Fata morgana literària

Aquest divendres, mentre amb el meu lletraferit amic Miguel trèiem la pols al De Vermiis Mysteris de Ludwig Prinn i a altres volums de la blasfema biblioteca imaginària del cercle Lovecraft, se’m va acudir dedicar una entrada a un subgènere que m’agrada molt: el de les ressenyes de llibres inexistents.
De papers ficticis que sostenen novel·les o fins i tot cicles narratius sencers, com l’esmentat Necronomicon, n’hi ha un doll. És prou conegut el profit que d’aquests jocs d’erudició en va treure Jorge Luis Borges, o entre nosaltres Joan Perucho, i ara recordo que una peculiar perversió metaliterària –la d’un llibre capaç de matar al seu lector- és el fonament de la primera obra d’Enric Vila-Matas, un altre conreador del gènere.
Però no parlo d’aquesta categoria diguem-ne instrumental d’artificis, sinó d’aquells on esdevé un fi en si mateix.

El més hilarant i despietat volum d’aquesta mena que ha arribat a les meves mans és La literatura Nazi en América de Roberto Bolaño. Consisteix en 30 gloses de presumptes escriptors reaccionaris, feixistes, supremacistes o filonazis i dels seus fingits treballs, sovint apareguts en el context d’editorials semiclandestines com Cuarto Reich o Revista Literaria del Hemisferio Sur. L’exposició balla entre la mordacitat còmplice i el sarcasme gruixut (impagable l’oficial escàpol de la Gestapo que cau fulminat per un infart mentre mira un partit entre les dues Alemanyes al mundial del 74, per exemple), però l’enginy serveix a Bolaño per a donar una gloriosa repassada al rerefons d’un continent amarat d’aberracions ideològiques i d’una vida social i literària amb tanta tendència a transcendir allò que Carpentier va definir com “lo real maravilloso” per a precipitar-se en les seves manifestacions més grotesques. En certa manera, alguns passatges i personatges es poden llegir com un roman à clef, però la seva imaginació mistificadora no ens estalvia crueltats -com la d’un autor de sèrie negra brasilera que compon històries mercès a la seva experiència en esquadrons de la mort o la d’un poeta d’avantguarda nascut en una colònia de nazis xilens (transsumpte de Colonia Dignidad)- que treballen com un mirall deformador de la realitat americana. La última i més torbadora semblança és la de Ramírez Hoffmann, una sinistra al·legoria que deixa molt mal cos i que seria la sement de la seva posterior obra Estrella distante. No cal dir, que és un títol que recomano sense reticències.

Més conegut, tot i que no sabria dir si realment més llegit, és un llibre de similar funcionament de Stanislaw Lem: El buit perfecte (traducció catalana, no gràcies!). Es tracta, però, d’un a obra més àrida i exigent, en part perquè la lectura del polonès sempre demana uns coneixements de filosofia (i especialment de filosofia de la ciència) que se’ns fan costeruts a qui no els posseïm i en part perquè molts dels gèneres i nocions que parodia poden haver perdut vigència. Però, tot i així, conté algunes de les pàgines més incisives d’un dels autors que més seriosament s’ha qüestionat els límits de la literatura i de la representació. I així, el seu humor lacònic i esmolat, se’n fot del Finnegans Wake de Joyce, del nouveau roman i fins i tots del propi Lem i la seva obra especulativa. I per si no bastés, en l’endemig, s’hi troba una de les meves peces preferides del passat segle: la falsa recensió d’una distopia sobre un grup d’oficials de les SS que funden una carnestoltesca imitació de la societat cortesana francesa del set-cents. És Gruppenführer Louis XVI, que per cert no desentonaria gens en el llibre de Bolaño.

D’una ambició menor, però no exempt de mala bava alhora que també de malenconiosa tendresa i de señardá, és Pantasmes, mundos, laberintos, una col·lecció d’apòcrifs asturians escrita pel gran Xuan Bello. La gràcia de l’artefacte resideix en la manera com Bello ajusta comptes amb algunes carències i esperances fallides de la petita literatura de la seva llengua i, a la vegada, es fingeix d’estar-les conjurant. Potser perquè com diu en un dels seus rescats “ún vien dase cuenta que d’una manera misteriosa la vida d’una sociedá vencida –toes lo son o lo acaban siendo- pue perdurar a través d’unes páxines escrites con fervor.”

En darrer terme, i encara que ja m’hagi allargat massa, no voldria deixar de fer justícia a un dels més rars i heterodoxes escriptors del segle XX, Juan Rodolfo Wilcock, i a la seva obra cabdal: La sinagoga dels iconoclastes (sense novetat en el front: de traducció catalana no n’hi ha ni se n’espera). Una sèrie de retrats d’escriptors inexistents i de personalitats esperpèntiques que fa esclatar riallades per a congelar-les tot seguit amb albiraments molt inquietants i girs d’un insospitat patetisme.
El seu primer capítol, Aaron Rosenblum, em sembla encara un dels exemples més divertits i reeixits d’aquesta literatura de marge que es construeix amb filagarses del no-res.

“Fui sobre agua edificada”

Per a l’emperadriu i els seus lleials servidors

(Il·lustració de Gustavo Rico per a una faula d’assumpte històrico-tavernari que algun dia ens animarem a (auto)editar)

L’aigua de Madrid, la que baixa de qualsevol aixeta vull dir, és d’una qualitat excel·lent i suporta airosament tota comparació que us vingui de gust fer-ne. I és ben natural que sigui així, perquè aquesta va ser la raó de la seva fundació.
La discutida etimologia del nom de la ciutat, que Déu me’n guard de pretendre despatxar-vos aquí, estableix l’existència d’un ètim llatí /matric(e)/, és a dir, rierol o torrent, que va ser posteriorment arabitzat i va evolucionar fins el present Madrid. Hipòtesis alternatives, avui prou discutides, al·ludien a una traducció intermèdia d’aquest Matric(e) a l’àrab /magrà/, al qual s’hauria afegit un sufix romanç d’abundància (-et); així com a un cultisme llatí del segle XII –matric-via-aquae-, traducció del nom àrab Mayrït. Tant se val. Totes comparteixen un mateix tret: la riquesa en aigües de l’indret. I es tenen poc dubtes que va ser aquesta facilitat d’aprovisionament, unida a la seva situació entre els ports i passos del sistema central, la que va convèncer els àrabs per alçar-hi una fortificació i establir-s’hi de forma permanent.

Però no es tractava pas, com podria pensar-se, de l’aigua del Manzanares, massa llunyana per resultar convenient, sinó dels corrents subterranis d’aigües subàlvies que fluïen sota la vila. I amb els seus proverbials coneixement hidràulics, van crear un sistema de mines, canals de captació i pous que fornien a la ciutadella de l’element vital per a la seva subsistència. Son els anomenats viajes –via aquae en llatí- abans esmentats i que, emparentats segons els arqueòlegs amb els qanawat de l’Iran, els jttar del Marroc o els foggara de Tunísia, són els primers de la seva espècie documentats a la Península Ibèrica.
Parlem d’una xarxa de la qual se n’han trobat molts vestigis en excavacions recents i, encara més sorprenent, sobre la qual en època austríaca es va bastir el sistema de captació que, convenientment reformat i adaptat, encara serveix al Canal de Isabel II per complir aquesta funció al centre de la ciutat.
No estranya doncs que el lema del primer escut de la ciutat tingués ben present aquest seu tret determinant: “Fui sobre agua edificada.”

L’element aquàtic, de fet, té també un gran protagonisme en altres mites d’origen de Madrid. Parlem concretament del seu patró Sant Isidre, a qui encara a finals del s.XIX se’l treia en processó per demanar-li pluja i que com recorden uns versets a la font que li és consagrada: “Cuando Dios quería/aquí agua había/¡Oh ahijado tan divina,/como el milagro lo enseña,/pues saca agua de la peña/milagrosa y cristalina!”.
En efecte, entre les seves gestes principals hi trobem la d’haver fet brollar dues vegades aigua d’un penyal i, encara més significatiu, la d’haver salvat al seu fill caigut a un pou pel mitjà de fer pujar les aigües fins al brocal, aconseguint que surés i en pogués eixir sa i estalvi.

Una pertinaç insistència que ha arribat a donar peu a suggeridores teories per part de la càtedra de Història Medieval de la Universidad Complutense: tenint en compte que Madrid no tenia població autòctona abans de l’ocupació de Muhàmmad I i que, segons les cròniques, Isidre no hauria nascut abans de 1082, això és, quatre anys abans de l’ocupació cristiana d’Alfons VI, els pares del sant havien de ser descendents dels colons musulmans que s’instal·laren a Castella en els tres segles precedents. O per dir-ho d’una altra manera, que Isidre hauria nascut musulmà. I el detall d’una sínia de cadufs, emblema de la enginyeria hidràulica àrab, cisellada a l’arca primitiva on va ser soterrat aporta un gens menyspreable matís a la hipòtesi que Isidre hagués arribat a rebre aquesta formació dins la seva comunitat i abans de llur conversió.

Així doncs, una presència invisible i constant, sorda i mística, que hom pot evocar cada vegada que demana un got d’aigua fresca a un taverna de Madrid. Un got que fins i tot, com explicaré en un altre lloc i format, podria perfectament venir d’aquestes remotes fondàries. Perquè com explica certa rondalla, els vells cellers madrilenys tenien cinc aixetes: una pel vermut, una pel sifó, una altre per la cervesa, una quarta que abastava d’aigua i una cinquena que ningú sabia perquè servia, però que es deia, no obstant això, que comunicava amb les deus subterrànies de la ciutat.
Jo, en al·lucinada recerca, encara he arribat a veure les cinc aixetes en llocs com la Bodega Rivas del Carrer Palma.

PD: En els termes etimològics de l’entrada hi manquen alguns signes fonètics que ara em costaria incorporar al meu editor de text. Per exemple, la y de Mayrit és una jim i per tant, en transcripció castellana, li faltaria un accent circumflex invertit per a representar-la. Donat que en fem una transcripció catalana, potser fos legítim escriure Majrit, però com desconec si hi ha una tradició escrita que recolzi aquesta transcripció, em fa una mica de respecte. Que els arabistes que sovintegen aquesta pàgina perdonin la meva peresa i, sobretot, la meva ignorància.

Remor d’ insectes nocturns

Chetham’s Library de Manchester

Els trets principals de la història, amb petites variacions aportades pels seus deixebles, la va establir el mestre. I en la seva essència, no ha conegut esmenes:
Abdul Al Hazred va ser un poeta i filòsof iemenita nascut a Sanaà vora el 700 d.C i que, després de fer pelegrinatges a les ruïnes de Babilònia i als subterranis ocults de Memfis, va romandre deu anys en les desertes solituds del Rub’ al-Hālī. És allí on presumptament va rebre dels djins les revelacions que el durien a escriure el Kitah Al Azif (“La remor dels insectes de la nit”), el grimori que descriu els rituals arcans que cal observar per desvetllar de la seva letargia a primigènies deïtats que van dominar la terra en temps oblidats i trencar els segells que els mantenen allunyats de la nostra dimensió. Un llibre la sola lectura del qual condueix a la follia i exposa als més ominosos perills.

L’obra manuscrita va circular secretament entre iniciats fins que l’any 950 d.C. un savi de Constantinoble, Thedorus Philetas, va fer-ne una traducció grega a la qual va donar el títol amb què s’ha fet tristament cèlebre: el Necronomicon.
Només un segle més tard, el patriarca Miquel I Cerulari ordenava cremar-ne totes les còpies i aquí hagués pogut acabar el seu sinistre pervenir si el Pare Wormius, un frare dominic; no n’hagués trobat una compilació fragmentària a Egipte el 1228, l’hagués reconstruït i l’hagués vessat al llatí.
És aquesta versió la que, malgrat l’anatema de Gregori IX i la persecució de l’església, va conèixer com a mínim dues impressions: una alemanya al segle XV i una toledana en castellà al segle XVII, i la que al llarg de tots aquest segles estigué darrera de nombrosos espants sobrenaturals i, segons Jacques Bergier, de l’eclosió de la bruixeria en l’Europa moderna.
L´últim exemplar grec del que hi hagué notícia va cremar-se en un incendi a Salem l’any de gràcia de Nostre Senyor de 1692, i el darrer d’àrab va ser engolit pel gran terratrèmol de San Francisco. De còpies llatines n’hi havia dues de localitzades en el moment de difondre’s aquesta història, a finals dels anys 30: una a la Biblioteca Nacional de París i una altra a la biblioteca del Museu Britànic de Londres, mentre que de la castellana se’n servaven tres: la de la Universitat de Buenos Aires, la de la Widener de Harvard i la de a Universitat de Miskatonic a Arkham.

Fins aquí la ficció que amb més o menys traça va escriure Howard Phillips Lovecraft per explicar la peripècia d’aquest execrable tractat màgic que apareix en molts dels seus relats. I ara ve la part més divertida del cas: quan el Necronomicon s’emancipa dels seus creadors i pren vida pròpia. August Derleth, albacea(*) i continuador de l’obra de Lovecraft, en detecta les primeres manifestacions l’any 1962, quan en una publicació bibliòfila seriosa apareix aquest anunci de venda:

Alhazred, Abdul. Necronomicon, Espanya 1647. Enquadernat en pell una mica esgarrapada i descolorida, altrament en bon estat. Nombrosos gravats en fusta, signes i símbols màgics. Sembla tracta (en llatí), de màgia cerimonial. Ex libris. Segell a les guardes indica procedència de Biblioteca Universitat de Miskatonic. Millor postor.

Serà el primer d’una llarga sèrie d’anuncis que encara es propaguen avui per avui aprofitant la xarxa, amb esperit purament lúdic o amb més inconfessables i pecuniàries intencions. I és que en aquest ludibrium erudit, esdevingut popular com les millors llegendes, hi han participat fins i tot personatges gens sospitosos: s’assegura que va ser el mateix Jorge Luis Borges qui va crear-ne la fitxa de la Biblioteca Nacional Argentina, mentre que a la UCLA hom s’havia pres la molèstia d’introduir-ne una referència al seu catàleg amb exquisit sentit de l’humor, incloent-hi una signatura que remetia a la secció de llibres que no podien consultar-se. Torres Oliver, traductor de Lovecraft a l’espanyol, digué haver-ne localitzat una més a L’Arxiu de Simancas, en castellà antic i traduïda a Lleó cap a 1300, i a poc que navegueu, podreu trobar moltes altres branques d’aquesta deliciosa mistificació. Jo mateix m’he topat amb gent creia que el Necronomicon era un grimori autèntic i, fins i tot, que asseguraven convençuts que Lovecraft només havia confessat la seva autoria sotmès a secrets xantatges de perilloses societats ocultistes.

¿Per què us explico tot això? Bé, perquè els sacerdots de la faction acostumen a oblidar que la ficció, des del moment en què s’enuncia, passa a ser real. És a dir, deixa rastres reals, resseguibles i que malgrat el seu origen il·lusori intervenen i modifiquen la realitat, i que per tant aboleixen la distinció bastant miop i curteta entre fiction i faction. I això és una constatació que sempre m’ha interessat molt: de la vida imaginaria també en pot germinar vida veritable. O la naturalesa imita a l’art, que diria Oscar Wilde.

*veure comentaris

Aver l’imperi per rason

Les vides i razós dels trobadors m’han suposat una font continua de felicitat i meravella. Aquestes peces en prosa, probablement inspirades per les explicacions de les composicions i per les noticies de la vida dels seus autors que recitaven els joglars encarregats de difondre-les, han arribat fins a nosaltres gràcies a les compilacions en cançoners que en feren uns pocs autors –se sospita que molt assenyaladament n’Uc de Sant Circ- a les acaballes del s.XIII i començaments del segle XIV, quan la lírica occitana ja començava a defallir.
Les edicions diplomàtiques de la vintena de manuscrits on apareixen vides i razós i els treballs de divulgació d’especialistes com en Martí de Riquer ens permeten accedir a la totalitat d’aquest preciós corpus, d’antuvi menystingut pels acadèmics, però que ha acabat essent acceptat com el més fiable i ric niu d’informacions sobre els trobadors i el seu món que ha arribat als nostres dies. Àdhuc d’alguns d’aquests poetes és l’únic testimoni que en tenim.

Com d’aquesta matèria doctors en té l’església, i com qualsevol resum rabent i matusser només serviria per indigestar als qui encara no hagin tingut la fortuna de topar-se amb aquest tresor, deixeu-me que avui us n’ofereixi només un tast.
Probablement es tracti d’una de les vides més conegudes i reproduïdes, tant per la notorietat i extravagància del personatge que retrata com per l’indubtable encís que desprenen els seus fets i circumstàncies. Però tot i així, crec que és una esplèndida manera d’enllepolir els llecs i oferir-los una ferma promesa de moltes hores de gaudi futur. I a més a més, em permet una petita broma privada, especialment dedicada a una futura emperadriu i a l’amic que l’ha de coronar (i a qui avui, encara que tingui altra feina que llegir aquestes cabòries, potser pugui fer falta una mica d’esbargiment inofensiu).

Així doncs, aquí va la Vida de Peire Vidal, que diu així:

Peire Vidals si fo de Tolosa. Fils fo d´un pelicer. E cantava meilz c´ome del mon. E fo dels plus fols omes que mai fossen; qu´el crezia que tot fos vers so que a lui plazia ni qu´el volia. E plus leu li avenia trobars que a nuil home del mon, e fo aquels que plus rics sons fetz e majors fulias dis d´armas e d´amor e de mal dir d´autrui. E fo vers c´us cavaliers de San Zili li tailla la lenga, per so qu´el donava ad entendre qu´el era drutz de sa muiller. E.N Ucs del Baus si.l fetz garir e medegar. E quant fo garritz, el s´en anet outra mar. De lai el amenet una grega, que il fo donada a muiller en Cypry. E.ill fo dat a entendre qu´ela era neza de l´emperador de Costantinopoli, e qu´el per lei devia aver l´imperi per rason. Don el mes tot quant poc gazaingnar a far navili, quél crezia anar l´emperi conquistar. E.n portava armas emperials e fasia se clamar emperaire e la muiller emparariz. E si entendia en totas las bonas dompnas que vezia e totas las pregava d´amor; e totas li dizion de far e de dir so quél volgues. Don el crezia esser drutz de totas e que chascuna moris per el. E totas vetz menava rics destreirs e portava ricas armas e cadreilla emperial. E.l meiller cavallier del mon crezia estre e.l plus amatz de dompnas.

(I que em perdonin els meus esforçats mentors en occità medieval, traduirem a cremadent i sense escalfar-nos el cap amb la puntuació com : « Peire Vidal fou de Tolosa. Fill fou d’un pellisser. I cantava millor que cap home del món. I fou un dels homes més folls que hi ha hagut, car creia que era cert tot allò que li plaïa o que volia. I més senzill li era trobar que a ningú en el món, i fou aquell qui feu més rics sons i digué més follies d’armes i d’amor i de maldiença. I és cert que un cavaller de Sant Gil li tallà la llengua perquè donava a entendre que era amant de sa muller. I n’ Uc dels Baus el va fer guarir i recuperar. I quan estigué guarit se n’anà a ultramar. I d’enllà se’n vingué amb una grega, que li fou donada per muller a Xipre. I li fou donat a entendre que era neboda de l’emperador de Constantinoble i que per aquesta raó tenia dret a l’imperi. Així que va invertir tot el que pogué guanyar a fer una flota, car creia que aniria a conquerir l’imperi. I portava armes imperials i es feia anomenar emperador i a la muller, emperadriu. I s’enamorava de totes les bones dames que veia i a totes pregava d’amor, i totes li deien que farien i dirien allò que volgués, fet pel qual creia ésser amant de totes i que totes morien per ell. I sempre duia rics corcers i riques armes i seia en un tro imperial. I el millor cavaller del món creia ésser i el més amat per les dames.)

PD: La vida de Vidal ens diu que el cavaller de Sant Gil li va tallar la llengua perquè deia que era “drutz de sa muiller”, que en els codis de la poesia trobadoresca significa el grau en el qual l’amor s’ha consumat, a diferència del fenhedor o pregador, que encara no ha aconseguit que la dama l’hagi acollit sota els seus llençols.

Morenitos y gitanos (però no jueus)

D’uns anys ençà, gràcies als afanys vindicadors d’Enric Cassasses, de les Edicions de 1984 i d’ un grapat d’entusiastes, Juli Vallmitjana ha començat a abandonar l’ostracisme que ha patit durant poc menys d’un segle. Les seves obres nasqueren ja amb l’estigma de la intempestivitat: mentre la Catalunya literària s’escarrassava a cercar un determinat classicisme modern i cosmopolita de la mà del noucentisme, Vallmitjana es decantava pels retrats, les rondalles i les estampes d’assumpte marginal i d’estil polimòrfic que difícilment podien tenir encaix en el cànon d’orsià que tan pregonament començava a marcar l’estètica d’aquell temps.

Perquè les peces narratives o teatrals de Vallmitjana són immersions en una Barcelona interessadament preterida per les autoritats de tots els signes: la del gitanos paupèrrims d’Hostafrancs i Montjuïc, la de la murrialla que malviu de furts i deixalles a les coves del Morrot i als terraplens dels afores, la de l’hampa miserable que s’arraïma en bordells infectes i s’acoltella per una mala paraula, la dels malfactors, meuques, pinxos i captaires suburbials que habiten les barraques de Can Tunis i s’embriaguen a les tavernes més polloses del món.

Deixant per una altra oportunitat la discussió sobre la tècnica atrabiliaria o la fidelitat etnogràfica de peces com Sota Montjuïc. Criminalitat típica local o La Xava, avui ens escau alabar la força i varietat nerviosa dels seus registres o la originalitat i compromís d’aquesta tasca. Correspon a Vallmitjana el mèrit d’ haver cartografiat un univers que estava a punt de descompondre’s o, si més no, de transformar-se sense remissió. Per exemple, li devem un dels molt escadussers testimonis escrits de la xava, la parla dels inframóns barcelonins de principis de segle i probablement l’últim dels argots de substrat principalment català que ha existit, així com del caló, el pidgin que amb vocabulari romanò però gramàtica catalana o castellana parlaven bona part dels gitanos del país i, com la xava amb qui mantingué tants punts de contacte, ara reduït a una mínima expressió.

Amb aquestes orientacions, no crec que em calgui argumentar gaire la simpatia que sento per aquest quimèric argenter i els seus esforços. I tampoc la curiositat que tinc per aquells que va prometre però que mai, que es tingui noticia, va poder completar.
I es que en un prefaci a De la raça que es perd ens avisa que “El mateix que hem fet amb els calós ho estem iniciant en una altra raça que també ha sofert com ells tota mena de vexacions.”
Gràcies als records de Màrius Güell recollits en Els singulars anecdòtics de Plàcid Vidal, Julià Guillamón ens ajuda a identificar aquest misteriós propòsit: “Ara fa molt de temps que no l’he vist. En les darreres vegades que vaig parlar amb ell va dir-me que estava estudiant el llenguatge dels jueus, per a poder escriure referent a aquesta nissaga, i que no escriuria res més, absolutament, fins que el sabés.”

És una veritable llàstima que fes cas de la seva promesa i que des de la publicació original d’aquelles ratlles del seu pròleg al 1917 fins a la seva mort el 1937 no oferís cap novetat sobre els seus progressos. Encara que com ens explica la bibliografia tan gentilment oferta pel mestre Alfonso –excloent-ne la mistificada, és clar- la causa més probable d’aquest silenci podria ser que s’adonés que feia salat, sempre en el supòsit que mai hi hagués hagut res a descobrir. Perquè la llengua dels jueus catalans abans de l’expulsió era la mateixa que la de tot fill de veí, aljamiada quan convenia i amb algun manlleu hebreu si voleu, però sense res que la pogués distingir de la dels seus compatriotes cristians. I després de l’expulsió, si sobrevisqué algun temps, no sembla sensat afirmar que ho fes més enllà del segle XVI (i encara d’això crec que no n’hi ha proves fermes). És a dir, va ser ràpidament absorbida per la koiné romanç de base castellana però préstecs de tots els altres romanços ibèrics que anaren confegint aquells que anaren a la diàspora.

Sí, és cert que de vegades apareixen algunes fonts espectrals que contradiuen aquesta visió: que si una petita comunitat a Salònica fins a la Segona Guerra Mundial!, que si una darrera parlant morta a Veneçuela als anys cinquanta del segle passat!!, que si una publicació judeocatalana a Jerusalem fins els anys 80!!!, però mai les he trobat acompanyades de cap vestigi que permeti comprovar-ho, de manera que fins que algú tingui la cortesia d’oferir-lo, haurem de concloure que ni un aparell de recerca tan refinat com el de Juli Vallmitjana va ser capaç de reeixir en aquesta veritable missió impossible.

Quaderns de Sardenya I: Lloança de les fades

Cavitats excavades en cingleres, cambres guanyades a la roca viva amb rudimentàries eines de pedra, tota Sardenya està foradada per una munió d’hipogeus –s’estima que el seu nombre supera els 2.500- on els primitius pobladors de l’illa tornaven les despulles dels seus a la Deessa Mare.

Veritables ciutats subterrànies dels esperits, proveïdes de sales, corredors, portes i finestres, amb alts sostres cisellats amb símbols màgics, molt probablement bastides a semblança de les cases dels vius en petita escala, és difícil romandre insensible a les suggestions d’aquests indrets, a les seves insinuacions primitives i místiques. Ho demostra que en sard, tot i rebre també el nom popular de forreddus (literalment nínxols) siguin coneguts com Domus de Janas. És a dir, cases de fades.

Acostumats a la preferència d’aquests éssers pels paratges boirosos i regalimants del nord celta, potser pugui sobtar aquesta atribució. Però quan els poders solars declinen i la fosca comença a davallar sobre els turons agrestes i solitaris del país, un rostre amagat, arcaic i fetiller, n’emergeix per convèncer-nos de les raons de les velles toponímies.

Jo, si més no, les qüestions feériques me les prenc molt seriosament, perquè quan es viatja hom mai sap a qui haurà d’acabar-se encomanant i amb quines forces se les haurà de tenir. I els costums ancestrals de les janas no són per anar-se amb forassenyats escepticismes. Perquè segons la tradició aquestes criatures, filles de les larves i les làmies, habitaven les denses forestes sardes on mitjançant la seva sobrenatural bellesa atreien a pagesos tarambanes per satisfer els seus desaforats desigs sexuals i xuclar-los la sang fins a l’extenuació i la mort. Finíssimes teixidores, també es deia que els seus dominis estaven coberts per un filat no més visible que una subtil calitja i que els servia per apressar a qualsevol criatura que goses rondar-hi, fos bèstia, home o gegant.

Això fou, però, en la seva salvatge joventut. El pas dels temps, les amenaces dels alts poders per les seves moltes malvestats, el concubinatge amb amants humans de qui s’haurien encaterinat i amb qui haurien engendrat descendència mig humana i, en definitiva, les dolçors de la vida illenca, n’hauria ablanit el caràcter, fins a reduir-les a presències benèfiques i recaptoses; a les janas trapelles però de bon fons de les rondalles.

Probablement les formes grolleres del nostre present, amb els seus enrenous maquinals, les seves lògiques industrials i els seus maons i ciments per onsevulla que es pari hagin foragitat a les darreres janas, com a les seves germanes les xanes asturianes i lleoneses o a les anjanas de Cantàbria.
O potser, senzillament, només s’hagin esmunyit per alguna escletxa cap als reialmes de la Mare per a retrobar-hi els seus antics instints i covar-los tot esperant l’hora del seu retorn.

De l’Axarquía al poble dels socarrats

Com hi ha tall endarrerit, us sembla si començo pels deutes?

Resulta que en la darrera entrada em vaig quedar amb les ganes d’enaltir la sessió de cant d’estil que en Pep Gimeno ens va venir a oferir, gràcies novament als afanys dels Viernes de la Tradición de San Sebastián de los Reyes. Però com jo vaig fer esment a les seves malaguenyes i en Jesús va deixar-nos en els comentaris un bocí de granaína, un discret lector dels nostres rastres va escriure’m per demanar si em podia estendre en aquest curiós empeltament de la tradició musical andalusa en el patrimoni sonor valencià. Així que reprenc l’afer amb aquesta cortès excusa.

Potser allò realment més útil i il·lustratiu sigui recordar que, malgrat l’ obstacle que podia suposar per una audiència madrilenya seguir un recital gairebé íntegrament en valencià, l’èxit de l’empresa va ser inqüestionable. Tant que va arribar a sorprendre els seus mateixos artífexs. I no cal dubtar que la personalitat de’n Botifarra, tan transparent i propera, i alhora de tanta fondària, en va ser la clau decisiva. Però també s’ha d’admetre que la matriu del repertori del mestre de Xàtiva és una forma expressiva que, amb altres accents i matisos, no era desconeguda a una part significativa del públic. Parlem, és clar, del fandango.
I és que malgrat que avui s’associï aquesta fórmula a una de les branques més prolífiques del Flamenc, el fandango el precedeix o, si més no, es desenvolupa i s’estén de forma independent a aquell fins que la seva gran força absorbent l’aflamenca i l’integra dins el seu ésser.

El fandango, com la seva cosina la jota de la qual no és senzill distingir-lo en les seves beceroles, és un ball popular d’orígens no suficientment esclarits que s’acompanya a la veu i que entre finals del segle XVIII i principis del XIX pren autonomia i es difon amb gran rapidesa per bona part d’Espanya. Joan Coromines estableix un parentiu etimològic no massa convincent del mot amb el fado portuguès, mentre que altres autors insinuen alguna mena de viatge d’anada i tornada a Amèrica i una arrel indígena en la paraula.
En qualsevol cas, amb les seves característiques distintives de compàs i format de versets octosíl·labs, el fandango manifesta una gran versatilitat i la impressió de segells regionals i personals el diversifica de manera molt notòria.
Sense entrar en el laberint que suposa qualsevol indagació d’aquesta matèria, podem simplificar dient que les malaguenyes són una forma evolucionada dels fandangos autòctons de Màlaga, amb els seus terços un xic allargats i de major solemnitat i adornament, que gràcies a l’estampa dels cantaors de la província adopta caràcter flamenc al llarg de la segona meitat del XIX, mentre que la granaína, i la seva germana la media granaína, ja serien directament una adaptació a paràmetres flamencs dels fandangos de Granada, probablement formalitzada pel geni de Don Antonio Chacón i amb les pròpies malaguenyes com a referència.

Com arriba tot plegat a penetrar a la Costera i a la Vall d’Albaida?
La teoria del propi Pep Gimeno passaria sense problemes per la Navalla d’Occam: els jornalers andalusos vinguts a aquestes comarques per treballar en tasques de recol·lecció agrícola les haurien portat amb ells i els llauradors valencians, familiaritzats amb el marc compartit del fandango, no haurien tingut gaire dificultats en arrambar-les al propi terreny i produir-ne una versió en la llengua del país.

Tanmateix, les malaguenyes valencianes poden avui arribar a recordar més a estils com las rondeñas, las bandolás o los verdiales que no pas a la pròpia malagueña, quelcom que podria deure’s a la progressiva transformació d’aquesta i al tarannà més conservador i primitiu d’aquells o potser al fet que per “malaguenya” s’estigués donant un nom genèric als aires vinguts de la província, sense entrar en distincions més severes.

Però com parlar d’aquestes coses en abstracte en la nostra època de delicioses facilitats tècniques no té ni peus ni cap, millor que il·lustrem amb exemples la nostra disquisició.

Així doncs, aquesta és la malaguenya de Barxeta de’n Botifarra:

Que podem comparar amb unes malagueñas estrictes. Les de El Mellizo, interpretades per El Flecha de Cádiz:

I ara amb una rondeña cortesía de Jacinto Almadén:

…o amb la fundacional granaína de Chacón:

I per buscar cinc peus al gat, amb una aproximació de la granaína a la instrumentació del rock, apareguda en el darrer gran disc de Los Planetas, La Leyenda del Espacio:

La que vive en la carrera

…i si en traieu conclusions, m’ho feu saber.

Pròrroga

M’agradaria explicar-vos moltes coses.
M’agradaria dir-vos que avui, al meu poble d’adopció, en Pep Gimeno “Botifarra” ha donat -segons ha confessat- la seva primera actuació fora dels països del bon dia. I que ha cantat unes malagenyes estatosfèriques, còsmiques, que m’han fet levitar i donar gràcies d’estar viu. I que la gent, la gent senzilla d’una vila madrilenya,  s’ha fet mal a les mans de tant aplaudir-lo. I que ens ha explicat, en el seu castellà primari, més coses del País Valencià que mil enciclopèdies.

I en aquests dies que el veïnat plora els moriscs, també em plauria d’explicar-vos les impressions que he tingut d’un pel·lícula que per vegada primera aborda la qüestió en aquest format.

Tot això i més. però passen de les tres de la matinada, demà marxo de viatge, encara no tinc ple el sarró i estic aquí fent el tòtil.

Així que us prego que m’espereu uns dies.  Us deixo aquesta casa per remenar-hi tant com us vingui de gust. Però com jo no tinc tant on regirar com n’Alfonso de Zamora, em permeto convidar-vos a fer un glopet a la taverna de sota: Catau del tavernaris.
És nova i ja em direu que us en sembla.

Abraçades a tots i fins ben aviat.

Una clau de tinta obscura

Farà cosa de tres o quatre setmanes, un company va venir a ensenyar-me entre divertit i indignat el llibre que per error li havien fet arribar. Pot entendre’s: havia demanat no recordo quina collonada i li havien servit: Russian prison tatoos: Codes of authority, domination and struggle.
Em vaig estar de dir-li que amb el canvi hi havia sortit guanyant, però tot i consolar-lo explicant-li que no es tractava d’una frivolitat editorial, sinó d’una fascinadora indagació en el significat d’aquests símbols entre els clients de les institucions penitenciàries de les repúbliques ex soviètiques, no va tenir cap recança en deixar-me’l endur a casa uns quants dies. Casualment, aquell mateix cap de setmana vaig veure Eastern promises, el darrer i seriós film de David Cronenberg on aquest codi juga un paper de molt relleu en el progrés de la trama.

Perquè aquesta mena de tatuatges són un llenguatge que els vori v zakone (els “lladres en la llei”, és a dir, aquells delinqüents que segueixen els codis de l’hampa russa) fan servir amb el fi d’identificar-se i establir jerarquies, especialment dins de les populoses i sovint brutals presons del país. Així, una rosa al pit significa que s’ha estat iniciat, anells i cúpules simbolitzen les condemnes que s’han patit i de quin tipus, un botxí que s’ha comès un assassinat, un cor fes per una daga que s’és un sicari a sou, un corsari que s’és un lladre, un estel al genoll que s’ha promès no agenollar-se mai davant l’autoritat i, com aquests, un llarguíssim etcètera. També n’hi ha d’infamants i que són tatuats per la força: aquells que adverteixen que qui els porta ha arribat a enteses amb el sistema, que professa una ideologia mal considerada o que algun deute o feblesa l’ha condemnat a ocupar l’estatus més terrible en l’anomenada zona: el d’esclau.

Resulta difícil d’explicar amb exactitud què significa ésser un vor v zakone. Primerament perquè tot el que en sé ho he llegit o m’ho han explicat, però com era presumible no he viscut en pròpia carn. I, en segon lloc, perquè no es tracta d’una condició tan definida com podria ser la d’un membre de la màfia, encara que ambdós móns hagin anat confluint i confonent-se. Però per tractar de resumir-ho, direm que s’accedeix a aquesta dignitat quan es compleixen una sèrie de requisits dins l’escalafó del món criminal: determinat nombre de penes a les esquenes, provades habilitats en la varietat de delinqüència que s’exerceixi, dots de lideratge i, sobretot, haver jurat seguir certs principis d’honor entre lladres. Principalment, la ferma promesa de no guanyar-se mai el pa d’acord amb la legalitat i de no reconèixer més lleialtat que la deguda al jurament de viure com un vori. Justament un dels tatuatges més populars ha estat la paraula Bog (Déu en rus), que és també un acrònim de “tornaré a robar”.
No caldria afegir que aquest ritus i principis es prenen molt seriosament i que rifar-los pot tenir greus conseqüències.
Sigui com sigui, aquest component de ferotge resistència a l’autoritat i a l’estat, així com la intensitat del compromís que un vor assumeix, pot semblar-nos exagerat. Però crec que ajuda a entendre’l l’entorn que va veure néixer el fenomen: el dels camps de treball de càstig del període estalinista i les seves reminiscències fins els nostres dies.

Malgrat que el llibre susdit resulta molt instructiu, potser té més valor com a testimoni gràfic que com a explicació sociològica. Però, de fet, és una derivació de l’obra mitjançant la qual jo vaig començar a conèixer la qüestió: el documental Mark of Cain, d’Alix Lambert. Una peça especialment valuosa si tenim en compte que gaudir d’accés a les presons russes no deu ser ni massa senzill ni figurar entre les prioritats de transparència informativa del govern d’aquells països.
No obstant això, qui vulgui aprofundir-hi, no podrà deixar de servir-se del treball canònic de Danzig Baldaev: l’enciclopèdia en tres toms en la confecció de la qual aquest etnòleg buriat va ocupar tota la seva vida.

Però potser us demanareu si el meu interès en tot plegat és purament folklòric.
No exactament.
Una de les primeres coses que em va cridar l’atenció del codi de tatuatges va ser que en aquests primers materials als quals vaig accedir i que en tractaven constataven també un afebliment en el rigor amb què es servava. Aquesta dissolució s’expressava no només mitjançant nous motius i dissenys que es feien amb gratuititat i sense que tinguessin ja un significat concret i interpretable per a tothom, sinó també per la creixent facilitat d’accés al vells símbols, que d’antuvi hom havia de guanyar-se per mèrit i que avui es poden comprar pagant la suma oportuna.

He explicat en algun apunt anterior molts dels temes que vaig abordant en aquests papers no deixen de ser un esborrany de la meva indagació en el concepte de substitució cultural. I com a part d’aquesta recerca, he estat molt interessat en saber quines circumstàncies el faciliten o l’entorpeixen. Conseqüentment, he trobat d’especial utilitat esbrinar si en les zones grises i marginals, en els llimbs i en els inframóns, aquests processos són més ràpids i volàtils, més incontrolables o bé més impermeables al canvi i difícils de reconduir. I en algun moment vaig creure que l’assumpte dels tatuatges criminals –molt característic, però no específic dels vori :és present igualment a les màfies xineses, japoneses, filipines o d’Amèrica central, entre altres- em podia oferir alguna clau.
Lamento dir que, si hi era, jo no he sabut desxifrar-la inequívocament. Però prometo perseverar-hi i mantenir-vos-en informats si acabo plegant-hi res.

Jamaica o Mort

A aquestes hores segurament tothom a qui pugui commoure la notícia ja la conegui, i el títol d’aquest entrada soni a la contrasenya secreta amb la qual en el futur ens identificarem.

No puc dir que amb en Javier Ortiz fóssim amics –encara que en un dels seus Apuntes del Natural tingués la gentilesa de donar-me aquest tracte i jo el considerés com a tal- perquè ens havíem freqüentat poc i gairebé sempre mitjançant correspondència o missatges a la seva llista de correu, però la seva mort m’ha colpit d’una manera que mai faria la d’una simple coneixença. Ara m’adono que en els darrers vuit o nou anys ell ha estat una de les presències més estables de la meva vida; una de les persones a qui he llegit de manera més fidel i amb més regularitat. Perquè com tants d’altres, era dels qui s’alçava al matí amb el deler de seguir la seva crònica, primer als Diarios de un resentido social i després en els esmentats Apuntes i a la seva columna de Público, que substituïa a la de El Mundo, d’on n’havia plegat com a director d’opinió per “incompatibilitats ideològiques.” Un dolç hàbit, d’aquells que hom incorpora a la seva quotidianitat de manera discreta sense descobrir com arriben a marcar els seus dies fins que alguna impertinència, sovint la maleïda mort, els aboleix sense esmena.

En un cert moment, en Javier m’havia convidat a unir-me a las Voces Amigas de la seva pàgina web, però finalment certa trigança meva i algunes consideracions tècniques van ajornar indefinidament la incorporació d’aquest blog a aquell espai seu. Tanmateix, la seva rebel·lia, la seva dissidència, la seva forma de repensar i capgirar els llocs comuns més viciats i inservibles o la seva decisió de no resignar-se a les injustícies han influït decisivament en la meva educació i en la formació de les meves opinions. A Ortiz hi acudia a desvetllar-me de les meves complaences, a refermar les meves idees o a conhortar-me d’estar menys sol quan les unanimitats més feixugues i vergonyoses ens queien al damunt. Perquè va tenir sempre clar el seu bàndol: el dels oprimits per qualsevol poder i el dels relegats per les moltes iniquitats d’aquest món. I el va defensar amb una prosa concisa, amena, d’una formidable qualitat expositiva i curulla d’arguments incisius i originals.
És allò que se’n diu un mestratge. Adéu-siau, doncs, mestre. Ja t’estem trobant a faltar, però procurarem no decebre’t.

..I potser, des de la Jamaica on ens estiguis esperant, no et desagradi sentir aquesta cançó nostra que havies fet tan teva.

La disciplina de la derrota (o “A un valent i digne enemic”)

La disciplina de la derrota, si s’esquiven l’amargor o la frustració resignada que poden anar-li aparellades, presenta alguns saludables avantatges. Com deia Adolfo Bioy Casares, ell era d’un equip perdedor perquè això forjava el caràcter davant les fatalitats de la vida (tot i que com recordava el meu amic Jaume Vilalta, aquestes coses fan de més bon dir quan s’és una de les primeres fortunes d’Argentina).
Ara bé, si hom se satisfà amb aquesta mena de desviacions, trobo igualment convenient no fer-ne una demagògia, perquè el culte incontinent del fracàs també pot produir una retòrica coent i de molt mal pair.

Aquest excurs ve a compte de la meva sostinguda predilecció per bàndols que han sofert desfetes al llarg del temps i de la meva fília, si no ideològica, sí que sovint estètica per causes debolides. Algunes, val a dir-ho, de molt fàcil adhesió, però altres de tan impresentables com la de la Confederació o la de la Xuaneria bretona.
No crec que faci falta dir que no sento cap simpatia per, posem el cas, l’esclavisme dels estats confederats o el pretendent jacobita al tro d’Escòcia: es tracta d’una solidaritat molt més primària pel seu destí de vençuts i d’una implicació emocional amb la bellesa difícil de tot allò que ha anat contra el corrent i ha acabat escolant-se per l’aigüera de la història. Hi ajuda força, també s’ha de dir, que davant no hi tinguessin causes gaire millors o que es conduïssin amb més justícia i menys rapacitat. I, de retruc, l’estalviar-se les vanaglories i fatxenderies de tants vencedors.

Un d’aquests desficis que els meus pares varen suportar amb estoicitat fou l’afecció que amb alguns amics d’Institut vàrem desenvolupar per l’aviació alemanya de la Primera Guerra Mundial. L’excés va arribar a mantenir-nos tota una jornada, en el curs d’un viatge en cotxe per França i Anglaterra, rodant entre els impressionants cementiris i melangiosos camps de Picardia que un dia foren el front d’aquella horrible contesa.

Amb el temps he acabat comprenent que allò que ens atreia era el fet de representar un anacronisme que l’ascens de la tècnica i de les formes modernes d’aniquilació havien de liquidar sense remissió.
Aquells tronats aviadors, darrers descendents de la cavalleria medieval, s’enviaven encara lletres de batalla i guardaven uns principis de cortesia ja completament ultrapassats, sobretot si pensem en les escenes esgarrifoses que tenien lloc a les trinxeres sobre les que mantenien les seves justes. El millor representant d’aquesta cultura militar condemnada va ser, és clar, el baró Manfred Von Richthofen. Per entendre el seu compromís amb uns usatges que amb tota velocitat estaven perdent el sentit, basta una anècdota. En una ocasió, com a resposta a la tendència aliada a fer-ho, va arribar l’ordre de pintar tots els avions del seu esquadró de camuflatge. Ell va declarar que no ho considerava honorable ni digne d’un cavaller, i va fer pintar-los d’uns colors llampants que poguessin ser vistos des de ben lluny. El vermell va esdevenir el seu emblema heràldic, que va atorgar-li el sobrenom del baró roig i que va contribuir a fer conèixer el seu esquadró com el “Circ volador de Richthofen”. La seva gran perícia i audàcia suïcida li van permetre abatre vuitanta adversaris (més de cent, si es compten les d’atribució dubtosa) i, malgrat la inferioritat tècnica i humana, permetre que l’Eix portés la iniciativa en el front aeri occidental fins l’abril de 1917, el Bloody April en el qual la RAF va tenir la gran pensada de superar l’hegemonia teutònica per pura força numèrica i en el qual gràcies a rebaixar la mitjana de vida dels seus pilots a poc més de mitja hora de vol va aconseguir un tomb en l’esdevenir de la guerra.

A més, Richthofen va tenir la delicadesa de deixar-se la carcanada en els cels francesos i estavellar-se un 21 d’abril de 1918 vora de Vaux-sur-Somme, ferit en circumstàncies encara nebuloses. Allà van enterrar-lo els anglesos i australians amb gran faramalla en una tomba on s’hi podia llegir “Aquí hi jeu un valent, un honorable adversari i un veritable home d’honor.” La tomba que jo vaig cercar debades perquè en el moment d’anar-hi darrera -el 1994?- havia sofert ja quatre trasllats.

En els moments de màxim entusiasme per aquell culte, la meva colla aprofitava la coincidència de l’aniversari de la seva mort, del meu sant l’endemà i de Sant Jordi el 23 per celebrar tres dinars de festes, brindis i lleures variats. I reminiscència d’aquells temps feliços, encara em trobo molts dies 21 d’abril, ja tot sol, alçant la meva copa a la salut d’aquesta llegenda romàntica. Un dada que palesa el rerefons fatalment sentimental de l’autor d’aquest bloc i d’aquest apunts. Els amors residuals, a vegades, no respecten ni a una mica de qualitat ètica.

PD: El post, és clar, hauria d’haver aparegut fa ja gairebé una setmana. Diversos motius m’ho han impedit. No deixa de semblar-me coherent amb la naturalesa volàtil i contradictòria del seu contingut i les meves idees sobre el bel·licisme i el militarisme.

Bagatges en liquidació I

La història s’ha grapejat moltes, massa vegades, però encara és possible que algú no la conegui: Gino Bartali i Fausto Coppi eren les dues figures més importants del ciclisme italià dels anys 40 i 50, i també en representaven els seus dos arquetips essencials. Bartali, cinc anys més vell que Coppi, era fill d’un petit propietari rural toscà, tenia una planta imponent i un rostre rocallós esculpit per un accident, provenia d’un entorn de ferms valors conservadors i ell mateix era un catòlic devot; encara que molt més tard s’ha sabut que també va participar en tasques d’ocultació de jueus durant el període d’ocupació alemanya. Coppi, contràriament, representava un model molt més desafiant i arrenglerat a sinistra: fill igualment d’humils camperols piamontesos, va provocar sonats escàndols per la seva oberta relació adultera amb Giulia Occhini i la seva aparença fràgil el va convertir en un ídol del proletariat italià que s’identificava amb aquell heroi eixut i agònic.

El palmarès d’ambdós resulta encara enlluernador, si bé Bartali va veure estroncats els seus millors anys per la contesa mundial, mentre que Coppi va prendre el seu relleu com a dominador del ciclisme mundial en llur moment de plenitud. Entre ells hi hagué una aferrissada rivalitat, ben atiada per les dues itàlies que els seguien. Però també nodriren una relació de respecte i companyonia.
La seva anècdota més famosa i la que els unirà icònicament per sempre més va donar-se al Tour de França del 52: arribades les duríssimes rampes del Galibier, Coppi i Bartali pujaven cap al cim frec a frec, tot i que la situació afavoria més el primer. Enmig d’aquell duel titànic (perdoneu-me els adjectius, però la crònica esportiva ha de respectar uns tòpics llargament establerts), un d’ells va passar l’ampolla d’aigua a l’altre tot dient “beu-ne, encara n’hi ha una mica”. El fotògraf Carlo Martini prengué una instantània del moment, que ràpidament s’esbombà com a símbol definitiu de la generositat cavalleresca i fraternal entre adversaris. Però la imatge mantenia l’ambigüitat de qui donava i qui rebia el bidó, i els dos protagonistes van preservar-ne sempre més l’enigme. Com tota bona llegenda, n’hi ha versions, teories i intèrprets per a tots els gustos, i de fet l’escena i la fotografia tenien ja un precedent en l’ascensió a l’Izoard del Tour del 49, malgrat que la que va passar a la història per la seva plasticitat fou la de 1952.

Molt raonablement, ara us tocaria preguntar quina ventada m’ha donat per acabar recollint aquesta rondalla de vora el foc dins la meva bitàcola.
Veureu, a mi l’esport professional modern m’ha anat deixant d’agradar.
Diuen que hi ha gent a qui a certa edat això ja els hi passa. De manera que fora d’escadusseres sessions de pilota –basca o valenciana- i d’una mínima dosi anual de rugby gal·lès, segueixo amb indiferència els esdeveniments de la matèria. O per ésser més exacte, la coartada que ofereix per a practicar un patrioterisme especialment tronat i analfabet em provoca creixent repulsió. I com l’estructura de diaris i noticiaris actual fa impossible no assabentar-se de com va la lliga de futbol o de si tal tennista ha guanyat el torneig patrocinat per algun dels paradisos fiscals que tan bé coneix o si tal altre pilot ha deixat de guanyar alguna cursa en el feu d’alguna dictadura del Golf Pèrsic, em limito a consentir-me algunes alegries en ocasió de qualsevol derrota que atenuï aquest enutjosa cantilena, especialment si tenen color blanc o rojigualda.

Però tota llei té una excepció, i a pesar de les meves reiterades promeses, quan arriba cada primavera, no sé apartar-me de la seducció que les clàssiques ciclistes del nord desencadenen dins meu. I així em descobreixo a les sobretaules dels diumenges d’abril seguint els sotracs dels corredors sobre el llambordí de la París-Roubaix o els seus secs atacs en els muren del Tour de Flandes.

Es tracta d’un darrer residu del meu amor a l’esport que amb molta diferència més m’ha agradat, aquell que he trobat més impregnat de lirisme, el que ha generat una prosa periodística més consistent, el més bonic i espiritual de tots.

No dubto que algun dia aquest últim reducte de resistència sentimental també caurà i el ciclisme esdevindrà el record entranyable d’una passió de joventut que va esvair-se al mateix temps que els postrems brots d’ingenuïtat. Tot i que potser això coincideixi amb la final ensulsiada d’una pràctica esportiva enverinada de mort.
Viciat fins al moll per les pràctiques més aberrants de dopatge i adulteració de la competició practicades amb entusiasme pels ciclistes, principals responsables, instigadors i beneficiaris del daltabaix, i amb la complicitat vergonyant de les autoritats judicials i polítiques que en el millor estil de la RDA han fet tot el possible per treure rèdits propagandístics de les victòries falsejades sense pretendre mai fer net amb aquest pou pestífer, els afeccionats al ciclisme fa molts anys que veiem giros, voltes i critèriums com si fóssim androides de Blade Runner, això és, sense saber si els nostres records són reals o inventats. Una mania absurda de la qual tractem de anar-nos-en desempallegant, mentre tot plegat segueix un camí molt similar al de la boxa, també esport ben popular en els anys 60 o 70 del segle passat i avui confinat a sòrdides catacombes.

Ja sé que el quadre és sospitós de contumàcia. Però per una vegada, no sóc jo qui ha anat a la recerca d’un derelicte, sinó ell qui m’ha vingut a trobar. I potser aquest apunt representi un definitiu arranjament de comptes que he anat postergant.
Però mentre arriba aquest terme, no em resisteixo a llegir periòdicament el blog de’n Sergio, Ciclismo2005, una crònica personalíssima, airada, devastadora i que no agafa presoners de les més brutes interioritats d’aquest sinistre present. Perquè amb tots els seus possibles bescantaments i arbitrarietats, crec que algun dia es podrà llegir com l’apassionant novel·la de la decadència sense retorn d’aquesta cultura centenària.

Serà, si cap miracle no ho impedeix, quan ja ens haguem desfet d’aquest bagatge en liquidació.

Spleen and Ideal (o nomenclatures III)

Quan la meva mare em veia més abstret o capficat del compte, bona coneixedora de les meves fílies simbolistes, em preguntava amb esmolada sornegueria si “patia d’esplín”. Normalment allò em feia esclatar a riure: l’homologació dels meus tràfecs adolescents a un tan refinat estat d’insatisfacció huysmaniana presentava una irresistible comicitat.

Però la seva modèstia i la possibilitat d’una certa impostació de tall literari no feia menys vívid aquell desplaer i ensopiment que en la meva jove edat venia a vegades a sotjar-me.
Qui era aquell enemic imponent que em feia avorrir tot esforç, sentir la vanitat de qualsevol empresa, condemnats com estem per endavant al fracàs de les nostres ambicions? Els frares medievals, que el conegueren i el temeren de ben a prop, el tenien per un diable, i així parlaven del dimoni meridià, perquè especialment a l’hora sexta, en els inacabables i aturats migdies dels monestirs, insuflava el taedium cordis, el vici nefand del fastigueig per la vida espiritual i de la accídia; de la desatenció meninfot dels deures i pregàries. I no sense raó, la consideraven la temptació més perillosa i difícil de combatre.

No deixa de ser una paradoxa que aquest marriment que provoca la descompensació entre el desig de voler atènyer les més altes metes i la manca de voluntat i convenciment per anar-ne a l’encalç o, encara pitjor, la impossibilitat de fixar-se qualsevol aspiració que ens pogués arribar a omplir i satisfer, hagi generat pàgines de tan elevada tensió i temperatura literària.
Com em va ensenyar en Paolo, és la noia, el sentiment omnipresent en el Zibaldone i la poesia de Leopardi, es l’abúlia que assota tants personatges de la novel·la espanyola de principis de segle, l’ennui que assoleix categoria de desordre metafísic a la poesia de Baudelaire, l’amarga frisança i el tedi dels aforismes de Cioran.

Però ara observo que, mentre m’enfilava per aquestes escarpades cingleres de la desídia, he anat deixant un regueró de mots, de sinònims, de xifres que sonen inequívocament a quelcom antic i depassat. Se’m presenten com una mostra d’una subtilitat espiritual que potser ja pertany al passat i ha estat substituïda per una basarda més vaga i innominable. Tinc la impressió que aquestes paraules –enuig, abúlia, accídia i etc.- són ja residus lingüístics que han patit el declivi del seu poder. I malgrat que no m’atreveixo a extreure’n més conclusions, crec que en certa manera, el sol fet de poder-les pronunciar, i que la seva varietat impliqués tanta precisió i riquesa de matisos, era ja una ajuda per conjurar el que expressaven. Perquè potser era precisament que la meva mare pogués fer servir un terme tan depurat i poètic com esplín allò que m’alleujava, com ho feia que jo, quan trobava la meva inspiració més teatral, li respongués recitant melodramàticament els més bells versos que s’hagin escrit sobre aquesta saturnal aflicció; aquells de Nerval que diuen:

”Jo sóc el tenebrós, el vidu, el sens-consol,
El príncep d’Aquitània de la torre abolida:
Se m’ha mort l’estel únic, i al llaüt constel·lat
Duc marcat el Sol negre de la Malenconia.”

Nomenclatures II

L’autor del blog no dóna vacances. Ans el contrari, aprofita les defenses baixes dels seus lectors per a fustigar-los amb una de les seves dèries preferides. Però com no és insensible als ànims negligents d’aquestes dates, deixa que un altre li faci la feina.
Com li agradaria parlar de la seva xardorosa estima per tot el que és particular i del seu esglai davant un món que pugui ofegar-nos en la indiferenciació, encarrega la tasca a la fina orfebreria d’un historiador neerlandès: la de Johan Huizinga a la seva Herbst des Mittelalters (La tardor de l’Edat Mitjana. Cap edició catalana fins avui). Espera que les seves paraules esperonin a tots els amants dels rastres, dels vestigis i dels derelictes a salvar de la sequera tot el que encara es pugui salvar, i els acomiada davant la previsió que suspenguin la tasca fins a la propera setmana. Però per si de cas, anuncia que aprofitarà aquests jorns desvagats per a lliurar-se a altres de les inquisicions llargament promeses en aquesta mateixa pàgina.

”Si en el nostre temps han conservat nom els vaixells, mentre que les cases i les campanes de les esglésies els han anat perdent i els conserven només per rara excepció, es deu, per una banda, al fet que el vaixell canvia de lloc i cal que sigui fàcil reconèixer-lo; però, per altra banda, al fet que el vaixell ha conservat quelcom de més personal que la casa, un sentiment que expressen els qui parlen en anglès amb l’ús del pronom she per referir-s’hi. Aquesta personificació de les coses inanimades s’ha de representar a l’Edat Mitjana d’una manera molt més pronunciada; a l’Edat Mitjana cada cosa rebia encara el seu nom: les masmorres de les presons, així mateix com cada casa i cada campana”

Perdut per sempre

Potser per llunyà, difícil de concebre tan proper i definitivament esvaït, o per representar d’una forma extrema el destí terrible del segle vint, la rarificació, la persecució i l’exili permanent; el món dels jueus de l’Europa oriental m’hagi interessat d’una manera tan viva. I en un gran darrer esclat, abans de la seva liquidació física, la literatura jiddisch ídix el descriu amb una força visionària, esbalaïdora i malgrat tot gairebé mai mancada d’un peculiaríssim humorisme.

La peripècia de qui abandona la familiaritat del món resclosit del shtetl, regulat per la tradició i el Llibre, i s’enfronta a l’experiència del nihilisme modern, al cacofònic sotsobre de l’exterior, a un gran món on hi “neva història” com diu un memorable personatge de Malamud, és una de les grans aventures de la literatura contemporània; el viatge sense retorn de qui surt del seu ambient de normes i paràmetres coneguts i ben definits i, lluny de poder-hi contrastar les categories apreses en els llibres i en els exemple morals, es troba abocat al desordre salvatge de l’existència, a una realitat que s’ha fragmentat en mil resquills, al desconcert d’una època on s’han començat a ensorrar tots els dics. El periple de formació esdevé així l’experiència definitiva de disgregació de la personalitat i l’anunci de l’escapçament irreparable d’un sentit unitari de la vida.

No és senzill parlar d’aquest univers literari ostjuden, fàcil de reduir a l’estereotip i a l’estampa chagalliana, però curull de trasbalsos i contradiccions ideològiques, dels relats dels mestres hassidim i dels afanys d’emancipació social que sacsejaren amb especial violència aquesta comunitat, de supersticions rurals i de les perplexitats il·lustrades de la intel·lectualitat jueva del primer terç de segle, del testimoni d’una intensa vivència familiar i del seu desarrelament i fragilitat i, en definitiva, de l’ambigüitat i complexitat de tota alta poesia. Però gràcies a traduccions a l’anglès i a alguns assaigs com Lontano da Dove de Claudio Magris, a la molt minsa oferta en castellà (l’any passat l’editorial NorteSur va editar el Menajem Mendel de Sholem Aleijem) i a la ni tan sols testimonial en català, me n’he pogut fer una idea mínimament acurada.

Per qui comparteixi aquest interès, diré que crec que algunes narracions hebraiques de Joseph Roth –que potser per haver gaudit d’èxit en vida, pel fet d’escriure en alemany i per haver transcendit matinerament l’àmbit estricte dels cercles jueus s’hagi difós amb més facilitat- o, sobretot, l’obra d’Isaac Bashevis Singer són les millors maneres de començar a descabdellar-ne la troca.
En el cas de Singer, són els seus enlluernadors contes parabòlics, més que no pas les novel·les, els qui millor retraten l’ambient i les inquietuds d’aquesta Europa tantes vegades assetjada i finalment esquarterada en la gran vergonya que ja sempre arrossegarem. Però també la seva autobiografia, escrita amb la seva irrepetible i proverbial barreja de misteri i desarmant franquesa: Amor i exili (traducció catalana? Ca, barret!), les memòries d’un home que “amb l’objecte de suportar el dia –i a vegades també les depriments nits- m’imaginava a mi mateix com un d’aquells cadàvers de les llegendes que deixen de descansar al cementiri i abandonen la tomba per a residir en el món del caos”, i que quan l’any 1935 fuig de Polònia i s’instal·la a Nova York, descobreix ben aviat que es troba “perdut a Amèrica, perdut per sempre”.
I a qui, així doncs, haurem d’agrair que d’aquella nostàlgia n’extragués el tremp per rememorar un cosmos que, aquest sí, ja ningú ens podrà retornar.