Ressons 4/13: frenesia oriental

Etiquetes

Bob Cohen, Di Naye Kapelye, etnomusicologia, klezmer, Ostjuden

Un pesat fardell de tasques que no s’acabaven mai. Única excusa a mà per a justificar que l’anterior entrada quedi tan lluny en el temps com per haver-se dissolt el sentit de continuïtat que tenia seguir la sèrie amb una cançó de música klezmer; la música dels jueus orientals, tan distints en tarannà dels seus germans sefardites que potser aquesta petita pausa sí tingui una mica d’involuntari trellat.
Ben mirat, no m’he acostat al klezmer amb mètode, amb atenció primmirada als seus estils i corrents, amb un coneixement meticulós de la seva evolució. No s’arriba a tot i jo m’he estimat més fer-ne una escolta intuïtiva, permetent que m’arrossegués història avall als shtetlekh perduts de Moldàvia i Ucraïna, de Polònia i Bielorússia, on de primer prengueren forma aquest sons, fingint-me enfonsar-me en una atmosfera de conte ídix i quadre de Ber Ryback.

Tampoc m’imagineu com un oient en la total inòpia. Sé que força abans de la Segona Guerra Mundial el klezmer havia començat a prendre camins divergents. Per un cantó, la música que tocaven els emigrants americans, que s’havia impregnat lentament de swing, d’arreglaments vodevilescos i, més endavant, de sons de gran orquestra i de jazz. En síntesi, una música que s’anava dissolent en altres estils més comercials. Per l’altra banda, hi havia la música més conservadora de les comunitats que romangueren a Europa. Després de la Shoah, a Nord-Amèrica l’assimilació s’accelerà: el klezmer era un estil demodé i els seus principals instrumentistes havien canviat a altres camps per guanyar-se les garrofes. A Europa, no és cap figura retòrica dir que la vella escena de bandes de klezmorim s’havia esfumat i en quedaven només les cendres.

Però als anys setanta la inquietud de joves músics americans, sovint d’origen jueu tot i que no sempre, va provocar un reviscolament tan inesperat com fulgurant. Es tractava de gent que venia del folk, de la música clàssica o del jazz, però que recuperaven el contacte amb els seus antecessors de la fornada dels anys vint, trenta o quaranta que encara recordaven les antigues maneres. També de pacients recol·lectors que rescataven molts dels enregistraments del primer terç de segle per tal d’impregnar-se del vell .
D’aquell desvetllament en van sortir tota mena de relectures, que en certa manera han seguit multiplicant-se fins avui. De bandes que encaixaven la música dels ancestres en sensibilitats de rock i altres estils contemporanis a aquells que cercaven la màxima aproximació possible a les tessitures de les agrupacions vuitcentistes de klezmer. La passió per l’arqueologia musical dugué a un grapat d’aquests folls a tornar a Europa per rastrejar petjades en grups tradicionals populars de tots els territoris on visqueren o encara viuen jueus asquenazites, grups amb freqüència gitanos, amb qui per raons òbvies els jueus havien acabat tenint molt de tracte. D’aquesta pedrera, els Di Naye Kapelye del gran Bob Cohen són la meva feblesa i els qui fan la mena de klezmer que, amb tot el respecte per altres opcions, m’escolto, ballo i em produeix aquella mena d’alegria hassídica que és la manifestació del judaisme a la qual em sento més proper.

“Hangu and the Freylachs from Podoloy” és una composició molt representativa del seu repertori. Pertany al disc del qual, no sense raó, el crític Lev Liberman digué que era “la mare de tots els discs de klezmer”. Sentir-la convida de manera irresistible a “dansar, cantar i celebrar”, el credo essencial de Di Naye Kapelye. De fet, m’agrada amb tanta bogeria que a mi m’arriba a fer desitjar que vingui el messies i tot el que faci falta.

Aquí dues versions. La del disc:

I una versió una mica diferent i en directe a un festival de Cracòvia:

I si no us provoca cap reacció, és millor que aneu urgentment al metge. És possible que hagueu caigut en una catatonia i ningú se n’hagi adonat encara.

Ressons 3/13: núvies de Sefarad

Etiquetes

Joaquín Díaz, José Manuel Fraile, La galana, La galana y la mar, Lafra, música sefardita, Moshe Havala, nyckelharpa, Susana Weich-Shahak

No perquè em complagui l’automatisme de l’associació, però m’és impossible pensar en la música sefardita i que no se m’aparegui allò que els angloparlants anomenen una “damsel in distress”: una senyoreta bella i ingènua que passa per serioses penalitats i que tothom malda per rescatar. Més que res perquè en ambdós casos el resultat consuetudinari és igual de previsible: la poncella acaba grapejada.

És cert que aquest cos musical té una qualitat vitalista, evocadora i tendra que inclina a la simpatia i aplana el camí dels amaneraments interpretatius. En les velles coples dels jueus que deixaren els regnes d’Espanya hi ressona un món d’alegries quotidianes i de sentiments delicats que, precisament per la seva abrupta segregació primer, llarg agostejament de segles després i bestial liquidació en últim terme fan sentir més dramàticament la seva pèrdua que, posem pel cas, si el mateix romanç el sentim de boca d’un avi extremeny.
El fet que fins fa unes dècades la  transmissió d’aquest llegat mantingués una gran ufana, resultés prou fidel als orígens com per reconèixer-hi trets que 500 anys de distància no havien modificat en la seva essència i que, en part notable, estigués en djudezmo, l’espanyol dels jueus de la diàspora, només afegeix meravella i poder fascinador a tot l’assumpte. I dóna un rerefons que ajuda a entendre, però en cap manera a justificar o fruir, que un ardat d’il·lustres professionals del refilet s’hagin sentit amb llicència per ensucrar en altes concentracions la música dels sefar(a)dim.

Però si s’eviten tals esculls, la travessia per l’actualització d’aquests sons condueix a altes recompenses. Que és allò que he vingut a demostrar agafant a tall d’exemple la més emblemàtica i coneguda de les cançons epitalàmiques dels sefardites; cosa gens menyspreable si tenim present que els casoris i tot el seu ritus previ i posterior, de la promesa a la primera albada de la núvia ja casada, és una de les seves temàtiques més pròdigues.
 “La galana y el mar”, altrament coneguda per « La esposica » i amb petites variacions en la lletra, realment poc significatives si tenim en compte que se n’han recollit mostres de Tetuan als Balcans, se centra en un dels moments que han merescut més atenció d’aquesta lírica: el bany de la núvia i les referències inevitables a la virginitat i la fecunditat que prenen forma de vestits de colors o d’arbres fruiters diversos.
Com gairebé sense voler he acabat per col·leccionar-ne versions (la primera que guardo i em consta fou gravada a Istanbul l’any 1908!), ha costat fer la tria. Les que proposo no significa pas que siguin les millors o que totes figurin entre les meves preferides, però sí les trobo totes interessants per diverses raons.
Aquí van en 6 píndoles:

1.Si només teniu temps o ganes d’escoltar-ne una, que sigui aquesta. Perquè finalment no queda més remei que decantar-se per la finor de José Manuel Fraile, Susana Weich i Eliseo Parra al doble àlbum Arboleras. Etnomusicòlegs de primera fila i vers experts en tradició popular, plantegen una reconstrucció que defuig les temptacions de pseudo-medievalisme o el barroquisme instrumental i conceptual de la música de cambra quan s’enfronta a aquests repertoris, sense amagar l’accent oriental  de l’illa de Rodes o Tessalònica on van fer la seva collita.

2. Joaquín Díaz també és un gran i prolífic folklorista i es permet aquí una versió d’enorme senzillesa, càlida i depurada d’ornaments.  Hi haurà qui trobi que el to s’acosta més al romanç castellà que a la cançó sefardita de la qual es guarda registre, com si el nostre home hagués practicat un agosarat exercici d’arqueologia musical. Prenguem-lo, en qualsevol cas, a benefici d’inventari.

3. Al seu costat, Ana Alcaide, de les darreres renovelladores de la música sefardita, opta pel preciosisme. Vorejant-ho, però sense arribar a ser mel·líflua. I si la seva interpretació vocal us resulta una mica plana, penseu que aquesta dona no només fa bastanta patxoca, sinó que això que toca angelicalment és una gloriosa nyckelharpa

4. Posats a buscar relacions, se m’acut que hi ha en l’estètica i el marc de referències de l’Ana Alcaide una aroma familiar de L’Ham de Foc. Casualment també tenen la seva pròpia “La galana i la mar”.

5. La meva última trobada estimulant amb la esposica és molt recent. Just l’altre divendres que ja havia començat a escriure aquestes ratlles vaig anar a un concert dels Lafra al museu etnogràfic del poble. La curiositat és que els seus pertrets i sensibilitat semblen més d’un grup de klezmer que de música sefardita, però és en aquesta segona especialitat on excel·leixen. A més, no hi ha res de desenraonat en les seves maniobres adaptatives a sonoritats balcàniques. A fi de comptes, dos dels seus artífex són búlgars, un dels països on la transmissió de La galana dins la comunitat jueva s’ha mantingut viva fins als nostres dies. L’enregistrament, com comprendreu, està fet amb una sabata i una espardenya.

6.I si després d’aquest recorregut no aneu ja amb bufadera, podeu anar a les fonts: aquí deixo un fantàstic document on Moshe Haleva explica a la façana de mar de Tessalònica i sense cap grandiloqüència el secret de la música sefardita: “Porke elyos no mankavan en muestra kasa de azer kantes espanyoles”

Ressons 2/13: En el país dels cajuns

Etiquetes

Balfa Frères, Bayou, Bee deshotels, carnestoltes, Danse de mardi gras, dialecte cajun, dimarts gras, Les Frères Michot, Lousiana, música cajun, neteja ètnica, Poitou

(Fantasmes d’Acadia en la terra dels pantans)

Quan comences a estudiar llengües exòtiques, d’aquelles que ja no cotitzen enlloc, els professors sempre te’n demanen la raó. Jo en tenia unes quantes, totes igual de desvagades, però vaig respondre que estudiava francès perquè un dia volia poder entendre’m amb els vells cajuns i cantar-ne les cançons. Devia passar per boig, però encara ara ho penso, potser amb més deler i esperança després de rebre indicis del revifament del malmès dialecte a moltes parròquies del sud de Louisiana.

Ja posats a demanar, caldria que la trobada coincidís amb carnestoltes, perquè és enmig del seu traüt on el fet de ser cajun espurna amb més gaubança. Les rues i mascarades que es gasten en aquestes dates són el recordatori d’una fidelitat llarga i commovedora. Ergo, de la seva supervivència comunal. Doblement trasplantats, primer del Poitou a l’orient del Canadà i, posteriorment i per la força, d’allí al migdia de la vella província francesa, la semblança d’aquestes celebracions amb les de la terra d’origen, de la qual els en separen tres-cents anys, sis guerres colonials i una de civil, una deportació en massa i un bon parell de segles d’infradesenvolupament, és una de les històries de continuïtat que em provoquen més i més agradosa estupefacció.  Però sobretot voldria ser-hi perquè aquest és el temps on , sanguini, un dels elements que més ha afavorit aquesta cohesió resistencial s’ensenyoreix de tot: la seva música

La seva preciosa música. Podria parlar-ne hores. També ella ensenya les marques dels orígens: les balades i danses de la Viena i l’ascendent anglo-celta que hi imprimiren els primitius intercanvis a la Nouvelle-France. Però instal·lats a les difícils terres pantanoses de l’antic llit del Mississippí, on romangueren camperols i pescadors pobres, aïllats, francòfons, catòlics i amb pocs miraments pel mestissatge amb indis i negres, l’empeltament en el sud profund no podia deixar intactes les seves gigues, masurques i valsos. I així anaren potinejant el que els brotava del folklore africà –fins a donar vida a aquest gènere paral·lel dels criolls anomenat zydeco-  del nadiu americà i fins i tot de l’espanyol.

(Postal protípica del Bayou, un lloc on no m’importaria viure)

Podria parlar-ne hores, sí, i seria groller. Com entrar en detalls sobre la revolució de l’acordió, la importància de la tardana arribada de l’electricitat als pantans o la pressió assimilatòria posterior als anys 40 i el posterior reviscolament que dura fins avui. La música és sempre més eloqüent.
I com celebràvem carnestoltes, de tots els grans clàssics i estàndards de la música cajun, no n’hi ha cap que hi estigui més lligat que “La Danse de(s) Mardi Gras”.

El nom ja indica que és l’acompanyament d’aquest moment suprem de la festa, i la lletra en descriu la principal efusió: la dels cavallers de mardi gras que van fen recapte per les cases de la contornada per tal de proveir-se de tot allò necessari per preparar el gumbo que es reparteix entre “Les autres qui viennent nous rejoindre”.

Es tracta d’una de les melodies més antigues conservades pels cajuns (és la vieille chanson, comen diuen) encara que tingui alguna particularitat com la no massa habitual modalitat menor, que segons els experts en suggereix un origen bretó. La lletra s’hi va afegir més tard i és mostra de la seva vitalitat que encara no es trobi totalment homogeneïtzada . D’enregistraments n’hi ha a carretades, malgrat que sembli obligat començar per aquell canònic dels Balfa Frères, que amb la melodia vocal que hi posa el gran Dewey Balfa és també la versió més coneguda de la dansa.

Després, podeu triar i remenar. De les més primitives i divergents a aquelles amb les vel·leïtats rockistes i r’n’b de la moderna música cajun que personalment no em fa gaire el pes. Si he d’escollir, m’agrada molt la relectura que n’han fet Les Frères Michot.

Però totes tenen present el tret que no pot faltar en qualsevol cançó cajun. S’han pensat per a ballar.  Coses d’un poble dansaire i  que sempre ha sabut molt bé allò que sentenciava Kurt Vonnegut “Som animals balladors”.

Post Scriptum: No dubti a demanar-me informació qui s’hagi sentit atret per aquests sons i vulgui iniciar-s’hi una mica més. Puc recomanar quins discs són més adients per començar i també facilitar el millor documental que se n’ha fet, el J’ai eté au bal de Les Blank. Fins i tot puc comprometre’m  a fer una sessió privada d’escolta i preparar passablement  una jambalaia si la gana s’insolenta.

Ressons 1/13 : Vassilis Tsitsanis i un diumenge ennuvolat

Etiquetes

cançons folk preferides, copla andalusa, Diumenge ennuvolat, συννεφιασμενη κυριακη, laiko, ocupació nazi de Grècia, rebétiko, sinnefiasmeni kiriaki, Vassilis Tsitsanis

Per una petició que em vaig comprometre de bon grat a atendre, engego uns lliuraments dedicats a les meves cançons d’arrel preferides. En farem tretze, un per setmana, en gens amagat homenatge.
Algunes d’aquestes peces són més aviat laterals i han tingut restringida difusió, altres són vers himnes que han gaudit d’una popularitat fora de qüestió en l’àmbit al qual pertanyen. La tria que enceta la sèrie és, potser més que qualsevol altra, de la segona classe: es tracta de la cançó més coneguda de la música popular grega , una d’aquelles que a terra hel·lena tothom coneix i sap taral·larejar.

No deixa de resultar-me una elecció conflictiva. En qüestions de folk milito en les files d’un cert tradicionalisme, tot i que gens afectat o intransigent. I en el cas grec m’entusiasma el rebétiko primitiu, bord i perdulari, proscrit i marginal, anterior a la Segona Guerra Mundial. I, per tant, em miro amb un mica de recel tot allò que en davalla i el fa accessible a un públic general.

συννεφιασμενη κυριακη  (sinnefiasmeni kiriaki) és un paradigma d’aquesta deriva. El rebétiko de primera hora, la música dels emigrants pobres de l’èxode greco-turc, farcida de referències a la mala vida suburbial i d’un fort aroma oriental, pren un acusat gir en la represa posterior a l’ocupació nazi (que a Grècia tindrà una coda de sis anys de guerra civil). Alguns dels seus intèrprets, homes actius abans del conflicte i per consegüent bons coneixedors del gènere, renoven el seu llenguatge amb composicions que incorporen sonoritats de la música lleugera europea, de la ja coneguda d’abans serenata melòdica d’influència italiana o dels ritmes orquestrals i ballables americans. És la conformació d’un patró de la música popular grega que s’imposarà en la cultura de masses de les dues dècades següents i de la qual tots en podem tenir una vaga noció, a vegades forçosament caricaturesca. Penso que el  símil és discutible i imprecís, però pot servir per fer-nos una composició de lloc: recorda l’evolució que porta del flamenc tradicional a les formes més lleus, sentimentals i adaptades al gust massiu de l’òpera flamenca i de la copla andalusa. Un fet que, igual que en el cas grec, no exclou la capacitat d’emocionar d’alguns dels seus més brillants adeptes, com Pepe Marchena o Marifé de Triana.

Això mateix passa en aquesta transició grega, on hi tingué molt a veure  una personalitat tan  “bigger than life”, sobrada de talent i genialitat instrumental com per fer difícil reblar-li el clau: Vassilis Tsitsanis. Enregistrat a finals a la dècada dels quaranta, aquest  seu “Diumenge ennuvolat” mostra alguns indicis de la nova sensibilitat que s’està congriant , tot i que amb un marcat compàs de de zeibekiko s’hagi de considerar encara com una peça prou clàssica de rebétiko. El seu caràcter de frontissa, que accentuarà la posterior interpretació de la gran figura emergent d’aquesta nova escena modernista, Stelios Kazantzidis, és doncs part de la seva força.

(Grècia, en la seva particular hora de la infàmia)

Però enllà d’uns mèrits musicals que no cal esforçar-se en ressaltar, si la cançó s’ha inscrit amb tant tremp en la memòria del país és també perquè, com s’encarregarà després de recordar el seu propi autor, parla d’una manera indirecta però fàcil de reconèixer per tothom de la tristesa i penúria que comportà l’ocupació italiana i alemanya, una ferida encara no cauteritzada i de la qual aquest diumenge gris “el dia en què vaig perdre l’alegria”, que va ser aquell en què Tsitsanis va veure com una patrulla nazi es pelava uns vailets que feien una guixada a una paret, n’és un símbol idoni.
I qui sap si en certa manera ho torna a ser ara que, novament, tants grecs se les veuen magres amb un nou diktat alemany.

Ferides fraternes

Etiquetes

esgrima acadèmica, Ian Svenonius, Kiko Amat, Lommers, mensur, Otto Skorzeny, Patrick Leigh Fermor, schmiss, Studentenverbindungen, Vivat Academia

La meva  amiga Lommers se’n fot sovint de la meva propensió a acumular dades i coneixements poc pràctics. Tant hi fa que ella estigui aprenent eslovac o et recomani discs de psicodèlia turca. No li tinc en compte perquè és de les persones que més es diverteix escoltant les meves rondalles vestigials, però també perquè quan sospita que la meva disgregació d’interessos em fa rodolar per pendents dubtosos no li falta raó.
Rellegia despús-ahir una ressenya que el company Kiko Amat va escriure del delirant assaig d’Ian Svenonius “The pshycic soviet” . En Kiko citava un passatge del volum on Svenorius critica la defecció de Dylan del moviment folk, que amb el seu sarcàstic menyspreu havia precipitat el descrèdit d’ aquella escena virginal i antimercantilista, que en pocs anys havia esdevingut quelcom “tan inescrutable com les cicatrius duelistes prussianes o els sacrificis asteques”. I és en moments així quan se m’acut que potser n’hagi fet un gra massa, perquè per servidor les cicatrius rituals dels esgrimistes de les confraries universitàries centreeuropees, sense perdre la seva aureola enigmàtica, tenen un caràcter familiar de contrasenya.

De fet, les schmiss, com s’anomenen en alemany, són fins i tot  una broma privada: amb la Lommers i altres amics tenim l’hàbit altament reprovable d’enviar-nos fotografies còmiques dels personatges més sinistres i atrabiliaris que se’ns puguin acudir. No importa que siguin ferotges mercenaris gurkha o embogits Tonton Macutes: allò que compta és l’efecte grotesc i altament didàctic que produeix veure l’expressió del fanatisme en un rostre. Però en aquesta galeria fisiognòmica de distingits llunàtics encara ningú ha arrabassat el privilegi d’encarnar-ne el més acabat exemple a Otto Skorzeny, el coronel de les SS que per la seva folla audàcia rebé per part dels aliats l’apel·latiu de “l’home més perillós d’Europa.” Encara si Skorzeny hagués conservat el rostre intacte, llur somriure de dolent d’opereta ens hagués permès reconèixer-hi al tipus de persona a qui evitaríem convidar a fer una xocolata a ca ‘la iaia. Però els solcs de les galtes són allò que l’eleva a paradigma gairebé caricaturesc de la imatge d’una mala persona.

Contràriament, per ell, com per molts altres de la seva generació que no dedicaren la seva vida a les malifetes, les marques no eren un estigma, sinó una ferida buscada que es lluïa amb orgull i que identificava els seus portadors com a membres iniciats en el ritual de les Mensur.
Les fraternitats del segon imperi alemany podien tenir diversos caràcters. N’hi havia de religioses i de regionals. També d’inspiració militar i els modestos Corps on s’aplegava la terregada. Les Burschenschaften eren les més tradicionalistes, sovint reservades per estudiants d’extracció aristocràtica, i les que més es preuaven de la pràctica de l’esgrima acadèmica. I una Mensur era el duel on provaven el seu coratge. Tapades les parts vitals, però descobert el rostre llevat dels ulls, pugnaven a molt curta distància i el desafiament principal consistia en no fer-se enrere. Es tractava per damunt de tot de demostrar autodomini i  menyspreu pel perill i pel dolor. També d’ensenyar que hom no recularia a les primeres de canvi quan vinguessin mal dades i que aquells que el tenien de confrare es podien refiar de comptar-hi.

Les cicatrius facials, resultat gairebé inevitable de la fórmula de combat, eren el senyal extern de l’assumpció d’aquests valors i sovint, aquells qui havien rebut ferides, les descuraven i àdhuc les infectaven perquè fossin més permanents.

Hi haurà per qui tot això només amagui una acumulació desordenada de testosterona, inútil i fatxenda, i hi vegi la matriu d’uns principis periclitats que encara havien de portar moltes hores de desgràcia a Europa. En canvi, quan penso en la meva joventut i n’evoco aquell urc d’iniciació i aquell desig pregon d’identificació amb els camarades n’entenc perfectament la lògica i la bellesa. Penso que la Mensur, en darrera instància, ensenyava una de les lliçons més importants que es poden aprendre en qualsevol universitat: la de no tenir por i la de, malgrat sentir-lo,  no permetre que mai s’ensenyoreixi de nosaltres i dicti el nostre comportament.
Quan en el seu pas per l’Alta Alemanya Patrick Leigh Fermor indaga en aquestes escarificacions rituals,  ens diu que les cicatrius “constituïen uns vincles escolars que no es podien esborrar mai, l’emblema, el segell del conreu de les humanitats durant deu anys”. És l’explicació perfecta d’aquesta funció de recordatori d’estar lligat per una obligació que no pot amagar-se a conveniència. No en va també recorda que quan Hitler va dissoldre i prohibir les Studentenverbindungen ho va fer “perquè aquestes camarilles i les seves emocionants tradicions li devien semblar rivals dels moviments juvenils oficials”. I per això, resulta especialment dramàtic que alguns dels seus membres esdevinguessin poc després eficients assassins a les ordres del partit que amb tanta poca vergonya havia falsificar la cultura germànica;  però també consola pensar que de moltes d’aquestes germanies en sortissin alguns dels alemanys més refractaris a deixar-se abduir per aquesta sinistra maquinària. Sospito que eren aquells per qui la Mensur no havia significat només una manera d’aparentar respectabilitat, sinó que hi havien cregut com en una veritable escola de vida.

Paradís perdut

Etiquetes

carrer Serrano, Centre Blanquerna de Madrid, Club Editor, diccionari sànscrit, edició en català, Edicions de 1984, Empúries, Gaziel, literatura universal, Patrick Leigh Fermor, política cultural, traducció en català

Faig una incursió d’arrapa-i-fuig al Centre Blanquerna, la llibreria de la Delegació de la Generalitat a Madrid. A vegades encara em sorprèn que ja totes tinguin aquest caràcter atrabiliari i que els botins que m’hi embutxaqui no hagin deixat d’amagrir.

Potser hi compti que jo fos jove i que, malgrat anar amb la bitlletera buida, de temps per badar en tingués a desdir. O que després de la més o menys desganada lectura obligatòria dels anys d’institut i del natural desinterès de la primera volada envers els patums de la literatura pàtria, el seu redescobriment coincidís amb les meves primeres peregrinacions a la antiga seu del carrer Serrano. Però hi hagué un moment en què em semblava la millor llibreria catalana possible, que només s’havia pogut crear tan formosa en un marc aliè a la realitat i advers al seu propòsit com el de la cantonada més senyorial i conservadora de la capital d’Espanya. Perquè aquell era l’indret on un criteri lluminós havia prevalgut sobre tota consideració de conveniència: gràcies a no haver de respondre a comptabilitats fenícies, hi prenia cos la il·lusió de pertànyer a una comunitat on la producció en la pròpia llengua no hagués quedat confinada a prestatgeries subalternes i on les urgències de la necessitat comercial no fossin mai l’excusa per tries dubtoses.  Avui costa de creure que les lleixes de Blanquerna obeïssin una llei tan ferma, però ben juro que només tenien espai per a tres categories bàsiques de llibres: 1. Els propis de la literatura catalana. I sense cap preponderància de les últimes novetats, ans el contrari. 2. Les traduccions castellanes d’aquests autors de referència, com era natural per la seva funció divulgativa en terra forana. I 3. Una selecció de literatura universal exclusivament en català, feta per més detalls amb un bon gust i  criteri que només mereixia reverència i agraïment. I després, és clar, llibres de consulta, filologia i aprenentatge, viatges, cuina i altres matèries que, en qualsevol idioma, poguessin servir al client interessat en la cultura catalana. Hi recordo especialment les visites amb en Paolo, on els ulls ens feien pampallugues quan comprovàvem que algunes coses ja descatalogadíssimes pertot les trobéssim allí amb la major facilitat.

Que la vida va per estones i que les bones s’han d’esprémer mentre durin ja ho hauria de saber tothom. Però quan parlem de la nostra vida pública, caldria creure-hi com en el manament d’una religió. Resulta que alguna lluminària va pensar primer que la ubicació no era prou bona i que lluiria molt més si es traslladava a un emplaçament més cèntric i proper a altres  amenitats culturals. Però la lògica anava molt més enllà: si s’obria un local de gran cas en un lloc de més trànsit prou s’hi devia haver d’atendre els passavolants que hi entressin sense conèixer la naturalesa original de la seva missió. I com que pel carrer d’Alcalá sembla que hi transiten majoria de no catalanoparlants, el remei va raure en farcir taules i estants de llibres en espanyol…com els de qualsevol altra de les dotzenes de llibreries que es puguin trobar a la ciutat. Porta per porta, sense anar més lluny. I si hom s’entossudia a qüestionar el nou parament, rebia respostes depriments que reconeixien que, en el  fons, es tractava de “normalitzar” la llibreria (o no s’hi troben llibres en castellà als comerços del ram de Barcelona?) i si de retruc s’hi recollien quatre cèntims, festa major.

Així, amb aquesta idea tan gregària, l’apartat de llibreria de Blanquerna va perdre tota identitat.  Que s’hi despatxessin llibres d’autors catalans en castellà encara tindria alguna defensa, però que n’hi hagi de Paulo Coelho o Pérez-Reverte és rodolar escales del celler avall. El resultat, anticipat i previsible, és que si mai trobo esma per endinsar-m’hi  en surti amb les mans buides i, fet i fet, me’n vagi a l’Antonio Machado de l’altra banda de carrer, que en el mateix nínxol és molt millor.
Però he de dir que Blanquerna no mereix tots els blasmes. Perquè allò que d’una manera força grollera reflexa és un problema de més abast. Per fer-ho curt: és  la indústria editorial catalana sencera aquella que sovint em sembla que ha perdut el nord.
Se’ns ha repetit tant que una llengua és un mercat que ens ha semblat acceptable que tot s’orienti  a esgarrapar-hi qualsevol mica d’ almoina. Per tant, passar per davant d’una taula de novetats i caure’t  l’ànima als peus és tot una cosa i el mateix. De debò que fan falta més llibres del Barça? I no aniria essent hora de deixar clar als infinits teòrics del sobiranisme que qui a aquestes alçades no n’estigui convençut ja serà impossible atreure’l a aquest veral? Fa cap profit insistir més en què la llengua recula? Són realment tan lletraferits els autors mediàtics que entre programa de televisió i tertúlia de ràdio no troben millor ocupació que engegar-nos la seva dèria grafòmana?

Però aquests són només símptomes secundaris d’una concepció del català lector com una mena de maulet cofat amb barretina i incapaç d’accedir a superiors subtilitats que les de l’autoafirmació i la paranoia.
La impressió que em fa repassar molts catàlegs editorials és que l’aposta és alhora gallinàcia i extemporània. Fora dels clàssics, hi trobem la versió catalana dels best sellers internacionals–imagino que els Larssons i els Follets són inevitables i en certa manera necessaris-, d’acord.  Després comença una munió de narrativa autòctona d’una capacitat de proliferació sospitosa. Tanta gent escriu bé i amb arguments d’interès als Països Catalans? Vinga, donem el benefici del dubte.  I, seguidament, arriba un magma sorprenent d’autors secundaris de literatures exòtiques que sovint semblen haver-se escollit perquè ningú els ha editat abans en castellà. Aviam si sona la campanada. I mentrestant, una legió d’obres formidables d’autors sòlids i contrastats l’hem de seguir anant a cercar a l’altra banda del carrer.

No vull escapolir-me amb abstraccions. Remiro els últims llibres que he comprat o agafat en  préstec i llegit. Són “Entre los vándalos” de Bill Bufford, “Honraràs a tu padre” de Gay Talese, “Limonov” d’Emmanuel Carrère, “El refugio de la memoria” de Tony Judt, “La jungla polaca” de Kapuscinski i l’edició en un sol volum de “El tiempo de los regalos” i “Entre los bosques y el agua” de Patrick Leigh Fermor. Tots tenen en comú el registre de la crònica entre biogràfica i periodística. I em serveixen com a pedra foguera perquè la no ficció és obertament el gènere més maltractat entre nosaltres.  Tots, també, sobresurten per la seva incontestable excel·lència. Doncs bé, cinc m’ha tocat adquirir-los en castellà i un en francès. Se’m dirà, no sense raó, que és totalment desproporcionat i injust comparar una indústria amb una competidora que tingui quaranta vegades el seu mercat potencial. I que, una vegada apareguts en espanyol, les probabilitats de treure’n rèdits són minses.

Però si el parió no pot titllar-se de grotesc és perquè, excepte el primer, tots els altres no fa encara un any que es poden llegir en la llengua veïna i un d’ells roman encara inèdit. Hi ha algú que es cregui que cap editor català amatent hagués pogut anticipar-se i oferir-nos en primícia alguna d’aquestes peces? Penseu que un llibre com “Honraràs a tu padre”, del qual se n’han fet ja quatre o cinc edicions i que fa anys i panys que se’l considera un cim del periodisme americà, no hagués tingut sortida si se n’hagués publicat una edició en català? Com pot ser que un dels més excelsos prosistes, ja no anglesos sinó universal, com és Leigh Fermor sigui un desconegut per nosaltres? I m’aturo perquè si parlés de narrativa no acabaria mai.
Em sembla, senzillament, que no és demanar miracles i sí un molt millor aprofitament dels recursos, ni que siguin reduïts, que tenim a l’abast. O com diria el lema de John Coltrane, d’elevació, elegància i entusiasme.  Que és possible ho demostren, per exemple, caps com el que hi ha darrera d’Edicions de 1984 i Adesiara, o els moments inspirats d’Empúries, Bromera i Club Editor que ajuden a oferir-nos un repertori que eixampla el panorama encotillat on vivim.

No m’hi allargo més, i prometo no fer-ho d’ara endavant amb posts mastodòntics i desmesurats com el present. Si algú vol recordar-me que el fet que una llengua de la nostra mida tingui un dels millors diccionaris de sànscrit i força coses de l’estil és una mostra del nervi i coratge d’aquesta indústria que he bescantat, o m’assenyala la meva total ignorància sobre la negociació de drets i la inviabilitat de certes propostes, ho acceptaré de bon grat. Entre altres coses perquè em trobareu rellegint la meva última adquisició a Blanquerna, el “Tots els camins duen a Roma” de Gaziel. Una de les més grans obres que s’hagin escrit mai en català i un reconfortant idoni, que ens recorda la talla heroica d’un grapat d’homes que en èpoques de gran carestia tingueren el talent i la força com per fer que aquesta nostra cultura, tot i  modesta en la mida i el múscul humà, parlés barba a barba amb qualsevol de les que la superen molt en nombre de parlants i comoditat de les circumstàncies.

Boirina de dèries

Aquest núvol gentilesa de wordle és una cartografia dels termes més utilitzats a vestigis en els últims tres anys. Amb un petit filtratge de conjuncions catalanes recurrents i d’algunes paraules com “arxivat” i “etiquetat” que apareixen al final de cada entrada, són una mostra de les inclinacions expressives de l’autor de tot plegat.

Evidentment, la majoria de mots serien comuns a una bona proporció dels escrits en català que s’hagin fet en el mateix espai de temps. Però tot i així n’emergeixen alguns que no fa falta haver transitat massa per aquest racó per reconèixer-los com a cabòries que hi tenen una presència continuada. Hi ha temps i llengües, comunitat i arrel, forma i manera, popular i història, social i cultural, música i gitanos, món i patrimoni. També s’hi trasllueixen trets idiolectals: sóc més de mena que de classe o de darrer que d’últim, abuso sense remei d’especialment i em faig prolix amb exemples. A més a més, com a bon “blog de fragments rescatats”, la privació s’hi fa palesa amb el relleu del sense i el sentit de permanència del sempre, és un bonic atzar que les dues ciutats cabdals de la meva existència facin parella de ball amb un pes equivalent i m’engresca comprovar que, malgrat que hi hagi mort hi hagi molta més vida.

Per cert, on s’ha ficat dèria?

Quatre coples de Nadal

Etiquetes

aguilandos, Andreo, antimurcianisme, auroros, cuadrillas, Diglòssia, Javier, música tradicional murciana, Patiñero, Tío Juan Rita, trovo

El millor company de la feina i amb els anys bon amic de la meva xicota és murcià, de la sonora pedania de Los Dolores de la ciutat de Cartagena. Fa anys que el tracto, però té un accent neutre que mai permetria endevinar el seu origen. Temps enrere, sense gaire embuts, vaig interrogar-lo sobre aquest fet. Em va respondre, no sense reticència, que quan va instal·lar-se a Madrid va treballar per inhibir-lo.
Unes setmanes ençà es va veure sotmès a una situació familiar de ferotge indefensió. Passat si més no de moment el tràngol, anàrem a veure’l per fer-li companyia. Mentre ens explicava encara commogut les seves vicissituds, com si s’hagués obert una resclosa, vaig observar que la vella tensió es desfeia i n’emergia un dicció llevantina inconfusible; un festival de pèrdua de les esses del plural, caigudes de la d intervocàlica i palatalitzacions variades . Disconforme amb la fallida temptativa anterior, vaig tornar a ballar-la i aquesta vegada, gràcies potser a l’atmosfera d’intimitat, em va fer un complet relat de la seva arribada a un col·legi major madrileny on la seva acusadíssima pronúncia va servir de riota als quatre ignorants de torn, fins que per tal d’estalviar-se les bromes va aprendre a modular-la segons la norma central castellana.

L’episodi és només una mostra entre tantes d’un tret especialment odiós amb què m’ha sobtat Madrid: un sentiment molt estès de menyspreu pels murcians. I de retruc, una manifestació més d’un centralisme lingüístic que no en té prou amb la mania persecutòria envers les altres llengües ibèriques, sinó que també projecta els seus fantasmes supremacistes cap a les varietats perifèriques (i abassegadorament majoritàries!) de la pròpia.
Sens dubte, la cosa discorre per uns canals diversos a l’anticatalanisme local de certs energúmens i pitjors periodistes, però sovint no és menys virulent i fins i tot té un caràcter més primari. En el fons, als catalans se’ls reconeix un paper d’antagonisme nacional, cultural, polític o lingüístic que converteix la qüestió en una rivalitat entre iguals i se’n maldiu per significar encara i malgrat tot una perillosa oposició al model d’Espanya “Grande i Una”. Els murcians, en canvi, representen en certs imaginaris capitalins la noció dels paisans rústecs, ignorants, poc de fiar i que parlen amb un castellà contrafet i bastard.

Sense anar a buscar més lluny, fa uns dies vaig anunciar amb tota la intenció a uns companys de feina que ja havia fet la carta als reis: havia demanat anar a passar un cap de setmana a la contornada de Caravaca de la Cruz. Les reaccions no es feren esperar, atès que per molts dels meus conciutadans l’única excusa que justifica una visita a aquest racó de món és la de remullar-se a les platges de La Manga, on no s’ha de vigilar massa a la quitxalla perquè les aigües són poc fondes. Em van demanar si parlava seriosament i què m’hi atreia. Com de provocar mai me n’atipo, vaig respondre que m’agradava molt l’accent murcià i la gent del país. Conclogueren que no podia ser veritat i que ho deia per enredar.

El cas és que com els prejudicis de la bretolalla em causen molta al·lèrgia, m’he convertit en un militant festiu del murcianisme. Però és cert que la cosa no passaria d’una positura frívola si darrera no hi hagués un motiu de més fondària. Que no és altre que la meva condició de devot de la música tradicional murciana.
Crec haver dit que a la meva vida he viscut amors musicals de principis difícils (el flamenc o el blues rural no em van copsar fins que vaig ser prou grandet per entendre’ls), altres que s’han fet a força d’insistència (la d’amics meus pels soul o el surf, per exemple) i un últim grapat que foren enlluernaments fulminants. La música d’arrel de l’horta de Múrcia i la conca minera de Cartagena pertany a la darrera classe. La primera vegada que vaig assistir a una vetllada de trovo en vaig sortir levitant i fent rimes per malaguenyes. Des d’aleshores, l’idil·li no s’ha interromput.

Tornaré a parlar del trovo amb més profusió quan enllesteixi un petit lapidari (per la part fòssil de l’assumpte) que fa temps que preparo sobre una de les meves dèries supremes: la poesia improvisada o el repentisme. Un fenomen que de bell antuvi estigué estès per tota la Península i que avui només conserva una vigoria notable al País Basc, a les Alpujarras i precisament a Múrcia, Canàries i Mallorca a banda, tot i que mostri també esperançadors signes de revifament a Catalunya, al País Valencià i una mica a Galícia.

De trovos n’hi ha amb diverses mètriques i ritmes. Però a mi m’agraden per la seva simplicitat i preciós acompanyament els que es canten en els aguilandos nadalencs. En general, el cicle d’hivern és el moment més destacat de la música popular d’aquestes latituds, que comença amb les despiertás de la festa de la Puríssima i acaba per San Blas a les primeries de febrer. El Nadal és un moment culminant, amb les celebracions de les germanors d’auroros i de les cuadrillas i rondallas d’aguilanderos que surten a recaptar donacions pels pobles. Els trovos que s’improvisen per l’aguilando, quartetes de rima consonant, tenen aquest propòsit si no porten un missatge religiós més convencional. Els troveros van dedicant coples al veïnat, amb sornegueria però de bona jeia, o es “piquen” entre si. Els músics repeteixen ritualment els dos últims versos, un temps que serveix per preparar la següent improvisació.
Aquests exemples que deixo en donen una idea ben precisa i tenen l’interès afegit de ser enregistraments d’una llegenda gairebé centenària del trovo: el Tío Juan Rita, amb el seu brillant successor i net, Javier Andreo. La primera gravació és una sortida pels carrers del seu propi poble, Aledo. La segona, un homenatge a un altre mestre del gènere, Manolo Cáceres “El patiñero”.
I després de sentir-les, podeu demanar tot allò que us urgeixi saber d’aquesta bellíssima expressió. Sempre en el benentès que no us hagin entrat ganes irreprimibles de cantar quatre coples.

“Qué bien tu nombre suena”

Etiquetes

Madrid, Perure Alfonso, resistència cultural, ritus visigòtic

Sovint, gent que m’aprecia i sap quines són les meves fidelitats m’ha demanat si m’hi estic bé a Madrid. Ho fan amb reserva i prudència, una mica amb el to amb què haguessis demanat a un indi mescalero si s’ho passava bé acorralat a la Sierra Sangre de Cristo mentre l’encalçaven comanxes i tropes colonials espanyoles. És comprensible: veient les coses que s’hi voten o els diaris que s’hi fan, es pot tenir la impressió que això és una barreja de Mordor i la República de Saló, amenitzada per continues retallades dels serveis públics i batusses per parlar català al carrer.

Passa, no obstant això, que per poca traça que es tinguin amb les relacions socials hom acaba fent-se amb gent de la seva mateixa corda, amb qui es poden establir complicitats, fer fructífers intercanvis i sentir-se a lloure sense haver d’amagar els principis. I afegeixo només que, en aquest aspecte, jo he tingut sort.
Però a més a més, Madrid, a banda de certes imagino que inevitables mancances ambientals i geogràfiques, m’ofereix un gran avantatge, atesa la meva natural tendència a la dispersió i a la badoqueria: la trobo una ciutat prou bonica i atractiva, però no tant com perquè em demani aquella mena de dedicació absorbent que propiciarien ciutats més fetilleres i forjades a imatge d’un meu ideal. El seu em resulta un encís tranquil i que permet moltes descobertes, precisament perquè no se n’esperen tantes. L’orgull madrileny acostuma a enfocar-se en aspectes genèrics que m’interessen limitadament –com gaudir d’un paisanatge obert i amistós o tenir molt gatzara nocturna- i és molt més retret i descurat a l’hora de ponderar el seu patrimoni menys evident, la seva intrahistòria, les seves facetes més discretes.

Són aquestes coses, en canvi, que em fan xalar. Madrid, potser com tot arreu però de manera molt acusada, es més reconfortant i gaudible com més t’allunyes dels seus tòpics més obvis i grapejats. Jo he fet per excavar-hi, m’he endinsat en els lents ravals que es desfan en la llunyania i m’he descobert feliç passejant inopinadament pels racons laterals de barriades de l’avior. Se m’ha mostrat ufana en els seus matins clar de primavera, d’aire finíssim i cels amples i capriciosos que tenen poc parió i se m’ha replegat misteriosa en carrerons tortuosos quan la tardor la tenyia de rampants rojos i la pluja en feia regalimar les pedres. A vegades, la ciutat m’ha guiat per conductes enigmàtics a rastres gairebé perduts: ella que s’ha deixat furtar tantes coses, encara en conserva algunes de precioses .

Avui, per exemple, faltaré a un meu cerimonial favorit. Encara que sóc refractari a tota expressió religiosa, faig alguna excepció per motius estètics i diguem-ne etnogràfics. Tots els 21 de novembre, festa de la icona, a l’ermita de Sant Isidre s’hi celebra una peculiar i recòndita missa. Es una llarga litúrgia en el ritus visigòtic, practicat entre els segle VI i XI i substituït després progressivament pel ritus romà. Preservada d’una manera precària i atzarosa just aquí, en una de les grans capitals del catolicisme ortodox, i fins el dia d’avui, quan d’uns anys ençà s’ha tornat a autoritzar formalment, la meva assistència a l’acte és un d’aquells moments d’abandonada contradicció que tothom hauria de conrear per vacunar-se dels aguaits del dogmatisme. Entre una molt migrada concurrència d’ancians, membres d’una fantasmal confraria, m’he vist cantant l’Ad confractionem panis sense fe ni esperança de redempció, però amb el delit secret de sentir-me transportat a aquella boirosa Hispània dominada enmig de convulsions civils i herètiques per cabdills germànics

Sí, Madrid atorga algunes sorpreses que em fan gronxar-me complagut en la fatalitat d’haver-m’hi establert d’una manera que ja sembla força permanent. I va bé recordar-m’ho, amb especial raó en jornades com avui on mostra una de les seves cares més desagradables i que convidarien a fugir-ne per sempre més.

Hi ha, però, un altre motiu per donar-li les gràcies. De natura contrària com sóc a l’exhibició de la coentor, no voldria estendre-m’hi més del compte. Senzillament diguem que a una edat on hom va desistint de fer confraternitzacions que s’intueixin capaces de resistir al temps, aquesta ciutat m’ha concedit un inesperat amic d’aquesta mena. No ens hem vist tant com hagués calgut –la inèrcia dels dies arrossega amb força i sempre ens equivoquem pensant que hi haurà moments més oportuns per reparar aquesta falta- tot i que per altres camins ens hem comunicat amb intensa i alegre assiduïtat. Malgrat tot, la seva presència propera i la certitud que mitjançant un parell de trucades oportunes ens podiem veure em conferia una càlida pau d’esperit.  Ara ell marxa lluny i queda el consol que els mateixos recursos als quals ja ens hem habituat ens serviran per prosseguir la nostra conversa, fins i tot intensificada pel futur tràfic de nous descobriments.
Hi pensaria malgrat això amb més malenconia si no fos perquè ambdós compartim un íntim sentit del deure de la joie de vivre i perquè com ell diria, lusòfon contumaç i irrecuperable, “Coimbra tem mais encanto na hora da despedida”.

Tinkers mai més

Etiquetes

an lucht siuil, Basildon, Francie Barrett, gammon, Paveee, segregació, shelta, Travellers

Fotografia extreta del magnífic llibre “Irish travellers: tinkers no more” d’Alen Macweeney.

La primera vegada que vaig parar per Irlanda em guiaven interessos romàntics i abans d’anar-hi vaig descuidar pensar en altres llauradissos. Però una companyia carabinesca constant em va forçar a repartir millor les meves atencions. Així, amb una bossa depauperada per un sojorn de bohèmia a Londres, una vesprada inclement en una fonda on bosses d’escombraries feien de finestrals, vaig acabar cuinant macarrons per un individu d’aspecte patibulari i accent impossible que se’m va engrescar a xerrar. Després d’unes discretes temptatives d’esclarir que hi feia en aquell tuguri d’estrangers qui semblava un irlandès de soca-rel, vaig saber que ho era d’una mena ben especial: “I’m a pavee, you know”- em feu saber. Com els nostres camins es van separar l’endemà mateix, vaig trobar que descobrir qui dimonis eren els pavees era una coartada tan bona com qulsevol altra per distreure’m dels meus sabotejats plans d’aparellament. Però trigaria encara un temps a saber que per aquell nom, i altres de menys amables com pikeys o knackers, s’identificava no només a un grup heterogeni de marginals i rodamóns, com vaig creure entendre en una primera aproximació, sinó a una ètnia ben diferenciada: la dels Travellers o Lucht siúil.

Anys més tard vaig anar a espetegar un altre cop a l’illa maragda, aquesta vegada amb els deures fets de casa i ben ministrat d’informacions de diversos ordres que volia escodrinyar. En l’ínterim, val a dir, jo m’havia dedicat dilatantescament (com a tot) a llegir qualsevol cosa que arribés a les meves mans sobre els gitanos. I fins i tot a sovintejar-ne algun i aprendre uns quants mots de la seva llengua. Per aquesta via, vaig saber també dels travellers, la comunitat que prenia el seu nom del seus sostinguts hàbits nòmades i del seu assentament itinerant en campaments dels afores de pobles i ciutats de tot Irlanda i Anglaterra.

Tradicionalment, els travellers o pavees s’havien malguanyat la vida en un país pobre amb oficis errants com el de quincallers (tinkers és un dels seus apel·latius més estesos) o tractants de bestiar, que els duien ça i lla seguint rutes periòdiques, mercats i dies de fira. No cal gaire sagacitat per imaginar que això havia produït diversos efectes : la seva vida paral·lela i contracorrent , afermada per lligams familiars, matrimonials i com veurem lingüístics, els havia acabat per constituir en un grup divergent de la majoria. També, costums progressivament allunyats de la norma i la sempre bescantada mania de no establir-se enlloc, els havia convertit en sospitosos habituals, gent que oferia uns serveis i coneixements útils per a les poblacions rurals, però a qui el seu trasbalsament de l’ordre establert feia que se’ls atribuís un caràcter conflictiu i sovint delinqüencial. Aquest ostracisme només podia accentuar-se a mesura que el curs del segle XX anà arraconant el seu modus vivendi i els travellers es reciclaven com podien en criadors de gossos –per caça i curses- , en ferrovellers o s’especialitzaven en espectacles com l’Stand Down, la boxa a mans nues irlandesa. La manca d’accés a l’educació i la sanitat, l’aferrissament en el curanderisme ha estat un tret identitari prou destacat entre els pavees, altes tasses d’alcoholisme i certes sedentaritzacions deficients en suburbis de ciutats els havien convertit a la dècada dels seixanta i setanta en veritables pàries, amb una renda i esperança de vida de les més baixes d’occident. Un quadre que, òbviament, recorda força al de molts rromà.

Però els travellers, per més que en l’imaginari popular se’ls hagi assimilat sense gaire miraments, no són gitanos. Això no vol dir que un veïnatge continuat no els hagi apropat, creat llaços de solidaritat entre uns i els altres o fet participar de reivindicacions comuns. Però mentre que els gitanos tenen avui constància del seu remot origen indi, en el cas dels pavees tot és més boirós. Hi ha teories que suggereixen que són camperols que en algun moment concret o en diverses fornades -això és un dels nuclis del debat- quedaren desposseïts i s’abocaren a la carretera per manca d’un terrós on quedar-se, arreplegant en el camí a altres de la mateixa condició fins a formar grups més compactes que progressivament anaren distingint-se dels irlandesos sedentaris. En el fons, un patró comú per tractar d’explicar preferències errants com la dels mercheros espanyols, els jenische alemanys o els reisende noruecs. En altres casos, se’ls considera descendents directes de comunitats nòmades d’època cèltica que mai havien arribat a conèixer el sedentarisme.
També resultat del seu conservadorisme endogàmic obtingueren fruits com la formació d’un dialecte propi, el gammon, que els primers lingüistes que s’hi van interessar anomenaren shelta, i que s’ha arribat a considerar erròniament com una mera llengua d’encriptació. Però aquesta qüestió exigiria unes delicioses precisions que reservarem per un proper post.

Els travellers, no obstant això, no escaparen a certes fatalitats del país i com tants milers d’altres irlandesos, provaren l’aventura americana o australiana després de la Gran Fam o una mica més tard. El resultat és que, també com d’irlandesos, ara n’hi ha més d’escampats pel món que en el seu país d’origen, on per altra banda segueix trobant-se dramàticament exclosos de gairebé tot.

Jo sabia en el moment de marxar cap a Dublín aquestes coses i altres que poden trobar-se molt millor explicades en llibres i webs a l’abast de qualsevol. I tenia fins i tot, gràcies als contactes gitanos, alguna adreça per esbrinar-ne alguna cosa més sobre el terreny. Es dóna malgrat tot la circumstància que la meva companya., a canvi d’estalviar-me carabines, mai ha vist amb bons ulls la propensió que tinc a passar els escassos dies de vacances que la vida assalariada permet visitant perifèries i tuguris . Així que vaig decidir fer una altra mena d’experiment: veure que podia arribar-me de la cultura traveller mitjançant l’experiència d’un turista convencional que no en sap res.

Resultat: una invisibilitat gairebé total.

Amb els travellers és difícil topar-s’hi perquè són pocs en termes demogràfics, però també perquè una sistemàtica segregació fa que només ocupin espais molt laterals de la vida irlandesa. No és ja que no hi hagi grans personalitats d’aquest origen en cap alta dignitat institucional o exemples excepcionals de convivència entre travellers i no travellers en alguns indrets del país (com pot passar entre gitanos i paios en barris com Gràcia o el de Santiago a Jerez de la frontera, per entendre’ns). No es tracta de l’absència de centres etnogràfics que hagin fet l’esforç d’explicar-ne una altra vessant, de trets irlandesos en què es reconegui obertament la seva influència o, almenys, de souvenirs turístics com artesania popular de la qual en siguin productors i beneficiaris. És que fins i tot en allò que han pogut excel·lir, es troben infrarepresentats. Per exemple, els pavees han estat grans dipositaris de llegat musical tradicional, com se sap molt viu en les tavernes i aplecs de tot el país. És en va: ni en aquest àmbit propici hom aconsegueix veure’n formacions tocant en pubs o seccions discogràfiques dedicades a les botigues, i només els antics treballs de Johnny Doran o els millor conservats de Paddy Keenan han gaudit d’una notable repercussió.
Potser les úniques excepcions a aquest apartheid oblidat hagi estat el dia en què el boxador Francie Barrett, després d’haver-se hagut d’entrenar per separat durant molt de temps per la seva pertinença a l’ètnia traveller, va portar la bandera tricolor en la cerimònia inaugural dels jocs olímpics d’Atlanta. A banda d’això, certes postals i afixos on s’hi mostren les superbes tartanes de fusta decorades amb filigranes de llampants colors que en el passat eren el vehicle i habitatge de la comunitat cobreixen la quota folklòrica.

Les imatges apocalíptiques que sempre agraden a la premsa. Poc s’havia divulgat fins el dia de la salvatge “eviction” dels travellers de Basildon de la seva batalla legal, amb el recolzament d’activistes i associacions social, per mantenir el seu campament en uns terrenys dels quals en tenien la propietat.

L’única manifestació regular de la seva existència semblen ser les noticies que els involucren en aldarulls pel seu establiment en llocs on es considera que no hi tenen dret o queixes pels perjudicis que suposa la proximitat d’aquest campaments. L’últim exemple d’aquesta especialització en el cantó del rebre va ser un desallotjament obligat a Basildon, Anglaterra. Segons sembla, la comunitat traveller era propietària del terreny, però s’havia extralimitat en el seu ús i edificació, de manera que una sentència judicial va permetre’n l’expropiació per la força. Les trasbalsadores imatges de la violència emprada van transcendir i s’han pogut veure en diaris d’arreu d’Europa. Però el cas, tot i que extrem, només palesa un antiquíssim conflicte social sobre els drets de passatge i establiment que es concedeixen a les comunitats nòmades i el seu encaix cada cop més difícil en un món on aquesta fórmula d’existència es troba definitivament sufocada.
Els travellers, es pot objectar, són només una nota al marge en la llarga història de la intolerància europea. Però jo més aviat trobo que en són la pedra de toc última, perquè pel seu nombre i pes o capacitat d’acció i influència en pocs col·lectius resulta tan injustificada, mentre que per representar aquell esquema de vida més radicalment oposat al majoritari –ells i un grapat més grups similars són el pòsit final del nomadisme – posen la mesura de la nostra acceptació de la diferència.

Per sort sempre hi ha qui s’engresca a proclamar-la amb orgull i bellesa: http://barefootpavee.blogspot.com/

De travessar llindars

Etiquetes

copla flamenca, Enrique Morente, Flamenc, pares i fills, poesia popular, Sevilla, tòpics, transmissió cultural

A la vora del Guadalquivir, i dels meus orígens familiars, en un moment proper al canvi del segle XIX, edat magmàtica del Flamenc.

L’estimat amic Bernat ens havia donat la seva millor cinta perquè li gravéssim un disc d’algun grup (potser Bauhaus?) que aleshores ens feia xalar. Però amb la malevolència sempre predisposada a la broma de l’adolescència, en Jordi i jo tinguérem una gran pensada: enregistrar-li davant un tema d’una casset de flamenc que rodava per casa seva. Riguérem tota la santa tarda. Posàvem aquell inici amb un quejío desfermat que rajava com un doll, ens imaginàvem la cara que faria i ens queien les llàgrimes pels descosits.
Cinc o sis anys després, en Bernat i jo, amb els ulls oberts com mussols, seiem a les cotxeres de Sants escoltant aquell mateix cantaor que com un mèdium convocava els vells sons negres.
En l’endemig, és clar, havíem creuat un abisme particular.

Entenguem la situació de partença : per a nosaltres, joves catalans d’una ciutat de l’extraradi barceloní amb una notable immigració espanyola, el flamenc era una expressió que identificàvem –d’una forma gens premeditada – amb els pares andalusos de peña, feria d’Abril i estiu sencer al poble, que mai s’havien acabat de sentir a lloure a Catalunya, d’alguns dels nostres propis companys. Però realment tampoc era massa diferent per aquells amics que venien de cases castellanes i estaven menys exposats a tal prejudici. Simplement, aquell món arrossegava unes connotacions polsegoses i franquistoides i emetia una imatge tronada de la qual tots ens en volíem apartar per igual. Per entendre’ns, era una voluntat de trencament generacional i estètica més que no pas ètnica. I per tant, només un salt audaç a l’altre costat de la muralla dels tòpics ens en podia redimir.

Va passar, però, que en els anys següents, com la fermentació d’un rent que jo ja duia dins meu, em va començar a interessar la cosa popular. Les cultures autòctones davant de les globalitzades, la recerca de trets originals desplaçats per la uniformitat del discurs de les industries de masses; les dèries que encara avui em donen corda en molts aspectes. Però en aquell estadi, amb això encara no n’hi havia prou. Em feia falta encara una palanca més forta i una raó que m’apel·lés més personalment.

I així, una vesprada, mentre mandrejava per evitar tornar a estudiar qui sap quina bestiesa d’examen, vaig topar-me amb una d’aquelles gales atroces amb què tan sovint ens han regalat les televisions del país. Però vés per on que hi havien convidat també un cantaor a qui jo ja anava coneixent, concretament perquè poc abans havia enregistrat un àlbum molt intens i agosarat amb una banda de rock de Granada. Era, és clar, Enrique Morente. I per l’ocasió havia escollit un cant clàssic, que jo encara no era capaç de fruir plenament, però en el qual ja hi intuïa un ressò atàvic destinat a fascinar-me. Llavors va aparèixer mon pare i em va dir “Això és un martinete”. L’endemà, al diari, una crònica àcida parlava d’aquell desgavell, que només havia salvat, segons el crític, la interpretació d’un martinete d’Enrique Morente. L’episodi, com és natural, em va posar en un estat d’alerta sorda. Però el toc d’atenció definitiu va provenir d’una segona casualitat. Pocs dies després, el pare es va oferir per acompanyar-me amb el cotxe a la Universitat. Jo girava el dial sense esperança quan en una emissora vaig sentir una veu greu i escapçada. La vaig deixar i, poc després, amb la mateixa naturalitat desafectada, el pare va sentenciar “Això és un cant de les mines. Concretament una taranta.” En acabat, el locutor confirmava “Hemos escuchado una taranta, interpretada por Jacinto Almadén.”

Comprengueu el meu estupor. Mon pare és batejat a Triana i es va criar al barri de l’Alameda de Hércules de Sevilla, que com jo sabria més tard són dos dels barris més importants en el desenvolupament històric del Flamenc. Però ell havia arribat a Barcelona abans dels 20 anys i des d’un primer moment havia defugit els cercles de l’emigració andalusa. Contràriament, s’havia casat amb una catalana i n’havia après la llengua. De fet, s’havia identificat sense reserves amb una societat on s’hi manifestava aleshores la més oberta dissidència envers el franquisme i n’havia assumit les ànsies de llibertat i sobirania. Amb això vull dir que, sense forçaments ni escarufs, a casa s’hi escoltava en Raimon i no pas en Camarón i que fins aquell mateix instant jo pensava que ell era tan aliè a aquella música tribal com qualsevol dels meus altres parents de Berga i Manresa. Però no: trenta anys de separació no l’havien fet oblidar els ben marcats codis i paràmetres, absorbits per una mena d’osmosi ambiental involuntària, difícils d’identificar fins i tot per un aficionat primerenc, que distingeixen uns pals d’uns altres. No cal dir que allò fou una revelació, el fulminant descobriment que allí hi bategava una cultura profunda i autèntica que podia romandre soterrada mitja vida sense quedar completament desintegrada.

Mairena, Torres, Pinto i Chocolate a una taverna sevillana. Transmissors d’una cultura que m’ha intrigat sense escapatòria possible.

L’últim esperó va ser la manera en què em va copsar la lírica flamenca. No és aquest l’espai per atordir amb llargues divagacions sobre com arriben a cristal·litzar aquestes lletres i les seves fonts. Diguem només que, sobretot en la seva fase primitiva, són l’exorcisme d’una peripècia personal, expressat per gent que viu en la perifèria de la societat andalusa. “Las marcas atribuladas – diu Caballero Bonald- de un grupo de gentes menesterosas”: gitanos, camperols desposseïts i una tropa heterogènia d’ altres marginals assimilats als seus ambients. La lírica antiga del flamenc, però, no és un crit de revolta social, sinó la manifestació de vivències íntimes i històries properes, sovint dramàtiques, “tragèdies en primera persona” com s’ha dit també, a les quals s’hi posen paraules pròpies o se n’adapten de coples conegudes per pertànyer al repertori popular, a vegades amb involuntaris manlleus cultes que s’hi han filtrat.
I allò que me’n va enamorar és la capacitat de dir coses d’una cruesa descarnada amb la precisió quirúrgica de tres o quatre versos de captivadora senzillesa. La troballa d’imatges d’una força commovedora, la tendresa desarborant de les confessions que es fan a la companya estimada o a la mare enyorada, l’impactant poder de síntesi de situacions del propi encontorn, la gràcia i agudesa d’alguns retrets ben tirats, la facultat de traspuar veritat que assoleixen en tot plegat uns autors que en la majoria de casos no havien rebut cap instrucció reglada, això en la rara circumstància que sabessin llegir o escriure.

Perquè en el flamenc s’hi pot trobar la memòria de la persecució “Veinticinco calabozos/tiene la cárcel de Utrera/Veinticuatro he recorrío/El más oscuro me queda”, però també sorprenents vestigis històrics que traspuen un admirat record solidari per altres perseguits “Eres como los judíos /aunque la ropa te quemen /puestecita en el cuerpo /no reniegas de lo que has sido.” S’hi senten sentiments tan elementals com el d’un pare que es sacrifica pels fills famolencs “El pasito que yo doy/ese no lo daba nadie./Yo lo hago por mis niños/que están pendientes del aire.” o la desemparança per un amor que s’intueix desgraciat. “Un sabio me leyó el sino/y yo al escucharlo temblé/qué cosas no me diría/ que aborrecí tu querer/tanto como te quería”. És el vehicle de transmissió d’un cansament últim “¿A quién le contaré yo las fatiguitas que estoy pasando?/Se las voy a contar a la tierra/cuando me estén enterrando.” o s’hi evoquen alguns dels precs més salvatges que mai s’hagin pronunciat “Todos le piden a Dios/ la salud y la libertad/Yo le pido la muerte/ y no me la quiere dar.” I també en, una simple quinteta d’octosíl·labs, s’hi pot tancar una estampa tan condensada de la vida andalusa, del veïnatge entre el món profà i el de l’elevació espiritual, de la idealització de la companya equiparada a la mare de déu, com el preciós “Después de haberme llevao/toa una noche de jarana/me vengo a purificar/debajo de tu ventana/como si fuese un altar.”

Son només uns pocs exemples pescats al bell atzar de la grandesa humil d’aquesta poesia. La veu que ve de pregoneses misterioses i que em va guiar en la meva travessa d’un cantó a l’altre del precipici. Un d’aquells salts al buit acrobàtics i intuïtius que tots hem de fer tard o d’hora per rescatar-nos del risc de quedar acorralats per les nostres idees preconcebudes i acostar-nos més a qui som i volem ser.

Memòria del coratge

Etiquetes

11 de setembre, Guerra de Successió, setge de Barcelona

“A la posteritat li costarà creure l’audaç determinació dels barcelonins. No pas la d’haver-se revoltat contra el seu legítim sobirà, en això no fan sinó seguir l’antiga inclinació catalana, que els infants hereten dels seus pares des de fa moltes generacions i de la qual se’n veuen tants exemples a la història, ans d’haver tingut la insolència i la temeritat de declarar la guerra ells sols a dues grans potències com França i Espanya.”

Extret i traduït de L’Histoire Militaire du règne de Louis-le-Grand, roi de France.

Tartaneria, o la nació transfigurada

Etiquetes

clearances, Culloden, Eric Hobsbawm, Escòcia, folklorisme, Fuadach nan Gàidheal, Kavafis, kilt, nacionalisme, Peter Watkins, símbols, tartanry, vidres de colors, Walter Scott

(“Bought and sold for English gold” diu un vers patriòtic de Robert Burns. En les últimes dècades, el petroli del Mar del Nord s’ha convertit en un dels emblemes de la llarga subordinació econòmica escocesa.)

“Vaig nàixer escocés i pobre. Vaig nàixer, doncs, per a obrir-me camí en el món”

Encetar qualsevol inquisició sobre Escòcia amb un frase de Walter Scott fa témer una descurada exigència en la consulta de fonts per part del seu artífex. Però la sentència no és només pertinent perquè expressi la proverbial disposició dels fills de la nació a treure profit de les circumstàncies donades qualssevol siguin–a fi de comptes és el país que va fer de l’empirisme una doctrina filosòfica- sinó també perquè la imatge arquetípica que ha projectat de portes enfora, assumida amb entusiasme de portes endins, és en part gens menyspreable una decantació de l’afaiçonada per aquest patriarca romàntic de les seves lletres i els seus epígons. Una, a més a més, tan discutible com l’origen de Scott, en realitat fill d’una nissaga de la burgesia d’Edimburg.
Així, per bé que l’escocesa hagi estat una societat vibrant i conflictiva, capaç de covar una notabilíssima il•lustració en data molt matinera alhora que consolidava una profunda reforma religiosa de caràcter calvinista i de ser un motor de la revolució industrial, de l’expansió imperial britànica i de les doctrines que se’n derivaren, fent de passada aportacions cabdals a la medicina, l’enginyeria o les telecomunicacions modernes -per no parlar del caràcter ric i propi de la seva cultura popular en el segle XX- la noció que majoritàriament se n’ha substanciat és la d’una mena de paradís pastoral poblat per homes ferrenys vestits amb faldilles i fidels als seus costums muntanyencs, embadalits en un somni medieval de castells i balades de difós accent cèltic. Sens dubte, com ja va copsar amb agudesa Eric Hobsbawm, un dels casos més acabats i paradigmàtics del triomf d’una tradició inventada.

Inventada? Anem a pams. Qui vulgui furgar més en el concepte pot remetre’s a la reflexió ja clàssica del gran historiador anglès i dels seus col·laboradors. Però inventada no vol dir creada del no-res. Pot ser el resultat de refundacions i trasllats de context i sentit de tradicions ja existents, d’imaginatives combinacions d’elements dispersos, d’actualitzacions o decalatges assolits per diversos procediments. I la seva intenció també és variada, de la recerca de legitimitat en un passat més o menys llegendari al reforç de la cohesió social al voltant d’uns símbols de continuïtat identitària. En alguns casos, com el d’Escòcia, la fabricació respon a una urgència real: mitjançant aquest exercici es pretén rescatar un sentiment nacional amenaçat de dissolució. El problema és també evident i consubstancial a tot folklorisme: l’operació acostuma a ser una simplificació, que eludeix el fet que tota identitat col·lectiva és el fruit d’interaccions molt complexes, de superposicions i fins i tot contradiccions impossibles de descompondre en els seus llevats primaris sense un bon grau de mistificació. I per tant, pot arribar a tenir un efecte tan falsificador com el que pretén conjurar.

Però si el cas escocès és tan interessant ho és perquè aquesta reducció a les essències tingué un caràcter especialment capciós i perquè el seu èxit a llarg termini ha estat incontestable. Per entendre-ho cal fer una llambregada per força sintètica a part de la història del país: l’any 1707, entre fortes pressions polítiques i econòmiques, es produeix l’Acta d’Unió, que acabava definitivament amb una independència d’Escòcia que ja feia més d’un segle que s’havia anat veient soscavada. El tractat afavorí les grans famílies de les terres baixes, marcadament anglòfiles i les seves ciutats industrials i portuàries, que es beneficiaren del comerç amb Anglaterra i les colònies. Però fou molt menys popular en les rurals i agràries terres altes, encara dominades pel sistema de clans i majoritàriament gaelòfones. Amb el rerefons d’un conflicte dinàstic, el descontent es va traduir en les revoltes jacobites, que aspiraven a la restauració dels Stuart. La insurrecció, però, conegué el seu darrer episodi a 1745, quan els partidaris de Charles Edward Stuart foren completament derrotats i el pretendent hagué de fugir a França. La corona va encarregar llavors al vencedor Duc de Cumberland acabar d’una vegada per sempre amb els modes de vida que havien nodrit aquell continu focus d’inestabilitat. Com ens explica Peter Watkins en el seu fascinador documental Culloden, les patrulles del duc van recórrer cada turó i cada carrerada del nord d’Escòcia fins a “reduir aquella generació d’homes” i van cometre en la seva pacificació “les pitjors atrocitats de la història de l’exèrcit britànic”. Els clans quedaren desballestats, s’alterà dramàticament el seu sistema de tinença de la terra i tots els vells símbols i la llengua quedaren prohibits. La situació es va acabar d’agreujar quan s’engegaren els plans d’expropiació dels petits arrendataris, que fins aleshores havien pogut mantenir les seves granges i terres comunitàries gràcies a la protecció de l’organització clànica, i que foren desplaçats a la força per deixar lloc a les explotacions ramaderes. Aquest veritable extermini camperol és conegut com la Fuadach nan Gàidheal, “l’expulsió dels gaèlics”, un nom que denota el caràcter de neteja ètnica amb què es visqueren les clearances. Molts dels seus perjudicats és van veure empesos a emigrar a Amèrica, a Austràlia o a les ciutats del sud on serviren de mà d’obra industrial, i la cultura gaèlica muntanyesa, per pura defallida demogràfica, va quedar així molt malmesa.

Però més de mig segle després d’aquesta cacera de bruixes, encara en progrés, precisament els mateixos nobles i terratinents que havien arraconat a les classes populars gaèliques, aprofitant la relaxació que la seva fidel submissió a la monarquia els permetia i la revocació de la llei que ho impedia, començaren a adoptar la moda folklòrica de lluir certes vestimentes llunyanament inspirades en les dels originals pobladors de les terres altes. L’element més distintiu era el cèlebre kilt o faldilla curta amb teixit de tartà que estrafeia el breacan féile amb que s’embolcallaven des del segle XVI els highlanders. Aquest i altres costums eren conreats per algunes societats aristocràtiques que havien pres afecció a recrear d’una manera amable i estilitzada alguns trets de la mateixa cultura que havien contribuït a escanyar, però que ara apareixia sota la llum d’un idil·li cavalleresc. Tota aquesta parafernàlia romàntica, arribà al seu paroxisme amb l’organització de la visita del rei Jordi IV a Escòcia l’any 1822; la primera d’un monarca anglès al país en més de 160 anys. El seu organitzador fou precisament Walter Scott, el més actiu inspirador d’aquest amanerat ressorgiment. I és ell qui va concebre el cop de teatre de preparar una gran desfilada amb el rei vestint kilt, acompanyat d’un seguici de nobles amb el mateix vestuari i de bandes de gaites, ballarugues i altres cerimonials destinats a convertir-se en el moll de l’ós de la singularitat nacional. La posada en escena permetia atreure simpaties envers un rei que fins aleshores no les gaudia entre els seus súbdits més septentrionals alhora que es donava carta de naturalesa a aquella visió cortès de l’antiga Escòcia de la qual Scott n’era el principal promotor. La jugada acabaria d’arrodonir-la anys més tard l’arteria de dos sastres, els germans Allen, que mitjançant un document falsificat del segle XVI, el Vestiarium Scoticum, van associar el disseny i patró de cada tartà amb cadascun dels antics clans: una fabricació que servia a la perfecció a aquells caragirats senyors que, de cop i volta, volien vantar-se de velles i arrelades ascendències.

Si es coneixen aquests fets, s’entén el just retret de Hobsbawm. No ja que parlem d’una tradició inventada amb gust dubtós per les persones menys indicades –a fi de comptes gairebé totes ho són d’una manera o altra- sinó la necessitat de jutjar amb severitat unes expressions que sovint serveixen de coartada i justificació a una classe dirigent que ha faltat als seus deures i que sublimen per vies aconflictives anhels i demandes més autèntiques i oportunes que el dret de disfressar-se els diumenges o dies de casament. I s’entén especialment venint com nosaltres d’un país que mentre es deixa marginar la seva llengua, privatitzar els seus recursos, destruir el seu patrimoni o governar per una casta depredatòria, viu convençuda que enfundar-se saragüells de picapedrer del segle XVIII durant cinc o sis dies cada març és la manera òptima de salvaguardar la pròpia cultura. I no estranya gens, doncs, que a Escòcia, la mateixa Escòcia que tot just ara veu el redreçament de l’aspiració sobiranista, el gènere de la “tartanry” provoqui, a més a més de moltes festives i acrítiques adhesions, molts rebutjos per la reducció caricaturesca del fet de ser escocès que proposa.

Però també crec que un anàlisi d’aquesta mena no pot donar-se per despatxat si no es s’és capaç de copsar el poder imprevisible que tenen els símbols. Si no s’observa que, d’alguna manera si es vol indirecta i paradoxal, d’aquestes diversions carnavalesques i d’aquest posar-hi més pà que formatge, probablement impulsades per distreure un sentiment de culpa i desmemòria, se n’ha bastit una poderosa retòrica antiassimilatòria de ressonància mundial i eficàcia real en la seva capacitat d’atracció.
En aquestes ocasions, penso sempre en el meu poema preferit de Kavafis, aquell que porta el títol de Vidres de colors i que diu:

Molt em commou un detall
de la coronació a Blanquernes de Joan Cantacuzè
i n’Irene, filla d’Andrònic Assan.
Car no tenien més que unes poques pedres precioses
-gran era la indigència del nostre pobre estat-
en lluïren de falses. Un grapat de vidres de colors
vermells, verds i blaus. Res d’humiliant o d’indigne
tenen per a mi aquests trossets de vidre de colors.
Més aviat semblen una trista protesta
contra la injusta dissort dels coronats.
Són el símbol d’allò que els esqueia tenir,
que era totalment just que tinguessin,
el dia de la seva coronació, un Kyr Joan Cantacuzè
i una Kyr Irene, filla d’Andrònic Assan.

I és que passa sovint que els pobles, les comunitats, els grups a qui se’ls han negat les joies autèntiques hagin de carregar vidre de colors. I que en el fons de la vida falsa hi guspiregi la vida veritable.

Dispersa anglofònia

Etiquetes

accents i dialectes de l'anglès, American Tongues, Appalachian english, estandarització, Received pronunciation, The Wire, West Baltimore

El meu coneixement de l’anglès no és només precari perquè un ús massa espars m’hagi fet perdre la fluïdesa i naturalitat en l’expressió oral que tenia ara fa diguem 10 anys, sinó perquè la meva compressió es redueix quan el missatge no s’ha emès en un registre estàndard més o menys culte com aquell que per exemple podem sentir en els documentals de la BBC.
Clar que el problema no m’és exclusiu, i no només incloc a bona part dels qui hem après l’idioma com a segona, tercera o quarta llengua: a Londres vaig compartir casa amb un oxonià que, després de confessar-li els meus afanys per capir un altre house mate d’un barri treballador de Sheffield, em va etzibar “no t’hi capfiquis, jo tampoc l’entenc”. Malgrat l’encenall d’humor britànic, vaig poder comprovar que no ho deia completament en broma: en una llengua tan prolífica i estesa com l’anglesa, l’excepcionalitat seria que no existís una forta variació dialectal que arribés en molts casos als límits de les dificultats d’intercomprensió. I és inútil desesperar-se, perquè en el fons aquestes penalitats només ens confronten amb una de les certeses que s’han de tenir davant de tot procés d’aprenentatge idiomàtic: allò que s’adquireix d’entrada és només una abstracció, una versió idealitzada que amb més o menys encert condensa sols una part del cos gairebé inesgotable de varietats que plegades i amb fronteres sempre primes i movedisses convenim que forma una llengua. Serà doncs la perseverança, la curiositat i l’exposició a les altres allò que ens permetrà familiaritzar-nos-hi i eixamplar així el nostre domini.

Jo, malgrat que hauria de tenir altres prioritats, m’hi aveso prou. Sempre m’entabanen algunes manifestacions extremes d’aquesta ductilitat, tot i presentar-me sovint obstacles insalvables. Fa mesos, per exemple, que presento batalla a l’accent suburbial de West Baltimore de personatges com la Snoop de la sèrie The wire, sense que alguns dels reforços queforneix la xarxa m’hagin acostat a cap seriós indici de victòria.

Altres casos són més emprenyadors, perquè pateixo dèries que em porten a amidar-me amb mostres de cultura subterrània de les quals ningú s’ha molestat a fer subtítols per moments desesperats. Em consola pensar que la meva insistència amb la cultura i parla dels Apalatxes m’hi faran reeixir a la llarga, però de moment encara passo grans treballs per seguir gent com en Jesco White o els seus no menys peculiars i simpàtics paisans.

Tampoc ajudaria impacientar-se. Això de copsar els accents i els dialectes suposo que és un dels darrers assoliments en la conquesta d’ una llengua: demostra un grau d’intimitat i de relaxació de l’atenció d’altres aspectes que capacita per aquestes subtilitats. Bé, certament i per una raó o altra n’hi ha que resulten més senzills d’identificar. Per exemple, després de bastant mento i calypso i d’ una mica de tracte personal, crec que estaria en condicions de saber si el meu interlocutor és anglocaribenc. O també, en casos accentuats, si és del sud pregon d d’Estats Units o d’algunes de les parts d’Escòcia que arrosseguen les erres. L’australià rural, en canvi, no compta, perquè l’strine té una prosòdia tan distintiva que amb una mica d’oïda poden reconèixer-lo fins i tot els qui no en saben un borrall.

I és que encara que manqui el fonament per extreure’n tot el suc, a l’apreciació d’aquestes qüestions s’hi pot arribar des d’una perspectiva gairebé musical. Tot i que si es vol observar des d’una vessant més compromesa, també resulti instructiu que en un món on de forma tan insistent se’ns pontifiquen els avantatges de les solucions més reglades i estereotipades, el conjunt de països que se suposen en posició capdavantera de la civilització perseverin -sense massa vulnerabilitat a la coerció- en la transmissió de les seves formes tradicionals i heretades d’expressar-se. Fet que serveix, si més no i com exposa fantàsticament el documental American tongues, per bandejar alguns fantasmes sobre la correcció lingüística, que és una forma especialment carregosa de provincianisme mental.

De ben segur que se’m podrà objectar que l’anglès es pot permetre uns luxes que són perillosos en altres parles sense la força centrípeta que el fet de ser lingua franca internacional oposa a les seves tendències dispersives. Però com el luxe està per gaudir-lo, jo enguany me n’he receptat una triple dosi. Vaig a passar les vacances a tres territoris ben especials del domini: les Illes Orcades, amb una petjada escandinava encara més fonda que la ja corrent en l’idioma. Les illes Hèbrides exteriors, el darrer reducte on el gaèlic escocès és predominant. I Glasgow, on segons moltes versions, s’hi parla la varietat més hermètica de l’anglès que hagi donat aquesta fastuosa fragmentació. I ja veurem si quan en torni mantinc aquesta alegre actitud celebrativa que he deixat aquí exposada.

Eadem mutata resurgo

Etiquetes

nature vs nurture, Peter Englund, Primera Guerra Mondial, relativisme, Schneidemühl, uniformització

No sóc exactament un relativista. Tampoc, crec, un dogmàtic: pertanyo a la fracció de pobles diables que no s’oposa a deixar-se persuadir i canviar les pròpies idees si algú les prova errònies.

Ho declaro perquè m’ha interessat força el debat entre allò innat i allò adquirit -“nature versus nurture” diuen els anglòfons amb gran eficàcia sintètica- que m’ha fet repensar moltes coses amb el pas dels anys . Parlar de predisposicions genètiques s’ha fet sospitós i em temo que, per a molta gent, acceptar que una part substancial del nostre comportament prové de l’herència que tots duem a sobre sense poder-la escollir representa automàticament concedir les perilloses conseqüències sociopolítiques que se’n poden derivar. Trobo que és un plantejament d’avantatge: una condició sine qua non per estudiar qui som d’una manera seriosa és que puguem arribar a resultats que no ens agradin ni ens tranquil·litzin i que aquest coneixement pugui ser conflictiu de gestionar.
Dit això, no se m’acudeix tampoc pensar que visquem al dictat totpoderós dels nostres gens. La influència social, l’educació, l’experiència, les senyals externes interaccionen amb aquesta conformació genètica, l’afaiçonen i la modifiquen, no se n’ha de dubtar. La pregunta és en quin grau; en quina mesura la intensitat i caire de les nostres respostes les prefigura el que tenim d’innat o el que hi ha d’adquirit, d’assimilat, de marc referencial.

Quan deia que no sóc exactament un relativista ho deia perquè essent perfectament capaç d’admetre que la càrrega genètica exerceix un gran pes penso igualment que l’empremta de la cultura és poderosa i que bona part de les nostres emanacions ètiques i estètiques en depenen, fins a l’extrem que en la seva majoria no es puguin examinar i jutjar sense tenir-les en consideració. És ociós dir que hi hem de pactar uns límits i que aquests poden tenir abast universal, i que no importa gaire si tenen un fonament darrer absolut o són fruit d’una convicció assolida: violar, torturar, esclavitzar, llevar als altres la dignitat no són coses que puguin sotmetre’s a contrast amb els valors o les circumstàncies que emmarquen aquests actes. Són rebutjables i prou. Però fora d’aquests extrems, accepto, ans celebro, l’heterogeneïtat humana. És més, penso que constitueix una més de les categories de comportament inacceptable qualsevol intent de fer-ne coerció. Fa anys que m’hi barallo i fa anys que vaig aplegant resquills que em demostren que precisament del tirànic impuls de pretendre que hi ha una única solució moral, social, cultural als dilemes que ens sotgen n’han emanat bona part de les pitjors opressions i iniquitats. La creença supremacista en la uniformització com a element de progrés és una ficció criminal que escanya la vida pertot.

També, encara que sigui menys greu, porta a errors i incomprensions, a tancaments i simplificacions que es propaguen en moltes disciplines. Si hom no té el coratge i la integritat per fer l’esforç de penetrar en les mentalitats alienes valdria més que fos apartat de la convivència general. Però com això seria massa demanar, almenys es podria esperar que s’abstingués de produir interpretacions històriques, lingüístiques, sociològiques, filosòfiques o de qualsevulla mena.

Aquests escrits que havia anat acumulant aquí són, en canvi, el meu particular esforç de indagació i comprensió de les diverses maneres d’entendre l’existència que hem anat conreant. L’aventura d’endinsar-se en altres lògiques, en altres bastidors de pensament. I en la manera en que han anat canviant, alterant-se, essent desplaçades; a vegades amb la pèrdua de coses molt valuoses pel camí i que d’alguna manera se’m fa necessari recordar. Amidar-se amb el passat és també el salt acrobàtic de copsar les continuïtats i discontinuïtats que hi ha amb la nostra forma present de percebre les coses i com aquelles que s’han esvaït també són un negatiu que conté la nostra memòria del món. “Chi sa com’erano allora il Rio delle Amazzoni ed Alessandria la grande e le preghiere e l’amore? Chi sa com’era il colore?” diu un cançó del meu admirat Franco Batiatto, com la recitació d’un lema rector de la meva curiositat intel•lectual.

Rumiava avui tot això mentre organitzava materials de publicació amb els que vull recuperar una mica el ritme d’aquesta bitàcola i alhora tractava de tornar-me a esclarir l’afany que m’hi anima. Encara que el ver detonant d’aquesta reflexió hagi estat un passatge de “La belleza y el dolor de la batalla”(no en busqueu l’edició catalana: els esforços inútils arrosseguen a la malenconia), el preciós llibre de Peter Englund que reconstrueix 227 fragments de la vida quotidiana de 20 (o 21 segons com es miri) persones que van sofrir la Primer Guerra Mundial amb un protagonisme secundari i als qui aquesta terrorífica experiència va transformar de manera inevitable.

El fragment diu: “A ells (parla dels habitants d’un poble de Prússia Oriental tot just després de l’esclat de la contesa), tant com als seus equivalents de ciutats i pobles similars de Sèrbia, l’Imperi Austrohongarès, Rússia, França, Bèlgica o Gran Bretanya, els corprèn la temença i l’esperança, però sobretot un ardent i profund sentit de la justícia, perquè allò que s’atansa és una fatídica lluita contra les obscures forces del mal. Sobre Schneidemühl, Alemanya i Europa s’hi abat una poderosa onada d’emocions que s’ho endú tot i tothom per davant. Allò que nosaltres percebem com a tenebres és per a ells una llum.”

És perquè cal lluitar sense treva per anar al fons d’aquesta dansa de llums i tenebres i copsar què fa que es vegi una o l’altra que paga la pena seguir.
I ara, prou xerrameca: en els propers dies procurarem que desfilin per aquí bandits i licantrops, portadors d’estranys accents i individus atrabiliaris. I si hi ha set, també hem reobert la taverna. Ben tornats tots els qui hagueu tingut la paciència d’esperar-me.

Una revetlla al capvespre

Etiquetes

Ístria, Cicèria, Cici, ciribiri, istro-romanès, llengües en extinció, Magris, vlach, vlasi

“Per en Paolo, que potser coneixerà els istro-romanesos, abans que els istro-romanesos deixin de conèixer-se”

En una situació tan esvalotada com la de l’any en què apareix, el 1991, quan es fa difícil saber si els membres de les minories es veien més aviat inclinats a dissimular la pròpia condició nacional o a pregonar-la aferrissadament, el cens de Croàcia, a més a més d’un mig milió llarg de serbis (l’exèrcit de Tudjman encara no havia procedit a la neteja ètnica de la Krajina) i d’altres comunitats més menudes d’hongaresos, albanesos, romà, eslovens, italians i etc., recollia una quantitat de declarants que, malgrat la seva petitesa, quedava convenientment consignada: 22 morlacs.

Deu anys més tard, sota la denominació concomitant però no exactament equivalent de vlasi, el nombre havia minvat a 12. Encara que la xifra fos menys colpidora si se sabia que els “vlasi” han sentit sovint aquest nom com un exònim –cosa que no és estranya si recordem que és de la mateixa arrel germànica que va donar el mot gal·lès i que significa “estranger”- i que 810 enquestats es reconeixien millor com a “istro-romanesos”, les dades permetien copsar el lent degoteig cap a l’extinció d’una presència que, tot i que multisecular, es podia ja gairebé comptar persona per persona. Si més no a Croàcia, un gresol de diversitat per excel·lència de l’Europa Central –i per aquest motiu escenari de tants intents maníacs de reduir-la- i precisament un dels indrets on havien trobat refugi a partir del segle XV, enmig d’incomptables desplaçaments instigats o voluntaris.

Però qui eren aquests morlacs, vlach, vlasi, vlahi o vlaski que s’anaven difuminant contra el fons borrós de la història? Potser no esclareixi del tot la qüestió descobrir que aquest terme s’ha utilitzat de forma genèrica per a totes aquelles poblacions balcàniques romanitzades que quedaren aïllades o convertides en bosses amb l’arribada de les onades de tribus eslaves a tot el sud-est d’Europa. I malgrat que a Romania s’acabessin consolidant com una majoria, a la resta de la península balcànica formaren agrupaments dispersos, es dedicaren a oficis itinerants o s’engrescaren a repoblar regions assolades per plagues i guerres. I en trànsit permanent -pastors, carreters, contrabandistes, comerciants de carbó- molts anaren quedant assimilats pel camí, però un bon grapat mantingué els seus trets distintius, eminentment la llengua fragmentada que encara avui parlen en diverses varietats i graus de conservació uns 250.000 d’ells repartits principalment per Macedònia, Albània i Grècia. En aquest últim país en un estat dramàtic de declivi, atès que el treball de demolició ha assolit un èxit tal que són els propis membres d’aquestes comunitats qui s’oposen a qualsevol esforç de represa i cerquen amb contumàcia deixar d’esser considerats un cos estrany a la nació hel•lènica per esdevenir rectes grecs sense l’estigma de la diferencia.

Però l’altreitat essencial dels vlachs, que recorda en la seva efusió transfronterera i deseiximent estatal a la dels “altres” per antonomàsia del continent, gitanos i jueus, ha conegut possibilitats de convivència més harmòniques en altres contrades; almenys la suficient per arribar viva, agonitzant però viva, al segle XXI.
Ístria en deu ser l’exemple més paradigmàtic. És per la reluctància vlahi a caure en servitud feudal que primer s’instal·laren com a ramaders i pagesos d’alçada en les zones més muntanyenques del sud-oest de Sèrbia, Montenegro i Hercegovina, en una regió que prendrà el nom de Moràcia per ésser el país dels Mavrovlahi o “llatins negres”. I més tard, fugint de la l’expansió otomana, que alguns s’acullen a l’empara que reben dels venecians que governen la Dalmàcia per migrar durant el segle XVI a l’altiplà istrià, a les aspres terres càrstiques de la Cicèria, a les viles de Jeiăn (Zejane en croat) i Mune, i als encontorns del Monte Maggiore, en pobles com Suseni i Sucodru (Šušnjevica i Jasenovik pels croats), on el nombre susdit i decreixent d’ànimes conforma la que sens dubte és la minoria més petita i amenaçada de desaparició d’Europa.

Cartell a l’entrada de Suseni, en croat i amb el topònim estandaritzat en arromanès.

Cicerians i ciribirians, com també se’ls ha anomenat en la contradansa d’etnònims que ens parla d’una existència viscuda en gran mesura entre forans, potser només segueixin el curs indefugible de totes les coses d’aquest món, de les fulles que cauen dels arbres i es tornen humus o del fum que va a dissoldre’s en l’aire i malgrat tot respirem. El seu destí anticipa el nostre, encara que també ens ensenya a viure’l amb elevació d’esperit i serena fidelitat. Com recordava Frane Belulovich, un vellard de Suseni mort el 1992, poeta i un dels darrers mantenidors de la flama istro-romanesa, “a escola parlava eslovè, la religió me l’ensenyaren en italià, durant la guerra parlava croat, però principalment he parlat vlaski, com anomenen a la nostra llengua, que era allò en què parlàvem tots a casa.” En Frane no arribà a temps de veure que la seva petita esperança “l’istro-romanès només el parlem els vells, que som pocs en tot cas. Els joves l’entenen, però s’estimen més fer servir el croat. La nostra única ancora de supervivència passa per instigar els nens a estudiar la llengua, encara que sigui introduint-ne unes hores d’ensenyament a l’escola” maldava en els darrers anys per obrir-se un camí, gràcies sobretot als afanys del vlachs de la diàspora, amb l’associació Andrei Glavina al capdavant: la vella escola que aquest filòleg i activista va obrir a la dècada dels anys vint roman tancada, però qui sap si la voluntat d’un parell de mestres locals o l’organtzació de jornades, mostres i recitals de cultura istro-romanesa podria ajornar la inexorable ensulsiada.

El nou cens que s’ha de publicar enguany i que per primera volta inclourà la categoria de “rumunji”, amb estatus de minoria reconeguda per l’estat croata, ens en donarà algunes pistes, per més que les calaixeres estanques d’aquesta mena de classificacions a dures penes puguin contenir quelcom tan complex com una identitat que de grat o per força s’ha vist abocada a superposar-se amb altres per a franquejar els límits estrets d’allò que poden oferir-li una mala desena de pobles i llogarets depauperats. Una declaració unívoca de pertinença nacional difícilment pot explicar l’escissió sense remei de tots aquells que, en un nou exili econòmic, hagueren de baixar a guanyar-se el pa a Pula o Rovinj, a Trieste o Rijeka -per no parlar dels molts repartits per Alemanya, Itàlia o els Estats Units- i que mantenen un vincle afectuós i sentimental amb els seus orígens o els dels pares i avis, però que passen la major part del temps orgànicament trasplantats en una altra cultura i allunyats d’una que no compta amb diaris, ràdios, editorials o visibilitat de cap mena fora del seu minúscul redós. A les aritmètiques del crepuscle, anhelants de sentències concloents, els manca precisió per copsar les subtilitats d’aquells que habiten en un sostingut fil d’equilibristes. Perquè  “per aquesta gent desimbolta i lliure –escrigué Claudio Magris, qui ha dedicat lluminoses pàgines als cici- la identitat istroromanesa no és una obsessió visceral, una puresa que s’ha de defensar dels contactes, sinó una riquesa més, que conviu tranquil·lament amb el lligam amb Itàlia i el fet de pertànyer a Croàcia.” Potser sigui més fàcil de dir que de fer quan hom es gronxa sobre l’abisme, quan aquests intercanvis que enriqueixen han deixat de ser recíprocs, quan l’ horitzó s’estreny cada any que passa. Però sospito que quan cal alçar-se per defensar exasperadament les coses que estimem i volem que perdurin és que ja no s’hi està a temps, i potser sigui millor viure llavors l’ocàs sense estridències, amb una lleugera ironia, com qui es treu la màscara d’una disfressa quan el ball s’està acabant i seu una mica per reposar i escoltar la música que s’apaga, amb la suau melangia de tota festa que arriba a la fi, però sense marriment i amb la satisfacció i l’orgull d’haver dansat tant com se’n sabia.
“Balleu, cames meves, que demà serà tard” deia un cant popular del carnestoltes de Zejane. I es fa tard pels istro-romanesos, però la seva alta lliçó de resistència contra tota probabilitat primer i de contingut apagar-se després ens escalfa com un foguera i ens fa témer menys a la fosca.

La llibertat és una canço que es dreça

Etiquetes

blues, esclavitud, músiques dels esclaus, stambeli

Esclaus de Virginia fugen al Nord durant la Guerra Civil Americana

Una estranya trena de circumstancies; d’associacions fortuïtes, troballes simultànies i lectures creuades, m’ha portat en els darrers dies a pensar sovint en l’esclavitud. Potser hi vingués predisposat després d’unes setmanes on la dualitat entre salut i malaltia se’m manifestava metafòricament en termes no massa diversos als de llibertat versus servitud. Però evidentment és una projecció profundament bròfega i abusiva. Perquè l’experiència de l’esclavatge ens és gairebé del tot inconcebible i, gosaria dir, que en sabem poc i que tenim pocs mitjans per a representar-nos-la.

Això no significa que no hi hagi excel•lents estudis, articles, llegats monumentals, documentals i museus que ens puguin apropar al marc material, al coneixement de les condicions i relacions de força en què ha discorregut aquesta feixuga vergonya que arrosseguem com a espècie. I parlo en present perquè, tot i que l’any 1981 Mauritània fos el darrer estat en abolir-la oficialment, es calcula que encara prop de 30 milions d’éssers humans la pateixen d’alguna forma. Més aviat vull dir que, tractant-se d’una de les vivències més continuades i extremes que s’hagin donat entre nosaltres, la seva pròpia naturalesa i la situació d’aquells que l’han viscut fa que els seus registres, testimonis directes i vestigis culturals exclusius siguin més aviat rars, fragmentaris i poc propalats. No fa falta remarcar que s’hauria de parlar amb paciència i molt de matís d’un fenomen que abasta tants segles i gradacions. De ben segur que l’esclau domèstic de confiança d’una domus romana i l’esclau d’un enginy sucrer cubà, per posar exemples, estigueren sotmesos a règims d’opressió diferents. Àdhuc hi ha casos tan estrambòtics com el dels mamelucs del califat abàssida, que arribaren a ocupar les més altes dignitats de govern i a fundar una dinastia regnant. Però, essencialment, el tret que gairebé tots els esclaus han compartit és el de no ser considerats homes pels qui en tenien la possessió: com “animals amb parla”, descriu la historiadora i arqueòloga Isabel Rodà que se’ls tenia.

Per això mateix, per haver-los apartat de la dignitat humana, poques coses semblen més emocionants que els afanys d’aquestes nissagues obscures i anònimes de reivindicar la seva humanitat. I apartats de moltes de les coses que ens hi afermen, sovint fins i tot dels afectes familiars i comunitaris més innegociables, només els quedava recórrer a aquella característica que, encara en la mentalitat dels seus detentors, els separava de les bèsties: la veu. Per donar-se coratge, per a conjurar-se contra els amos, per a comunicar-se (encobertament quan feia falta), per expressar la seva esperança o apaivagar la seva desesperació, la música va ser l’agafador d’aquests condemnats; la taula de salvament última per a no enfonsar-se en la imposada condició infrahumana que els havia escaigut.

Són els timbals del vudú que criden a la insurrecció a Haití, l’himne dels forçats colombians que manifesten la seva resolució de no seguir baixant a les mines, els cròtals del Carib que recorden l’amputació africana dels qui els toquen, les campanes del Candomblé que invoquen la protecció de les velles deïtats, les cançons de treball i els espirituals amb què els negres de les plantacions del estats del sud anuncien l’hora de l’emancipació. I és bell recordar que, en un gir poètic, la descendència d’aquestes últimes músiques, on la ferida és recent i encara supura, el blues del Delta del Mississippi, va obrir-se pas des de les paupèrrimes barraques dels jornalers negres fins esdevenir el so més influent de la modernitat.

Però hi ha altres d’aquests ritmes que, per estar associats a formes de vida sortosament difuntes i venir de latituds menys focalitzades per occident , han anat quedat un xic soterrades. Potser el corrent més destacat d’aquesta altra música dels esclaus sigui el cos sonor que deriva de les practiques cerimonials dels subsaharians que foren conduits per la força a tots els països del nord d’Àfrica durant els segles divuit i dinou. De l’empeltament de les tradicions animistes d’origen amb els credos propis de l’Islam , d’on com és natural n’assumiren el culte popular als homes i llocs venerables (els sants i santuaris musulmans , per entendre’ns), i de la trobada dels propis instruments i patrons musicals amb certs trets culturals dels països d’acollida, n’emergeixen el rango dels sudanesos portats a Egipte, la derbeda del Marroc, el diwand’Algèria o l’stambeli tunisià.
Podria explicar, dins del coneixement purament dilatantesc i aproximat, en què consisteixen i el caràcter ritual, medicinal i d’incitació al rapte extàtic que les caracteritza. Però precisament una d’aquelles troballes que m’ha conduit a escriure aquesta llarga tirallonga (una volta més) és la publicació del disc “The Stambeli: Legacy of Black tunisians”, pertinent rescat d’una tradició llanguent però encara viva, que per acabar-ho d’adobar s’acompanya d’un web molt ben posat i on qui s’hagi quedat amb ganes de més detalls hi podrà satisfer curiositats i encetar-ne de noves.
I a més a més, des de l’experiència d’uns quants anys de col·laborador en una publicació musical, tinc la fatal convicció que aquesta disciplina escapa més que cap altra als intents de descripció verbal i que llur identitat total entre fons i forma obliga a que, com deia Borges, per explicar què dimonis és la marsellesa el millor sigui cantar-la. Així que aquí deixo un d’aquestes hipnòtiques peces, potser no pas amb l’esperança d’ajudar a copsar una mínima part de l’angoixa, ànsia de sentir el domini sobre el propi cos i intens desig d’abstracció que significava l’esclavitud pels qui l’havien de resistir, però potser sí de servir de llumí que permeti albirar una mica la foscor que l’envoltava.

Post tenebras spero lucem

“Learn subways, Kevin, only way I travel”, responia burleta Al Pacino en una modesta pel·lícula d’ara fa uns anys on interpretava el dimoni, quan un seu jove empleat, desconeixedor de la seva veritable identitat, se sorprenia perquè qui aparentment era l’advocat més ric de la ciutat gaudís creuant-la en metro.

Amb intencions més festives, jo he seguit el seu consell i m’ha agradat conèixer els camins del subsòl, que han estat recorreguts des que hi ha memòria per excavadors de passadissos funeraris neolítics o per cercadors de dolls pregons i mines de metalls preciosos, per investigadors de la matèria profunda i per ordenadors de la vida cívica. Hi penso ara, perquè aquests dies m’ha vingut al cap de forma recurrent el record de la impressionant explotació romana de Las Médulas, una muntanya sencera foradada per canals d’aigua creats per erosionar i arrossegar la terra i extreure’n or. Un exemple colpidor de la perseverança i cobdícia amb què ens hem avesat a aquestes obres i que Plini ja citava com a paradigma de feina extrema i perillosa.

I és que qui ha baixat a l’inframón ha corregut sempre riscos molt notables de quedar confinat a les seves tenebres. Amb el desenvolupament de les formes de guerra i setge de l’edat moderna, aquests coneixements van ser utilitzats amb els més sinistres propòsits. És ben sabut que els esforços per rendir Constantinopla en l’assalt final de 1453 van passar de forma notable per ensorrar defenses mitjançant túnels on els enginyers serbis hi col·locaven mines, mentre els grecs feien contramines per a tallar-ne el progrés i atrapar-los vius sota les runes. Una forma soterrada i virulenta de combat que Ismail Kadaré descriu amb la seva habitual capacitat opressiva en la novel·la El castell sobre el setge turc a la fortalesa de Krüje. Allà hi recull les cauteles dels atacants per amagar la construcció del corredor que menava a la muralla albanesa i els torns de vigilància dels defensors que amb l’orella enganxada a terra miraven d’endevinar-ne el curs.

He explicat prou la meva afecció a recollir històries subterrànies, sempre prolífiques de misteri, risc i clandestinitat. Una de les meves favorites, que el general Lee em perdoni, tingué com a protagonista el coronel de la Unió Henry Pleasants, que com tot l’exèrcit federal es trobava encallat davant el fort de Petersburg, un dels darrers obstacles que impedien la presa de Richmond i el final definitiu de la contesa. Pleasants, que en la vida civil era enginyer de ferrocarrils, va tenir una pensada que podia permetre fer saltar pels aires la posició rebel i evitar així el terrible desgast dels combats de trinxeres que fins aleshores es duien a terme: fer un túnel de 160 metres sota el terreny enemic i obrir després amb explosius una enorme escletxa en la línia de la Confederació. Comptava amb la seva experiència i el comandament del 48 regiment de Pennsylvània, format per voluntaris de la regió minaire de Schuylkill. Però l’enginyer en cap de l’exèrcit no hi confiava gens ni mica, i Pleasants va haver de fer front a tota mena d’impediments per a dur endavant el projecte: mancats de pics i carretons, baionetes i caixes de galetes serviren als seus homes d’eines d’excavació. Sense fustes adients per afermar el passadís, un vell pont va fornir-los de travesses. Sense assistència dels oficials del cos d’enginyers en el càlcul de la trajectòria, un teodolit de segona mà enviat des de Washington va permetre fer les triangulacions necessàries per a prendre l’angle correcte, mentre una canonada de fusta i un fogar de llenya proporcionaven l’aire fresc imprescindible per endinsar-se més i més terra endins. Finalment, ni tan sols se’ls va dotar de la bateria i el filferro per encendre els dipòsits de dinamita i hagueren d’inventar-se un sistema alternatiu.

Descobrint un gust molt meu en aquesta paradoxa, allò que més m’agrada de la història és que la construcció d’aquesta mina que semblava inviable va triomfar contra tot pronòstic. Però l’execució final de l’acció, coordinada pel gran destraler de Fredericksburg i Antietam, el general Burnside, va ser un fiasco de gegantines proporcions, que va deixar atrapats milers de soldats de la Unió en un cràter sota un intens foc adversari, provocant una gran mortaldat, una munió de presoners i en darrer terme l’allargament de la guerra durant uns quants mesos més.

Deu ser simptomàtic que en moments de crisi personal hagi trobat sempre lleure i refugi en aquestes rondalles ombroses. Potser és la meva manera de donar xifra simbòlica –amb un simbolisme força obvi i directe- a cuites interiors: en les darreres setmanes he passat per cavitats molt mal il·luminades i he rodolat per avencs insospitats que ni tan sols coneixia, tot i ser dins meu. El meu cap cavil·lós, una malastruga casualitat i una imprecisió diagnòstica m’han jugat una mala passada i he fet el meu periple de la foscor. Sortosament, hi havia camí de tornada i després de conèixer aquestes pregoneses, aquest desterrament a les regions inferiors, puc dir que n’he emergit més conscient del privilegi que és viure i de tenir gent amb qui fruir la vida. Fa una mica de por haver desvetllat certes pors i aprensions, descobrir que hi ha fantasmes a l’altra banda que habiten esperant la nostra feblesa, pensar que l’encontre amb la pròpia vulnerabilitat segurament deixa un rastre de basarda més durador que no es voldria. Però també penso que és sobre la debilitat que es pot construir amb més força, amb més amor, amb més esperança.
Gràcies doncs a tots els amics i família que m’heu donat ànims i coratge: espero pagar-vos-ho amb tota la joia i empenta de que sóc capaç.

El corrent d’abril

A la Maria li agraden els gasòmetres, per motius geopoètics sentimentals. Jo, que tinc feblesa pels elements aqüàtics, em fixo sempre en els dipòsits d’aigua.
M’agrada fotografiar-los, tot i que encara m’agraden més les imatges que en va col·leccionar el gran fotògraf industrial alemany Bernd Becher.

PS: Vestigis entra en una passatgera letàrgia voluntària. Aquesta primavera m’ha portat alguna preocupació de més, no només força feina o les tasques encara inacabades d’arranjar la nova casa, sinó també un problemet amb una lesió cutània en un nòdul del braç que m’ha tingut capficat i que ara, en 10 o 12 dies, sabrem si és més o menys seriós i si he de passar per quiròfan. Fet i fet, estic poc concentrat i m’estimo més descansar per uns dies. Els amics, no patiu, que ens mantindrem en contacte de totes maneres.

Memòries infeccioses

Etiquetes

Albufera, avi Paco, deltes, Guadalquivir, malària, Maremma, maresmes, paludisme, Ridicule, tònica, Walcheren

L’avi Paco arribava puntualment a casa cada principi d’agost i amb ell hi entraven les seves profundes migdiades, el seu carregament de vi i gasosa, els toros a la televisió, les històries del front republicà i del camp de concentració italià, una repetida bateria d’acudits, els serials, l’anar a buscar cargols i les bugades diàries de la iaia Juana –acostumada a la tarifa gratuïta dels ex empleats de la Sevillana de Electricidad- i les topades amb el meu pare, a qui l’enfrontava un tarannà aspre i orgullós, poc acostumat a que li duguessin la contrària i que no entenia que el seu fill predilecte se n’hagués anat a viure a la quinta forca.
Recordo també, a les tardes xafogoses, el seu gust per etzibar-se una tònica, a despit dels seus problemes de sucre. Va ser ell el primer en deixar-me tastar l’únic refresc que encara prenc sol de forma ni que sigui esporàdica. Havia adquirit l’hàbit quan treballava a les maresmes del Guadalquivir després de la guerra, perquè als anys 40 la quinina d’aquesta beguda era l’única profilaxi contra el paludisme a l’abast i el curs baix del riu un dels darrers llocs d’Europa on el fatídic mosquit encara feia de les seves. La imatge d’aquell home alt, carregat d’esquenes i de cabellera hirsuta obrint-se pas entre els pantans sota un sol de justícia em portava vagues accents heroics que sempre més he associat al beuratge.

Però realment ell i els seus companys en l’extensió de la xarxa elèctrica per aquell territori liminar del sud d’Europa només eren una última baula en la història d’un antagonisme llarg i terrible. Des dels temps del baix imperi romà, el primer del qual ens arriben testimonis i proves arqueològiques categòriques dels aguaits de la malària, la conquesta de les planes i la bonificació de terres baixes, que quedaven negades en temporades humides per a romandre després estancades a l’estació seca, ha suposat un repte formidable. De manera molt acusada a les ribes del mediterrani, on la malaltia ha estat endèmica fins abans d’ahir, els drenatges d’aigua i el combat contra els desbordaments de sèquies i canals que en cegaven la circulació va ser una preocupació primordial per a la supervivència. Els segles XV i XVI són un tombant cabdal d’aquesta lluita, que s’obre camí no sense formidables obstacles i derrotes. Els brots i les crisis paludoses són continus, les temptatives avortades també. Les terres de marge són pobres i els recursos migrats, les bombes i tècniques de dessecació precàries i n’hi ha prou amb afluixar una mica perquè el pantà i l’anofeles recuperin el terreny perdut. Els enginyers holandesos del cinc-cents han començat a obtenir considerables fruits de la seva ciència, però tot i així no afermaran la seva victòria fins molts segles més tard. O no és el paludisme qui el 1795 delma cinc sisenes parts de la guarnició francesa de l’illa de Walcheren i encara el 1809 derrota per si sol l’exèrcit anglès estacionat a Zelanda?

Itàlia és probablement un dels països més exposats a aquesta xacra. Els camperols llombards s’han de resignar a conrear les terres feréstegues de muntanya o bé arriscar-se a guanyar les fèrtils planures en unes condicions de salubritat i explotació que fan esbalair. Els qui s’hi avesen, són parcers i jornalers que treballen en règims no massa apartats de l’esclavitud. A Ferrara, la bonificació del Delta del Po, objecte d’interès dels seus ducs, s’aconsegueix amb un altíssim cost monetari i humà; i ben entrat el segle XIX la duresa de la vida als aiguamolls de la Toscana segueix provocant una forta impressió en els viatgers que la visiten. És la Maremma Amara de la cançó, on l’extirpació definitiva del mal no s’assolirà fins a l’època feixista, quan colons vènets s’hi traslladen i completen l’obra de bonificació iniciada el segle anterior. I és que el rerepaís venecià té experiència en aquestes penalitats: els afanys per a convertir en camps cerealistes regions com la vall de l’Adigio encara no han reeixit mínimament quan Montaigne la descriu com “una infinita extensió de marjals” al seu pas per la península transalpina. I què dir de Sardenya, on el paludisme no es donarà per eradicat fins que després de la segona guerra mundial s’hi posi en marxa un programa de la Fundació Rockefeller consistent en ruixar tota l’illa amb tones i tones de DDT, tècnica que també es va aplicar al Delta del Po i a les Llacunes Pontines?

També al Llenguadoc i als llits del Ròdan el problema s’acarnissa durant segles amb els llauradors dels arrossars i de la Camarga, sempre mancats de mitjans per a instal·lar-s’hi amb garanties. Ara em ve al cap el film Ridicule, que presenta a un imaginari marquès Grégoire Ponceludon de Malavoy que viatja de les Dombes a Versalles per mirar de trobar finançament per a uns drenatges, havent de travessar primer la fina xarxa de la burocràcia cortesana. La pel·lícula retrata molt bé una clau constant del problema: eren obres molt cares i que només podien escometre’s amb generoses dotacions estatals, sense que la recuperació de la inversió acostumés a ser ràpida i fàcil de “vendre”. Així, a la península ibèrica, gairebé tot conreu de plantació riberenca i delta s’ha hagut d’imposar també a aquests dos esmunyedissos enemics: els insectes i el desinterès públic. Alguns ho fan en època molt matinera. En el litoral català és l’aprofitament de les obres de regadiu àrab o els seus equivalents cristians -com el celebrat rech comtal del Comte Mir- el que permetrà que zones com Tortosa, el Maresme o a desembocadura del Llobregat gaudeixin des d’època medieval d’hortes fèrtils i salubres. Però no és sinó una afortunada excepció, com tantes zones d’Extremadura, el País Valencià, la Manxa o l’esmentat Guadalquivir provaven encara no fa setanta anys.

Per tot això, que després de tants segles de batre’ns, avui les regions on encara hi aguanta l’aiguamoll, un paisatge que jo m’estimo particularment, s’hagin convertit en objecte de protecció, ens parla del cert grau de civilització i equilibri que hem assolit amb un esforç fosc i anònim que convé recordar i agrair. I que ens els darrers temps s’estigui discutint en cercles científics si hi ha possibilitats reals que la malària torni a implantar-se a Europa té unes ressonàncies inquietants, però en certa manera poètiques. Encara que en certes parts del continent no sigui precisament la civilització i l’equilibri qui barri el pas a l’amenaça, sinó noves formes de salvatgia i corrupció.

Alexandria Última

Etiquetes

Alexandre Magne, Alexandria, Cavafis, Gedrosia, J.V.Foix, panhel·lenisme

Incitat per motius patronímics evidents, la matèria alexandrina va començar a enlluernar-me en l’adolescència. El personatge i les circumstàncies que l’envoltaren són suficientment coneguts i els seus fets prou eloqüents com per a no haver d’esplaiar-se en les raons d’aquesta atracció. Però més que tot allò que coneixem de la seva peripècia, que les fonts clàssiques i els relats biogràfics, m’han fascinat els ressons més apagats de la seva aventura, la forma vestigial i inesperada en la qual apareixen els fragments que ens parlen de la prolífica i inconcebible descomposició del mite; d’aquell món grec immens i nou i engolit pel temps que Cavafis, potser qui més i millor l’ha evocat, recrea en un dels seus enormes poemes.

Grec, però no només grec, és clar. Perquè és precisament el seu encontre amb orient i la manera en què s’hi empelta i dissol allò que em dispara la imaginació. No és doncs l’èpica militar, l’audaç travessa dels guals del Granico a trenc d’alba o la fulminant carrega de cavalleria de Gaugamela, les grans obres civils i les noves ciutats que es basteixen arran d’aquesta expansió o els oripells de les corts perses i babilòniques. Tampoc, no cal ni esmentar-ho, les matances i la rapinya que segueixen a tota conquesta. Sinó aquesta fosca raça de soldats que cansats d’una infinita campanya abandonen les armes i es van instal·lant per la Sogdiana i l’Oxiana, s’aparellen amb les dones locals, fonen creences i artesanies amb les dels pobles que els acullen i van sedimentant una cultura sincrètica que seguiria destil·lant els seus fruits durant segles i segles.

Amb gran astorament, però sense pretendre-ho de cap manera especial, he anat topant-me algunes d’aquestes insòlites persistències. Recordo, per exemple, una tarda ombrosa de tardor a un dels meus indrets favorits de Madrid, el Museu Antropològic, on vaig quedar captivat per un abillament militar del segle XVI procedent d’alguna regió de l’actual Afganistan i que en el seu disseny contenia traces innegables de motius panhel·lènics (una peça que, per cert, no he pogut localitzar al catàleg de la institució o reveure en successives visites i que, per tant, res excepte la meva convicció prova que no sigui un record inventat i en conseqüència un modestíssim apèndix d’aquesta capacitat de generar ecos del món postalexandrí). I també, com no, hi ha les estones passades resseguint el viatge de retorn de la llegenda des de Egipte o Bizanci a l’occident medieval, amb mollons com la prolífica saga novel·lística que suposà El llibre d’Alexandre, amb versions en una munió de llengües, del siríac al castellà i del georgià a l’islandès. O històries com la del cabdill albanès Gjergj Kastrioti, (amb insòlites familiaritats catalanes)  que adoptà el sobrenom d’Scanderbeu, derivació del turc Iskander Bey o Príncep Alexandre, per a ressaltar la comparació amb el general macedoni i prestigiar encara més les seves campanyes contra l’invasor otomà.

“Le triomphe d’Alexandre le Grand” de Gustave Moreau, una de les genials imaginacions que quedà seduida pel deixant oriental de l’anàbasi alexandrina.

Però la meva atenció s’ha vist reactivada recentment per dos fets de natura diversa. El primer ha estat la visita als antics dipòsits soterranis del Canal d’Isabel II, on s’ha dedicat una exposició al Magne específicament centrada en els transvasaments que propiciaren les colònies gregues orientals: altament recomanable per a mantenir tesis com la que sosté aquesta entrada.
La segona és una petició que m’ha arribat per a participar en un llibre col·lectiu sobre pel·lícules preferides que hem de confeccionar entre periodistes cinematogràfics, directors i altre gent de la faràndula. Jo he hagut de rumiar-me força la meva tria de les 25 que més m’estimo, però en cap moment he dubtat d’incloure una de les obres més líriques, vibrants i crepusculars del gran John Houston: The man who would be king. El film presenta molts atractius que no cal justificar aquí, però sospito que part de la meva adhesió tan sòlida a aquesta narració prové d’haver-me ofert una de les primeres espitlleres per on albirar la llegenda dels pagans d’ulls clars i barbes rosses del Kafiristan, tinguts per descendents de les guarnicions deixades enrera en el replegament de les hosts d’Alexandre i que ben entrat el segle XIX encara esperaven el retorn del seu rei.

Jo, en canvi, no l’espero, però ell retorna sense que li ho demani i quan menys m’ho sospito. A vegades, en hores feixugues de la tarda en què hom es veu arrossegat a cert abúlic desànim, em prenc uns moments per a badar. La vista se’m perd llavors en la distància i, entre la calitja de l’horabaixa, em sembla imaginar un seguici d’ombres que avancen entre la pols i els roquerars del desert de Gedrosia: és l’exèrcit exhaust però encara no derrotat d’aquells macedonis que venceren les adversitats per anar cada dia una mica més lluny i guanyar una incerta Alexandria Escate. Altres nits, embriac d’alegria i d’amistat, de licors rars i exaltades músiques, ve sota la forma dels versos de Foix “Cal risc en mar i terra, i en l’art novella,/Per a besar un cos xop sota canyella/I caure als trenta-tres, com Alexandre!”
I la lluna irradia amb el seu misteri les nostres no menys heroiques revetlles.

PS: Per si algú ho dubta, el meu esperit combatiu està ben encès. He vençut en el desafiament de les telefòniques i he tornat.

Intermezzo taxonòmic

Etiquetes

Biblioteca personal, Enric González, Jacinto Antón, literatura fantàstica, Macrí, ordre i caos

Un alegre menyspreu doblega el destí, així que mentre es resolen les meves diferències amb l’oligopoli espanyol de les telecomunicacions, em dedico a qüestions d’intendència domèstica, algunes llargament ajornades i altres obertes pel meu recent trasllat.
La més agradosa, ara que pot evitar-se l’amuntegament desordenat, ha estat l’arranjament de la meva biblioteca. La cosa, ho entenc, no té cap interès públic i és gairebé indecorós que m’hi regali aquí. Però com entre els lectors habituals d’aquest blog hi ha uns quants adelerats lectors, i fins i tot un parell de professionals d’aquest mester, potser hom trobi d’interès oferir-me parabéns o reblar-me el clau.
I és que després de rumiar-m’hi i de descartar l’adopció dels principals sistemes internacionals, que haguessin posat en evidència uns deliris de grandesa gens escaients a la meva modesta col·lecció, i de renunciar a la classificació editorial, aquella que prefereixo a les llibreries però sense sentit en una biblioteca privada heterogènia i més aviat dispersa, he optat per la arrenglerament temàtic, que té la virtut afegida d’exposar les meves volences i mancances.

Cal dir que opino que la funció principal d’adoptar un determinat ordre és servir al seu usuari, encara que hi puguin intervenir altres consideracions fantasioses com la de facilitar la orientació i el gaudi a un hipotètic hoste a qui es donés llicència per a furgar entre les lleixes.
Feta aquesta precisió i després d’algunes deliberacions, he procedit a la següent disposició:

1.Literatura de viatges (on s’ hi inclouen també col·leccions d’articles i volums amb un accent més geopolític, com els llibres de reportatges de Kapuscinki, per entendre’ns). Atès que és un gènere que m’interessa especialment i que motiva una part substancial de les meves adquisicions, exigia un apartat propi.
2.Llibres, monografies i revistes d’etnografia, entesa en un sentit no restrictiu i que incorpora aquelles novel·les on el tracte d’aquestes qüestions va ser el motor de la seva lectura, així com uns pocs tractats de músiques d’arrel. Secció pròpia per idèntics motius que l’anterior.
3.Literatura fantàstica. L´única ficció que compro de manera regular, sobretot aprofitant la fal·lera de la meva companya per la novel·la gòtica i d’aventures .
4.Altres gèneres literaris i assaigs, això darrer en una mesura tan modesta que no m’obliga a dedicar-hi més de mig prestatge.
5.Poesia. Secció sectaria compresa només per afins: Cavafis, Pessoa, Keats, Whitman, Saint John Perse, Pound, Estellés, Caballero Bonald, Baudelaire, Foix, Novalis, Claudio Rodríguez, Trobadoresca i un grapat més d’antologies.
6.Cinema, arts, jocs i còmics. Els dipòsits de la major part d’aquests contingents a casa dels pares no només m’alliberen del vast espai que em prendrien, sinó que també són un motiu més de joia en cada visita que els reto.
7.Cuina. Una ferma i segura font de periòdiques incorporacions.
8.Memòries i biografies. Una altra temptació constant, limitada gràcies als serveis de la biblioteca pública.
9.Història (i també alguna mínima coseta de política). No pas menyspreable, tot i que també en això el fons bibliotecari de l’estat em forneixi de la major part de material que em va sent precís.
10.Ciències. Sobretot naturals, amb certa presència de la neurologia destinada a créixer. També escollides obres de filosofia, sociologia o economia.
11.Lingüística i llengües aplicades, és a dir, diccionaris, gramàtiques, llibres de text i etc.
12.Llibres i revistes de música popular i moderna. Focus de conflicte casolà per la injustificada i sentimental, ho reconec, conservació d’antics i desfasats exemplars de tot plegat.
13.Guies i revistes de viatges. Un altre fotimer, cortesia d’Altaïr, Descobrir i National Geographic.

Com és lògic, arribar a aquest resultat m’ha comportat cedir a petites prevaricacions. Però la majoria de dificultats han quedat resoltes amb una mica de personalíssim sentit comú i principalment amb la capriciosa llibertat que dóna el poder absolut. Per exemple, com establir una distinció entre literatura fantàstica i aquella que ha de formar en els rengles de la ordinària? Una al·legoria de ressonàncies tan fabuloses com En els espadats de marbre de Jünger mereix participar de la primera o de la segona categoria? I quin lloc correspon a la Rayuela de Cortázar, a les Sonates de Valle-Inclán o, encara més pelut, a les tres versions de Moby Dick que roden per casa? I a la novel·la negra, sortosament molt absent d’aquestes antostes pel fet de llegir-la gairebé tota gràcies a manlleus a la mare o a la biblioteca municipal?
Per altre banda, què fem amb les memòries d’escriptors com L’Illa del segon rostre de Vigoleis Thelen o La novela de un Literato de Cansinos Assens? Les col·loquem a la fila quarta o a la vuitena? Per no parlar de l’excel·lent monografia coordinada per Lawrence Cohn sobre el Blues, potser la gènere més influent en la configuració de la música popular contemporània, però indubtablement una mina d’informacions etnomusicològiques?

Però ben mirat, aquests i altres dubtes són peccata minuta si els comparem amb el repte més dolorós que una tasca d’aquesta naturalesa imposa. Sí, amics, em refereixo a aquella temible missió que tot propietari de biblioteques coneix; allò que el meu amic M., sotmès a idèntiques pressions, descrigué com la “grave hora del expurgo”. Suposo que en casos desesperats només queda la solució que aplica n’Enric González : un entra, un surt. O sense anar tan lluny, aquella que Jacinto Antón tractà de dur a terme fallidament en similar situació, inspirat-se en el càstig enginyat per l’emperador Macrí a les seves legions derrotades: el delme. Com en el cas present no hi havia cap urgència i tota mesura hagués estat preventiva, m’ho he pres com un gimnàstica que em preparés per l’esdevenidor. No fa falta dir que m’hi hauré d’exercitar amb més energia, perquè la magre sega d’un exemplar arreplegat al metro i ja llegit de la Collita roja de Hammet i dues revistes de pa sucat amb oli és per a preocupar-se.

De moment, ells romanen al seu lloc, quiets i ferms a les files. Uns miren de fer la viu-viu, altres presumeixen fatxendes dels seus esplèndids lloms, n’hi ha que confien en passar desapercebuts i altres em tempten contínuament perquè els torni a fullejar, amb l’esperança que el record d’aquest moment em faci tremolar la mà. I si jo miro de refermar la meva voluntat i deliberació, ells es fortifiquen i s’arrelen en el seu nou casal cada hora que passa, disposats a lliurar-me, arribat el dia, una batalla sense quarter.

Plany i dispensa

Aquest blog es troba deturat no pas per falta d’esma, inspiració o temps (bé, d’aquest si que me’n manca una mica). La única raó d’aquesta suspensió temporal és la interrupció del servei de connexió a la xarxa, arran d’un canvi de domicili, que fa un mes i escaig que pateixo. Durant aquestes setmanes he mantingut amb el proveïdor (m’agradaria abstenir-me d’esmentar el seu brut nom en aquest sagrari d’amics, però millor que els conegueu tots: Telefónica o com vulgui que ara es faci dir aquesta farsa sinistra de companyia) una sèrie de converses delirants, que donarien per escriure una antologia del disbarat, la ineficàcia, la mentida i la indefensió.
El resultat és que he hagut de viure com un saltamarges de les xarxes alienes, aprofitant accessos en oficines i cases de parents i companys per a poder desenvolupar les meves obligacions professionals, impossibles de satisfer sense aquesta condició. I conseqüentment, no he gaudit de la mínima calma i ocasió per atendre aquest racó com desitjaria i mereixen el seus freqüentadors.

Potser tampoc sigui una gran pèrdua i potser, fins i tot, hagués estat un bon pretext per deixar de donar la murga. Però com m’han tocat els nassos i com la periodicitat dels meus lliuraments tampoc crec que sigui tan alta com per embafar més del compte, prometo tornar-hi aviat amb redoblades energies i compromís de no espaiar tant les compareixences: tip i fart, el passat divendres vaig procedir al canvi de subministrador i, si res ho impedeix, sembla que puc fixar el retorn d’aquí a poc més d’una setmana, dia amunt o dia avall. Fins aleshores, gràcies per la comprensió i gràcies a tots aquells que, segons observo a les estadístiques, encara han tingut l’humor de seguir deixant-se caure per aquest cau de derelictes, més derelicte que d’habitud.

De la part de la macedònia

Etiquetes

aromanesos, estat-nació, guerres balcàniques, Macedònia, Nikola Karev, panbulgarisme, República de Kruševo, secessionisme, tolerància ètnica a l'Imperi Otomà, valacs

(Autocrom d’Albert Kahn d’un grup de desplaçats turcs -probablement del sandjak de Selânik- durant la Primera Guerra Balcànica: un vell món s’acaba d’ensorrar.)

L’agost de 1903, a Kruševo, s’hi visqué un esdeveniment molt important, tot i que rarament es recordi com un dels episodis crucials del segle passat i que n’hagués pogut alterar el curs. En aquest vilatge de les muntanyes de l’actual estat macedoni hi hagué una insurrecció armada contra les autoritats senyorials otomanes que va portar a la instauració d’una fugaç república, esclafada militarment dues setmanes més tard.

La revolta va comptar amb recolzament de membres de totes les ètnies macedonies, i el seu comité revolucionari el formaren bulgars, valacs, arvanites i ortodoxes grecs de diverses llengues, serbis, albanesos  i fins i tot alguns turcs, tant cristians com musulmans. La proclama de Kruševo és encara un dels més bells manifestos polítics que es puguin llegir; l’utòpic intent de bastir al cor dels Balcans una república que respectés els drets de totes les nacionalitats i les exhortés a viure en germanor i llibertat sota un govern compartit. Especialment punyents resulten les paraules del seu redactor, Nikola Karev, quan s’adreça a aquells “pacífics i honestos veins turcs” que “es guanyen la vida amb sang i suor” i que “car des del temps dels nostres avis i besavis hem viscut junts com a germans en aquesta terra, considerem part de nosaltres i voldriem que ho romanguéssin sempre.” I els convida a aplegar-se sota la senyera de la Macedònia Autònoma (quina? ja us ho fareu!),  sense la temença que ningú vulgui convertir-los al cristianisme, saquejar les seves propietats o deshonrar les seves dones,  “no només perquè us considerem germans, ans perquè també sentim llàstima per vosaltres, com a germans, i entenem que sou esclaus del sultà i dels seus beys, efendis i paixàs, esclaus dels rics i poderosos, esclaus dels tirans, com nosaltres mateixos.”

En una paradoxa cruel de la història, correspongué a un imperi declinant, que s’havia preocupat molt més pel compliment de les lleis i pel cobrament dels impostos que per l’etnicitat o religió dels seus subdits, sufocar amb desmesurada violència la sublevació. I les conseqüències de la repressió i la desfeta havien de ser devastadores. Avortada l’aposta de Kruševo, arribà l’hora d’un conflicte entre bàndols ja definits per un estricte criteri nacional i que aplicaren llur lògica excloent per tractar d’assolir les seves aspiracions: la consolidació d’un estat amb un llevat tan fortament racial com el grec, el paneslavisme protoiugoslau, el panbulgarisme o l’emergència del nacionalisme turc; la trencadissa de les guerres balcàniques amb les seves netejes ètniques i la fi de la convivència rumelia entre pobles, que després enllaçaria amb la catastrofe de la Gran Guerra i que cueja fins avui amb les ferides obertes de la desintegració de Iugoslàvia o el nyap afrontós de la constitució d’un nou estat-nació a Kosovo.
Perquè és a aquesta darrera entelequia política tan asfixiant a qui devem moltes de les pitjors hores de la història del nostre continent.

 

Però si el llegat de Kruševo ens ha arribat esmorteït és també perquè ha estat vampiritzat sense miraments pels hereus dels qui s’encarregaren d’esquarterar-lo: la històriografia búlgara no s’ha estat de consignar que darrera aquells fets hi bategava inequívocament llur irredemptisme nacional, que només per la força imperativa de les armes hagué de renunciar a reunir sota un sol sostre a la totalitat dels bulgars. I evidentment troben que la pretesa dels seus veins de considerar aquells dies d’agost com la fita fundacional d’una discutida identitat macedonia moderna és només l’inici d’una falsificació secessionista. Els grecs, és clar, sempre han fet la viu-viu amb aquesta teoria, com amb qualsevol cosa que serveixi per a sotscavar la mateixa noció d’una Macedònia multiètnica i no hel·lènica, sense deixar de recordar alhora la ilegitimitat històrica dels anhels bulgars o la legitimitat dels propis. Mentre que els albanesos tampoc han volgut renunciar a magnificar-ne la pròpia intervenció.
Per la seva banda, els aromanesos, aquest poble difús i transnacional de qui caldrà parlar en un proper apunt, que mai ha sentit la pruïja de constituir-se un estat i que precisament per això exemplifica la possibilitat d’una intensa vida comunitària sense la necessitat d’atrinxerar-se rere unes fronteres, però que també ensenya la fragilitat extrema de qui s’ha ressistit a immolar-se a aquesta pulsió, han quedat  reduïts a comparsa d’uns esdeveniments en què tingueren cabdal protagonisme, entre altres motius perquè a Crushuva hi eren majoria.

 

Per tot això, Kruševo, lluny de l’anècdota, ens parla a nosaltres europeus de qui som, de qui haguessim pogut ser i fatalment  no hem sigut  i ens interroga sobre qui volem ser.  I ens dóna una lliçó clara sobre la identitat, aquesta cosa que vivifica quan es permet que sigui obliqua i oberta, però que paralitza quan se l’empresona amb límits ferrenys i obsessions maniaques. Quelcom que només se sap exactament en què consisteix quan no se’n parla, però que queda convertida en pàlid espectre en el moment que se’n pontifica amb grotesca grandiloqüència i afany de totalitat. Kruševo, i sortosament no és l’únic far d’aquesta esperança, ens empeny a pensar en formes més altes de compartir la nostra diversitat i oposar-nos a fórmules odioses on la por i la idolatria a la pàtria, amb llur tirànica exigència d’exclusivitat, són els únics principis rectors. Contràriament, és perquè estimem allò que som, i perquè l’amor més sòlid es aquell que també pot expressar-se amb la ironia i la desmitificació, que no tenim dret a ofegar-lo amb tensions d’absolut i opressives promeses de retorn a imaginàries pureses primigènies. I per aquesta mateixa raó que molts tenim en aquest remot poble de Macedònia, com en altres germans seus avui esborrats del mapa, un país de l’ànima.

 

Dels noms de les coses II

Etiquetes

agrobusiness, Elvira Calderer, globalització, John Berger, Porca Terra, resistència cultural, Saldes, toponímia, Xuan Bello

 

 

“Els planassos, el camp de la riba i el camp del Xisqué, els fessolars, les comes de dalt i de baix, els solans, la feixa del Tei i la feixa del Saubeia, el camp dels Morunys i el de la font. I el pare encara en tenia algun altre que ara no recordo com li dèiem”

La recitació de l’àvia em fa l’efecte d’una salmòdia màgica. Els noms dels conreus que un dia foren propietat de la família em porten remors d’un passat on la vitalitat de l’existència rural es traduïa en la identificació precisa de cada tros de terra. I ho fa amb la ressonància d’una llengua orba i vigorosa.
Una toponímia variada i abundant és una manifestació d’una vida plena i compartida, d’ un amor i cura en viure-la que s’expressa amb l’afany de copsar-la amb exactitud i fidelitat. Com recorda el geògraf quebequès Henri Dorion ”El nom de lloc és alhora propietat de ningú i de tothom. Si és posseït d’alguna manera, ho és per la memòria col”lectiva. És agafat en préstec pels usuaris, en el benentès que l’ús pot modificar l’objecte del préstec. Perquè el nom de lloc és abans que res un mode de comunicació, alhora que un testimoni del context del seu origen, com també de les seves transformacions i de tot allò que les mateixes transformacions testimonien.”

Però la lletania de la iaia Elvira també em transmet la nostàlgia per un univers camperol que no ha deixat d’afeblir-se en els darrers 86 anys que ella carrega al gep. Qui sap si també, com molts altres usos i savieses, tot aquest patrimoni corre el risc d’esvanir-se: la nostra cartografia vital ja no és aquella i la gent a qui correspon mantenir-la i posar-la al dia aguanta amb penes i treballs.
Com exposava John Berger en la seva “Porca Terra”, la pagesa ha sigut sempre una classe de supervivents i per tant no s’ha de subestimar mai la seva capacitat de resistència. Tanmateix, els canvis socials del segle XX amenacen de fer-la desaparèixer o de desfigurar-la d’una manera radical i malaurada. Ho explicava Xuan Bello, precisament arran de la seva pròpia relectura de la novel·la-assaig de Berger: la modernització del camp, un eufemisme d’eliminació, ha implicat ben sovint el vinclament de les famílies de petits llauradors, que han deixat de ser una unitat productiva autosuficient i de formar amb les altres del seu entorn un teixit solidari i coherent per anat passant a dependre dels interessos d’aquells que en financen i en compren la producció: indústries ultraespecialitzades i agrobusiness sense contemplacions que forçosament comporten la substitució d’una determinada cosmovisió i l’arrasament conseqüent de formes de relació i coneixement belles i venerables. Un canvi antropològic que em provoca una aprensió fàcil de comprendre.

No, no tinc una imatge idealitzada del terròs. Més aviat tinc ben present una frase de la iaia que apareix moltes vegades quan jo li demano que m’expliqui coses de la seva joventut: “El millor que vaig fer quan va morir el pare va ser decidir baixar amb la mare de Saldes a Berga. Aquella mena de vida s’ha d’haver passat per saber com n’era de difícil.” I conec la perspectiva de molta altra gent que no ha pres encara aquesta decisió i que recorda que el camp no és el lloc idíl·lic que els pagesos han de mantenir intacte perquè els urbanites ens hi puguem refocil·lar quan hi anem de cap de setmana.
Però per aquest mateix motiu, sento una deferència tan desperta i respectuosa per tots aquells que, conscients d’aquestes dificultats, han perseverat en la recerca de solucions i alternatives per a mantenir la autonomia i revifar les formes de cultura lligades a la terra sense renunciar a part de les oportunitats i comoditats que ofereix la modernitat. O bé per aquells que han assumit el compromís de participar d’aquesta represa i aportar les seves destreses per plantar cara als nefastos models dominants no només amb xerrameca, sinó amb la seva implicació personal en formes repensades d’habitar el camp.

Potser per això quan em topo amb vella toponímia hi trobo un sentit enllà del sentimental o de la utilitat militant en matèria lingüística. És el penó d’una quimera. Un indici de redempció: l’enllaç entre els vells entestats a conservar-la i els joves entestats en fer-la viva i seva un cop més.

Conjectura siberiana

Etiquetes

documental ficció, faction, Maria Folch, Nicolai Lilin, Una educació siberiana, Urka

Colin Farrell interpreta un urka en la darrera pel·lícula de Peter Weir. Força convincenment, per cert.

Se’m devia notar el to que em surt davant d’aquells fenomens laterals i hermètics que m’apassionen i s’ho va guardar. Perquè sospito que té un do per guardar-se aquestes coses. Poc després se’m va presentar amb el llibre i em va procurar una felicitat intensa (sobretot perquè el va portar ella en persona).
El vaig llegir amb avidesa i no només perquè em retornés a una llengua que en el seu moment vaig mirar d’aprendre perquè era la nadiua d’un amic molt estimat, sinó perquè el relat tracta de coses que resulta infalible que m’atreguin.

“Una educazione siberiana” és la primera obra de l’escriptor afincat a Itàlia Nicolai Lilin, que va gaudir del recolzament en el seu baptisme literari de Roberto Saviano. La connexió pot semblar òbvia: Lilin explica la seva infantesa i anys d’iniciació en una comunitat de malfactors siberians deportats a la Transnístria i establerts en un barri fluvial (Fiume Basso en denominació italiana) de la ciutat de Benderi: els Urka. Però més que per llígams d’origen, ètnics i familiars, els Urka viuen units per la seva comú dedicació criminal, que en el context on passen els fets té també la connotació de resistència al poder totalitari de l’estat soviètic. El tret determinant d’aquesta existència, segons la visió que ens en presenta Lilin, és la seva regulació per uns codis estrictes, invertits en la mesura que delictius, però alçats sobre un pregon sentit de l’honor, la lleialtat, el coratge, l’acceptació serena de l’adversitat, l’equitat, la compassió pels febles, el respecte als vells i el desafiament a tot ordre impossat.
La diferència principal amb altres societats de l’hampa és que tots aquests valors no són només una parafernalia externa i nominal que amaga la pitjor rapacitat i disfressa la lògica més despietada, sinó unes normes de vida que s’oposen precisament a les d’una nova criminalitat que ja no respecta res que no sigui el diner i la força. Aquest és el fil dramàtic de la narració. El d’un protagonista que creix just quan l’astre de la seva gent ha començat a declinar, engolit per una mena de darwinisme pervers, però que s’estima més estingir-se amb integritat abans que trair-se, perquè sap que això seria igualment morir.

Explicada de manera autobiogràfica, amb un accent que no defuig la mitificació, l’aprenentatge del jove Lilin és tan pròdig en troballes de caire gairebé etnològic –el capitol dedicat al significat dels tatuatges i a la transmissió de l’art de fer-los és una delícia- com ric en les crues peripècies que determinaven la formació d’un urka. Un bildungsroman elegiac, aliè però a qualsevol rastre d’autoconmiseració, violent i tendre, de costura inconformista, però sargit amb el menyspreu per tots aquells qui no són capaços d’abraçar alguna mena essencial de fidelitat i compromís i que, en definitiva, es llegeix d’una volada i deixa un regust durador en el lector. Per acabar de reblar el clau, Proa n’ha tret una edició catalana fa tot just uns quants mesos.

Benderi sota la neu i les filferrades. Una imatge que s’adiu a l’atmosfera d’Una educazione siberiana.

La seva aparició a Itàlia va ser saludada amb crítiques encomíastiques, però també amb forts retrets filològics –l’italià no és la llengua nadiua de Lilin i els grinyols sintàctics campen pels seus respectes- o estilístics –la manca d’un ordre estructural fort, la sospita d’un cert efectisme, una narrativitat més oral que literària- que si he de dir la veritat, pels meus interessos intel·lectuals, són de pa i figa.
Molt més substanciós és un altre debat: el de la seva autenticitat. Poc després d’esdevenir un gran èxit comercial, una periodista russa de La Stampa va publicar un article on, després d’un viatge a la Transnístria i de la consulta de fonts antropològiques, s’hi concloia que tot era una enginyosa invenció, que no hi havia cap Fiume Basso i que, en tot cas, cap banda d’urki hi havien plantat mai un peu. Lilin va defensar-se de les acusacions i va declarar que mai havia pretès haver escrit un assaig o un estudi. Admetia que el relat juxtaposava experiències personals, històries i records dels avis i fabricacions de collita pròpia. I exposava que la novel·la havia situat en el temps de la seva infantesa una realitat del anys trenta i quaranta del segle passat, ja desapeguda en el moment en què emplaçava els fets. Però mantenia que aquella societat de bandits honestos de la qual ell davallava no era cap mistificació, sinó que es conservava viva en la memòria dels més grans, i brandava la llibertat creativa per recomposar aquell mosaic desfet.

El debat és apassionat, perquè ens indueix a reflexionar sobre el divers valor de la ficció i la no-ficció, així com a identificar la nostra posició quan es confonen.
Així, des d’una perspectiva epistemològica, es pot fer una distinció entre fets diguem-ne factuals i fets imaginaris o el simple acte de mirar i comptar ja introdueix una ambigüitat que els acaba fent indiscernibles? La mistificació degrada la realitat i n’inutiliza el relat o contràriament el fa més ric i ens ajuda a comprendre i conèixer millor?
Són preguntes que m’he fet moltes vegades, especialment arran del meu interès per les manifestacions modernes del documental cinematogràfic i del qüestionament de la transparència de la imatge que l’obra de gent com Chris Marker, Isaki Lacuesta o Werner Herzog , entre molts d’altres, comporta. Potser les meves conviccions s’acostin força a aquelles expressades en la “Declaració de Minnesota: fets i veritat en el cinema documental” escrita per aquest últim. Concretament, a aquell punt que diu “Els directors de Cinema Verité semblen turistes que fan fotos a antigues ruines de fets.” I, sobretot, a aquell que estableix que “Hi ha un estrat més pregon de veritat en el cinema, una mena de veritat poètica, extàtica. És misteriosa i el·lusiva i només pot ser assolida mitjançant la fabricació, la imaginació i l’estilització”.

En el cas de Lilin podem dir que la seva novel·la, sigui parcialment o total una fabricació, ens obstrueix més que no pas ens aproxima a un coneixement descriptiu i convencional de la casta dels urka. I es pot argumentar que la seva intervenció desfigura la veritable memòria de la comunitat i d’alguna manera traeix el deure de conservarla de la forma més exacta a l’abast. Però, a canvi, ens permet anar molt més enllà en altres inquisicions. Perquè per una banda, és més que possible que amb l’amplificació mítica que aplica al seu discurs hagi salvat alguna cosa de la seva ànima i de la seva empremta sobre el món que no hauria quedat recollida de la mateixa manera si hagués procedit a una simple i desapassionada recensió de fets. I per l’altra, expressa un anhel de retrobament amb la pròpia identitat, d’aposta desesperada en la seva recerca, que ens diu molt més de la veritat de l’autor, dels seus contemporanis i dels actors que ell recupera en el llibre que una aproximació estrictament documental.
La tria mai és senzilla. Opino que Lilin ha fet la seva i que és justa i legítima i potser fins i tot més valuosa que l’oposada. I si voleu, parlem-ne.

Fins aviat, compare

Etiquetes

el carro de mi fortuna, Enrique Morente, Flamenc, obbligo di tramandare, transmissió

 

“Cuando yo era un chaval, en aquel café de la esquina, había un cantaor muy bueno y con mucha afición. Yo me bajaba desde Granada, con el dinero para el autobús y para invitarle a un aguardiente , a que me enseñara unos cantes. En aquella época no había ni grabadoras ni nada, solo lo que te pudieras quedar aquí arriba. Era todo lo que teníamos para aprender.”

 

S’insinuaven  ja “las claritas del día”, que es diu en andalús, i passant per la plaça de la catedral de Màlaga el mestre em donava una lliçó sobre la transmissió d’aquella vella flama, els canals misteriosos pels quals una passió arravatada s’ha anat comunicant de forma gairebé soterrada entre un grapat d’iniciats capaços de fer molts quilòmetres i d’esmerçar les seves últimes monedes per sentir la copla desconeguda, la inflexió nova o l’accent gairebé perdut d’algú altre posseït per la mateixa follia.

Va ser una evocació fugaç. I, malgrat tot  em va fer copsar de manera fulminant tota la intensitat que podia tenir una crida com la seva i les fondàries enigmàtiques on havia anat a nodrir-se.

 
No acostuma a ser elegant parlar en el gènere necrològic d’un mateix quan es vol parlar de qui se’ns n’ha anat. Però rescatar fragments que conservem molt vius del temps, sempre breu, que haguem passat al seu costat és potser  l’única manera d’oposar un ferm “no encara” a la vella fastigosa.

 
I jo dec a Enrique Morente aquell aprenentatge preciós.
També moments d’una emoció intensa i difícil de transmetre: aquesta vesprada, mentre passava a donar-li un no pas últim sinó provisional adéu, em martellejava el cap el salm seu que més em commou. Són uns “tientos”, aquest cant preparatori de les invocacions més greus, que preludien els abismes de la soleá i la siguiriya, però que encara es retenen amb una contenció tensa i elèctrica. I les lletres que hi posa (“pero esas coplas no son mías, esas estaban ya en el cante”, em digué amb humilitat quan jo li’n vaig expressar la meravella) em semblen la millor xifra de l’actitud, la llibertat i l’orgull que ell i la seva música no han deixat d’ensenyar-nos:

“Dejadme buscar mi vida/que yo no le pido a nadie/ni siquiera los buenos dias”

Enrique Morente – El Carro De Mi Fortuna

Revolta

Etiquetes

Buenaventura Durruti, Chicho Sanchez Ferlosio, CNT, memòria històrica, pensament llibertari, wix

Memòria de Revolta

Fa temps que rumiava la manera de refrescar i aprofundir aquests apunts, de donar un nou aire a la platja dels derelictes. La manera més obvia era canviar-li una mica el format i l’aspecte. Però sense haver-ho descartat, per una banda em dóna una mica de llàstima i per l’altre seria només maquillatge.

Cercava, cerco encara, possibilitats per poder desplegar més i millor alguns temes que trobi divertit i profitós fer-ho. Exposar-los d’una manera menys lineal i més suggestiva, capaç d’engrescar una mica els soferts lectors dels meus habituals patracols o d’afegir-ne de nous.

I remenant aplicacions amb finalitats més professionals, he donat amb una manera pràctica i penso que atractiva de poder oferir, en certes ocasions, desplegaments especials, per dir-ho amb certa ampul·lositat, d’algunes qüestions que puguin merèixer la pena.

Per greixar la màquina sense fer massa el ridícul, he començat amb una petitesa, una filatèlia sense més pretensions, però que m’era útil per la facilitat de trobar-hi material il·lustratiu complementari. Avui no importa tant el contingut, com la impressió i la idea.

Espero que us agradi. L’entrada porta el títol de Memòria de Revolta i arriba en forma d’un quadern del qual podeu passar les pàgines tocant l’extrem inferior de cada full.

Circuit trencat

Etiquetes

americana, Folk, La leyenda del espacio, Lucas XV, Manel, política cultural, RNE3, Tarataña, Xarnege

Una característica assenyalada i ben envejable de la música nord-americana és la seva forta interconnexió. La tradició popular i els sons d’arrel no només han estat el llevat de la majoria d’estils moderns, sinó que gràcies a un conreu amorós i viu han seguit influint-hi i servint de font d’inspiració i aprenentatge per a molts compositors i intèrprets d’orientació més contemporània. Tant és així que molt sovint es fa difícil establir un tall de continuïtat entre les escenes folk i les hodiernes, perquè els trànsits són constants. Pensem que fins i tot s’ha configurat un gènere que per la seva qualitat de xifra posada al dia dels diversos llegats musicals del país no s’ha trobat millor manera de definir-lo que amb el terme “americana”. Se me n’ acudeixen exemples a cabassos, i fins i tot més evidents, però em conformo amb una revisió tan nua i emocionant de la balada rural com aquesta que pot presentar Willard Grant Conspiracy:

Evidentment, hi ha puristes que defugen el contacte i moderns que menyspreen l’herència. Però la constatació és que les fronteres són làbils i es creuen amb una facilitat esborronadora.

A aquesta banda de l’Atlàntic, en canvi, malgrat alguns lleus progressos, uns músics viuen a esquenes dels altres i actuen com si habitessin compartiments estancs, mirant-se amb recel, quan no fent-se el buit de la manera més tossuda.
Des de la perspectiva de la difusió i el reconeixement, són els qui treballen dins els paràmetres del folk qui més paguen els plats trencats de la situació.
Certament, a Espanya s’arrosseguen dèficits culturals i complexes socials que compliquen molt la millora. I la profunda ignorància dels programadors, la manca de promotors i tècnics preparats als ajuntaments i institucions o la nul·la atenció dels mitjans no només generalistes sinó també especialitzats refermen el cercle viciós. Es dóna, per exemple, la paradoxa que mentre revistes de referència xalen amb aquest nou folk americà, amb el rescat de la rumba africana o amb els Buenavista Social Clubs que la lluminària de torn descobreix i presenta a la bona societat, no diuen ni una paraula dels grups i autors que aquí fa anys i panys que investiguen, mouen i reproposen la música tradicional. I d’aquesta manera, la desatenció a un públic, un públic fidel i actiu, curiós i prou compromès com per seguir llur afecció per llocs, sales, publicacions i horaris veritablement subalterns –l’última atzagaiada s’ha d’agrair a la direcció de RNE3, que ha desplaçat el Tarataña a les 7 del matí del dissabte: “Són uns analfabets”, conclou amb raó un amic- no només és d’una miopia còmica, sinó un desastre patrimonial. Perquè condemnant a la invisibilitat els creadors -amb freqüència poliinstrumentistes i etnomusicòlegs de relleu; altres gent de poble que manté la flama in situ, allà on fa més falta- que malgrat totes les condicions adverses i la inviabilitat professional perseveren en aquest esforç; i reforçant així prejudicis i mantenint en la marginalitat aquests sons, s’està ofegant la possibilitat que finalment es produeixi un enllaç i un flux d’intercanvi que ens enriquiria enormement a tots plegats.

Hi ha qui, com Manuel Peña, té la seva pròpia teoria dels motius que això passi: aquí patim uns responsables polítics i mediàtics que senten “terror” (la paraula és seva) a la redescoberta de les identitats, i que s’estimen molt més un públic mesell, desarrelat, manipulable i fàcil de convèncer amb productes asèptics servits per les seves indústries culturals que un de crític, reivindicatiu, conscient dels seus orígens i aferrat a valors comunitaris com aquell que se sent tocat per la música popular i els medis que la produeixen.
Jo ni tan sols vaig tan lluny, i em quedo amb la dimensió estètica del desgavell. Només cal veure que el alguns dels discs mainstrea (fins a un cert punt, és clar) més interessants en la darrera dècada venen precisament de músics sensibles que han gosat creuar aquestes barreres, com Nacho Vegas i Xel Pereda reinterpretant el cançoner asturià amb orquestració rock, Mikel Laboa retornant a les seves fonts de sempre, Los Planetas i la seva lectura del flamenc amb distorsió de guitarres o uns Manel que fan corrandes i presumeixen d’actitut folkie amb una naturalitat que enamora.

Pensava en això un cop més el passat divendres, mentre em refocil·lava amb un concert dels Xarnegue, que precisament des de l’altra banda de la ratlla s’endinsenn en el repertori gascó i basc amb un frontline que amb la seva joventutt i audàcia desfà qualsevol idea preconcebuda d’escena estancada i arnada. “Fan psicodèlia amb violes de roda millor que qualsevol grup de revival i… ningú no se n’adona”, em comenta la meva companya de cadira. És un excel·lent resum. I així anem passant, mentre mantenim al càrrec dels negociats musicals gent que tot allò que en sap és haver bufat algun espanta-sogres en vés a saber quines revetlles.

Nosaltres i Ells

Etiquetes

asmat, cymraeg, deutsch, diutisc, dutch, erdeldun, estranger, euskaldun, fronteres, gadjè, gal·lès, nacionalisme, Nova Guinea, paio, rom, talveres, wealh

Els asmat són un poble de Nova Guinea amb una reputació bastant ferotge, sostinguda per la pràctica del canibalisme fins ben entrat el segle XX i el costum de col·leccionar els caps dels seus enemics morts. No ens detindrem en consideracions sobre el motiu o funció que donaven a aquestes afeccions antropofàgiques, tot i que potser des del seu punt de vista no ho fossin exactament: en la seva llengua, “asmat” significa “la gent, els homes”, mentre que el mot que donaven a aquells a qui es podien cruspir, és a dir, a tots els qui els envoltaven, es podria traduir com “els comestibles”. I no cal haver llegit Wittgenstein o la Qabbala per sospitar que quan hom compta amb aquestes categories nominals per distingir propis i estranys hi ha possibilitats que les relacions entre ambdós grups prenguin sovint un caire poc amistós.

És només un exemple de comunitat que expressa un fort sentiment de distinció per aquesta via. Ho fan també els gitanos. Si bé hi hauria molt a dir sobre com l’adopció moderna de l’èpònim roma (plural de rom, paraula existent en la majoria de dialectes del romanó per designar “home”) ha contribuït a la creació d’una identitat comú per sobre de les intenses diferències grupals, el terme gadjè per anomenar els no gitanos ha gaudit fins i tot de més antiga i continuada fortuna. Gadjè s’ha traduït per “estranger”, si bé sovint ha comportat la connotació pejorativa de “taujà”, és a dir, de persona rústega i desconeixedora de les lleis. Aquesta noció troba una curiosa correspondència en les parles gitanes de la península ibèrica, que han anomenat “paios” als no gitanos perquè, segons algunes teories, és la derivació del català “pagès”, l’activitat a la qual es dedicaven la majoria dels nostres avantpassats quan els primers roma hispànics van entrar-hi en contacte. Val a dir que sembla que recentment el terme jambo ha desplaçat aquests o el també conegut de busnó entre els joves de l’ètnia, sense que fins ara hagi trobat cap prova versemblant del seu origen etimològic.

No cal, però, anar a buscar col·lectius remots o que per convicció i marginació hagin preservat aquesta dialèctica essencial. Sense anar més lluny, els alemanys i els holandesos s’anomenen a si mateixos amb derivats de l’antic alt alemany diutisc, que significa senzillament “del poble” i que servia primer per caracteritzar la llengua pròpia i, més tard, aquells qui la parlaven. És interessant el contrast amb els veïns eslaus, que manllevaren la mateixa arrel però amb sentit oposat:ťōď era “qui no és dels nostres”, encara viva en diverses formes del polonès, el txec o el rus per a referir-se als forans.

Un dels casos més paradoxals de segregació nominal el trobem entre els gal·lesos. Aquest mateix epònim davalla de la paraula wealh, amb la qual els saxons s’hi adreçaven després de l’ocupació i el seu progressiu empènyer els celtes cap a l’occident de l’illa. La cosa té bastants pebrots, car vol dir “foraster”. En llengua gal·lesa, en canvi, s’ha conservat el gentilici cymraeg, evolució de combrogi, la paraula britònica per “companys, gent que lluita plegada”. I no deixa de ser significatiu que els gal·lesos, quan parlen en anglès, parlin d’ell mateixos com d’estanys, mentre que quan ho fan en gal·lès ho facin com a camarades.

La diferenciació per la llengua ens ofereix altres exemples esclaridors. Encara avui, els bascs bascòfons no fan una distinció entre pertànyer a aquest poble i parlar-ne l’idioma: euskaldun “qui té la llengua basca” és el terme que expressa ambdues coses alhora. Per oposició, els altres són “erdelun”, qui empren l’erdera, una cosa que no és basc –tant se val quina- i que porta l’arrel euscàrica per “mig”, això és, una mitja llengua o llengua incompleta. No som tan lluny dels bàrbars o berbers, que per les orelles gregues o àrabs no avesades produïen aquest so cacofònic quan xerraven.

Malgrat tot, penso que –potser llevat d’extrems caníbals- aquesta constatació de cosmovisions que distingeixen entre nosaltres i els altres no ha de suposar automàticament cap conseqüència nociva per a la convivència o contacte entre diversos. Saber reconèixer-se, conrear lligams amb qui comparteix un espai i una manera de relacionar-se i identificar les coses, pot ser el primer pas per bastir una comunitat solidaria i amb un sentit del deure envers el veí; quelcom que permeti alçar-se per sobre de l’individualisme instintiu i, a la vegada, que no sigui massa vague i abstracte com a per a poder dissoldre-hi la responsabilitat.

Ara bé, això només és vàlid si sabem que els altres gaudeixen d’aquest idèntic dret i que àdhuc cal que ajudem a fer-lo respectar. De la mateixa manera que necessitem bastir-nos una casa confortable, on poder rebre i oferir hospitalitat als visitants, sense aquella por de quedar-nos a la intempèrie i no tenir res per donar-los que obliga a ser mesquins, garantir que els altres puguin fer el mateix és imperatiu. Entre altres raons desinteressades, perquè és la garantia de poder sortir de nosaltres mateixos i aprendre coses que d’altra manera són fora del nostre abast i per les quals ens cal confrontar-nos amb aquesta diferència. És a dir, que el nosaltres sigui un recer per l’intercanvi entre iguals, no una esclavitud neuròtica; un trampolí, no una filferrada.

Biblioteca submergida: Principia Discordia

Etiquetes

All rites reversed, Cercle de Tübingen, Discordianisme, internacional lletrista, ludibrium, Principia Discordia, religió, rosacrucianisme, subversió

Els Principia Discordia formen part d’una tradició iniciàtica i subversiva que podríem resseguir fins a les publicacions rosacreus del segle XVIII com la Fama Fraternitatis i que trobaria en els pamflets de la Internacional Lletrista un bon correlat contemporani.

Com aquests, va ser en origen una edició no venal, d’autoria difosa, d’abast restringidíssim i que seguint l’aspiració d’extensió subterrània pròpia d’aquests moviments va introduir-se en la història del pensament, com descriu un dels seus prologuistes, “as unobtrusively as a cat-burglar creeping over a windowsill”, per obrir-s’hi camí gràcies a còpies ciclostilades que passaren de mà en mà amb una evocadora similitud a la dels grans opuscles clandestins de totes les èpoques.

També, com els papers del cercle de Tübingen o els escrits més inspirats dels situacionistes, es caracteritza per la seva qualitat de ludibrium que en la forma de gran broma seriosa conté la part més substancial del seu missatge: l’humor és revolucionari en la mesura que pot llegir-se alhora com una veritable revelació de la realitat i com la seva sàtira i refutació radical.

Des de la primera perspectiva, aquesta col·lecció impossible d’aforismes, acudits, diagrames, calembours, poemes, marginalia, reformulacions del sistema numèric, insinuacions conspiratives, recitacions al·lucinades, lletanies, cartes i gravats seria la proposició d’un sistema religiós que en posteriors desenvolupaments ha pres el nom de discordianisme. Com s’enuncia en successives edicions dels Principia Discordia, aquest credo pretén donar una explicació sobre Absolutely Everything Worth Knowing About Absolutely Anything, i la noció essencial que comunica és que la sencera realitat és només pur caos i que qualsevol aproximació objectiva que s’hi pretengui fer és completament arbitrària i únicament necessària perquè els humans puguin “produir” un determinat comportament.

Però, acceptat aquest fonament darrer i que, conseqüentment, tot allò que percebem com a realitat és una il·lusió conceptual –prossegueix la lògica discordiana- no fóra molt millor escollir aquella interpretació que ens produeixi més felicitat i diversió? És aquesta tria lúdica i gratuïta el que el discordianisme promou com la seva raó de ser.

Com en tot bon ludibri, no obstant això, la resolució del trencaclosques que planteja la lectura dels Principia dóna accés a una pregunta superior i prou més inquietant.

És a dir, no només s’hi presenta una formulació religiosa que pot ser creguda i seguida com qualsevol de les tradicionals, amb les seves regles i litúrgies, sinó que és la paròdia de la seva generació: una epifania providencial que, amb deliberat cripticisme i ambigüitat en el seu plantejament, invocant fonts obscures de la revelació, ofereix una explicació transcendental als misteris de l’univers i dóna unes pautes simplificades  per entendre’ls i uns manaments per honorar-los. Una reproducció programada i a escala del procés de codificació de les religions i que en la seva intrínseca absurditat delata la naturalesa del fenomen en les manifestacions que l’han precedit. Què diferencia, entès com a sistema de creences, enllà de la seva duració en el temps, llurs imbricacions socioeconòmiques i adhesió massiva, el cristianisme, el budisme o el judaisme del discordianisme? La resposta de la simple fe o de l’acceptació per transmissió cultural posa de relleu el buit sobre el qual s’alça l’edifici de la retòrica metafísica.

Els autors dels Principia Discordia, a més, tenen l’humor d’oferir algunes eines suplementàries per a la neutralització del propi discurs. Per exemple, l’incentiu a les lectures cismàtiques del missatge o la potestat de qualsevol que s’hi uneixi d’ordenar-se’n sacerdot, pontífex o reformador.

I aquí potser hi resideixi l’ensenyament més valuós dels Principia. En exposar com qualsevol col·lecció forassenyada de principis i fragments és susceptible de convertir-se en un sistema omnicomprensiu si s’és prou inescrupulós per fer aquest salt de l’abisme, i alhora a l’esperonar tothom perquè en faci una lectura pròpia, ens està mostrant que realment no hi ha dreceres en la recerca d’una relació personal amb la veritat, i que cada home ha de fer aquesta feina per si mateix si no vol exposar-se a tota llei de prevaricacions i miratges.

No trobo així exagerat que, en un darrer exemple de la sornegueria molt intencionada que recorre el llibre, pista final i joc de paraules ensems, els autors dels Principia Discordia renunciessin a qualsevol dret d’autor que poguessin haver exercit sobre el volum amb la fórmula altament significativa i pionera de  “All rites reversed”.

Impressió del Continuum

Etiquetes

Arkham Asylum, conduir a Madrid, continuum, dificultats mecàniques, fronteres, Joan-Carles Martí, límits, perifèria, Perure Alfonso

He anat avorrint conduir. Ja em vaig treure el carnet que no era pas fadrí i malgrat que en un primer moment em va relaxar trobar una ocupació que em suspengués en una mena d’inòpia –el meu cap sempre cavil·la, excepte quan vaig el volant i m’enfonso en una mena de somnambulisme només acompassat per la ràdio- l’espectacle de tanta imbecil·litat i barroeria com veig a les carreteres ha acabat per desesperar-me. Pensar en tot quant retardat capaç de matar-se o, més greu i trist encara, de matar a altri per fer una estona el fatxenda i demostrar la seva superioritat en una tasca tan mecànica només serveix per accentuar la misantropia.

Així i tot, la conducció de la meva vella tartana encara és capaç de proporcionar-me estrafolàries aventures com la d’ahir. Sabia que el cotxe, adquirit de tercera mà, enferritjat per la sogra i reparat d’aquelles maneres, perdia aigua i que tard o d’hora em deixaria a l’estacada. Ho va fer dilluns, quan es va sobreescalfar i em vaig haver d’aturar en un marge d’autovia per reomplir-ne el dipòsit. Però n’havia consumit tanta que abocada l’ampolla que duia a sobre per casos d’emergència i també un litre de tònica (no pregunteu: el faig servir també de magatzem) encara en necessitava més.

Sense telèfon a sobre ni perspectiva de cap ànima caritativa que m’ajudés en una cruïlla de quatre vies ràpides amb les seves respectives incorporacions, vaig decidir provar les meves capacitats per a trobar aigua enmig d’una deserta perifèria i amb les ampolles buides a la mà vaig sortir a la recerca d’algun pou o d’alguna déu salvadora. Després de superar un parell de terraplens i creuar alguns ramals secundaris d’incorporació vaig albirar la finca que creia haver entrevist en algun pas anterior i hi vaig fer cap. Rodejada d’una forta tanca i amb un ample jardí que mostrava alarmants signes d’abandonament, el cartell que assenyalava que es tractava d’un centre psiquiàtric no em va espantar i vaig picar al timbre, acompanyant-me d’ uns crits que haguessin justificat el meu ingrés immediat al centre.
Car ningú responia, vaig començar a rodolar pel contorn feréstec d’aquell asil d’Arkham fins que la providència va fer emergir de darrera uns contenidors un individu que recollia ferralles amb finalitats inescrutables. Li vaig demanar si coneixia alguna font propera i em va indicar que ell s’aprovisionava en una mànega que havia preparat sota un pont proper. Després d’obtenir el seu vist-i-plau, vaig deslligar la corda rossegada que n’impedia la fuita, vaig omplir les ampolles, vaig relligar com vaig poder la canonada i vaig agrair les indicacions a l’amable captaire. No va voler que marxés sense indicar-me que si em calia un recer per passar la vesprada, hi havia allí a la vora un casalot mig abandonat on podia fer-ho amb garanties, i fins i tot una altra hisenda on la propietària podia tirar-me una mà en cas d’imperiosa necessitat. Però en la seva dicció accelerada i en la seva boirosa identificació de la realitat, en la qual jo havia esdevingut sobtadament un seu company de promoció en la desgràcia, em va copsar sentir-hi la veu de l’alienació i la soledat que sempre neguiteja als qui fruïm d’una vida amb comoditats materials i la calidesa de persones que ens estimen i es preocupen per nosaltres a la vora. La distància que ens separava en aquell moment, molt més que la meva fins el cotxe espatllat i la seva fins al seu catau precari, era aquesta feta per la tan gran descompensació d’afectes i seguretats.

Ho pensava abans d’escriure l’entrada. Aquesta col·lecció d’escrits té una acusada vocació fronterera. Busca resseguir els límits que ens defineixen, reconèixer aquells justos i necessaris per a no convertir-nos en una massa informe i franquejar i abolir aquells que són odiosos i ens afebleixen. Sovint, però, es fixa en aquells de llunyans i subtils, de quimèrics o purament mentals.
I passa que, a voltes, n’hi ha prou amb desviar-se uns metres de les rutes i inèrcies en què tots vivim submergits per trobar-ne altres de tan propers com ignorats, uns on, com deia l’amic Joan-Carles i ressaltava l’amic Jesús, potser cert continuum s’acaba, però la humanitat continua. Només que massa freqüentment ho oblidem.

Espores d’identitat

Etiquetes

Berguedà, bolets, identitat

Potser aquest mapa no us digui res. A mi em sembla la promesa d’un món millor, d’un esdevenidor més just. Es tracta d’una previsió micològica i els punts verds assenyalen els indrets amb més possibilitats de trobar-hi rovellons en els propers set dies. L’epicentre d’aquesta efervescència, fent honor a la seva fama, és l’Alt Berguedà i les comarques llindants. Exactament el territori per on tinc pensat campar aquest cap de setmana i on alhora que compleixo amb deures familiars serviré a la pròpia causa.

Encara que potser no faci cap falta deslligar ambdues missions. En aquest país boscà, ombrós i regalimant d’on vinc, la transmissió de l’afecció i dels coneixements per a mantenir-la s’acostuma a donar per la via del llinatge. En el meu cas, és la iaia qui va passar-la parcialment a mon pare i ambdós a qui us parla. I encara que ara ja no es trobi amb gaire cor de trescar pels senders i obrir-se camí entre les romegueres, us ben asseguro que si hi ha res en aquest món que pugui fer-li oblidar les xacres i defallences que comporta anar camí de la norantena és la perspectiva d’acaçar bolets.

Que per a nosaltres aquest afer és un codi íntim ho prova que quan la truco durant la tardor sempre acabem parlant-ne. Jo li explico les meves expedicions i captures segovianes, i ella em fa saber igualment si n’ha aplegat o li n’hi han donat, oferint de pas tota mena de detalls sobre les varietats ateses i la seva condició. I també quan viatjo la mantinc informada dels hàbits micòfils del paisanatge i dels possibles usos culinaris comprovats.
Avui sense anar més lluny, mentre escrivia aquestes ratlles, m’han vingut ganes de fer-li un truc:
Oi que no saps què estic fent? – em diu.
Jo que m’ho sospito, però no dic paraula (és lleig espatllar els efectes teatrals dels éssers estimats): No, digues-me.
Triava bolets! Però com ha plogut tant, són molt molls…
I segueix una detinguda explicació de les últims progressos en la matèria i les perspectives pels dies propers.

El que vull dir és que avui, sortir a collir bolets, potser s’hagi convertit en un lloc tòpic de la vida catalana, i que una mica institucionalitzat i mercantilitzat, l’hàbit pot haver perdut part d’aquella espontaneïtat i secret que me’l feia aparèixer com un espai alhora gratuït i una mica misteriós, propi d’iniciats, que no de professionals. Tanmateix, em segueix servint com un mitjà de definició important. Sovint es pretén que una identitat es composi de coses grans, abstractes i un xic encarcarades. Però a mi gairebé m’agraden més aquestes tan modestes i efímeres, tan properes a l’humus de la terra i al sotabosc de la vida com anar amb una iaia i un pare per marges apartats tot omplint un cabàs de fongs amagats sota les pinasses.

Defensa del maldir

Etiquetes

alguerès, malnoms, renoms, xistos, Zaraitzu

D’aquest abocador de tafaneries, successos i efemèrides en què han anat convertint els serveis informatius de la ràdio i la televisió generalista n’ha regalat fa uns dies aquesta historieta.
El pretext és l’ús habitual de malnoms entre els alumnats, i no acaba de quedar clar si pretén que els estudiants de tot temps i moment sentim penediment per haver-nos-en servit o si només és un recurs simpàtic per buscar la nostra complicitat.

Molt actiu en aquesta tasca creativa durant els meus anys d’adolescència, jo no me n’avergonyeixo ni gens ni mica perquè, d’una manera si es vol obliqua, penso que l’assignació de renoms és una manera d’expressar intimitat i sentiment de pertinença a una mateixa comunitat. I un acte ben democràtic, en la mesura que no es discrimina a ningú: el mateix fa ser el mestre o la més bufona de la classe, el més aturat o el més fatxenda. N’hi ha per tothom.
I encara vaig més enllà. Imagino que algun renom desafortunat i poca-solta ha mortificat a persones d’una certa pusil·lanimitat o manca d’autoestima, i em sap molt de greu. Però penso que en moltes més ocasions han servit per acarar les pròpies inseguretats i aprendre a riure’s d’un mateix, coses ambdues d’immens profit per la vida.

Ja posats a fer una reivindicació, diré que els renoms i el costum d’utilitzar-los em semblen una forma de patrimoni cultural. Expliquen coses d’una societat, manifesten part de la seva idiosincràsia humorística i instrueixen de la seva relació amb la pròpia llengua. En ocasions arriben a formar part del sentiment més arrelat d’una vida popular. Si més no, i en això no som ni de bon tros els únics, aquest és el cas de la nostra.
Un exemple molt significatiu el trobem en els xistos algueresos, que fins el segle XX foren un dels elements bàsics en la transmissió d’una identitat catalana a la ciutat sarda. Amb la intenció de no deixar-los perdre, Ciro Fadda en va fer una celebrada recopilació l’any 1997, i encara avui, quan la llengua ha declinat tant en la majoria d’àmbits socials, aquests renoms mantenen una forta vigència.
No cal anar a casos tan extrems de simbolisme: a la majoria de pobles catalans els sobrenoms han ajudat a identificar nissagues senceres i hi han dibuixat una geografia sentimental. Els que rebien els membres d’una mateixa casa i que passaven de pares a fills hi ha jugat un paper de primera importància. Alguns pobles, davant la perspectiva del seu retrocés, fins i tot han destinat recursos a recuperar-los. Potser el fet deixa un regust amarg, car és el reconeixement de la reculada d’un tret cultural que en algun moment es va caracteritzar per la seva espontaneïtat i capacitat de resposta a una necessitat plenament viscuda. Però és millor que res.

Penso ara en una bonica anècdota que n’il·lustra el tremp també en altres coordenades properes. Tinc la història completa pendent d’explicar, però a Zaraitzu, un dels valls pirinencs de Navarra, el dialecte propi de la llengua basca es troba si no extingit totalment, a les portes de la desaparició. La reintroducció del batua en programes escolars i associatius, així com certa immigració d’altres zones bascòfones, en salva avui i de moment la continuïtat. Però el salacenc resta ja només viu en uns pocs  vellards, si no han traspassat d’ençà de la meva darrera visita. Tanmateix, quan a algun dels seus pobles s’hi edifica una nova casa, es fa venir a hom versat en la tradició oral, que inspirant-se en l’indret i en els seus antecedents familiars, la bateja amb un nom euscàric. El fet demostra la transcendència que encara conserva en aquest imaginari l’apel•lació en la vella parla: la casa no es considera acabada fins que rep un renom.

Amb tot això vull dir que no parlem de cap frivolitat de joves malacostumats i sense disciplina, sinó d’un impuls molt poderós i antic que sortosament es reprodueix encara de generació en generació.

Fet el discurs, em sembla veure alguns somriures de condescendència o ganyotes de poca convicció, com si diguessin “tot això fa molt bonic de dir quan no s’han petit els estralls i inconveniències de carregar un malnom”.
Bé, de manera successiva, qui signa aquestes pàgines, se les ha hagut amb Pumuki, Dragut, Gòtic, Gran Duc o Dimitri, entre altres de més eventuals o que no he arribat a conèixer.
Com deia, el renom és democràtic en la seva implantació i no se’n lliura ni qui pensa que el pot mantenir a ratlla.

Refutació equinoccial

Etiquetes

autumnus, collita, etimologies, herbst, paganisme, romanticisme, tardor

Aquests dies que la calor s’aprima, els dies s’escurcen, els cels comencen a ploriquejar i les sagales passegen les últimes espatlles al vent, en un esforçat ajornament de l’inevitable, acostumo a gaudir d’una gran energia física i mental. Després del benaurat pròleg de l’estiu, rebost per carregar el sarró, percebo ja l’adveniment d’uns mesos de plenitud vital.
En aquesta època, per exemple, m’entra un fort desig de nord. Esperonat per lectures i escoltes triades, la imaginació em trasllada a un món septentrional de vells boscos sagrats i remors paganes, de crepuscles celtes i drings d’espases saxones.

Però abans que se’m retregui qualsevol boirositat, caldrà que desfaci un equívoc. A l’escalf dels humors literaris romàntics, s’ha insistit massa en el caràcter declinant i melancòlic de l’estació que avui encetem. I si bé no se m’escapa que el seu encanteri també prové d’aquest replegament, d’aquesta tornada als cataus i refugis que proposa, no només l’ànim, sinó també les etimologies i una mica de perspectiva cultural i històrica em conviden a corregir aquest accent.

De fet, amb els occitans, nosaltres representem una excepció per obra i gràcia del nostre “tardor”. Però tot indica que aquesta evolució del llatí tardatione (tardania) és relativament recent –segle XVI en la llengua escrita- i que abans, com a la major part de la romania, hauria prevalgut un derivat d’autumnus. Així, els portuguesos tenen outono, els francesos automne, els italians autunno, els castellans otoño, els romanesos toamnă, els corsos auturnu i etc. En tots els casos, l’etimologia més probable l’hem d’anar a cercar en una expressió llatina que significaria “l’apogeu de l’any”. Això confirma que, en els segles on la gent encara estava molt condicionada pels cicles agrícoles, aquesta època coincidia amb la màxima esponera de la terra i la conseqüent sensació d’alegria pels fruits rebuts.

Les llengües germàniques ens ajuden a confirmar la hipòtesi: en alemany parlem de herbst, en frisi de hjerst o en islandès i noruec de haust, mots que volen dir senzillament collita i que es traslladaran a l’anglès antic, on esdevindrà hereuest i haerefest (arrels del modern harvest). Aquesta nomenclatura potser ens assenyali que allò que entenem avui per tardor, el període que segueix a l’equinocci a partir del qual davalla la llum solar, encara no havia pres una entitat plena i només s’identificaven les dates concretes de la recol·lecció. Però en qualsevol cas, mantenen l’associació amb l’abundància i la culminació de la vida camperola. De manera que malgrat el manlleu posterior del francès antic introduït pels normands, els poetes isabelins encara el descriuen amb adjectius com “teeming” o consideren que conté “all the fruitful summer’s treasure”, mentre que de les representacions artístiques en sobresurt la cornucòpia, curulla d’espigues, carbasses i raïms.
Fer una ullada a l’irlandès (fómhar: “últim temps de collita”) o a les llengües eslaves –on domina el terme jesen, d’una arrel compartida amb “guany, acumulació” i que prové del gòtic per, sorpresa, “collita”– només afegeix insistència a la idea anunciada: lluny de la serena i feliç maduresa que encarnava en l’antic imaginari, la noció d’una tardor ensopida i esprimatxada, decadent i que decanta a la nostàlgia és la producció d’una sensibilitat moderna i desnaturalitzada.

Però la meva, d’una vitalitat arcaica i més afí a les dels temps pretèrits, encara no ha claudicat a una visió tan depriment. Per això, us convido a celebrar aquest equinocci amb bones viandes i riallades, amb fogueres i amors, amb festes i coratge, amb cants d’exaltació i anatemes a les poesies de tercera.

Hipòtesi minoritària

“Puix parla català, vejam què diu”.

Si perdem de vista el context on va ser dita, la frase podria passar per una simple efusió xovinista. O amb més mirament a les circumstàncies, per una d’aquelles màximes que serveixen molt més com a desllorigador que com a criteri general ferm i objectivable. I en el cas actual del català –una de les llengües amb millor relació mundial entre el seu nombre de parlants i la seva presència a la xarxa i amb un vigor editorial i comunicatiu que aguanta moltes comparacions; i per tant, també, una d’aquelles en què es deuen dir més disbarats al dia- una recomanació bastant arriscada.

Ara bé, preses aquestes precaucions, potser mereix la pena gratar una mica per sota de la seva superfície relliscosa: arribats a un cert punt en el retrocés d’una llengua, penso que les categories generals de la sociolingüística es fan especialment boiroses, perquè cada cas de parlant relativament jove que resisteix és un univers particular i autònom, molt difícil d’assimilar a cap altre. Pot ser el resultat d’un entossudiment familiar o personal, d’ una concatenació de casualitats favorables però creixentment rares o del primer brot d’una renaixença.

Però de forma activa o passiva, una part substancial dels missatges sorgits d’aquests medis s’haurà emès a contracorrent i des d’una certa marginalitat. És a dir, excloent els jocfloralismes dels àmbits més folklòrics i les imitacions voluntarioses, hi ha molta números que aquest acte de rebel·lió que és sempre l’afirmació en la llengua d’una cultura desplaçada hagi defugit la inèrcia i mansuetud que sovint comporta una cultura institucionalitzada. Tasca de franctiradors emboscats i de malcontents, les possibilitats que contingui un cert grau d’exasperació i urgència són altes. I que s’hi percebi així una voluntat de conjur contra la força paralitzant de la mort; de juguesca radical, d’expressió que tendeix naturalment a l’extrem i a l’essència, a l’esvalotament i l’inconformisme. I alhora, per l’acceptada limitació en la seva difusió i abast, que impliqui el desdeny de qualsevol raó o càlcul de rendiment: que porti doncs la qualitat altament revolucionària en el nostre món de la gratuiïtat.

Sé que és una hipòtesi polèmica i controvertible, i espero que així m’ho feu saber. Però opino que són motius suficients per tenir una orella parada a les paraules que vinguin de les regions més subalternes: “Puix parla asturià, vejam què diu”.

Estats d’indefensió

Etiquetes

Berga, mapes de patrimoni de la Diputació de Barcelona, María del Agua Cortés, Oficina de Patrimoni Cultural, Rubí

(Dues cares d’una moneda: a l’esquerra, l’històric edifici del Vapor Nou de Rubí sembla que serà restaurat i allotjarà un centre cultural. A la dreta, una de les Torres de’n Massana, de qui ningú sembla preocupat en aturar  la decadència. Ambdues construccions es trobaven totalment desprotegides  a la data d’elaboració de l’ inventari rubinenc de patrimoni. )

Mesos enrere, mentre mirava d’escampar una boira condensada sobre una regió apartada de la meva memòria, em vaig dedicar a tafanejar en l’ inventari de patrimoni de Rubí. Però com el fantasma que volia conjurar no apareixia en aquest informe, vaig posar-me en contacte amb la Diputació de Barcelona, que és qui sembla coordinar i impulsar l’elaboració d’ aquesta mena de materials.

Després de l’inevitable romiatge per diversos telèfons i departaments, vaig tenir la sort d’establir contacte amb la Mª Agua Cortés, que em va atendre amb una cordialitat i eficiència que no per desitjable és sempre garantida en els tractes amb l’administració pública.
Sabuda la curiositat de servidor, podeu imaginar que vaig aprofitar la xerrada per escatir alguns conceptes que no tenia massa clars sobre la gestió present d’aquests afers. Entre altres, el grau d’obligatorietat que tenen els ajuntaments de vetllar pels seus llegats, materials o immaterials, i la diferència entre encarregar aquesta bonica declaració d’intencions que és un inventari i donar el pas de confeccionar una eina que comporta deures més estrictes com un catàleg.

La María em va exposar un munt de qüestions interessants i em va anunciar que la diba  preparava una aplicació on els mapes de patrimoni disponibles de cada localitat podrien visitar-se mitjançant un servei de localització geogràfica en línia. Que la setmana passada tingués la deferència d’avisar-me de la seva pujada a la xarxa, tot i el temps transcorregut,  m’ha empès a publicar aquesta manifestació pública d’agraïment i a recomanar-vos visitar una pàgina que, si sou només la meitat de badocs que un servidor, us proporcionarà hores segures d’entreteniment i gaudi.

I d’estupor, és clar. Perquè no fa falta gaire agudesa per descobrir que anem per un hivern glaçat en espardenyes i calçotets. Em remeto a les dades: dels tres-cents dotze municipis de la província de Barcelona, només vuitanta quatre tenen inventari (que fins i tot descomptant que n’hi hagi algun pendent d’indexar, vol dir poc més d’un quart del total.) I ja hem avançat que l’inventari només és un recull que busca donar a conèixer i ordenar els béns patrimonials amb què es compta, i és previ a qualsevol extensió de la protecció més sòlida que un catàleg ofereix. Així, si fem una breu ullada a la major part de les fitxes que composen qualsevol inventari, trobem massa vegades que no hi ha cap figura legal concreta (la de bé d’interès cultural local és la més elemental) que impedeixi que el propietari o regidor de torn pugui alterar, desfigurar o directament fotre enlaire una vella masia o uns safareigs del segle XVIII, un molí històric o una trama urbana d’origen medieval, per posar exemples. I fins i tot en els casos en els quals  hi ha una empara jurídica,  les responsabilitats que corresponen per desatendre-la no són excessivament greus.  Això per no parlar del patrimoni moble o documental, que sovint es troba en un estat d’incúria i desordre que hauria de fer avergonyir a una societat pretesament civilitzada.
Parlem, tot s’ha de dir, de la província de Barcelona, que és aquella que més s’ha preocupat de sensibilitzar els seus municipis en aquest temes i que ens ha donat uns instruments seriosos als interessats en divulgar-los: no vulgueu saber en quin grau de desenvolupament es troben projectes d’aquest tipus –si n’hi ha- en les altres diputacions del país.

(Safareigs de Berga. Un dels llegats més particulars del poble, pel nombre que se n’han conservat. Però sense que res més que declaracions vagues sobre el seu valor, el desús els pot acabar de malmetre.)

No pretenc que els nostres pobles hagin de viure momificats en un passat artificial i que el natural progrés de la història no s’hi pugui manifestar de cap manera. Però el marge que concedim a que qualsevol desaprensiu pugui privar-nos d’un llegat objectivament valuós, que dóna personalitat a la nostra vida comunitària i ens ofereix un sentit de continuïtat i memòria, és a tota llum desproporcionat.

Sense posar-hi massa malfiança, es diria que estem encara ancorats en una fase primitiva on “el preu d’ocupació del sòl”, per emprar paraules de na MªAgua, és més important que el benefici molt més eteri però cabdal de disposar d’unes arrels i d’una xarxa de complicitats ordida sobre coses comuns i heretades.
Pensant-ho amb més mala llet, més aviat asseguraria que hi ha moltes instàncies interessades en què bona part de la ciutadania visqui amb distància i desafecció allò que l’envolta, per així poder-hi manifassejar millor, i que la pedagogia que tot és sacrificable a un il·lusori i dubtós progrés material serveix a la perfecció a aquest propòsit. I, potser, caldria que comencéssim a reaccionar-hi amb menys complaença. O hi perdrem bous i esquelles, com ens ha vingut passant amb una freqüència que esborrona.

En llengua trencada

Etiquetes

caló, Enrique Trujillo, George Borrow, Ignasi-Xavier Adiego, pogadolecte, romaní, substitució lingüística

Assabentats del meu interès per la cultura gitana, és freqüent que amics i coneixences m’acabin preguntant sobre el caló. I com la noció que en tenen, així com la informació que en circula, és molt variable, potser aprofiti deixar-ne aquí unes impressions (que llargues com m’han sortit, entendré que alguns facin avui campana).

El caló és (fou) la varietat o conjunt de varietats lingüístiques pròpies dels gitanos ibèrics. No sabem en quin estadi es trobava la llengua original de tots els rom europeus, el romanó, entre aquells que van arribar durant el segle XV a establir-se amb nosaltres. Però sí que aquesta, mitjançant un procés encara molt debatut, va evolucionar per la interacció amb les diferents llengües peninsulars, fins a fer-se cada cop més inintel·ligible amb la seva arrel. Com aquest canvi va seguir viaranys paral·lels però independents a cadascun dels territoris hispànics, podem parlar bàsicament d’un caló castellà, d’un de català, d’un de portuguès o calão i d’un de basc, anomenat erromintxela, i que per diversos motius caldria tractar separadament.

La peculiaritat principal d’aquestes parles és que els gitanos haurien assimilat progressivament la morfosintaxi d’aquestes llengües sobrevingudes, però haurien mantingut el gruix del seu vocabulari de partença (o derivats), així com procediments per la formació i manlleu de mots. Aquest fenomen, força original perquè en els processos substitutius sol passar exactament a l’inrevés, i que s’ha donat en altres casos com els d’Anglaterra, País de Gal·les o Grècia, ha arribat a generar un terme lingüístic propi per a definir-lo: pogadolecte. Originat en el romaní pogadi chib, el seu significat no deixa de ser suggeridor: “llengua trencada”.

La dificultat essencial i de moment insalvable per a conèixer en què consistia exactament el caló, així com per establir el seu progrés diacrònic, té dues vessants. Per una banda, que parlem d’una expressió en vies d’extinció. I no perquè en quedin pocs parlants nadius, sinó més aviat perquè ja no és un sistema de comunicació complet: se’n conserven paraules i frases, en perduren girs i residus de mecanismes, però ja fa molt que no forma un cos autònom i autosuficient, almenys en el grau de les llengües que es consideren vives. Així, tots els intents de codificació i estandardització que s’han fet en anys recents són en una o altra mesura una reconstrucció artificial (tècnicament coneguda com super-caló) sense correspondència amb situacions de comunicació reals. El que queda veritablement del caló és un sediment, un esquelet més o menys voluminós, però que no ens abasta per saber com era en el temps en què segurament sí disposava de funcionalitats totals.

Per l’altra banda, ens topem amb el problema de les fonts. Fora d’un grapat de frases esparses de segles anteriors, la majoria provenen del segle XIX, dissortadament un moment que podem sospitar prou avançat en la hibridació. Però és que, a més a més, el seu estudi i comparació ens en demostra una fiabilitat bastant parcial.

Si ens centrem en el caló espanyol, la més valuosa d’aquestes obres és fruit dels esforços de George Borrow, l’increïble autor de The Bible in Spain (algú ha pensat de traduir aquesta joia al catala? Ja us ho dic jo: si ho ha pensat, no ho ha fet), a qui qualque dia caldria dedicar una entrada exclusiva, plena de simpatia i reverència. Borrow va agençar una adaptació de l’Evangeli de Sant Lluc al caló, així com un volum amb el títol de The Zincali, dedicat a la forma de vida i a l’idioma dels gitanos espanyols. És indubtable que, a diferència de molts dels qui es dedicaren a la matèria a la mateixa època, va tenir un estret contacte amb la gent objecte de la seva atenció, i el seu treball gaudeix d’un fonament versemblant apreciable.
Malgrat això, també hi ha una part molt substancial d’aquesta tasca que avui hem de caracteritzar de fabricació. Les raons són clares: Borrow coneixia l’angloromaní, i va infiltrar-ne préstecs en els seus treballs. Però, encara més greu, va acabar tenint en consideració no només les informacions directes extretes dels gitanos, sinó una sèrie de reculls previs duts a terme per afeccionats gadjè (“gente de la afición”, es feien anomenar a ells mateixos), curulls d’entrades errònies o directament inventades; una mena de llenguatge literari de substrat caló, però que incorporava munió de termes de germania o pseudoderivats ficticis, i que s’havia compilat sense cap rigor filològic. Aquesta tendència, per desgràcia, només va acusar-se després de Borrow, i tots els vocabularis que en algun moment s’havien tingut per fidedignes, com el d’Enrique Trujillo de 1844 o el d’Augusto Jiménez de 1853 (editat en un barat i bonic facsímil per París-València), no resisteixen un examen detingut i demostren –com ho ha fet Ignasi-Xavier Adiego, entre altres- la seva condició de refregits, maldestres saqueigs de l’evangeli de l’anglès i despreocupada capacitat de mistificació.
Les coses no milloren gaire durant el segle XX. Si exceptuem les meravelloses recerques en el caló català del mai prou ponderat Juli Vallmitjana, ens manca informació dels últims moments on s’haguessin pogut xifrar alguns exemples idiomàtics prou genuïns: just quan el caló entrava definitivament en una era de substitució completa; sobretot en els casos del caló català i basc, que haurien conservat trets originals del romaní com la flexió verbal i pronominal fins a temps molt immediats.

Així les coses, el balanç que puc fer a tots els qui em pregunten sobre el caló, potser amb la secreta esperança de descobrir-ne la continuïtat en la seva transmissió patrimonial, és més amarg que dolç. Avui, aprofitant els darrers informants vius que reberen un cabal no només simbòlic de caló a l’infantesa, amb una visió més clara de les coses, amb la troballa de dues noves fonts d’aparença molt més sòlida (Un apèndix “espanyol” a Travels from Vienna through Lower Hungary, de Richard Bright, i el Vocabulario de la lengua ethigitana de José Antonio Conde) i unes eines filològiques més esmolades, es segueix progressant en la definició de com podia ser (i com certament no era) abans de la seva gairebé completa substitució. Però és impossible desmentir que ens trobem davant d’un cadàver de cos present i que les voluntarioses temptatives de revifar-lo i “regramatitzar-lo” han tingut una repercussió limítadíssima.

No obstant això, i malgrat la tristesa que comporta assumir la pèrdua, aquesta constatació té també un revers positiu per alguns ideòlegs de la comunitat gitana. I és que liquidada l’ esperança de salvar aquest llegat, i en certa manera alliberats del llast que podia suposar, s’ha fet palès que qualsevol projecte de represa identitària-lingüística passa per una única possibilitat. Consistiria en la recuperació d’aquella llengua primera que en alguna de les seves varietats parlen encara ordinàriament entre 7 i 10 milions dels seus parents i en l’adhesió a l’ideal del seu estàndard modern.

Caducitat de la festa

Etiquetes

canòdrom, decadència taurina de Barcelona, justes cavalleresques, Pilota Valenciana, tauromàquia, Toros, Trinquets

(El Canòdrom de Sagrera, abans de la seva restauració com a Centre d’Art (de quina mena encara no se sap) de Barcelona. Fotografia manllevada del diari de Sant Andreu L’Eixida.)

Deixant de banda la polèmica sobre la veritable legitimitat i força del seu arrelament, penso que la prohibició de matar bous en espectacles reglats a Catalunya s’ha de mirar també des de la perspectiva d’un canvi en els hàbits lúdics de la societat que s’ha donat de forma continuada aquí com arreu. I aquells qui viuen aquesta interrupció amb el sentiment abatut de qui opina que s’ha condemnat a mort una tradició cultural d’excepció potser ho consideressin amb menys dramatisme si s’adonessin que la tauromàquia no és, ni de bon tros, la primera dèria popular que segueix aquest camí.

Sense recular a èpoques massa pretèrites del país, podem trobar un gran antecedent en l’ocàs de les justes medievals, que encara al segle XV feien forrolla a les principals ciutats de la Corona d’Aragó. La documentació que en tenim és rica i incontrovertible.
Però no cal fer peripècies als arxius. Els vestigis d’aquesta activitat són a la vista: els carrers, rambles o passeigs que a llocs com ara Barcelona, Ciutadella, Palma o Manresa conserven el nom de Born. Perquè en català, un born no és cap altra cosa que una contesa a cavall en camp clos i entre cadafals, i per extensió el lloc on se celebrava. El de Barcelona va ser la plaça principal de la vila i el seu centre d’intercanvi comercial per excel·lència fins l’ocupació borbònica de 1714, fet que assenyala l’espai privilegiat que es reservava a aquesta mena d’activitats en el moment del seu apogeu.

Igualment extraordinària, si fem cas de les investigacions dutes a terme per Albert Garcia Espuche, va ser la passió pels jocs de pilota als segles XVI i XVII. Els trinquets proliferaren a Barcelona amb una vigoria que avui ens costa de representar-nos. I sembla que tant com les modalitats d’escala i corda o raspall encara practicades a les comarques centrals valencianes, delia una versió primitiva de l’actual tennis, així com un “joc d’argolla” que es correspondria si fa no fa amb el croquet.
De fet, no cal anar tan enrere per trobar rastres d’aquesta afecció. Ja afermat el gust preferent per la pilota basca, el tombant del segle XIX conegué un segon esplendor dels frontons, i als anys 50 del segle XX n’hi havia un sorprenent nombre en actiu, tant coberts (Novedades, Comtal, Sol y sombra, etc.) com al ras. Particularment la cistella va ser objecte d’un gran seguiment i pels jai-alai més notables hi passaren alguns dels millors puntistes del món.
Però un progressiu llanguiment a partir de la dècada dels setanta va anar-los liquidant de mica en mica. La majoria foren convertits en aparcaments, blocs de pisos o equipaments esportius. Altres resistiren, però sense mantenir l’activitat, com el situat al pis superior del Teatre Principal. A tall de curiositat, la Casa Napoleó de les Rambles va acollir una de les diversions destinades a competir amb la cistella per l’atenció del públic barceloní -la primera projecció dels germans Lumière al cap i casal- abans d’esdevenir un dels nostres trinquets més emblemàtics: el Colom.
En el present segueix havent-hi clubs, bones pistes com les del Vall D’Hebron i una Federació Catalana de Pilota que mantenen el testimoni d’aquest esport, però a una escala molt més esquifida que d’antuvi.

Un perfum més suburbial, i decadent si es vol, tenien els canòdroms. Però el de Plaça d’Espanya va romandre obert fins el 1999 i el de la Meridiana fins a 2006. I comptaven amb una parròquia potser curta i una mica veterana, però en extrem fidel. Tant és així que no va ser la manca de públic, ans la carrega tributària sobre les apostes allò que va servir de justificació per la seva definitiva clausura. La gent de la meva generació encara els ha pogut sovintejar, i tot i tractar-se d’un espectacle dubtós i amb llebrers de segona fila, no seria estrany que associés aquell guirigall de gent, soroll i juguesques a la imatge d’una Barcelona preolímpica, menestral i proletària que el disseny i l’enginyeria urbanística han anat escombrant.

No voldríem, però, enllestir sense retornar al cas dels toros. I es que el fragor de la recent disputa pot haver escamotejat un fet cabdal: la forta reculada de popularitat que ja venien patint abans d’aquest final programat pel parlament català. A la Barcelona de la primera meitat de segle XX va arribar a haver-hi tres places funcionant simultàniament (si bé mai totes a ple rendiment). Però primer va venir l’enderroc de la de la Barceloneta, l’any 1944, i amb posterioritat, després d’un llarg declivi, va tancar portes la de Les Arenes. La Monumental ha sobreviscut d’aleshores ençà, és cert, i com a plaça de primera categoria. Però més per l’entestament i mecenatge dels seus propietaris que per raons econòmiques plausibles. Una concurrència cada cop més minvada (les visites de José Tomás eren l’excepció, no la regla), nodrida en bona part per turistes i amb cartells més aviat subalterns, feia sospitar que sense subvencions de l’administració s’acabarien extingint per si mateixos. Una dada ho prova: tot i l’enrenou dels darrers mesos, la primera corrida després de l’aprovació de la discutida mesura no va aconseguir atreure a més d’un parell de milers dels seus partidaris. Pels motius que es vulgui, la indiferència d’una immensa part de la ciutadania -prou més que l’hostilitat- ha pavimentat el camí de l’abolició.

(La Plaça de Les Arenes de Barcelona, amb un estrany gep que li ha sortit a l’esquena.
Alguns potser admetin que fer plegar els bous de La Monumental per plantar-hi l’enèsim centre comercial podria ser una victòria pírrica.)

Evidentment, en tots aquest casos, la pèrdua d’ufana d’una forma de lleure i sociabilitat concreta ha deixat un buit en les vides de moltes persones, i una memòria sentimental digne de respecte s’ha amarat de nostàlgia per la seva desaparició. Però la que ara pertoca al món dels bous no crec que pugui considerar-se més simbòlica o dolorosa que cap de les susdites. I ningú pot garantir que un dia el futbol o qualsevol altre esbargiment multitudinari del nostre temps no passarà també per aquest procés d’esgotament, com és de fet el signe de totes les coses sotmeses a la mudança dels gustos i costums i als canvis en la moral, la percepció estètica i les necessitats espirituals de qualsevol comunitat?

El kitsch de la repetició

Etiquetes

Botànica oculta, gestió municipal

(Brigada de parcs i jardins en formació de combat.  A la part superior de la imatge s’aprecien els estralls del seu pas.)

No t’ho podràs creure, però està tornant a passar. O potser ja t’hi hagis acostumat i res et sorprengui d’aquesta gent: la primera vegada, després de sortir de la teva estupefacció i fer moltes conjectures, vas concloure que només podia ser un error. Però un mes després van tornar-hi i aquella insistència et va fer malpensar. A la tercera vas baixar a demanar explicacions. No te’n van saber donar cap: només “complien instruccions”.

Mira que quan vas venir a viure aquí et va fer patxoca aquesta ribera: el barri era nou, però havien deixat (o més aviat no els havien permès tapar) un dels torrents que van a nodrir el Jarama. De la riereta en brollen encara uns oms i salzes esplèndids, unes frondoses bardisses i en surt un marge de camp que, quan l’estació no és seca, fa goig de tan verda. I és cert que a temporades s’eixuga, però quan porta aigua si senten raucar les granotes noctàmbules amb una plenitud que propaga la seva felicitat per tot el veïnat.

Però prou saps que no hi ha res en aquest món que es pugui gaudir amb la pau i seguretat de pensar que mai vindrà cap imbècil a espatllar-t’ho. I aquest reduït prat que no van sacrificar al ciment, els deu fer ràbia o qui sap què. Periòdicament hi desembarquen uns alienígenes municipals –encaputxats, com els delinqüents- i ho arranen tot: floretes, mates de ruda, cards, past… El camp sense vida no triga llavors en agafar un groc desolador, com de campament de caravanes d’Arizona o d’albada postnuclear. I no cal ni dir que per perpetrar aquesta bestiesa es valen d’unes dalles elèctriques que superen tots els llindars de soroll fixats per les ordenances consistorials. Ja, ja has pensat a denunciar-ho. Però… vols dir que vindran a detenir-se a si mateixos?

La terra, però, deu ser fèrtil. O mal xinada. I rica en aqüifers, és clar. I les humils herbetes, tot just les han tallat, comencen de nou a dreçar-se. Tapen les clapes, refan el seu teixit escapçat i reivindiquen el verd que ens reconforta… Fins al següent desembarcament.
Compleixen ordres. Suposo que si els diguessin de ruixar el prat (o a nosaltres) amb napalm, tampoc s’ho pensarien.

Ben mirat, potser sigui alguna mena de doctrina jardinera ibèrica. T’ho recordava abans d’ahir l’amic Víctor: a Barcelona fa anys que hi impera la rauxa arboricida. Se suposa que en una ciutat l’objectiu dels arbres, a més a més de fer bonic, és oferir ombra al passejant, sempre en el benentès que les perpètues obres no els hagin dissuadit a tots. Un dia, intrigat per les podes ferotges que patien aquests presumptes bens comunals, el Víctor va baixar a demanar-ne el motiu. “Perquè els arbres embruten” li van etzibar sense immutar-se. Si l’opinió d’un responsable de la botànica urbana és aquesta, no sé què no pots esperar.

Però és inevitable. I és aquesta obstinació petita, fosca i absurda en l’error, aquest malbaratament d’energies en coses insensates i equivocades, el que t’abat.

PS: Torna a haver-hi catau. Aviam si el rellancem…

“A vos los egypcianos que andays vagando por estos nuestros reynos y señorios”

Etiquetes

Cartas de Seguro, Lleis antigitanes, manuscrits aljamiats, Moriscs, persecució ètnica, Real Provisión de 1499

Amb la inspiradora guia de la Nuria i l’apadrinament de’n Jesús, el dijous passat vàrem recórrer l’exposició que la Biblioteca Nacional de Madrid està dedicant a alguns dels més notables manuscrits aljamiats moriscs que conserva el patrimoni espanyol.
La companyia en una ocasió com aquesta de dos eminents experts en qüestions morisques i jueves respectivament sempre hagués estat un privilegi. Però per hom, que en una mesura infinitament més modesta ha dedicat algun temps a l’estudi i comprensió de la tercera minoria que completa el mosaic de la persecució ètnica, els gitanos, era a més a més una oportunitat d’aproximar-se a perspectives molt més avançades i depurades de la matèria.

Anar amb aquest distingit seguici em va fer així reflexionar sobre els veïnatges que tenen les respectives disciplines, però també sobre algunes diferències molts substancials. Per exemple, no vaig poder estar-me de pensar en la sort de comptar amb tantes fonts documentals endògenes –sort que ben segurament pot esdevenir una maledicció heurística- mentre que les gitanes són d’una parvitat proverbial. De fet, el mateix concepte d’història i de passat exigeix una reformulació quan parlem d’un poble que s’ha acostat a aquests conceptes d’una manera tan pròpia i àdhuc oposada a la convencional.

Ara bé, qui escomet estudis calés sí que disposa d’abundant material exogen que ens permet copsar la posició de la societat envers seu i, sobretot, la manera obstinada amb què s’ha buscat reduir aquesta diferència. I per això sap una mica de greu que, per exemple, quan es parla de decrets d’expulsió, sovint s’oblidi que també els gitanos en van patir de reiterats. El fet que la seva mobilitat i talent esmunyedís, així com la seva insignificança en termes crematístics i la protecció de certa noblesa que se n’aprofitava (una mica a la manera de la immigració il·legal en la construcció i l’agricultura dels darrers anys) fes que els intents de foragitar-los no reeixissin canvia una mica les coses. Però tanmateix…

Certament, cal admetre que el setge als gitanos s’engloba dins un setge més ample contra tots aquells elements caracteritzats per una existència fora de les estructures organitzades i sancionades pel poder. Pels legisladors no sempre va resultar senzill –i potser no tingueren la manifesta necessitat- de fer la distinció entre qui eren gitanos i qui no. I per això foren sovint equiparats amb rodamóns, nòmades i altre gent de la “vagància” a qui s’aplicaren restriccions al trànsit i obligacions de disposar de senyor, ofici o domicili estable, sota pena d’expulsió, càstig i mort a qui no les satisfés. Es tractava, és clar, de pragmàtiques i ordenances per assimilar a aquella fracció de població marginal que es resistia a viure dins els límits que la monarquia hispànica volia marcar amb l’objectiu d’assolir la màxima homogeneïtat i control social i tributari.

Però també s’ha de dir que ben aviat ens trobem amb normes destinades específicament als anomenats “egipcianos”, fet que prova tan el seu intens refús a deixar-se integrar com la consciència de que formaven un grup particular i distintiu dins aquest bloc heterogeni.
Endemés, a diferència de jueus i moriscs, en la persecució dels gitanos no va actuar-hi principalment una raó dogmàtica, sinó socioeconòmica, de manera que va recaure en alcaldes i corregidors l’aplicació de la normativa i no en l’eficaç i totpoderosa inquisició. Tot i això, hi ha documents que indiquen que l’església fou una important inspiradora d’aquestes primeres lleis antigitanes. La seva pràctica irregular i a parer dels clergues que n’escriuen sospitosament oportunista de la religió no tranquil·litzava a aquests encarregats de vetllar per la integritat de la fe.

És doncs aquest el camí que porta al primer gran moviment repressiu dels molts que el succeiran. Es tracta de la Real Provisión del 4 de marzo de 1499 (emesa amb gairebé tota seguretat a Ocaña, malgrat que les versions divulgades en tractats com la Nueva Recopilación de las Leyes de Castilla de 1567 i etc.  recolliren les cartes de trasllat de la llei, fet pel qual se cita sovint com signada a Madrid o lliurada a Granada). Desada a l’Arxiu General de Simancas, el contingut de la provisió és esfereïdor. (Aquí n’adjunto una còpia per qui tingui curiositat de llegir-la). En essència, acusa als gitanos nòmades de no tenir ofici ni benefici, de viure del furt, la mendicitat i l’engany i els emplaça a fixar residència, disposar d’una feina coneguda o prendre amo en el termini de seixanta dies des de la notificació, amb l’amenaça d’ésser fuetejats i desterrats a perpetuïtat a aquells que es detingui per primera vegada incomplint la provisió, mutilats i desterrats la segona i condemnats a mort la tercera.

La mesura revoca per tant totes les “Cartas de seguro” de les quals els havia dotat fins llavors l’autoritat, en la creença que eren refugiats de Turquia o pelegrins a Santiago, i els aboca a una inseguretat jurídica que en els seus trets fonamentals serà consolidada per posteriors pragmàtiques i atiada per nombrosos memorials, expedients, proposicions i discursos en els segles successius: parlem d’una situació que des de la perspectiva legal no s’alterarà fins la promulgació de la Constitució de 1978.

Allò que vull dir és que potser els gitanos no foren obligats de la forma taxativa que ho foren als jueus a abjurar del seu ésser o marxar, o que no foren expulsats tant sí com no com els moriscs. Però cinc segles ininterromputs de pressió i xantatge assimilador bé han de permetre que els situem en estreta germanor amb aquestes altres dues comunitats de perseguits d’Espanya. Un amarg reconeixement que em temo que encara se’ls nega.

PS: En ocasió propera abordaré el tracte legal que reberen els rom a la Corona d’Aragó, que fins la unificació borbònica dels regnes comptà amb certa autonomia en aquests quefers. No obstant això, lamento constatar que com en els altres casos coneguts, no servirà per a vantar-nos d’una massa superior tolerància a la dels nostres veïns castellans.

Record d’un home

Etiquetes

Bonaventura Calderer, conca minera de l'Alt Berguedà, Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, Museu de les mines de Cercs, Sant corneli

Per acabar les vacances i de visita rabent però llargament enyorada a Berga, vaig convèncer a iaia i pares d’anar amb nosaltres al Museu de les mines de Cercs, obert a la vella colònia minera de Sant Corneli. En els darrers anys, el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya ha invertit abundants recursos i lloables esforços en la restauració i divulgació del patrimoni industrial del país, i el resultat és una xarxa apassionant d’instal·lacions que inclou molins paperers i fariners, serradores, fàbriques, fargues i mines com la de petroli de Riutort o aquesta de carbó de la conca de l’Alt Berguedà.
Sense entrar en grans detalls, el lloc té un interès indubtable. Perquè no només mostra els principals enginys i tècniques d’extracció del lignit, sinó també objectes i pedaços de la memòria sentimental de la colònia, una exposició dels fets del 32, on al veí municipi de Fígols els minaires proclamaren durant un curt hivern de tres dies el comunisme llibertari  i fins i tot un habitatge reconstruït de les famílies de treballadors tal i com podia ser a la dècada dels 50. Però el nucli de la visita és l’entrada a la mina de Sant Romà, on un comboi de vagonetes ens endinsa fins a una mostra dels diversos fronts d’explotació que conegué l’indret: aquests espais extrems de l’experiència laboral humana.

Anar-hi era un compte pendent, i no només perquè s’hi aprengui alguna cosa valuosa sobre la producció energètica que va sostenir la vida de la comarca durant bona part del segle XX, amb els sacrificis que això va comportar, sinó perquè com vaig explicar fa uns mesos, mon avi, el meu tiet avi i fins i tot durant un breu període i en qualitat d’electricista el meu pare van treballar-hi. Per aquest mateix motiu, absent ja de molts anys el primer, el passat dissabte només vaig trobar a faltar al tiet Ventura, que ens podria haver explicat in situ un bon grapat de coses d’aquell món tan especial. Però en Ventura estava molt malalt i només ens hi va acompanyar en esperit.

L’endemà vaig acostar-me a l’hospital amb la iaia i vaig pujar a veure’l. Retirat de la mina amb un grau màxim de silicosi, els seus 91 anys eren un testimoni d’una fermesa commovedora. Però aquesta vegada el vaig trobar molt derrotat. Veure un home que sempre havia sigut molt ben plantat i molt de la broma tan esblaimat i atemorit em va deixar força trasbalsat. Així i tot, va semblar que em reconeixia i que el confortava una mica tenir a la vora a la seva germana. I així vaig marxar amb la feble esperança que encara fos capaç de donar un nou escac a la fosca.
No va poder ser. El matí de dissabte, diuen que sense cap agònic patiment, va fer un darrer mos i ens va deixar.

Els qui l’hem conegut i estimat en podrem rememorar les virtuts. Jo en conservaré moltes històries de les seves gresques de joventut, sempre amarades el seu tarannà alegre i faceciós, i  em quedaré amb el record feliç que en tinc menant els seus horts a la sortida de Berga, que crec que era una de les coses que més li agradava de fer. També amb el dring del seu català de muntanya, tan expressiu i sorneguer.
Però per damunt de tot, em quedaré amb l’admiració per un home que, malgrat la vida dura que li havia escaigut, no s’havia deixat arrossegar pel desconhort i que ha aguantat dempeus força més enllà del que la seva malmesa salut feia esperar. I aquesta és una de les definicions més honorables d’home que se m’acuden: congratulem-nos doncs, en aquests dies tristos, d’un que pot dir que ha viscut amb coratge com a tal.
Adéu, oncle. Que la terra de la qual conegueres tan bé el feixuc pes et sigui ara lleugera.

Ecos de la muntanya llegendària

Etiquetes

Canigó, minorització lingüística, naixement del català, Pere Ursèol, Pietro Orseolo, Romània, Sant Miquel de Cuixà

(El Canigó, vist de de l’estany de Canet. Foto manllevada de Seracat a Flickr.)

Quan es desplaça, el viatger vestigial acostuma a afinar l’orella per sentir ressonàncies, sons reverberants que li revelin rastres de melodies que potser ja no puguin percebre’s senceres, però que l’ajuden a imaginar-les i reconstruir-les. A vegades són harmònics que lliguen sense esforç amb la freqüència fonamental que hom ja porta al cap i que enriqueixen així la seva música. Altres, en canvi, són dissonàncies que suposen un desafiament a l’oïda i l’intel·lecte. L’important, però, és copsar-les, i la possibilitat de fer-ho, la seva abundor i capacitat de suggeriment influeixen de manera cabdal en el gust d’aquesta mena de viatger pels llocs que visita.

Així, alguns indrets esdevenen una deu on purificar-se de les cacofonies de la vida; també necessàries però que sovint ens poden sumir en la confusió. Fa molts anys que jo he trobat en el Canigó i les seves faldes una font d’aquesta índole. I per circumstàncies històriques i culturals crec que juga aquest mateix paper per a molts altres catalans. Potser sigui perquè en aquest rodal va començar a cobrar cos i visibilitat un fet que encara ens defineix i agermana com a comunitat:
Un jorn del segle X, al monestir de Sant Miquel de Cuixà, situat al Conflent, al peu de la serralada, a un territori que encara era escenari de litigis, batalles i inestabilitats, hi arribà un visitant il·lustre. Es tractava de Pere Ursèol, dux de la Sereníssima República, que fugit d’incògnit de Venècia havia demanat ésser acollit a l’abadia per a retirar-se darrera els seus murs. I en ocasió d’aquesta trobada, els monjos de Sant Miquel van comprovar que la llengua que parlava el dux -com la seva- era ja ben diferent del llatí clàssic, però -i això sí era novetat- també del llatí parlat de la comunitat monàstica.
Sens dubte, aquesta constatació devia ser la confirmació d’una sospita que fins aleshores només planava com una intuïció, com un pressentiment, com un dubte que no havia pres forma ni imminència de resolució.

Aquest moment de revelació d’alguna cosa que encara no es pot explicar plenament, el temps de la presa de consciència d’un fet que potser ja rondava l’ambient, però que no s’acabava de fer pla visible, entenedor; l’instant en que qualla un fenomen que exigeix nous plantejaments i respostes; la seqüència de la “inventio”, en el sentit etimològic del terme, em sembla un dels moments més embriagadors de l’experiència humana. Són els dies en què aquells monjos es topen amb la incontrovertible confirmació que el seu llatí vulgar, el seu romanç, s’està separant de la mare, s’està fent autònom; i que aquell procés no els és exclusiu, ans s’està produint arreu. És el temps de la creació, el moment en què l’u es fa múltiple, es fracciona, es dispara irremissiblement cap a totes direccions.
Els segles en els quals els romanços es van definint degué ésser així un període de grans incerteses, però també de fascinants troballes, de dubtes i confrontacions, però també d’actuació de fortíssimes potències generatives. Ben segurament, aquesta és una perspectiva anacrònica i en aquell temps es degué prendre més sovint com un dissortat escapçament, com una corrupció inevitable subordinada a una resignada necessitat de comunicació, que no pas com una germinació.

De fet, des d’aquella trobada entre el dux i els monjos fins a la redacció de documents feudals en romanç indissimulat (o indissimulable) passen encara cent anys. L’ endemig permeté maniobres de distracció, fingiments arcaïtzants, potser marxes enrere que també tindran importància per a repescar fórmules i mots, però, fet i fet, el procés és irreversible: el català ha trencat el gel de la preexistència. I tota la Romània l’acompanya en aquest mateix floriment.

Que tot això succeís en un territori on avui és la nostra, de llengua, aquella que pateix un accelerat procés d’evaporació no deixa d’afegir un refilet irònic i melangiós a la qüestió. Nosaltres, no obstant això, seguirem tornant al Canigó. Si més no, mentre ens quedi un bri d’energia per a continuar escoltant les velles simfonies que el temps i la seva mudança triga sempre molt a ocultar del tot.

Dels noms de les coses

No formo en les files de l’universalisme (més aviat penso que Guillem d’Occam és un dels pensadors més transigents i enraonats de la seva època) però quan hom diu Bretanya evoca els megalits i els dòlmens dels grans constructors neolítics i les esforçades migracions celtes del segle VI, les Barzaz Breizh i els lais de Maria de França, els ports corsaris d’Armòrica i la rebel·lió de la Chouannerie, Robert Surcouf i els bells llaüts de veles roges, la mantega salada i el misteri d’Is, Pelot d’Hennebont i els afanys de Fañch Morvannou, el far d’Ar-men i els enigmàtics pröella, la cerca del Graal i l’arcaica plasticitat dels calvaris, el místic koat de Breikilien i la bellesa de l’estuari del Rans. I és clar, els meus amics bretons, na Griselda i el senyor Stephen, les vesprades passades amb ells a la badia d’An Alre consultant cartes nàutiques, les passejades amb bicicleta pel golf de Morbihan i una llum purificada de continu per les tempestes.
En canvi, si m’esmenten la Region Nord-Ouest o qualsevol barroeria de l’estil, penso en la divisió administrativa d’una colònia espacial o en un àrea de distribució logística establerta per algun buròcrata barrut. Perquè els noms transmeten coses, tenen una funció connotativa, carreguen històries i comuniquen una continuïtat anònima plena de bellesa i significat.

Evidentment la intenció d’aquests tripijocs nominals rarament és innocent: quan em vaig dedicar a estudiar una mica els principals mecanismes de substitució cultural vaig constatar que parlem aquí d’un patró molt primari i reiterat. Els noms són destil·lacions, xifres de fets, i canviar-los o desfigurar-los és la manera més bàsica i immediata de començar a desteixir la seva trama, a desmaterializar el seu sentit.
No parlo aquí de traducció. Sovint es tradueix allò que és important, que ha merescut una atenció prou detinguda com per a generar un topònim en llengua aliena.  Que en castellà s’escrigui Cataluña o en francès es parli de Bretagne no s’hauria de considerar denigrant, si el propòsit no ho és. Em refereixo a aquelles matusseres maniobres per transformar un horitzó quotidià mitjançant la nomenclatura.

França sempre serveix de mirall de la bruixa en aquestes qüestions; aquest país, el més bonic de tots, tan ric, tan admirablement conservat i divers… i tan horriblement deformat pel jacobinisme més casernari. Si furetegeu una mica en el seu nomenclàtor veureu amb tot el seu negre esplendor allò que us vull dir. A vegades la cosa es redueix a una forçada transformació fonètica –així, la carrièra d’Uc Escafré del centre de Tolosa esdevingué Rue des Coffres- o a una còmica mostra dels ignorants esforços del traductor de torn: el Carrer de Na Manega de Perpinyà es convertí per obra i gràcia d’algun tòtil en…Rue de La Manche. Però, tot sovint, no s’han pas conformat a traduir o adaptar les velles denominacions dels indrets, aquesta ordidura de la memòria, ans ha semblat precís imposar-hi tot un nou imaginari, tricolor, abstracte i desarrelador. I així, allò que portava un record gremial, rememorava un ja difunt establiment o indicava on menava cert carreró, es va convertir en commemoració d’alguna més o menys coneguda glòria de la República o d’algun dels seus més o menys odiosos símbols: és d’aquesta manera que, a Arlès, l’obscur bibliòfil Méjanes substituí l’eufònic Anciano Carriero de la Saunarié o que el reaccionari General de Castelnau, notable botxí de la Primera Guerra Mundial, va enllordar l’Am Roseneck a Strasbourg, entre altres mil exemples amb els quals no us voldria mortificar la vesprada. Això per no entrar en el grotesc afany d’algunes batllies de reintroduir topònims en les llengües patrimonials…traduint els francesos i no recuperant els originals.

No dic pas que les ciutats hagin de romandre sempre iguals i que no hagin de manifestar el seus canvis, exhibir la seva superposició d’estrats. Però aquesta substitució sistemàtica i barroera, predeterminada i de clara direcció ideològica, és una d’aquelles escorries de la història a les quals convé oposar-se amb fermesa.

Tot això ho explico també a compte d’una desagradable sorpresa que em va oferir la fugaç visita a un centre comercial fa unes setmanes. Resulta que hi havien plantat uns plafons promocionals turístics amb la llegenda “Tesoros del Este”.  Arribat recent de la Xina, m’hi vaig acostar encuriosit pensant que potser és tractava d’alguna campanya de publicitat asiàtica. Però les fotos mostraven la Sagrada Família, el Cap de Roses, l’illa de Tabarca o el Castell de Bellver. Em va costar donar crèdit  a allò que veia (per què segueix sent tan inesgotable la nostra ingenuïtat?).  La més gran barra i desconsideració havia convertit  Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears en una mena d’hic sunt leones reduïble al terme “este”.

La veritat és que no sóc massa donat a les suspicàcies histèriques, però veig que símptomes de l’ordre descrit, molt adobats per la grolleria de les extrapolacions que hem hagut de patir després de la victòria de la selecció de la federació espanyola de futbol, m’hi comencen a inclinar. És evident que em calen vacances, lleure i esbargiment. Així que em prenc un descans fins a les primeries d’agost. Ja sabeu, tingueu-me cura d’aquesta casa i sojorneu-hi tant com us vingui de gust. A la tornada ja l’emprendrem amb noves forces i motius que ens apartin una mica a tots d’aquesta quotidianitat tan estreta i exasperant.

Sota les runes i la neu

Etiquetes

Alemanys ètnics, Alemanys del Volga, crims de guerra, Entre Ríos, Gabriel Heinze, genocidis, neteja ètnica, Ostsiedlung, PrÚssia Oriental, Siebenbürgen, Sudets, Volksdeutsche

Trens de deportació, dones i nens als anys 40: són alemanys expulsats de Txecoslovàquia

Fèiem sobretaula de dissabte davant el partit i algú va deixar anar la broma: “En qualsevol moment, Heinze s’arrencarà la samarreta albiceleste i ensenyarà l’alemanya que porta dessota.”
L’aspecte i cognom d’aquest central argentí certament justificava la facècia, encara que el subjacent fos una significativa incomprensió pel fort sentiment de pertinença que ha pogut construir un país amb gent acollida de pertot.

Però servidor ja insinuava en el darrer post que motius com el nom o la peripècia personal d’un jugador m’han influït sempre més en la seva bona consideració que altres motius més objectius, i la qüestió em va agullonar fins que més tard vaig comprovar que Gabriel Heinze era realment descendent d’emigrants alemanys. Però no d’uns qualssevol: com una part gens menyspreable dels argentins d’ascendència alemanya –que arriba a ser majoria a la província on va néixer, Entre Ríos– Heinze pertany a una comunitat de Wolgadeutsche: els colons germànics que amb l’empara de la tsarina Catalina la Gran es van traslladar a finals del segle XVIII a la conca del Volga i que hi van subsistir de manera cada cop més precària –les condicions d’explotació i veïnatge van resultar ser força més complicades que no se’ls havia promès- fins a la Segona Guerra Mundial.

M ’adoní immediatament, però, que embrancar-me en una evocació d’aquests alemanys doblement desplaçats suposava tocar un voraviu controvertit i incòmode de la història europea; un gran fragment irredempt de la nostra memòria, encara recent i no obstant això molt enfosquida: la de la violenta extinció de l’ Ostsiedlung.
Aquest és el terme –establiment a l’est- amb el qual es resumeix un conjunt molt complex i dilatat en el temps de moviments demogràfics que portaren a centenars de milers de colons germànics a instal·lar-se als territoris que es trobaven a llevant de la seva terra originària.
Ara bé, seria totalment erroni considerar aquesta epopeia que travessa segles com un procés de colonització segons la definició contemporània d’aquest concepte. En primer lloc, perquè no sempre s’acompanyà d’una prèvia dominació política i militar. En segon lloc, perquè la varietat de fórmules de convivència que es donaran com a resultat d’aquestes migracions suposaren més aviat rarament una assimilació de les poblacions de recepció i, en canvi, d’habitud, la formació de gresols multiètnics. I en darrer lloc, perquè les relacions entre metròpoli i colònia no admeten comparació amb aquelles producte de la conquesta europea d’altres continents i de la formació dels moderns estat-nació. La ostsiedlung es va donar principalment per un augment de la prosperitat econòmica dels territoris del Sacre Imperi durant la baixa edat mitjana, que va anar aparellada d’un fort creixement de la població. La conseqüent pressió demogràfica empentà a molts d’aquest migrants a buscar-se les garrofes fora del seu redós, ben sovint en terres de marca i repoblament i en circumstàncies no sempre favorables.

Val a dir que les nobleses eslaves en foren les principals promotores i interessades, car veien augmentar les seves rendes gràcies a l’esforç dels nouvinguts en demarcacions anteriorment ermes i improductives. I encara que, evidentment, també en moltes altres ocasions suposaren perjudicis i desplaçaments de les poblacions autòctones, la persistència, continuïtat i arrelament d’aquests alemanys ètnics en molts enclavaments de Polònia, els Balcans, Hongria, Bohèmia i Moravia o la Bàltica acabà per fer molt difícil considerar-los com a mers ocupants i no com a gent que s’havia guanyat el seu l lloc sota el sol. De fet, amb tots els fregaments que es vulgui, la seva contribució a la civilització urbana o a la riquesa comercial i cultural d’aquestes àrees d’expansió és indiscutible i fa que no és pugui pensar la seva petjada a l’Europa oriental del segle XII al XVIII com un accident transitori condemnat a ser corregit, ans com una aportació cabdal per entendre’l en tota la seva complexitat i riquesa.

Sibiu, agulles saxones de les Siebenbürgen, al cor de l’actual Romania.

Ara bé, allò que fa realment simpatitzar amb el seu destí és la sort de vençuts que els esperava. Primerament, quan es consolidaren oligarquies terratinents en molts d’aquest indrets i s’enduriren les condicions de vida, aquells petits propietaris i camperols pobres que no havien prosperat es veieren novament empesos a la fugida –el replegament anomenat Osflucht- que els va portar a abandonar els seus casals ja multiiseculars i a seguir el camí de tants altres depauperats d’Europa cap als Estats Units o, com és el cas dels avantpassats de Heinze, a Argentina. En segon lloc, el rearmament identitari del pobles eslaus, romanès i magiar amb la decadència habsburgica va fer de la lluita contra la influència d’aquestes comunitats un cavall de batalla del seu procés de redreçament nacional. Aquest va ser el punt de partida d’una involució en l’equilibri ètnic, no sempre ben proporcionat i just, però equilibri a fi de comptes, que durava ja quatre o cinc segles. I l’inici de la follia excloent de qui som fills.
Però va ser la seva perversa utilització i manipulació en la brutal política nacionalsocialista allò que els va deixar a mercè de la tempesta i sense recer. Convertits en minories en molts dels estats sorgits de l’escapçament de l’Imperi Austrohongarès, la seva amenaçada presència esdevingué el pretext del Reich hitlerià per a justificar l’annexió dels territoris orientals i la invasió de Polònia que donà començament a la Segona Guerra Mundial.

I tot i que certament les poblacions de les zones més germanificades com Prússia Oriental o Pomerània s’afegiren amb entusiasme al projecte nazi o que arreu hi hagueren grups i autoritats locals que invocaren la protecció del führer per fer front a la seva delicada situació, també és ben cert que foren molts els qui no caigueren en aquesta temptació, rebutjaren l’afany expansionista expressat amb el lema “un sol poble, un sol Reich” i fins i tot el combateren en les files de la resistència. Altres no pogueren escollir i es convertiren en soldats a la força de la Wehrmacht que pretesament els havia d’alliberar. Un gran drama que va posar a molts individus davant una elecció impossible o que senzillament va triar per ells.

La coda de tot plegat és encara una nafra que supura, especialment en la mesura que s’ha menystingut i justificat com el pagament d’una culpa. Davant el progrés de l’exèrcit roig començà una fugida massiva de molts d’aquests alemanys que marxaren de casa seva amb una mà davant i l’altra darrera. Altres, no hi arribaren a temps i patiren les represàlies i violacions soviètiques que no hem de dubtar a titllar de crims de guerra. Posteriorment, amb el vist-i-plau dels acords de Potsdam, va començar una deportació i neteja ètnica massiva sense equivalents en la història contemporània i que va desplaçar a uns 14 milions de persones. Això els més afortunats: els alemanys del Volga que encara restaven en sòl rus foren simplement liquidats en gulags en allò que s’ha de considerar un extermini en tota regla.

El sentiment de culpa per allò que va succeir i raons de conveniència geopolítica han impedit fins avui no ja qualsevol reparació o reconeixement d’una solució tan notablement racista com allò que es pretenia combatre, sinó que han convertit en sospitoses i vergonyants les crides a fer justícia a la memòria d’aquestes víctimes: moltes còmplices abans de la barbàrie nazi, sí, però almenys tantes altres només culpables d’haver-se trobat en una cruïlla enverinada de la història.
I tant s’hi ha passat de puntetes que, quan la genealogia d’un defensa argentí em va dur la nit de dissabte a fer una petita glosa d’aquest fets, un grup sencer de gent instruïda i interessada per la història va quedar bocabadada de no haver-ne sabut mai res o de no conèixer-ne ni de lluny les veritables dimensions: una presència teutònica de sis, set o vuit-cent anys va ser completament extirpada de Rússia i bona part de Polònia, es va convertir en residu moribund a Romania i Moràvia o es va servar reduïda però encara miraculosament vital a Hongria. Tot això va deixar, com es pot presumir, rastres i vestigis abundants i de gran intensitat. M’agradaria anar-los explorant en la vostra companyia, però de moment vagi aquesta humilíssima divulgació en tribut dels alemanys derrotats.
El dia, per desgràcia, no pot ser més oportú.

Concessions ocioses

Etiquetes

Decadència italiana, Enric González, malastrugança, Mundial de futbol, Schiaffino, Sudàfrica 2010, zeitgeist

Essent de nació debolida i havent-se’m refredat prou el gust pel futbol, els mundials em troben estalvi de l’abandó generalitzat del sentit del ridícul que sembla acompanyar a bona part d’aquells qui sí tenen els seus equips en lliça. Aquesta doble distància, però, no impedeix que segueixi el torneig  amb cert interès: satisfà la meva quota de gregarisme abandonar-me cada quatre anys a aquesta fira multitudinària, en una mena d’inofensiva comunió internacional amb tants i tants milions de criatures que també ho fan i amb el zeitgeist que m’ha tocat viure.

Però establertes així les coses, no puc imaginar-me res més ensopit –bé, sí, la bossanova o la natació sincronitzada, per exemple- que seguir un partit i un campionat sense escollir armes i cantó. I en aquesta tria dóna gust que els motius puguin ser completament capriciosos i arbitraris.
Sense anar més lluny, sempre he sentit debilitat per la selecció de Bèlgica. M’ha agradat pel seu caràcter de contrapunt a les vel·leïtats artístiques de la seva veïna Holanda, així com per la seva bonica equipació i per la sonoritat dels cognoms flamencs d’alguns dels seus jugadors més notables com Vercauteren, Degryse o Van der Linden. Però, com el futbol belga ha anat tan de baixa en la darrera dècada, m’ha calgut apuntar-me a altres alternatives. Amb l’ensulsiada hongaresa encara més pronunciada que la belga, Itàlia ha sigut l’opció preferent: la mística de l’azzurra, la qualitat dramàtica amb la qual sempre han superat les adversitats o les amistats transalpines hi han contribuït força. Però enguany, amb prejubilats com Cannavaro o desgràcies futbolístiques com els tals Pepe i Zambotta entre els titulars, ja es veia venir que no serien capaços ni d’aquella darrera cavalcada heroica que esperava n’Enric González: no eren un “wild bunch”, ans només un bunch. Si més no, m’ha tornat a sorprendre aquella virtut tan italiana de sortir amb un bella giragonsa verbal fins i tot de les situacions més galdoses: Pirlo describia l’altre dia el paper de la nazionale com de “figura pessima”, i hom és sempre sensible a la gràcia expressiva.
Una altra clara senyal del meu sentimentalisme tronat en alguns aspectes de la vida, és la tercera de les bases que mai falten a la meva llista de favorits. La celeste, el color d’un país  amb un nom tan evocador com el de “República Oriental del Uruguay”, té la història de la seva banda. Va guanyar el primer i romàntic mundial –els equips arribaren a jugar-lo amb vaixell- i també una de les finals més memorables de tots els temps. Juan Alberto Schiaffino,  l’autor d’un dels gols de la victòria -a Maracaná, l’any que va néixer el meu pare, amb 200.000 persones a l’estadi en contra i sense que ningú donés un ral per ells- recordava que després d’empatar el matx va presenciar un “silenci espectral, que segurament no es repetirà”, i que en un cert moment “vaig sentir pena per allò que estava passant”. Motius suficients per una simpatia duradora, oi?.
Enguany l’aposta va prou bé i ja són a quarts de final, però el seu triomf és, com passa amb la majoria de les meves eleccions naturals, poc versemblant.

Per aquest motiu, m’afanyo a buscar entre els candidats més seriosos. I, no fa falta que ho digui, aquí hi intervé l’altra principal emoció que participa de l’afecció a qualsevol esport: l’animadversió instintiva o premeditada envers determinats equips. En el meus cas aquesta es concentra en dues seleccions: Brasil i Espanya. Les raons contra Espanya són més primàries que no podrien semblar. No es tracta del seu indigest aprofitament patrioter, que també, sinó  de l’alleujament que suposa sentir callar a tota la tropa de periodistes i aficionats exaltats i analfabets que ens exhaureixen amb cada moviment de la selecció i que alternen sense interrupció les manifestacions més fatxendes amb les més victimistes. Imagino que això és si fa no fa igual a tot arreu, però la teoria del quilòmetre sentimental funciona aquí amb perversa exactitud.
Per Brasil, l’antipatia té altres perfils: suporto malament a la majoria dels seus jugadors amb ínfules de genis –encara que siguin carnissers tan rudes com el seu present entrenador o nul•litats com aquest fonamentalista cristià que juga al Madrid- i fa segles que viuen de la rondalla d’un jogo bonito que a l’hora de la veritat es tradueix en una eixuta gasiveria.

Així que qualsevol combinació que m’eviti veure a “la roja” o a “la canarinha” pujar les escales de la llotja es donarà per benvinguda. I si correspon a Argentina, a Portugal a Holanda o fins i tot a Ghana acomplir la missió, encara millor. Però ateses les circumstàncies, acceptaria de bon grat a Alemanya com a vencedora. Dit això…hi ha algú que dubti d’una final Brasil-Espanya o m’estic posant fatalista?

Folc(h)onomia

Avui m’agradaria fer un escrit com els seus, però les coses originals són sortosament inimitables i no admeten franquícia.

Hauria de ser un d’aquells posts concisos, essencials, d’una preciosa transparència, sempre amatents a petites coses que per una rara alquímia esdevenen imprescindibles. Una forma és sobretot una moral, i la que aquesta col·lecció d’haikus bloguístics traspua diu coses molt boniques de qui ha arribat a dominar-la d’aquesta manera. Ens parlen del seu coratge, de la seva llarguesa i del seu entusiasme rejovenidor. També, però, d’una humil timidesa que fuig de l’exhibicionisme i s’apropa al sofriment i la joia dels altres com si fossin seves o precisament amb més cura i delicadesa per no ser seves.

Jo vaig aprendre a estimar-me aquesta forma i la persona que hi havia darrera encara abans de descobrir que realment era un d’aquells éssers que fan millor, més habitable i esperançadora l’existència només pel fet de saber que hi són.
“La vida –deia Borges- ens ho dóna a tots tot, només que la majoria ho ignora.” Em sento feliç de no ignorar-ho en aquest punt: amb la seva deferència i amistat m’ha ofert un regal molt preuat.

Jo avui hauria d’haver estat al seu costat perquè és un dia per celebrar-la i desitjar-li tota la felicitat que es mereix. No hi sóc per circumstàncies una mica mortificadores, però em consola pensar que també per alguns valors que se m’han reforçat sota el seu esguard, com el compromís amb qui ens envolta i acompanya en el viatge i el deure envers seu. No obstant això, hi seré en certa forma: en la forma transfigurada de la memòria i dels somnis. Perquè com recordava Sheridan Le Fanu “els somnis travessen parets de pedra, il·luminen habitacions fosques o obscureixen aquelles plenes de llum, i els seus herois entren i surten quan els ve de grat i se’n riuen dels manyacs.”

Espero que també travessin la distància que em separa d’un prat del Lazio i li portin el meu bes ple d’agraïment i estimació. Ens veiem aviat, Maria. Que aquest migdia n’hi hagi una meva ben plena a la teva salut!

Fuites i perplexitats

Etiquetes

Bizanci, caiguda de Constantinoble, Landulph, les misterioses simfonies del temps, Theodore Palaiologos, zhuang

Sobre un quer, ja mig engolit pel boscatge, hi ha un sepulcre de llicorella que inscrit en fántǐì em nega la seva història. Amb els ridículs rudiments lingüístics amb què em moc per aquesta terra, de matí m’ha semblat entendre que pertany a un antic senyor de la contrada, pretendent a dignitats abolides, que va caure en la persecució d’aquests fútils afanys.
Ullprès pel paisatge que m’envolta, per la visió del riu ample i sinuós que bressola la tomba, penso que la mort aquí sembla una mica menys ferotge, gairebé un aixopluc on fer ferm després de la dura travessa i guarir-se les ferides d’il·lusòries i insensates vanaglories.

És un miratge que em trasllada a un altre dels marges apartats on van a morir les grans ambicions i el fals reflecteix el ver: a l’església de Saint Leonard, a la parròquia còrnica de Landulph, un àguila bicèfala guarneix el nínxol de Theodoro Palaeologus, enterrat allí el 1636, i a la qual vaig pelegrinar com a bon bizantinòfil en els dies de la meva més alta fal·lera pels residus de Constantinoble. Però aquest inopinat mausoleu, més que emetre un darrer llambreig del fulgor de Bizanci, n’il·lustra el seu desconsolat destí després de la caiguda. Finats durant el setge, perseguits, reduïts a esclavatge o exili, exterminats, els defensors de La Ciutat entren en la fosca del temps.

Els dos postrems membres de la nissaga del Paleolègs, l’última casa de basileus imperials, viuen poc menys que de caritat a occident i tan subalterna passa a ser la seva descendència que, només dos segles més tard, un imaginatiu i providencial exercici genealògic permet a un obscur membre lateral de la família trasterrat a Anglaterra i que arriba a figurar en un cens de receptors de beneficència la patètica reclamació dels drets a la corona. Una branca del llinatge que s’extingeix poc després, no cal dir que sense fruit en les seves preteses, a un remot arxipèlag del Carib.

De retorn a la coma des d’on m’esguardo el fluir del Yulong comprovo que una lenta calitja desdibuixa els contorns de l’indret. La vida se’m revela llavors com una boirina, un esplèndid malentès, i les partícules d’aigua en suspensió porten el polsim que l’encrostona i difumina; són la mà torçada que confon sympilemes grecs amb caràcters xinesos. Demà sabré que tampoc hi hagué dissortats senyors zhuang de la guerra, sinó només una deficient comprensió de la seva endimoniada fonètica. El meu excurs s’alcí sobre un fonament de quimera; és quincalla paral·lela, quod erat demostrandum de pega.
Però potser no sigui una marrada tan fallida en el país la cultura del qual ensenya com poques altres l’elusivitat de tot coneixement i l’obliqüitat de qualsevol aprenentatge: també aquí, com és natural, videmus nunc per speculum in aenigmate.

PS: Retornat i restablert, però amb més d’un embolic i maldecap per desfer, us prego només uns dies més de gràcia per posar-me en pau amb tots vosaltres i amb les requestes que he deixat pendents de satisfer-vos.

Paint gastròpodes

Si pretengués descobrir ara la gastronomia xinesa seria un beneit. Però si té cap interès, i la declaració potser faci algun efecte entre la gent que em coneix i m’ha acompanyat sovint a la taula, diré que no he menjat de manera continuada i ordinària tan bé mai i enlloc. Només per això, aquesta civilització ja mereix tot el meu respecte i atenció.

Evidentment, de motius n’hi ha molts més i hi haurà temps de comentar-los ben aviat. Però no és qüestió d’abusar del rar arravatament de generositat hostalera desinteressada que em permet remetre-us aquest breu. I com el primer és el primer: sí, Joan-Carles, aquí s’hi mengen caragols. I no només això, sinó que són una de les especialitats de la província de Guangxi (广西) per on hem acabat rodant.

Els dubtes sobre la seva bondat crec que els poden dissipar aquestes imatges del moment de servir-los i d’aproximadament un quart d’hora més tard.

Una abraçada, amics.

In the mood for Ska

Etiquetes

calypso, Laulel Aitkin, mento, rocksteady, Roland Alphonso, ska, Skatalites, tommy McCook

M’agrada el pas de les estacions i em deprimeix la monotonia climàtica. A Madrid això suposa una dura negociació, perquè l’eufemisme “clima continental mediterrani” és això, un eufemisme. Però enguany se’ns està regalant una evolució més escalada que de costum. A un hivern cru i hostil, amb cinc nevades i manta pluges, però que va remetre a mitjan març, ha seguit una primavera fresca i remullada, agradosa i bellament feraç. Sembla, no obstant això, que ha arribat fins aquí: aquests darrers dies, sota el sol, hi fa una calor ja força estiuenca i la fronda, sotmesa a aquesta severa llei, grogueja sense apel·lació.

Ho explico perquè l’estiu de Madrid té l’avantatge d’unes temperatures nocturnes que acostumen a davallar i no impedeixen el son o la deambulació no massa abatuda. I tot i que jo li trobi a faltar una mica d’aquella humitat enganxosa i sensual de la meva ciutat de naixença, aquesta combinació de tardes tòrrides amb vespres efervescents és idònia per posar-me en ambient d’escolta d’una de les meves músiques preferides.

Una música de la qual he observat que molta gent en té una imatge difosa i esbiaixada: entre nosaltres, el gaudi de l’ska sembla circumscrit als seguidors d’una reduïda subcultura juvenil, amb tradicionals concomitàncies amb el món mod i skinhead, i que té per apèndix més notoris alguns grups anglesos dels finals dels setanta com The Specials o Madness. Però aquesta fornada de bandes britàniques, que sorgeixen a l’escalf dels intercanvis de la classe obrera anglesa amb els milers d’emigrants jamaicans que arriben al país, així com les seves posteriors reencarnacions i les corresponents adaptacions locals, produeixen majoritàriament un so amb rítmica ska, però més accelerat, dur i rockanrollesc. És l’anomenat pels entesos 2-tone, que realment no m’interessa gaire.

Allò que em delecta és l’ska clàssic, els seus antecedents i les seves primeres derivacions. Per tractar de centrar-nos: el moviment musical jamaicà que va de la segona part dels anys 50 a la darreria de la dècada següent.
Jamaica té en la música popular contemporània un pes que podem comparar, per exemple, amb el dels jueus a la literatura centreuropea de la primera meitat del segle XX: enormement superior en importància i excel·lència al que correspondria a la pura demografia. Fóra embolicat exposar-ne els motius, però diguem que en aquesta illa s’integra la tradició negra del Carib amb l’anglosaxona, tot mantenint-se força receptiva a la influència afrohispànica de la veïna Cuba.

D’aquest còctel ja n’emergeix el mento, l’avantpassat directe de l’ska i estretament emparentat amb el calypso de Trinidad. En mans d’alguns dels seus recuperadors moderns com The jolly boys, el mento sona així de bé:

Però el mento encara suposa una aproximació molt arrapada al folklore rural afocaribeny. I a mitjan dels anys 50, amb el primer èxode urbà de Jamaica, emergeix un nou tipus de públic que en envelats improvisats punxa i balla al ritme de les novetats del jazz i rythm’blues que arriba dels Estats Units. És a aquesta demanda que els músics de Kingston, alguns de l’anterior generació i altres de més joves, amb els patrons apresos de la música pròpia però amarats d’aquesta nova sensibilitat, responen. I comencen a tocar i enregistrar allò que a l’engir dels seixanta ja ha esdevingut la música hegemònica de Jamaica. Poc anys després, alguns dels instrumentistes més destacats d’aquesta escena formen el supergrup que donà bona part dels títols més característics de l’ska. Son els Skatalites i facturaven aquesta mena d’allaus:

I és que són anys d’una creativitat trepidant, en què mentre uns accentuen la vessant més dramàtica de les seccions de metall…

…altres es despengen amb volutes tan lleugeres i espurnejants com aquesta màgica Blow Roland blow.

Però entre 1966 i 1967 es produeix un canvi tan accentuat fins i tot per una escena tan llibèrrima que ha donat peu a diverses llegendes. Hi ha qui assegura que una onada de calor va obligar als músics a tocar més a poc a poc per no ofegar-se, i que el resultat va agradar tant que seguiren fent-ho així. S’ha atribuït igualment a una troballa accidental durant un enregistrament i s’ha insinuat també que els pinxos de les barriades pobres de Kingston–els rude boys- començaren a posar els discs a menys revolucions per ballar-los de manera més majestuosa.
Fos quin fos el primer encenall, l’ska baixa pistonada, posa de relleu les línies de baix i amaga una mica els vents, anteriorment solistes. El resultat, efímer en el temps però d’immensa gràcia, és el rocksteady. Laurel Aitkin, un cantant i compositor ja veterà, en serà un dels mestres definitius, i aquest Rude boy dreams, un dels seus himnes per antonomàsia.

El que passa després ja és més conegut: el rocksteady encara s’alenteix més i la cosa deriva en l’estil universalment conegut com a reggae i en totes les seves mutacions que arriben fins el present.

Però això, sincerament, és una altra història que em fa més mandra explicar. I que encara que volgués fer-ho, hauria d’esperar:
la propera setmana hauré d’estar concentrat en alguns quefers urgents i després marxo a passar uns dies a la Xina.
Així que espero deixar-vos entretinguts amb bona música i amb la promesa que, si voleu esbrinar-ne més, atendré amb enorme gust tota mena de dubtes i peticions.