida en pàlid espectre en el moment que se’n pontifica amb grotesca grandiloqüència i afany de totalitat. Kruševo, i sortosament no és l’únic far d’aquesta esperança, ens empeny a pensar en formes més altes de compartir la nostra diversitat i oposar-nos a fórmules odioses on la por i la idolatria a la pàtria, amb llur tirànica exigència d’exclusivitat, són els únics principis rectors. Contràriament, és perquè estimem allò que som, i perquè l’amor més sòlid es aquell que també pot expressar-se amb la ironia i la desmitificació, que no tenim dret a ofegar-lo amb tensions d’absolut i opressives promeses de retorn a imaginàries pureses primigènies. I per aquesta mateixa raó que molts tenim en aquest remot poble de Macedònia, com en altres germans seus avui esborrats del mapa, un país de l’ànima.

Dels noms de les coses II

Etiquetes

, , , , , , , ,

 

 

“Els planassos, el camp de la riba i el camp del Xisqué, els fessolars, les comes de dalt i de baix, els solans, la feixa del Tei i la feixa del Saubeia, el camp dels Morunys i el de la font. I el pare encara en tenia algun altre que ara no recordo com li dèiem”

La recitació de l’àvia em fa l’efecte d’una salmòdia màgica. Els noms dels conreus que un dia foren propietat de la família em porten remors d’un passat on la vitalitat de l’existència rural es traduïa en la identificació precisa de cada tros de terra. I ho fa amb la ressonància d’una llengua orba i vigorosa.
Una toponímia variada i abundant és una manifestació d’una vida plena i compartida, d’ un amor i cura en viure-la que s’expressa amb l’afany de copsar-la amb exactitud i fidelitat. Com recorda el geògraf quebequès Henri Dorion ”El nom de lloc és alhora propietat de ningú i de tothom. Si és posseït d’alguna manera, ho és per la memòria col”lectiva. És agafat en préstec pels usuaris, en el benentès que l’ús pot modificar l’objecte del préstec. Perquè el nom de lloc és abans que res un mode de comunicació, alhora que un testimoni del context del seu origen, com també de les seves transformacions i de tot allò que les mateixes transformacions testimonien.”

Però la lletania de la iaia Elvira també em transmet la nostàlgia per un univers camperol que no ha deixat d’afeblir-se en els darrers 86 anys que ella carrega al gep. Qui sap si també, com molts altres usos i savieses, tot aquest patrimoni corre el risc d’esvanir-se: la nostra cartografia vital ja no és aquella i la gent a qui correspon mantenir-la i posar-la al dia aguanta amb penes i treballs.
Com exposava John Berger en la seva “Porca Terra”, la pagesa ha sigut sempre una classe de supervivents i per tant no s’ha de subestimar mai la seva capacitat de resistència. Tanmateix, els canvis socials del segle XX amenacen de fer-la desaparèixer o de desfigurar-la d’una manera radical i malaurada. Ho explicava Xuan Bello, precisament arran de la seva pròpia relectura de la novel·la-assaig de Berger: la modernització del camp, un eufemisme d’eliminació, ha implicat ben sovint el vinclament de les famílies de petits llauradors, que han deixat de ser una unitat productiva autosuficient i de formar amb les altres del seu entorn un teixit solidari i coherent per anat passant a dependre dels interessos d’aquells que en financen i en compren la producció: indústries ultraespecialitzades i agrobusiness sense contemplacions que forçosament comporten la substitució d’una determinada cosmovisió i l’arrasament conseqüent de formes de relació i coneixement belles i venerables. Un canvi antropològic que em provoca una aprensió fàcil de comprendre.

No, no tinc una imatge idealitzada del terròs. Més aviat tinc ben present una frase de la iaia que apareix moltes vegades quan jo li demano que m’expliqui coses de la seva joventut: “El millor que vaig fer quan va morir el pare va ser decidir baixar amb la mare de Saldes a Berga. Aquella mena de vida s’ha d’haver passat per saber com n’era de difícil.” I conec la perspectiva de molta altra gent que no ha pres encara aquesta decisió i que recorda que el camp no és el lloc idíl·lic que els pagesos han de mantenir intacte perquè els urbanites ens hi puguem refocil·lar quan hi anem de cap de setmana.
Però per aquest mateix motiu, sento una deferència tan desperta i respectuosa per tots aquells que, conscients d’aquestes dificultats, han perseverat en la recerca de solucions i alternatives per a mantenir la autonomia i revifar les formes de cultura lligades a la terra sense renunciar a part de les oportunitats i comoditats que ofereix la modernitat. O bé per aquells que han assumit el compromís de participar d’aquesta represa i aportar les seves destreses per plantar cara als nefastos models dominants no només amb xerrameca, sinó amb la seva implicació personal en formes repensades d’habitar el camp.

Potser per això quan em topo amb vella toponímia hi trobo un sentit enllà del sentimental o de la utilitat militant en matèria lingüística. És el penó d’una quimera. Un indici de redempció: l’enllaç entre els vells entestats a conservar-la i els joves entestats en fer-la viva i seva un cop més.