Per speculum in aenigmate

Cavalleria confederada a Manassas. Una de les recreacions de la guerra civil a les quals existeix gran afició als Estats Units. (Foto original d’A.Javaid)

Wilmer McLean era un comerciant de queviures de Virgínia que tenia una hisenda vora la vila de Manassas. I era on ell i els seus vivien el juliol de 1861, quan ja feia uns mesos que les hostilitats entre els insurgents Estats Confederats i la Unió havien començat. Fins aquell moment, tot plegat no havia passat d’un grapat de violentes batusses, assalts a forts i accions de bloqueig. Aquell estiu, no obstant això, les autoritats del nord van decidir manar una expedició per prendre Richmond, la seu del govern secessionista i acabar amb la revolta. I així, a la riba del Bull Run, un afluent del Potomac, van llançar un atac contra les tropes sudistes desplegades per frenar la incursió. L’acció, molt pobrament executada malgrat la superioritat numèrica inicial, així com la insospitada resistència dels confederats, va acabar per foragitar l’exèrcit invasor i fer-lo recular de tornada a la propera Washington. Però allò més significatiu fou que la brutalitat del combat i l’elevat nombre de baixes van sobtar a ambdues parts, que potser en aquell moment van adonar-se que la guerra podia ser més llarga i cruenta que no pas s’havien imaginat.

La plantació de McLean va gaudir d’un cert protagonisme en l’assumpte, perquè va ser en els seus camps on tingué lloc la primera topada entre els dos exèrcits i on va començar aquella que passaria a ser coneguda com Primera Batalla de Manassas (perdoneu-me l’esnobisme, però jo sempre em serveixo de la nomenclatura confederada), que els historiadors citen com la primera veritable batalla de la guerra civil americana.

La casa dels McLean, de fet, va patir desperfectes i el senyor Wilmer, donada la indesitjable proximitat del front i la naturalesa del seu negoci, va decidir cercar una llar més segura per la seva família uns dos-cents quilometres més al sud. El lloc escollit va ser una casa del veïnatge de Clover Hill, ben a prop d’Appomatox i va ser des d’allí on malgrat la contesa (o gràcies a ella, segons les males llengües) va continuar amb els seus profitosos quefers comercial.
Si més no fins el 9 d’abril de 1865. Aquell matí, l’exèrcit confederat capitanejat pel general Robert E. Lee, en una situació certament molt precària, va escometre a la desesperada les forces comandades per general Ulysses S. Grant amb la intenció de trencar la seva línia i unir-se a les tropes confederades que encara resistien a Carolina del Nord. La batalla va lliurar-se precisament a Appomattox Court Hall, es va jugar irònicament a tot o res en una càrrega de cavalleria d’aquelles que precisament aquesta, la primera guerra moderna, havia tornat obsoletes i va saldar-se amb la final desfeta dels grisos. Sense més alternatives, Lee es va veure obligat a rendir-se. La guerra de secessió americana, tot i algunes escaramusses residuals que quedaven per resoldre, va concloure just allí.
El fet curiós és que pels parlaments, redacció i signatura de la rendició es va escollir una casa de la rodalia. I no va trobar-se’n cap de més digna i adient que la casa de Wilmer McLean, que amb resignada gràcia no va poder deixar de constatar que “la guerra va començar al meu patí i va acabar al meu menjador.”

A vegades hi ha rares simetries, capricioses arquitectures de fets, torbadores coincidències que fan pensar en l’existència d’un demiürg pervers que es complau en fer-nos ballar la farandola només pel seu maliciós plaer. Tot i que no tinc clar si realment conhorta pensar que no tot és caos i disbarat; que hi ha una trama, un sentit i un disseny, encara que no tingui res d’intel·ligent i sí molt de cruel i facinerós.
Ho comentàvem amb el meu amic Jose (així, sense accent, com ho pronuncien els madrilenys), mentre tractàvem d’entendre també perquè ens fascina tant aquesta brega aparentment tan llunyana i ens n’amaràvem de nou detalls gràcies al gran fresc documental que Ken Burns va composar sobre aquesta experiència fundacional del món contemporani.

L’étendard sanglant est levé

Desfilada de la Croix-de-feu, l’organització ultranacionalista d’extrema dreta més important de la França d’abans de la Segona Guerra Mundial.

Aquell qui no sap que fer el gat pentina: ara resulta que el govern francès ha anunciat que engegarà un gran “debat” sobre la identitat nacional que amenaça amb estendre’s durant mesos, servir-se d’una munió d’òrgans polítics, associacions i entitats patriòtiques, sostenir inacabables actes, col·loquis, xerrades i adoctrinaments generalitzats i fer-hi participar, tant sí com no, a tot Déu, començant per la quitxalla de les escoles. La cosa sona a una barreja bastant inquietant de Revolució Cultura Xinesa i programa de l’Action Française, però com es tracta d’un teatre molt ben teledirigit per l’establishment sarkozià, les conclusions són ja previsibles i ens podrem estalviar el seguiment de tot aquest feixuc numeret.

Sarkozy i el seu manefla del Ministeri d’Immigració, Luc Besson, que són els qui han muntat la paradeta, encara han tingut la prudència de no demanar quins són els valors polítics que han impulsat l’acció dels governs francesos de, posem el cas, el darrer segle, així com el bagatge que deixen al darrera. Perquè tenint present el militarisme imperialista que dugué a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’entusiasta col·laboracionisme amb nazis i japonesos convenientment aprimat pel maquillatge de la depuració, el repertori d’atrocitats i tortures abans de marxar d’Algèria amb la cua entre les cames o el neocolonialisme rapinyaire bastant més que subsidiari del genocidi de Rwanda i de les carretades de morts de les guerres del Congo, podrien haver-ne sortit un xic escaldats.

Soldats francesos tutelant les milícies Interahamwe que participaren molt activament en el genocidi de Rwanda. (Crèdit a PASCAL GUYOT/AFP/Getty Images)

Però fins i tot si l’esforç se circumscrigués estrictament a destacar els veritables principis que han impulsat la construcció de la nació -vull dir si no es tractés només de fer un altre cop propaganda del triplet de sempre (liberté, fraternité, egalité) i afegir-hi algun invent reaccionari de nou encuny- podrien quedar ben lluïts. Perquè, sense que en això es distingeixi gaire d’altres estats-nació tot i excel·lint-hi, França s’ha aixecat sobre la xenofòbia, el supremacisme, l’assimilació desconsiderada de la diferència i l’esclafament de les minories. El memorial de greuges és prou conegut, reiteratiu i fastigós com per a molestar-nos a repetir-lo. Basta repassar una mica els mètodes i justificacions amb els quals les autoritats republicanes han imposat durant tres segles la llengua francesa i privilegiat un centralisme cultural a ultrança per veure quina és la naturalesa excloent i racista d’aquesta mística identitat francesa.

De manera que, senyor Sarkozy, fóra bo que deixés tranquils els francesos ordinaris, que certament han sabut conservar uns valors terrenals i quotidians molt seriosos com el gust per la bona taula, la conversació amistosa i els plaers de la vida en general o certa tendència a protestar i revoltar-se quan indesitjables com vostè han aparegut amb les tisores de retallar drets conquerits amb moltes penes i treballs, i s’estigués de promocionar abstracta xavalla nacionalista que en el seu cas concret arrossega un passat criminal i vergonyós que més valdria començar a enterrar.
Ara bé, si així i tot segueix endavant, no s’endugui cap ensurt si encabat tots estem encara una mica més farts de la seva retòrica bufada o si la marsellesa, la tricolor i tots els seus símbols opressors ens produeixen una mica més d’al·lèrgia que abans de començar. Seria la penitència que li escauria per gavanyar diners públics en remenar aquesta mena de materials tòxics.

Manifestació contra els retalls de les ja migrades subvencions estatals a les escoles bretones Diwan, enèsim intent jacobí de sabotatge d’un ensenyament públic i de franc en una llengua vehicular diferent del francès

Nacht und nebel

Camp anglès de gestió de la diversitat bòer a Krugersdorp, Àfrica del Sud,  en alguna data posterior a 1889. Probablement, el precedent més notable d’una manera d’abordar l’experiència de convivència multicultural que va fer fortuna al segle XX.

“La diversitat fa nosa i és un pal a les rodes del progrés humà.”

Cal reconèixer que si bé una mica antiga, aquesta és una idea que ha fruit de gran prestigi i que ha tingut influència en la vida de milions de persones. És per exemple l’argument justificador del colonialisme, de coneguts beneficis al llarg de la història.

La diversitat és un destorb que grans redemptors de l’espècie s’han ocupat de conjurar sense estalviar-hi mitjans. Per exemple, feia molta nosa per construir un nou estat turc després de l’esfondrament de l’imperi otomà, però el kemalisme va tenir el coratge d’abordar el problema sense falses solucions de conciliació: armenis, grecs, assiris o cristians anatolis en poden oferir testimoni.  Després, la idea va assolir definitiu esplendor entre els anys 1935 i 1945. Com ens recordava fa poc la Maria, el 16 d’octubre de 1943 un comboi ple de diversitat sortia de Roma amb destí a una remoció d’aquell dissortat obstacle. Però és natural que l’efemèride no destaqui especialment, perquè en aquell mateix moment es duien a terme moltes altres accions tant o més decidides per dissipar aquella llarga boira.
Certament, alguns excessos de zel en aquest magne esforç van desprestigiar una mica la causa, però no van dissuadir nous entusiastes de seguir-hi porfidiejant. La diversitat molestava a Guatemala i Ingúixia, empipava a Cambodja, era un feixuc llast a la Krajina, a l’Alt Karabaj, a Abjàsia, feia més d’un milió de vegades nosa a Rwanda, per parlar només dels llocs on s’ha tractat la qüestió amb la fermesa que alguns reclamen.

La Unesco, organisme pusil·lànime per definició, ha oposat algunes resistències a aquesta visionaria concepció del futur homogeni de la humanitat. Però és evident que aquestes recomanacions no ha ennuvolat l’ànim d’un dels més abrandats defensors locals del Nou Ordre Mundial promogut pel govern dels Estats Units després de la Guerra Freda, del seu sabotatge a l’ONU, del seu assassí dret d’ingerència, de les seves invasions militars i de la seva paranoia de la seguretat, (i diguem de pas, de tot allò tan llastimosament convertit en quincalla sanguinolenta en la final ensulsiada del model neoliberal de 2008). I tretze són tretze, ara ens recorda el deure de frenar la diversitat amb la mateixa decisió amb què es posa setge a les malalties infeccioses.

Seriosament: jo sóc de natural tou i indulgent i els estirabots d’Arcadi Espada,  la seva escriptura engolada i pedantesca i el seu to d’eterna dignitat ofesa em provoquen més riure i menyspreu que una altra cosa. Però hi ha beneiteries que no només ofenen la intel·ligència, sinó que poden arribar a ser letals. I cal defensar-se’n. I no em refereixo a combatre-les intel·lectualment (són pur detritus i no paga la pena un esforç d’argumentació),  sinó amb la llei:  cal buscar quina figura ens podria defensar-nos de la incitació al supremacisme ètnic i al genocidi cultural; cal estudiar quin cordó sanitari podem posar en marxa perquè aquests discursos de dogmatisme totalitari i mesianisme d’emancipació per la via de la criminal uniformitat siguin no només bandejats, ans onerosos i perseguits.
I si no trobem el ressort per a perseguir-los en l’actual marc legal, s’haurà de fer alguna cosa per acabar amb aquesta impunitat de ràdio mil turons a l’espanyola.

Testosterona etimològica

El senyor filòleg, amb la seva xanxa galaica (ja pot anar dient que és de Móstoles, de Segòvia, de Terol o de L’Horta Nord. Tot mentida.) insinuava fa una temporada que servidor catalanejava quan en els comentaris d’un seu post pretenia “haber sido testimonio” d’uns fets –no cal dir que execrables- on un castellà de recta observància hagués dit, és clar, testigo.

Ja em dispensareu, però la cosa té molts collons.

I no ho dic per dir: una de les falses etimologies més irreductibles que conec és, precisament, la del verb testifica, que amb insistència s’ha volgut relacionar amb els testicles. Perquè segons algunes versions, el seu origen es trobaria en el costum romà de dur-se les mans a les parts íntimes quan es prestava un jurament.
Però encara n’hi ha una de més fantàstica i que també llueix virils garlandes. És l’etimologia que sorgeix de la llegenda, rica en variacions i d’un origen molt controvertit, de la Papessa Joana.

Molt bàsicament, se’ns explica que en algun moment de la segona meitat del segle IX una dona, evidentment amagant la seva veritable identitat, va aconseguir ser escollida Vicari de Crist i manar en l’Església Romana fins que un desafortunat incident va desemmascarar-la i costar-li la pell. I seria per raó d’aquesta aixecada de camisa que s’hauria instaurat el manament de comprovar el sexe dels pretendents al tro de Pere: l’encarregat d’aquesta delicada tasca, després de sospesar la qüestió, proclamava “Duos habet et bene pendentes” (n’hi ha un parell i pengen com cal). És a dir: testificava.

No obstant això, sembla que el mot te orígens força més prosaics. I tant sobre això com sobre la prodigiosa mistificació de Joana, que fins i tot la mateixa Seu apostòlica va tenir per verídica durant un bon grapat de segles, podeu fer-ne profitoses recerques a la xarxa.
Si altrament  se us acudís buscar “dar testimonio”, ja us avanço que el senyor filòleg tenia raó i que si hom va passejant-se per aquest móns de Castella brandant tal expressió és molt probable que l’acabin prenent pel que no és. Això sí, sempre ens quedaria aferrissar-nos al caràcter vestigial d’aquests papers per justificar un ús arcaic i molt reculat en la llista d’accepcions de la parauleta dels pebrots.r

La marca mòbil del flamenc

Força temps enrere feia una reflexió sobre alguns enigmes al voltant de la gènesi del flamenc i prometia tornar-hi.
En aquella ocasió em plantejava la qüestió irresolta de per quin motiu s’origina en un espai físic tan concret, sense poder aventurar-ne res de definitiu. Només una constatació molt elemental: el flamenc emet el seus vagits on hi comunitats gitanes i on aquestes han assolit certa estabilitat. En alguns casos partint de fonts molt pròpies de l’ètnia  i en altres mitjançant l’atracció progressiva a esquemes i maneres de dir aflemencades de folklors andalusos preexistents.

Però un assumpte que m’ha fet ballar sovint el cap és el de la seva trasculturització. És a dir, el de la seva difusió, sorprenentment ràpida, i arrelament en altres àmbits socials. L’assumpte està prou estudiat en estadis més evolucionats. Això és, el seu procés d’expansió a partir del finals del segle XIX i el seu pas de cercles marginals i minoritaris a un públic i a una àrea geogràfica molt més extensa.
Però els  principis segueixen essent atractivament nebulosos.

Jo en tinc no en diria ni una hipòtesi, sinó una intuïció, un pressentiment. I és paradoxal.
Perquè si bé crec que el flamenc sorgeix gràcies a certa fixació social, també penso que el seu patró de difusió i absorció d’altres formes musicals està relacionat amb la mobilitat, amb l’errància. Si mai tinc temps, m’agradaria estudiar-ho més o fons. Però de moment n’avanço alguns indicis: el flamenc s’escampa amb facilitat –malgrat la  dificultat tècnica d’execució i de memorització que li és inherent- perquè molts dels seus primers intèrprets pertanyen a gremis i oficis itinerants. I no parlo només, ni molt menys, del gremi de l’espectacle de tartana.

Tío Luis el de la Juliana, el primer mestre de qui es té notícia, és aiguader, i molts cantes com les serranas, les livianas i etc. tenen una connexió clara amb la feina de traginer. Els pregons de la venda ambulant també s’aflamenquen de forma matinera, i pregoners de raïm, de faves (jaberas), de peix o de caramels foren gent com Juan Breva, Macandé o Mirris de Sanlúcar.
Se sospita igualment que alguns dels primers artífex de Morón de la Frontera foren carreters que feien el camí de transport del guix i de la calç. I també tenim pals avui desapareguts, com els dels saliners de San Fernando, que com altres jornalers, recorrien certes rutes a la recerca de treballs temporals. Aquest fenomen és molt comú, i en ocasions arriba a crear una classe social que es desplaça en grup i forma comunitats molt compactes. Aquest és el cas dels minaires d’Almeria i les Alpujarres, que quan s’esgota una veta es traslladen a una nova explotació i que s’incardinen a Múrcia o a Linares. A aquests modes de vida hi trobem novament lligats els carreters que fan via amb les mercaderies o metalls que van i venen i es nodreixen d’aquestes sobtades aglomeracions humanes.

Un altre ofici prototípic dels rroma és el de rambler o venedor de cavalls, així com  el de calderer que arregla de poble en poble la ferralla de la gent. I també abunden els ferrers, que tot i posseir en alguns casos tallers propis -la farga és un dels espais tradicionalment gitanos a la Baixa Andalusia- es lloguen com a mà d’obra en industries metal·lúrgiques (està provat que El Planeta, un dels mites cantaores de mitjan segle XIX, deixà la seva petjada en un fàbrica d’aquestes característiques a Màlaga).

En tots els casos, aquesta gent manté juergas i esbargiments musicals en els seus  campaments nocturns o para a les ventas, fondes i cortijos on alguns viatgers romàntics del segle XIX localitzen bona part de les primeres descripcions d’aquest art que ens han arribat.
El gran estudiós i cantaor Antonio Mairena ens ofereix un altre testimoni molt esclaridor d’aquestes formes de transmissió, quan recorda que al seu poble de Mairena del Alcor hi havia una important fira a la qual si atansaven amb certa anticipació gitanos vinguts de Triana que, en alguns casos, acabaren establint-se en aquell indret, portant amb ells les formes musicals originals d’aquest barri de Sevilla.

Provar aquest tesi i, sobre tot, descriure’n acuradament els contorns requeriria d’una treball etnomusicologia pel qual em manca la preparació i pel qual, segurament, ens faltin dades sòlides. Però que no deixa de resultar-me una temptació recurrent, perquè fins on m’arriba el coneixement, tot això ha estat esmentat en moltes fonts i investigacions, però mai ha produït una monografia global i sistemàtica.
Es tracta, endemés, d’un dels temes que sempre m’han semblat més apassionants i complexos de la disciplina històrica: fer visible allò que molt sovint  discorre per viaranys eteris i fonedissos, múltiples i canviants: els canals i mitjans d’expansió d’un corrent cultural popular o aliè al poder establert, ja sigui de tipus musical, religiós, arquitectònic, ideològic o de qualsevol altre mena.

Però el fonamental és que per sota d’aquest barrinament hi sura la noció que  hi ha una geografia del cante que se superposa amb una geografia del treball sense emplaçament fix. I que això ens aporta una idea intuïtiva de com viatja i de com va transmetent-se la flama del cante;  com es deia en l’època de les heretgies medievals, com una contaminació, una mena d’infecció subtil i imparable.

PD: Youtube ha fotut enlaire els exemples que havia deixat d’un pregón de Macandé i unes Jaberas de Fosforito. Esperem que ho restaurin aviat per tots aquells que no hagin arribat a temps d’escoltar-los.

De feres ferotges revisited

La notícia, i encara més la seva sorprenent evolució, com s’hauran ensumat tots els vells lectors d’aquesta pàgina, m’ha provocat un calfred d’excitació.

No només es tracta d’aquest imprevist retorn a coordenades que semblen d’un altre temps, o el deliciós reguitzell de testimonis inflats i especulacions imaginàries que ha generat l’episodi. Parlem d’ una cosa molt més decisiva i estimulant. És com si per una espiera, durant un màgic lapse de temps, ens haguessin deixat mirar al mateix cor del laboratori de creació de les llegendes populars i al seu procés de propagació, d’una rapidesa i riquesa fascinadora.

Llastimosament, les potències tècniques –que Jünger ja descrigué quina mena d’antagonisme solen suposar per a les espirituals- i la llarguesa balafiadora de les autoritats competents amb la qual sempre podem comptar han avortat la continuïtat de la història quan tot just havia començat.
Tant se val: la peça que ens hem cobrat és força més voluminosa que una pobra gossa per més lleona que semblés.

PD: Corregit el topònim de La Sénia, amb accent tancat, a les etiquetes. El meu cas era més greu que el de la Rahola, perquè no era simple desconeixement (he visitat prou vegades La Tinença i rodalies), sinó manca de cura.

Diferència o barbàrie

Les últimes tres setmanes hem estat fruint de la segona part del cicle “O Dikhipen-Miradas gitanas en el cine”, que ofereix la Filmoteca de Madrid amb la col·laboració de L’Institut de Cultura Gitana La cosa ha sortit prou lluïda i ha tingut un cert ressò en els mitjans de comunicació. Servidor ha tingut el plaer de contribuir-hi amb una humil xerrada als venerables Cines Doré, un article al darrer número dels Cuadernos Gitanos que s’acaba d’editar, un conversa en companyia de La Chunga i l’amic Ximo López Bustamante a RNE3  i fins i tot una fugaç aparició als informatius de la 2 (vegeu a partir del minut 15 del vídeo i tingueu en compte que la tele engreixa…).

Aquesta vessant gitanològica meva, però, ha tingut també la virtut de posar de relleu la perplexitat que aquest fet desvetlla entre algunes persones del meu cercle de coneixences. Plantejada la qüestió de l’alteritat que encara representa aquest poble, “el problema” gitano”, hi ha una certa reacció, que es dóna fins i tot entre persones sensibles a la condició minoritzada d’una cultura per formar-ne part elles mateixes, que ve a expressar-se com “tampoc els gitanos posen massa de la seva banda en la millora de la seva imatge i situació d’aïllament”.

L’afirmació ja presenta algunes dificultats, perquè gitano, com català, francès, tibetà o malai, és un terme polisèmic que sintetitza moltes possibilitats. De quins gitanos parlem? Perquè només a l’estat espanyol n’hi ha que parlen espanyol, català, basc, gallec i que són neoparlants del rromanó o conserven trets residuals del caló; de catòlics, evangelistes, pentecostalistes i ateus, de dretes i d’esquerres, de conservadors i de llibertaris; dels qui duen 300 anys establerts a un mateix indret i dels qui segueixen una vida seminòmada; propietaris d’empreses o dedicats al negoci de l’espectacle i d’abocats a unes deplorables condicions de marginalitat, però també que dels qui fan senzillament d’advocats, de sastres o depeixaters.. És a dir, de tota mena. I si parlem d’una idea essencialista i estereotipada de gitano, hereva d’un tronat discurs romàntic i fabricada gairebé per complet des de fora de la pròpia comunitat i amb finalitats com a mínim dubtoses, aleshores millor que ho deixem córrer.

Però encara eludint aquest particular, si continuem desboscant el rerefons d’aquestes manifestacions, allò que hi trobem és l’hostilitat davant d’una determinada manera de viure la gitanitat resistent a la assimilació total dels seus trets diferencials. Una cosa que acostuma a expressar-se com “No fan cap esforç en integrar-se.” I què és exactament integrar-se? Menjar escudella per Nadal, escoltar la COPE, abandonar els avis a una residència, fer-se els vestits debades aprofitant el privilegi de la representació pública? No ho sé ben bé. Però suposo que en aquest context significa la conservació d’uns valors i formes de relació que simplement no encaixen prou amb l’opció social dominant. I llavors, potser cal explicar que aquesta temptativa “d’integració”, encara en el cas que resultés acceptable, no s’ha portat a terme precisament pels camins de la persuasió. A Espanya el compte aproximat de lleis, pragmàtiques i ordenances contra aquesta comunitat, incloent-hi un decret de “Prisión general de gitanos” al 1749 i considerat com un precedent mundial d’intent de neteja ètnica, arriba a les 2.500, que és aviat dit.

I encara sense això, no ha existit ni una sola temptativa seriosa i continuada de bastir aquest procés sobre uns fonaments de diàleg i d’intercanvi, on els gitanos alhora que accedissin a tots els òrgans de participació social i en fessin seus els compromisos que això comporta, poguessin servar les seves tries culturals i enriquir-nos a tots amb elles. Tot s’ha reduït a escollir entre acceptació passiva de les condicions preestablertes o segregació. Així que no ha de sorprendre que les ovelles no hagin anat a l’escorxador de grat i sense oposar-hi recances. I tot així, mai serà prou preuat que aquest poble no s’hagi deixat corrompre pel rebuig i l’arraconament com per a generar un corrent generalitzat d’odi racial antigadjè. Sense anar més lluny, quan un paio com jo s’ha interessat i acostat al seu àmbit, se l’ha tractat de manera gairebé immediata amb deferència i estimació, sense oposar-li reserves i suspicàcies, ans el contrari, obrint-li totes les portes per a participar en les seves associacions i òrgans d’expressió. Aneu per aquest món fent aquesta mena de coses i ja em direu si això us passa a gaire llocs més.

Per tot plegat, el que que vull dir és que quan parlem de l’estigmatització sistemàtica dels gitanos, allò que ens hi juguem no és la sort particular d’un grup que ens pot provocar més o menys simpatia o refús. Sinó que ens hi juguem una cosa molt més cabdal que afecta a tothom: el dret a la diferència. És a dir, si per si mateixa no  suposés suficient esperó, la pròpia possibilitat de romandre fidels a unes opcions personals i comunitàries en el moment en el qual nosaltres, per qualsevol atzar de la vida o la història, esdevinguéssim també “gitanos”. O per dir-ho amb una fórmula crua, potser exasperada, però a parer meu dramàticament certa: la disjuntiva entre civilització i barbàrie.

Oda a la malastrugança I

Que pels meus potser migrats però fidels lectors jo passi algunes angunies forma part de l’ordre natural de la bloguística. Però que els exposi a ells a determinats riscs potser és més digne de reprovació.
I tanmateix no em puc resistir a presentar una qüestió que sempre m’ha pertorbat: l’atribució a determinades persones del poder d’atiar la desgràcia sobre altri, ja sigui amb traïdoria o, encara més terriblement, per mera exposició a la seva influència, mirada o contacte.

Amb especial preponderància mediterrània, aquesta superstició es troba estesa pertot, i seria força interessant fer un estudi comparatiu dels noms o les capacitats que s’han atorgat en diverses contrades a les criatures portadores de malastrugança.

Però si hi ha una ciutat on aquesta creença hagi arribat a assolir la categoria d’element central de la seva cultura, d’obsessió determinant i malaltissa, aquesta és Nàpols.
Foren precisament dos llibres vuitcentistes editats a Nàpols els primers en fer-se ressò de llur tremp al migdia italià. Un és la Cicalata sul fascino volgarmente detto iettatura, de Nicolo Valetta, una veritable vindicació de l’existència dels mals presagis i de la necessitat de mantenir-se’n a recer. L’altra és obra d’un arqueòleg, Michele Arditi, que mercès a la troballa d’un amulet a les runes de Pompeia tracta de demostrar l’antigor i arrelament de tan sinistra superxeria: Il fascino e l’amuleto contro il fascino presso gli antichi.

Sovint la de jettatore és una odiosa condició contra la qual no es pot lluitar, una maledicció que acompanya a hom gairebé des del bressol i que el condemna a un acarnissat aïllament social.
L’inic patiment provocat per aquesta malvolença es troba descrit en alts exemples literaris. Pirandello el tracta a La Patente, mentre que en el seu fresc de la vida popular napolitana Montedidio, Erri di Luca recorda les aprensions que desvetlla la sola menció d’un cas on sembla haver-hi intervingut el mal averany o la lleugeresa amb que qualsevol desgraciat pot adquirir tan malaurada fama:
”Da noi non si trova uno che dice a un altro “beato a te”, passa subito per iettatore se a quello capita qualcosa di male. Prende una storta al piede e gira la colpa a quello che gli ha detto la frase. E così comincia la nominata.”

Però potser el relat més inquietant dedicat a la iettatura l’hagi redactat Gustav Herling-Grudzinski, l’escriptor i periodista polonès establert a Roma, que a una de les seves Variacions sobre les tenebres,Don Ildebrando narra la història d’un metge napolità entestat a descobrir l’origen i causa d’aquesta nafra, convençut de la seva existència precisament per la diversitat de mitjans que s’han emprat al llarg dels segles per allunyat el malocchio.

Que la dissort es pugui esquivar, que l’atzar sigui mal·leable, encara que ho sigui per hermètics viaranys, que el mecanisme de repartiment de fortuna i desgràcies d’aquest món respongui a algun principi, no és res que sigui aliè a la majoria de pensaments màgics i religiosos de tot l’ample món. Però és l’arbitrarietat d’aquesta certitud en el cas dels malastrucs allò que més em colpeix: un estigma de malson que capgira el judici àdhuc de persones assenyades.

De tots els fragments que he anat recollint sobre la qüestió, no trobo que n’hi hagi cap que posi millor al descobert la seva essencial ridiculesa alhora que en descrigui els devastadors efectes que aquest del segon volum de la deliciosa autobiografia d’Antonio Martínez Sarrión, Una juventud, quan recorda el trist destí d’un seu condeixeble de la Universitat de Múrcia:

”Tal configuración le acarreó uno de los endoses más canallas que un ser humano puede sufrir: aquel joven era tenido, sin posibilidad de apelación o prueba en contra, por “gafe”. Cosa que un medio tan rudo venía a reducirle poco menos que a la condición de leproso o apestado. A causa de esa perversa concomitancia que a veces los humanos somos capaces de establecer entre persona y apodo, al muchacho decretado agorero y causante de mal fario se le llamaba, utilizando (y deformando) el patronímico de su lugar de procedencia, El Yeclo, y aquel remoquete terminaba por sonarnos a todos a algo como El Golem, El Yeti, una criatura en todo caso hirsuta y maléfica, de la cual más valía mantenerse uno lo más alejado posible.”

Un drap apedaçat

L’altre dia, mentre cercava una citació de Magris, vaig trobar-me amb un retall d’entrevista on Mercedes Monmany i l’autor triestí intercanviaven aquestes impressions:

“P: L’ésser humà va recomponent els seus paisatges, com tot el que fa referència a la formació de la seva identitat personal, al llarg del temps? (…)
R: Aquesta pregunta és importantíssima, precisament per aquesta expressió “recompondre” el propis paisatges i, també, per allò que esmenta sobre la relació que hi ha entre això i la pròpia identitat personal (…)”

Converses recurrents en alguns posts del veïnat o el fet que la Maria se n’anés delerosa a Nova York i en tornés igual d’embruixada, una ciutat que sempre m’ha desvetllat un interès molt marginal, mentre pensava en altres que jugarien un paper similar en el meu cas, m’hi van fer rumiar (novament). És indubtable que la manera en la qual interaccionem amb determinats indrets, l’hàbit de somniar-los i projectar-nos-hi, la seva evocació i el seu poder de filtrar la nostra experiència i el nostre esguard sobre el món, determina de forma incessant i cabdal la nostra personalitat.

Si em pertoqués establir els punts cardinals d’aquesta geografia personal, hauria de començar evidentment per aquells llocs i paisatges que m’han marcat de forma més inevitable: el triangle format per Barcelona, Madrid i Sevilla. Però també, una mica més secundàriament, Londres, València i Castelló. I fa falta dir que igualment els horitzons de la meva infantesa: el Vallès i el Berguedà, amb el Pirineus al darrera.

Però fora d’aquestes referències tan familiars i tangibles, trobo que n’hi ha d’altres, a vegades només paladejades durant unes setmanes o unes hores, o senzillament anhelades o entrevistes a través de les pàgines dels llibres o dels fotogrames d’una pel·lícula, que no gosaria dir que hagin ocupat menys temps i entusiasme, menys records i desigs, en la meva formació sentimental.

Per exemple, resulta significatiu que essent jo mediterrani de naixença, hagi trobat en l’Atlàntic el meu món marí per excel·lència, i que sigui en un espai on hi llegeixo una fortíssima continuïtat, que va de les Hèbrides a les Canàries occidentals, davallant per Irlanda, Bretanya, les Açores o la façana marítima d’Holanda, Bèlgica i Portugal, aquell que d’una manera molt poderosa hagi captivat la meva fantasia.
Com ho és el fet que sentint-me molt meridional per tarannà i hàbits, m’hagi resultat el nord europeu una font continua de seducció –un nord vague i de límits capriciosos, que reuneix la Mitteleuropa que comença al nord d’Itàlia amb algunes petites ciutats de l’Anglaterra rural  i l’encís de les grans viles hanseàtiques o danubianes d’Alemanya, Bohèmia i Hongria.
És, perdoneu el tipisme estantís de la visió, un univers que sempre m’arriba com diferit per un tel boirós, d’una estilització etèria i misteriosa, escenari de velles faules medievals i freds encanteris.

Però continc també coordenades més terrestres, i exceptuant Nova Anglaterra, que seria una continuació ultramarina d’aquest anterior escenari, per mi els Estats Units són i seran sempre el seu sud profund, arquetípic, càlid i sensual: el món que ja fa un temps descrivia a uns amics com un entramat de “cuina cajun, residus d’esclavisme, fanatisme religiós i musiques d’arrel, mansions colonials, memòries esvaïdes de la guerra de Secessió, decadència rural, kitsch i fantasmagoria“.  O tot allò que no sense agudesa s’ha descrit amb l’etiqueta de southern gothic.
Caldrà dir que, en la meva perspectiva, aquest sud només el vèrtex d’un remolí imaginatiu, a cavall de la realitat i la ficció (o de “lo real maravilloso” de Carpentier), que abasta totes les Antilles i arriba el carib corsari de Maracaibo i Cartagena d’Índies?

Però, evidentment, si aquesta mena de relacions sempre dona per sobreentesos els desllorigaments que existeixen entre una imatge mental i la realitat, entre els fets i la seva sublimació fabricada per la imaginació i la distància, hi ha casos on aquesta constant s’acusa especialment: són territoris perduts, clausurats o que presenten una anacronia insalvable entre allò que potser foren  i el  que han deixat de ser:  per mi aquest lloc l’ocupen ciutats com la Praga mística d’entreguerres o la Czernovitz de Celan, Morgenstern i Von Rezzori i, de fet, com ja vaig deixar palès, tot el món jueu-oriental. També, en certa manera, Trieste, Lisboa o la meva idolatrada Istanbul, a la qual vaig pelegrinar per únic cop, amb reverència i tremolor, aviat farà quatre hiverns. Però en aquests darrers casos, les persistències són tan intenses que hom te la sensació que han tingut la gentilesa d’esperar-lo.
Altres destins, fins avui només vistos amb els desperts ulls del somni, encara no sé en quina categoria hauré d’encabir-los: el Càucas, Islàndia, l’Àsia Central del Gran Joc, Albània, els països que envolten el Golf d’Aden o l’antic món del cristianisme ortodox i bizantí que llangueix d’Egipte a Síria.

Però sense esgotar aquest discurs i la vostra paciència, no podria deixar d’esmentar dos paradisos on jo hi he albirat alguna cosa propera a la felicitat, a la meva idea de benestar, al pressentiment d’una vida plena i persuadida. L’un és la península d’Ístria, amb el seus estilitzats ports venecians, les seves illes que esquitxen l’Adriàtic, les seves aigües maragda i els fluxos i refluxos de moltes presències antigues i venerables. L’altre és el Perigòrd i el Llemosí, la terra dels castells trobadorescos llepats pel riu Dordonha, de les viles de pedra i fusta i dels quimèrics dracs de ferro forjat, dels boscs de nogueres negres: les meves pàtries d’elecció.

Suspiria de profundis

“Que n’és d’emprenyador ser vell” diu la iaia amb un to de feixuguesa no exempt d’un refilet humorístic. “Guaita, el Ventura ja n’ha fet noranta” segueix, com si l’admirés que el seu germà hagués aconseguit dur tan enllà la càrrega i deixant de banda que ella també s’hi apropa. Mentrestant, ell va vinclant el cap per donar-li la raó i jo me’ls vigilo tots dos, amb els seus ulls clars, la seva ganyota sorneguera que mai acaba d’abandonar-los i els seus trets cisellats pel temps; bells malgrat la vellesa o potser precisament més a causa de la vellesa.
Venen d’una nissaga forta; és aquesta fortalesa allò que els ha sostingut i mai els valgué de gaire queixar-se. De manera que no trobo que hi hagi res de deshonrós en la seva protesta, en el seu serè però no conformat blasme a l’anar perdent facultats i haver de deixar de confiar en l’únic que sempre tingueren: l’empenta per valer-se per si mateixos.

El cas del meu tiet avi és notori, perquè ell fou minaire i a les mines de carbó s’hi va passar trenta anys. L’altre dia va caure escales avall i va fer-se un trau al cap. Però s’ho pren a broma, perquè n’havia rodolat de molt més llargues i fosques. Més de seixanta metres, per exemple, la vegada que fins i tot va caldre el teatre d’una inspecció i el seu descens a les tenebres va quedar ben enregistrat als papers; sang i sutge de la història que el temps esbandeix però no esborra. I encara tingué sort, potser més que l’avi, que després d’una guerra, del camp de concentració i de la tuberculosi va anar a arranjar els seus comptes pendents amb el règim a la mina i en aquells set anys que hi estigué va acabar d’esguerrar-se la salut. O que tantes condeixebles de la mare, a qui anaven a buscar a classe perquè sabessin que una explosió de grisú o l’esllavissada d’una galeria les havia deixat orfes i amb un peu a la misèria.
“Quan sortíem d’allà sota després d’un accident, de deixar enrere un company a qui no havíem pogut rescatar –continua en Ventura- el primer que veiem a l’entrada del túnel era la Guàrdia Civil. Venien a protegir els amos i els enginyers, perquè sabien que de la ràbia els haguéssim anat a buscar.”

Són records particulars de la família, però gens atípics en una comarca que tot just comença a desprendre’s de l’estalzí d’un segle d’activitat minera. El Nadal de 2007 tancava la darrera explotació de Saldes per l’insostenible proporció de sofre del seu carbó i es clausurava així un capítol cabdal de la seva història recent.

No hi ha res a apel·lar-hi i cal que ens en congratulem. Però com moltes de les persones que l’han viscut de prop, sento també una obscura melangia per un món que s’acaba, per una forma d’existència dura i sovint mortífera, però que d’una manera o una altra ens ha marcat la personalitat col·lectiva. Un final que no deixa de ser una seqüència ens l’ocàs occidental d’una dedicació que fa mil·lenis que ens acompanya, que ens espaordeix i ens fascina alhora per la seva colossal dimensió, que ens embafa d’un tuf mefític que encara trigarem a ventar-nos i que ens fa copsar amb tota la seva terrible grandesa allò que en Herman Melville descrigué genialment com “la insuportable continuïtat de l’esforç humà.”

”Si hagués sabut en què consistia la vida de mineria –diu un mural a la vila sarda d’Orgòsolo- m’haguera revoltat cent anys abans de lliurar-me a aquella feina.”

PS: ”Tierra Negra” és un excel·lent documental de Ricardo Íscar sobre la residual mineria lleonesa, que il·lustra aquesta relació ambivalent, d’orgull i espant, per aquesta baixada a les entranyes de la terra. Si mai podeu aconseguir-lo, no dubteu a veure’l.

Cançons de rereguarda

“Ruvèigno/Rovinj/Rovigno al capvespre. Fotografia de cormackc a flickr”

“Hoje estou vencido como se soubesse a verdade”, diu un gran vers d’Álvaro de Campos.
Hi ha dies en què un pensa en tot allò que hagués volgut ajudar a canviar i que encara més aviat ha empitjorat i sent una atrabiliaria fraternitat amb el genial heterònim de Pessoa. Com si la pel·lícula s’estigués acabant, els dolents anessin guanyant i no semblés que cap cop de teatre pogués venir a capgirar una història equivocada.
I llavors es cerca el bàlsam d’alguns exemples de derrota no resignada, d’estratègies per mantenir a ratlla la desfeta i fer sentir que l’avenir encara és llarg i té objeccions a fer.
Explica Claudio Magris que Biagio Marin acostumava a dir “si l’esperit del món ha decidit cancel·lar la mil·lenària petjada vèneta a l’Adriàtic oriental, jo m’inclinaré i diré Fiat voluntas tua” i després hi afegia “porc” i un sonor renec que la prudència li impedia reproduir en tota la seva cruesa.
En un altre article, l’autor triestí descriu la reserva més discreta, però no menys decent, d’una cambrera sòraba que “Parla de l’assimilació creixent, acceptada serenament, i de la seva llengua, que ella opina que està destinada a desaparèixer. Li pregunto si aquest final l’entristeix. No, respon, perquè no el veuré. Qui sap si aquesta és l’única possibilitat que queda davant de l’inevitable final de totes les coses estimades; esperar no veure’l, acabar abans.”

Hi ha dies en què, qui sap si pel fet de passar els comptes inherents a tot aniversari, hom pot confondre el crepuscle de la pròpia identitat o el de causes, cultures i formes d’existència benvolgudes i malmeses amb un crepuscle general del món, d’una totalitat absorbent que no fa justícia a la multiplicitat de la vida, que no deixa de renovar-se i mutar i trobar nous camins per a reproduir-se.

Dit això, ahir vaig passar una tarda molt bonica, vaig rebre la felicitació i vaig parlar amb bona part de la gent que m’és més propera i benvolguda i vaig acabar per aparcar les lamentacions: hi ha molta feina per endavant, molts assumptes on cal ficar-hi el coll i moltes aurores que queden encara per resplendir. Som-hi, doncs.

Allò que en lèxic tauròmac en dirien “aliviarse”

Primer he vingut amb la intenció de deixar anar una jeremiada que fa temps que barrino. Després m’hi he repensat i se m’ha acudit que resultaria molt més agradós explicar unes cosetes de músiques del Carib que he anat descobrint. I, a darrera hora, he estat temptat d’enllestir d’una vegada una entrada sobre “tradicions inventades” que fa setmanes que ronseja pel calaix.

Però avui, com ha insinuat l’engruna de Mestre Alfonso, hem tingut l’enèsim jorn de feixuga calor “mediterrània continental”, jo he fruit d’un dia bastant accidentat i percebo que les “condicions objectives”, que dirien els comunistes dels anys setanta, no conviden a recargolaments vestigials.

Així que, pensant-m’ho millor, us deixo amb uns mugs ben plens de Blue Hawaii o de Mai-Tai, uns compassos de Dick Dale o del gran Lord Invader i amb les portes reobertes del vostre infidel catau.

Au, bona nit! Mireu de passar-la fresquets.

Ferragosto

Agost és, amb novembre, el mes que més m’agrada. Perquè nues d’urgències, les coses semblen reverberar amb una llum que transmet la seva veritat íntima, i perquè el món, de vacances, en el seu sentit etimològic de “vacar”, ajorna les seves crides, suspèn les seves vigilàncies i es diria que ens concedeix a tots una dolça pròrroga, un llarg instant de rearmament per a les lluites de l’esdevenidor.

A migdia dono uns revolts pels carrers deserts del barri de Salamanca. Me n’atreuen els seus insòlits comerços de tapissers, de secrets brocanters, de sospitosos negociats, de llibreters que s’afanyen darrera discrets aparadors. També grans escoles privades que semblen el capítol d’alguna ordre ultracatòlica i que ara reposen de la seva sinistra tasca doctrinària.
Aquí hi viu la classe alta de la ciutat, majoritàriament de vacances, i s’hi transpira una soledat intimidant que s’escola de darrera els balcons closos i agita els arbres ombrosos que amaguen els edificis. Sí, certament no hi ha un mes que li provi millor a Madrid.

A la vesprada, després de quatre hores de camí i amb mínimes expectatives de fresca, sortim a fer un tomb per un poble extremeny de la Tierra de Barros. Hi hem vingut a veure (i l’ombra de la paraula acomiadar-nos plana sobre nostre com una angoixa sorda) a un parent malauradament molt malalt. És un vell camperol nascut encara a un cortijo, aquest al·lucinant residu senyorívol del migdia espanyol, que amb els seus records ens connecta amb estrats d’un passat gairebé inconcebible. Pels carrers s’hi veu poca gent, principalment un grapadet d’avis com ell que comencen a treure les seves cadires al carrer, mentre uns pocs joves empolainats s’apleguen per anar a la fira del poble veí. Magres comerços baixen les reixes, bars tristois emeten reflexos tornassolats, lents dragons grimpen per les parets de les cases i la xafogor ho ablaneix tot. Arreu s’hi respira un aire de suau decadència i per un moment sento un pànic antropològic davant la consumpció d’aquest univers rural.

Més tard, però, mentre sopem a un patí, una tempesta ferotge ens sorprèn i correm a refugiar-nos sota un rafal. Poc després cau el subministrament elèctric i la situació, alleujada per l’escalf d’unes espelmes i amenitzada per una simfonia de llamps i trons, ens provoca un estat proper a l’eufòria. És un revers màgic de l’ànim anterior; la intuïció de viure un impasse rar, cada vegada més rar en el nostre entorn ultratecnificat i sobreprotegit.

Els italians, d’aquests dies meridians de l’estiu, en diuen Ferragosto. La paraula és una deformació de Feriae Augusti, la festa on s’honoraven els Déus de la fertilitat i les collites. Però el mot, per via d’una falsa etimologia, evoca l’idea del ferro roent, del sol implacable, de la plenitud de la vida, de vells i enèrgics mites pagans. I jo sempre m’hi sento com s’hi hagués tornat a casa.

I de banda sonora, una de les meves cançons favorites del gran Battiato, que sempre escolto sota els fuochi di ferragosto, mentre penso en “che scherzi gioca all’uomo la natura” i “come cambia in fretta la morale”.

Ferida o benedicció?

Perdoneu, però això, servit en cru i sense els vels estilitzadors de la imaginació, és part del pagament d’un deute. Un de contret a Can Bovolo quan vaig prometre presentar una qüestió per la qual un entusiasta com jo de la confusió babèlica no pot sentir indiferència: la de la màgica possibilitat de disposar del do de llengües que, per exemple, va ajudar els apòstols a estendre la paraula revelada entre nacions de parla molt diversa.

I potser sigui un afany procel·lós, perquè n’hi ha prou amb fer una limitada recerca per a constatar que la natura d’aquest prodigi ha concitat bastants desoris i nombrosos allaus de tinta. I, per acabar-ho d’adobar, el sorgiment del pentecostalisme americà que té com a nucli doctrinal bàsic l’experimentació personal d’aquest do atorgat per l’Esperit Sant, no ha ajudat a resoldre el misteri de manera satisfactòria.

I és que tant en els corrents hermenèutics dominants en la tradició catòlica com en les esmentades esglésies carismàtiques americanes s’ha privilegiat una determinada interpretació de la Primera carta de Pau als Corintis, versicle XII, on entre les gràcies de l’Esperit hi recull la de permetre a hom “parlar en llengües desconegudes” i  a hom altri “el do de traduir-les.” Sempre a caprici metafísic, s’entén.
Aquest poder, estalviant-vos feina, seria la glossolàlia. És a dir,  la capacitat de parlar una llengua extàtica i adàmica, que tots els oients comprendrien, com si fos la pròpia. Més o menys el que se suposa que passa en aquests simpàtics aplecs de l’Església Internacional de l’Evangeli Quadrangular o de la Fraternitat Mundial de les Assembles de Déu.

Però també hi ha dissidències a aquesta opinió, que raonen que les Sagrades Escriptures empren el plural “llengües” i que Fets dels Apòstols III i IV ja descriuen que la cosa va d’una altra manera: “i van veure unes llengües com de foc que es repartien i se’n posava una sobre cada un d’ells; tots foren omplerts de l’Esperit Sant i van començar a parlar en diferents llenguatges, segons l’Esperit els concedia d’expressar-se.” Quelcom que significa que el do rebut seria el de la xenoglòsia, això és, el d’un poliglotisme fulminant i aconseguit per ciència (bé, no exactament ciència) infusa.

Pot semblar una distinció primmirada, però no m’ho sembla de cap de les maneres, perquè darrera hi bateguen dues concepcions oposades de la història de la cultura i dels mites dels orígens. La primera percep Babel com una ferida i ens parla de l’enyor d’una llengua perfecta i primigènia, perduda i corrompuda per un càstig diví. La segona, en canvi, proclama la diversitat de la creació i sanciona la santedat de les seves múltiples manifestacions.
No crec que hi hagi gaire nocions humanes que hagin provocat tant de brogit i hagin tingut efectes tan transcendents en la conformació de la nostra realitat com la lluita entre aquestes dues.

No caldrà precisar que he abordat l’assumpte de la glossolàlia i de la xenoglòsia des d’una perspectiva estrictament cultural i diguem-ne simbòlica. Perquè l’aspecte dels nens sotmesos a  raptes histèrics i al·lucinacions col·lectives en locals més o menys públics del país pressumptament més ric i desenvolupat del planeta és una matèria que discerniren millor els sociòlegs, els neuròlegs o, si m’hi forceu, els penalistes.

“Oli i rembetes tu Dunia”

A casa, abans de sopar, algun vespre desvagat, ens dóna per servir-nos unes olives negres de Kalamata (o d’Aragó que són tant o més bones) i unes ombres de Retsina i per parar el nostre taulell de Backgammon on batre’ns sense treva.
Però realment, tot aquest ritus és una bona excusa per posar-nos en ambient i escoltar  discs de Rembetika.

Perquè les olives negres m’agraden amb desfici, la Retsina em baixa sense penalitats i el Backgammon, que els grecs anomenen tavli, em sembla un joc molt entretingut i que em trasllada ràpidament a les tavernes i parades de soc dels països del Mediterrani Oriental on es juga pertot. Però la Rembetika la descriuria com un dels meus cinc o sis grans enlluernaments musicals.

Què és la Rembetika? Això ens donaria molta feina.  Com hi retornarem en altres ocasions i avui només en voldria fer una introducció, diguem que és una forma de música urbana grega que, sobre bases i ritmes de balls tradicionals anteriors , es codifica durant el primer terç del segle XX. En el seu pervenir, ja marcat per l’inequívoc segell que l’ocupació multisecular otomana havia deixat sobre el llegat popular grec, hi tindran una influència decisiva els fets dels anys 1919-1922. És aleshores quan la formació de la moderna Turquia i la guerra amb els grecs pels antiquíssims establiments d’aquests a l’Àsia Menor es resoldrà amb un enorme èxode i intercanvi de població entre ambdós estats. Un més, i no precisament dels menys dramàtics, episodis de neteja ètnica que el terrible segle XX va anotar-se al seu sinistre compte.

L’arribada d’aquesta massa de desplaçats, que anaren a instal·lar-se a les perifèries i barris més depauperats de Salònica o Atenes, portant amb ells la seva música, va donar a la rembetika la seva particular faiçó. Associada al submón de la delinqüència i dels costums més perdularis, les lletres de la rembetika parlen sense embulls de l’addició a les drogues, de misèries i presons, de tuberculosi, de prostitució i, en essència, de la vida marginal dels mangas.

De fet, l’exaltació del consum de haixix, d’heroïna i de cocaïna, o dels cafès i tuguris on s’hi anava a fumar a escoltar-hi i tocar-hi música, és tan predominant en la lírica del gènere que no estranya que durant els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial fos objecte de severes prohibicions per part del govern despòtic de Metaxas i que les autoritats se’l miressin amb una barreja de suspicàcia i menyspreu; mentre que les nostàlgies de la terra perduda i els seus aires orientalitzants tampoc l’ajudaren a guanyar-se les simpaties del nacionalisme grec de recta observància.

Indestriable d’aquestes evocacions i de la càlida sonsònia de les pissarres on fou enregistrada, és aquesta època  llegendària de formació i esplendor, que va més o menys de 1923 a 1942, aquella que acapara la meva atenció. Posteriorment, gràcies a l’emigració americana per una banda i a la gradual absorció de les bosses de marginalitat, l’altrament anomenat blues hel·lènic –no només per raons de similitud social, sinó també per curioses semblances sonores malgrat les diferències tonals i d’instrumentació- va començar a ésser acceptat més majoritàriament i avui forma part de la cultura grega diguem-ne oficial, tot i que encara revisqui records de temps menys heroics.
Però això és una altra història, i jo us deixo amb dos dels exemples que em van robar el cor, obra dels gegants Markos Vamvakaris…

…i de la jueva sefardita d’Istanbul que va fer carrera a Salònica i El Pireu, Rosa Eskenazi.

Post Scriptum: Com haureu notat, fa uns dies que estic molt enfeinat. En les properes dues setmanes, de fet, és possible que no actualitzi gaire o gens i que m’abstingui del plaer de escriure a casa vostra o de respondre amb la cortesia que mereixeu els vostres comentaris. Imperatius severs m’hi forcen, i prometo compensar-vos quan enllesteixi uns assumptes pendents i torni d’un breu sojorn fora d’aquesta llar vestigial.
Però si us plau de passar-vos per aquí a regar-me les plantes i foragitar lladregots, podeu aprofitar per veure dues interessants peces que podeu trobar per fragments al mateix youtube: aquí i aquí (després només cal buscar les altres parts a la barra de la dreta).